Cultura i esport
| Autor | Iñaki Agirreazkuenaga |
| Cargo | Catedràtic de dret administratiu de la Facultat de Dret de Sant Sebastià, UPB/EHU |
| Páginas | 7-18 |
CULTURA I ESPORT
Iñaki Agirreazkuenaga
Catedràtic de dret administratiu
de la Facultat de Dret de Sant Sebastià, UPB/EHU
Sumari
Introducció
És molt habitual associar el món de la cultura amb el de l’esport, per bé que el
contingut material d’aquestes dues activitats es presta a la inconcreció i a l’abstrac-
ció en el parentesc d’alguns components d’allò que comunament es creu que s’en-
tén per cultura i esport. Per això, l’objectiu d’aquesta reflexió breu es vol limitar a
veure els punts de connexió i d’identificació que hi pugui haver en el camp ampli de
la cultura associada amb l’esport. Per acomplir aquesta finalitat sembla que és ne-
cessari, en primer lloc, desbrossar i desmitificar els grans conceptes de cultura i es-
port, per tal d’intentar il·lustrar, a continuació, les possibles esferes d’interrelació
que hi puguin operar des del punt de vista jurídic.
Cal tenir en compte, en una primera aproximació, el terme cultura com una
mena de calaix de sastre que conté les formes de vida, els costums, els coneixements,
els graus de desenvolupament artístic, científic o industrial, i la cultura popular, que
es caracteritza com el conjunt de manifestacions en què s’expressa la vida tradicio-
nal d’un poble. Per la seva banda, l’esports’identifica usualment amb l’exercici físic
competitiu i simplement plaent, que es practica individualment o en equip amb la
finalitat de superar una marca establerta o vèncer un adversari real o imaginari,
sempre seguint unes regles de joc determinades.
En aquestes caracteritzacions d’unes realitats tan àmplies de cultura i esport,
necessàriament es poden trobar zones de confluència. Intentem ara analitzar amb
rigor el significat jurídic d’aquesta interrelació.
I. Concepte de cultura
El sentit originari del terme culturas’identifica amb el conreu en l’agricultura
o la cria i l’alimentació d’animals i, per extensió, al segle XVIII —amb la Il·lustra-
ció—, la cultura es comença a confondre amb la civilització, com a representació
del conreu actiu de la ment humana (Williams). En aquest sentit, la cultura in-
clouria el producte elaborat per l’espècie humana, per oposició a allò que simple-
Introducció.
I. Concepte de cultura.
II. Què entén el dret per cultura?
III. Concepte d’esport.
IV. On radica la interrelació entre cultura i
esport?
Bibliografia.
Autonomies, núm. 26, desembre de 2000, Barcelona.
ment ofereix la natura, és a dir, la cultura sintetitzaria el progrés i el conreu de la
ciència i de l’art.
Posteriorment, ja al segle XIX, l’antropologia defineix la cultura com un tot
complex que inclou el coneixement, les creences, l’art, la moral, el dret, els costums
i tots els hàbits i les capacitats que l’home hagi adquirit com a membre de la societat
(Taylor).
Els especialistes han analitzat moltes altres concepcions de cultura. Prieto indi-
ca que alguns estudis s’han referit a l’existència de més de 250 conceptes diferents
de cultura, i afegeix que dos antropòlegs eminents com Kroeber i Kluckhohn, des-
prés de lliurar-se a l’empresa impossible de trobar un concepte de síntesi que con-
tingués les més de 150 nocions de cultura que havien registrat, van haver de re-
conèixer la incapacitat d’assolir aquest objectiu.
En vista d’aquestes dades, la polisèmia del terme cultura és indiscutible; en la
doctrina jurídica espanyola, Marcos Vaquer ha estat el darrer autor que, després de
fer un estudi de mèrit sobre «Estat i cultura», l’ha caracteritzat com «el cúmulo de
manifestaciones de la creatividad humana a las que la sociedad —institucionalizada o
personalizada en el Estado— atribuye un valor intelectual o estético».
Al meu entendre, la distinció entre cultura i cultures té una rellevància especial.
La primera comprendria els valors comuns de la civilització humana i de la vida en
societat, en la mesura que són valors comuns que s’han forjat en el mestissatge de
coneixements, símbols, tradicions i informacions generals o universals. En canvi,
les cultures es correspondrien —segons Prieto— amb els «trossos d’humanitat»
(Lévi-Strauss) que expressen una manera de ser determinada d’un poble o comuni-
tat, i porten un sistema cohesionat de continguts i valors singulars.
Així, doncs, en aquest darrer cas estaríem parlant d’una noció ètnica de cultura,
que en sentit ampli pot designar «los modos de ser distintivos que caracterizan la ex-
presión y comunicación simbólica de las comunidades humanas» (Prieto), i en sentit es-
tricte es referiria a la comunitat que integra un camp de comunicació i d’interacció
comú, que no tan sols té consciència interna i externa de la seva identitat, sinó que
també s’autoperpetua biològicament com a comunitat (Barth).
En síntesi, com ha indicat Capella, els éssers humans ens socialitzem i ens indi-
vidualitzem mitjançant unes arrels culturals comunitàries determinades. Aquestes
arrels es componen d’elements culturals bàsics (la llengua, la cuina, la música, les
cançons, els jocs, les festes i, en general, les tradicions), és a dir, significats simbòlics
socials d’una cultura històrica poblacional específica: precisament aquella en la qual
l’ésser humà se socialitza. No obstant això, cal recordar que les arrels de naturalesa
comunitària no són les úniques arrels culturals dels éssers humans, ja que la classe
social i el gènere, per exemple, també aporten les seves pròpies arrels culturals.
D’altra banda, com assenyala Gustavo Bueno, si es canvia de perspectiva la idea
d’una «cultura de patrimoni universal» sembla que només té algun significat quan
es manté en un estat d’obscuritat i de confusió extrema; tanmateix, la cultura cir-
cumscrita als contextos juridicoadministratius d’un ministeri o d’una conselleria de
cultura no és menys artificiosa, ja que si es pregunta què tenen en comú el teatre, la
música, l’esport, la pintura, la literatura, les festes populars, encara que formin part
d’una mateixa cultura comunitària, la resposta és molt dificultosa. Igualment, si es
vol esbrinar per què se segreguen d’aquesta cultura circumscrita a un ministeri al-
AUTONOMIES · 26
8
tres branques de la cultura, com són les cerimònies religioses, el dret, l’agricultura,
la silvicultura o la piscicultura, la falta d’una resposta clara des de la perspectiva de la
noció de cultura resulta evident. Així, doncs, en conclusió, es pot afirmar amb
Bueno que l’aplicació extensiva de la idea de cultura a continguts molt diversos
comporta com a efecte inevitable la devaluació dels components axiològics implí-
cits en la pròpia idea.
II. Què entén el dret per cultura?
En dret comunitari, l’article 151 del vigent Tractat constitutiu de la Comunitat
Europea disposa que la Comunitat ha de contribuir al floriment de les cultures dels
estats membres, dins el respecte de la seva diversitat nacional i regional, i al mateix
temps posar en relleu el patrimoni cultural comú, de manera que es facilitin la mi-
llora del coneixement i la difusió de la cultura i la història dels pobles europeus, la
conservació i la protecció del patrimoni cultural d’importància europea, els inter-
canvis culturals no comercials i la creació artística i literària, inclòs el sector audiovi-
sual. Així mateix, la Comunitat ha de tenir en compte els aspectes culturals en la
seva actuació, a fi de respectar i fomentar la diversitat de les seves cultures, amb ex-
clusió, en aquesta matèria, de qualsevol harmonització de les disposicions normati-
ves dels estats membres.
En aquest sentit, la Resolució del Consell, de 20 de gener de 1997, sobre inte-
gració d’aspectes culturals en les accions comunitàries (DOCE de 5 de febrer de
1997) considera que els obstacles de tipus geogràfic, físic, educatiu, social o econò-
mic a tots els països poden dificultar l’accés de molts ciutadans a la cultura, amb la
qual cosa s’augmenten els fenòmens d’exclusió, en particular entre els sectors de la
població menys afavorits. És per això que en l’àmbit de la Unió «la cultura ha de ser
reconeguda per dret propi, en consonància amb altres activitats que requereixen
una col·laboració horitzontal en els procediments decisoris de la Comunitat», de
manera que l’accés a la cultura i l’afirmació i l’expressió de la identitat cultural si-
guin condicions essencials per a la participació plena dels ciutadans en la societat, i
així apropar Europa als seus ciutadans.
Igualment, la Resolució del Consell, de 28 d’octubre de 1999, sobre la incorpo-
ració de la història en l’acció cultural de la Comunitat (DOCE de 12 de novembre
de 1999) considera que la cooperació i la integració europees s’haurien de consoli-
dar en la convivència i la protecció de la diversitat cultural i en l’entesa recíproca en-
tre els pobles europeus, la vida dels quals ha estat afaiçonada per experiències histò-
riques diferents. Amb tot el coneixement de les experiències i la memòria comuna
reforça els vincles entre els ciutadans d’Europa i contribueix a la construcció d’una
consciència europea. Per això el Consell invita la Comissió perquè els projectes en
l’àmbit de la història conservin al màxim un caràcter paneuropeu, a fi d’augmentar
el coneixement de la història dels pobles i fer així una contribució important a la co-
operació i a la integració europees.
Fins ara l’acció cultural comunitària s’ha vehiculat principalment per mitjà dels
programes Calidoscopi (suport a iniciatives artístiques i culturals de dimensió euro-
pea), Ariadna (suport en l’àmbit del llibre, la traducció i la lectura) i Rafael (acció
Iñaki Agirreazkuenaga, Cultura i esport 9
comunitària en l’àmbit del llegat cultural). No obstant això, a partir de l’1 de gener
de 2000 ha entrat en vigor el programa Cultura 2000, que té l’objectiu de raciona-
litzar, unificar i millorar l’eficàcia de les activitats de cooperació cultural, dotant-les
d’un instrument únic de finançament i de programació enfront de la dispersió que
existia fins fa poc.
Aquest programa Cultura 2000 està destinat a fomentar la creació, el coneixe-
ment i la difusió de la cultura del poble europeu, particularment en l’àmbit de la
música, de la literatura, de l’espectacle i del patrimoni mobiliari i immobiliari, i dels
nous espais de la cultura, promovent la cooperació d’organismes i operadors cultu-
rals i de les institucions culturals dels estats membres i recolzant aquelles accions
que, per raó de la seva envergadura i el seu caràcter europeu, afavoreixin la influèn-
cia de la cultura europea tant a dins de la Unió Europea com a fora.
Entre els seus objectius destaquen la promoció de la creació, la difusió transna-
cional de la cultura i la circulació d’artistes, creadors i professionals de la cultura i
les seves creacions, fent èmfasi especialment en tot allò que es refereix a persones jo-
ves i a persones discapacitades, i també se subratlla la diversitat cultural i el desenvo-
lupament de noves formes d’expressió cultural, que permetin compartir el patrimo-
ni cultural comú amb una significació europea. Així mateix es pretén la difusió de
tècniques i la promoció de pràctiques adequades per a la conservació i la salvaguar-
da del patrimoni i el reconeixement explícit de la cultura com a factor econòmic i
factor d’integració social de la ciutadania europea.
En resum, com diu la introducció del primer programa marc de la Comunitat
Europea en favor de la cultura (2000-2004), hi ha un consens ampli entre els estats
membres, els parlamentaris, la Comissió, les organitzacions internacionals (el
Consell d’Europa, la UNESCO) i les organitzacions culturals en el sentit que la
cultura no es limita a allò que s’anomena «cultura amb majúscules» (belles arts, mú-
sica, dansa, teatre i literatura). El concepte de cultura s’estén avui a la cultura popu-
lar, la cultura industrial de masses, la cultura del dia a dia. Aquesta ampliació és de-
guda al fet que la cultura ja no es considera una activitat subsidiària, sinó una força
motriu de la societat, un factor de creativitat, de vitalitat, de diàleg i de cohesió. En
aquest sentit, pràcticament res no és aliè a la cultura i, òbviament, l’esport també es
pot convertir en objecte cultural, en la mesura que és una activitat d’una força social
indiscutible.
Si es baixa de l’àmbit comunitari a l’àmbit estatal, en aquests moments en el
marc del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport correspon a la Secretaria d’Estat de
Cultura el desenvolupament de les funcions següents (article 7 del Reial decret
1331/2000, de 7 de juliol):
«a) La promoción, protección y difusión del Patrimonio Histórico Español, de los
museos estatales y de las artes plásticas.
»b) El fomento del libro y la lectura, el estímulo a la creación literaria y la promo-
ción, protección y difusión de los archivos y bibliotecas estatales.
»c) El impulso y participación en acciones de cooperación cultural con las
Administraciones Públicas y con personas físicas o jurídicas, públicas o privadas.
»d) La promoción, protección y difusión de las artes escénicas, la música, la danza y
el circo.
AUTONOMIES · 26
10
»e) La promoción, protección y difusión de las actividades cinematográficas y au-
diovisuales de producción, distribución y exhibición.
»f) La orientación e impulso de las relaciones internacionales en materia de cultura,
en coordinación con el Ministerio de Asuntos Exteriores, así como el seguimiento de las
actuaciones de la Unión Europea en este ámbito, todo ello sin perjuicio de las funciones
que corresponden a la Subsecretaría del Departamento.»
Per la seva banda, en l’àmbit autonòmic, totes les comunitats autònomes tenen
una institució, que normalment s’emmarca en un departament d’educació o cultu-
ra, amb la finalitat d’aglutinar l’exercici d’allò que els estatuts d’autonomia denomi-
nen —tots de comú acord— com a competència exclusiva en matèria de cultura; és
cert, però, que en alguns casos es fa referència a l’exercici d’aquesta competència ex-
clusiva «en coordinació amb l’Estat» (vid., per ex., l’article 44.8 de la LORAFNA) i
en altres no es fa cap esment de les competències de l’Estat (vid., per exemple, l’arti-
cle 9 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya).
Si es fa referència al contingut concret de les competències autonòmiques en
matèria de cultura i es pren com a paradigma el cas navarrès, entre les atribucions
que corresponen a la Direcció General de Cultura (article 18 i següents del Decret
foral 364/1999, de 13 de setembre) destaquen les que desenvolupa el servei d’acció
cultural (en matèria d’organització i execució de programes de música, teatre, dansa
i arts escèniques, plàstiques, visuals, folklore, animació sociocultural, biblioteques,
registre de la propietat intel·lectual, etc.), i les que corresponen al servei de patrimo-
ni històric (a l’hora de protegir, conservar, catalogar i difondre manifestacions artís-
tiques, arqueològiques, paleontològiques, antropològiques, etnogràfiques, etc.,
com també la tramitació dels expedients per a la declaració de béns d’interès cultu-
ral, la conservació i restauració de béns immobles històrics que són propietat del
Govern de Navarra, etc.). Aquestes mateixes funcions corresponen mutatis mutan-
dis als òrgans de direcció cultural en les altres comunitats autònomes.
Des del punt de vista de la distribució de competències, cal indicar que el marc
constitucional i estatutari és realment confús, atès que hi ha molts títols competen-
cials que incideixen en matèria de cultura tant a l’article 148 CE (museus, patrimo-
ni històric, foment de la cultura, etc.) com a l’article 149.1 CE (foment de la recer-
ca; defensa del patrimoni cultural, artístic i monumental contra l’exportació i l’es-
poliació; museus, biblioteques i arxius de titularitat estatal, etc.), als quals cal afegir
l’article 149.2 CE, que considera el servei de la cultura com un deure i una atribu-
ció essencial de l’Estat, en coordinació amb les comunitats autònomes. A més, la ju-
risprudència constitucional no ha seguit una línia interpretativa clara, la qual cosa
suscita «alguna perplexitat», en paraules de Carles Viver.
En síntesi, atenent el marc normatiu, el Tribunal Constitucional admet —al-
trament no podria ser— la concurrència de títols competencials en matèria de cul-
tura, però davant la superposició de títols específics (arxius, patrimoni) i generals
(cultura) no sempre s’inclina a favor dels primers; i a vegades per solucionar con-
flictes en matèria de cultura fins i tot recorre a títols més genèrics (com la llibertat
d’expressió, la planificació econòmica, o l’article 149.1.1 CE), que permeten justi-
ficar un tractament uniforme per al conjunt de l’Estat, circumstància que, en al-
gun cas particular, fa dir a Carles Viver que «mitjançant aquest procediment
Iñaki Agirreazkuenaga, Cultura i esport 11
l’Estat pot atraure cap al seu àmbit competencial qualsevol actuació sobre qualse-
vol tipus de matèria».
Resulta clar que, en gran part, els problemes són deguts al fet que, com ha as-
senyalat Esteve Pardo, la cultura es pot considerar un supraconcepte amb una càrre-
ga notable d’abstracció que resulta difícil de manejar a efectes tecnicojurídics, per la
qual cosa l’operativitat dels títols genèrics, derivats dels articles 148.1.17 i 149.2
CE, lògicament hauria de ser merament supletòria quan falten títols específics.
Arribats en aquest punt, la qüestió que ha de centrar la nostra atenció és esbri-
nar quin lloc ocupa l’esport en el camp de la cultura. Des del punt de vista orgànic,
és clar que, tant en l’àmbit comunitari com en l’estatal i l’autonòmic, l’esport i la
cultura normalment es gestionen des d’una mateixa direcció política, però de forma
clarament separada. Per exemple, l’actual Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, a
més de les secretaries d’Estat d’Educació i Universitats, i de Cultura, té el Consell
Superior d’Esports, el president del qual té rang de secretari d’Estat i exerceix les
competències que li atribueixen la Llei 10/1990, de l’esport, i els reials decrets
286/1999 i 1125/2000, sobre estructura orgànica i funcions del Consell Superior
d’Esports. Abans d’abordar la relació que existeix entre cultura i esport, hem d’ana-
litzar la polisèmia al voltant del concepte d’esport.
III. Concepte d’esport
La pluralitat de significats del terme esport ocasiona més d’un problema a l’hora
d’intentar trobar-ne una concepció unívoca, que respongui amb rigor als diversos
continguts que conté materialment. Amb raó afirma Bernard Gillet que en la vida
moderna l’esport es troba, o es creu que es troba, pertot arreu; no obstant això, sor-
geixen inconvenients alhora d’utilitzar una mateixa paraula per denominar activi-
tats diverses pel que fa a la seva intenció, naturalesa i efectes.
Fins ara s’han fet molts intents per cercar una coherència conceptual a l’àmbit
tan ampli de l’esport. Habitualment s’afirma que l’esport és en essència joc, que
manifesta l’esforç del que és superflu, i complementàriament alguns filòsofs de l’es-
port han centrat l’atenció en diversos elements de la naturalesa humana, que es re-
sumeixen en allò que els grecs anomenaven agon («l’impuls de competir») i areté
(«l’apetència de sobresortir»), per descriure les aspiracions i les ambicions personals
dels individus, amb els esportistes com a portaestendards.
Des d’un prisma interdisciplinari, Tomás Ramón Fernández afirmava que «l’es-
port és un negoci, una empresa, una professió, un espectacle, un joc, una diversió i,
fins i tot, un pretext i un argument polític». En aquest mateix sentit, el Tribunal
Suprem argumenta que «el concepte d’esport engloba molts significats i comprèn,
també, molts fenòmens socials» (STS de 10 de setembre de 1991, Aranzadi núm.
6051). Entre els diversos significats de l’esport, des del punt de vista sociològic,
García Ferrando el caracteritza com a «entrenament ètic, fenomen estètic, model de
la societat competitiva, reacció de compensació i adaptació enfront de les condi-
cions de vida del treball industrial, vàlvula d’alliberament de l’agressivitat, reacció
d’instint de conservació de l’espècie i descàrrega dels apetits...». Segons Pierre de
Coubertin, fundador del moviment olímpic internacional, l’esport era «el culte vo-
AUTONOMIES · 26
12
luntari i habitual de l’esforç muscular intensiu fonamentat en el desig de progrés,
que pot arribar fins al risc».
El professor Bermejo té raó quan afirma que no hi ha «una identificació clara
del que s’ha d’entendre per esport; si bé resulta aprehensible una concepció vulgar
de l’esport, és difícil establir-ne una delimitació conceptual que sigui rellevant jurí-
dicament». En aquest mateix sentit, a la Memòria del Consell d’Estat de l’any 1991
sobre l’esport s’afirmava clarament que l’alt òrgan consultiu de l’Estat, «tot i saber
que algunes instàncies esportives i jurídiques estan demanant amb urgència una de-
finició legal de l’esport, no s’ha volgut aventurar per aquesta via i no considera que
sigui oportú donar-la, perquè es tracta d’un fenomen complex i expansiu, sens per-
judici que en tingui format un criteri com a eina de treball», que consisteix a inter-
pretar les normes de conformitat amb la realitat social i d’acord amb el Consell
Superior d’Esports, que és l’òrgan competent per reconèixer l’existència d’una mo-
dalitat esportiva, segons allò que estableix la Llei 10/1990.
No obstant això, en la nostra doctrina, Cazorla Prieto, en un treball pioner, de-
finia l’esport, des d’un punt de vista individual, com «una activitat humana predo-
minantment física, que es practica aïlladament o col·lectivament, en la realització
de la qual es pot trobar autosatisfacció o un mitjà per assolir altres aspiracions»; i en-
tre les diverses modalitats esportives destacava l’esport com a instrument de salut fí-
sica i mental, l’esport popular, l’esport-espectacle i professional, l’esport d’alta com-
petició i l’esport-educació o l’educació física.
Des de postulats institucionalistes, Martín Mateo sosté que «l’esport és sobretot i
abans que res una criatura de la llei, a diferència del mer exercici físic»; igualment, Real
Ferrer entén per esport «aquelles activitats físiques institucionalitzades que suposin una
confrontació o competició supèrflua, amb si mateixes o amb un element extern».
Sense haver d’aprofundir en altres intents doctrinals de caracterització concep-
tual del terme esport, cal recordar que també les declaracions dels organismes inter-
nacionals han intentat delimitar aquesta noció. Així, el Manifest sobre l’esport, apro-
vat pel Consell Internacional per a l’Educació Física i l’Esport, en cooperació amb
la UNESCO, el conceptua com «tota activitat física amb caràcter de joc, que adop-
ti forma de lluita amb un mateix o amb els altres o que constitueixi una confronta-
ció amb els elements naturals».
D’altra banda, la Carta europea de l’esport, aprovada pel Consell d’Europa, en-
tén per esport «tota mena d’activitats físiques que, per mitjà d’una participació or-
ganitzada o d’un altre tipus, tinguin com a finalitat l’expressió o la millora de la
condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o la consecu-
ció dels resultats en competicions de tots els nivells». Aquesta encertada definició
l’ha acollit el legislador de La Rioja amb molt poques variants (vid. 1.2 de la Llei
8/1995, de 2 de maig, de l’esport, de la Comunitat Autònoma de La Rioja).
No obstant això, amb caràcter ordinari, ni la legislació estatal ni l’autonòmica, ni
les seves disposicions normatives de desenvolupament, ofereixen una definició del
terme esport. Com a excepció es pot esmentar l’article 8.1 del Decret 70/1994, de 22
de març, que regula les federacions esportives catalanes, el qual entén per esport
«aquella activitat bàsicament física, lliure i voluntària, practicada de forma indivi-
dual o col·lectiva, habitualment en forma de competició i seguint una normativa re-
glamentària, assumida pels òrgans federatius autonòmics, estatals o internacionals».
Iñaki Agirreazkuenaga, Cultura i esport 13
Crec que per força s’ha de reconèixer novament la dificultat de definir el terme
esport amb caràcter excloent, fonamentalment perquè els seus contorns i perfils no
són ni gaire clars ni tampoc unívocs. Ara bé, al meu entendre, la definició que n’ha
fet el Consell d’Europa constitueix un avanç evident i l’únic defecte que té és que
permet caracteritzar com a esport activitats que, des del punt de vista social, no ho
són necessàriament. Per exemple, una competició de dansa podria tenir encaix dins
la definició d’esport avalada pel Consell d’Europa, però en el nostre context social
no té la consideració d’esport, per bé que en aquestes activitats hi hagi organització
institucionalitzada, competició, gran preparació física, desenvolupament de rela-
cions socials i lluita per millorar la condició física i psíquica.
D’altra banda, és evident que trobar un denominador comú entre l’esport po-
pular o per a tothom —amb les especificitats que implica, per exemple, l’esport per
a persones d’edat avançada— i l’esport organitzat, tant si és d’aficionats com pro-
fessional, és extremament difícil, però no impossible. El que és indubtable és que,
fonamentalment en l’esport organitzat, és transcendental el reconeixement de de-
terminades modalitats com a esportives per part de l’Administració corresponent,
per tal d’obtenir subvencions, i la delegació o la gestió de funcions en la seva pro-
moció o en l’organització de competicions oficials.
En síntesi, allò que caracteritza essencialment l’esport enfront d’altres manifes-
tacions socials és, al meu entendre, la conjunció del joc reglamentat i de l’esforç físic
i psíquic humà, amb un objectiu normalment competitiu amb un mateix o amb els
altres —encara que a vegades s’esgota en una mera activitat lúdica i d’esbarjo—, i
tot amb vista a millorar la capacitat de qui el practica i facilitar el gaudi del lleure de
la vida, també per als qui l’observen com a espectadors i reconeixen aquest joc regla-
mentat com una activitat esportiva, en el marc territorial en què es desenvolupi. És
precisament aquesta acceptació social, que posteriorment els poders públics institu-
cionalitzen, allò que fa possible, per exemple, que la dansa sigui considerada un es-
port a França i que, en canvi, no tingui aquesta consideració a Espanya. De la ma-
teixa manera, l’aixecament de pedres es pot apreciar com un esport a Euskal Herria,
a Austràlia, a Nova Zelanda i en pocs altres indrets del món.
Partint d’aquestes premisses, resulta clar que l’esport té com a subjecte les per-
sones; en conseqüència, les modalitats esportives que tenen com a subjecte actiu ex-
clusiu els animals no es poden considerar stricto sensu esports. D’altra banda, el de-
bat persistent sobre la consideració dels escacs com a esport crec que s’hauria d’es-
tendre a d’altres modalitats esportives en l’exercici de les quals el component de
concentració mental també és bàsic, com per exemple en diverses especialitats del
tir olímpic. Al meu entendre, dintre de l’esforç humà cada esport exigeix una com-
binació diferent de força física i mental. Cap esport no pot prescindir de l’esforç
psíquic necessari i moltes vegades un mer esforç físic rendeix menys que el que és
ordenat per una ment intel·ligent. Els escacs són un esport que es desenvolupa emi-
nentment per mitjà de la força mental, d’acord amb unes regles de joc centenàries,
en el qual es projecta una batalla física virtual, amb un exercici corporal extern que
certament és mínim, però no menor que el que requereix prémer el gallet.
Així mateix, la concepció d’esport que aquí es propugna ajunta l’esport compe-
titiu i organitzat amb l’esport popular o per a tothom, la qual cosa obliga a no par-
cel·lar com a zones exemptes de l’àmbit esportiu les activitats no institucionalitza-
AUTONOMIES · 26
14
des o de lleure. En aquest sentit, una primerenca sentència del Tribunal Suprem va
haver de determinar «si el busseig turístic i recreatiu era sinònim de l’esportiu no
practicat en competició», però que al seu torn es realitzava a l’empara de la
Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques, i a aquell efecte l’alt òrgan juris-
diccional va determinar que els dos tipus de busseig estaven equiparats (STS de 15
de març de 1982, Aranzadi núm. 1256). Per tant, no es pot considerar tan sols es-
port el que es realitza de forma organitzada o institucionalitzada, sinó també l’exer-
cici merament recreatiu.
Finalment, no es pot oblidar que el món de l’esport viu una realitat dinàmica
de gran vitalitat, en què no hi ha numerus clausus ni per a les modalitats d’esport, ni
per a les disciplines que cada modalitat esportiva pugui integrar dintre seu, ni per a
les proves competitives que es puguin organitzar en cada disciplina esportiva. Cal
tenir en compte que per a cada esport o modalitat esportiva —per exemple, la pilo-
ta basca— es crea una federació esportiva que n’integra les disciplines esportives
—en el cas de la pilota cal distingir les especialitats o disciplines de cesta punta, re-
muntada, mà, pala curta, paleta, frontenis, trinquet, xare, etc.— Per la seva banda,
una prova és una competició dins una modalitat esportiva o en el si d’una de les se-
ves disciplines (vid., en aquest sentit, respecte de les modalitats esportives, les disci-
plines i les proves olímpiques, els articles 51 i 52 de la Carta olímpica, de 10 de fe-
brer de 1994). Actualment existeixen unes seixanta-dues federacions esportives es-
panyoles, corresponents a sengles modalitats reconegudes pel Consell Superior
d’Esports, que engloben més de cent disciplines esportives. D’acord amb les coor-
denades conceptuals que hem exposat, no hi ha res que impedeixi que sorgeixin o
s’implantin institucionalment noves modalitats o disciplines esportives, com per
exemple les que es deriven dels anomenats esports d’aventura.
IV. On radica la interrelació entre cultura i esport?
A primera vista, és evident que el concepte ampli de cultura engloba necessària-
ment tot el món de l’esport com a manifestació cultural i vital que es desenvolupa
en la nostra moderna societat contemporània. Cal tenir en compte que l’Informe
d’Hèlsinki sobre l’esport, que ha elaborat recentment la Comissió de la Unió
Europea (desembre de 1999, COM 644) comença fent-ne un balanç significatiu en
xifres, i a l’efecte assenyala que «l’esport és un dels àmbits d’activitat que afecten i
apropen més els ciutadans de la Unió Europea, independentment de la seva edat i
l’origen social. Més de la meitat d’aquests ciutadans practiquen regularment una
activitat esportiva, en un dels 700.000 clubs que existeixen a la Unió o al marge d’a-
quests. Prop de dos milions d’educadors, monitors i voluntaris dediquen el seu
temps de treball o de lleure a l’animació de la vida esportiva». No obstant això, s’a-
firma que aquesta funció social de l’esport, anomenada d’interès general, s’ha vist
afectada per fenòmens —com els de la violència, el dopatge, la recerca de beneficis
financers ràpids, etc.—, que menyscaben l’ètica i els principis d’organització de
l’esport. Des d’aquesta perspectiva, la Comissió entén que l’objectiu principal és
conciliar la dimensió econòmica de l’esport amb la seva dimensió popular, educati-
va, social i cultural. Amb aquest fi, el desenvolupament d’accions positives a favor
Iñaki Agirreazkuenaga, Cultura i esport 15
del manteniment de la funció social de l’esport ha d’anar acompanyat de l’establi-
ment d’un entorn jurídic més segur i més estable que permeti conciliar els diferents
interessos que conflueixen al voltant de l’esport.
Ara bé, en quina mesura l’esport, tal com ha estat caracteritzat, entronca amb el
món de la cultura? Abans de respondre directament aquesta pregunta, cal recordar,
com indica Gustavo Bueno, que és indubtable el prestigi que té la idea de cultu-
ra com a marc dignificador i santificant en associar-se a qualsevol altra activitat so-
cial. Així, per exemple, si es vol destacar el rang suprem o la dignitat superior d’un
tipus determinat de música en relació amb la resta (que també és cultura), es parla
de música «culta». Igualment, si l’ajuntament d’una ciutat que té un camp de futbol
promou la publicació d’un llibre i en vol glossar la importància, el titularà de la ma-
nera següent: La cultura esportiva de l’estadi X, en comptes de titular-lo La història
del camp de futbol. Resumint, la idea de cultura dignifica i eleva tot allò a què fa re-
ferència, independentment del seu contingut, i això fa dir encertadament a Bueno
que «la cultura no existeix (gnoseològicament), ni tan sols com a abstracció sistemà-
tica, sinó que és tan sols un nom obscur i confús, un mite gnoseològic».
No obstant això, cal reconèixer que a vegades l’esport es vincula voluntària-
ment amb la cultura tradicional d’una comunitat. És el que succeeix, sens dubte,
amb les federacions d’esports autòctons. Així, per exemple, el Decret 74/1994, de
14 de març, de la Generalitat de Catalunya, que regula les federacions esportives,
considera entre les federacions tradicionals: la Federació Catalana de Llebrers, la
Federació Catalana de Coloms Esportius (columbicultura) i la Federació Catalana
de Coloms Missatgers (columbofília). Així mateix, diverses federacions catalanes
han assumit disciplines i modalitats esportives que són tradicionals, com el patí ca-
talà de vela (Federació Catalana de Vela), les botxes (Federació Catalana de
Petanca), el llagut català (Federació Catalana de Rem) i les bitlles catalanes
(Federació Catalana de Bitlles).
Al País Basc succeeix una cosa semblant amb les previsions que estableix la dis-
posició addicional cinquena de la Llei 14/1998, d’11 de juny, de l’esport, en evocar
la necessitat de plans estratègics per impulsar els esports tradicionals com la pilota
basca, el rem en banc fix i els altres esports autòctons, en conjunció amb les federa-
cions basques implicades. Així, per exemple, la Federació Basca d’Herri-Kirolak
aglutina les disciplines de «sokatira, aizkora, txingaerute, trontza, sega, orga joko, ha-
rrijasotze, lastofardo jasotzea, arrastre de piedra, ingude altzatzea, lasto botatzea, lo-
kotx opustua, ontzi eramatea y zaku lasterketa». Igualment l’article 14 dels estatuts de
la Federació esportiva navarresa d’Herri-Kirolak enuncia les especialitats de «herriz
herri, sokatira, txingas, kostos, lasto, carro, piedra, aizkora y arpana» (els estatuts vi-
gents de la Federació Navarresa van ser aprovats pel director gerent de l’Institut
Navarrès de l’Esport mitjançant Resolució de 21 de setembre de 1992, i els de la
Federació Basca són del 10 d’abril de 1992).
Més enllà dels esports tradicionals, la interrelació entre cultura i esport pot pren-
dre cos en la importància del fenomen social esportiu com a element estructural i
component vital de la nostra societat. Així, es pot parlar d’una cultura del futbol,
d’una cultura competitiva, d’una cultura del fair play, d’una cultura olímpica, d’una
cultura de l’esport amateur, d’una cultura de l’esport professional, d’una cultura de
la muntanya, de l’esquí, del ciclisme, de la boxa, dels nous esports d’aventura, etc.
AUTONOMIES · 26
16
Què significa, en aquest context esportiu, el terme cultura? Doncs res i, al ma-
teix temps, vol significar tot allò que està als contorns de l’activitat esportiva i la in-
fluència que aquesta exerceix en la forma de pensar, d’actuar, de sentir, etc., de les
persones que conviuen amb l’esport. Si es vol traduir al llenguatge jurídic l’halo
d’interrelació entre cultura i esport caldria ressaltar la seva correspondència amb
realitats distintes, que poden confluir en la mesura que es vinculin amb valors so-
cials i tradicionals ben arrelats.
Lògicament aquesta nebulosa conceptual fa que s’intenti cercar una identifica-
ció entre cultura i esport, amb efectes merament processals. Així, per exemple, en el
conegut cas Bosman es va intentar utilitzar l’analogia entre l’esport i la cultura per
tal que, sobre la base del vigent article 151 del Tractat constitutiu de la Comunitat
Europea (l’aleshores article 128), es considerés que existia una excepció cultural i
esportiva en l’àmbit comunitari, que permetés sostreure l’esport professional del
marc de l’actual article 39 del Tractat. Tanmateix, el que el Tribunal de Justícia va
deixar clar a aquest efecte és que jurídicament no és possible subsumir aquesta
eventual singularitat esportiva en l’article 151 del Tractat, que acull l’excepció cul-
tural, com ja s’ha dit, atès que la qüestió plantejada no es refereix a les condicions
d’exercici de les competències comunitàries, sinó a l’abast de la lliure circulació dels
treballadors com a llibertat fonamental dins el sistema de la Unió Europea (STJCE
de 15 de desembre de 1995, assumpte C. 415/1993, paràgraf 78).
A part d’això, cal indicar que en el marc del Consell d’Europa els ministres res-
ponsables de l’esport han realitzat diverses conferències en les quals s’analitza l’es-
port per a tothom, per a les persones amb incapacitats, per a la tercera edat, per als
nens, per als aturats, per a la família i, especialment —des de la perspectiva que ara
ens interessa— la Conferència de Reykjavik de 1989 va elaborar una resolució
(2/1989), en la qual els ministres refermaven «la seva convicció que l’esport ha de
ser part integrant de l’educació i de la cultura». A la posterior Conferència de Rodes
de 1992 es va adoptar la Carta europea de l’esport, que concloïa que «l’esport està
cridat a exercir un paper essencial en l’activitat de l’ésser humà, com a element es-
sencial del progrés, per mitjà de l’educació, la cultura i el desenvolupament perso-
nal i social». Finalment, a la darrera Conferència de Ministres d’Esports del Consell
d’Europa, que va tenir lloc a Bratislava els dies 30 i 31 de maig de 2000, s’ha afegit
que l’esport s’ha de convertir en un pont entre cultures i afavorir la cohesió social.
Bibliografia
Agirreazkuenaga, I. Intervención pública en el deporte. Madrid, 1998.
— «Claves para la comprensión del ordenamiento jurídico del deporte», REDC
núm. 57, 1999.
Aspas Aspas, J.M. Los deportes de aventura. Saragossa, 2000.
Bermejo, J. «Deportes». A: Gómez-Ferrer Morant, R. (dir.) Estudios sobre el derecho
en la Comunidad de Madrid, cap. XV. Madrid, 1987.
Camps Povill, A. Las federaciones deportivas. Régimen jurídico. Madrid, 1996.
Capella Hernández, J.R. «Las raíces culturales comunitarias», Cuadernos de Derecho
Judicial, VI (Nacionalidad). Madrid, 1998.
Iñaki Agirreazkuenaga, Cultura i esport 17
Cazorla Prieto, L. Deporte y Estado. Barcelona, 1979.
Colom Pastor, B. «Les competències de la Comunitat autònoma de les illes Balears
en matèria de cultura», Autonomies núm. 10, 1989.
Consell d’Estat. «Memoria 1991: El deporte», REDD núm. 2, 1993.
Cornu, M. Compétences culturelles en Europe et principe de subsidiarité. Brussel·les:
Bruylant, 1993.
— El trabajo del Consejo de Europa en materia de deporte, vol. III. Madrid: Consejo
Superior de Deportes, 1995.
Esteve Pardo, J. «Competències de l’Estat i de les comunitats autònomes en matèria
de cultura», Autonomies núm. 4, 1986.
Fossas, E. Regions i sector cultural a Europa. Barcelona: IEA, 1990.
García Ferrando, M. Deporte y sociedad. Madrid, 1982.
Gillet, B. Histoire du sport. París: PUF, 1971.
González Grimaldo, M.C. El ordenamiento jurídico del deporte. Pròleg de T.R.
Fernández. Madrid, 1974.
Landeberea Unzueta, J. El derecho deportivo en el marco autonómico vasco y estatal.
Vitòria-Gasteiz, 1989.
Loman, J.M.E.; Mortelmans, K.J.M.; Post, H.H.G. Culture and Community Law.
Before and After Maastricht. Deventer: Kluwer Law and Taxation Publ., 1992.
— Manifiestos sobre educación física y deportes por órganos internacionales. Madrid:
Colegio Oficial de Profesores de Educación Física, 1979.
Martín Rebollo, L., «Cultura y derecho», a El derecho administrativo en el umbral
del siglo XXI. Homenaje al profesor Dr. D. Ramón Martín Mateo.València, 2000.
Prieto de Pedro, J. Cultura, culturas y Constitución. Madrid: Congrés dels Diputats;
CEC, 1992.
Real Ferrer, G. Derecho público y deporte. Pròleg de R. Martín Mateo. Madrid,
1991.
Ruiz Robledo, A. «La Constitución cultural española», La Ley núm. 4751, 10 de
març de 1999.
Tajadura, J. «La constitución cultural», Revista de Derecho Político núm. 43.
Madrid, 1997.
Vaquer Caballería, M. Estado y cultura: la función cultural de los poderes públicos en
la Constitución Española. Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces, 1998.
Viver Pi-Sunyer, C. Materias competenciales y Tribunal Constitucional. Barcelona:
Ariel, 1989.
AUTONOMIES · 26
18
