Contractació amb consumidors

AutorManió Gramunt Fombuena
Páginas529-534

Page 529

1. Introducció

Com és sabut, l’objecte de la Llei 29/2002, de 30 de desembre és, segons indica l’art. 1, «establir l’estructura i la sistemàtica del Codi Civil de Catalunya», a banda de l’aprovació del seu llibre primer. D’acord amb això, l’art. 3 estableix la divisió del Codi en sis llibres, el sisè dels quals és el relatiu a les obligacions i els contractes «que inclou la regulació d’aquestes matèries, comprenent-hi els contractes especials i la contractació que afecta els consumidors». Així doncs, el legislador català ha optat clarament pel model ale-many ja que ha decidit integrar la regulació dels contractes de consum en el Dret Civil d’aplicació general.

La recent aprovació i entrada en vigor del Codi de Consum de Catalunya podria plantejar el dubte de la duplicitat normativa en la matèria. Amb tot, la inexistència en l’actualitat d’una regulació pròpiament civil en aquest àmbit exclou, per ara, l’eventual conflicte. La situació en la que ens trobem no difereix, en realitat, de la que ja teníem plantejada pel que fa a la protecció dels consumidors a Catalunya1. En efecte, el legislador va decidir regular les relacions de consum sobre la base del desenvolupament de les seves competències en matèria de defensa dels consumidors i usuaris (art. 12.1.5 EAC 1979), enlloc de fer-ho en exercici de la seva competència en matèria civil (art. 9.2 EAC 1979)2. Fruit d’aquesta decisió, la normativa general de protecció dels consumidors i usuaris va ser recollida, fonamentalment, en tres disposicions:

Page 530

la Llei 1/1990, de 8 de gener, sobre disciplina de mercat i defensa dels consumidors i usuaris, el Decret legislatiu 1/1993, sobre comerç interior (text refós) i la Llei 3/1993, de 5 de març, de l’estatut del consumidor. Amb aquestes disposicions coexistien (i subsisteixen) normes de caràcter sectorial que també dispensen protecció als consumidors i usuaris, com ara (i sense ànim de ser exhaustiva) el Decret 168/1994, de 30 de maig, de reglamentació de les agències de viatges o el Decret 147/1987, de 31 de març, sobre activitat industrial i prestació de serveis en tallers de reparació de vehicles.

En l’aprovació del Codi de Consum, el legislador ha volgut recordar que els empresaris han de complir, en tot cas, la normativa civil general aplicable (art. 211-1, que té per objecte l’àmbit d’aplicació del llibre segon, relatiu als Requisits de les relacions de consum), com no podia haver estat d’una altra mane-ra ja que les normes civils són les que ordenen les relacions contractuals i determinen el seu naixement, les vicissituds del seu compliment i la seva extinció.

En qualsevol cas i pel que fa a la futura elaboració del llibre sisè del Codi Civil, l’opció pressa pel legislador català implica, necessàriament, que el Codi Civil haurà de delimitar l’àmbit d’aplicació de les normes que regularan aquests contractes, delimitació que requereix la definició de relacions de consum, amb les corresponents referències conceptuals a consumidors i professionals. Sembla clar que aquestes referències s’hauran de fer en seu de disposicions generals perquè afectaran a qualsevol contracte que es pugui incardinar en la categoria de relacions de consum.

2. Vendes especials?

La primera qüestió que volem plantejar és si podem sostenir la denominació de «vendes especials»3. Aquesta nomenclatura es manlleva de la normativa administrativa d’ordenació de l’activitat comercial i respon a la idea d’activitat de venda que es realitza fora del que seria l’entorn comercial ordinari, identificat amb l’establiment comercial o físic de l’empresari. En aquest sentit, es consideren vendes especials les celebrades fora de l’establiment comercial de l’empresari, les celebrades a distància i també les celebrades mitjançant distribuïdors automàtics (l’anomenat vending). Ara bé, des del prisma civil, no podem parlar d’una modalitat contractual específica, ni tan sols especial. Una cosa és la tècnica de comercialització emprada pel professional (a distància, domiciliària, etc.) i una altra el contracte celebrat que s’haurà de qualificar segons el tipus contractual que correspongui4.

Page 531

Així doncs, ja podem avançar que, segons el nostre parer, el llibre sisè no hauria d’incorporar un capítol o secció específics en la regulació del contracte de compravenda, sinó que la regulació de les «especialitats» s’haurà d’ubicar convenientment en atenció a la seva pròpia naturalesa.

Ens centrarem en la delimitació de les activitats de comercialització que requereixen una normativa contractual específica a la llum de les directrius marcades per la UE en l’àmbit de les relacions contractuals de consum. Aquestes activitats es concreten, bàsicament, en dues: els contractes celebrats fora d’establiment comercial i els contractes celebrats a distància, entenent que en aquesta darrera categoria s’integren els contractes celebrats a través de mitjans...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR