Cooficialitat i bilingüisme a la universitat autònoma de Barcelona (1933-1939)

Un cop proclamada la República el 14 d'abril de 1931, una delegació del Govern provisional de la República espanyola i el Govern provisional de la República catalana entraren en negociacions í acordaren que, dins un marc federal, el nou poder català seria autònom. S'inícià així el període constituent en què la Universitat fou regida per un comissariat universitari² encarregat d'estudiar la manera de portar a la pràctica l'esperit de

Page 131

l'Estatut aprovat pel II Congrés Universitari Català; dos dies després, el 16 d'abril, el comissariat acordà d'autoritzar als professors l'ús del català en les seves càtedres sempre que les conveniències d'aquestes no aconsellessin una altra mesura.

El 28 d'abril de 1931 es creà la Diputació Provisional de la Generalitat, la qual designà una comissió per redactar l'avantprojecte d'Estatut de Catalunya.³ La comissió, formada per Jaume Carner, Pere Coromines, Rafael Campalans, Martí Esteve i Antoni Xirau acabà a Núria la redacció de l'Estatut, que fou plebiscitat pel poble català⁴ el 2 d'agost i el 28 fou presentat a les Corts de la República. Durant els debats de l'estiu de 1932, els parlamentaris catalans, entre les reivindicacions d'autonomia cultural de Catalunya, ja tractaren d'una possible autonomia universitària, basant-se en els articles 49 i 50 de la Constitució.

Segons l'art. 49 de la Constitució només l'Estat espanyol pot atorgar els títols acadèmics i professionals i només ell pot establir les proves i els requisits per obtenir-los, també per a aquells que provenen de les regions autònomes. D'altra banda, l'article 50 de la mateixa Constitució dóna a les regions autònomes la facultat per organitzar l'ensenyament en la llengua respectiva segons les facultats de l'Estatut autonòmic. Ara bé, l'art. 50 també establia:

1. L'obligatorietat de l'estudi de la llengua castellana en tots aquells centres creats pel Govern autònom.

2. L'ús del castellà (llengua oficial de la República) per a l'ensenyament en els centres d'instrucció primària i secundària de les regions autònomes.

3. L'ús, també, del castellà en tots els centres docents de l'Estat existents a la regió autònoma com també en els creats de nou per l'Estat.

D'aquesta manera, la regulació de l'ensenyament i de la Uengua era establerta, d'una banda, pels articles 49 i 50 de la Constitució de la República Espanyola i, d'una altra, per l'Estatut d'Autonomia.⁵

Page 132

El 6 de maig de 1932 s'iniciaren a les Corts espanyoles els debats parlamentaris sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, Amb el fracassat pronunciament del general Sanjurjo el 10 d'agost es palesà un cop més la necessitat de consolidar la República i, per tant, l'Estatut de Catalunya, que fou aprovat per les Corts Constituents el 9 de setembre del mateix any⁶ i signat el dia 15, a Sant Sebastià, peí president de la República Niceto Alcalà Zamora. L'Estatut arribà, però, amb retallades importants: pel que fa a la llengua, el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya (Estatut de Núria de 1931), declarava que la llengua catalana era la llengua oficial de Catalunya encara que «en les relacions amb el Govern de Madrid serà oficial la llengua castellana», mentre que en el text definitiu de 1932 es deia que «l'idioma català és, com el castellà, llengua oficial de Catalunya».⁷

Així doncs, la Constitució de la Segona República Espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya establien l'oficialitat del castellà per a tot el territori de la República i, a Catalunya, la cooficialitat també de la llengua catalana.

El debat no només se centrà en la possibilitat o impossibilitat de mantenir un règim universitari de bilingüisme¹⁸ sinó que en la seva primera fase se centrà en la manera de dur a terme la catalanització de la universitat, és a dir, ical catalanitzar la universitat de l'Estat o bé cal crear una nova universitat enterament catalana í paral·lela a la castellana de l'Estat? La qüestió portà tot un seguit de discussions i debats tant a nivell intel·lectual com polític, dels quals la premsa en féu un ampli ressò.¹⁹ A més, els debats tampoc no se cenyiren només a la qüestió de la llengua sinó que s'estengueren a d'altres qüestions com la de les relacions entre la Catalunya autònoma i la República espanyola (federalisme, separatisme, autonomia, atribucions i competències de la Generalitat, etc), la funció universalista i oberta de la missió científica universitària, la possibilitat del tancament locaüsta per raó de la llengua, adscripció catalana o castellana de la cultura feta des de Catalunya, etc.

Des de les pàgines d'El Mati²⁰, es defensà la idea d'una universitat única catalana:

Page 137

Les nostres aspiracions i els nostres desigs no es concreten en una universitat autònoma on visquin "en recíproca convivència las lenguas i culturas castelhnas y catalana", com diu textualment el Decret; nosaltres voldríem i creiem que la immensa majoria dels estudiants catalans pensen igual, una Universitat autènticament catalana, com ja hem dit repetides vegades.

²¹

Agustí Esclasans, des de les pàgines de La Humanitat defensà també la universitat única:

La nova universitat de Barcelona, si realment ha d'ésser autònoma, convé que sigui catalana, però sobretot catalanista [...] la universitat de Barcelona, sí realment és autònoma, serà catalanista cent per cent, o no ho serà. I els homes que d'ella surtin, treballaran per Catalunya en català i en catalanista com ès de llei i de raó

²²

Per la seva banda, Rovira i Virgili també criticà la solució del bilingüisme i defensà la creació d'una universitat catalana, paral·lela a la castellana de l'Estat:

No vol dir res el fracàs general del bilingüisme universitari a tots els països on n'ha estat feta la prova?

[...]

Els mateixos elements que condemnen el bilingüisme -des de l'ABC a El Debaté, des del senyor Ortega i Gasset al senyor Royo Villanova- accepten en canvi l'existència d'una universitat catalana. El nostre parer personal és favorable a la solució de la universitat pròpia encara que no pogués organitzar totes les facultats de seguida. Ens fem prou càrrec de les dificultats d'aquesta solució. Amb dificultats i tot, la considerem viable.

La Universitat és -hauria d'ésser- l'ànima mare de la cultura nacional. Les cultures poden conviure; però les ànimes no es poden partir.

²³

Page 138

L'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana manifestà també el seu rebuig a la fórmula del bilingüisme en el Primer Congrés de l'Ensenyança Catalana:²⁴

Conclusions sobre «Les prorrogatives de la llengua catalana en els moments actuals».

1. L'escola primària a Catalunya ha d'ésser catalana, és a dir ha de tenir el llenguatge català com a únic llenguatge docent normal.

»Per als alumnes d'una llengua nativa diferent de la catalana ha d'establir-se un règim pedagògic adequat.

»La fórmula del bilingüisme no satisfà les aspiracions de Catalunya, però la fórmula verament nacional justa i científica no pot ésser altra sinó la del català.

»2. L'ensenyament secundari, superior i universitari, ha d'organitzar-se lingüísticament en tal forma que els estudiants puguin seguir tots els cursos i assignatures en llengua catalana.

»L'existència de càtedres donades en llengua distinta de la catalana no ha de perjudicar el dret essencial dels estudiants catalans a rebre tot l'ensenyament en l'idioma propi.

»3. La present situació oficial de l'ensenyament a Catalunya no satisfà les reivindicacions catalanes en allò que pertoca a la instrucció pública. Aquesta hauria de constituir una de les facultats plenament reconegudes a la Generalitat.

»4. La cooficialitat de les llengües catalana i castellana establerta per l'Estatut exterior de Catalunya no ha d'intepretar-se en el sentit d'una barreja dels dos idiomes en la vida oficial, ni en la duplicació de documents, ans bé en el sentit d'una lliure tria d'un dels dos idiomes en les corporacions i organismes públics de la nostra terra.»

Altres, i entre aquests el mateix Patronat com a tal, cregueren que el bilingüisme era la millor solució i rebutjaren tant la possibilitat de desdoblar les càtedres com la de crear a Catalunya dues universitats distintes i separades, una de catalana i una altra de castellana: a) pel que fa a la possibilitat de doblar les càtedres en català i en castellà de seguida es veié la inconveniència ja que a més del cost econòmic i material això significa-

Page 139

ria l'existència de dues universitats rivals dins un mateix edifici;²⁵ b) en contra de la universitat doble i en pro del bilingüisme els raonaments esgrimits poden sintetitzar-se en els següents: 1. La universitat de l'Estat es veuria obligada a viure pobrament ja que la majoria d'alumnes anirien a la universitat catalana. 2. La universitat de l'Estat seria una universitat desarrelada dins la Catalunya autònoma, que la consideraria com un quist implantat i seria un focus anticatalà en pugna constant amb la universitat catalana. 3. Una universitat no s'improvisa sinó que és obra del temps, la tradició i els recursos i, davant la manca de recursos i d'homes, organitzar una universitat catalana seria una tasca gairebé impossible.²⁶

El Patronat estava, doncs, disposat a aplicar el principi del bilingüisme en tots els àmbits de la vida universitària. Així ho explicava Pompeu Fabra, president del Patronat, pocs dies abans de començar el curs:

Hem començat per deixar que cada alumne i cada professor expliquin la seva classe o facin les seves preguntes i exercicis en la llengua que vulguin: castellà o català. Si hi ha un professor castellà que no sap la nostra llengua, donarà les seves classes en castellà. Si hi ha un alumne que no parla el català, parlarà i escriurà en la seva llengua i se li contestarà igual.

²⁷

El Patronat prengué, doncs, certes mesures per tal de complir el principi del bilingüisme i així acordà que:

Tots els documents i comunicacions que es bescanviïn entre els diversos organismes de la Universitat siguin redactats per duplicat en català i en castellà

.²⁸

A més, la nova Universitat establí unes proves d'ingrés per als nous alumnes: unes proves comunes per a tots i unes proves especials segons

Page 140

la Facultat en què volien ingressar. Les proves comunes eren eliminatòries i, pel que fa a la llengua, consistirien en:

1. Per a tots els alumnes, interpretar i explicar per escrit (dues hores) en castellà un text en castellà i traduir per escrit un text francès, anglès o alemany d'una obra elegida per l'alumne i,

2. Per als alumnes no catalans, interpretar i explicar per escrit (dues hores) un text català.²⁹

L'examen d'ingrés s'aplicà per primer cop per al curs 1933-1934. Per tal de facilitar la direcció de les proves es feren dues llistes, una per als aspirants catalans i una altra per als castellans i, en aquest sentit, la memòria d'aquells primers exàmens explica els primers problemes, entre ells el cas d'uns aspirants nascuts a Mallorca i d'altres de nascuts a Catalunya però de parla familiar castellana que constaven inscrits en les llistes d'aspirants catalans. Així mateix, la memòria provisional sobre els exàmens d'ingrés de juny-juliol de 1934, feta pel director de les proves de lletres, Lluís Pericot, constata, a més de la gran deficiència dels aspirants en francès i llatí, els avantatges dels aspirants castellans, per als quals «l'exercici es redueix a una senzilla traducció del català ai castellà, cosa que té per a ells tan poca dificultat que obtenen generalment una puntuació alta; els catalans, en canvi, han de fer un comentari en català que els sol donar ocasió, a causa de llur preparació deficient en la nostra llengua, a fer nombroses faltes d'ortografia i quasi mai arriben a les puntuacions dels castellans [...]»

Pericot proposà llavors que els alumnes castellans fessin com els catalans, és a dir, la traducció i un comentari del text traduït. Sembla, però, que aquesta proposta mai no es portà a terme.

Davant d'aquestes proves alguns objectaren la seva inconstitucionalí-tat basant-se en l'art. 4t. de la Constitució de la República Espanyola, segons la qual:

El castellano es el idioma oficial de la República. Todo espanol tiene obligació de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derecbos que las leyes del Estado reconozca a las lenguas de fos provincias o regiones.

Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se podrà exigir el conocimiento de ninguna lengua regional.»

Davant d'això el Patronat explicà que la Universitat Autònoma de Barcelona era una de les excepcions ja incloses en l'enunciat del mateix

Page 141

article 4t., car la Universitat, com a institució autònoma, es regia per un estatut propi; a més, els alumnes no catalans podien ajornar aquesta prova de català durant un any, transcorregut el qual podrien sol·licitar una pròrroga per a un altre any;³⁰ d'altra banda a l'examen d'ingrés s'exigeix de tots els alumnes el coneixement perfecte del castellà.³¹

La gran qüestió en el si del Patronat era, en definitiva, determinar quin havia de ser el modus operandi per tal de servar el precepte estatutari del bilingüisme:³² o bé interpretar amb cautela el precepte estatutari mitjançant una reglamentació per a l'ús de cada idioma per tal d'arribar a un equilibri numèric o bé reconèixer amb decisió el dret a l'ús lliure de qualsevol de les dues llengües en qualsevol moment.

En aquest estat de coses, els professors catalans empren el català i els no catalans, el castellà, essent els catalans la major part a favor del català. En efecte, l'ús del català s'havia convertit en un símbol del nou règim de llibertat davant la tirania del poder central i per això els membres catalans del Patronat creien que, transcorreguts els primers anys d'eufòria, el castellà tornaria a ser emprat i que, mentrestant, l'única mesura que calia prendre era la d'assegurar un cert nombre de professors de parla materna castellana.

L'únic cas rellevant que suscità la qüestió de la llengua en el si del Patronat i, fins i tot, en el si de la Universitat Autònoma, fou el cas d'Amé-rico Castro. Amb tot, crec que mai no podem oblidar un fet essencial: Castro fou un intel·lectual castellà polèmic, si es vol, o fins i tot poc diplomàtic però mai no fou contrari ni a Catalunya ni a la llengua i la cultura catalanes. De fet, Castro havia estat un dels membres d'aqueil grup d'intel·lectuals castellans que, units per l'esperit altament intel·lectual, progressista i liberal de la Institución Libre de Enseiianza, després de la dic-

Page 142

tadura, manifestaren clarament la seva adhesió i defensa de la llengua i la cultura catalanes.³³

Sigui com sigui, Castro exposa al Patronat el temor a la descastellanització³⁴ ja que segons ell el Patronat no ha seguit cap criteri per tal de garantir el bilingüisme a la Universitat i exposa que la Universitat Autònoma de Barcelona prepara professionals per exercir en tot l'àmbit nacional i que, per tant, hauran de dominar el castellà o, en cas contrari, la Universitat o l'Estat haurà de fer que aquests professionals adquireixin un títol vàlid només per al territori català:

[...] en el caso de que un alumno de la universidad de Barcelona posea una buena cultura científica y profestona I, que no pueda manejar suficiente-mente si no en catalàn? Entonces, si hemos de ser leales con nosotros y con el criterio de la libertad que ha inspirado la creación del Patronato, entonces solo cabé una cosa, y es que la Universidad expida un titulo (o pida alEstado que lo expida) valido únicamente para ejercer las profesiones dentro del terri-torio catalàn.

En aquella mateixa sessió Pi i Sunyer contesta Castro afirmant que en essència està d'acord amb tot el que ha dit però que en el fons la proposició de Castro té quelcom de contrari a la llibertat ja que tracta d'imposar l'ús del castellà; Xirau i Balcells, per la seva banda, esmenten que la presència del castellà resta garantida en els cursos de llengua i cultura castellanes de la Facultat de Filosofia i Lletres.

L'endemà, en la sessió del 5 de gener, Castro resumeix en aquests termes la ponència del dia anterior:

La única duda es si abandonando a la espontaneidad actual el uso de una u otra lengua se lograrà mantener el conocimiento de la lengua castellana en el grado de perfección necesario para que pueda hablarse, con motivo, de que la universidad es bilingüe.

³⁵

Page 143

A partir d'aquest moment Castro es troba fent, davant els altres membres del Patronat, un paper d'opositor que ell mai no havia volgut. Les relacions s'enterboleixen de tal manera que el 14 de febrer escriu al president, Pompeu Fabra, per comunicar-li la seva voluntat de dimitir.

En la sessió plenària del 4 de març Castro llegeix un altre escrit i reitera la seva preocupació per la coexistència de la llengua i la cultura catalanes i castellanes i afirma que va ser un error basar la qüestió lingüística en el principi de convivència en comptes de fer-ho en el de coexistència. Castro es mostra, doncs, contrari a l'espontaneïtat per a la solució del problema i creu que caldria actuar d'una manera més activa i reitera que si la descastellanització és segura, llavors caldrà o bé que els alumnes demostrin el seu domini del castellà o bé que els títols de la Universitat de Barcelona no siguin reconeguts. En les sessions següents (la del 5 de març i sobretot la del 31 d'abril) Castro s'enfronta cada cop més amb el Patronat afirmant que aquest incompleix una de les funcions essencials estatals de la Universitat de Barcelona:

El Patrono que suscribe renueva su observació

acerca del incumplimiento de L·s funciones propiamente estatales por parte de la Universidad de Barcelona. Según las estadísticas formadas por el Patronato, el uso de la lengua castellana ha experimentado un considerable descenso entre los profesores y docentes nombrados por el nuevo régimen, incluso en Farmàcia, Ciencias y Derecho, donde todavía cuenta el castellano con mucbos cultivadores entre los profesores del régimen anterior, Como el hecho aludido senala el rumbo del porvenir, es necesario llamar la atención sobre tan importante hecho, que pone en grave riesgo el cumplimiento de una de las esenciales funciones estatales de la Uni-versidad Autònoma de Barcelona, a saber, el cultivo de la lengua castellana, dentro del mas alto centro de ensenanza de Cataluna.»³⁶

El dia següent, el 14 d'abril, adreçant-se a Fabra, Castro afirma ja que, davant d'aquest estat de coses, preferiria la separació de dues universitats, la catalana de la Generalitat i subvencionada per la Generalitat i la castellana, de l'Estat:

Dejar al arbitrio de las circunstancias una cuestión tan grave como la de la lengua que ha de habL·rse en una universidad que se dice del Estado, no se le ocurre mas que a un grupo de «gagas». Si quieren usar sin restriccio-nes el catalan, en buena hora sea; però que se baga entonces en una universi-

Page 144

dad catalana, pagada por Catalana, con todas ks fnec que se quieran [...]

³⁷

Fabra contesta, el 26 d'abril, que ell també dimitiria si pensés que l'Estatut universitari és una farsa o si cregués que el Patronat no d pretengués complir: Fabra, però, ofereix a Castro la possibilitat d'entrar en negociacions i discutir una possible modificació de l'Estatut. Castro, per la seva banda, contesta que no pretén de reformar allò que l'Estatut diu sobre la llengua i e) bilingüisme sinó que es conformaria amb una interpretació cordial d'aquest punt per part del Patronat, una interpretació que es proposés:

...no hacer retroceder indefinidamente el cultivo del castellano en la Uni-versidad, que ast se vacía de su sustancia estatal

.³⁸

Mitjançant la correspondència privada, Américo Castro havia fet saber en diverses ocasions al president del Patronat, Pompeu Fabra, del mes de febrer ençà i, sobretot, durant el més d'abril, la seva voluntat de dimitir. La seva dimissió fou finalment acceptada pel ministre d'Instrucció Pública,³⁹ llavors Filiberto Villalobos Gonzàlez, el 31 de maig, i tot i que s'havia parlat de Salvador de Madariaga com a possible substitut de Castro en el Patronat, la seva vacant mai no va ser ocupada.

Cinc mesos després, quan arran dels fets del 6 d'octubre es produí la derogació del Patronat i la creació d'un comissariat,⁴⁰ Antoni Trias plantejava la incertesa d'aquest estat de bilingüisme que, en aquells mo-

Page 145

ments, era encara un experiment completament inèdit del qual no s'havien pogut presenciar ni les primeres fases. Segons ell, podia succeir o bé que un cop legalitzat l'ús del català i passats els primers anys, el castellà tornés a ser emprat; que, mantenint-se la possibilitat d'usar el castellà sempre que es vulgues, es donés un progressiu domini del català i, per tant, un avenç en la normalització adreçada en darrer terme a una substitució del castellà; o bé que es mantingués establement un bilingüisme concretat en una convivència real entre dues Llengües i dues cultures.⁴¹

4. L'ús del català entre el professorat i l'alumnat universitaris (1931-1934). Dades estadístiques

   Durant aquests anys, el Patronat només rebé tres «queixes» sobre la llengua emprada a les classes:

1. El 31 de juliol de 1933, és a dir, pocs dies després de la constitució del Patronat, aquest rebé una comunicació de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (fnec) en què se sol·licitava que fos exigit el coneixement i l'ús del català a professors i alumnes en llurs activitats universitàries.

2. Un grup d'alumnes de la Facultat de Ciències s'adreçà al Patronat i plantejà el fet que la matèria de Química General era una matèria doble car la donaven un professor numerari i un auxiliar, però tots dos en castellà; els alumnes demanaren que se'n fes una en castellà i l'altra en català; i

3. Un altre alumne de Medicina exposà que, de les cinc assignatures que feia, només una era en castellà.

   L'argumentació que el Patronat oferí en aquestes ocasions fou indefectiblement la mateixa: el Patronat ha de sotmetre's a allò que pre-ceptuen l'article 49 de la Constitució, l'art. 7 de l'Estatut de Catalunya, l'art. 5è. del Decret d'autonomia universitària i l'art 3r. de l'Estatut Universitari; és a dir, ni el Patronat ni ningú no pot vulnerar el dret de tot professor o alumne a emprar en cada cas una o altra llengua. En aquest sentit, Antoni Trias, en una enquesta sobre la Universitat Autònoma, deia:

   [...] nuestro deber de patronoi radicaba prechamente en observar una absoluta inhibición sin que jamàs se nos pudiera tachar por ello de parcialidad ni de pasividad culpable

   .⁴²

   Page 146

   [ VEA LA TABLA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 147

   [ VEA LA TABLA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 148

   [ VEA LA TABLA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 149

   Pel que fa als professors, l'article 7 del Decret d'autonomia i l'article 76 de l'Estatut Universitari oferien als professors de l'antiga Universitat que no estiguessin d'acord amb la nova situació autonòmica la possibilitat de demanar l'excedència, la qual els seria concecida amb la totalitat del sou mentre no poguessin ocupar una plaça vacant en una altra universitat o institució. Posteriorment, el gener de 1934, el Patronat modificà l'article 76 afegint que si al catedràtic numerari no li interessés la primera vacant disponible, aquest passaria a ser excedent voluntari i rebria el mateix sou mentre no entrés en una altra universitat. El fet és, però, que amb l'autonomia universitària no marxà ni cap professor ni cap antic catedràtic, amb l'excepció d'un de sol que marxà per raons extrauniversitàries.

   El pas de la Universitat de 1932 a la de 1933 no representà, doncs, cap canvi lingüístic pel que fa al nombre d'alumnes (taula 1). Del curs 1932-1933 al curs 1933-1934 la Facultat de Medicina passà de 1.470 a 826, la de Farmàcia, de 568 a 254 í la de Ciències de 961 a 513. Aquesta davallada fou deguda, en primer lloc, a la supressió en el curs 1933-1934 dels alumnes lliures i, en segon lloc, al temor d'alguns alumnes que, davant les proves d'ingrés, preferiren demanar el trasllat a una altra universitat.

   La presència d'estudiants catalans era ja major en el curs 1932-1933 de manera que, en el curs 1933-1934, tot i que el nombre d'aquests no havia experimentat un canvi substancial (taules 2 i 3), amb Testat de bilingüisme, l'extensió en l'ús del català parlat augmentà considerablement, com també augmentà l'ús del català escrit en els textos universitaris però sempre duplicats en català i castellà. Entre els professorat l'ús del català estava més estès entre les aules de les facultats de Filosofia i Lletres i de Medicina mentre que el castellà mantingué la seva presència a Farmàcia, Dret i Ciències (taula 4).

Arxiu Històric Universitari (secció Universitat Autònoma)

lligall A II Estatuts. Reformes i reglaments

lligall A V Secretaria. Estadístiques (1932-1935)

lligall A VII Reglaments universitaris.

lligall B II v.2 Personal docent.

lligall E XIII v.l Exàmens d'ingrés a la Universitat

lligall I I-II Seminaris universitaris

lligall A III Actes sessions del Patronat (1933-36)

Caixa 1 Cens escolar de facultats (1932-1934)

Caixa 2 Polèmica sobre l'autonomia universitària

Caixa 3 Dades estadístiques (1932-1933)

Caixa 5 Creació i constitució del Patronat

Caixa 6 Reforma dels estatuts

II Congrés Universitari català: Conclusions aprovades. Barcelona, abril de 1918.

Actes del ii Congrés Universitari Català. (Barcelona, 10-15 d'abril de 1978) Ponències, comunicacions, conferències. Edicions 62, Barcelona, 1980:

- M. BrüGGi: «Universitat Autònoma de Barcelona (1932-1939): Facultat de Medicina».

- A. Ribas i Masana: «Constitució, Estatut d'Autonomia i Universitat als anys trenta*.

La autonomia de la Universidad de Barcelona, Barcelona, 1935.

Baetens Beardsmore, Hugo: Principis bàsics del bilingüisme, Trad. de Mireia Aragay i presentació de Miquel Strubell i Trueta, Edicions de La Magrana, Barcelona, 1989.

Balcells, Albert: Història del nacionalisme català. Dels orígens al nostre temps, col·lecció «Textos i Documents», 11, Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, Barcelona, 1992.

Bori i Alcaniz, Ramon; Cortada i Corredor, Joan; Pujadas i Martí,

Page 168

Xavier: «Autonomia universitària i autonomia nacional: el catalanisme en el segon Congrés Universitari Català» dins Història de la Universitat de Barcebna. I Simposium, Barcelona 1988, PPU, pàg. 287-298.

Caudet, F.: Historia política de Cataluna, Producciones editoriales, Barcelona, 1978.

Culla i Clara, Joan B.: El catalanisme d'esquerra (1928-1936), Curial, «Biblioteca de Cultura Catalana», núm. 25, Barcelona, 1977.

Deulofeu i Poch, Josep: A propòsit de la catalanització de la Universitat de Barcelona. Conferència pronunciada el 22 d'abril de 1932.

Ferrer i Gironès, F.: La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, Edicions 62, Barcelona, 1985.

Galí, Alexandre: Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936). L.I: La llengua. Entitats defensores í propagadores; L.IX: Ensenyament universitari, Fundació Alexandre Galí, Barcelona, 1979.

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: La Universitat de Catalunya. Report del Comissari-Rector accidental. (Barcelona 20 d'oc-tubre-28 de desembre de 1936).

Gonzàlez Casanova, J.A.: Federalisme i Autonomia a Catalunya (1868-1938). Documents, Curial, «Documents de Cultura», Barcelona, 1974.

Maragall, Jordi: Balanç de k Universitat Autònoma, Ed. Nova Terra, Barcelona, 1969.

Roig Rossich, J. M.: L'Estatut de Catalunya a les Corts Constitucionals, 1932, Ed. Curial Barcelona, 1978.

Rossell, Mercè: «La política educativa de la Generalitat (1931-1936)», dins Educació i Autonomia a Catalunya, «Sèrie seminari», 5, Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Barcelona, 1979, pàg. 7-12.

Seco Serrano, Carlos: «Américo Castro y la Universídad Autònoma Catalana», dins Vinetas históricas, Madrid, 1983, Espasa Calpe, pàg. 412-420.

Soldevila, Ferran: Història de la proclamació de la república a Catalunya, Curial, Barcelona, 1977, amb pròleg de M. Coll i Alentorn i introducció i recull documental de Pere Gabriel.

Torre, Antoni de la: Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona, Barcelona, 1971.

Vallverdú, Francesc: «L'edició catalana de 1923 a 1930», Els Marges, núm. 9, Barcelona, 1977.

Universitat de Barcelona: Commemoració del 50è aniversari de la Uni-

Page 169

versitat Autònoma de Barcelona de 1933, dins Tacte inaugural del curs 1983-84 de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 5 d'octubre de 1983.

- Jordi Maragall: «Antecedents de la Universitat Autònoma de Barcelona de 1933» (pàg. 5-16).

- Enric Freixa i Pedrals: «Quinze mesos de Patronat (juliol del 33 a octubre del 34)» (pàg. 17-37).

- J. Alsina i Bofill: «La Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de 1933» (pàg. 39-47).

- Joan Maluquer de Motes: «El Patronat de la primera Universitat Autònoma i els estudiants» (pàg. 49-57).

Universitat de Barcelona: Projecte d'Estatut de la Universitat de Barcelona. Ponència del comissariat nomenat pels honorables senyors president de la Generalitat de Catalunya i ministre d'Instrucció Pública del Govern de la República Espanyola. Barcelona 1931.

Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia. Organització, règim d'estudis i programa de cursos per a l'any 1933-1934.

Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia. Organització, règim d'estudis i programa de cursos per a l'any 1934-1935.

Universitat Autònoma de Barcelona: Anuari 1934-193? de la Universitat Autònoma de Barcelona.

-----------------------

[1] El Comitè del Consell de Cultura de la Generalitat fou constituït el 7 de maig de 1931 per Joaquim Xirau (president), Manuel Rueda, Josep Junquera (Girona), Salvador Grau (Tarragona), Emili Tost (Lleida), Leonor Serrano, Manuel Ainaud, Joaquim Pellke-na, Rosa Sensat, Alexandre Gaií, Pompeu Fabra i Cassià Costal, com a vocals.

[2] El primer comissariat universitari es constituí el mateix 14 d'abril de 1931 i e! formaren els degans de les cinc facultats universitàries (Medicina, Ciències, Farmàcia, Dret, Filosofia i Lletres i Pedagogia), és a dir Josep Xirau, August Pi i Sunyer, Jaume Serra i Hunter, Enric Soler i Batlle i Eduard Fontserè; entre ells elegiren Enric Soler com a rector provisional.

[3] L'endemà, el 29 d'abril, el ministre d'Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo, publicà el Decret sobre bilingüisme (vegeu l'apèndix I, text 1) arran del qual es constituí el Comitè de la Llengua.

[4] Sovint, hom destaca els resultats electorals d'aquest plebiscit i no és endebades l'a que, segons la Generalitat, d'un cens electoral de 792.574 persones, en votaren 598.491, és a dir, una participació del 75%, de les quals 595.205 votaren a favor i 3.286 en contra; els vots afirmatius foren, doncs, un 99,4%; a Barcelona ciutat, les abstencions, els vots negatius, els vots nuls i els blancs sumaren un 3896, mentre que a la resta de la província fou només d'un 15%.

[5] No podem oblidar, però, que la Constitució republicana ha estat, en tota la vida constitucional espanyola, des de la Constitució de Cadis fins a la Constitució de 1978, la que ha estat capaç d'articular d'una manera més audaç i avançada un sistema relativament descentralitzat del poder. Així i tot, és evident que Catalunya pateix l'absència d'una tradició descentralitzadora, la qual cosa encara avui repercuteix enormement en la vida de la llengua catalana. En aquest sentit, crec que són especialment interessants i suggeridores les pàgines que Gonzàlez Casanova dedica a l'estudi jurídic dels debats paclamenta-rís de l'Estatut, sobretot pel que fa a la consideració de l'Estatut com quelcom atorgat pel Govern central de la República o bé com un pacte entre Catalunya i Espanya; Catalunya com un Estat federat amb una Constitució o bé com una regió autònoma amb un Estatut interior.

[6] L'aprovació de l'Estatut per part de les Corts Constituents fou per 314 vots a favor, 100 en blanc i 2A en contra.

[7] L'Estatut de Núria emmarcava l'autonomia catalana dins un estat federal mentre que la Constitució republicana abandona el federalisme i l'inscriu dins un estat integral. Així, de considerar la llengua catalana com a llengua oficial de Catalunya l'any 1931, es passà a considerar-la com a llengua cooficial, l'any 1932.

[8] Tot i la veritable autonomia de la Universitat pel que fa a qüestions com ara el nomenament de professors o la reforma en els plans d'estudi, la Universitat, en virtut d'aquest article 7, servava un íntim lligam jurídic amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Per això, quan l'octubre de 1934 es produí la dissolució del Patronat però no la derogació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ni !a de la Universitat, Joaquim Balcells elevà un recurs davant el Tribunal de Garanties Constitucional, per inconstitucionalitat i per incompetència, segons els articles 22, 26, 29, 30, 54 i 55 de la Llei de 24 de juny de 1933; el règim autònom universitari, basat en l'art. 7 de l'Estatut de Catalunya, quedava constituït com un organisme de règim jurídic intocable mentre no es reformés l'Estatut de Catalunya.

[9] Estatut d'Autonomia de Catalunya, art. 7, paràgraf 3r.

[10] Les facultats de Filosofia i Lletres de Barcelona i Madrid, en virtud d'un Decret del Ministeri d'Instrucció Pública de 15 de setembre de 1931, ja gaudien d'una certa autonomia per a la seva reorganització.

[11] Decret d'Autonomia de la Universitat de Barcelona, art, 5.

[12] Els vocals designats pel Consell de Cultura de la Generalitat foren nomenats pel Decret d'l de juliol de 1933 i els designats pel Govern de la República pel Decret de 5 de juliol del mateix any, essent el nou ministre d'Instrucció J. Barnés Salinas.

[13] El Patronat acordà estudiar els principis generals de la nova universitat en relació amb les propostes d'Estatut redactades anteriorment, és a dir, el del II Congrés Universitari Català del 1919, present d'una manera o altra en tots els estatuts posteriors, el de la mateixa universitat de Barcelona de 1920, el de la Comissaria de la Universitat de 1931, i el del Consell de Cultura de la Generalitat.

[14] El 20 de juliol d'aquell any, Joaquim Balcells adreçà a tots els professors de la Universitat de Barcelona una carta en què els demana la seva col·laboració i els seus suggeriments per a la redacció de l'Estatut de la nova universitat (els subratllats són de l'autor).

[15] Actes de la sessió plenària del Patronat del 18 d'agost de 1933.

[16] Per al text oficial de l'Estatut d'autonomia universitària vegeu la Gacela de Madrid, del 8 de setembre de 1933 i el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, del 15 de setembre del mateix any.

[17] Estatut de la Universitat Autònoma de Barcelona. Títol Primer. Disposicions Generals, art. 3.

[18] El debat sobre el bilingüisme es donava també en altres països europeus des de 1928, any en què se celebrà a Luxemburg el Congrés del Bilingüisme i en el qual es constituí la Comissió Internacional de Bilingüisme, on Catalunya fou representada per Alexandre Galí.

[19] Una part important de la premsa castellana i castellanòfila criticà l'intent de la bilingüització de la Universitat, acusà el Patronat de separatista i llançà constants crides a la unitat espanyola. Així ho feren diaris com El Imparcial, La Libertad o El Debaté. En aquesta línia destaquen les posicions del Sr. Angulo, corresponsal a Barcelona de El Debaté, com també les crítiques de Gil Vetnet i de Miquel Herrera Besada des de les pàgines de El Diluvio. A Catalunya al llarg del 1931 s'establí, a través de la premsa escrita, un diàleg sobre els mitjans per a la catalanització: Rovira i Virgili des de les pàgines de La Publicitat (5/XI/1931) defensà l'ús exclusiu del català a la Universitat de Barcelona i criticà les propostes de bilingüisme dels diputats catalans; Ferran Soldevila defensà el bilingüisme com un mitjà més lent i a llarg termini; El Matí mostrà sovint la seva disconformitat amb l'Estatut i la convivència de llengües i demanà una universitat plenament catalana (12/IX/1933), com també la catalanització als ensenyaments primari (20/IX/1933) i secundari (4/X/1933). Vegeu un recull dels articles més importants de l'època a l'apèndix II d'aquest estudi. Sobre la qüestió del bilingüisme i la campanya periodística antipatronat, és especialment interessant una carta que Joan Estelrich, membre del Consell de Cultura de la Generalitat, adreçà el 6 de juny de 1934 al Sr. Vilallonga, diputat valencianista de la chda.

[20] El Malí responia a les declaracions de Fabra tot preguntant-se: «En quina llengua es respondrà a un estudiant català que no parla l'espanyol, en una classe donada per un professor que no parli català?» [El Matí, 18 d'octubre de 1933); i el 21 de setembre del mateix any, parlant de la «pretesa igualtat» deia: «No ens fem, doncs, il·lusions de cap mena; mentre Catalunya no tingui la "seva" universitat, totes les altres solucions que s'intentin donar no seran altra cosa que una disfressa del domini que la cultura espanyola vol continuar tenint, costi el que costi, damunt la nostra cultura racial» (Ei Matí, 21 de setembre de 1933).

[21] Ei Matí, 12 de setembre de 1933.

[22] La Humanitat, 22 de setembre de 1933.

[23] La Humanitat, 17 de febrer de 1935.

[24] El Congrés fou inaugurat al Paranimf de la Universitat i se celebrà els dies 12-14 d'abril de 1936 a l'edifici del Grup Milà i Fontanals. Les conclusions estan signades per Manuel Folguera i Fontanals i per Lluís Bertran i Pijoan (president i secretari respectivament del Consell Directiu de l'associació) i porten data de 17 de juny. Secretaria del Patronat universitari, registre d'entrada núm. 1,118 de 26 de juny,

[25] Així ho defensà Trias i Pujol a l'enquesta esmentada abans feta el 1934 per la Gaceta Mèdica Espanola.

[26] Aquests mateixos raonaments foren exposats per Josep Deulofeu i Poch, degà de la Facultat de Farmàcia, en una conferència pronunciada a l'Ateneu Barcelonès el 22 d'abril de 1932: A propòsit de la catalanització de la Universitat de Barcelona, text mecanografiat en castellà.

[27] L'Opinió, 17 d'octubre de 1933.

[28] Acta de la sessió plenària del Patronat del 4 de març de 1934.

[29] Acta de la sessió plenària del Patronat de I'l d'agost de 1933.

[30] Amb tot, sembla ser que en el curs 1934-1935 només un 20% d'alumnes no catalans demanaren l'ajornament per un any de la prova de català.

[31] «No sols no es persegueix l'idioma castellà -diu Joan Estelrich en la carta de 1934 a Vilallonga- a la Universitat de Barcelona, sinó que és l'única cosa de tot Espanya que l'exigeix (ben entès: l'exigeix "prèviament" a l'entrada en ella). Tant és així que alguns estudiants, per evitar aquest examen d'ingrés, on sabien que una falta d'ortografia castellana podria valdré'ls un suspens, emigraren.»

[32] «Dos lenguas y dos culturas», dins La autonomia de la Univenidad de Barcelona, Barcelona, 1935, pàg. 23.

[33] En aquest sentit, l'octubre de 1934, Balcells adreça un escrit a Castro en què a més d'explicar els fets d'octubre i la presència de membres del Patronat a «Palestra» diu: «.nuestra discrepància no raiicaba en el objelivo a alcanxar. La discrepància consistia eit el modus operandi».

[34] Castro es pregunta: «Cuantos profesores seran necesaríos para que el cultivo de las dos lenguas esté equilibrada, no solo en cantidad, siito lo que es mas importante, en calidad científica y pedagògica?-» (Text mecanografiat i datat el 26 de desembre de 1933, llegit per Américo Castro en la sessió plenàtia del Patronat del 4 de gener de 1934.)

[35] Acta de la sessió plenària del Patronat del 5 de gener de 1934.

[36] Texr del 13 d'abril de 1934, manuscrit i signat per Américo Castro.

[37] Carta del 14 d'abril de 1934, mecanografiada i signada.

[38] Aquests dos textos que acabem de citar (cartes d'Américo Castro del 13 i del 26 d'abril) presenten dues identificacions enormement simptomàtiques: per una banda s'identifiquen els cultivadors del castellà amb els professors de l'antic règim i, per una altra, el cultiu del castellà a la Universitat amb la seva substància estatal.

[39] Vegeu la Gaceta de Madrid del 2 de juny de 1934; El Sol, de 4 de juny de 1934: «Por qué ba dimitido D. Americo Castro del cargo de miembro del Potronato de la Universi-dad de Barcelona. "El porvenir del castellano -nos dice- como instrumento de alta cultura derttro de la universidad corre grave peligro"».

[40] El 6 d'octubre, amb la proclamació de l'Estat Català, alguns membres del Patronat (Fabra, Bosch i Gimpera, Xírau i Antoni Trias) juntament amb els membres del Govern català, foren empresonats als vaixells «Ciudad de Càdiz» i «Uruguay»; el president accidental, el coronal Jiménez Arenas, suspengué de càrrec i sou Pompeu Fabra, director de la càtedra superior de català, acusat de rebel·lió militar (Causa 345, de 1934, Butlletí Oficial de k Generalitat, de 27 de novembre). Pel Decret d'l de novembre de 1934 es derogà el Patronat i es nomenà un comissari general de l'ensenyament a Catalunya (Ramon Pietro Bances) que assumí interinament les funcions del Patronat.

[41] Antoni Trias, Gaceta Mèdica Espanola, op. cit.

[42] Enquesta feta per la Çaceta Mèdica Espanola poc després de la dissolució del Patronat arran dels fets d'octubre de 1934. Antoni Trias, vocal del Patronat i catedràtic de Clínica Quirúrgica, tractà en aquella ocasió de quatre qüestions: la supressió de l'ensenyament lliure, el sistema de selecció del professorat, el mètode de treball a la Facultat de Medicina i la qüestió del bilingüisme.

[43] Memòria de Ramon Prieto Bances, comissari general d'Ensenyament a Catalunya (desembre de 1934).

[44] Vegeu les circulars del 6 de setembre de 1939 i del 28 de juliol de 1949 de Wen-ceslao Gonzalez Oliveros, governador civil de Barcelona i la circular del 6 de maig de 1939 de J. Iniesta, inspector en cap dins l'obra de Jordi Galofré, Documents de Catalunya. Recull de textos històrics, Generalitat de Catalunya-Barcanova, Barcelona, 1992, edició commemorativa del Centenari de les Bases de Manresa.

[45] En aquest segon apèndix aplego una bona part d'aquells articles de premsa -de qualsevol tendència- que tractaren de manera directa a) la qüestió de la llengua i el bilingüisme a la Universitat Autònoma (1931-1936), i b) l'estatus autonòmic de la Universitat (1931-1934). En són exclosos, doncs, altres articles també universitaris i del mateix període (inauguracions de curs, dimissió o presa de possessió dels rectors, obra antituberculosa, manifestacions de les associacions d'estudiants, qüestions econòmiques, creació de seminaris, reglamentació sobre nomenament de professors). En tot dos casos les dades són extretes directament, és a dir, després de la consulta directa del text publicat a la premsa. Pel que fa a la metodologia dono primer la data d'aparició de l'article, després, en versaleta, el nom i cognoms de l'autor en el cas que aquests constin, i, finalment, les sigles de la publicació: Let Publicitat (LP), La Veu de Catalunya (LVC), La Vanguardia (LV), Mirador (M), La Veu del Vespre, (LVV), El Matí (EM), La Humanitat (LH), Diario de Barcelona, (DdB), El Dia Gràfica (EDG), El Diluvio (EDi), El Sot (ES), La Libertad (LL), Las Noticiat