La constitució de patrimonis fiduciaris en el Dret Català
| Autor | Ferran Badosa Coll |
| Cargo | Catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 15 - 63 |
La constitució de patrimonis fiduciaris en el Dret Cátala(*)
-
ELS PATRIMONIS FIDUCIARIS
-
Introdúcelo. El patrimoni fiduciari
En aquesta Ponencia, tracto d'esbrinar els elements que ofereix el Dret Civil Cátala per a bastir patrimonis fiduciaris.
Entenc per "patrimoni fiduciari" el destinat a una determinada finalitat, sense titularitat i sense assolir personalitat jurídica. Essent la finalitat un factor "alié" al patrimoni fiduciari, el determinant de la "separado" és la gestió autónoma. Aquesta és, a mes, la dada suficient per a la "separado", sense que calgui buscarli un propietari.
Per tant, la "separado del patrimoni" es fa en símateixa, prescindint de dos conceptes que no li son propis i que només se li afegeixen circumstancialment, com son la personalitat jurídica que se li uneix en les fundacions "regulars" (art. 6.2 LFund) o la titularitat deis seus components com en els patrimonis "propis" (arts 37-40;68 CF) o "comuns" (arts. 65.4;67 CF.). Entre ambdós hi ha, pero, la diferencia que la titularitat es considera normalment com una dada essencial al patrimoni. Constatar que no és així en Dret Cátala (tampoc en Dret Espanyol) esdevé, dones, un pas necessari per a la constitució de patrimonis fiduciaris.
1.1. Els factors concurrente a la seva creado son tres: dos de referents al negoci i el tercer, "extern"
-
El primer és indubtable: que el titular deis béns gaudeixi d'una legitimació "suficient" sobre ells per a constituirlos en patrimoni separat; és un tema de "poder de disposició", en principi resultat de la titularitat plena. Aquest poder s'exercirá mitjan?ant un negoci unilateral, si admetem que el patrimoni separat no requereix un titular o atributari. Aixó exclou el negoci constitutiu de patrimonis separáis de l'ámbit deis unilaterals atributius, susceptibles d'un acte diferenciat d'acceptació o de rebuig: l'habitual tríade "donado, herencia, llegat" (v. gr. arts. 151.1 d)\ 169, 2; 212.1 d) CF)
-
El segon és possible: si cal que la producció d'aquest efecte estigui legitimat especialment per la Llei i si hom respon afirmativament quin és aquest fonament de legitimació. És el tema de la "causa". Si resulta que no cal, el negoci creador de patrimonis fiduciaris será "abstráete", bastará dones la mera autonomia de la voluntat. Si resulta que sí cal, el negoci será "causal" i llavors s'haurá d'esbrinar quina és aquesta. N'hi ha dues de possibles: la "fidúcia" o confianza en un altre que seria el gestor i la propia finalitat: la creació de patrimonis per a finalitats licites. La fiducia, amplament difosa en el Dret Cátala, és subjectiva i, sobretot, és instrumental perqué el gestor en qui es confia és (només) l'element que manté l'autonomia o separació del patrimoni. Per la seva banda, la finalitat de creació de patrimonis fiduciaris manca d'autonomia en confondre's amb el contingut i l'efecte "ex volúntate" del negoci, de manera que el negoci és legítima en sí mateix. Aixó que és normal en els negocis personáis: reconeixement de filiació, adopció, patrimoni o patrimonials de darrera voluntat, el testament, no ho es en els patrimonials "inter vivos". Tanmateix, el Dret Cátala coneix dos negocis d'aquesta mena: la marmessoria de "realització d'heréncia" (art. 316,2 CS) on la legitimació inherent al carree arriba a la supressió del titular deis béns (art. 315,2 CS) i la fundació en el període d'abans de la inscripció" (arts. 12 i 13 LFund 5/2001, de 2-V) que pot ésser indefinit si és "inter vivos" (no, si és "mortis causa", art. 3.2) i que no está cobert retroactivament per l'adquisició de personalitat (art. 6.2), a diferencia de la LFund 1/1982, 3-III (art. 7.1 i també arts. 2.2; 6.1).
-
El tercer és l'abséncia de prohibicions o al menys de límits de creació de patrimonis separáis; és el tema de la "vinculado" deis béns. En Dret Cátala no existeixen, com ho proven els esmentats casos de la marmessoria universal de realització (art. 316 CS) i de la Fundació (art. 22.3 e) LFund).
1.2. Es pot anticipar que la "marmessoria de realització de 'herencia" (art 316,2 CS) és la figura negocia I del Dret Cátala, específicament adreqada a la constitució "mortis causa" de patrimonis fiduciaris.
En ella es compleixen els dos elements fonamentals del veritable patrimoni fiduciari: la manca de titular, ates que no cal que hi hagi hereu (arts. 125, 3; 315, 2 CS) i la titularitat d'una gestió autónoma que inclou el poder de disposició per donarli "la inversió o la destinado" que el testador hagi ordenat (art. 316,2). Aquesta "inversió o destinado" té tres notes, determinants de la utilitat de la figura. La primera és l'amplíssima facultat de configuració que en té el testador (art. 316,4) que se suma a la que ja té per a la durada de l'encárrec (art. 319, 1). La segona és que aquesta marmessoria s'ha "laicitzat", un cop que les "causes pies", que eren la seva finalitat tradicional, s'han traslladat al mode (art. 163, 2). La tercera és la irrelleváncia de la naturalesa de la finalitat: pot ésser d'interés públic (descrit en l'art. 33 CS; art. 163, 1 CS) o privat (art. 308 que no distingeix i ex arts. 317, 2 "si han..." i 321 "l'encárrec del marmessor universal o els encárrecs d'interés general atribuíts ais particulars" que considerats "a contrario" admeten la finalitat d'interés privat).
Per tant, en Dret Cátala el problema de la constitució de patrimonis fiduciaris només es presenta per a la constitució "inter vivos".
-
-
Examen de les possibles configuracions, "abstracta' del negoci creador de patrimonis fiduciaris 'causal'
Reprenc la dicotomia esmentada en 1. b) La solució "abstracta" o de la pura autonomia de la voluntat, representa que el seu únic límit és l'extern" de la licitud de la finalitat (arts. 159;261,318,2CS; art. 15.1 LFund). L'enfocament "causal", significa treballar no solament amb l'autonomia de la voluntat sino, a mes, amb la "causa" com a justificació "interna"; per tant, amb un requisit que s'afegeix a l'autonomia i en condiciona la seva eficacia i6ex volúntate".
-
El plantejament "abstráete " ofonamentat només en Vautonomía de la voluntat recolza en el corresponent principi del Dret Cátala que, en els negocis "inter vivos" s'expressa en el text canónic "Pacta quantumque nuda, servanda sunt" (X, 1-35-1)(1) que havia estat anostrat en el Dret Cátala (CaDCat.I-10-9-4 "la qual és contra tot Dret Natural, Civil i Canónic disposant que los pactes deuen ser guardats"; II-4-15-2 "Et cum grave sit fidem fallere... nihilque magis naturale existat quam pacta et fidem promissam firmiter servare")(2). Com a principi de l'Ordenament jurídic cátala té, dones, el seu reconeixement en la Disp.R4a Comp.
Contra la possible objecció de les "bases de les obligacions contractuals" (art. 149.1.8 CE) s'han de dir, breument, dues coses. La primera, que, en contra de l'opinió del TC, no és un tema interpretatiu sino legislatiu ("reglas relativas a..."), encara que sigui l'únic en qué l'Estat no ha actuat. La segona, és el manteniment de la norma causal "onerosa" de la rescindibilitat per lesió (arts. 321 ss. Comp.); malgrat que la seva eliminado del Cc. és absoluta (art. 1.293), sense que en sigui excepció l'art. 1.291, 1° i 2o en ésser una norma de protecció de persones, on la "lesió" és el perjudici indispensable per endegarla. Alhora aquesta segona rao prova que les bases no son de declaració jurisprudencial i que les normes causáis oneroses no pertanyen a les "bases de les obligacions" precisament peí seu carácter merament contractual, no obligacional.
-
S'ha de precisar que la "causa" no es requereix en els negocis "mortis causa", on el reconeixement de la lliure voluntat és absoluta, amb Túnica limitado de la forma (art. 102 CS) i l'extern" de la legalitat (arts. 146; 159; 165, 1 CS). La "causa" es presenta en els patrimonials "inter vivos" en un sistema que l'exigeixi explícitament, com ho és el Cc. espanyol (art. 1261.3°; 1274 ss). En aquests, son les fonamentals onerosa i gratuita (v. gr. art. 2.1 LUsd), que en el Dret Cátala no teñen la funció legitimadora d'efectes que en el Cc, sino d'aplicabilitat de normes (causáis) (vid. art. 11.2.3 LPens.Per).
Dintre deis negocis esmentats, la dualitat onerositatgratuítat es limita ais negocis atributius a un adquirent.Ho prova que la seva aplicació ais unilaterals extintius, com la repudiado de l'heréncia (arts. 19, 3 "a favor de sois algún o alguns..." i 22,2 a contr. CS "a les quals hauria d'ésser deferida") es refereix a renuncies volgudament "atributives" ais delats (art. 19, 3) o vocats ulteriors (art. 22,2). Igual explicado serveix, en el Cc. per a la "condonado del deute" (art. 1.187), com a figura diferenciada de la "renuncia del crédit" (inclosa en els arts. 6.2 i 1.112 C).
-
-
El Dret Cátala no coneix la "causa f idúcia", malgrat l'admissió d'efectes "anómals"
L'adjectiu "fiduciari" és a vastament utilitzat en el Dret Catalá.En els arricies derogats de la Comp. la "fidúcia" s'aplicava tant a la titularitat (art. 162, 3 Comp."El fiduciari") com a l'adquisició (arts. 118 ss referits ais "hereus i legataris de confian?a"; 306, 1 "agnició de bona fe..adquisició fiduciaria") o atribució de poder de gestió" (art. 237, 2 "marmessor de realització d'heréncia"). En la Legislado vigent, s'han afegit explícitament "Les disposicions fiduciáries" (CS Cap. IV) que s'estenen a la "institució d'hereu per fiduciari" (Secc. Ia) on el fiduciari ja no és adquirent sino que només té l'encárrec.
L'examen d'aquestes figures ens dona l'abast de fidúcia en el Dret Cátala. Si ho expressem en termes "causáis" o de legitimació d'efectes és l'abast de la "causafiduciae" en el nostre Dret. L'especialitat de la seva funció legitimadora consisteix en ranomalia deis efectes. L'anomalia rauria en les figures jurídiques el contingut de les quals no correspon a la seva tipicitat. Hi ha titularitats temporals i vinculades com la fiduciaria. Titularitats aparents només per atribuir poder de disposició pero no gaudi, v. gr. la de l'hereu o legatari de confiaba que en realitat és un...
-
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba