L'acte de disposició a títol gratuit com a causa del perjudici dels creditors
| Autor | Gemma Rubio Gimeno |
-
LA PREVALENçA DE L'INTERÉS DEL CREDITOR SOBRE L'INTERÉS DE L'ADQUIRENT A TÍTOL GRATUIT
Una constatació fonamental que ha de permetre vertebrar el present estudi és la idea de la inherencia del perjudici de creditors en el cas dels actes de disposició gratuita. L'acte de disposició a títol gratuít comporta la disminució del patrimoni del deutor sense cap contraprestació a aquesta disminució. L'acte resulta aleshores objectivament perjudicial i l'Ordenament té en compte aquesta objectivitat en establir la irrelleváncia de la intenció del disponent(14). La protecció del creditor pugna amb el manteniment de l'atribució a favor de l'enriquit gratui'tament.
En efecte, de l'estudi sistemátic de l'Ordenament civil cátala en resulta amb claredat que l'acte dispositiu a títol gratuít és danyós en sí mateix a diferencia de l'acte d'alienació onerosa que per a ésser perjudicial ha de reunir, a mes del perjudici, la intenció de perjudicar o frau en l'ánim de l'alienant. La primera i mes general evidencia d'aquest fenomen la trobem en l'art. 340.3 CDCC que estableix la norma general respecte la inoposabilitat enfront els creditors dels actes gratu'íts perjudicials; en aquest precepte no es menciona en absolut la idea de frau i el cert és que la presencia del frau no forma part del seu supósit de fet. Els arts. 85 i 86 CS en seu d'heretaments cumulatius i mixtos estableixen un sistema específic de protecció dels creditors perjudicáis per l'atribució gratuita de present; també en aquest context, el legislador prescindeix de tot element d'intencionalitat en la producció del dany. Els arts. 55 i 60 CF (antics arts. 54 i 58 CDCC) expressen el mateix principi distingint i contraposant dos classes d'actes perjudicials per als creditors: les alienacions fetes a títol gratuít i les alienacions oneroses en frau de creditors. L'art. 23 CS no es sitúa ben bé en l'esfera dels actes gratuits perqué aquesta particular disposició contempla un perjudici singular: el causat per un acte de repudiado d'heréncia que ve a impedir que el patrimoni del deutor esdevingui solvent. La majoria d'autors identifica els conceptes de repudiació i renuncia tot i pertányer técnicament a categories ben diferenciades i és per aixó que d'entrada hem d'encabir aquesta norma entre els actes d'alienació gratuita si bé ens ocuparem mes endavant(15) d'argumentar quina és la nostra visió respecte el mecanisme establert per l'art. 23 CS i que el sitúa lluny d'aquesta inicial consideració. En tot cas, el que és ciar és que també aquesta norma obvia la intenció de defraudar i pren el perjudici en termes objectius. Finalment, una excepció a aquesta regla del perjudici inherent als actes gratu'íts la incorpora l'art. 383 CS en regular la reducció o supressió de les donacions atorgades amb el designi de defraudar la quarta vidual. Sembla dones, que la protecció d'aquest singular dret de crédit(16) pel que fa a la possibilitat d'augmentar la solvencia del patrimoni responsable no depén només del simple perjudici objectiu sino que reclama la presencia del frau. Tanmateix, hem de considerar aquesta regulacio com una excepció al principi general i que com a tal excepció troba la seva justificació en el propi fonament i contingut del dret de crédit que es contempla.
El confítete d'interessos entre el creditor i l'adquirent a títol gratuit és de mes difícil resolució quan el crédit ha estat adquirit mitjancant una cessió gratuita. En tal cas, el conflicte s'ha de resoldre igualment a favor del creditor en la mesura que les facultats d'intervenció en la gestió del patrimoni del deutor formen part del contingut de tot dret de crédit(17).
Podem dones, extreure un principi general del Dret civil cátala segons el qual els actes de disposició gratuita determinants de la insolvencia del deutor son objectivament perjudicials per als creditors. N'hi ha prou amb la concurrencia del perjudici o eventus dcimni; la intenció de causar aquest perjudici -el consilium fraudis- no es pres en consideració per la norma. El legislador es limita a contemplar els interessos contraposats del creditor perjudicat per la insolvencia del seu deutor i del qui ha adquirit per disposició gratuita del deutor que ha restat insolvent i, sens dubte, prima l'interés del primer(18). El principi general que se n'extreu no és sino una manifestació concreta d'un principi mes genéric de l'Ordenament civil consistent a evitar un dany abans que a preservar un benefici(19).
En aplicació d'aquest principi general, el nostre Ordenament es separa de la técnica de les presumpcions de frau en cas d'alienacions gratuites perjudicials que troben el seu origen en el Dret roma(20) i que inicialment, sembla la técnica acollida pel Codi civil.
Sembla per tant, que el Dret civil cátala incorpora un sistema de major protecció del crédit perjudicat per actes d'alienació gratuita que el que dissenya el Codi civil. Si bé aquesta afirmació és discutible segons es consideri que el Codi civil conté presumpcions iuris tantum de frau en cas de disposicions gratuites perjudicials o bé, entenguem que de l'estudi sistemátic dels arts. 1.111, 1.297.Ir i 643.2n Cc. se n'extreu la impugnabilitat de tota alienació gratuita perjudicial per als creditors i que el frau és considerat igualment com a inherent a aquest tipus d'actes. EGEA(21) sosté el diferent tractament del perjudici de creditors en la Compilació (art. 340 CDCC) i en el Codi civil partint de l'esmentada idea que el Codi civil incorpora presumpcions iuris tantum de frau en cas de disposicions gratuites perjudicials enfront el sistema de perjudici objectiu dissenyat per la Compilació.
Afirmar que les presumpcions que el Codi civil conté en aquesta materia teñen naturalesa iuris tantum implica exigir la presencia de frau en les disposicions gratuites perjudicials ja que el deutor disponent podrá evitar la rescissió de l'acte si demostra que no va disposar amb ánim de perjudicar els creditors. Per contra, destacats estudiosos del Codi civil assenyalen el carácter inris et de iure de les presumpcions de frau del Codi civil quan es tracta de disposicions gratuites perjudicials. Així De Castro(22) fonamenta el carácter inris et de iure del frau en cas de donacions perjudicials en l'art. 37.3 L.H. i en l'art. 643.2n C.c. El mateix argument aporta Albaladejo(23). Aquesta posició sembla la mes encertada tenint en compte que en el Codi civil també és present el principi de prevalenc,a de l'interés del creditor danyat per sobre de l'interés de l'enriquit que pretén conservar un guany. És per aixó, que el sistema de protecció de creditors enfront les disposicions gratuites perjudicials no difereix massa en un Ordenament i en l'altre si bé resulta mes encertada la norma de l'art. 340.3 CDCC en prescindir directament de l'element del frau(24).
-
EL SISTEMA DE PROTECCIÓ DE CREDITORS ESTABLERT PER L'ART 340.3 DE LA COMPILACIÓ
De conformitat amb l'art. 340.3 CDCC:
No perjudicaran els creditors del donant les donacions que aquest atorgui amb posterioritat a la data del fet o de l'acte del qual neixi el credit d'aquells, sempre que ¡nanquín altres recursos legáis per a llur cobrament.
Del transcrit precepte se n'extreu la regla de la inoposabilitat dels actes dispositius gratuíts quan d'aquesta disposició se'n derivi un perjudici per als creditors del disponent. La norma determina dones, el manteniment de l'eficácia de la disposició perjudicial: l'acte dispositiu no és rescindible. L'instrument de protecció del creditor perjudicat és l'extensió de la responsabilitat patrimonial del deutor a béns pretérits o el que és el mateix, a béns que formen part del patrimoni de l'adquirent.
2.1. La Constitució Per tolre fraus i l'establiment d'un mecanisme divers al de l'acció revocatoria
El sistema establert en l'art. 340.3r CDCC troba el seu precedent historie en l'innovador instrument de protecció dels creditors introduít per la Constitució Per tolre fraus promulgada, per les Corts de Barcelona de 1503, en temps de Ferran II(25). Aquesta Constitució es va inscriure en la tendencia abolitiva del frau en les donacions perjudicials. L'acció Pauliana tal com va restar configurada finalment en Dret roma, fruit de la refosa de diverses accions, exigía el frau en l'ánim del deutor disponent a fi d'autoritzar la revocació de la disposició. La citada Constitució no es limita a suprimir el requisit del consilium fraudis, sino que varia l'instrument utilitzat per a protegir l'interés dels creditors en relació a actes dispositius d'importáncia: pren la publicitat registral(26) i adopta el principi d'oposabilitat. En virtut d'aquest principi registral, alió no inscrit no perjudica a tercers i és exactament aixó el que la Constitució Per tolre fraus establia: les donacions no insinuades amb deu dies d'antelació al naixement del crédit no perjudicaran els creditors. Tanmateix, del text se n'extreia que si les donacions s'insinuaven el mateix dia del seu atorgament serien oposables des d'aleshores sense que s'apliqués en aquest cas el requisit dels deu dies d'antelació en la inscripció(27).
L'ámbit objectiu de la Constitució es limita a les donacions universals o de la major part del patrimoni o que excedissin de 500 florins; n'exclou les donacions fetes en consideració de matrimoni sempre que es continguin en capítols matrimoniáis.
La principal qüestió que va plantejar la Constitució Per tolre fraus es refereix a la seva relació amb la insinuació judicial romana. Aquesta última institució venia a suposar una confirmació judicial de la donació i protegia al propi donant enfront un excessiu empobriment causat pel seu ánim liberal. Per contra, la insinuació establerta en la citada Constitució protegia com hem vist, als creditors enfront donacions secretes que minvessin el patrimoni del seu deutor. La manca d'inscripció en un i en altre cas provocava efectes ben diversos: en el primer cas, la donació era nul-la de pie dret; en el segon, els creditors podien ignorarne l'eficácia i dirigirse contra els béns...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba