La distribució de les competències

Autor:Beltran i García /Estadella i Yuste/Munich i Gasa
Càrrec de l'autor:Master en Dret comparat i Doctora en Dret/Master per la Univesitat de Columbia a Nova York/-
Pàgines:5-80
RESUMEN

Introducció Objectius. 1. Els espais terrestre i aeri de l'Estat. 1.1. La sobirania territorial . 1.2. L'espai terrestre. 1.2.1. Límits del territori. 1.2.2. Règims territorials específics . 1.3. L'espai aeri . 1.3.1. Definició i limitació. 1.3.2. Les competències estatals sobre l'espai aeri. 1.3.3. El règim de la navegació aèria. 1.3.4. La protecció internacional de la navegació aèria. 2. ... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO
Introducció

Un dels aspectes que cal ressaltar del dret internacional contemporani és la distribució de les competències entre els estats. A l'època clàssica, l'única divisió que hi havia eren els límits territorials, ja que els descobriments científics i tecnològics no permetien repartir els altres espais.

A mesura que va començar a ser viable l'explotació econòmica i militar de nous espais (espai marítim, aeri, extraatmosfèric, fons marins, zones polars...), va anar sorgint la necessitat de dur a terme un repartiment geogràfic per tal d'evitar les col·lisions de sobirania.

La distribució de les competències que s'havia anat fent al llarg dels anys va tenir com a beneficiari principal els estats, atès que no hi havia altres estructures d'organització. Al principi de segle xix, però, van començar a sorgir les organitzacions internacionals (OI*).

No obstant això. avui dia. les OI duen a terme tasques importants en espais d'interès col·lectiu com ara:

- l'espai extraatmosfèric:

- les zones polars;

- els cursos d'aigua internacionals:

- el medi ambient.

Gran part de les funcions d'aquestes organitzacions es dirigeix més aviat a la conservació dels espais d'interès col·lectiu i dels seus recursos per al gaudi de tota la societat internacional (SI), que no pas a l'exercici de possibles competències, excepte en algun cas concret.

En el dret internacional actual la sobirania dels estats normalment no és absoluta i es defineix com un conjunt de competències i atribucions reconegudes pel dret internacional públic (DIP). Actualment, cap Estat no es pot considerar realment independent, atès que la mateixa dinàmica de la SI obliga a la cooperació interestatal per a compartir els usos de determinats espais.

La temàtica té un interès pràctic, especialment per als advocats assessors d'empreses aèries o navilieres (per exemple, l'abordatge de vaixells), d'aeroports o de telecomunicacions per satèl·lit, i també per als representants d'ONG o ajuntaments, que demanen un medi ambient més protegit i han de conèixer les obligacions de l'Estat espanyol en aquest tema.Page 6

Objectius

Els objectius bàsics de aquest mòdul didàctic són els següents:

  1. Saber definir i delimitar els diferents espais, com ara: espai aeri, mar territorial, cursos d'aigua internacionals, etc.

  2. Entendre la importància econòmica, política, estratègica, etc, dels diferents espais.

  3. Identificar els problemes que es plantegen en cada espai: reivindicacions de sobirania, manteniment, explotació dels recursos, etc.

  4. Conèixer el règim jurídic de cadascun dels diferents espais: sobretot els drets i deures dels diferents estats.

  5. Saber quins són els principis rectors del dret internacional públic de medi ambient.

  6. Conèixer quines són les dificultats per a elaborar noves normes en matèria de medi ambient.Page 7

1. Els espais terrestre i aeri de l'estat
1.1. La sobirania territorial

La sobirania territorial és ei conjunt de competències territorials que té l'estat i s'estén a l'espai constituït per terra ferma, aigües interiors, mar territorial i espai aeri.

En altres termes, el territori esdevé l'espai en què l'estat exerceix la seva sobirania.

Segons el dret internacional, la sobirania territorial s'identifica bàsicament per tres característiques:

  1. Plenitud

    El fet de posseir sobirania permet a l'estat un ampli compliment de les seves funcions. En canvi, les OI no tenen sobirania, atès que les competències que tenen són limitades i es determinen en virtut del tractat constitutiu.

  2. Exclusivitat

    En el territori d'un estat no es permet que cap altre estat hi exerceixi competències (llevat que hi hagi el consentiment del primer). Aquest dret comporta una obligació: la de protegir dins les seves fronteres els drets dels altres estats (per exemple, drets que l'estat pugui reclamar per als seus ciutadans en territori estranger).

  3. Inviolabilitat

    Hi ha l'obligació de respectar la sobirania i la integritat territorial dels altres estats en relació amb els principis de la igualtat sobirana i la no-intervenció dels estats.

1.2. L'espai terrestre

Si la sobirania territorial s'identifica per les característiques de plenitud, inviolabilitat i exclusivitat, es fa imprescindible, doncs, establir amb exactitud el contorn espacial on aquesta s'exerceix, és a dir, determinar-ne de manera precisa les fronteres.

El traçat de les fronteres s'efectua en dos moments:Page 8

  1. La delimitació. És un acte juridicopolític pel qual es pretén fixar el traçat de la frontera de dos o més estats.

  2. La demarcació. Consisteix en l'execució tècnica en el territori dels límits fronterers establerts amb la delimitació.

- Les formes més habituals de delimitar les fronteres són:

1) Optar per les fronteres naturals basades en un element geogràfic: punts de referència com rius, muntanyes, estrets, llacs, etc.

2) Establir fronteres traçades amb elements tècnics (sobre un mapa): es tracta de prendre com a referència dos punts geogràfics i traçar entre tots dos una línia recta que serveixi de frontera.

3) Delimitar la línia fronterera partint d'uns límits històrics ja preexistents.

També s'han fet servir com a límits les antigues divisions administratives o els tractats fronterers establerts per les potències colonials, especialment en controvèrsies internacionals generades sobre les fronteres entre estats independitzats recentment, de resultes del procés descolonitzador.

En aquests casos s'ha aplicat el principi uti possidetis iuris, que imposa el respecte dels límits administratius interns o internacionalment establerts en l'època colonial. Es tracta d'un principi amb fins de pacificació i la seva aplicació té justament com a conseqüència el respecte de les fronteres heretades.

D'altra banda, el traçat dels límits que s'incorpora a un mapa es fa:

1) En el mateix tractat, afegint-hi el mapa com a annex.

2) O bé establint després una comissió de límits, que es preveu en el mateix tractat.

- Posteriorment, amb la demarcació, es fa constar per senyals visibles com l'amollonament (fins i tot amb murs, com el famós de Berlín) el traçat de la frontera.

1.2.1. Límits del territori

A pesar de la importància que tenen les fronteres en tant que delimiten l'espai territorial d'un estat, no aconsegueixen trencar la interdependència que es genera entre dos estats.

És per aquest motiu que sorgeix el dret de veïnatge, que pot caracteritzar-se per:Page 9

L'estat s'ha d'abstenir de tota utilització o aprofitament abusiu que pugui reportar perjudicis molt greus en el territori de l'estat limítrof.

Tanmateix, és un dret de cooperació que sorgeix per a solucionar els problemes causats pel fet de tenir en comú una frontera. És el que anomenem cooperació transfronterera.

Habitualment, els estats cooperen utilitzant tractats que preveuen la creació de comissions intergovernamentals de gestió, amb la finalitat d'assegurar una certa permanència i una major eficàcia en la cooperació transfronterera.

Exemples

A títol orïentatiu es poden esmentar els tractats següents, conclosos per Espanya:

- Tractat d'amistat i cooperació hispanoportuguès. de 22 de novembre de 1977, i un tractat que el complementa sobre la millora dels accessos entre els dos països de 30 de novembre de 1998.

- Tractat d'amistat, bon veïnatge i cooperació entre el Regne d'Espanya i el Regne del Marroc, de 4 de juliol de 1991.

- Tractat de bon veïnatge, d'amistat i de cooperació entre el Principat d'Andorra, la República Francesa i el Regne d'Espanya. 4 de novembre de 1993.

Malgrat la rellevància de la cooperació transfronterera entre estats, no es pot menystenir l'aparició a partir dels anys setanta, a l'Europa occidental, d'una cooperació espontània practicada entre col·lectivitats subestatals.

L'origen d'aquest tipus de cooperació es deu al fet que aquestes col·lectivitats estaven molt més a prop dels problemes que apareixien en les fronteres i, per tant, podien resoldre més fàcilment les situacions conflictives que es poguessin produir abans de la intervenció de l'Estat central.

En l'àmbit del Consell d'Europa, alguns estats europeus van adoptar la Con-venció-marc sobre cooperació transfronterera de 21 de maig de 1980.

Aquesta convenció tracta d'afavorir la cooperació transfronterera entre col·lectivitats subestatals locals i regionals, però en cap moment no els atribueix un dret a cooperar. Així, remet a cadascuna de les legislacions estatals la regulació d'aquest tipus de...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA