Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes
| Autor | Adrià Rodés Mateu |
| Cargo | Professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona. |
| Páginas | 440-466 |
CONSIDERACIONS CONSTITUCIONALS SOBRE EL DRET
A UN PROCÉS SENSE DILACIONS INDEGUDES
Adrià Rodés Mateu*
Sumari
I. Introducció
II. El reconeixement normatiu del dret a un procés sense dilacions indegudes
III. El concepte i l’estructura del dret a un procés sense dilacions indegudes
IV. La defensa processal del dret a un procés sense dilacions indegudes
V. El restabliment quan resulta vulnerat el dret a un procés sense dilacions in-
degudes
VI. Conclusions
439
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
* Adrià Rodés Mateu,professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Bar-
celona. Tel.: 936 743 650; adria.rodes@uab.es
Article rebut el 24.04.2006. Avaluació:24.05.2006. Data d’acceptació de la versió final: 3.06.2006.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 439
I. Introducció
Aquest article d’investigació pretén ser un estudi de la jurisprudència constitu-
cional i de les observacions doctrinals més autoritzades sobre el dret fonamen-
tal a un procés sense dilacions indegudes, que l’article 24.2 de la Constitució
espanyola estableix.
Des de la dècada dels anys noranta fins avui s’han presentat al registre
del Tribunal Constitucional més de mil dues-centes demandes d’empara que
l’invoquen. Tot i així, la seva vulneració efectiva s’ha produït en moltes més
ocasions, tenint en compte que la part perjudicada, sabedora del pelegrinatge
processal que li espera, sovint opta per no defensar el seu dret a un nivell cons-
titucional. En qualsevol cas, es posa de manifest que l’alt tribunal ha desenvolu-
pat un cos jurisprudencial, que li ha permès donar contingut al dret i, en oca-
sions, adoptar criteris en contra de sectors majoritaris de la doctrina.
En benefici d’una claredat estructural més gran, aquest article s’estructura
en quatre blocs: el reconeixement normatiu del dret; el concepte i l’estructu-
ra; la defensa processal, i el restabliment quan resulta vulnerat.
II. El reconeixement normatiu del dret a un procés sense dilacions
indegudes
El reconeixement normatiu del dret a un procés sense dilacions indegudes es
produeix en tres camps jurídics diferenciats: l’internacional, el comparat euro-
peu i l’espanyol.
Aquest dret, tant en la seva redacció negativa com positiva,1sorgeix en els
principals textos internacionals que tracten sobre drets humans. La primera
formulació es troba a l’article 6.1 del Conveni europeu de drets humans (CEDH)
(1950), que n’estableix dues garanties de protecció:l’obligació dels estats mem-
Adrià Rodés Mateu
440
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
1. El sentit negatiu del dret fa referència a la proscripció constitucional de les dilacions indegudes
en tot procés judicial; en contraposició, el sentit positiu es refereix a la definició mateixa de dila-
cions indegudes o de termini raonable, ja que es tracta de determinar els elements que conformen
la garantia. Per exemple,l’article 24 de la Constitució espanyola l’enuncia en sentit negatiu: «pro-
cés sense dilacions indegudes»; no obstant això, altres articles el redacten en sentit positiu:«procés
dins d’un termini raonable»; vegeu la STC 32/1999,de 8 de març (f. j. 3r).
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 440
bres de garantir-lo judicialment i el procediment davant el Tribunal Europeu de
Drets Humans (TEDH).2El Pacte internacional de drets civils i polítics (PIDC)
(1966) va ser el segon instrument internacional que va recollir el dret, a l’apar-
tat 3.cde l’article 14. En aquesta esfera, el Comitè de Drets Humans de les Na-
cions Unides s’encarrega de rebre i gestionar les comunicacions dels perjudicats,
víctimes de les violacions del Pacte.3En tercer lloc, cal destacar la Convenció
americana sobre drets humans (1969) –article 8.1–, que, sense ser font del dret
espanyol,té una g ran transcendència i plena vigència en el seu àmbit territorial,4
i, finalment, l’Estatut del Tribunal Penal Internacional (1998) –article 67.1.c.
Tots ells acrediten la plena consagració internacional del dret a un procés sense
dilacions indegudes.
Dins el camp jurídic comunitari, la Carta de drets fonamentals de la Unió
Europea (2000), que forma part del Tractat pel qual s’aprova la Constitució eu-
ropea (2004),estableix a l’ar ticle 47 el dret de tota persona que la seva causa sigui
escoltada dins un termini raonable. La majoria dels estats de la Unió Europea
(UE) encara no han constitucionalitzat aquesta garantia processal, ad exemplum,
Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxem-
burg, els Països Baixos,5el Regne Unit i Suècia.6En contraposició, sí que l’han es-
tablert les constitucions espanyola (article 24.2), portuguesa (article 32) i finlan-
desa (secció 21.1). S’observa, en definitiva, que la majoria d’estats de la UE
–deixant a part els que s’hi ha incorporat recentment o ho faran pròximament–
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 441
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
2. Sobre el procediment de protecció efectiva dels drets humans davant el TEDH, vegeu, per tots
els casos, Queralt Jiménez, A.,«Derecho comparado», El Tribunal de Estrasburgo: una jurisdicción
internacional para la protección de los derechos fundamentales,València,Tirant lo Blanch, 2003.
3. Si bé l’aportació doctrinal de les decisions del Comitè no és equiparable ni en qualitat ni en
quantitat a la del TEDH, és, si més no,una contribució suficientment important p er ser presa en
consideració. Ho prova el fet que alguns països occidentals han realitzat reformes legals en el seu
ordenament després de la intervenció del Comitè; per exemple,Holanda i Canadà. Vegeu García
Pons,E., Responsabilidad del Estado: la justicia y sus límites temporales, Barcelona, J.M. Bosch Edi-
tor,1996, p. 34 i 35.
4. D’aquesta manera, tant la Comissió com el Tribunal Interamericà de Drets Humans són insti-
tucions que controlen l’aplicació i la interpretació pertinents de la Convenció.
5. Cenyit a l’ordre jurisdiccional penal, l’article 15.3 de la Constitució dels Països Baixos (1987)
obliga que «l’enjudiciament de tota persona que hagi estat privada de la llibertat amb l’objecte de
ser sotmesa a judici» es faci «dins un termini raonable».
6. L’article 3 de la Constitució sueca estableix el supòsit que, si una autoritat diferent d’un tribunal
ha privat a algú de la llibertat en virtut d’un acte delictuós o com a sospitós d’aquest acte, la perso-
na en qüestió té dret que la seva causa sigui jutjada per un tribunal sense demora injustificada.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 441
han adquirit el reconeixement del dret, fruit d’haver-lo incorporat dins el seu
propi ordenament per la via de la ratificació normativa internacional.
Quant al reconeixement jurídic en el dret espanyol,tot i que la preocupació
per les dilacions judicials era ja una constant entre els legisladors del segle XIX,7en
cap text històric constitucional es va establir ni el dret a un procés sense dilacions
indegudes ni cap dret de contingut similar i, per aquest motiu, tampoc no va ser
objecte jurisprudencial per part del Tribunal de Garanties Constitucionals
(1931). Això s’explica pel fet que el problema dels retards i les mesures que s’apli-
caven per resoldre’l s’establien a la legislació processal ordinària, sobre la base del
principi de rapidesa processal,8el qual es pot arribar a considerar el precedent le-
gal immediat del que després serà la garantia constitucional que s’està analitzant.
Així doncs, la Constitució espanyola de 1978 va establir expressament el
dret a un procés sense dilacions indegudes, per primera vegada en la història
constitucional espanyola.
III. El concepte i l’estructura del dret a un procés sense dilacions
indegudes
III.1. La conceptualització del dret a un procés sense dilacions
indegudes
Costa trobar a la jurisprudència i a la doctrina un concepte complet del dret.9Des
de la perspectiva constitucional, la definició del dret de la qual parteix aquest tre-
ball és la següent: un dret fonamental autònom i, al mateix temps, una garantia pro-
cessal dirigida als seus titulars, que són totes les persones, tant físiques (ciutadans
Adrià Rodés Mateu
442
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
7. Vegeu, per exemple, les exposicions de motius de la Constitució de Cadis de 1812 i de la Llei
d’enjudiciament criminal de 1882.
8. Sobre el principi de rapidesa en els ordres jurisdiccionals civil, penal i contenciós administratiu,
vegeu Romero Moreno,J. M., Proceso y derechos fundamentales en la España del siglo XIX, Madrid,
Centro de Estudios Constitucionales,1983, p. 321 i seg.
9. Sens dubte, però, cal tenir en compte les definicions doctrinals de Gimeno Sendra, J.V., «El de-
recho a un proceso sin dilaciones indebidas», Derechos Humanos,Madrid, CGPJ, número especial
I, 1988,p. 47; Riba Trepat,C., La eficacia temporal del proceso. El juicio sin dilaciones indebidas ,Bar-
celona, J.M. Bosch Editor, 1997, p.182 i 183, i García Pons, E., Responsabilidad del Estado: la justi-
cia y sus límites temporales, Barcelona, J.M. Bosch Editor, 1996, p.254 i 255.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 442
espanyols i estrangers) com jurídiques (privades i públiques), que pretén tutelar
l’eficàcia temporal del procés mitjançant l’exigència, als poders públics, de la seva
prestació adequada i observació (instaurant mecanismes efectius de tutela del dret al
justiciable) i la reparació del qual requereix, en general, acudir a la via indemnit-
zatòria. Certament, aquesta definició servirà per extreure’n els elements que el de-
fineixen: la naturalesa, el contingut,la t itularitat,la defensa processal i el restabli-
ment del dret (aquests dos últims elements s’analitzaran en blocs separats).
III.2. Naturalesa del dret a un procés sense dilacions indegudes
El dret a un procés sense dilacions indegudes és, en primer lloc, un dret fona-
mental, la qual cosa fa que sigui objecte d’un grau elevat de tutela i de garanties
(articles 9.1, 9.2, 10.2, 53, 81.1 i 161.1.bde la Constitució espanyola; STC
62/1982, de 15 d’octubre; STC 81/1982,de 21 de desembre; STC 39/1983, de 17
de maig; STC 2/1987, de 21 de gener; STC 144/1987, i STC 148/1988, entre
d’altres).10
En segon lloc, s’observa que el dret resulta que és una garantia processal
que tutela l’eficàcia temporal del procés.11 El Tribunal Constitucional el descriu
com aquell que es desenvolupa en condicions de normalitat dins el temps ne-
cessari en què els interessos litigiosos poden rebre prompta satisfacció (STC
43/1985, de 22 de març, f. j.1r). La conseqüència del que s’acaba d’esmentar és
que els terminis legals no s’han constitucionalitzat (STC 7/2002,de 14 de gener,
f. j. 7è; STC 160/2004,de 4 d’octubre, f. j. 3r).12 A més, cal assenyalar que la res-
ta de garanties processals de rang fonamental queden vinculades directament a
la satisfacció correcta del dret, pel fet que s’ha d’aconseguir un equilibri entre
tota l’activitat judicial indispensable per a la garantia dels drets processals i el
temps necessari –i raonable– per dur-ho a terme (ad exemplum, STS 2ª, de 26 de
maig de 1992; STC 198/1999, de 25 d’octubre, f.j. 3r; STC 58/1999, 12 d’abril,
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 443
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
10. Tot i això, no existeix cap mecanisme judicial i oficial de protecció del dret en la jurisdicció or-
dinària.
11. Vegeu la doctrina encapçalada per Ramos Méndez, F.,El sistema procesal español , Barcelona,
J. M.Bosch Editor, 1997, p. 109 i seg.
12. Existeix un efectiu greuge comparatiu en relació amb els efectes de l’incompliment dels ter-
minis, segons si es tracta de les parts (preclusió sense excepcions) o de l’òrgan jurisdiccional
(cap conseqüència).
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 443
f. j. 6è; STC 195/1999,de 25 d’octubre, f. j. 2n; STC 177/2004,de 18 d’octubre, f. j.
2n, i STC 2/2005, de 17 de gener, f. j.5è.13
En tercer lloc, el Tribunal Constitucional destaca dos aspectes actius del
dret, el reaccional i el prestacional (STC 177/2004,de 18 d’octubre, f. j. 2n; STC
303/2000, d’11 de desembre, f. j.4t, que es basa en el f. j. 2n de la STC 35/1994,
de 31 de gener; STC 223/1988, de 24 de novembre,f. j. 7è; STC 81/1989, de 8 de
maig, f. j. 7è; STC 35/1994, de 31 de gener,f. j. 2n, i STC 295/1994, de 7 de no-
vembre, f. j.2n). La faceta reaccional actua en el marc estricte del procés i con-
sisteix a acabar, de manera immediata,els processos afectats per dilacions inde-
gudes; en canvi, l’aspecte prestacional pretén garantir el dret mitjançant una
vinculació específica a tots els poders públics estatals (judicial, executiu i legis-
latiu), amb la finalitat de garantir el dret al justiciable.14
L’autonomia i substantivitat pròpia respecte del dret a la tutela judicial
efectiva és el quart aspecte de la naturalesa del dret a un procés sense dilacions
indegudes. Se’l considera autònom, individual, diferenciat i susceptible de vio-
lació separada respecte al dret de tutela, encara que hi tingui una connexió ins-
trumental (STC 303/2000, d’11 de desembre, f.j. 2n, i STC 160/2004, de 4 d’oc-
tubre, f. j. 2n).
En definitiva, la concreció de la naturalesa del dret deriva del seu aspecte
fonamental, de garantia processal, de les seves facetes reaccional, prestacional i
autònoma del dret a la tutela judicial efectiva.
Adrià Rodés Mateu
444
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
13. Per aquest motiu, alguns autors sostenen que el dret a un procés sense dilacions indegudes és
la garantia última de tots els drets, garanties i llibertats que la Constitució estableix.
14. D’acord amb els articles 9.1 i 53 de la Constitució, el dret a un procés sense dilacions indegu-
des vincula tots els poders públics: el poder judicial, com a responsable immediat de la vulneració
del dret, i els poders executiu i legislatiu,com a responsables mediats de les dilacions indegudes, ja
que els correspon dotar l’Administració de justícia dels mitjans personals i materials necessaris.
Vegeu Guzmán Flujá,V.C., El derecho de indemnización por el funcionamiento de la Administración
de Justicia,València, Tirant lo Blanch, 1994, p.195; Pérez Muñoz, M., «El derecho a un proceso sin
dilaciones indebidas en la jurisprudencia del Tribunal Constitucional»,Rev ista Jurídica Española,
vol. 4, La Ley,1991, p. 1079; Gimeno Sendra, V., «El derecho a un proceso sin dilaciones indebi-
das», Constitución y proceso, Tecnos,1988, p. 236; Picó i Junoy,J., Las garantías constitucionales del
proceso,Barcelona, J.M. Bosch Editor, 1997, p. 121; García Llovet,E., «Control del acto político y
garantía de los derechos fundamentales. El derecho a un proceso sin dilaciones indebidas»,Re vis-
ta Española de Derecho Constitucional, núm. 36, 1992, p. 293.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 444
III.3. Contingut del dret a un procés sense dilacions indegudes
El Tribunal Constitucional ha configurat el dret a un procés sense dilacions
indegudes sobre la base de la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets
Humans (TEDH) relativa al «termini raonable» que l’article 6.1 del CEDH
estableix –vegeu, per a tots els casos, la STEDH de 25 de novembre de 2003
(assumpte Soto Sánchez) i la STEDH de 30 de maig 2006 (assumpte Ebru i Tay-
fun Engin Colak c. Turquia).15 Precisament, aquest concepte de «termini raona-
ble» ha tingut una incidència cabdal en la construcció constitucional del con-
tingut de la garantia a «un procés sense dilacions indegudes».
A partir del que s’acaba de manifestar,l’alt t ribunal defineix el dret com un
concepte jurídic indeterminat o obert16 i casuístic, la qual cosa provoca que
s’hagi d’individualitzar per a cada supòsit litigiós, d’acord amb uns criteris
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 445
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
15. Vegeu també les sentències següents del TEDH:STEDH de 28 de juny de 1978 (assumpte Kö-
nig), sèrie A,núm. 27; STEDH de 15 de juliol de 1982 (assumpte Eckle), sèrie A, núm. 51; STEDH
de 10 de desembre (assumpte Foti), sèrie A, núm.56; STEDH de 10 de desembre de 1982 (as-
sumpte Corigliano), sèrie A, núm. 57;STEDH de 13 de juliol de 1983 (assumpte Zimmermann i
Steiner), sèrie,A núm. 66; STEDH de 23 d’abril de 1987 (assumpte Lechner i Hess), sèrie A, núm.
118; STEDH de 25 de juny de 1987 (assumpte Capuano),sèrie A, núm. 119; STEDH de 25 de juny
de 1987 (assumpte Baggetta), sèrie A,núm. 119; STEDH de 25 de juny de 1987 (assumpte Milasi),
sèrie A, núm. 119; STEDH de 7 de juliol de 1989 (assumpte Unió Alimentària Sanders,SA), sèrie
A, núm. 157; STEDH de 20 de febrer de 1991,sèr ie A,núm. 198, apartat 30 (assumpte Vernillo
contra França); STEDH 1994/14, de 23 de març, apartat 39 (assumpte Silva Pontes contra Portu-
gal), sèrie A, núm. 286; STEDH 1996/41, de 16 de setembre, apartat 48 (Süssmann contra Ale-
manya); STEDH d’1 de juliol de 1997, apartat 60 (Pammel contra Alemanya);STEDH d’1 de ju-
liol de 1997, apartat 55 (Probstmeier contra Alemanya); STEDH 1998/99, de 23 de setembre,
apartat 21 (Portington contra Grècia);STEDH 1999/25, de 8 de juny, apartat 25 (assumpte Nunes
Violante contra Portugal);STEDH 1999/27, de 5 de juliol, apartat 54 (assumpte Matter contra Es-
lovàquia); STEDH 1999/51, de 28 d’octubre,apar tat 65 (assumpte Zielinski i Pardal & González i
altres contra França); STEDH 2000/88, apartat 70 (Gast i Popp contra Alemanya); STEDH
2000/123, apartat 19 (assumpte Comingersoll, SA, contra Portugal); STEDH 2000/146,de 27 de
juny,apartat 43 (assumpte Frydlender contra França); STEDH 2000/473, de 10 d’octubre, apartat
60 (assumpte Grauslys contra Lituània); STEDH 2001/178, d’1 de març, apartat 13 (assumpte
Marcotrigiano contra Itàlia);STEDH 2001/389, de 12 de juny, apartat 44 (assumpte Trickovic con-
tra Eslovènia); STEDH 2001/401,de 19 de juny, apartat 41 (assumpte Zwierzynski contra Polònia);
STEDH 2001/579, de 4 d’octubre, apartat 86 (assumpte Ilowiecki contra Polònia); STEDH
2001/594, d’11 d’octubre,apar tat 20 (assumpte Díaz Aparicio contra Espanya);STEDH 2001/752,
de 13 de novembre,apartat 29 (assumpte Slezevicius contra Lituània); STEDH 2001/756, de 15 de
novembre,apartat 73 (assumpte Iwanczuk contra Polònia); STEDH 2001/758, de 15 de novembre,
apartat 20 (assumpte Cerin contra Croàcia); STEDH 2002/1, de 17 de gener,apartat 64 (assump-
te Calvelli i Coglio contra Itàlia); STEDH 2002/4, de 31 de gener,apartat 30 (assumpte Guerreiro
contra Portugal); STEDH 2002/18, de 4 d’abril (Secció 3a).
16. Sobre el concepte jurídic indeterminat,vegeu García de Enterría, E.; Fernández, T.R., Curso de
Derecho Administrativo I, Madrid,Civitas, 1977, p. 271; Coca Vita,citat per Entrena Cuesta, R. Cur-
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 445
constitucionals i a fi de decidir si s’està o no davant d’una dilació indeguda (en-
tre d’altres, STC 36/1984,de 14 de març, f. j. 3r; STC 180/1996, de 12 de novem-
bre, f. j. 4t; STC 109/1997, de 2 de juny; STC 58/1999,de 12 d’abril, f. j. 6è; STC
198/1999, de 25 d’octubre, f. j.3r), i STC 220/2004, de 29 de novembre, f. j.6è).
Aquesta qualificació, que pot variar en el temps i en l’espai, genera incerte-
sa i vaguetat en el desenvolupament i l’aplicació del dret –encara que teòrica-
ment només és possible una única solució justa en cada cas concret–, en primer
lloc, perquè la indeterminació del dret també està en les seves dues paraules de-
finitòries, és a dir,dilac ió i indeguda,i, en segon lloc, perquè els criteris objectius
que el doten de contingut (i que es tracten més endavant) són ambigus i sovint
s’ apliquen aleatòriament; per tant,no apor ten cap certesa de què s’hauria d’en-
tendre per dilació indeguda.
Així doncs, per intentar determinar el contingut propi de la dilació inde-
guda és necessari analitzar cadascun dels components de l’expressió dilacions
indegudes, fixar el concepte de dilació i després comprovar què és el que la fa
que sigui indeguda.
a) El component objectiu de l’expressió jurídica dilacions indegudes: la dilació
La dilació és l’element objectiu de l’expressió dilacions indegudes; per això,
en principi, implica l’incompliment o l’extralimitació del termini processal esta-
blert legalment, per part de l’òrgan judicial. En aquest sentit, el Tribunal Consti-
tucional accepta dues dimensions de la dilació judicial (STC 36/1984, de 14 de
març, f. j. 4t). D’una banda, la dilació que s’origina per una omissió judicial17 i,
de l’ altra,la dilació que radica en un retard en la pràctica judicial corresponent.18
L’omissió judicial que provoca una dilació potencial o que vulnera directa-
ment el dret a un procés sense dilacions indegudes, segons la doctrina es pot do-
Adrià Rodés Mateu
446
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
so de Derecho Administrativo,Volumen I/1, Madrid, Tecnos,1992, p.177; STS de 12 de desembre de
1979 i STS de 13 de juliol de 1984.
17. El Tribunal Constitucional utilitza amb sentit equivalent al d’omissió els mots: demora, un «no
fer», simple inactivitat judicial, silenci del procés. Igualment, gran part de la doctrina ha qualificat
la demora originada per una omissió judicial com a dilació persistent.
18. En general, el Tribunal Constitucional es refereix al retard amb l’expressió «producció judicial
tardana»; la doctrina s’hi refereix com a dilació consumada.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 446
nar en un procés per mitjà de dues situacions diferenciades: l’omissió pròpia i
l’omissió impròpia (STC 324/1994, d’1 de desembre,f. j. 4t).
L’omissió pròpia es fonamenta en l’absència integral, amb caràcter formal
o material, d’activitat o resposta judicial a una petició de la part (vegeu, per
exemple, la STC 5/1985,de 23 de gener; la STC 10/1997, de 14 de gener; la STC
109/1997, de 2 de juny, i la STC 230/1999, de 13 de desembre).19 En canvi, l’o-
missió impròpia no comporta inactivitat present ja que s’aprecia activitat for-
mal de l’òrgan a quo, però no és la més adequada per solucionar el procés (STC
119/1983, de 14 de desembre); per exemple, es dicta una resolució judicial ex-
pressa de contingut o efectes dilatoris20 o es realitzen excessives actuacions ju-
dicials, que són objectivament innecessàries (STC 116/1983, de 7 de desembre,
f. j. 2n; STC 17/1984,de 7 de febrer, f. j. 3r i 4t; STC 216/1988,de 14 de novem-
bre, f. j. 3r; STC 47/1987, de 22 d’abril; STC 324/1994, d’1 de desembre).
En el fons, els dos tipus d’omissions participen d’una naturalesa similar.En
qualsevol dels dos supòsits, el Tribunal Constitucional ha de declarar la vulne-
ració del dret a un procés sense dilacions indegudes i fer un pronunciament de
remoció immediata de la passivitat judicial.
Quant al retard judicial o dilació consumada,es t racta del supòsit en què hi
ha una resolució judicial específica però aquesta es dicta fora del termini legal.
La doctrina considera el retard judicial com un cas específic de dilació, que mos-
tra una rellevància constitucional indiscutible. En aquest sentit, la lesió incons-
titucional no es transforma en adequada constitucionalment pel fet que el pro-
cés hagi acabat, s’hagi produït una resposta judicial o es dicti una resolució
judicial després que la demanda d’empara s’hagi admès a tramitació;21 en cas
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 447
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
19. Si bé és cert que actualment l’omissió pròpia és la causa primordial de vulneració del dret a un
procés sense dilacions indegudes, els primers supòsits que es van plantejar davant el Tribunal
Constitucional no es van admetre (vegeu,per exemple, les interlocutòries 113/1983, de 16 de març,
i 273/1984, de 9 de maig, del TC).Això demostra que, en un primer moment jurisprudencial, l’alt
tribunal no donava cobertura constitucional a aquests supòsits.
20. Com sigui que l’acte judicial de contingut dilatori que provoca l’omissió impròpia es pot pro-
duir dins el termini assenyalat processalment,la dilació originada per una omissió impròpia és l’ú-
nic cas que no entraria dins la definició general de dilació, en el sentit que no es vulnera ni s’extra-
limita cap termini processal establert legalment.
21. Barceló i Serramalera, M.; Díaz-Maroto y Villarejo, J.,«El derecho a un proceso sin dilaciones
indebidas en la jurisprudencia del Tribunal Constitucional»,Revista del Poder Judicial,núm. 46, 2n
trimestre, Madrid, 1997,p. 30 i seg.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 447
contrari, el dret es veuria desproveït en gran part del contingut que li és propi i
l’existència de la dilació indeguda restaria sotmesa a la contingència de l’actitud
de l’òrgan jurisdiccional (STC 37/1982; STC 36/1984; STC 5/1985,de 23 de ge-
ner, f. j. 7è; STC 37/1991, de 14 de febrer; STC 69/1993, d’1 de març; STC
35/1994, de 31 de gener; STC 39/1995, de 13 de febrer; STC 124/1999, de 28 de
juny, f.j. 1r; STC 184/1999, d’11 d’octubre, f. j. 3r, i STC 230/1999,de 13 de de-
sembre, f. j. 3r).
Com s’ha vist, hi ha diverses possibilitats que originen una dilació proces-
sal: l’omissió pròpia, la impròpia, el retard i,fins i tot, les actuacions supèrflues
o excessives que derivin cap a una dilació. No obstant això,l’omissió pròpia és
el supòsit més habitual que es planteja en la jurisprudència constitucional. En
tot cas, la referència dels terminis és molt important ja que són el paràmetre que
permet constatar l’origen d’una dilació judicial.
A continuació, cal examinar quan es pot entendre que una dilació és inde-
guda. Per això, es farà referència al termini processal (com l’element de compa-
ració objectiu que s’utilitza per determinar una dilació) i als criteris objectius
que permeten delimitar el contingut del dret.
b)El component subjectiu de l’expressió jurídica dilacions indegudes:indeguda
El qualificatiu indeguda22 introdueix l’apreciació subjectiva de l’antijuridi-
citat de la demora que origina la vulneració constitucional. En aquest sentit, no
hi ha una regla universal que aclareixi aquest terme i, per això, és l’element que
aporta incertesa al contingut propi del dret.
La norma processal que fixa el temps de les actuacions judicials és, sens
dubte, el referent principal per emmarcar el debat constitucional. D’acord amb
un sentit comú, l’incompliment dels terminis obligatoris per part de l’òrgan ju-
dicial hauria d’originar una dilació indeguda.23 No obstant això, el Tribunal
Adrià Rodés Mateu
448
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
22. El Tribunal Constitucional assimila la dilació indeguda amb la dilació injustificada.
23. Sobre aquest punt, el legislador constituent, a l’hora de prefixar el supòsit de fet contrari a l’e-
ficàcia del procés,hauria pogut recollir el dret a un procés sense dilacions, que indicaria que la pro-
longació del procés més enllà del que la legislació vigent disposa constituiria una vulneració del
dret fonamental de tota persona a obtenir una resposta judicial en el temps que la norma proces-
sal estableix. Ramos Méndez, F., «La influencia de la Constitución en el Derecho Procesal Civil»,
Justicia 83, núm. 1, 1983, p. 37.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 448
Constitucional ha declarat en nombroses resolucions, com ara la STC 36/1984,
de 14 de març; la interlocutòria 459/1984, de 18 de juliol,i les sentències 5/1985,
de 23 de gener; 133/1988, de 4 de juliol (f. j. 1r); 10/1991, de 17 de gener;
313/1993, de 25 d’octubre; 324/1994, d’1 de desembre; 33/1997; 58/1999,de 12
d’abril, i 87/2000, de 27 de març (f. j.8è), que el dret a un procés sense dilacions
indegudes no equival a un pretès dret al compliment rigorós dels terminis pro-
cessals. En conseqüència, el dret fonamental no ha constitucionalitzat el dret als
terminis processals establerts legalment (STC 198/1999, de 25 de octubre, f. j.
3r), en contra de l’opinió doctrinal majoritària defensada per Riba Trepat, Bar-
celó i Serramalera, Díaz-Maroto, Serra Domínguez,Almagro Nosete i Gimeno
Sendra,24 per dos motius essencials: perquè es respecten els mínims que el Con-
veni europeu de drets humans planteja i perquè en la pròpia noció de dilació hi
ha un element d’antijuridicitat que implica, com a mínim, un trencament del
principi de legalitat.
En virtut d’aquestes consideracions, l’incompliment dels terminis proces-
sals –dilació il·legal– no fonamenta, per si mateix, una pretensió d’empara –di-
lació inconstitucional– (STC 10/1997, f. j.3r). En tot cas, acredita l’element ob-
jectiu del dret i el primer indici d’infracció constitucional, però no aporta res
respecte de l’element subjectiu que incorpora el factor de l’antijuridicitat. Per
tant, el dret a un procés sense dilacions indegudes s’ha de dotar, en cada cas, de
contingut concret, mitjançant la valoració d’uns criteris objectius congruents
amb el seu enunciat genèric (STC 36/1984, de 14 de març;STC 223/1988, f. j. 3r;
STC 223/1999, de 29 de novembre, i STC 103/2000,de 10 d’abril, entre d’altres).
El Tribunal Constitucional,seguint el TEDH,25 identifica els següents crite-
ris idonis per omplir de contingut el concepte de «procés sense dilacions inde-
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 449
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
24. Riba Trepat, C., La eficacia temporal del proceso. El juicio sin dilaciones indebidas, Barcelona, J.
M. Bosch Editor,1997, p. 105; Barceló i Serramalera, M.; Díaz-Maroto y Villarejo,J., «El derecho a
un proceso sin dilaciones indebidas en la jurisprudencia del Tribunal Constitucional»,Revista del
Poder Judicial, núm.46, 2n trimestre, Madrid, 1997, p. 22; Serra Domínguez, M.,«Los plazos pro-
cesales tras las últimas reformas de la LEC y la LOPJ», Justicia, 1988, p.296; Almagro Nosete, «El
recurso de apelación y la segunda instancia», Derecho Procesal I,vol. 1,6a edició, València, 1992,
p. 53; Gimeno Sendra, J.V., «El derecho a un proceso sin dilaciones indebidas»,Derechos Huma-
nos, Madrid: CGPJ, número especial I,1988, p. 54.
25. Cal dir que la jurisprudència del TEDH és quantitativament i qualitativament superior a la
que el Tribunal Constitucional ha dictat i que el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides
(CDH) no ha desenvolupat d’una manera mínimament metòdica uns criteris objectius que per-
metin delimitar el dret que s’està analitzant.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 449
gudes»:26 la complexitat del procés; l’actitud processal de qui demana l’empara;
el comportament de l’òrgan judicial que actua; la durada ordinària dels litigis
del mateix tipus, i les mancances de l’organització judicial i el treball excessiu de
l’òrgan jurisdiccional.27
Sobre el primer criteri mencionat, el raonament constitucional al·ludeix a
la idea que un procés complicat pot justificar,en ocasions, una determinada de-
mora judicial o el transcurs dels terminis processals (STC 24/1981, de 14 de ju-
liol, f. j. 4t; STC 36/1984, de 14 de març, f. j.3r; STC 155/1985, de 12 de novem-
bre, f.j. 6è; STC 223/1988, de 24 de novembre, f.j. 4t; STC 81/1989, de 8 de maig,
f. j. 4t; STC 69/1994,de 28 de febrer, f. j. 2n; STC 181/1996,de 12 de novembre,
f. j. 2n; STC 22/1997,d’11 de febrer, f. j.3r, i STC 53/1997, de 17 de març, f.j. 1r).
Per tant, cal considerar el moment en què es paralitza el procés i establir una
anàlisi de proporcionalitat entre el temps de demora i el contingut del procés
per tal de determinar-ne la complexitat, ja que podria ser que la dilació no fos
indeguda (STC 124/1999, 28 de juny, f. j. 3r); STC 10/1997, de 14 de gener, f. j.
6è; STC 180/1996, f. j.5è, i STC 230/1999, de 13 de desembre, f. j. 3r).28
El segon criteri de valoració és la conducta del presumptament perjudicat,
que ha de ser d’una gran correcció i diligència processal (STC 24/1981,de 14 de
juliol; STC 18/1983,de 14 de març; STC 36/1984, de 14 d’abril, i STC 69/1993),29
Adrià Rodés Mateu
450
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
26. La crítica principal que es pot fer de la forma d’aplicació dels criteris per part del Tribunal
Constitucional és que quasi sempre opta per uns en detriment dels altres sense explicar el perquè
de la seva decisió i de la consegüent aplicació o no-aplicació.
27. Sobre això, el TEDH destaca tres elements: la complexitat de l’assumpte, el comportament de la
part demandant i el de les autoritats judicials (sentències: assumpte König, sentència de 10 de març
de 1980,1.B.99; Eckle, sentència de 15 de juliol de 1982, JI.B.80; Foti, sentència de 10 de desembre de
1982, II.A.2.56; Corigliano, sentència de 10 de desembre de 1982,II.A.2.37; Zimmermann-Steiner,
sentència de 13 de juliol de 1983,1.24). A aquests tres requisits doctrinals el Tribunal Constitucional
n’ha afegit un quart,segons el qual s’han d’estimar els estàndards d’actuació i de rendiment normals
en el servei de la justícia, si bé aquest requisit no és pacífic.Igualment, la STC 78/1998, de 31 de març
de 1998 (f. j.3r) exigeix tenir en compte la naturalesa del procés com un altre criteri objectiu.
28. El Tribunal Constitucional distingeix entre la complexitat jurídica (també denominada quali-
tativa o tècnica o «de dret») i la fàctica (quantitativa o «de fet»): la primera fa referència a una ar-
gumentació complexa de la resolució judicial en qüestió;la dificultat fàc tica és derivada del volum
o la complicació de les dades que ha de manejar l’òrgan que té l’obligació de resoldre.
29. A partir de l’any 1990, el Tribunal Constitucional ha adoptat una posició extremament rigo-
rosa en l’exigència de diligència i col·laboració, en tots els sentits,als recurrents en empara consti-
tucional. En aquest sentit, fins al 1990 el Tribunal exigia, en general, que el retard no el provoqués
la part recurrent amb voluntat conscient (el que s’anomenava «ánimo dilatorio»). Posteriorment
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 450
amb el risc que, en cas que es conclogui que hi ha falta de diligència, el Tribunal
Constitucional desestimarà el recurs i no es pronunciarà sobre el fons de la
qüestió.30
En tercer lloc,e l Tribunal Constitucional verifica l’actitud processal de l’òrgan
judicial en el procés respecte de la dilació, en la mesura que només pot ser indegu-
da si és imputable objectivament a l’òrgan judicial (STC 26/1983, de 13 d’abril),
sense que hi tinguin rellevància la persona o el motiu concret que l’hagi provocada
(STC 10/1991, de 17 de gener, f. j. 2n).En aquesta valoració, cal tenir en compte
els principis d’impuls processal, de concentració temporal i d’economia proces-
sal (STC 2/1994, de 17 de gener, f. j. 4t i 5è; STC 298/1994, de 14 de novembre,
f. j. 5è; STC 2/1995,de 24 de gener, f. j. 2n; STC 39/1995,de 13 de febrer, f. j,4t).
En quart lloc, s’ha d’examinar el criteri de la durada normal o ordinària de
resolució dels processos del mateix tipus (des de la STC 5/1985, de 23 de gener,
f. j. 8è).Se gons la doctrina constitucional,el procés sense dilacions indegudes és
el que es desenvolupa en condicions de normalitat dins el temps en el qual els
interessos litigiosos poden rebre prompta satisfacció. Per això, s’ha de protegir
l’expectativa de tots els litigants que el seu plet es resolgui processalment dins el
marge temporal que s’empra per als assumptes que tenen el mateix objecte o un
de similar,d’acord amb la seva naturalesa i complexitat (STC 160/1999, de 14 de
setembre, f. j.4t). Tot i així, es tracta d’un criteri indefinit que deixa una via dis-
crecional per interpretar i valorar la concurrència d’una dilació indeguda, la
qual cosa han criticat Vicente C.Guzmán Flujá, Juan Alberto Belloch Julve, Plá-
cido Fernández-Viagas Bartolomé, Cristina Riba Trepat i el magistrat Francisco
Tomás i Valiente en un vot particular a la STC 5/1985.31
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 451
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
i fins al moment actual, el Tribunal Constitucional exigeix a la part una diligència total en el seu
comportament.Vegeu, per la seva importància, la STC 133/1988, de 4 de juliol (f.j. 3r).
30. El Tribunal Constitucional exigeix a la part recurrent un deure necessari de diligència i col·la-
boració amb l’Administració de justícia; en canvi, el TEDH sosté el contrari, amb el benentès que
la part no té cap obligació més enllà de ser diligent pel que fa a les seves actuacions processals.Això
no impedeix que els dos tribunals valorin positivament aquest plus de cooperació de la part, si es
produeix. Vegeu la STC 144/1995, entre d’altres,i les sentències del TEDH en els assumptes Mi-
cheli, de 26/ de febrer de 1993;Editions Périscope, de 26 de març de 1992; Mori, de 19 de febrer de
1991, i Motta, de 19 de febrer de 1991.Respecte a les resolucions del TEDH sobre el dret a un pro-
cés dins un termini raonable, són majoria les que han apreciat la irrellevància de la conducta de la
part recurrent en les dilacions produïdes en el transcurs del procediment.
31. Guzmán Flujá, V.C., El derecho de indemnización por e l funcionamiento de la Administración
de Justicia,València:Tirant lo Blanch, 1994, p. 239; Belloch Julve,J. A., «Las dilaciones indebidas»,
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 451
El cinquè factor que permet valorar la concurrència d’una dilació indegu-
da fa referència a les deficiències estructurals de l’òrgan judicial, tant les deriva-
des d’una mancança en l’organització judicial (STC 26/1983, de 13 de abril, f.j.
4t; STC 223/1988, de 24 de novembre,f. j. 6è i 7è; STC 50/1989, de 21 de juliol,
f. j. 5è;STC 81/1989, de 8 de maig, f. j. 7è; STC 85/1990,de 5 de maig, f. j. 3r; STC
7/1995, de 10 de gener, f. j. 1r, i STC 31/1997, de 24 de febrer,f. j. 3r), com les
causades per una càrrega de treball excessiva de l’òrgan jurisdiccional (vegeu,
per exemple, STC 85/1990, de 5 de maig; STC 37/1991, de 14 de febrer; STC
197/1993, de 14 de juny, f. j.3r; STC 7/1995, de 10 de gener, i STC 78/1998,de 31
de març, f. j. 3r).Aquestes deficiències jurisdiccionals salven la responsabilitat
disciplinària del jutge però no serveixen ni per negar els retards ni per impossi-
bilitar la reacció dels perjudicats (STC 36/1984, de 14 de març, f.j. 3r i 4t; STC
223/1988, de 24 de novembre, f.j. 6è i 7è; STC 10/1991, de 17 de gener,f. j. 2n, i
STC 69/1994, de 28 de febrer, f. j.2n).
En síntesi, la possibilitat de justificar les dilacions indegudes per mitjà dels
criteris objectius demostra que el dret a un procés sense dilacions indegudes és
fonamental però no il·limitat. No obstant això, aquests criteris no aporten cap
certesa del que s’ha d’entendre per dilació indeguda, ja que són ambigus i
s’apliquen aleatòriament.
c) L’àmbit objectiu del dret a un procés sense dilacions indegudes:
el procés judicial
El procés judicial és on necessàriament es produeix la vulneració del dret
que ens ocupa. El Tribunal Constitucional sosté, des de les seves primeres reso-
lucions, el criteri extensible del dret a un procés sense dilacions indegudes amb un
caràcter de generalitat (STC 5/1985, de 23 de gener; STC 198/1999, de 25 d’oc-
Adrià Rodés Mateu
452
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
Revista Jueces para la Democracia, núm. 7, 1989, p.41; Fernández-Viagas Bartolomé, P.,El derecho
a un proceso sin dilaciones indebidas, Madrid, Civitas, 1994,p. 47 i 210; Riba Trepat, C., La eficacia
temporal del proceso. El juicio sin dilaciones indebidas, Barcelona, J.M. Bosch Editor, 1997, p. 123.
En el vot particular a la STC 5/1985, de 23 de gener,es va declarar: «la freqüent tardança excessiva
del servei de justícia, no pot entendre’s com a normal,ja que el que és normal és el que s’ajusta a la
norma i no el que la contraria, encara que sigui el més freqüent [...] si continués in crescendo el
temps i la generalització de l’incompliment en el rendiment del servei de justícia, i s’hagués de
prendre com a regla per mesurar el respecte o la violació del dret a un procés sense dilacions inde-
gudes aquest mateix fet anormal, però general,això e quivaldria a deixar buit del seu contingut es-
sencial el dret fonamental».
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 452
tubre, f. j. 3r, seguint la STC 24/1981,de 14 de juliol, f. j. 3r).Això significa que
és invocable en tot tipus de processos i davant de qualsevol classe de tribunals o
ordre jurisdiccional (STC 18/1983, de 14 de març,i STC 5/1985, de 23 de gener,
f. j. 3r).
Ara bé; en algunes ocasions, s’ha donat eficàcia al dret en instants pròpia-
ment fora del procés (STC 133/1988, de 4 de juliol,f. j. 3r, i STC 8/1990,de 18 de
gener,f. j. 4t).32 En v irtut d’aquest fet,autors com José Vicente Gimeno Sendra33
assenyalen que la paraula «procés» de l’article 24.2 de la Constitució s’hauria
d’entendre com a sinònima de «procediment judicial» i, per això, les dilacions
indegudes poden resultar en qualsevol gènere de procediment.
A més, el cànon de constitucionalitat que exigeix el dret regeix sense excep-
ció en les fases i instàncies successives que el procés segueix, inclosa la fase
d’execució de la sentència (STC 160/1999, de 14 de setembre, f. j. 3r; STC
26/1983, de 13 de abril; STC 28/1989, de 6 de febrer;STC 313/1993, de 25 d’oc-
tubre; STC 33/1997, de 24 de febrer;STC 78/1998, de 31 de març; STC 32/1999,
de 8 de març, i STC 7/2002, de 14 de gener, f.j. 7è a 11è, entre moltes d’altres).
III.4. La titularitat del dret a un procés sense dilacions indegudes
a) La titularitat activa del dret a un procés sense dilacions indegudes: les per-
sones físiques i jurídiques
La doble naturalesa fonamental i processal del dret exigeix plantejar-se la
titularitat activa des d’un vessant abstracte, per la seva qualitat genèrica de dret
fonamental i, també, des d’una perspectiva específica, per la seva condició espe-
cial de dret processal.
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 453
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
32 . Sovint, els termes procés,procediment i judici s’utilitzen de forma equivalent per fer referència
a una mateixa cosa. No obstant això,des d’una disciplina doctrinal processal, cada un té un signi-
ficat diferent.Vegeu Ramos Méndez, F.,El sistema procesal español,Barcelona, J. M. Bosch Editor,
1997, p.311. Sobre la distinció entre procés i procediment, vegeu Gómez Orbaneja, E.; Herce Que-
mada, V.,Derecho procesal civil, I. Parte general. El proceso declarativo ordinario, 8a edició, Madrid:
Artes Gráficas y Ediciones, 1976, p.14. Quant a la distinció entre procés i judici, vegeu Ramos
Méndez, F.,Enjuiciamiento c ivil, I.Barcelona, J. M. Bosch Editor, 1997,p. 5; Ramos Méndez, F.,
El sistema procesal español, Barcelona, J.M. Bosch Editor, 1997, p. 6.
33. Gimeno Sendra, J. V.,«El derecho a un proceso sin dilaciones indebidas», Derechos Humanos,
Madrid, CGPJ,número especial I, 1988, p. 50.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 453
La titularitat abstracta, derivada de forma prèvia a la concurrència d’un
procés i a qualsevol voluntat d’exercici del dret,s’atribueix a totes aquelles per-
sones, siguin físiques (inclosos els menors d’edat i els estrangers),34 jurídiques
privades o públiques (tenint en compte la naturalesa pròpia i la seva capacitat
d’actuació), que estan sotmeses a la Constitució.35
No obstant això, la titularitat abstracta és condicionada per la titularitat es-
tricta, en la mesura que es pot exercir la titularitat del dret sempre que la perso-
na física o jurídica tingui la qualitat de part processal (STC 32/1999, de 8 de
març, f. j. 3r),és a dir, sigui responsable de l’acció i tingui la personalitat,la ca-
pacitat i la legitimació processals (la figura del coadjuvant, actualment, cal equi-
parar-la a la condició de part processal).
Partint de les consideracions realitzades, tant les persones físiques com les
persones jurídiques privades poden ser titulars del dret a un procés sense dila-
Adrià Rodés Mateu
454
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
34. Vegeu l’article 13 de la Constitució; igualment, la STC 107/1984, de 23 de novembre,f. j. 3r i
4t, i la STC 99/1985,de 30 de setembre, f. j. 2n.
35. La Constitució espanyola no conté cap pronunciament ni impediment generals sobre la titu-
laritat de les persones jurídiques amb relació als drets fonamentals (STC 139/1995, de 26 de se-
tembre, f. j.4t). Per tant, aquesta qüestió s’ha de resoldre de manera individual depenent de la si-
tuació constitucional de cada dret (STC 19/1983, de 14 de març,f. j. 2n; STC 107/1984, de 23 de
novembre,f. j. 4t; STC 139/1995, de 26 de setembre,f. j. 1r). En relació amb les persones jurídiques
privades, el Tribunal Constitucional ha declarat que els drets fonamentals regeixen per a les perso-
nes jurídiques nacionals en la mesura que, per la seva naturalesa, els siguin aplicables (STC
137/1985, de 17 d’octubre; STC 23/1989,de 2 de febrer, f. j.2n); STC 139/1995, de 26 de setembre,
f. j. 1r). D’aquesta manera,com sigui que la Constitució no circumscriu el dret a un procés sense
dilacions indegudes a les persones físiques, és conseqüent sostenir que aquest dret fonamental és
extensiu o predicable de les persones jurídiques, encara que aquesta afirmació no implica,doncs,
que el dret esmentat tingui un contingut totalment idèntic al predicable per a les persones físiques.
D’altra banda, respecte de les persones jurídiques de dret públic, el Tribunal Constitucional ha
afirmat que no poden ser, en general, titulars de drets fonamentals.No obstant això, el Tribunal
Constitucional, amb alguns matisos i cauteles (STC 237/2000),ha reconegut a les persones jurídi-
ques públiques la titularitat dels drets processals de l’article 24, en la mesura que l’ordenament els
atribueix la capacitat de ser parts en els processos judicials (STC 64/1988, f.j. 1r; STC 91/1995, de
19 de juny; STC 123/1996, de 8 de juliol;STC 117/1998, de 2 de juny, f. j.7è; ITC 187/2000, de 24
de juliol, i STC 237/2000,de 16 de novembre, f. j. 2n).Així doncs, quan el titular del dret a un pro-
cés sense dilacions indegudes és un ens públic, el contingut d’aquest dret és el de tenir les facultats
inherents a la condició de part en el procés (STC 237/2000, de 16 de novembre,f. j. 3r; STC
64/1988, de 12 d’abril; STC 197/1988, de 24 d’octubre; STC 129/1995,d’11 de setembre, i STC
123/1996, de 8 de juliol) i al seu dret que li siguin respectats els drets estrictament processals.S o-
bre això,Riba Trepat, C., La eficacia temporal del proceso. El juicio sin dilaciones indebidas,Barcelo-
na, J.M. Bosch Editor, 1997, p. 276 i seg., tot i que els nega la titularitat del dret,atribueix una ac-
ció extraordinària i restringida per accedir al recurs d’empara constitucional als ens públics que
pretenguin invocar l’existència de dilacions indegudes en el procés en què participen.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 454
cions indegudes, en la mesura que tenen la capacitat processal en general i po-
den adquirir la legitimació processal específica en un procés concret, consti-
tuint-se en part processal i essent titulars directes del dret fonamental a un pro-
cés sense dilacions indegudes. Pel que fa a la titularitat del dret per part de les
persones jurídiques públiques, convé advertir que poden ser part processal en
un procés judicial, de la qual cosa es, en la meva opinió,que poden aconseguir
els requisits exigits per ser titulars del dret que s’està analitzant.36
b) El subjecte passiu: els òrgans judicials
L’article 24 de la Constitució compromet els poders públics a organitzar el
procés i a prestar convenientment l’activitat jurisdiccional (STC 5/1985, de 23
de gener, f.j. 8è). Des d’aquesta perspectiva, els jutges i tribunals han de garan-
tir el dret, acomplint els tràmits processals en el temps més breu possible,sense
incórrer en dilacions indegudes, atenent totes les circumstàncies del cas i sense
menyscabar les garanties individuals del justiciable (STC 324/1994, d’1 de de-
sembre, f. j. 3r; STC 230/1999, de 13 de desembre, f. j.2n). En aquest sentit, si
s’incompleix un termini i es denuncia una dilació que duri més enllà d’un
temps raonable, el propi òrgan judicial (únic responsable possible de la viola-
ció) ha de ser qui justifiqui el caràcter raonable o no de la dilació.
IV. La defensa processal del dret a un procés sense dilacions indegudes
IV.1. La protecció per part dels jutges ordinaris
La idea que al jutge nacional li correspon una funció de tutela i garantia dels
drets humans i/o fonamentals és un postulat normatiu del constitucionalisme
actual.37 Efectivament, es pot sostenir que la garantia jurisdiccional que ens
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 455
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
36. Relacionat amb la qüestió de la protecció jurídica del dret, cal assenyalar que haver estat part
en el procés previ no és condició suficient per posseir la legitimació que permetria accedir al recurs
d’empara i, en aquest sentit, tampoc el contrari suposa necessàriament una falta de legitimació.
Vegeu Barceló i Serramalera, M., Comentarios a la Ley Orgánica del Tribunal Constitucional
(J. L. Requejo Pagés,coord.), Madrid, Boletín Oficial del Estado, 2001, p.744 i seg.
37. En relació amb la problemàtica que genera que el jutge nacional tingui un deure general de ga-
rantia dels drets fonamentals, vegeu, per exemple,Andrés Ibáñez, P., «El juez nacional como ga-
rante de los derechos humanos», Consolidación de derechos...,op. cit., p. 292-316. Així mateix,amb
caràcter general, sobre el sistema de protecció espanyol dels drets fonamentals, vegeu Pérez
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 455
ocupa és una de les condicions inexcusables perquè els drets fonamentals tin-
guin un grau estimable de realització pràctica. Garantir la màxima efectivitat del
dret requereix, d’una banda, un compromís deontològic del jutge, sobre la base
dels seus deures professionals i, d’una altra,la voluntat política estatal per resol-
dre la manca de recursos i mitjans dels òrgans judicials.
De tota manera, dins la jurisdicció ordinària no hi ha la possibilitat legal de
recurs per dilacions indegudes. Per tant, el perjudicat, fora d’advertir formal-
ment el jutge a quo que provoca la dilació, només li queda l’opció d’interposar
el recurs d’empara, la qual cosa no afavoreix que la dilació finalitzi al més aviat
possible ni que es converteixi en indeguda.
IV.2. La jurisdicció constitucional: el recurs d’empara
El segon nivell de protecció del dret –i el darrer en l’àmbit nacional– correspon
al Tribunal Constitucional mitjançant el recurs d’empara. En virtut d’aquesta
via, no s’admet o es desestima el recurs si no es compleixen els pressupòsits pro-
cessals d’accés al recurs: la denúncia ordinària, l’exhauriment de la via judicial
prèvia, el termini de 20 dies d’interposició i que el procés judicial continuï
obert.
a) La denúncia formal prèvia per part del perjudicat
D’acord amb l’article 44.1.cde la LOTC, perquè es pugui al·legar en em-
para el dret a un procés sense dilacions indegudes cal haver-lo invocat prèvia-
ment davant l’òrgan judicial a quo (STC 168/1995, de 20 de novembre, f. j.
únic; STC 146/1998, de 30 de juny, f. j. 3r; en sentit similar, STC 32/1999, de
8 de març, f. j. 4t,i STC 200/2004, de 15 de novembre,f. j. 2n; en cas contrari,
s’entendrà que la infracció és consentida (STC 224/1991, de 25 de novembre,
Adrià Rodés Mateu
456
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
Tremps,P., «La protección de los derechos fundamentales por jueces y tribunales»,Revista del Po-
der Judicial, núm. 43-44,Madrid, 1996 (II), p. 251-271; Rodés Ferrández, J.,taula rodona «Dialéc-
tica y Derecho en el ámbito jurisdiccional»,Sant Cugat del Vallès, novembre de 2002;Nabal Recio,
A., «Régimen procesal de los derechos fundamentales: la vía judicial», Revista del Poder Judicial,
núm. 61, 1r trimestre, Madrid,2001, p. 305-332; Nabal Recio, A., «Régimen procesal de los dere-
chos fundamentales: el recurso de amparo», Revista del Poder Judicial,núm. 57, 1r trimestre, Ma-
drid, 2000, p.187-263.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 456
f. j. 2n; STC 18/2000, de 31 de gener, f. j. 7è, i STC 63/2005, de 14 de març,
f. j. 12è). Segons el Tribunal Constitucional, aquest requisit permet als òrgans
judicials posar remei a les dilacions des del principi (STC 24/1981, de juliol;
STC 224/1991, de 25 de novembre, f. j. 2n; STC 100/1996, d’11 de juny, f. j.
2n; STC 156/1997, de 29 de setembre; STC 21/1998, de 27 de gener; STC
39/1998, de 17 de febrer; STC 140/1998, de 29 de juny, f.j. 4t; STC 32/1999, de
8 de març, f. j. 4t; STC 231/1999, de 13 de desembre, f. j. 3r; STC 103/2000,
de 10 d’abril, f. j.2n; STC 303/2000, d’11 de desembre, f. j. 5è,i STC 220/2004, de
29 de novembre, f. j.6è).
En general, el moment processal per invocar aquest dret és l’immediata-
ment següent, o tan aviat com sigui possible, una vegada coneguda la violació,
sens perjudici de poder-la reiterar en la cadena de recursos posterior. En aquest
sentit, si la dilació s’origina per una omissió judicial, l’instant l’oportú és qual-
sevol a partir de l’excés del termini processal.
La invocació s’ha de realitzar «formalment», per escrit o per qualsevol
altra fórmula acreditada de manera fefaent (com, per exemple, un escrit de
denúncia, un recurs, un mitjà impugnador, o en una compareixença judicial
de forma verbal). En la denúncia, han de quedar clares dues premisses:la pos-
sible transcendència constitucional de la dilació i la petició expressa que es
finalitzi. Si, en un termini prudencial i/o raonable, els òrgans judicials no
adopten les mesures pertinents per posar fi a la dilació invocada, s’entendrà
com a no reparada en la via judicial ordinària i, per tant, la podrà examinar
l’alt tribunal.
b) L’exhauriment dels recursos en la via judicial prèvia
L’article 44.1.aestableix la necessitat que s’exhaureixin tots els recursos uti-
litzables per tal que els òrgans judicials puguin reparar la vulneració. Quan la di-
lació s’origina per una omissió judicial –i no hi ha cap possibilitat d’interposar
recurs–, s’entendrà que aquest requisit s’ha complert amb l’observança de la in-
vocació formal (article 44.1.cde la LOTC).Així doncs, en ocasions, la invocació
prèvia i l’exhauriment dels recursos es produiran simultàniament quan el mitjà
impugnador coincideixi amb el moment hàbil per fer la denúncia de la vulne-
ració. La desatenció d’aquesta exigència formal provoca la inadmissibilitat del
recurs d’empara, d’acord amb l’article 50.1.ade la LOTC.
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 457
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 457
c) El termini d’interposició del recurs d’empara tan bon punt es notifica
la resolució judicial
L’article 44.2 de la LOTC disposa que el termini hàbil per interposar el re-
curs d’empara és de vint dies a partir de la notificació de la resolució judicial. Es
tracta d’un termini absolutament inexorable, de caducitat, improrrogable i de-
finitiu.
El Tribunal Constitucional no ha resolt de manera unificada el problema del
termini d’espera dels recurrents en els casos d’omissions judicials. En aquest sen-
tit, només ha declarat que no pot dependre de la voluntat aleatòria de la part per-
judicada. Per part de la doctrina, una solució podria ser deixar transcórrer un ter-
mini raonable (de vint dies o més) després d’invocar formalment aquest dret. La
no-solució de l’omissió judicial facultaria la part perjudicada a accedir a l’empara.
d) La no-finalització del procés judicial
La jurisprudència constitucional, en contra del que diu la doctrina (que
entén que buida de contingut el dret fonamental),38 exigeix que en el moment
d’accedir a l’empara el procés a quo no s’hagi acabat.
El Tribunal Constitucional s’ha valgut d’aquesta exigència per desestimar
molts recursos que al·legaven una vulneració del dret a un procés sense dilacions
indegudes (STC 51/1985, de 10 d’abril, f.j. 4t; STC 152/1987, de 7 d’octubre, f. j.
2n; STC 137/1988, de 3 d’octubre,f. j. 3r; STC 83/1989,de 10 de maig, f. j. 3r; STC
139/1990, de 17 de setembre; STC 49/1991,d’11 de març, f. j. 3r; STC 224/1991,
de 25 de novembre, f. j. 2n; STC 73/1992, de 13 de maig; 205/1994, d’1 de juliol,
f. j. 3r; STC 124/1999,de 28 de juny, f. j.2n; STC 146/2000, de 29 de maig, f. j. 3r;
STC 237/2001, de 18 de desembre,f. j. 3r; STC 167/2002, de 18 de setembre, f. j.
13è; STC 146/2000, de 29 de maig, f.j. 3r; STC 237/2001, de 18 de desembre, f. j.
3r,i STC 200/2004, de 15 de novembre, f. j.2n). Tot i això, es troben exemples ju-
risprudencials que sostenen que l’activitat judicial intempestiva no pot tenir cap
efecte sobre la dilació indeguda consumada (interlocutòries 224/1996, 229/1996,
230/1996 i 231/1996, de 22 de juliol, del Tribunal Constitucional, en les quals es
declara l’accés de la via d’empara quan el procés ha finalitzat).
Adrià Rodés Mateu
458
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
38. Vegeu Guzmán Flujá, V. C.,El de recho de indemnización por el funcionamiento de la Adminis-
tración de Justicia,València,Tirant lo Blanch, 1994, p. 227 i 228.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 458
Tenint en compte el moment en què s’insta l’empara i l’estat en què es tro-
ba el procés, es poden donar tres supòsits. Quan el procés a quo continua obert i
les dilacions no han cessat en el moment en què es dicta la sentència constitucio-
nal, el Tribunal Constitucional declara la vulneració del dret fonamental, junta-
ment amb un pronunciament de remoció immediata de la passivitat judicial.
Si es recorre en empara amb el procés a quo finalitzat, l’alt tribunal nega la
rellevància constitucional de les dilacions i rebutja el recurs per falta d’objecte
(STC 167/2002, de 18 de setembre,f. j. 13è, i STC 177/2004, de 18 d’octubre, f.j.
2n). La majoria de la doctrina ha criticat aquest criteri jurisprudencial perquè el
dret a un procés sense dilacions indegudes es confon amb el dret a la tutela judi-
cial efectiva. Mercè Barceló i Julio Díaz-Maroto opinen que aquest pressupòsit
formal no sembla molt coherent, ja que la lesió inconstitucional no es transfor-
ma en constitucionalment adequada, ni es repara, pel fet que el procés hagi aca-
bat o que s’hagi produït resposta judicial o que es dicti resolució judicial, un cop
s’ha admès la demanda d’empara a tramitació. En definitiva, s’hauria d’entendre
la rellevància constitucional indiscutible de la dilació consumada, tot i l’escassa
eficàcia pràctica dels pronunciaments constitucionals, merament declaratius.39
Finalment, si la part que presenta el recurs d’empara denuncia la vulnera-
ció amb el procés a quo obert, però quan es dicta sentència constitucional el
procés i la dilació han cessat, l’alt tribunal declararà que la dilació no és sana pel
simple fet que es dicti tardanament una resolució fonamentada (entre d’altres,
STC 125/1999, de 28 de juny, f.j. 2n; STC 166/2004, de 4 d’octubre, f. J.3r, i STC
220/2004, de 29 de novembre,f. j. 5è), si bé el pronunciament constitucional es
limita a ser declaratiu de la infracció del dret (STC 31/1997, de 24 de febrer, f. j.
3r; STC 184/1999, d’11 d’octubre, f. j. 3r; STC 230/1999, de 13 de desembre,
f. j. 3r; STC 20/1999,de 22 de febrer, f. j. 1r; STC 146/2000,de 29 de maig, f. j. 4t,
i STC 220/2004, de 29 de novembre, f. j. 8è); entendre el contrari consistiria a
desproveir el dret del contingut que li és propi i deixar l’existència mateixa de la
dilació indeguda a l’actitud de l’òrgan jurisdiccional (STC 37/1982; STC
36/1984; STC 5/1985, de 23 de gener, f. j. 7è; STC 37/1991, de 14 de febrer; STC
69/1993, d’1 de març; STC 35/1994, de 31 de gener, STC 39/1995, de 13 de fe-
brer, i STC 124/1999, de 28 de juny, f. j. 1r).
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 459
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
39. Barceló i Serramalera, M.; Díaz-Maroto y Villarejo, J.,«El derecho a un proceso sin dilaciones
indebidas en la jurisprudencia del Tribunal Constitucional»,Revista del Poder Judicial, núm. 46, 2n
trimestre, Madrid, 1997,p. 30 i seg.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 459
V. El restabliment del dret quan és vulnerat
En el moment que la dilació indeguda es consuma, la vulneració del dret s’im-
puta al poder judicial. Això implica la responsabilitat directa de l’Estat i la seva
obligació de reparar al perjudicat el dret lesionat.
V.1. La restitució del dret
in natura
Com sigui que el dret a un procés sense dilacions indegudes es preserva mit-
jançant el desenvolupament de les seqüències processals dintre d’uns límits
temporals raonables, la reparació in natura no satisfà aquest dret fonamental
perquè, reconeguda la vulneració constitucional, el cessament de la dilació
només posa remei al dret a la tutela judicial efectiva.40
V.2. La via reparadora substitutiva del dret: la responsabilitat
patrimonial de l’Estat41
La principal via complementària o substitutiva de reparació del dret vulnerat
és la que permet aconseguir una indemnització reparadora en concepte de
Adrià Rodés Mateu
460
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
40. La restitució in naturaimplica que, si la dilació indeguda és deguda a una omissió, el dret es
repari amb l’emissió judicial immediata de la resolució que finalitza el procés; en canvi, si la
dilació indeguda s’origina per una acció de l’òrgan a quo (resolució judicial expressa,de contin-
gut o efectes dilatoris, inadequada per a la resolució del procés),el Tribunal Constitucional de-
terminarà l’anul·lació de l’acte judicial que hagi provocat dilació (STC 119/1983, de 14 de
desembre; STC 43/1985, de 22 de març; STC 155/1985,de 12 de novembre, i STC 193/1988,
de 18 d’octubre).
41. Atès que, per motius obvis, la dimensió temporal en el procés penal té més incidència que la
que té en altres ordres jurisdiccionals,és escaient fer una referència breu a les mesures que en l’or-
dre penal pretenen pal·liar els efectes de les dilacions indegudes,però que no formen part del con-
tingut propi del dret fonamental.Des d’aquesta perspectiva, el Tribunal Constitucional manté que
la lesió del dret fonamental no pot afectar ni la constatació judicial d’un fet delictuós ni la respon-
sabilitat penal del seu autor.Per tant, la dilació indeguda no dóna peu ni a la inexecució de la pena,
ni a l’aplicació d’eximents o atenuants, ni a la possibilitat que es dicti una sentència absolutòria
(STC 295/1994, de 7 de novembre).Tampoc no dóna lloc al reconeixement d’un dret a la pres-
cripció del delicte o de la pena, si el procediment no ha estat paralitzat el temps previst en el Codi
penal. En definitiva, en l’àmbit penal només es pot tendir a pal·liar els efectes negatius de les dila-
cions indegudes, a partir de l’aplicació de mesures previstes en l’ordenament, com ara la petició
d’indult i la remissió condicional de la pena, fórmules que,sense desvir tuar l’obligació d’execució
judicial ni el contingut del dret fonamental,permeten obtenir, de manera jurídicament correcta, la
no-execució de la condemna.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 460
responsabilitat patrimonial de l’Estat per funcionament anormal de
l’Administració de justícia, d’acord amb l’article 121 de la Constitució.
En aquest sentit, el dret a ser indemnitzat per dilacions indegudes és una
petició independent i aliena al procés d’empara, per tant, ni directament invo-
cable ni quantificable en la jurisdicció constitucional, segons es dedueix dels ar-
ticles 55 i 58 de la LOTC (STC 128/1989,de 17 de juliol, f. j. 2n, i ITC 221/1996,
de 22 de juliol, f. j.2n. Ara bé, el pronunciament constitucional positiu de la vul-
neració del dret pot servir de base i de títol per acreditar, en el procediment in-
demnitzador que s’ha de seguir, segons l’article 292 i els següents de la LOPJ, el
funcionament judicial defectuós i, si és procedent,l’eventual responsabilitat dis-
ciplinària del jutge.
L’únic exemple del que es podria intuir com a voluntat d’incloure el dret a
la indemnització reparadora dins el contingut del dret fonamental es troba en la
STC 180/1996, de 12 de novembre, f. j.8è, que a més de declarar la vulneració del
dret afirma que, si no és possible la seva restitutio in integrum, el restabliment del
dret només podrà venir per la via indemnitzadora (vegeu, igualment, STC
35/1994, de 31 de gener,i STC 41/1996, de 12 de març). Malauradament, aquest
criteri jurisprudencial només va tenir una mostra més de continuïtat amb el vot
particular del magistrat Fernando García-Mon i González-Regueral a la STC
33/1997, de 24 de febrer,però no és la línia oficial del Tribunal Constitucional da-
vant d’aquests assumptes. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional defensa
que el dret a indemnització correspon a la jurisdicció ordinària i,per tant, la seva
determinació no té interès constitucional (STC 33/1997,de 24 de febrer, f. j. 3r).42
Cal advertir que la majoria de la doctrina no admet aquesta postura cons-
titucional, que entén que relegar la reparació del dret a la via administrativa
posterior és deixar la reparació fora del contingut material del dret fonamental
(administrativitzant-lo,és a dir, degradant-lo a un nivell administratiu) i optar
per la posició més restrictiva per al justiciable i per a l’ordenament jurídic.43 En
virtut d’això, es consideraria desitjable un canvi d’orientació jurisprudencial
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 461
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
42. Tot i que s’observa una contradicció de criteri amb el que es va fonamentar a la STC 180/1996,
és interessant veure el raonament del Tribunal Constitucional per explicar que no n’hi ha.
43. Vegeu, per exemple: García Llovet,E., «Control del acto político y garantía de los derechos
fundamentales. El derecho a un proceso sin dilaciones indebidas», Revista Española de Derecho
Constitucional, núm. 36, 1992, p. 292 i seg.; Pérez Muñoz, M., «El derecho a un proceso sin
dilaciones indebidas en la jurisprudencia del Tribunal Constitucional»,Rev ista Jurídica Española
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 461
per tal que la vulneració del dret fonamental inclogués un dret directe a la in-
demnització reparadora (derivat també de l’article 24.2 de la Constitució) i que
el Tribunal Constitucional es declarés competent per declarar, com a mínim,el
dret a la indemnització.
VI. Conclusions
El dret a un procés sense dilacions indegudes és una garantia reconeguda inter-
nacionalment. La majoria d’estats democràtics amb una estructura jurídica
processal i garantista, per un motiu o altre, l’han d’assegurar.Tanmateix, el pro-
blema sorgeix quan els juristes l’han de dotar de contingut per a la seva aplica-
ció efectiva.
Com s’ha comprovat,en el marc jurídic espanyol, el Tribunal Constitucio-
nal manté que no tot incompliment del termini processal implica una violació
constitucional del dret. Així doncs,perquè l’alt tribunal apreciï l’existència de la
violació, a més de l’aspecte objectiu –és a dir, la dilació pròpia, la impròpia o el
retard–, exigeix que concorri l’aspecte subjectiu sobre la base dels criteris deli-
mitatius del contingut de la dilació indeguda. Això implica convertir el dret amb
un concepte jurídic indeterminat i deixar la dotació del seu contingut a la inter-
pretació d’uns criteris materials que, segons com i en més casos dels que ens
pensem, podrien arribar a buidar de contingut el dret.
Sigui com sigui, les dificultats continuen.Un cop estimada la violació cons-
titucional del dret a un procés sense dilacions indegudes, el Tribunal Constitu-
cional només està facultat per fer una mera declaració de la vulneració i, des-
marcant-se del Tribunal Europeu de Drets Humans, s’inhibeix de fixar el
quantum indemnitzatori. Per aquest motiu, s’obliga el justiciable a iniciar la re-
clamació per la via administrativa, la qual durà cap a un procediment davant el
Adrià Rodés Mateu
462
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
vol. 4, La Ley,1991, p. 1083; Sainz de Robles, F. C., «Otra vez sobre la Justicia administrativa ¿Ca-
tástrofe? o ¿desamparo?», Tapia, núm. 86, 1996,p. 4; Revenga Sánchez, M., Los retrasos judiciales:
¿Cuándo se vulnera el derecho a un proceso sin dilaciones?, Madrid,Tecnos, 1992, p.22; García Pons,
E., Responsabilidad del Estado: la justicia y sus límites temporales,Barcelona, J. M. Bosch Editor,
1996, p.260; Riba Trepat, C., La eficacia temporal del proceso. El juicio sin dilaciones indebidas, Bar-
celona, J.M. Bosch Editor, 1997, p.177 i seg.; Fernández-Viagas Bartolomé, P.,El derecho a un pro-
ceso sin dilaciones indebidas,Madrid, Civitas, 1994,p. 47 i 199, que no admeten la idea de relegar la
reparació del dret a un procés administratiu ulterior.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 462
Ministeri de Justícia, que molt probablement «resoldrà» per silenci administra-
tiu negatiu, i això portarà el justiciable a recórrer,sense conèixer els motius de la
desestimació administrativa, davant els tribunals de l’ordre jurisdiccional con-
tenciós administratiu per aconseguir la reparació desitjada.
En tots els casos, el justiciable perjudicat s’ha d’esperar,tant si té raó com si
no, ja que el camí que porta al restabliment del dret continua generant decep-
ció. L’evidència és clara: la via de reparació no és temporalment justificable. Per
tant, les opcions són dues: o continuar amb el sistema vigent o, com a mínim,
canviar el mecanisme de restabliment del dret perquè l’espera del perjudicat
amb vista a la reparació del seu dret no sigui eterna.
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 463
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 463
Adrià Rodés Mateu
464
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
RESUM
Revista catalana de dret públic, 33,ISSN 1885-5709, 2006
Font de la classificació: Classificació Decimal Universal (CDU)
Font dels descriptors: paraules clau facilitades pels autors
340.1
Adrià Rodés Mateu, professor associat de dret constitucional de la Universitat Autònoma
de Barcelona
ca Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions
indegudes
p. 439-466
En aquest article es duu a terme una
anàlisi estructural del dret a un procés
sense dilacions indegudes, des d’una pers-
pectiva espanyola constitucional i doctri-
nal. La idea central que es manté en el tre-
ball és que la complexitat jurídica del dret
no pot justificar una configuració ma-
terial que en produeixi un buidat de con-
tingut.
Certament, qualificar el dret com un con-
cepte jurídic indeterminat o obert genera
incertesa i vaguetat a nivell teòric i pràctic,
quan se’n desenvolupa un supòsit concret.
En aquest sentit, obtenir el contingut espe-
cífic d’una dilació indeguda mitjançant l’a-
plicació d’uns criteris (que presumible-
ment són objectius però, a la vegada, són
àmpliament ambigus), comporta que
puguin ser interpretats discrecionalment i
aplicats de forma aleatòria per part de qui
hagi d’exercir aquestes facultats, la qual
cosa no afavoreix la tasca de donar certesa
conceptual del que s’ha d’entendre per
dilació indeguda.
Igualment, cal considerar la rigidesa amb
què s’interpreten els requisits processals
d’accés a l’empara davant el Tribunal
Constitucional, el qual s’ha autolimitat com-
petent per només declarar la vulneració, la
qual cosa posa en dubte el grau d’utilitat i
d’eficàcia del pronunciament constitucional.
Ningú no pot dubtar,doncs, que la con-
currència de dilacions indegudes en un pro-
cés judicial no només ha de ser objecte de
denúncia per part del justiciable perjudicat
sinó que, amb justa correspondència repa-
radora, hi ha d’haver un nucli realment
objectiu que aclareixi materialment el dret i,
així mateix, ha d’existir una restitució efec-
tiva de la vulneració que segueixi un camí
processal legalment coherent i al menys per-
judicial possible, per a qui ja ha estat víctima
d’una vulneració fonamental. En aquest
sentit, es posa de manifest que l’iter per
aconseguir aquest objectiu reparador pot
resultar, en la majoria dels casos, indubta-
blement agreujant per a qui vulgui aconse-
guir-lo en un temps raonable.
Paraules clau: dilació indeguda; recurs d’empara; responsabilitat patrimonial de l’Estat;
drets fonamentals.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 464
Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions indegudes 465
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
RESUMEN
Revista catalana de dret públic, 33, ISSN 1885-5709, 2006
Fuente de la clasificación: Clasificación Decimal Universal (CDU)
Fuente de los descriptores: palabras clave facilitadas por los autores
340.1
Adrià Rodés Mateu, profesor asociado de derecho constitucional de la Universidad
Autónoma de Barcelona
ca Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions
indegudes
es Consideraciones constitucionales sobre el derecho a un proceso sin dilaciones
indebidas
p. 439-466
En este artículo se realiza un análisis estruc-
tural del derecho a un proceso sin dilacio-
nes indebidas, desde una perspectiva espa-
ñola constitucional y doctrinal. La idea cen-
tral que se mantiene en el trabajo es que la
complejidad jurídica del derecho no puede
justificar una configuración material que
pueda dar lugar a que se vacíe de contenido.
Ciertamente, calificar el derecho como un
concepto jurídico indeterminado o abierto
genera incertidumbre y vaguedad a nivel
teórico y práctico, cuando se desarrolla un
caso concreto. En este sentido, obtener el
contenido específico de una dilación inde-
bida mediante la aplicación de unos crite-
rios (que presumiblemente son objetivos
pero que, a la vez, son de gran ambigüe-
dad), comporta que puedan ser interpreta-
dos discrecionalmente y aplicados de forma
aleatoria por parte de quien deba ejercer
estas facultades, lo cual no facilita la labor
de dar certidumbre conceptual a lo que
debe entenderse por dilación indebida.
Igualmente, hay que tener en cuenta la rigi-
dez con que se interpretan los requisitos
procesales de acceso al amparo ante el
Tribunal Constitucional, que se ha autoli-
mitado competente únicamente para decla-
rar la vulneración, lo que pone en duda el
grado de utilidad y eficacia del pronuncia-
miento constitucional.
Nadie puede dudar, por lo tanto, que la
concurrencia de dilaciones indebidas en un
proceso judicial no deba ser sólo objeto de
denuncia por parte del justiciable perjudi-
cado sino que, con justa correspondencia
reparadora, debe haber un núcleo realmen-
te objetivo que aclare materialmente el
derecho y, asimismo, debe existir una resti-
tución efectiva de la vulneración que siga
un camino procesal legalmente coherente y
lo menos perjudicial posible, para quien ya
ha sido víctima de una vulneración funda-
mental. En este sentido, se pone de mani-
fiesto que el iterpara conseguir este objeti-
vo reparador puede resultar, en la mayoría
de casos, indudablemente agravante para
quien quiera conseguirlo en un tiempo
razonable.
Palabras clave: dilación indebida; recurso de amparo; responsabilidad patrimonial del
Estado; derechos fundamentales.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 465
Adrià Rodés Mateu
466
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 439-466
ABSTRACT
Revista catalana de dret públic, 33, ISSN 1885-5709,2006
Classification source: Universal Decimal Classification (UDC)
Key words source: Key words are given by the authors
340.1
Adrià Rodés Mateu, associate professor of Constitutional Law at the Autonomous
University of Barcelona
ca Consideracions constitucionals sobre el dret a un procés sense dilacions
indegudes
en Constitutional considerations on the right to a trial without undue delay
p. 439-466
This article carries out a structural analysis
on the right to a trial without undue delay,
from a Spanish constitutional and doctrinal
perspective. The main idea of the paper is
the legal complexity of law cannot justify a
material configuration that might lead to
the law being stripped of its content.
Certainly, describing law as an indetermina-
te or open legal concept generates uncertainty
and vagueness both in theoretical and in
practical terms when one attempts to apply
the law to a concrete scenario. In this sense,
specifically determining what constitutes
undue delay through the application of
some criteria (which are presumably objec-
tive,but, at the same time, are broadly ambi-
guous), entails a situation where these crite-
ria can be interpreted discretionally and
applied randomly by whomever is charged
with exercising these powers, which does
not favor the task of offering conceptual cer-
tainty to the what is meant by undue delay.
Furthermore, one must consider the rigi-
dity with which the procedural require-
ments for the granting of amparo relief are
interpreted by the Constitutional Court.
The Court has limited its own power by
declaring itself competent only to determi-
ne that there has been a violation, which
calls into question the degree of usefulness
and effectiveness of a ruling on this issue by
the Constitutional Court.
No one can doubt, then, that the presence of
undue delays in a trial must not only be sub-
ject to denunciation by the user of the justice
system that has been prejudiced, but, with a
view towards making just compensation,
there must be a truly objective core that can
materially clarify the law. Even so, real resti-
tution must be made for violation of the
right violated. It must follow a legally consis-
tent procedural path that does the least pos-
sible harm to the person who has already
been the victim of a violation of his civil
rights. In this regard,it becomes clear that the
pathway to achieving this objective of
making good may turn out to be, in most
cases, a clearly aggravating circumstance for
whoever tries to achieve it in reasonable time.
Key words: undue delay; an amparo appeal; responsabilidad patrimonial del Estado
(government liability for any harm it may inflict on the assets or rights of the indivi-
dual; the individual is entitled to receive damages for harm caused through the function
or malfunction of public services); civil rights.
14 ADRIA RODES MATEU 13/11/06 16:17 Página 466
