Sobre la corrupció política a Catalunya dins l'Espanya contemporània

Autor:Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano, Borja de Riquer i Permanyer
Càrrec:Gemma Rubí, professora agregada d'història contemporània i coordinadora del Bachelor's Degree in History, Politics and Economics de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres. Departament d'Història Moderna i Contemporània. Edifici B, 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). mariagemma.rubi@uab.cat. ORCID 0000-0002-0...
Pàgines:1-19
RESUMEN

L’article planteja, a partir de recerques originals, algunes claus per interpretar el paper jugat per la corrupció política a la Catalunya contemporània. En primer lloc, analitza la participació dels homes de negocis catalans en la construcció de l’estat liberal espanyol. Seguidament, s’endinsa a explicar com va funcionar el caciquisme durant la Restauració borbònica, i com aquest fou denunciat principalment pel catalanisme polític. Finalment, l’accent es focalitza en les pràctiques corruptes dels franquistes catalans i en els vincles que desenvolupà Francesc Cambó amb la corrupció sistèmica a l’Argentina mitjançant l’empresa CHADE. Unes breus reflexions sobre la corrupció política espanyola actual precedeixen unes conclusions que intenten establir una hipòtesi interpretativa en molts sentits vàlida per comprendre tant la corrupció política espanyola com la catalana. Paraules clau: corrupció política; Catalunya contemporània; clientelisme polític.

 
CONTENIDO
SOBRE LA CORRUPCIÓ POLÍTICA A CATALUNYA DINS L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Gemma Rubí*
Lluís Ferran Toledano**
Borja de Riquer i Permanyer***
Resum
L’article planteja, a partir de recerques originals, algunes claus per interpretar el paper jugat per la corrupció política a
la Catalunya contemporània. En primer lloc, analitza la participació dels homes de negocis catalans en la construcció
de l’estat liberal espanyol. Seguidament, s’endinsa a explicar com va funcionar el caciquisme durant la Restauració
borbònica, i com aquest fou denunciat principalment pel catalanisme polític. Finalment, l’accent es focalitza en les
pràctiques corruptes dels franquistes catalans i en els vincles que desenvolupà Francesc Cambó amb la corrupció

precedeixen unes conclusions que intenten establir una hipòtesi interpretativa en molts sentits vàlida per comprendre
tant la corrupció política espanyola com la catalana.
Paraules clau: corrupció política; Catalunya contemporània; clientelisme polític.
POLITICAL CORRUPTION IN CATALONIA WITHIN CONTEMPORARY SPAIN
Abstract
Drawing on original research, this article raises some key points for interpreting the role of political corruption in
contemporary Catalonia. First, it analyses the part played by Catalan businessmen in building the Spanish liberal
state. It then goes on to explain how caciquism worked during the Bourbon Restoration, and how such caciquism was
denounced mainly by political Catalanism. Finally, it hones in on the corrupt practices of Catalan Francoists and the
ties that Francesc Cambó forged with the systemic corruption in Argentina through the company known as CHADE.
Some brief thoughts on current Spanish political corruption precede the conclusions, which attempt to establish an
interpretative hypothesis that proves valid, in many ways, for understanding both Spanish and Catalan political
corruption.
Key words: political corruption; contemporary Catalonia; client politics.
* Gemma Rubí, professora agregada d’història contemporània i coordinadora del Bachelor’s Degree in History, Politics and Economics

B, 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). mariagemma.rubi@uab.cat. ORCID 0000-0002-0333-938X.
**
             lluisferran.
toledano@uab.cat, @cantonalista17. ORCID 0000-0002-5107-3651.
*** Borja de Riquer i Permanyer, catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i president de

B, 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). borja.riquer@uab.cat. ORCID 0000-0001-6822-1932.

Citació recomanada: Rubí, Gemma, Ferran Toledano, Lluís, i Riquer i Permanyer, Borja de. (2020). Sobre la corrupció política a
Catalunya dins l’Espanya contemporània. Revista Catalana de Dret Públic, 60, 1-19. https://doi.org/10.2436/rcdp.i60.2020.3462
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 2
Sumari
Els negocis, la corrupció i l’Estat liberal
La impunitat de càrrecs i empleats públics: la impotent prevenció de la corrupció
El caciquisme a la Catalunya de la Restauració
El catalanisme polític i la denúncia del caciquisme
La corrupció política durant el règim franquista
El cas de Francesc Cambó i la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE)
Sobre l’actual corrupció política espanyola
Algunes conclusions

Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 3
La corrupció política és en l’actualitat una de les principals preocupacions de la ciutadania. Només cal donar
una ullada als rànquings de Transparència Internacional (TI) per adonar-nos-en. Així, l’índex de percepció de
la corrupció a Espanya del 2019 havia millorat sensiblement en relació amb anys anteriors.1 Tanmateix, com
bé expressa l’informe de TI, això
Una cosa és la percepció dels ciutadans i l’altra —ben diferent— la base politicoinstitucional i cultural en la
qual es basa la seva mirada. Tampoc no té a veure amb el fet que les pràctiques corruptes hagin minvat. Una
percepció més positiva pot voler indicar que la corrupció és menys present en el debat públic o que és menys
visible, no pas que hagi desaparegut.
Aquesta observació ens porta a considerar la corrupció política com un concepte essencialment prescriptiu,

com la seva existència.2  

    the abuse, according to the legal or social standards
         
          


guany personal per a ells o bé per a persones properes (Bergh et al., 2016: 39).
           
socials concretes sotmeses a procediments d’avaluació morals que depenen de processos d’impugnació i de
    
nepotisme entre els empleats públics pot acceptar-se legalment, però no pas socialment, per posar-ne tan sols
un exemple (Rubí i Toledano, 2019: 134).
La corrupció esdevingué un ítem polític coincidint amb l’albada de la modernitat contemporània quan es
començà a vincular la seva denúncia amb la necessitat de separar les esferes pública i privada (Engels,
2006: 68-86; Kroeze, Vitória i Geltner, 2018). Fou a cavall entre els segles XVIII i XIX, coincidint amb el
desenvolupament del capitalisme, quan la corrupció es va vincular nítidament amb la sostracció de recursos
              
        
clientelisme polític. Aquests processos tingueren lloc ja en el decurs del segle XIX. No per casualitat, el
demòcrata Eduardo Chao considerà aquesta centúria com “el segle de la política” (Chao, Romero i Ruiz de
Quevedo, 1845). I és que la corrupció es polititzà al compàs de la consolidació de les noves idees i valors
liberals, i també del creixement de la burocràcia de l’Estat.
Aquests fenòmens que es desenvoluparen a escala occidental també tingueren lloc a Espanya, i per descomptat
a Catalunya. Comencem a tenir un xic clara l’evolució semàntica dels diferents mots de la corrupció a
l’Espanya del segle XIX i també del seu marc penal, si bé hi ha molts aspectes de l’etapa contemporània que

condiciona per força l’anàlisi de la corrupció a Catalunya, que, a més a més, presenta un altre inconvenient
a l’hora d’establir comparacions: la mancança d’unes institucions polítiques pròpies més enllà de la breu
experiència de la Generalitat republicana i del règim d’autogovern actual. Per això, l’enfocament més adient
hauria de tenir en compte aquesta mancança i privilegiar la importància que sempre ha tingut l’anomenada

jugar la corrupció en el plànol discursiu en les diferents cultures polítiques que la denunciaven, i analitzar
1 “España continua su mejora en el índice de Percepción de la Corrupción 2019” (Transparencia Internacional España). El 2019

2 El present article és fruit de la recerca que estem desenvolupant sobre la corrupció política a l’Espanya contemporània dins
el paradigma de l’anomenada “new history of corruption”. Els tres autors formen part del grup PICEC (Política, Institucions i
          
partir del projecte del qual Gemma Rubí és la investigadora principal: “La corrupción política en la España contemporánea en
perspectiva comparada: bases de datos, cartografía y análisis histórico (1810-2016)” (HAR2017- 86545-P). Ensems, el PICEC
és soci fundador de la xarxa temàtica internacional GDRI/CNRS-842 “Politique et corruption. histoire et sociologie comparées à
l’époque contemporaine”.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 4
la seva necessària absència, o condemna, en relació amb la idea de la bona governança dins els diferents
projectes polítics articulats a Catalunya i des de Catalunya per al conjunt d’Espanya.
En les dues darreres dècades les aproximacions a l’estudi històric de la corrupció política a l’Estat espanyol
han seguit a grans trets quatre vies diferents: una primera via consisteix en l’anàlisi de com les diferents
cultures i tradicions polítiques es van posicionar discursivament enfront de la corrupció, quines estratègies
d’anticorrupció van impulsar —si és que ho feren— i mitjançant quines pràctiques socials s’involucraren en
la corrupció; una segona línia de recerca es basa en l’estudi de les relacions entre el poder polític i el món
dels interessos econòmics, és a dir, les vinculacions entre política i negocis; una tercera és la perspectiva


de corrupció amb la voluntat de provocar escàndols polítics, i com aquests determinaren l’acció política dels
governs i la mateixa correlació de forces.
Per tal de tractar la corrupció a la Catalunya contemporània, quines haurien de ser les preguntes més escaients
a plantejar-nos? En realitat, n’hi hauria moltes; tanmateix, la principal qüestió seria en quina mesura estem

els intel·lectuals catalans de la corrupció espanyola i de la catalana. L’èmfasi posat en el dinamisme de la
societat civil i, en conseqüència, de l’absència d’una burocràcia pròpia hauria estat determinant en aquesta
       
model liberal centralista van comportar una concepció alternativa d’un bon govern liberal? Podríem parlar,

relats moralment i políticament interessats que han oposat de forma simplista una Espanya endarrerida i
corrupta i una Catalunya moderna i víctima d’aquesta corrupció. Això seria similar al triomf de la falsa
imatge de representació de la corrupció en relació amb un nord considerat impol·lut i un sud —o bé orient—
“fatalment” abocats al despotisme i a la corrupció.
Trampejant aquests tòpics, sí que ens podem preguntar quina posició van tenir els juristes i intel·lectuals
catalans envers la corrupció, i quina activitat parlamentària van impulsar els diputats catalans per tal de
combatre-la o prevenir-la. La classe dirigent catalana va participar de la captura de l’Estat com sí que ho van
fer les altres elits peninsulars? Podem parlar d’un caciquisme català substancialment diferent de l’espanyol? I
com van viure les classes populars catalanes l’experiència de la injustícia propiciada per la corrupció comesa
des de les polítiques del Govern central i també derivada de l’abús de poder exercit pels mateixos sectors
dirigents catalans? Com valorem, per exemple, els elements de crítica a l’abús de poder de les autoritats
continguts en els manifestos de les bullangues dels anys trenta i quaranta del segle XIX i de les juntes
revolucionàries? Són moltes —massa— les qüestions i molt escàs l’espai per mirar de respondre-les.
Atès el grau embrionari de desenvolupament de la recerca empírica sobre la corrupció a Catalunya, com
també al conjunt estatal, per força ens haurem de referir a diferents temàtiques de manera desigual en funció
    
mesura les elits catalanes van participar de la captura de l’Estat a la recerca de concessions i de monopolis
a partir de diferents exemples. Seguidament, exposarem com es van perseguir els delictes de corrupció
en l’Espanya liberal, com va funcionar el caciquisme a Catalunya i com la seva denúncia esdevingué un
potent factor de mobilització politicoelectoral en el sorgiment de la societat de masses en les primeres
dècades del segle XX. En tercer lloc, focalitzarem la mirada en la dictadura franquista i en els principals

establí Francesc Cambó amb la corrupció en els seus negocis a l’Argentina. Finalment, prèvia referència a
l’actualitat, espigolarem algunes conclusions molt provisionals que plantejarem en qualitat d’hipòtesis de
treball que haurien de nodrir vies de recerca futura.
Els negocis, la corrupció i l’Estat liberal
A manca d’investigacions aprofundides, tal vegada podem considerar que durant el segle XIX la corrupció
 
de l’Estat”, molt propi d’economies en via de desenvolupament. La patrimonialització de l’Estat l’haurien
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 5
dut a terme alguns grups econòmics, que, en connivència amb la classe política, haurien segrestat l’interès
           
era que el nou règim polític era fràgil i per consolidar-se necessitava el suport dels grups econòmics més
poderosos. I, per la seva banda, aquests grups econòmics veien en la nova administració pública liberal una

ha emprat un enfocament alternatiu que considera que els grups econòmics i empresarials van establir amb

        
ambdós enfocaments.
Durant el segle XIX, en el seu conjunt l’Administració pública      
disposava de pocs mitjans materials, humans i econòmics, malgrat haver d’assumir notables atribucions,
en forma de la recaptació de les noves contribucions, de la gestió dels serveis públics, d’inversions en
infraestructures i altres actuacions en general.3 A més a més, com la resta d’estats nació europeus, hi havia
la necessitat de construir “la nova nació política” recolzada en una base cultural homogènia. Pel que ens
ocupa, els governs liberals intentaren dominar el territori a còpia de prioritzar el control polític mitjançant la
repressió militar. L’ordre públic esdevingué una veritable obsessió, i per això, per tal d’ofegar la dissidència
política, es va recórrer de forma habitual a la declaració d’estat de guerra o de setge i a la suspensió de les
garanties constitucionals. La província de Barcelona va estar en aquesta situació excepcional el 70% del
 més actius i
vigilar territoris considerats “rebels”, com era el cas de Catalunya. A més a més, el Govern tenia dues armes
fonamentals per consolidar el seu poder: la Gaceta de Madrid, on publicava tots els seus edictes i ordres, i,
des de 1854, el telègraf elèctric, que li permetia estar informat i poder actuar amb rapidesa (Otero Carvajal,
2007: 79-118).
La clara complicitat entre els interessos privats, les administracions públiques i les elits dirigents —govern,
Corts, monarquia, etc.— va permetre la generalització de pràctiques que implicaren tractes de favor a
particulars (el favoritisme com a tècnica de poder). A més, aleshores moltes d’aquestes pràctiques no eren
       

l’Estat i la gran inestabilitat política del règim liberal espanyol del vuit-cents van convertir la corrupció en un
instrument per consolidar un implícit pacte entre les classes econòmicament dominants i els polítics liberals.
Aquests rebien suport polític dels més importants sectors econòmics a canvi de permetre’ls fer negocis fàcils
i lucratius.
En un sentit complementari, la corrupció esdevingué un dispositiu de poder que va facilitar, mitjançant el
favor i la recomanació, el fenomen del favoritisme. Per la seva banda, l’estabilitat política s’aconseguí mercès
a un fort executivisme (la predominança del poder executiu sobre el legislatiu i el judicial). En l’Espanya
        
calia, tota mena de pressions i trampes. Aquestes constants manipulacions anaren en detriment de l’avenç i la

á

la Catalunya contemporània en clau nacional, socioeconòmica i cultural i, d’una manera més fragmentada,
    
corrupció política i que ens hauria de permetre, des d’un angle complementari, entendre millor la integració
de la classe dirigent catalana dins l’estat nació espanyol. Caldria analitzar això sense menystenir, però, que
la societat catalana revestia un grau de modernitat paral·lel a l’europeu occidental i que això requeria unes
polítiques que fossin adequades al model industrialista que estava desenvolupant (Riquer, 2000: 103-109).
3 Cal recordar, per exemple, que l’any 1900 el conjunt de la despesa de totes les administracions públiques espanyoles no arribava
   
 


Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 6
La tipologia de pràctiques abusives emprades fou molt àmplia: proporcionar informació privilegiada sobre
          4 vendre béns

del subsol”; el fet d’incorporar polítics a la direcció de les grans empreses per tenir un tracte privilegiat en les
concessions públiques —construcció de ferrocarrils, carreteres, ports i canals—; la concessió dels monopolis
del tabac, del servei de correus, del transport dels soldats a les colònies; el fet d’encarregar-se de recaptar les
 públics o de les presons; les concessions dels nous
serveis públics urbans —aigua, gas, electricitat, tramvies. La gran majoria de les concessions obtingudes
eren en règim d’exclusivitat —de fet, de monopoli—, a llarg termini —25 anys o més—, i durant molt temps
es feien sense cap mena de concurs públic.


   
 
     
banquer aconseguí tenir tant poder per amenaçar de deixar a les fosques la ciutat de Barcelona si no se li
pagaven els endarreriments a la seva companyia de gas, amenaça que havia convertit en realitat a la ciutat de

       
política liberal. Oriünds de Cantàbria, els López es van emparentar amb la burgesia de negocis catalana i
amassaren la fortuna essencialment a Cuba, la perla del Carib. Fou en les colònies espanyoles on aquests
negociants van tastar d’una manera més evident la mel de la corrupció, per bé que el discurs legitimador
sempre fou la protecció dels interessos de la mare pàtria      
d’esclaus, després amb la companyia de transport marítim Transatlàntica, així com amb la creació del Banc
Hispano Colonial i la Companyia General de Tabacs de Filipines (Rodrigo, 2000). A través del Banc Hispano
Colonial l’any 1881 van concedir un emprèstit a l’erari espanyol per tal de saldar l’enorme deute cubà, que
havia crescut de 7 a 128 milions de pesos entre 1867 i 1876, durant la Guerra dels Deu Anys. Curiosament,
els interessos es van pagar mitjançant les rendes de les duanes, la principal partida del pressupost d’ingressos
metropolità i el més important niu de corrupció. A més a més, obtingueren el monopoli del transport marítim
de tropes i de persones de la metròpoli a les colònies, i del servei postal.
Un polític de la talla de Víctor Balaguer intentà posar fre a la corrupció enquistada en l’Administració
colonial cubana i que es manifestava en tots els rams no solament en les duanes, sinó també en els timbres i
les loteries (Colez, 2020; Rubí, 2020). Fou un dels leitmotivs de la seva política com a ministre d’Ultramar en
el decurs de tres mandats, fonamentalment el segon —durant l’any 1874— i el tercer —entre 1886 i 1888. La
lluita contra la corrupció colonial es va veure interferida per la protecció dels interessos econòmics catalans
a l’illa, principalment els de la família Comillas. Balaguer fou acusat d’atorgar-li un tracte preferencial
en la concessió del monopoli, malgrat que ell, en les Corts, havia defensat aferrissadament la legalitat del

transport marítim dels soldats a les colònies.
Tornant a Catalunya, la construcció de la Via Laietana, a inici del segle XX, fou una magna operació
especulativa organitzada i dirigida exclusivament pel Banc Hispano Colonial, que presidia el segon marquès
de Comillas, Claudi López Bru, abans esmentat. Aquest banc rebé de l’Ajuntament de Barcelona l’encàrrec

d’urbanitzar la zona, de subhastar les noves parcel·les i d’atorgar crèdits i hipoteques als compradors per
construir els nous habitatges. I en aquesta magna operació comptà amb la complicitat descarada d’un consistori
barceloní gestionat llavors per regidors de la Lliga Regionalista, lerrouxistes i monàrquics. Allò enriquí un bon
grapat d’espavilats —polítics i no polítics—, i, tot i les moltes denúncies públiques presentades, fracassaren
tots els diferents intents per aclarir els comptes d’aquella enorme operació especulativa.
4
Espanya. No obstant això, es calcula que entre 1819 i 1870 van entrar a Cuba il·legalment uns 600.000 esclaus negres. Per cadascun
d’ells el capità general de l’illa cobrava uns 10 pesos cubans per fer la vista grossa. Per això aquest càrrec era un dels més desitjats
pels militars espanyols, atès que així s’enriquien en pocs anys.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 7
És prou conegut que els principals homes de negocis del segle XIX —gent com ara els marquesos de Salamanca5
 
 
pública: concessions de monopolis i serveis, contractació d’obres, arrendaments de recaptació d’impostos,
subministraments a l’exèrcit, etc. Es tractà igualment de l’actuació de polítics destacats, com Antonio

vinculació entre política i negocis: seien en consells d’administració de companyies ferroviàries o mineres
que rebien concessions i ajuts dels governs presidits per ells mateixos. I no passava res: de fet, feien el mateix

vincular el capitalisme amb la corrupció com un fenomen inherent.
Una altra modalitat era la que confonia els negocis amb el servei a l’Estat en tant que alts funcionaris. Aquest
seria el cas del banquer Gaspar de Remisa i del seu secretari, Bonaventura Carles Aribau, que actuaren entre
    úblic.
Com que volien guardar les formes, proclamaven als quatre vents la seva imparcialitat i inqüestionable

secrets d’estat. En mots d’Enrique Faes, “[p]ara uno (Remisa), pues, el liberalismo al acecho constituía la
oportunidad de consolidar un patrimonio ingente moldeado gracias a unos orígenes patricios y a la hábil

liberal) derecho individual a prosperar pese a provenir de un entorno humilde” (Faes Díaz, 2017).
Fins i tot al segle XX nombrosos ministres i presidents del Govern espanyol també foren membres de
            
intentaren regular les incompatibilitats parlamentàries (1864, 1871, 1880 i 1933), la tònica imperant fou
l’escàs compliment de les lleis i els reiterats dictàmens que es presentaren al Congrés dels Diputats per
exigir-ne el compliment o bé per ampliar-ne els supòsits (Casals i Rubí, 2020). Foren els integristes i els
tradicionalistes els diputats més interessats a generar debat a l’entorn d’aquesta qüestió i a aixecar més
polseguera mediàtica. En concret, el diari tradicionalista El Correo Español
una setantena de parlamentaris que estaven asseguts en consells d’administració de companyies ferroviàries,
                
crítics, però foren aquells grups que estaven més interessats a desprestigiar el parlamentarisme liberal els que
organitzaren la majoria d’aquest tipus de campanyes periodístiques.

en el sector de transport ferroviari, sense tenir en compte la resta, amb la qual cosa la xifra s’incrementaria.
En concret, Bartomeu Bosch i Puig (senador per la província de Girona) i Salvador Raventós i Clivilles
(diputat pel districte de Badajoz) eren consellers de la companyia dels Ferrocarrils del Sud, mentre que el
         
a Zamora i d’Oviedo a Vigo, i alhora era l’administrador de la companyia Caminos de Hierro del Sur de
            
Calderó formava part del consell d’administració de l’empresa que gestionava el tramvia de vapor d’Onda
a Castelló, popularment conegut com “la Panderola”. Pel seu costat, el cacic empordanès Robert i Surís,

         
l’empresari i polític Ròmul Bosch i Alsina, un dels promotors de la societat anònima El Tibidabo, fundada el
1899 i que gestionava l’explotació del funicular que portava el mateix nom. Llevat d’Abadal, tota la resta de
parlamentaris estaven alineats amb els partits dinàstics.

ocupar un càrrec de parlamentari i alhora formar part de la direcció de companyies relacionades amb
la concessió de serveis públics, com ara les ferroviàries, de correus, de recaptació de contribucions, de
construcció d’obra pública, de subministraments a l’exèrcit, etc. Així, l’article 1 d’aquesta llei impedia als
5 
anys després va revendre la concessió al mateix Estat per un preu que era el doble. Tot i les denúncies, la justícia no va fer cap acció
      
considerat el més gran corruptor d’Espanya.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 8

nivells de govern, o bé aquells càrrecs vinculats a monopolis de l’Estat, empreses concessionàries d’obres i

eren, simptomàticament, els ministres i els subsecretaris (Rubí i Toledano, 2020: 23-57).


Durant la Restauració els parlamentaris gaudiren d’una franquícia postal i de la possibilitat de viatjar en
       
de 500 pessetes pel mateix concepte. El juliol de 1922 es doblà aquesta quantitat i s’intentà de considerar-
la un estipendi mensual, però la proposició de llei que l’havia de regular no s’aprovà mai en irrompre la
dictadura de Primo de Rivera. La retribució mensual dels diputats no era, de tota manera, un idea nova, ans
    
600 pessetes mensuals en concepte de sou. Aquesta idea, però, suscitava moltes controvèrsies, raó per la

la retribució dels diputats (Casals i Rubí, 2020).
Entre octubre de 1931 i març de 1932 la polèmica que es va plantejar, tant a les Corts com a la premsa,
  
  
publicar una llista de diputats que alhora exercien altres càrrecs públics o en empreses. Diferents diputats

              
alcaldes o regidors, diputats a Corts, diputats al Parlament de Catalunya, i presidien algunes empreses
públiques o semipúbliques. El problema de fons era la manca d’una classe política preparada per fer front a
la nova dinàmica política republicana (González Vilalta, 2006). A més, Aiguader es va veure embolicat en
un escàndol de corrupció a l’Ajuntament de Barcelona sobre la venda de llocs de treball en l’Administració
municipal, que era una típica reminiscència de la vella pràctica de col·locació clientelar assajada per part
d’altres partits, particularment el Partit Radical.
Una altra pràctica corrupta era la que consistia a acceptar suborns per part de les grans companyies. En
aquest sentit, Fabián Estapé va explicar com l’any 1934 el director britànic de Barcelona Traction, la principal
companyia elèctrica de l’Estat, va demanar des de Londres als responsables de l’empresa a Barcelona si aquell
Alejandro Lerroux que havia estat elegit president del Govern espanyol era el mateix que l’any 1919 havien
subornat per tal que els ajudés a parar la vaga de La Canadenca. Quan li van dir que sí, i que continuava
cobrant de la companyia, el britànic aconsellà que a la propera emissió d’accions en reservessin un bon
          
República (Preston, 2019) . L’any 1935 les Corts republicanes reprovaren l’actuació d’uns quants diputats
radicals implicats en el famós escàndol de l’estraperlo. Allò enfonsà políticament Alexandre Lerroux, que va
dimitir, i el seu Partit Radical passà de tenir 102 diputats el 1933 a només 5 en les eleccions de febrer de 1936.
Lerroux es va llaurar la fama de corrupte a pols, i això li venia certament de lluny. D’ençà que els lerrouxistes
controlaren per primera vegada l’Ajuntament de Barcelona, després de les eleccions municipals de novembre
de 1910, es van veure involucrats en escàndols de corrupció relacionats amb la concessió clientelar del
            
Barcelona. L’abús perpetrat va tenir gran ressò i projecció públiques a la premsa i també al Congrés dels
Diputats, on Lerroux es defensà aferrissadament de l’acusació de corrupció que rebé dels partits catalanistes
                 
predominava habitualment eren les corrupteles administratives que tenien normalment un abast polític local.
Resta, certament, per estudiar a fons aquest ús    
serveis municipals en la fase d’emergència de la societat de masses.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 9
La impunitat de càrrecs i empleats públics: la impotent prevenció de la corrupció
Si bé aquesta forma escandalosa de protegir alguns interessos privats va provocar denúncies públiques per
part dels perjudicats, o dels rivals polítics, i alguns escàndols foren ventilats per la premsa, això va servir
de ben poc. Els governs es resistiren a legislar i sancionar penalment aquestes prà
controlats i tenien mediatitzats els poders legislatiu i judicial. Fins al 1822 no fou inclosa en el Codi penal
espanyol la responsabilitat dels funcionaris i els empleats públics, per bé que les Corts de Cadis ja havien
legislat en aquest sentit el 1813. El maig de 1836 es va intentar legislar sobre el possible processament dels


A partir de l’any 1845 va caldre l’autorització prèvia del governador civil, reunit amb el consell provincial,
per processar els alcaldes i els regidors, encara que ho sol·licités un jutge ordinari. Per obrir una causa
contra un funcionari de l’Estat calia un informe favorable del Consell d’Estat, que normalment ho refusava.
Això no ha d’estranyar, atès que aquesta institució acostumava a aplicar la norma consuetudinària segons la
qual “muchísimos abusos no son delito”, segons recordà el marquès Agustín Armendáriz al reputat jurista
Luis Rodríguez Camaleño en un debat al Senat que tingué lloc el 1859 en ocasió de la reforma del Consell
d’Estat (Rubí i Toledano, 2020).6 L’any 1850 es legislà sobre “la inviolabilidad de todos los agentes de la
administración civil y militar”, que passaven a estar sotmesos a un tracte jurídic especial.
              
denúncia sistemàtica dels intel·lectuals regeneracionistes, sinó que aquest fenomen fou una realitat

de 1880 a 1884, aquest delicte era el més greu de tots els que podien cometre els empleats públics.7 Hem
intentat d’esbrinar quina incidència podia tenir aquest delicte en el si de les audiències criminals catalanes.
             
l’Administració de justícia, les dades no es presentaven per províncies ni per la tipologia de delictes. La

empleats públics a Catalunya, en total 44, amb els que tingueren lloc al conjunt d’Espanya, 591; és a dir, els
comesos a Catalunya són un 7,44%. Els delictes pròpiament de corrupció a Catalunya representaven només
     
al 0,8% del total de casos de corrupció. És, de fet, un percentatge en termes absoluts força similar, car

Els parlamentaris gaudiren d’una impunitat encara més descarada. Per processar un senador, o un diputat,
primer calia l’autorització del Senat o del Congrés, i després depenia de les comissions de suplicatoris
d’aquestes cambres. Segons una investigació impulsada pel comte de Romanones, entre 1810 i 1911 es
presentaren al Congrés dels Diputats 1.277 suplicatoris per processar diputats, la majoria amb acusacions
de corrupció política, econòmica o electoral. En realitat, fou a partir de 1837 quan el Congrés començà a
concedir els suplicatoris. D’aquests 1.277, només van ser concedits 47 suplicatoris, és a dir, poc més del 4%;
en canvi, 467 van ser denegats, uns altres 219, desistits, i els 544 restants van resultar no resolts.8 De fet,
durant el segle XIX i bona part de XX hi hagué una quasi total impunitat davant les pràctiques corruptes de
polítics, funcionaris i empresaris.
Davant aquest panorama, caldria interrogar-nos sobre quina era la posició dels polítics, els juristes i els
intel·lectuals catalans. Hi havia juristes que tenien una visió pròpia de com s’havia d’organitzar el poder
judicial i d’evitar l’arbitrarietat de jutges i magistrats en la redacció de les sentències. Entre d’altres, aquest

una proposició de reforma de l’Administració de justícia orientada precisament a impedir l’arbitrarietat dels
magistrats a l’hora de dictar sentències.
6 Diario de Sesiones de Cortes. Senado, sessió del 21 de febrer de 1859.
7  España 1888.
8 Secretaria del Congrés dels Diputats (1912).
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 10
El caciquisme a la Catalunya de la Restauració
D’altra banda, podríem esmentar també les profundes discrepàncies que separaven alguns polítics dinàstics
catalans respecte de les respectives direccions estatals quant al model d’estat liberal que s’anà consolidant
en el decurs del segle XIX i respecte de les polítiques impulsades des dels governs. Són unes desavinences
           
      
catalana cap a la rígida centralització administrativa que ofegava la veu de les regions i les ciutats, i també
envers unes polítiques d’ordre públic no considerades adients per fer front a la qüestió social.
No ens podem estendre en aquesta qüestió. Tanmateix, sí que aquesta visió alternativa de la política
          
crítica transversal al fenomen del caciquisme, el torn dinàstic i l’encasellat institucionalitzats amb el règim
de la Restauració borbònica. El mot “tupinada” té un origen català, i arrenca de les eleccions generals de

un candidat progressista, però el candidat ministerial moderat s’acabà imposant gràcies a un canvi d’urna
o tupí. D’aquí ve el mot amb què normalment s’engloben totes les irregularitats electorals conduents a la
manipulació del sufragi.
        
           

    
política a partir de la creació de la Lliga Regionalista el 1901.
Hi hagué un caciquisme català de la mateixa manera que van funcionar unes relacions clientelars en la
vida política dels diversos estats liberals europeus. No obstant això, el caciquisme català va revestir unes
característiques diferencials, tal com hem demostrat i explicat en diferents treballs (Rubí, 2019). Caldria
assenyalar, en primer lloc, que a Catalunya els cacicats territorials, tan habituals en bona part dels districtes
espanyols, tingueren una presència irregular en l’espai i en el temps.
Segonament, el fenomen del cunerisme s’hi desenvolupà de manera menys notable i alhora matisada, car bona
part dels diputats cuneros, vinguts d’altres territoris, tenien vincles de parentiu o havien comprat propietats
als districtes catalans, i que de seguida es van naturalitzar. 
que entre 1876 i 1886 Catalunya estava representada al Congrés dels Diputats amb un 21% de cuneros, i al
Senat amb un 24%. La demarcació més cunera era la de Lleida, on ho eren el 53% dels seus representants, i
la que ho era menys era la de Barcelona, amb només un 6% (Palomas, 2002: 389 i seg.).1
En tercer lloc, cal esmentar l’anomenat “ministerialisme a la catalana”, que comportava una certa autonomia
dels parlamentaris dinàstics respecte de les direccions estatals i una reproducció diferent del torn dinàstic.
Així, Catalunya no era una prioritat en la confecció de l’encasellat governamental i, a més, cap dels grans
polítics espanyols de la Restauració no era elegit en un districte català.
En quart lloc, caldria esmentar una marcada precocitat en la descomposició del torn dinàstic, que cal situar
entre 1901 i 1907, data de celebració de les eleccions de Solidaritat Catalana en què aquesta coalició electoral
va obtenir 42 dels 44 escons catalans. I també l’existència de potents oposicions antidinàstiques formades
per catalanistes, republicans i tradicionalistes amb les quals els governs havien de negociar l’encasellat.
Finalment, cal fer constar una escassa aplicació a Catalunya de l’article 29 de la Llei electoral de 1907,
que permetia la proclamació immediata dels candidats sense rivals, pràctica molt estesa a Galícia, les dues
Castelles i Andalusia (Armengou i Rubí, 2012).
Finalment, caldria afegir a aquest quadre una altra dada rellevant: a Catalunya les suspensions d’ajuntaments,
d’alcaldes i de regidors acordades pels governadors civils fou irrisòria. Era una pràctica molt recurrent pels
          
els resultats electorals i, si s’esqueia, manipular-los descaradament. Així, entre 1915 i 1923, a Catalunya
foren suspesos només 102 regidors (l’1,4% del total espanyol), 11 alcaldes (un 2,1% i cap a la demarcació
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 11
de Barcelona) i 7 ajuntaments (1,7% i cap a la demarcació de Tarragona). El nombre de les suspensions
decidides pel ministre de la Governació fou un xic superior, si bé igualment poc rellevant: 23 sobre les 544
practicades a tot Espanya (un 4,2%), i totes van tenir lloc en les darreres eleccions generals celebrades el
1923, just abans de l’inici de la dictadura de Primo de Rivera.9
Hi hagué         
      
          
preguntava per què l’opinió pública no condemnava amb el mateix rigor un robatori de pa que una estafa
electoral. Perquè, de fet, aquesta estafa era vista com “una travesura despojada de toda gravedad, como una
muestra de listeza, de esta listeza que induce a muchos hombres a realizar en política actos que en la vida
privada tendrían ellos mismos por verdaderas infamias” (Roig i Bergadà, 1930: 328).
          
de 1899, qui va fer un més clar 
   
que dugué a terme per primera vegada la Llei orgànica del poder judicial de 1870, el principi d’inamovibilitat
dels jutges, tot i estar recollit en els diferents textos constitucionals, fou en la pràctica una quimera (Sánchez-
Arcilla, 2017: 18). Les recomanacions polítiques van anar pel davant del compliment de la llei, amb la
qual cosa els jutges de primera instrucció i de primera instància eren escollits per cooptació política, i, per
tant, remoguts a l’arbitri dels cacics. La institució del jurat també fou “víctima” d’aquesta supeditació i un
instrument de la dominació electoral. Duran i Bas criticà amb contundència la manca de consolidació del

no funcionava (Duran i Bas, 1899: 11). En efecte, aquesta instrumentalització barroera va permetre als cacics

de la Restauració en diverses ocasions (Egea, 2010: 159-192). Una estela d’arbitrarietat que permetia, com
           
als pobles de l’Urgell amb l’objectiu de continuar dominant simbòlicament i socialment les classes humils
(Capdevila, 2008: 37-71).
El catalanisme polític i la denúncia del caciquisme

      
obstant això, fou el catalanisme qui en va capitalitzar políticament i amb més èxit la seva denúncia. En
l’obra España tal cual es publicada el 1886 pel catalanista Valentí Almirall es condemnava durament la
falsedat del règim de la Restauració. Almirall ho feia centrant la crítica en la manipulació del sufragi que es


ben coneguda la campanya que dugué a terme la candidatura dels Quatre Presidents catalanistes de netejar el
cens d’electors en les eleccions generals de maig de 1901 a la ciutat de Barcelona, en què es va aconseguir
derrotar els candidats dinàstics enarborant la bandera de la sinceritat electoral. Arran de la victòria d’aquesta
candidatura, que aconseguí les majories, va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit catalanista disposat
a lluitar per aterrar i ocupar les institucions de govern a Catalunya. Ara bé
Regionalista no fou l’opció electoral hegemònica a Catalunya.
Així, la denúncia del caciquisme i del frau electoral foren una constant en la política impulsada pel
catalanisme polític des de principi del segle XX. En les seves campanyes electorals, la Lliga donava als
seus militants instruccions precises orientades a mobilitzar i captar el màxim nombre de vots. Així mateix,
denuncià públicament escàndols de corrupció que van tenir lloc a l’Ajuntament de Barcelona, governat pel
partit republicà radical, i també quan els radicals participaven, directament a partir de 1918, de l’encasellat

d’obtenir la representació dels districtes catalans.
9      (1926). En el conjunt espanyol foren suspesos 7.092 regidors, 513 alcaldes i 400
ajuntaments.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 12
En el plànol discursiu, l’esforç teòric més important el feu Enric Prat de la Riba en els seus escrits i obres. Foren
els articles escrits entre la dècada dels anys noranta del segle XIX i 1907 els que varen concentrar el gruix de
la crítica pratiana a l’Estat de la Restauració, el qual considerava directament corrupte.10 El 1907 tingué lloc
el que Prat considerà el “cop mortal al caciquisme”, amb les cèlebres eleccions de Solidaritat Catalana en
les quals la coalició solidària formada per la Lliga, republicans catalanistes, federals i carlins va obtenir 42
dels 44 escons que Catalunya enviava al Congrés dels Diputats. Va ser tan implacable l’embranzida solidària
que en alguns districtes on hi havia cacicats ben arrelats, com el d’Igualada, de Ramon Godó Lallana, aquest
va optar per abandonar la vida política activa i renunciar a la representació a Corts que exercia des de 1897.
En realitat Godó no entenia com era possible que havent estat un bon cacic, el cacic natural del districte, els

Alfons Sala, foren més hàbils, i, passada l’etapa solidària, tornaren a controlar el seu districte. Eren cacics
    
política caciquista no va desaparèixer de la vida política catalana, sinó que es va readaptar en el context de

dels motors de la competitivitat intrapartidista a molts districtes catalans (Rubí, 2013; Rubí, 2020).
          
     
—la que proposaven els dinàstics— i la regeneració constructiva —la que empenyia el catalanisme polític.
D’aquí ve que Prat resumís aquesta empresa en la seva “revolució des de baix” que pretenia impulsar la
       
projectes destinats a mobilitzar la ciutadania, especialment les anomenades “classes productives”, és a dir,
les classes mitjanes.11 Per al dirigent de la Lliga, el catalanisme havia vingut a protestar contra totes les
corrupcions i contra totes les incompetències de la política espanyola (Rubí, 2017).

es referia Prat de la Riba. Un dels objectius que va perseguir fou el de formar els funcionaris que treballessin a
Catalunya, els de les administracions locals i provincials. Primerament Prat pensava sobretot en els secretaris

    
allunyat del favoritisme, al qual es garantís l’estabilitat en l’exercici de les seves funcions (Sarrión, 1987)
i que fos reclutat d’acord amb criteris meritocràtics. Aquestes aspiracions es traslladaren a l’Administració


La corrupció política durant el règim franquista
        règim de corrupció sistèmica. El
professor Ángel Viñas ha donat dades precises sobre la gran fortuna acumulada pel mateix general Franco:
l’any 1940 el dictador ja disposava, en comptes corrents, de l’equivalent avui a centenars de milions d’euros,

dels diferents procediments corruptes emprats posteriorment pel dictador i la seva família per enriquir-se,
com aquell fosc afer d’apropiar-se, l’any 1945, del cafè regalat als espanyols pel president del Brasil (Viñas,
2018: 143-170).12 Una altra via d’enriquiment fou la captació, per via de subscripció popular quasi obligada,
ás.
L’època franquista està farcida, com no podria ésser d’una altra manera, de polítics corruptes: des de Demetrio
   

de Comerç dels anys cinquanta. Disposem de moltes dades sobre alguns dels grans estraperlistes dels anys
         
10 Són els escrits continguts a Prat de la Riba (1934) i Balcells i Ainaud (1998).
11 En aquest article, Prat (1916) assenyalà que les revolucions no es feien des de dalt, sinó des de baix, com s’havia fet a Catalunya.
12 Viñas (2018).
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 13


no sempre han deixat testimonis prou clars de les pràctiques irregulars i il·legals.
Els especialistes avui estan estudiant els procediments utilitzats pels vells i pels nous cacics per fer de
l’Administració municipal un territori ben propici a les pràctiques corruptes i com s’ho feien per esquivar
 


van ser denunciades en l’excel·lent i gairebé oblidat llibret La Barcelona de Porcioles (Alibés et al., 1975).
Quan l’any 1975 es publicà aquest documentat llibre, l’exalcalde de Barcelona anuncià que portaria els autors
davant els tribunals. No ho va fer. Ni ell ni cap dels polítics ni dels empresaris que sortien empastifats en el

públic. Als polítics els fa por que es parli d’ells i dels seus negocis als mitjans de comunicació, perquè això
podria propiciar investigacions perilloses.
El cas de Francesc Cambó i la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE)
Sortosament, disposem de nombroses proves per explicar com s’enriquí tan ràpidament el polític catalanista
Francesc Cambó (Riquer, 2016; Riquer, 2019: 105-130). Foren les activitats fosques de la companyia que ell
presidí durant més de vint anys, la famosa CHADE, les que el convertiren en multimilionari en pocs anys.
La CHADE fou, tal vegada, l’empresa amb pitjor fama de l’Argentina: cal recordar que els portenys van
inventar als anys trenta l’adjectiu “chadista” com a sinònim de “trampós, corrupte i venut”. La CHADE, tot
i ser l’empresa que va proporcionar més divises al tresor públic espanyol durant més de dues dècades, va
aconseguir no pagar els impostos que li pertocaven mercès a un descarat tracte de favor polític. Entre 1924 i

de 127 milions; és a dir, s’estalvià gairebé dos terços dels impostos mercès a mesures dictades per diferents
governs espanyols.
Sempre es van ocultar a Espanya els escàndols de la CHADE a l’Argentina que afectaven directament
           
1945 la companyia fou investigada a fons per una comissió governamental, i alguns dels seus directius foren
detinguts i interrogats. El mateix Cambó va estar a punt d’anar a la presó, on hauria coincidit amb un altre
exministre espanyol, Rafael Benjumea Burín, comte de Guadalhorce, que estigué tancat quatre mesos al
penal de Villa Devoto de Buenos Aires per les estafes fetes per la societat que presidia, la CHADOPyF.13
La CHADE i Cambó tingueren millor sort i aconseguiren salvar-se l’any 1945 gràcies a la providencial


            
  
lliurar una cartera plena de milers de dòlars de la CHADE als peronistes. Un cop elegit president, Perón fou
      
petroli, siderúrgia, etc.—, la CHADE fou la gran excepció i va ser sempre respectada.
En la seva correspondència privada, Cambó presenta el matrimoni Perón-Evita com els gran “amics” de
la CHADE, juntament amb Pepe Figuerola, convertit en ministre, secretari general de la presidència i
director del Pla Quinquennal peronista. L’amistat amb els peronistes havia estat tan gran que pel setembre
de 1946 Cambó tingué l’atreviment de proposar que el govern peronista fes una declaració pública en què
reconegués que, com que la corrupció era una pràctica tan generalitzada a l’Argentina, no es podien demanar

tantes les societats implicades que el fet de sancionar-les provocaria un colossal caos econòmic i causaria un
13 La Compañía Hispano Americana de Obras Públicas y Financiación (CHADOPyF), que presidia Guadalhorce, construí dues
línies de metro a Buenos Aires i va provocar una gran estafa en emetre obligacions que després no va pagar.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 14
gran desprestigi internacional a l’Argentina. La petició de Cambó, que fou refusada pel govern peronista, era
una forma hàbil de voler blindar la CHADE davant qualsevol intent d’intervenció governamental.
 
la corrupció pretenen salvar-se emprant el conegut argument que “tothom ho fa”, que és una pràctica tan
habitual que no té sentit descobrir el pastís i cercar responsabilitats. I, a sobre, argumenten que fer-ho públic
             
          
           

Sobre l’actual corrupció política espanyola
               


durant una campanya electoral, sinó que van ser pronunciades per prestigiosos historiadors de l’economia,
com seria el cas, entre d’altres, de Francisco Comín (Comín, 2018: 81-110).
La diagnosi sobre la situació actual no és gens optimista: si bé no es pot dir que avui estigui generalitzada,
      
les condemnes judicials—, i també en l’urbanisme i en la concessió de subvencions. Tampoc el suborn o
les corrupteles administratives constitueixen una pràctica sovintejada com ho foren en el passat. I, com és
prou sabut, avui a Espanya la major part dels recursos sostrets per procediments corruptes van destinats al


sobretot a les empreses públiques, i l’escassa exigència a donar comptes de la gestió, permeten que hom
pugui parlar de l’existència d’una cultura política de la corrupció que avui està localitzada sobretot en l’àmbit
local —41% de les denúncies—, en l’autonòmic —24%— i en l’estatal —27%— , tot i que pel seu volum
econòmic és molt més gran en aquesta darrera administració, on assoleix més del 50%. Pel que fa als casos
de corrupció jutjats i sentenciats a Espanya els darrers deu anys, és important constatar que el 35% es referien
a contractacions públiques, el 25% a qüestions urbanístiques i el 15% a subvencions.
  
espanyols vers l’actual sistema democràtic com a conseqüència dels efectes de la crisi econòmica i la sensació
de corrupció política generalitzada (Villoria, 2018: 459-482). En només 10 anys la insatisfacció política
  
Espanya més de 30 punts, situant-se molt per sota de la mitjana de la Unió Europea. Aquesta gran diferència
        
desigualtat a causa de les polítiques econòmiques anti-crisi, de la protecció governamental als interessos
bancaris i de l’ampliació de la corrupció política. No ens hem d’estranyar d’aquestes percepcions, si resulta
que ha governat Espanya el partit polític que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa, el
Partit Popular.
  
          
suposat per a l’actual règim democràtic el fet que durant la Transició no s’exigiren responsabilitats als
polítics, funcionaris, jutges i empresaris corruptes?; quins han estat els costos econòmics de la corrupció?;

avui de l’existència d’un neocaciquisme a escala local com a conseqüència de les complicitats creades per
la corrupció? Hi ha a la societat espanyola una certa cultura de tolerància amb la corrupció? Com és que la
denúncia i la condemna penal no sempre castiguen electoralment els polítics corruptes? A Catalunya l’opinió
pública és més intransigent amb la corrupció? Cal no oblidar tampoc els casos de corrupció que han esquitxat
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 15

Democràtica de Catalunya, entre d’altres (Pérez Francesch i Del Clot, 2016).14
        
malgrat que centenars de militants del Partit Popular estaven implicats —i alguns ja condemnats— en
assumptes de corrupció, continuava sostenint que es tractava de casos particulars i que ni ell, com a president,
ni el seu partit no tenien cap responsabilitat política. Finalment l’Audiència Nacional va sentenciar el maig


des de l’any 1989, mercès a “la manipulación de la contratación pública central, autonómica y local”. I
ència considerava
que el seu testimoni havia estat “no veraz”. Aquesta sentència tan contundent va servir perquè prosperés la
   
1 de juny de 2018, per primer cop en la història parlamentària espanyola, una moció de censura contra un
govern era aprovada pel Congrés dels Diputats per 180 vots a favor, 169 en contra i 1 abstenció.15 La seva

i dissimulat la corrupció amb estratègies diverses.
Algunes conclusions

l’Espanya liberal, es plantejà el dilema sobre si la corrupció era una qüestió de caràcter polític o simplement
judicial. És a dir, si era el resultat de la naturalesa del mateix sistema polític de la Restauració, amb uns
partits, dirigents i militants impregnats de corrupció, o si es tractava bàsicament d’elaborar una legislació
ben clara i adient i d’aplicar-la sense exclusions. Però aquest és un fals dilema, atès que aquesta suposada
legislació anticorrupció havia de ser elaborada per uns governants i votada per uns parlamentaris que, en la

Tant durant el règim de la Restauració com ara és ben palesa la tendència dels polítics a no deixar-se controlar,
          
a adoptar mesures que suposin un control del que fan i a legislar en contra dels seus interessos presents
i futurs. És per això que considerem que la corrupció política posa en qüestió la mateixa legitimitat del
és perseguida de forma

de la globalització ja entrat el segle XXI. Ens hauríem de demanar si la globalització econòmica, amb tot el

la corrupció política o no. Amb la globalització, l’assalt al poder polític dels estats per part dels grans grups
d’interessos internacionals és més fàcil? En el seu penúltim llibre, La crisi com a triomf del capitalisme,

van reconèixer davant el Senat que dedicaven més diners a “atendre les demandes” de funcionaris federals,
senadors i congressistes que a pagar els seus impostos.
La tasca que espera als investigadors del present i del passat a l’hora d’estudiar la corrupció política espanyola
i catalana és immensa i no gens fàcil. Cal trobar tota mena de proves, i aquestes no sempre són fàcilment
localitzables. No es tracta, però, d’una feina exclusivament acadèmica ni periodística, sinó d’una contribució

lluitar contra la baixa qualitat institucional del nostre sistema democràtic.
Els especialistes que debaten avui sobre les causes de la corrupció política consideren que no sols cal analitzar
el funcionament dels sistemes polítics, sinó també estudiar les característiques de les societats. Hom ha parlat
14 
 ·legal dels partits polítics, perquè la metodologia de treball hauria de ser diferent de l’emprada en
.
15 El socialista Pedro Sánchez va quedar automàticament investit com a nou president del Govern amb els vots del PSOE, Unidos
Podemos, Izquierda Unida, Esquerra Republicana, Partit Democràta de Catalunya, Partit Nacionalista Basc, Compromís i Nueva
Canaria.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 16
d’un conjunt de factors que actuen com a afavoridors de la corrupció: en primer lloc, s’assenyala que la
cultura de la tolerància social amb la corrupció és molt difusa i permet la seva reproducció i adaptació a les
noves situacions. Persisteix entre alguns polítics i funcionaris el vell costum de considerar que els recursos
públics són com una mena de botí, a la seva lliure disposició, i no un bé comú. Avui és una realitat la manca
de consciència segons la qual, amb la corrupció, s’està fent un mal a la col·lectivitat, s’estan deteriorant els
serveis públics i malversant recursos que són de tots. No hi ha dubte que la manca de càstig i de censura
moral de les pràctiques corruptes afavoreixen la seva reproducció.
Una consideració general dels especialistes és que a Espanya les administracions sempre han estat mancades

polítics. Encara es nota l’absència d’una administració realment professionalitzada. Hi ha poca exigència
sobre la responsabilitat dels funcionaris i dels empleats públics, i un escàs interès governamental per establir
mecanismes de control de l’activitat dels polítics. I, sobretot, a Espanya no s’ha legislat seriosament sobre el


           
              
S’ha palesat perfectament en la gestió de la crisi sanitària provocada per la pandèmia del coronavirus, i no
solament en relació amb la corrupció. Hom destaca com a element clau per lluitar contra la corrupció que la
societat assumeixi realment els valors democràtics i ètics i es mobilitzi per exigir la creació d’instruments de
control (lleis, organismes judicials i administratius) realment imparcials i efectius, amb capacitat de castigar
 
de poder sostenir que a la nostra societat ha desaparegut aquella condescendència amb els corruptes que els
presenta molt més com uns espavilats “envejables” que no pas com uns delinqüents.

La Barcelona de Porcioles. Barcelona:
Laia.
    ). La corrupción en el franquismo: el fenómeno del “Gran Estraperlo”.
Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 16, 620-645.

(1869-1923)
     Enric Prat de la Riba. Obra completa.
Barcelona: Proa i Institut d’Estudis Catalans.
Barciela, Carlos. (1994).    Hacienda Pública
Española, 1 (número extra), 367-381.
         A clean house? Studies of
corruption in Sweden. Lund: Nordic Academic Press.
     
Conca de Barberà i del Priorat. Aplec de Treballs (Montblanc), 26, 37-71.
Casals, Quintí. (2020). Ignasi Sabater i Arauco. Dins    .
Bellaterra (Cerdanyola del Vallès): UAB.
Casals, Quintí, i Rubí, Gemma. (2020). La représentation parlementaire comme profession : la rémunération
des députés espagnols des Cortès de Cadix à la deuxième République (1812-1933). Cahiers Jaurès,
235-236.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 17
             
      
     .
Cádiz: Imprenta y Litografía de la Sociedad Artística y Literaria.
Colez, Gwénaëlle. (2020).  Cuba y la construcción de la identidad nacional española.
Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.
Comín, Francisco. (2018). Presupuesto y corrupción en la España contemporánea (1808-2017): lecciones de
la historia.
Luján (dirs.),       (p.

 La responsabilidad de los ministros en la España constitucional. Dins Anuario
de Historia del Derecho Español (núm. 56) (p. 543-590).
Dalmau, Pol. (2018). La reputación del notable. Escándalos y capital simbólico en la España liberal. Historia
, 39, 79-107.
Discurso ledo por el Excmo. Sr. D. Manuel Duran y Bas ministro de Gracia
y Justicia de los Tribunales celebrada en 15 de septiembre de 1899


la Restauración. Studia Historica, Historia Contemporánea, 33, 159-192.
Corruption as a political issue in modern societies: France, Great Britain and the
United States in the long 19th century. Public Voices, 10, 68-86.
Estapé, Fabià. (2000). Sin acuse de recibo. Memorias de un economista
Faes Díaz, Enrique. (2017). 
en la construcción del estado liberal [comunicació presentada al Congrés Internacional d’Història de
la Corrupció a l’Espanya Contemporània organitzat pel PICEC-UAB el desembre de 2017].
La crisi com a triomf del capitalisme. València: Editorial Tres i Quatre.
    
Political economy of corruption (p. 11-32). Londres: Routledge.
      Confronting the challenge of state capture in transition
economies. Finance & Development, 38(3).
Kroeze, Ronald, Vitória, André, i Geltner, Guy (ed.). (2018). Anticorruption in History. From Antiquity to
Modern Era. Oxford: Oxford University Press.
    Leviatán en Cataluña. La lucha por la administración de la Generalitat
republicana, 1931-1939. Sevilla: Renacimiento.
    . (1926). Nombramientos y suspensiones de los Ayuntamientos,
1915-1923. Dins , 1924-1925  
Sucesores de Rivadeneyra, p. 304-307.
       Los favores y los sermones. Ayer. Revista de Historia
Contemporánea, 115 (3,     orrupción política en la Europa
contemporánea”), 13-21.
La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros
1875-2016). Granada: Comares.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 18
          American Political
Science Review, 61, 417-427.
     Tradición y modernidad en la España urbana de la Restauración.
Dins Guadalupe Gómez-Ferrer y Raquel Sánchez (eds.), Modernizar España. Proyectos de reforma y
apertura internacional (1898-1914) 
          (tesi
doctoral inèdita, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra).
  Democràcia o cleptocràcia. Cap on va Espanya?
Barcelona: Comanegra.
Prat de la Riba, Enric. (5 d’abril de 1916). El sentit de la lluita. La lluita per la ciutadania. La Veu de la
Comarca.
Prat de la Riba, Enric. (1934). Enric Prat de la Riba: Articles. Barcelona: Biblioteca Política Lliga Catalana.
Preston, Paul. (2019). 
. Barcelona: Debate.
Riquer, Borja de. (2000). Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Vic: Eumo Editorial.
Riquer, Borja de. (2016). . Barcelona: EDHASA Ensayo.
Riquer, Borja de, Rubí, Gemma, i Toledano, Ferran. (2018). 
política en la España contemporáne       
Rubí, Ferran Toledano, i Oriol Luján (dirs.), 
enfoque interdisciplinar
Riquer, Borja de. (2019). Francesc Cambó i la CHADE. ¿Qué hace un político “nuevo” presidiendo una
multinacional corrupta? Ayer. Revista de Historia Contemporánea, 115/3, 105-130.
. Barcelona: Comanegra.
Los Marqueses de Comillas: Antonio y Claudio López, 1817-1925
, Barcelona: Librería
Catalonia.
Rubí, Gemma. (2013). Coaliciones de torno: corrupción electoral y política competitiva en la Cataluña de la
Restauración (1900-1923). Mélanges de la Casa de Velázquez, 43(1), 273-293.
Rubí, Gemma. (2017). Barcelona: Societat Catalana

Rubí, Gemma, i Toledano, Lluís Ferran. (2019). La corrupción general del siglo. Palabras y discursos sobre
la corrupción política en la España del siglo XIX. Ayer. Revista de Historia Contemporània, 115/3,
131-157.
Rubí, Gemma, i Toledano, Lluís Ferran. (2020). Gobierno fuerte, justicia débil. El marco penal de la
corrupción política en la España liberal
 XIX (p. 37-52). Granada: Comares.
Rubí, Gemma. (2020). Derribar la ciudadela del caciquismo en el ámbito local. Denuncia y movilización
contra la corrupción político-electoral en la España de Alfonso XIII. Historia Social, 97.
Rubí, Gemma. (En impremta). Putting an end to the slander that stains everything. Víctor Balaguer and the
anti-corruption strategies in the colonial Cuba by late 19th century. Dins Ronald Kroeze, Pol Dalmau
Corruption, empire and colonialism: a global perspective. Londres: Palgrave.
Gemm Rubí, Lluís Ferran Toledano i Borja de Riquer i Permanyer
Sobre la corrupció política a Catalunya dins l’Espanya contemporània
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 19
Sánchez-Arcilla, Luis (ed.). (2017). Control y responsabilidad de los jueces (siglos XVI-XX) 
Dikynson.
Secretaria del Congrés dels Diputats. (1912). Inviolabilidad e inmunidad parlamentarias. Congreso y
Senado, 1810-1911 (tom II, p. 637). Imprenta de los Sucesore
   L’Escola d’Administració Pública de Catalunya entre 1912 i 1924: l’ambient, el
fundador i l’obra. Autonomies. Revista Catalana de Dret Públic, 7.
La corrupción en España: ¿Qué ha pasado durante la crisis? Dins Borja de Riquer,
          La corrupción
          
Pons.
Viñas, Ángel. (2018). Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959). Dins Borja
             La

