Criteris de la Secció 2a de l'Audiència de Lleida
| Autor | Albert Guilanyà i Foix |
| Cargo | President Secció 2a de l'Audiència Provicncial de Lleida |
| Páginas | 24-30 |
Page 24
De tots és sabut que en 2a instància regeix el principi de la prohibició de "nova reperta", és a dir, de la pràctica de prova, excepte és clar, en supòsits que estan molt taxats per la llei. Aquests supòsits els preveu l'art. 460 de la LEC.
Efectivament, a l'art. 460 es contemplen dos grans grups de supòsits en què es pot demanar la pràctica de prova en segona instància: per una banda, els que es deriven del número 1 i que es refereixen a la prova documental i per altra banda, els que es deriven dels números 2 i 3 de l'esmentat precepte i que es refereixen a la resta dels mitjans de prova (testifical, pericial, interrogatori...).
Pel que fa a la prova documental (aquella que es pot acompanyar juntament amb l'escrit del recurs de apellació o a la contestació o impugnació del recurs d'apel·lació), la llei ens remet a l'art. 270, i aquest article preveu tres supòsits diferents on es pot admetre en segona instància la prova documental, jo simplement em referiré a les interpretacions que nosaltres hem fet d'aquests preceptes.
El primer dels preceptes en matèria de prova documental diu que sí que es podrà presentar aquesta prova documental amb posteriorment a la demanda, a la contestació i inclús a l'audiència prèvia del judici, quan aquesta prova no s'hagi pogut con· feccionar ni obtenir abans d'aquests moments processals. Per aquesta via se'ns ha intentat aportar actes notarials de manifestació que contenen una declaració testifical. És bastant habitual que es presentin actes de manifestació davant de notari on un testimoni fa manifestacions de quelcom que ha passat abans d'iniciar-se el procediment. Si l'examinem, formalment es tracta d'un document notarial posterior a la presentació de la demanda o posterior a la contestació, però el cert és que s'hagués pogut obtenir abans d'aquest moment processal, raó per la qual no té entrada en el precepte estudiat.
El segon, és el supòsits de què abans no s'hagués tingut coneixement de l'existència d'aquell document.- Aquí si que tenim una jurisprudència bastant assentada. Dèiem al respecte d'aquest apartat al Rotlle 375/03 el següent:
No es fa procedent admetre cap de les proves proposades en aquesta primera instància per la part apel·lant, pels motius que esmentarem. Així pel que fa a l'aportació de documents que es fa en el recurs, val a dir que la dita aportació és a l'empara del art. 460.1 en relació al 270.2 (es suposa Page 25 deu voler dir 270.1.2) de la LEC. Assenyala el 460.1 que " Només es poden adjuntar amb l'escrit d'interposició els documents que estiguin en algun dels casos que preveu l'article 270 i que no s'hagin pogut aportar en la primera instància." Per la seva part diu l'art. 270.1.2: "Que es tracti de documents, mitjans o instruments anteriors a la demanda o la contestació o, si s'escau, a l'audiència prèvia al judici, quan la part que els presenti justifiqui que abans no ha tingut coneixement de la seva existència". És clar doncs que el quid de la qüestió està en el fet de "justificar" el no haver tingut coneixement d'antuvi del document que es pretén presentar. Notis la diferència amb la passada regulació de l'art. 506-2 de la LEC en que es tractava de "....jurar la part no haver tingut mai coneixement abans de la seva existència". El Tribunal Suprem ja admetia que pogués arribar a revisar-se la "veracitat" del jurament de manera que si arribava a acreditar-se que la part si el coneixia o simplement que el seu desconeixement no era creïble, havia de rebutjar-se la seva admissió. La nova redacció va més enllà, de manera que no és suficient la simple al·legació de que es desconeixia, sinó que haurà de justificar-se, cosa que és evident que no s'aconsegueix amb la simple manifestació de què es tractava d'un document desconegut. Una cosa és desconèixer l'existència d'un document i una altra de molt diferent no trobar-lo o oblidar-se de la seva existència. En el present supòsit no es tracta d'un document nou, sinó del retrobament d'un document oblidat o simplement perdut, però en tot cas no desconegut".
El tercer supòsit de prova documental es refereix a aquells que s'hagués fet d'oportuna designa si consten en registres de caràcter públic. Aquest la veritat que no planteja cap tipus de problema.
Si planteja major problema, la resta de proves, ja no documental, i em refereixo al número 2 de l'art. 460, especialment quan fa referència a aquelles que indegudament denegades en primera instància s'ha interessat la reposició de la resolució denegatòria o s'ha formulat protesta a la vista. I nosaltres som de les Audiències que hem interpretar que aquí la llei fa una doble distinció: Quan distingeix entre reposició de la resolució denegatòria o protesta s'està referint a l'ordinari o al verbal De tal manera que la prova denegada injustificadament en primera instància si estem en un procediment ordinari i en aquell procediment ordinari no s'ha intentat reposar aquella denegació de prova nosaltres no l'admetrem a segona instància; per admetre-la a segona instància si és un ordinari fa falta que s'intenti la reposició a primera instància i a més que presenti l'oportuna protesta quan es denegui el recurs. Quan es tracta de verbal nosaltres entenem que n'hi haurà prou amb la protesta. Això és una de les coses que ens diferencia d'algunes altres Audiències no de totes, perquè hi ha Audiències, bastants també que segueixen el nostre criteri. Dèiem al Rotlle 294/02 i al 385/02 el següent:
"Es demana en aquesta segona instància la pràctica de la prova pericial comptable que, segons la part apel·lant, va ésser desestimada injustificadament en primera instància, essent que la part va formular la seva protesta. Doncs bé, el primer que cal assenyalar és que estem en un procediment ordinari en el que per poder demanar prova en segona instància, no és suficient que davant d'una injustificada denegació en primera instància, la part es limiti a manifestar la seva protesta, sinó que és necessari a més que es formuli el corresponent recurs de reposició, i de fet això ho tenim dit en nombrosíssimes resolucions d'aquesta Sala, vegis sinó el que dèiem ja en el Rotlle d'apel·lació 263/02: "En el judici ordinari que es regeix en aquest extrem pel que disposa l'art. 285 de la LEC es diu clarament: "Resolució sobre l'admissibilitat de les proves proposades
-
El tribunal ha d'emetre resolució sobre l'admissió de cada una de les proves que hagin estat proposades.
-
Contra aquesta resolució només es pot interposar recurs de reposició, que s'ha de substanciar i resoldre a l'acte, i, si es desestima, la part pot formular una protesta a l'efecte de fer valer els seus drets en la segona instància". Vegis també el contingut de l'art. 460.2.1 "Les que hagin estat denegades indegudament en la primera instància, sempre que s'hagi intentat la reposició de la resolució denegatòria o s'hagi formulat la protesta oportuna en la vista. És evident que en aquest cas no ha estat així, raó per la qual no es dóna el supòsit de l'art. 460.2.1 i per tant la prova ha d'ésser denegada".
Un segon és el que fa referència a les proposades i admeses a primera instància, aquestes si que han estat proposades correctament, han estat admeses, però no s'han pogut practicar, la causa en aquest cas no ha de ser imputable a la part, i a més afegeix el precepte no s'hagin pogut practicar ni tan sols com a diligència final. Això ens ha obligat a pronunciar-nos respecte de la possibilitat de la pràctica de diligències finals als judicis verbals. Transcriure pel seu interès la interlocutòria que vàrem dictar en el Rotlle 17/05 i on dèiem el següent:
"Primer.- El present recurs de reposició per a ser resolt, requereix primerament que es fixi postura al voltant de la possibilitat de la pràctica de diligències finals en seu de judici verbal, possibilitat aquesta negada per la part recorrent. Doncs bé, certament que les diligències finals estan ubicades sistemàticament en l'àmbit del judici ordinari (art 435 LEC), el que juntament amb la literalitat d'alguns preceptes com el 271.1 que es refereix a "... sens perjudici del que preveu la regla tercera de l'art. 435, sobre diligències finals en el judici ordinari", o l'art. 286-3 que es refereix a "...., en el judici ordinari cal atenir-se al que es disposa sobre les diligències finals", pot portar a pensar que així sia. Ara bé, no és aquesta una interpretació correcta, donat que entenem que ha de superar-se aquesta literalitat i veure-hi una mica més enllà. Així en primer lloc, no existeix cap justificació raonable perquè només siguin aplicables al judici ordinari, ans al contrari, doncs és la pròpia LEC que a l'Exposició de Motius es refereix a les diligències finals en els següents termes: "La Llei suprimeix les denominades "diligències per proveir millor", i les substitueix per unes diligències finals, amb pressupòsits diferents dels Page 26de les primeres. La raó principal per a aquest canvi és la coherència amb la ja dita inspiració fonamental que, com a regla, ha de presidir l'inici, el desenvolupament i el desenllaç dels processos civils". Noti's que parla dels processos civils en plural i, en general, i no solament acotant-ho als judicis ordinaris. En segon lloc, la restricció de la seva pràctica als judicis ordinaris, impediria la pràctica en els judicis verbals de determinades proves com són les assenyalades en els arts. 309 i 315 que només cal practicar-les en supòsits determinats, així i pel que fa a l'art. 309 i en relació a l'interrogatori de persona jurídica o entitat sense personalitat, assenyala que "...2.- El tribunal ha de citar la persona esmentada perquè sigui interrogada fora del judici com a diligència final,...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba