«Contractes de consum» i desenvolupament de la competencia en dret civil a Catalunya: podem utilitzar la jurisprudencia constitucional?

AutorImmaculada Barral Viñals
Páginas511-528

Page 511

1. Plantejament i qüestions prèvies

La distribució competencial de l’Estat Autonòmic espanyol es realitza en el Títol VIII de la Constitució amb un sistema de dues llistes —la del 148 i la del 1491—, però, com afirma Badosa, en aquestes llistes no es troba un article que atribueixi directament la competència en Dret Civil a les CCAA, ja que l’art. 149.1.8 es limita a reconèixer-la en ocasió d’atribuir la competència exclusiva a l’Estat2. Per la seva banda, l’art. 149.1.8 CE indica que la competència de les Comunitats Autònomes apareix condicionada per dos límits: el límit funcional, ja que s’exigeix un resultat a l’acció legislativa: conservar, modificar o desenvolupar; i el material que fa derivar la competència del dret peculiar preexistent3.

La base de la interpretació àmplia que realitza l’art. 129 EAC sobre la competència en matèria civil està en la idea que resulta molt més útil definir la competència autonòmica no en funció de les possibilitats de legislar, sinó en el concepte de la matèria civil4, per tant, anant més enllà del concepte de

Page 512

legislación civil. En efecte, la distribució competencial en Dret Civil utilitza dos conceptes distints en l’art. 149.1.8: legislació per a referir-se a la competència de l’Estat i Drets Civils forals o especials per a referir-se als drets autonòmics. La raó és, com afirma BADOSA 5, que la legislació descriu una competència, mentre l’altra expressió es refereix a una normativa. Si el criteri que es desprèn de l’art. 149.1.8 és atorgar competències legislatives a les comunitats autònomes en funció de la normativa ja existent, el concepte de matèria civil és inescindible de la norma civil. Si s’entén que la competència de les Comunitats Autònomes s’obté de l’art. 149.1.8 —que dicta la competència estatal en les regions que no tinguin normes civils— convenientment adequat al que preveu l’art. 149.3, la matèria civil, en abstracte, és la qual determina la competència. Aquesta posició sobre repartiment competencial significa oblidar les tesis foralistes que determinen un concepte de matèria civil decididament depenent de la norma civil preexistent, en funció de la qual s’obté el contingut de la competència6.

En aquest context, la STC 31/2010 de 28 juny sobre l’Estatut estableix la interpretació constitucionalment correcta de l’art. 129 EAC. En efecte, segons el FJ 76.8, s’entén constitucional l’art. 129 EAC en el que s’estableix que Catalunya té competència en matèria civil; encara que matisa la interpretació d’aquest article dient que cal entendre la competència en legislació civil en el marc del que determina l’art. 149.1.8 CE, és a dir, dins de les anomenades funcions de «conservación, modificación y desarrollo». Sembla clar que la interpretació àmplia que el legislador català havia donat a la competència en matèria de Dret Civil no ha estat acceptada pel TC. En canvi, i malgrat l’anterior afirmació, el TC no ha declarat inconstitucional l’article si s’interpreta segons hem dit abans i que retrotrau la legislació civil catalana a aquells texts existents l’any 1979, és a dir, la Compilació de Dret Civil de Catalunya. Quin sentit calgui donar a aquesta interpretació no serà pacífic, i, en tot cas, supera amb escreix les pretensions del present anàlisi. En tot cas, i seguint Badosa, destacarem la incongruència que significa aquest pronunciament «que fa abstracció de la tasca normativa de la Generalitat, en exercici de la seva competència en Dret Civil» des de 1979 i «cal valorar el silenci

Page 513

[...] com un judici positiu sobre la constitucionalitat de l’obra legislativa de la Generalitat fins a l’any 2010»7.

Precisament pels dubtes raonables sobre com interpretar l’art. 129 EAC, sembla més útil encara, l’anàlisi de la jurisprudència constitucional sobre una de les matèries que han generat més controvèrsia: si la competència en legislació civil inclou la regulació de les relacions contractuals. I en aquest àmbit novament es troben en una dimensió diferent el plantejament de la competència en matèria civil, i, per extensió, en regulació dels contractes i la tasca legislativa duta a terme per la Generalitat i per d’altres CCAA, de forma que la incongruència abans assenyalada pot tornar a produir-se.

En efecte, la qüestió cal analitzar-la en el seu context on cal destacar: d’una banda, el fet que en l’Estatut d’Autonomia es contemplin dos títols competencials en Dret Civil (art. 129) i en Dret de consum (art. 123) que poden incidir en la matèria contractual i són capaços de donar-li forma en el marc d’una quasi absència de determinació de quin és el contingut possible d’aquestes competències i, per tant, dels sostre competencial en matèria de contractes de consum. D’una altra, el fet que el Llibre VI del Codi Civil Català ha de recollir la normativa en matèria d’obligacions i contractes on es fa una crida directa a la incorporació al Codi Civil català de la matèria contractual ja regulada com a part del Dret de consum [art. 3.f) Llei 22/2002, de 30 de desembre. Primera Llei Codi Civil de Catalunya]. En tercer lloc el fet que recentment s’ha aprovat el Codi de Consum de Catalunya (Llei 22/2010 de 20 de juliol) que regula aspectes netament relacionats amb els contractes de consum. Aquest text ha estat impugnat per davant del TC però no per aquest motiu, sinó en relació a certes obligacions imposades als empresaris de serveis basics sobre les que hi ha un acord de la Comissió Bilateral GeneralitatEstat que ha estat transmès al TC8. Per tant, la realitat normativa en matèria de contractes de consum s’allunya cada cop més de la interpretació estricta sobre la regulació contractual. Però precisament per aquest fet, sembla inevitable el recurs a com el mateix TC ha interpretat les possibilitats d’actuació de les CCAA en relació als contractes de consum.

Per això, s’ha realitzat una tria de sentències del TC que puguin aclarir temes sobre conceptes que es puguin relacionar amb l’entorn contractual. La jurisprudència constitucional no s’ha pronunciat amb rotunditat sobre el contingut i l’abast de la noció de «bases de les obligacions contractuals», encara que sí que ho ha fet indirectament en jutjar lleis en les que el problema competencial podria ser la invasió de la competència civil de l’Estat per regular qüestions dins de l’òrbita contractual relacionades amb el que convencionalment podem anomenar Dret de consum. En efecte, el TC ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre texts autonòmics de consum almenys en dos ocasions referides a l’anàlisi de la constitucionalitat de l’Estatut del con-

Page 514

sumidor del País Basc (STC 71/19829); sobre l’Estatut del Consumidor de Galícia (STC 62/1991)10. A més, cal individualitzar un conjunt de nou sentències que es pronuncien sobre la competència de les Comunitats autònomes en matèria de contractes de consum i hem analitzat també si feien referència a aquets tema aquelles que es pronuncien sobre el que tant la legislació estatal com la autonòmica denominen «modalitats de venda» o bé «vendes especials». Certament, excepte algunes, les sentències analitzades són del finals dels anys 80 o de la primera meitat dels 90, però han tornat a l’actualitat ja que la recent STC 4/2011 reprèn les mateixes tesis en l’anàlisi d’una qüestió d’inconstitucionalitat sobre un article de l’Estatut del Consumidor de Catalunya de 199311. Curiosament, aquest pronunciament arriba en un moment en què aquesta norma ha estat derogada per l’aprovació del Codi de Consum (DD única).

L’anàlisi de la jurisprudència constitucional ha produït resultats en una doble direcció:


la determinació de la competència en matèria de consum de les CCAA;


la determinació de l’anomenat «títol competencial prevalent» que serà capaç de determinar, en cada cas, si una norma en concret pot ser desenvolupada o no per les CCAA a recer de la competència en matèria de Dret Civil.

A aquests dos punts dedicarem a partir d’ara la nostra atenció.

2. Determinació de la competència autonòmica en matèria de consum

El TC ha tingut ocasió de pronunciar-se sobre texts autonòmics de consum almenys en dos ocasions referides a l’anàlisi de la constitucionalitat de l’Estatut del consumidor del País Basc (STC 71/1892); i sobre l’Estatut del Consumidor de Galícia (STC 62/1991). Aquestes sentències seran analitzades només en relació a allò que té a veure amb els contractes de consum i el disseny global de la competència com a «finalista» que dóna la pauta d’interpretació sobre com el TC considera el joc de competències en matèria de consum, defensa de la competència i regulació dels contractes.

En efecte, en l’anàlisi de la competència per a regular els contractes de consum, el TC opta per analitzar el contingut d’aquestes lleis no des del punt de vista de la civilitat de la matèria —els contractes— sinó que fonamenta la seva decisió en la determinació prèvia de què cal entendre per Dret de con-

Page 515

sum, i, en concret, sobre una pretesa distinció entre regulació administrativa i regulació substantiva o civil/mercantil que serà el mòdul d’anàlisi de la constitucionalitat. Aquesta argumentació serà continuada, també, en les lleis que regulin «vendes especials» com veurem en l’epígraf següent.

En aquets punt, la presa de partit de la primera sentència que tracta aquest tema, la STC 71/1982 de 30 novembre, en relació a l’Estatut del consumidor del País Basc...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR