Democràcia directa local: consideracions sobre les consultes municipals

Autor:Quim Brugué - Xavier Casademont - Judith Gifreu - Òscar Prieto-Flores
Cargo:Quim Brugué, catedràtic de ciència política a la Universitat de Girona, director general de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya (2004-2008) i director de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (2009-2014). President de l'Associació Espanyola de Ciència Política (2015-2017). ...
Páginas:1-16
RESUMEN

En aquest article partim de constatar com, després de dues dècades d’experiències municipals de participació ciutadana, a Catalunya —com a molts altres llocs d’Europa— estan emergint noves pràctiques de consultes ciutadanes. Aquestes noves pràctiques, exercides a través del vot, s’inscriuen dins el marc de la democràcia directa i necessiten ser contextualitzades, conceptualitzades i analitzades. A les pàgines que segueixen s’inicia aquest camí a través de, en primer lloc, desplegar un marc teòric que ens permeti entendre amb major precisió la democràcia directa i, en segon lloc, una aproximació al què, al perquè i al com de les consultes ciutadanes locals. Paraules clau: Democràcia directa; consultes ciutadanes; govern local; participació política.

 
CONTENIDO
DEMOCRÀCIA DIRECTA LOCAL: CONSIDERACIONS SOBRE LES CONSULTES
MUNICIPALS
Quim Brugué*
Xavier Casademont**
Judith Gifreu***
Òscar Prieto-Flores****
Resum
En aquest article partim de constatar com, després de dues dècades d’experiències municipals de participació
ciutadana, a Catalunya —com a molts altres llocs d’Europa— estan emergint noves pràctiques de consultes ciutadanes.
Aquestes noves pràctiques, exercides a través del vot, s’inscriuen dins el marc de la democràcia directa i necessiten
ser contextualitzades, conceptualitzades i analitzades. A les pàgines que segueixen s’inicia aquest camí a través de, en
primer lloc, desplegar un marc teòric que ens permeti entendre amb major precisió la democràcia directa i, en segon
lloc, una aproximació al què, al perquè i al com de les consultes ciutadanes locals.
Paraules clau: Democràcia directa; consultes ciutadanes; govern local; participació política.
LOCAL DIRECT DEMOCRACY: CONSIDERATIONS ON MUNICIPAL CONSULTATIONS
Abstract
This article begins with an observation of how, after two decades of municipal experiences in citizen participation,
Catalonia – like many places in Europe – is witnessing the emergence of new citizen consultation practices. These
new practices, exercised through voting, fall within the framework of direct democracy and need to be contextualised,

framework that will enable a more accurate understanding of direct democracy, and second, an approach to the “what”,
“why” and “how” of local citizen consultations.
Key words: Direct democracy; citizen consultations; local government; political participation.
* Quim Brugué, catedràtic de ciència política a la Universitat de Girona, director general de Participació Ciutadana de la Generalitat
de Catalunya (2004-2008) i director de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona
(2009-2014). President de l’Associació Espanyola de Ciència Política (2015-2017). Departament de Pedagogia, Plaça de Sant
Domènec, 9, 17004 Girona. q.brugue@udg.edu, @QuimBrugue. ORCID 0000-0002-4284-2236.
** Xavier Casademont, professor de treball social i serveis socials a la Universitat de Girona. Membre del CISA - Grup de Recerca
en Ciències Socials Aplicades. Les seves principals línies de recerca són: immigració, ciutadania i diversitat; polítiques socials i estat
del benestar; serveis socials; democràcia i participació. Departament de Pedagogia, Plaça de Sant Domènec, 9, 17004 Girona. xavier.
casademont@udg.edu, @XeviCasademont. ORCID 0000-0002-3821-4245.
*** Judith Gifreu, directora de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya. Professora titular de dret administratiu a la Universitat Autònoma
de Barcelona, directora de la Càtedra Enric Prat de la Riba d’Estudis Jurídics Locals (2009-2018) i presidenta de la Comissió de

B3, C. de la Vall Moronta, 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). judith.gifreu@uab.cat. ORCID 0000-0002-6893-3590.
**** Òscar Prieto-Flores, professor agregat del departament de Pedagogia a la Universitat de Girona. Les seves recerques s’han centrat
en els processos d’inclusió de les minories ètniques i de la immigració. Investigador principal del projecte RecerCaixa “APPlying
Mentoring”. Plaça de Sant Domènec, 9, 17004 Girona. oscar.prieto@udg.edu, @priettys. ORCID 0000-0003-4162-6109.

Citació recomanada: Brugué, Quim; Casademont, Xavier; Gifreu, Judith i Prieto-Flores, Òscar (2018). Democràcia directa local:
Consideracions sobre les consultes municipals. Revista Catalana de Dret Públic, (57), 1-16, DOI: 10.2436/rcdp.i57.2018.3181.
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 2
Sumari
Introducció
1 L’objecte d’estudi: un nou moment democràtic?
2 Democràcia directa: conceptualitzant el terme
2.1 Democràcia amb o sense intermediació, adversarial o unitària
2.2 Assemblees i referèndums: entre el diàleg i el vot
2.3 Els límits i els potencials dels referèndums
3 De referèndums i consultes: posant en marxa la democràcia directa local
3.1 De què estem parlant?
3.2 Per què ho fem?
3.3. Com s’ha d’organitzar i desplegar?
4 Els mites de la democràcia directa

Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 3
Introducció
La participació ciutadana i els governs locals han estat una parella de ball molt estable des de les primeres
eleccions democràtiques de 1979. Una relació que no és particular del cas català, sinó que la podem resseguir
com una constant en les democràcies occidentals. Ja en un llibre seminal com La democràcia a Amèrica,
Alexis de Tocqueville mostrava la seva admiració per uns espais municipals que propiciaven tant la difusió
del poder com una proximitat des de la qual exercir un autogovern efectiu i un procés de construcció de
ciutadania i comunitat. Seguint aquesta estela, les expectatives participatives varen aparèixer ja en els
primers debats electorals de 1979.

participatives que empraren metodologies molt diverses i aconseguiren resultats també dispars (Subirats,
2001; Font, 2001 i 2003; Parés, 2009; Font i Galais, 2009). Una proliferació participativa que va remetre
amb l’arribada de la crisi de 2007. En un context de fortes retallades, la necessitat de triar on destinar uns
recursos creixentment escassos explica que la participació ciutadana pràcticament desaparegués de l’agenda
política local.

una segona onada d’interès per la participació ciutadana en l’àmbit local (Brugué, Pindado i Rebollo, 2015;
Blanco i Gomà, 2016; Subirats, 2016). Una onada que s’ha traduït en una maduració de les experiències
ja iniciades, però també en l’aparició d’un nou interès per fórmules participatives que s’inscriuen en el
marc d’allò que la teoria anomena la democràcia directa i que, en el context dels ajuntaments catalans, s’ha
traslladat a la pràctica sota la forma de consultes ciutadanes.
Mentre que la primera onada de participació ciutadana en els municipis catalans ha estat a bastament

directa en el món local ni hem pogut analitzar de manera sistemàtica les experiències empíriques que ja es
comencen a acumular. Els autors d’aquest article hem iniciat un projecte de recerca que vol avançar en
ambdues dimensions. Per una banda, revisar la literatura especialitzada per tal de dotar-nos d’un marc teòric
adequat i, per l’altra, triar una mostra d’experiències de consultes ciutadanes locals per ser analitzades com
a estudis de cas.1 En aquest article pretenem exposar-ne el marc teòric i conceptual.

dels mites de la democràcia directa. En primer lloc, de manera molt breu, situarem l’objecte d’estudi a la
cruïlla de la crisi de la democràcia representativa i l’aparició d’alternatives de democràcia directa. El segon
apartat, de caràcter més conceptual, el destinarem a discutir el concepte de democràcia directa des de la
   
tòpics i disposar de criteris per valorar els avantatges i els inconvenients d’aquesta forma democràtica. El
tercer apartat, en canvi, ens traslladarà a un terreny més instrumental, on introduirem i discutirem la principal
eina per a la implementació de la democràcia directa en les societats actuals: el referèndum i, més recent, una
versió que hem etiquetat com a consultes populars o ciutadanes.
1 L’objecte d’estudi: un nou moment democràtic?
La democràcia ha estat un dels conceptes més recurrents i discutits del pensament polític. Un terme que ha

tant, ha estat subjecte a interpretacions i mirades molt diverses. Ho va ser a l’antiguitat i ho ha estat durant la
modernitat, i s’ha convertit en un terme de referència a l’hora d’entendre els nostres sistemes polítics actuals
(Held, 2006; Requejo, 2009). Trobem les primeres expressions democràtiques en les formes de governar la
 
primers debats entorn els límits i les potencialitats de la democràcia. Més endavant, autors com John S. Mill
o Alexis de Tocqueville van mostrar-nos com la modernitat arribava inevitablement acompanyada d’una
democràcia que va adoptar noves formes i que va mostrar-se com un projecte de govern ben delimitat en
 
de Catalunya a través del programa DEMOC2017 (referència 2017DEMOC00009).
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 4
   

de la democràcia coincideixen amb les dues grans opcions que han articulat el principal eix del debat sobre
aquesta forma de governar-nos: la democràcia directa (de la antiguitat) i la democràcia representativa (de la
modernitat).
Avui, segons diversos observadors, podríem estar assistint a l’arribada d’un tercer moment democràtic.
Impulsats per un profunda crisi del model representatiu, estaríem buscant i assajant noves fórmules
democràtiques adaptades a les peculiaritats del segle XXI (Craig, Kreppel i Kane, 2001; Urquizu, 2016). Així,
davant el crit “no ens representen”, que expressa una profunda decepció respecte a la classe política, emergeix
un intens debat sobre la necessitat d’enfortir la democràcia i sobre les alternatives que ens han d’ajudar a
aconseguir-ho. Les consultes populars —especialment les locals— formen part d’aquestes alternatives i, per
tant, el seu estudi s’emmarca en aquest debat d’ampli abast (Welp i Ordóñez, 2017). També, connectant amb

i les consultes ciutadanes (Canovan, 1999; Haskell, 2001; Vallespín i Bascuña, 2016).
En aquest context general, també els governs locals han experimentat un interès renovat per utilitzar
fórmules de democràcia directa que els permetin explotar les seves condicions de proximitat i, d’aquesta
manera, convertir-se en espais clau per a la reinvenció i el reforçament de la democràcia. Aquesta tendència,
                 
(Denters i Rose, 2005; Reynaert, 2005; Delwit, 2007; Kersting, 2009; Schiller, 2011).
En el cas català, els darrers anys han estat testimonis d’una proliferació d’iniciatives locals de democràcia
directa. Aquestes s’han expressat de manera desordenada, i s’hi ha barrejat l’aposta cada cop més generalitzada
pels pressupostos participatius amb experiències més o menys formals de vincular les decisions al vot dels

          
s’estan promovent en el municipis catalans.2
Taula 1. Consultes ciutadanes a Catalunya: 2012-2018
Municipi Temàtica Participació
(sobre cens)
Resultats

El Figueró i Montmany
(2012)
Consulta per determinar la posició de l’ajuntament davant del
procés d’independència de Catalunya
31,64 % 89,42 %
Premià de Mar (2014) Consulta sobre la compra de l’antiga Can Sanpere per usar-la
com a un espai públic
8,41 % 80,18 %
Manresa (2014) Consulta sobre el futur del teatre municipal en el marc de
l’ampliació de la plaça St. Domènec
9 % 13,13 %
L’Esquirol (2014) Consulta sobre el canvi de nom del municipi 42 % 90 %
(L’Esquirol)
Municipis del Moianès
(2015)
Consulta per la creació de la nova comarca del Moianès 47,38 % 80,4 %
Rasquera (2015) Consulta sobre el desenvolupament del pla anticrisi aprovat
pel Ple de l’ajuntament
68 % 56,3 %
Bellaterra (2015) Consulta per separar Bellaterra de Cerdanyola del Vallès
(casos similars: Sant Miquel de Balenyà, Medinyà, Valldoreix
o Coma-ruga)
53,57 % 94 %
Salt (2016) Consulta sobre el desenvolupament urbanístic del sector sud 21,9 % 87,6 %
Olot (2016) Consulta sobre treure el correbous de les festes del Tura 18,2 % 60,06 %
2 També és rellevant recordar —encara que en aquest article no podem analitzar aquestes experiències— el referèndum ja històric
que es va convocar per decidir sobre el futur urbanístic de la platja de Castell a Palamós (12 de juny de 1994); com també, per la
polèmica política i l’impacte mediàtic que va despertar, la consulta ciutadana sobre la Diagonal de Barcelona (16 de maig de 2010).
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 5
Molins de Rei (2016) Consulta Transformar la carretera, sobre viabilitat 8 % 35,7 %
(opció A)
Santa Eulàlia de Ronçana
(2017)
Consulta sobre la recollida selectiva de residus 21,9 % 78 %
(porta a porta)
Olot (2017) Consulta sobre el model (urbanístic) del Firal 13 % 61,5 %
(projecte A)
Tortosa (2017) Consulta sobre el futur del monument relacionat amb la
batalla de l’Ebre
29,73 % 68,36 %
(mantenir-lo)
Ametlla del Vallès (2018) Consulta sobre l’autorització per fer topless a la piscina
municipal
Desconegut
(només podien
votar les dones)
60,9 %
(a favor)
Font: elaboració pròpia
L’estudi d’aquests casos encara no està disponible, de manera que no podem entrar en detalls. Tanmateix,
podem assenyalar dues variables que segur ens ajudaran a analitzar aquestes experiències. D’una banda,
la grandària de l’ajuntament i, d’altra banda, l’objecte de la consulta. Observem com són els municipis
més petits els que tendeixen més a fer consultes ciutadanes, alhora que es detecta certa correlació entre la
grandària del municipi i el percentatge de participació. Quant a l’objecte de les consultes, distingiríem entre
aquells municipis que consulten sobre aspectes d’ordenació territorial (segregacions, noves comarques, etc.),
aquells que ho fan sobre temes politicosimbòlics (monuments, independència, etc.), i aquells que ho fan
sobre polítiques sectorials (residus, urbanisme, etc.).
2 Democràcia directa: conceptualitzant el terme
       

(kratia) del poble (dêmos). Tanmateix, però, és a partir d’aquesta base que apareixen les preguntes rellevants:

   

pel tronc de la democràcia i endinsar-nos en la frondositat de les seves branques.
2.1 Democràcia amb o sense intermediació, adversarial o unitària
D’entrada, en relació al qui ens trobem amb dues grans respostes: el poder del poble el pot exercir directament
el poble mateix (democràcia directa) o el poden exercir els seus representants electes (democràcia
representativa). La principal diferència entre ambdues respostes es troba en l’existència o no d’algun tipus

forma de govern on no existeixen mecanismes d’intermediació i on, consegüentment, és el poble mateix qui
exerceix el poder.
El debat sobre la intermediació ha estat obviat durant molts anys en les democràcies occidentals, ja que
s’havia imposat la idea que la democràcia directa era una fórmula arcaica, mentre que la democràcia
representativa s’adequava a la modernitat. Fins i tot hem arribat a creure que hem estat nosaltres —allò que
avui anomenaríem el món occidental— els inventors de la democràcia i que, per tant, institucions com els
parlaments, la representació o el sufragi universal són expressions de la pròpia democràcia. D’una democràcia
que s’interpreta com la millor fórmula per abordar el govern d’una societat on els interessos dels individus

When you do not agree, you take a vote, and the majority rules. This combination of electoral representation,
majority rule, and one-citizen/one-vote is democracy. Because this conception of democracy assumes that

Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 6

més antiga d’entendre la democràcia. Des d’aquesta perspectiva, quan els interessos de les persones entren


per Mansbridge— es basa en el respecte mutu i en l’interès comú, mentre que la competència i l’interès
particular sustenten la versió adversarial. Mentre la democràcia adversarial s’exerceix a través del vot

considera que la democràcia directa —en el seu sentit fort— no es caracteritza només per la inexistència
d’intermediació sinó, tant o més important, per l’existència d’una relació cara a cara entre ciutadans que

Ens movem, doncs, entre dos tipus ideals que, en aquesta nova formulació, posen l’èmfasi en distingir
el govern a través del vot o a través de l’intercanvi d’arguments —més que no pas en l’existència o no
d’intermediaris. En tot cas, per a Mansbridge, aquesta distinció entre democràcia adversarial i democràcia
unitària només és absoluta en termes teòrics. Considera, de fet, que ambdós models haurien de combinar-se
     
 


preferències individuals a través del vot.

hauria d’amagar-nos que les relacions humanes també poden estar marcades per la cooperació i els interessos
compartits. En la versió unitària de Mansbridge, la democràcia es construeix sobre relacions d’amistat o
fraternitat entre els membres d’una comunitat que es caracteritzen per la igualtat, la complementarietat i el
reconeixement mutu. Un context que afavoreix les decisions per consens i on el vot es descarta per la seva
tendència a reforçar i institucionalitzar les divisions i els antagonismes. Aquesta, usant els termes de Barber
(2003), és una versió forta de la democràcia que contrasta amb la seva versió dèbil o adversarial:
Adversarial democracy is the democracy of a cynical society. It replaces common interest with self-interest,
the dignity of equal status with the base motives of self-protection, and the communal moments of face-to-
face council with the isolation of a voting machine. (Mansbridge, 1983).
2.2 Assemblees i referèndums: entre el diàleg i el vot
Traduint-ho a termes instrumentals, podem concloure que la democràcia directa pot adoptar formes tant
adversarials com unitàries; és a dir, que pot exercir-se tant a través del vot en referèndum (o consulta)
com del diàleg cara a cara en l’assemblea. Els referèndums i les assemblees serien, doncs, dues maneres
diferents de dur a la pràctica la democràcia directa. Val a dir que aquesta distinció ens remet de nou a un
debat conceptual entre allò que hem anomenat la democràcia agregativa (a través del vot) i la democràcia
deliberativa (a través del diàleg) (Gutmann i Thompson, 2004; Martí, 2006).
Tornant, però, a la distinció instrumental entre les dues manifestacions operatives de la democràcia directa
—els referèndums i les assemblees—, sol considerar-se que quan les persones entren en contacte social

Verhulst (2006), les assemblees públiques esdevinguin la primera i més essencial forma democràtica. Una
forma més pròpia de les polis de l’antiguitat que dels estats moderns, però que ha sobreviscut en pràctiques
locals com les assemblees cantonals suïsses o els town meetings que encara es convoquen en algunes ciutats
dels Estats Units (Zimmerman, 1999; Bowler i Donovan, 2000). També en el nostre país trobem la fórmula
dels consells oberts per als municipis amb menys de 100 habitants.
En els Debats Federalistes que, com ja hem citat anteriorment, van acabar consolidant la democràcia
representativa, es va produir una intensa discussió sobre quines formes democràtiques eren més adients
per grans territoris i poblacions extenses. Entre els defensors dels models assemblearis trobem el propi
Thomas Jefferson, qui mostrava les seves reticències davant d’un govern nacional potent i manifestava les
seves preferències per les assembles ciutadanes. Allò que no va deixar mai d’impressionar a Jefferson era
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 7
l’habilitat i la capacitat dels ciutadans a l’hora de gestionar els assumptes públics. Uns assumptes que, a
més a més, servien per unir-los i conformar una comunitat cívica. En l’altra banda del debat, es trobaven


En aquesta polèmica va acabar imposant-se el model representatiu, mentre que l’essència democràtica de
l’assemblea es va reconduir —en àmbits territorials i poblacionals extensos— cap els referèndums o les
consultes ciutadanes. Aquests són instruments que mantindrien els principis bàsics de l’assemblea quan ja
no és possible la trobada física, però també mostrarien algunes limitacions —vinculades tant a la inexistència
del cara a cara com a la impossibilitat material de sotmetre totes les decisions a referèndum.
           
electoral per adoptar decisions, entenent que aquestes són sobre assumptes polítics concrets i no sobre

referèndums com:
Un grup d’institucions polítiques on els ciutadans decideixen o emeten la seva opinió a les urnes sobre
temes particulars a través del sufragi universal i secret, i que no formen part del procés electiu regular de les
autoritats. (Altman, 2010)
Aquell model on la ciutadania decideix a través del seu vot, de manera directa, sobre temes de contingut
polític i no sobre qui seran els seus representants. (Pindado, 2015)
2.3 Els límits i els potencials dels referèndums
En el seu treball clàssic, Sartori considera —en la mateixa línia del que estem discutint— que la democràcia
directa es compon de dos ingredients: la no-intermediació i la relació cara a cara. L’assemblea contindria
ambdós factors, de manera que seria un instrument tant d’autogovern com de govern directe. En canvi, el
referèndum només incorporaria l’ingredient de la no-intermediació, i es convertiria en una eina de govern
directe però no d’autogovern. Consegüentment, Sartori considera al referèndum com “una forma empobrida
de democràcia directa” on la ciutadania decideix directament però sense produir-se interaccions. Les
conseqüències d’aquest empobriment, segons Sartori, són:
• En primer lloc, mentre que l’essència democràtica és usar el debat i/o la representació política per
aconseguir dinàmiques de suma positiva, els referèndums comporten l’aparició d’una dinàmica de suma


•         
votats) i com es plantejarà la pregunta (en quins termes es presenten les opcions). Ambdós aspectes
obren àmplies possibilitats per a la manipulació o, usant els termes provocadors de Sartori, “el poble té

Arran de la frase anterior, Sartori argumenta que les capacitats que caldria exigir al votant d’un referèndum
no són les mateixes que al votant que està escollint els seus representants. La democràcia representativa,
com s’ha argumentat extensament, reclama opinió pública; és a dir, un coneixement difús que permet escollir
entre grans opcions poc detallades i que expressen preferències genèriques (Manin, 1998; Habermas, 2010).
En canvi, en un referèndum es pren una decisió sobre un assumpte polític concret i, per tant, el votant hauria
de disposar d’un coneixement més aprofundit, d’una episteme que garanteixi que la decisió se sustenta
sobre bases sòlides. Passar de l’opinió al coneixement no és senzill, però seria segons Sartori una condició
indispensable per al correcte funcionament dels referèndums.
Tanmateix, els referèndums també tenen aspectes positius, com ara l’experiència decisional que suposa per

que permeten difuminar la responsabilitat dels governants sinó instruments que fomenten les responsabilitats
compartides. Un exercici de la responsabilitat política que, pel fet de ser compartida, dota de major legitimitat
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 8
                
(Kaufmann, Büchi i Braun, 2007).
 
episteme una de les principals

una oportunitat per aconseguir una ciutadania amb major coneixement, per educar-la políticament. Certament,
aconseguir aquests resultats és possible, però reclama que la votació arribi precedida d’un debat públic honest
i consistent. Un debat que serveixi als futurs votants per dotar-se de coneixement i que, per tant, els permeti
escollir la seva opció no només amb responsabilitat sinó també amb coneixement de causa.
Han estat freqüents els debats que contrasten els avantatges i els inconvenients de la democràcia directa
(Budge, 1996; LeDuc, 2003; Lissidini, 2007; Setälä i Schiller, 2009). Entre els primers es destaca com
aprofundeix en el principi de la igualtat, com expressa les preferències de la ciutadania i afavoreix la
competència d’aquesta ciutadania, com facilita la transparència i el control de la democràcia representativa i

necessitat d’operar des d’una escala massa reduïda, el poc coneixement de la ciutadania sobre els assumptes
públics, les oportunitats que s’obren per a la manipulació o l’excés d’emocionalitat que provoquen.
3 De referèndums i consultes: posant en marxa la democràcia directa local
L’objectiu d’aquest segon apartat consisteix a passar del marc conceptual de la democràcia directa al nostre
objecte d’estudi: les consultes ciutadanes municipals. Ens cal precisar de què estem parlant quan usem
aquesta expressió i com podem distingir-la de les clàssiques formes refrendatàries a bastament analitzades
   

d’organitzar aquestes consultes en la pràctica (el com).
3.1 De què estem parlant?
Més enllà dels debats de fons, quan volem estudiar les formes de democràcia directa apareixen múltiples
             
responen a diverses variables o dimensions d’anàlisi:
• 
       ex ante), qui els promou (el govern o la
ciutadania) o la seva voluntarietat o obligació (per exemple, quan s’usen de manera regulada en algunes

• D’altra banda, ens trobem amb una gradació que va des dels interpretacions més restrictives (visió
minimalista) a aquelles que adopten una perspectiva més àmplia (visió maximalista). Pels primers només
podem parlar de referèndum quan estem davant d’una convocatòria electoral formal que serveixi per
aprovar o refutar una llei, mentre que pels segons les iniciatives legislatives populars o la votació en els
pressupostos participatius serien també institucions refrendatàries. En una posició intermèdia trobaríem
les consultes ciutadanes.
Creuant dues variables —sobre què es decideix i a qui apodera la votació—, Pindado (2015) ens proposa un
quadre que permet distingir entre diferents formes de democràcia a través del vot:
Taula 2. Tipologia de votacions
Decidir sobre matèries Decidir sobre persones
Apoderar la ciutadania Referèndum proactiu Referèndum revocatiu
Apoderar representants Plebiscit Elecció representants
Font: Pindado, 2015
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 9

es descarten, per tant, tant les votacions destinades a escollir o revocar representants com aquelles votacions

dels referèndums que s’ha utilitzat i encara s’utilitza com una eina de manipulació política per part de
la institució que el promou i el controla: “l’objectiu d’un plebiscit no és implementar la democràcia sinó
reforçar o recuperar aquells que ocupen el poder amb l’ajut de la gent” (Kaufmann, Büchi i Braun, 2007).
Aquesta distinció és crucial per entendre l’ús de la democràcia directa en un país tan emblemàtic com Suïssa,
on només es considera democràcia directa un referèndum que es convoca o bé per iniciativa ciutadana o bé
per previsió constitucional. El govern, en canvi, no pot convocar un referèndum, de manera que es descarta
la possibilitat de fer-ne un ús plebiscitari.
Una característica bàsica dels “referèndums proactius” és, precisament, que apoderen la ciutadania per
decidir sobre matèries concretes. Ens cal fer referència, per tant, a un aspecte sovint polèmic: el caràcter
vinculant o no d’aquestes iniciatives. En aquest sentit, malgrat les previsions jurídiques que existeixen a
l’Estat espanyol, considerem que, en termes polítics, els referèndums són sempre vinculants. Usant aquest
instrument estem traslladant la capacitat de decisió als votants, de manera que no tindria cap sentit obviar que
ens trobem davant d’un mandat democràtic vinculant.
En passar dels referèndums formals a les consultes ciutadanes (sobre temes que no han de ser legislatius i
sense les condicions formals d’una convocatòria electoral) s’ha plantejat el debat sobre si es podria considerar
que ens trobem davant una fórmula no vinculant. En aquest sentit, existeix una literatura creixent sobre allò
que s’anomenen formes soft de democràcia directa: convocatòries electorals interpretades menys com una
forma de prendre decisions i més com una forma d’expressar opinions de manera consultiva. Les decisions
es mantenen en mans dels representants, de manera que aquests referèndums soft donen a la ciutadania el
dret a ser escoltat però no a decidir (Hug, 2004; Schiller, 2011; Schiller i Setälä, 2012; Gamper, 2015; Fung,
2015; Jäske, 2017).
Les consultes ciutadanes, per tant, serien una versió dels referèndums, dels quals es separarien per tres
aspectes fonamentals:
• Obrir-se a un ventall més ampli de decisions de política pública; i desbordar, per tant, la seva aplicació
exclusiva a l’aprovació o refutació de lleis i textos constitucionals.
• Convocar la votació sense tots els requisits formals que han d’acompanyar tant les conteses electorals
       
manca de requisits formals pot concretar-se en aspectes com ara permetre el vot a persones sense la
condició de ciutadania (els empadronats), incorporar formes de vot electrònic, allargar el període electoral
durant diversos dies, o no disposar de tots els òrgans de control que acompanyen obligatòriament altres
convocatòries electorals.
• Considerar els resultats com a consultius i no com a vinculants, tot i que en sistemes jurídics com
l’espanyol —de manera força sorprenent— tampoc els referèndums no són formalment vinculants.
Sobre aquesta tercera característica, volem subratllar que —en contra del que assumeix la literatura ja
esmentada— en aquest article considerem que també les consultes, en tant que mecanisme de democràcia
directa, han de ser vinculants.
Així doncs, les consultes ciutadanes compartirien els dos trets distintius dels referèndums (presa de decisions
sense intermediaris i vot individual com a forma de participació de la ciutadania) i se’n diferenciarien per
dos aspectes rellevants (el focus en les polítiques públiques i la manca de certs requisits formals). Tanmateix,
a partir del reconeixement del nostre marc jurídic, considerarem que les consultes ciutadanes poden ser tant
d’iniciativa governamental com ciutadana.
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 10
3.2 Per què ho fem?
Ja hem esmentat anteriorment la relació entre l’interès per la democràcia directa i la crisi de la democràcia
    
raons concretes:
•               
demandarien un accés més directe al procés de presa de decisions. Un argument que s’ha anomenat
cognitive mobilization i que té a veure amb la pressió d’una ciutadania més formada i exigent.
•             
estructures democràtiques tradicionals i de la consegüent desafecció política que ha impregnat les nostres
societats (Hay, 2007). Aquesta situació, etiquetada com political disaffection
instruments de democràcia com una forma de control sobre els responsables electes.
• En tercer lloc, ens hem referit ja a la connexió entre els referèndums o consultes amb un fals populisme
        
com plebiscitary motivations; és a dir, l’ús dels referèndums o consultes com una forma de legitimar-se
i consolidar-se en el poder.
• Finalment, en quart lloc, s’apunta el paper que poden jugar els referèndums o consultes com a instruments
per facilitar les capacitats governamentals en contextos molt complexos que tendeixen a bloquejar el
desplegament de les decisions públiques. En aquest sentit, la democràcia directa serviria per guanyar
efectivitat.
Aquestes quatre consideracions són de caràcter sistèmic i, per tant, ens caldria traduir-les a l’escenari local que
volem analitzar en aquesta recerca. Partim, doncs, dels quatre punts anteriors i n’hi afegim un d’addicional:
• En primer lloc, la major competència i exigència dels ciutadans es manifesta de forma especialment clara
en l’àmbit local, ja que la proximitat afavoreix tant el coneixement com les ganes d’implicar-se en les
decisions públiques.
• 
a ser menors. Tot i això, els polítics locals també pateixen problemes d’allunyament i desafecció que els
porten a usar la democràcia directa com una forma de superar-los.
• En tercer lloc, la lògica populista-plebiscitària es manifesta en l’ús de les consultes ciutadanes per
defensar qüestions simbòliques o per reforçar posicions polítiques que van més enllà de les competències
municipals.
• En quart lloc, de manera més freqüent, les consultes ciutadanes locals —sobretot aquelles orientades a
polítiques públiques— s’utilitzen com una forma de legitimar decisions que impliquen certa controvèrsia
social.
• Finalment, no podem deixar d’esmentar l’efecte imitació (policy difussion), ja que en un context on
proliferen tant les experiències d’altres municipis com les referències contínues a la democràcia directa,
és molt difícil no caure en la incorporació mimètica. La moda dels referèndums i les consultes explica
també part de la seva proliferació actual en els municipis catalans.
3.3. Com s’ha d’organitzar i desplegar?
Una consulta ciutadana —com un referèndum— reclama unes regles que en regulin el desplegament operatiu.
De fet, bona part de l’èxit d’una experiència de democràcia directa té a veure amb el com. Abans hem esmentat
com, juntament amb les seves virtuts democràtiques, les consultes i els referèndums es veuen amenaçats per
perills potencials, els quals s’estimularan o s’evitaran en bona part depenent de com es dissenyi i s’executi
la iniciativa. En aquest com caldrà tenir en consideració tot un seguit d’ingredients, que hem resumit en 4
dimensions:
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 11
Dimensió 1. Els requisits de la proposta
L’impuls d’una iniciativa de democràcia directa ha de satisfer diferents tipus de requisits:
• Requisits de contingut. Tenint en compte que parlem de consultes locals, és habitual considerar que
només seria possible consultar sobre aquells aspectes que són de competència local. Aquest requisit és
   
entenem que l’anomenat principi de les competències generals ha permès als ajuntaments intervenir en
un ampli conjunt de polítiques públiques (econòmiques, educatives, socials, ambientals, etc.). En tot cas,
els límits se situarien en aquells continguts que fossin susceptibles de ser intervinguts de manera efectiva
per part dels governs locals. D’altra manera, la consulta només permetria instar a d’altres a adoptar

A banda d’aquest requisit vinculat a la capacitat d’acció efectiva, el cert és que els governs locals també
poden promoure consultes en aspectes que responen a posicionaments simbòlics que desborden les
competències municipals però que, alhora, precisament pel seu caràcter eminentment simbòlic, ningú

de manera que adoptarem una posició pròpia i considerarem possible que un govern local utilitzi les
consultes per posicionar-se simbòlicament sobre aspectes polítics que desborden les seves competències.
• Requisits d’entrada             
governamental, sabent que en el nostre marc jurídic poden usar-se ambdues vies d’entrada. Però
coneixedors també que, en d’altres països on la democràcia directa es troba molt consolidada, com el
cas de Suïssa, es considera que només és vàlida la iniciativa ciutadana. A més, cadascuna d’aquestes
vies compta amb un conjunt de requisits formals que estan descrits en la llei de consultes, però que,
donada la novetat de la llei i la informalitat de les experiències, no sempre se segueixen. Entre aquests
requisits formals, destacaríem el número de signatures o les majories en el ple que en validen l’impuls,

• Requisits de formulació: Ens estem referint a la forma concreta que adopta la pregunta que adrecem
a la ciutadania, entenent que és objecte de controvèrsia i de possibles manipulacions. D’una banda, la
pregunta ha d’estar formulada de manera clara i directa, evitant tant confusions sobre el seu sentit com
biaixos en les respostes que genera. D’altra banda, la pregunta ha de permetre també una resposta simple,
a poder ser dicotòmica. Això exigeix que les respostes alternatives siguin excloents i extensives; és a

totes les alternatives possibles (extensives). Una forma d’assegurar-nos de la qualitat de la formulació és
que la pregunta sigui acceptada i assumida per aquells que defensen les diferents postures de la consulta.
Dimensió 2. Informació i deliberació pública

              
l’hora de votar les seves preferències. Aquests coneixements han de construir-se a partir d’una informació
neutral, veraç i, també, dialògica. Aquestes condicions descriuen una situació ideal molt difícil d’aconseguir
plenament, però a la qual hem d’acostar-nos. En aquests sentit, són dos els àmbits en els quals cal treballar:
• Informació i difusió institucional. D’entrada, cal que la institució que promou la consulta ofereixi tota
la informació necessària sobre el tema. A més, aquesta informació ha d’estar disponible en diversos

• Campanya de les parts. A més a més, la votació ha de venir també precedida d’una fase on les diferents
parts del procés consultiu puguin exposar i contrastar els seus arguments. Idealment, aquesta campanya
ha d’assegurar certa simetria entre les parts, de manera que caldrà assegurar-se que les possibilitats de
defensar les posicions d’uns i altres siguin les mateixes. Regular aquesta campanya —vetllant per l’accés

equitatiu de l’espai públic— és una forma d’aconseguir que la informació es transformi en coneixement.
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 12
Dimensió 3. Organitzar la votació
Les campanyes d’informació i debat són l’estadi previ al moment de la votació. Un moment que també cal
regular i sobre el qual caldrà adoptar algunes decisions crucials:
• Qui pot votar? Aquesta pregunta té, en el cas dels referèndums, una resposta molt clara: aquelles
persones que disposen de la condició jurídica de ciutadania i que, com a tals, es troben en el cens
electoral. Les consultes ciutadanes, però, relaxen aquest requisit i s’obren a una població més àmplia.
En aquest sentit, normalment s’adrecen als empadronats (encara que no tinguin la condició jurídica de
ciutadania) i als majors de 16 anys. Ambdós criteris semblen oportuns ja que, d’una banda, incorporen
a ciutadans que de facto exerceixen dia a dia aquesta ciutadania encara que legalment no la tinguin
reconeguda i, d’altra banda, permeten l’accés de la franja d’edat d’entre 16 i 18 anys, persones que ja
disposen de criteri polític i que, a través d’aquestes experiències, poden veure com s’estimula la seva
cultura civicodemocràtica.
Que el vot és individual i que tots els vots tenen el mateix valor seria una obvietat que no caldria ni
esmentar. Tanmateix ho recordem, ja que hem observat com en alguns casos es planteja la possibilitat
  
alguns aspectes de política sectorial molt determinats, les entitats més rellevants poguessin emetre un

de l’objecte de votació.
• Com es pot votar? També sobre aquest aspecte hi ha algunes diferències entre els referèndums i les
consultes ciutadanes. Mentre els primers operen a través d’unes regles molt pautades i rígides, les
     
rigor. En aquest sentit, seria possible pensar en la possibilitat de votar durant més d’un dia, poder fer-ho
en ubicacions diverses i properes a la ciutadania, o usant mitjans telemàtics (el vot electrònic).
Dimensió 4. Els resultats
Finalment, abans d’iniciar qualsevol procés consultiu cal tenir clar com es gestionaran els resultats. En
aquest sentit, més enllà de la logística del recompte i de la presentació dels resultats, que ha de realitzar-se
amb totes les garanties i amb la màxima transparència, caldrà prendre posició en relació a tres grans temes:
• El procés és consultiu o vinculant. Tal com ja hem anticipat anteriorment, malgrat que jurídicament les
consultes siguin consultives, entenem que això és un contrasentit des del punt de vista de la democràcia
directa i que, consegüentment, les institucions promotores hauran d’assumir que obren un procés
vinculant.
• Assegurar-ne l’aplicació. Considerant que el procés és vinculant, la institució ha de garantir que els
resultats guanyadors s’aplicaran. Una garantia que, més enllà del compromís polític, s’ha de poder
resseguir administrativament. Es fa imprescindible, per tant, dissenyar mecanismes de seguiment que
permetin a la ciutadania observar el desplegament de la decisió adoptada.
• Llindar de participació. Finalment, és recurrent la discussió sobre si cal assolir uns percentatges de
participació mínims per validar el resultat de la votació. Sobre aquest aspecte, basant-nos en algunes
        
de referèndums que afecten les regles del joc d’una comunitat (reformes constitucionals). En canvi, no
serien un requisit quan estem votant sobre polítiques públiques locals o sobre algun aspecte de caràcter
simbòlic. Així doncs, en el cas que ens ocupa —les consultes ciutadanes locals— no seríem partidaris
d’imposar llindars mínims de participació. Som conscients que sovintegen percentatges de participació

considerem que es tracta d’una situació evitable si millorem els requisits anteriors.
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 13
4 Els mites de la democràcia directa
En aquest darrer apartat, un cop hem abordat el perquè, el què i el com de les consultes ciutadanes, volem
recordar alguns dels dilemes que desperta la democràcia directa. Davant d’aquestes iniciatives s’obren molts
interrogants que mereixen ser analitzats i contrastats amb pràctiques concretes. Ens hi referirem —inspirant-
nos en Pindado (2015)— com als mites de la democràcia directa.
El primer mite assumeix que els referèndums o consultes es convoquen només per ser guanyats. Aquesta idea
està molt associada a la temptació plebiscitària. En canvi, estaria menys present quan els referèndums o les
consultes són d’iniciativa ciutadana. De fet, a Suïssa, s’ha calculat que des de 1999 el 80 % de les propostes
objecte de votació han estat rebutjades. En el nostre context, semblaria que l’opció governamental tendeix
a resultar guanyadora, però hi ha excepcions importants (per exemple, el cas de la Diagonal de Barcelona).
També són diversos els casos on l’ajuntament no té una posició pròpia que expressa de manera explícita (per
exemple, sobre traçats viaris, sobre la compra d’un immoble o sobre models de recollida d’escombraries).
El segon mite fa referència al caràcter conservador d’unes votacions que normalment afavoreixen l’statu
quo. S’ha argumentat, però, que no són les consultes les que fan conservadores les societats sinó que les
mostra tal com són. En tot cas, caldrà contrastar amb la pràctica, encara limitada en els nostres municipis, la
seva capacitat per afavorir decisions més o menys transformadores. Encara que sigui només intuïtivament,
sembla que la transformació s’imposa a l’estabilitat —tant en les consultes de caràcter simbòlic com en

En tercer lloc trobem aquell mite que assegura que els referèndums o les consultes són fàcilment manipulables
i que, per tant, poden induir a les majories a prendre decisions equivocades. Rebatre aquest mite depèn de la
capacitat de generar un debat previ prou curós i objectiu per permetre que els ciutadans puguin formar-se un

treballar per tal que les primeres no es vegin superades per les segones. En aquest sentit, són molts els autors
que destaquen la relació necessària entre democràcia directa i democràcia deliberativa (Chambers, 2001).
El cas de la Diagonal de Barcelona podria ser un cas on la instrumentalització que els diversos actors van
fer de la iniciativa va propiciar una votació més emotiva que racional o, si es prefereix, una votació on els
posicionaments partidistes van esdevenir més importants que les raons entorn de la necessitat de transformar
aquesta via urbana.
Un quart mite assenyala que aquests instruments tenen un impacte negatiu sobre les minories, que es veurien
desactivades en la seva capacitat d’incidència política. Cal prendre en consideració aquest perill i, en aquest
   
contra d’una minoria. Tanmateix, però, també podem observar el cas contrari; és a dir, la utilització de les
consultes per part d’una minoria activa que s’imposa a una majoria passiva (Bowler i Donovan, 2001).
    
de Barcelona com una experiència on la minoria sensibilitzada per una ciutat sostenible no aconsegueix
imposar-se a una majoria que no té aquestes preocupacions entre les seves prioritats. O, alternativament,
el cas de l’Ametlla del Vallès, on una “minoria” organitzada pot defensar les seves posicions gràcies a una
mobilització major.
 
o, en tot cas, entre un ventall d’alternatives molt limitat. El blanc o negre permet escollir a través d’una
votació, però comporta reduir assumptes sovint complexos a eleccions simples. Aquest argument, en tot
cas, dependrà del tipus d’assumpte que se sotmet a consulta i de com es redacti la pregunta que es formula

determinats assumptes, en moments concrets de la seva resolució, a opcions binàries. Per exemple, podríem
pensar que la pròpia complexitat d’un pla de lluita contra la crisi el fa poc susceptible a ser votat en termes
de sí o no, a no ser que s’imposi el caràcter plebiscitari de la convocatòria.
Un darrer mite subratlla que, sobretot quan l’ús d’aquests mecanismes és freqüent, s’accentuen les desigualtats

poblacionals se senten igualment cridats a votar, de manera que els resultats quedarien sistemàticament
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 14
esbiaixats. Aquest argument, que també s’aplica al cas de les eleccions per escollir representants, és
constatable i es manifesta en els baixos percentatges de participació que solen assolir-se. Tanmateix, es tracta
d’un problema més de fons que no es deriva de les consultes, sinó que aquestes el pateixen. Fins i tot podríem
pensar que els referèndums o les consultes poden ajudar a superar-lo, en la mesura que són instruments
d’educació cívica. Sigui com sigui, aquest problema persistirà mentre les societats siguin desiguals i, per
tant, cal tenir-lo present.
         
produir uns resultats o altres sinó que la manera de dissenyar i gestionar les consultes pot conduir-nos en una
direcció o una altra. En estudis posteriors, per tant, en primer lloc caldrà observar en detall els casos empírics
i contrastar-los amb els criteris que hem anat desgranant en les pàgines anteriors. I, en segon lloc, a la llum

els aspectes positius i conjurar-ne tant com sigui possible les debilitats.

Altman, David (2010). Direct Democracy Worldwide. Cambridge: Cambridge University Press.
Álvarez Conde, Enrique (2010). Consultas Populares. Deliberación. Revista para la Mejora de la Calidad
Democrática, (1), 89-110.
Barber, Benjamin (2003). Democracia Fuerte. Granada: Almuzara.
Blanco, Ismael; Gomà, Ricard (2016). El municipalisme del bé comú. Barcelona: Icaria.
Bowler, Shaun; Donovan, Todd (2000). California’s Experience with Direct Democracy. Parliamentary
Affairs, 53 (4), 644-656.
Bowler, Shaun; Donovan, Todd (2001). Demanding Choices: Opinion, Voting and Direct Democracy.
Michigan: The University of Michigan Press.
Brugué, Quim; Pindado, Fernando; Rebollo, Óscar (2015). Democràcia local en temps d’incertesa.
Barcelona: UAB-ACM.
Budge, Ian (1996). The New Challenge of Direct Democracy. Cambridge: Cambridge University Press.
Burgess, Michael; Gagnon, Alain-G. (2013). Democràcies federals. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics,
Generalitat de Catalunya.
Butler, David; Ranney, J. Austin (1994). Referendums Around the World: The Growing Use of Direct
Democracy. Londres: MacMillan.
Canovan, Margaret (1999). Trust the People! Populism and the Two Faces of Democracy. Political Studies,
(XLVII), 2-16.
Chambers, Simone (2001). Constitutional Referendums and Democratic Deliberation. A: Matthew
Mendelsohn i Andrew Parkin (Eds.), Referendum Democracy: Citizens, Elites and Deliberation in
Referendums Campaigns. Londres: Palgrave Macmillan.
Craig, Stephen C.; Kreppel, Amie and Kane, James G. (2001). Public Opinion and Support for Direct
Democracy: A Grassroots Perspective. A: Matthew Mendelsohn i Andrew Parkin (Eds.), Referendum
Democracy: Citizens, Elites and Deliberation in Referendum Campaigns. Londres: Palgrave Macmillan.
Dalton, Russell J. (2004). Democratic Challenges, Democratic Choices: The Erosion of Political Support in
Advanced Industrial Democracies. Oxford: Oxford University Press.
Delwit, Pascal (Ed.) (2007). Towards DIY-Politics: Participatory and Direct Democracy at the Local Level
in Europe. Brugge: Vanden Broele.
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 15
Denters, Bas i E. Rose, Lawrence (Eds.) (2005). Comparing Local Government: Trends and Development.
Basingstoke: Palgrave Macmillan.
Font, Joan; Galais, Carolina (2009). Experiències de democràcia participativa local a Catalunya: Un mapa
analític. Barcelona: Direcció General de Participació Ciudadana, Generalitat de Catalunya.
Font, Joan (Ed.) (2001). Ciudadanos y decisiones públicas. Barcelona: Ariel.
Font, Joan (Ed.) (2003). Public Participation and Local Governance. Barcelona: Institut de Ciències
Polítiques i Socials.
Fung, Archon (2015). Putting the Public Back into Governance: The Challenges of Citizen Participation and
Its Future. Public Administration Review, 75 (4), 513-522.
Fishkin, James S. (2009). When the People Speak: Deliberative Democracy and Public Consultation. Oxford:
Oxford University Press.
Gamper, Anna (2015). Forms of Democratic Participation in Multi-Level Systems. A: Cristina Fraenkel-
Haeberle et al. (Eds.) Citizen Participation in Multi-Level Democracies
Gutmann, Amy i Thompson, Dennis (2004). Why Deliberative Democracy? Princeton/Oxford: Princeton
University Press.
Habermas, Jürgen (2010). Factibilidad y validez: Sobre el derecho y el Estado democrático de derecho en
términos de teoría del discurso. Barcelona: Trotta Editorial.
Hagen, Michael G. (2002). Direct Democracy in Practice: The Initiative as a Legislative Institution? Congress
& the Presidency, (29), 217-223.
Haskell, John (2001). Direct Democracy or Representative Government? Dispelling the Populist Myth.
Oxford: Westview.
Hay, Colin (2007). Why We Hate Politics. London: Polity.
Held, David (2006). Modelos de democracia. Madrid: Alianza.
Hug, Simon (2004). Occurrence and Policy Consequences of Referendums: A Theoretical Model and
Empirical Evidence. Journal of Theoretical Politics, 16 (3), 321-356.
Jäske, Maija (2017). Soft Forms of Direct Democracy: Explaining the Occurrence of Referendum Motions
and Advisory Referendums in Finniish Local Government. Swisss Political Science Review, 23 (1), 50-76.
 Guía de la democracia directa en Suiza y más allá.
Wabern: Initiative & Referendum Institute Europe.
Local Governance Reform in Global Perspective. Wiesbaden: Verlag
fuer Sozialwissenschaften.
Lasagabaster, Iñaki (2008). 
idea de democracia. Bilbao: Lete Argitaletxea.
LeDuc, Lawrence (2003). The Politics of Direct Democracy: Referendums in a Global Perspective.
Peterborough: Broadview.

Documento de Trabajo n. 27
Madison, James; Hamilton, Alexander i Jay, John (2009). El Federalista. Barcelona: Institut d’Estudis
Autonòmics, Generalitat de Catalunya.
Quim Brugué et al.
Democràcia directa local: Consideracions sobre les consultes municipals
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 57, 2018 16
Manin, Bernard (1998). Los principios del gobierno representativo. Madrid: Alianza Editorial.
Mansbridge, Jane J. (1983). Beyond Adversary Democracy. Chicago: University of Chicago Press.
Martí, Jose Luis (2006). La República deliberativa: Una teoría de la democracia. Barcelona: Marcial Pons.
Morel, Laurence (2001). The Rise of Government-Initiated Referendums in Consolidated Democracies. A:
Matthew Mendelsohn i Andrew Parkin (Eds.), Referendum Democracy: Citizens, Elites and Deliberation in
Referendums Campaigns. Londres: Palgrave Macmillan.
Parés, Marc (ed.) (2009). Participación y calidad democrática: Evaluando las nuevas formas de democracia
participativa. Barcelona: Ariel.
Pindado, Fernando (2015). Recuperar la ciutadania, desenvolupar la democràcia directa. A: Quim Brugué,
Fernando Pindado i Óscar Rebollo, Democràcia local en temps d’incertesa. Barcelona: UAB-ACM.
Requejo, Ferran (1990). Las democracias: Democracia antigua, democracia liberal y Estado de Bienestar.
Barcelona: Ariel.
Reynaert, Herwig et al. (Eds.) (2005). Revolution or Reformation? Reforming Local Politics in Europe.
Brugge: Vanden Broele.
Sánchez-Cuenca, Ignacio (2014). La impotencia democrática: Sobre la crisis política de España. Madrid: Catarata.
Sartori, Giovanni (2007). ¿Qué es la Democracia? Barcelona: Taurus.
Schiller, Theo (Ed.) (2011). Local Direct Democracy in Europe. Wiesbaden: VS Verlag.
Schiller, Theo i Setälä, Maija (Eds.) (2012). Citizens’ Initiatives in Europe: Procedures and Consequences of
Agenda-Setting by Citizens. Basingstoke: Palgrave Macmillan.
Setälä, Maija i Schiller, Theo (Eds.) (2009). Referendums and Representative Democracy: Responsiveness,
Accountability and Deliberation. London: Routledge.
Subirats, Joan (Ed.) (2001). Experiències de participació ciudadana en els municipis catalans. Barcelona:
Escola d’Administració Pública de Catalunya.
Subirats, Joan (2016). El poder de lo próximo: Las virtudes del municipalismo. Barcelona: Catarata.
Urquizu, Ignacio (2016). La crisis de representación en España. Madrid: Catarata.
Vallespín, Fernando i Martínez-Bascuñán, Máriam (2017). Populismos. Madrid: Alianza Editorial.
 Direct Democracy: Facts and Arguments about the Introduction of
Initiative and Referendum. Zurich: Democracy International.
Welp, Yanina i Ordóñez, Vicente (Eds.) (2017). La democracia directa a debate: Procesos y mecanismos de
participación ciudadana. Recerca: revista de pensament i anàlisi, (21), 9-14.
Zimmerman, Joseph Francis (1999). The New England Town Meeting: Democracy in Action. Westport: Praeger.