La delacio voluntaria de la tutela
| Autor | Assumpta Crosas Armengol |
-
LA DELACIO VOLUNTARIA DE LA TUTELA
Els arts. 172 i 173 del Codi de familia regulen, sota el tí-tol de la Secció Primera del Capítol Segon, La delació voluntaria, les delacions de la tutela fetes per un mateix i la tutela deferida del pare i de la mare. D'acord amb l'Exposició de Motius del Codi de familia es manté el sistema de tutela familiar existent en l'ordenament civil catalá, basat en la prevalença de la voluntat del pare i de la mare en la designació de la persona que ha d'exercir la tutela. I en el mare del respecte de l'autonomía de la voluntat s'incardina la institució de l'autotutela segons la qual la persona amb plena capacitat d'obrar pot designar i establir les condicions del seu organisme tutelar, en previsió d'una futura declarado d'incapacitat.
L'actual normativa reguladora de la delació de la tutela es construeix a partir de la previsió de la Llei 39/1991, de 30 de desembre, de la tutela i institucions tutelars, i la Llei 11/1996, de 29 de juliol, de modificació de l'anterior llei -lleis que la Disposició final primera del Codi de familia, declara substi-tuídes pel nou articulat, amb excepció de la Disposició addicional primera de la Llei de 1991, que resta vigent-.
El legislador de 1991, amb la voluntat d'establir un sistema de tutela de familia d'acord amb la tradició jurídica catalana -voluntat que ara es manté en Tactual regulació del Codi de familia- va preveure, en els arts. 5 a 10, la delació testamentaria de la tutela, establint la subsidiarietat de la delació dativa -el nomenament judicial de tutor-. Només pel supósit que els pares no haguessin nomenat tutor, corresponia al jutge la designació del mateix en tots els casos en qué de conformitat amb la llei fos procedent (art. 11 LTIT). La llei de reforma de la llei de la tutela de 1996 va mantenir la previsió que la llei de 1991 feia de la delació testamentaria de la tutela, modificantne exclusivament aspectes de carácter formal, previsió que s'ha mantingut en el Codi de familia. Tanmateix, el Codi de familia ha modificat la rúbrica que encapqala aquesta regulació; i s'ha substituit la denominació tutela testamentaria per la tutela deferida del pare i de la mare. Certament, la nova denominació s'adequa a la forma de configurar l'organisme tutelar per part dels pares. No només es tracta de la delació de la tutela deferida mitjancant testament sino que existeixen altres formes de deferir la tutela del pare i de la mare; també son formes valides el codicil i l'escriptura pública.
La principal innovació del text de reforma de la LTIT al 1996, va ésser la regulació de l'anomenada autodesignació de carrecs tutelars; l'art. 5.Ir LTIT -segons la nova redacció efectuada al 1996- reconeixia la facultat del major d'edat capaç de nomenar-se tutor, protutor i curador pel cas que fos declarat incapaç en un futur. Amb escasses modificacions, el Codi de familia ha mantingut la figura de l'autodesignació de carrecs tutelars.
1.1. Les delacions fetes per un mateix
1.1.1. Tramitació parlamentaria i antecedents legislatius de la institució recollida en l'art. 172 CF
L'art. 172 CF regula les delacions fetes per un mateix com la primera de les manifestacions de la delació voluntaria de la tutela. El precepte recull la normativa continguda en l'art. 5.Ir LTIT, que en la seva redacció efectuada per la Llei de 1996 va introduir la regulado de l'autodesignació de carrecs tutelars en l'ordenament civil catalá.
Aquesta previsió de l'autodesignació en el si de les institu-cions tutelars, recuperada en el Codi de familia amb la denominado de delacions fetes per un mateix (art. 172 CF) o autotute-la -expressió utilitzada en l'Exposició de Motius- ha estat considerada innovadora ates que fins aquest moment no existia una previsió semblant en l'ordenament civil catalá ni en el dret espanyol. La Memoria Justificativa de l'Avantprojecte i l'Informe de l'Académia de Jurisprudencia i Legislació, continguts en els Antecedents del Projecte de llei de modificació de la llei de la tutela de 1996, elogiaven la novetat de la regulado introduída, considerant-la com una solució adient pel cas de persones que, encara amb plena capacitat, pateixen una malaltia invalidant en un termini més o menys curt, que obligará a la constitució de la seva tutela, essent lógic que el possible futur incapac pugui, quan encara gaudeix de plenes facultáis, ordenar tot el sistema tutelar per la seva cura personal i la del seu patrimoni, escollint les persones que sent més properes i capacitades(9).
Tanmateix, la manca de previsió legal d'aquesta figura no obsta a la constatació dels intents d'introduirla en la legislació catalana i espanyola respectivament. En efecte, en l'ordenament civil catalá el precedent de la regulació de les delacions fetes per un mateix el trobem regulat en l'art. 19 del Projecte de llei de tutela i curatela de la Generalitat de Catalunya de 1934(10), Projecte que no va prosperar -i així l'intent d'introduir l'auto-tutela va ésser fallit, com el conjunt del text legal-. Aquest precepte establia la possibilitat del major d'edat de nomenarse tutor en instrument públic en el cas de trobarse en alguna de les situacions previstes en el parágraf segon de l'art. 2 del Projecte: supósits de malaltia, deficiencia mental o defecte orgánic, que comportessin una manca d'autorregiment i la necessitat d'ajut permanent.
En el dret espanyol, la pretensió de regular l'autotutela és més recent si bé la construcció doctrinal de la figura és anterior. Al 1921, Crehuet del Amo introdueix la figura amb la denominado tutela fiduciaria. Amb aquest terme l'autor fa referencia a la designació de tutor feta per un individu amb plena capacitat jurídica(11) pel cas que deixi d'ésser capac,. Considera que aquesta forma de tutela pot afegirse als altres tipus legalment admesos, prevists a l'art. 204 del Codi civil, que contempla el deferiment de la tutela per llei, per testament i pel consejo de familia(12).
Sánchez Torres(13) recupera l'estudi d'aquesta figura jurídica al 1928, prenent com a base la construcció de la institució segons Crehuet del Amo, pero amb una nova denominació de la figura -autotutela-, terme que és el que s'ha mantingut fins a l'actualitat(14).
Posteriorment, al 1953, Rodríguez Arias Bustamante(15) recollint les postures dels seus antecessors, torna a plantejar la possibilitat d'admissió de l'autotutela en el dret espanyol. L'originalitat de l'aportació d'aquest autor resideix, tal i com assenyala Badosa Coll(16), en la distinció de dos tipus d'autotutela, la positiva i la negativa, entesa aquesta última com la facultat del propi subjecte de manifestar la seva oposició a qué determinades persones ostentin un carrec tutelar en el supósit d'incapacitado(17).
El plantejament sobre l'admissió de la legitimació del propi interessat per nomenar-se tutor, en el dret espanyol, no es reem-prén fins al 1981. Amb motiu de l'elaborado parlamentaria de la Llei de reforma del Codi civil en materia de tutela, el Grup Comunista pretén introduir la regulació de l'autotutela vinculada a la previsió de la incapacitació voluntaria, presentant diverses esmenes al Projecte de llei de reforma(18). Tanmateix, l'Informe de la Ponencia de la Comissió de Justicia del Congrés dels Diputats rebutja aquesta pretensió, i tot i que les esmenes es mantenen per a ésser defensades en el Ple, en la votació final son rebutjades(19).
Al 1983, i en la discussió parlamentaria de la Llei de reforma del Codi civil en materia de tutela presentat a l'inici de la nova legislatura, torna a qüestionarse l'admissió de l'autotutela a través de diverses esmenes presentades pels grups parlamentaris. Una vegada mes, el text definitiu de reforma del Codi civil no inclou aquesta figura; novament, l'Informe de la Ponencia rebutja les esmenes que pretenien introduir l'autotutela(20).
Tot i la manca d'una previsió legal de l'autotutela en el dret espanyol, alguns autors han defensat la seva possible admissió a partir de Tactual regulado del Codi civil. Ventoso Escribano considera que, donada l'amplitud de facultáis que la llei reconeix a l'autoritat judicial, és possible que el jutge doni eficacia al nomenament de tutor o a l'exclusió d'una determinada persona del carrec, realitzats per la propia persona, major d'edat, en previsió del cas d'ésser incapacitada(21). Aquesta postura és seguida per Rogel Vide, que recolza la seva posició en el contingut de l'art. 231 Cc, que estableix l'audiéncia al tutelat major de dotze anys en el moment de constitució de la tutela(22). També Badosa Coll sosté la possibilitat d'admetre l'autotutela en el dret espanyol, fonamentant la legitimació del propi interessat en la facultat d'autorregiment del major d'edat que pot projectarse cap al futur, instrumentant l'autotutela positiva a partir del nomenament judicial de tutor, seguint les tesis de Zapatero González(23). Aquest autor accepta la possibilitat que el jutge, a través de les facultáis reconegudes en el segon apartat de l'art. 234 Cc. o bé a través de l'art. 235 Cc, nomeni com a tutor la persona que el propi interessat hagués designat pel supósit d'ésser declarat incapaç en un futur(24). Certament, l'art. 234 Cc. estableix la facultat de l'autoritat judicial d'alterar l'ordre establert en el precepte o prescindir de les persones esmentades en el mateix si el benefici del menor o incapacitat així ho exigís, i d'altra banda, l'art. 235 Cc. reitera l'amplia llibertat del jutge en el nomenament del carrec de tutor, en el sentit de considerar que en defecte de les persones esmentades en l'art. 234 Cc. i atenent una vegada més al benefici del tutelat, el jutge designi aquella persona que resulti més idónia, per les seves relacions amb el tutelat.
1.1.2. La configuració jurídica de les delacions fetes per un mateix
1.1.2.1. Concepte i naturalesa jurídica
Segons es desprén de l'art. 172 CF en concordansa amb el que estableix el Preámbul d'aquest text legal, la delació de la tutela feta per un mateix es configura com la designació feta pel...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba