La CoP de París

Pàgines:1-10
 
EXTRACTO GRATUITO
REVISTA CATALANA DE DRET AMBIENTAL Vol. VI Núm. 2 (2015): 1 10
-Editorial-
EDITORIAL
La CoP de París
La 21ª Conferència de les Parts del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi
Climàtic i la 11ª Reunió de les Parts al Protocol de Kyoto es van celebrar al desembre
de 2015 a París, amb l’objectiu d’aconseguir un acord universal i jurídicament vinculant
per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i limitar així l’augment de la
temperatura global del planeta a 2°C respecte dels nivells preindustrials.
La Conferència de París és la culminació d’un llarg procés de negociació per renovar els
compromisos assumits el 1997. El règim internacional del canvi climàtic ha anat
evolucionant al llarg de diverses etapes, entre les quals cal destacar un primer període
de caràcter constituent, des dels anys vuitanta fins 1995, que resulta en l’adopció del
Conveni Marc i la seva entrada en vigor; i una segona fase de regulació, entre 1995 i
2005, que inclou la negociació, adopció, i entrada en vigor del Protocol de Kyoto. En
aquests primers quinze anys els principals actors d’aquest règim internacional han estat
sens dubte la Unió Europea i els Estats Units, tots dos amb posicions antagòniques i
amb un clar lideratge de la primera. Des de 2005 la situació ha anat canviant
diametralment, amb la pèrdua progressiva de rellevància de la Unió Europea i
l’emergència dels països del grup BASIC (Brasil, Índia, Xina i Sudàfrica) en les
negociacions. L’epicentre d’aquesta darrera etapa comprèn la negociació del règim
“post-Kyoto” a partir de 2007, inclòs el fracàs de la Conferència de Copenhaguen el
2009, la formalització el 2012 de l’acord respecte al segon període de compromís
(2013- 2020) mitjançant una esmena que encara no ha entrat en vigor i la conclusió de
l’Acord adoptat a París el desembre de 2015.
Al llarg de tot aquest procés, i especialment en el moment de la negociació de l’Acord
de París, les posicions de les parts han estat molt condicionades pel debat sobre l’abast
de l’obligació de diferenciació entre els anomenats països de l’annex I i els països que
no hi son, i la seva aplicació d’acord amb les circumstàncies i capacitats nacionals dels
Estats Part. La Unió Europea, juntament amb altres Estats europeus no membres, ha
defensat tradicionalment importants reduccions en els nivells d’emissions de gasos
d’efecte hivernacle dels països industrialitzats, alhora que ha promogut una acció
mesurable en els països en desenvolupament i l’adopció de mesures d’adaptació

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA