Consideracions sobre el Dret Civil de Catalunya com a element de la identitat nacional i com instrument de cohesió social
| Autor | Mª Dolors Oller Sala |
| Cargo del Autor | Professora Associada de Dret Públic Facultat de Dret ESADE (URL) |
| Páginas | 45-80 |
Page 45
No hi ha dubte que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 reflecteix d'intenció d'afirmar la realitat nacional de Catalunya així com la seva voluntat d'autogovern, cosa que es mostra de manera clara en el seu Preàmbul i en el seu Títol Preliminar. A més, un altra objectiu del nou text estatutari era també facilitar l'encaix de Catalunya en el marc d'una Espanya plurinacional, plurilingüe i pluricultural. El TC, però, mancat de la necessària sensibilitat històrica i social, i d'una visió d'Estat integradora de la diversitat territorial, ha donat a llum una sentencia que traspua recels que semblaven superats i que, per això, ha tingut tant rebuig a casa nostre.
Cal recordar que l'Estatut incorpora una novetat, amb una clara connotació política: el reconeixement que l'autogovern de Catalunya es fonamenta, a més de en la Constitució, en «els drets històrics del poble català». A banda de la seva transcendència política, lligada a la identitat, aquesta referència als drets històrics té també transcendència jurídica: suposa una posició «singular» de la Generalitat en relació amb el dret civil,
Page 46
la llengua, la cultura, la seva projecció en l'àmbit educatiu i el sistema institucional en que s'organitza la Generalitat, tal com explicita de forma clara l'art. 5 de l' EAC.
Malgrat el que ha significat la STC 31/2010, de 28 de juny, cal dir amb claredat que aspectes polítics i jurídics importants que fan referència a la realitat nacional catalana i que semblen negats pel TC, poden sortir-ne reforçats si fem una lectura més flexible de la Constitució i de l'Estatut que la desenvolupa en l'àmbit del model territorial. I en aquesta lectura té un paper de primer ordre el dret civil, que constitueix un tret essencial de la identitat nacional catalana -juntament amb la llengua i la cultura-, i és un dret bàsic per a regular les relacions entre els subjectes privats d'una col·lectivitat. No podem oblidar que el dret civil -l'única part dels drets històrics del poble català de la qual es pot predicar una continuatio iuris, al haver restat vigent desprès del Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716, ha estat signe d'identitat del nostre poble i un dels seus principals elements vertebradors.
L'objecte d'aquest treball serà, doncs, procedir, després d'endinsar-nos breument en la història, a realitzar una interpretació alternativa a la que fa el TC en la dita sentència, al considerar que els seus membres s'han deixat portar per criteris molt restrictius a l'hora d'interpretar certs conceptes com ara el de drets històrics -dins dels quals ocupa un lloc destacat el dret civil fora- o el mateix concepte de Nació. La nostra serà una interpretació ben legitima, doncs té perfecta cabuda en el marc constitucional, capaç d'integrar la pluralitat no sols ideològica sinó també cultural i nacional. Aquesta interpretació posarà l'accent en aspectes polítics, però no deixarà de banda els aspectes jurídics. Recordem que la Constitució es un pacte, com també ho són els Estatuts d'Autonomia, cosa que es percep clarament en els que son elaborats seguint el procediment consignat en l'art. 151,2 CE, i precisament els drets històrics
Page 47
ens parlen d'un pactisme que en la seva vessant política pot ser interessant tenir en compte: no estem en condicions de rebutjar categories d'ahir que mostren la seva permanència i que ens poden servir avui per afrontar els reptes que tenim.
El dret, entès com a conjunt de regles que regulen les relacions entre els membres d'una determinada societat, constitueix, sens dubte, un element importantíssim de la mateixa, de caràcter cultural. I entenem per cultura «la manera com un grup humà viu, pensa, sent, s'organitza, celebra i comparteix la vida» 1. En aquesta definició de cultura se'ns presenten les seves dues dimensions: una invisible (viure, pensar, sentir), constituïda per idees i valors; l'altra visible (organitzar-se, celebrar, compartir), que concreta i retroalimenta la primera, on es situen les relacions de convivència i de poder, les tradicions religioses i filosòfiques, els fenòmens artístics, etc. Dintre d'aquesta darrera dimensió podem situar-hi el dret, conjunt normatiu legislat, raonat, sistematitzat que dicta comportaments a una societat donada, els quals són interioritzats pels seus membres a través dels complexos processos de socialització; a la vegada, el dret centralitza les solucions als conflictes entre els membres de la societat, aplicant regles acceptades per la majoria del grup social que les veu com les més adients i, per tant, les legitima.
Page 48
No és estrany, doncs, que el dret hagi estat considerat com un element essencial de la cultura i de la identitat catalana, juntament amb la llengua. Així, els catalans els han viscut al llarg de la història com els trets diferencials de Catalunya, elements d'identificació respecte a d'altres col·lectivitats. En conseqüència, podem dir que Catalunya té una cultura jurídica determinada, és a dir, en un sentit ampli un «conjunt de coneixements, valors, principis, ideologies lligades al Dret» i, en un sentit més estricte, unes «tècniques d'exposició i d'interpretació utilitzades pels operadors jurídics» o un «conjunt de les opinions i de les apreciacions del públic en general sobre el Dret»2. I, en aquest sentit, podem veure a les lleis, y molt primordialment a les lleis civils, com expressió dels valors i costums d'un poble en cada època de la seva historia, on se'ns mostra la seva manera de ser i de concebre la vida.
Per això, tota branca del dret, i en especial el dret civil, se'l pot considerar no sols com a sistema normatiu, sinó també, a la vegada, com a estructura organitzada que ajuda a la cohesió social. Es tracta, en definitiva, d'un conjunt de regles o directius a través de les quals es determina l'organització d'un grup social i es realitza una funció primordial: la de resoldre pacíficament els conflictes que necessàriament es produeixen quan en un grup humà conviuen persones amb diferents interessos que malden per a satisfer llurs necessitats. En aquest sentit, no podem oblidar justament que el dret civil constitueix el conjunt de normes que regulen les relacions personals entre els ciutadans en els aspectes més diversos de la vida, des del nai-
Page 49
xement fins a les conseqüències de la mort. És, així, el dret més característic d'una comunitat. Degut a les institucions que el dret civil regula -concretament, l'ordre familiar i el règim de propietat- aquest dret té una voluntat de permanència i esdevé columna fonamental del dret privat, element importantíssim de cohesió de la societat. I no podem tampoc oblidar que en la concepció tradicional del dret, les normes jurídiques han de tendir a establir un ordre social just, qüestió aquesta estretament relacionada amb la cohesió d'una societat i amb el bon conviure en ella.
Però l'Ordenament jurídic no és sols un sistema normatiu i social-organitzatiu. En ell s'integra la realitat social a la qual s'aplica. És per això que cal tenir en compte l' importància del procés interactiu entre Ordenament i realitat social. I també cal tenir ben present que l'Ordenament jurídic no és mai una realitat estàtica sinó dinàmica, en permanent transformació i això el capacita per a donar una resposta adequada als problemes socials plantejats, i el fa, a més, adient a l' idiosincràsia de la seva respectiva població. Es posa així de manifest la seva utilitat social.
Arribats a aquest punt, cal fer notar que la clàssica distinció entre dret públic -que regula l'activitat de l'Estat i dels ens públics- i dret privat, -que regula l'activitat privada dels particulars- és una distinció equívoca, car avui podem dir que les normes de dret privat són també establertes en benefici de la societat tota i dels interessos generals i a la inversa, les normes de dret públic van encaminades també en afavorir l' interès particular. L' interacció és reciproca. Una prova més de l' importància del dret civil en la formació del sentit de poble i en la cohesió al voltant d'un projecte de convivència compartit. Per això, podem en propietat dir que una de les característiques definitòries de la personalitat de Catalunya és el seu dret civil, que històricament i malgrat les vicissituds passades, s'ha
Page 50
mantingut al llarg dels segles, donant raó de la idiosincràsia pròpia del poble català i fent visible el pluralisme nacional i normatiu, a més de lingüístic, de l'Estat espanyol. En altres paraules, el dret civil ha esdevingut, així, un tret de catalanitat. De fet, constitueix una de les característiques definitòries de la personalitat de Catalunya. Precisament foren els juristes els qui més aviat van prendre consciència de la pluralitat nacional espanyola al constatar la diversitat en els drets de les diferents realitats nacionals, davant l'afany unitarista de l'Estat per esborrar les diferències i homogeneïtzar les diferents cultures jurídiques existents dins l'Estat espanyol. El sentiment particularista i el desig de conservar les fisonomies pròpies es va fer sentir arran el procés codificador que va donar a llum el Codi Civil que es va aplicar arreu de l'Estat i que tenia com a punt de referència el Codi Civil francès del qual en rep l'influencia.
A Espanya es coneix per dret foral al conjunt d'ordenaments jurídics de dret...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba