Conocer la lengua y la cultura catalanas
| Autor | Joan Tudela |
| Páginas | 293-295 |
Isidor Marí, Conocer la lengua y la cultura catalanas, Palma de Mallorca, Llull, Federació d'Entitats Culturals dels Països Catalans, 1993, 202 pàg., isbn 84-604-7744-4.
Page 293
La política -entesa en sentit estricte, però també en sentit ampli- és paraula i és acció. La paraula política és sempre pedagogia; l'acció política és tothora l'art de resoldre els problemes col·lectius. Això és la política democràtica. L'altra, la mala política, és tot el contrari: intoxicar l'opinió pública i crear problemes allà on no n'hi havia.
Actualment, assistim a Espanya a un xoc frontal entre aquestes dues
Page 294
cultures polítiques, tan diferents que són, de fet, antagòniques. D'una banda, encapçalats per un diari, una ràdio Í un partit, espanyolíssims tots tres, els qui enlairen, durant mesos i mesos, la bandera de la uniformitat, i ignoren olímpicament el codi deontològic del periodisme i la responsabilitat política. D'altra banda, els qui, des de Catalunya i altres terres perifèriques, però també -és just i necessari dir-ho- des de l'Espanya castellana, treballen a favor del diàleg i de l'entesa, de la convivència, del reconeixement de la pluralitat d'Espanya.
Aquest és el context, duríssim, en què es difon el text d'Isidor Marí. L'autor, eivissenc establert a Catalunya, que és director del Termcat i subdirector general de Política Lingüística, ha escrit Conocer la lengua y la cultura catalanas per encàrrec d'Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Omnium Cultural, agrupades en la Federació d'Entitats Llull, que ha editat el llibre.
El mèrit d'una obra, de qualsevol obra, es basa no solament en allò que aconsegueix, sinó també en allò que intenta, encara que no arribi al final del camí que ha obert. En aquest sentit, Conocer la lengua y la cultura catalanas és un llibre d'allò més meritori, perquè té una vocació explícitament pedagògica -per tant, política- i defensa el diàleg i l'entesa, o sigui, la democràcia.
Isidor Marí reconeix a les primeres pàgines del llibre que el canal editorial (encara que arribi a distribuir molts milers d'exemplars, com en aquest cas) és poc potent, si el comparem amb la força del sistema educatiu i amb la dels grans mitjans de comunicació. Però, en canvi, el propòsit de fons de les entitats editores i de l'autor és realment ambiciós: volen explicar als homes i dones de bona voluntat de l'Espanya castellana la realitat històrica, cultural i idiomàtica dels Països Catalans. Embarcar-se en una empresa així, i fer-ho a més quan hi ha mala maror, comporta tenir un gran coratge democràtic, perquè requereix dues conviccions profundament democràtiques. La primera, que a tot arreu, i per tant també a les regions de l'Espanya castellana, hi ha persones prou obertes com per escoltar amb interès i respecte una veu d'un poble estigmatitzat, com el català; la segona, que parlant les persones es poden entendre.
Però si ens oblidem del context, cosa impossible, però així i tot obli-dem-nos-en solament durant dos paràgrafs, i ens decidim a valorar el text, hi hem de fer una esmena estructural. El lector a qui s'adreça Conocer la lengua y la cultura catalanas, tot i que ara ens l'imaginem fora del context de l'actualitat anticatalanis-ta, és difícil que sintonitzi plenament amb l'obra d'Isidor Marí. Per què? Per la senzilla raó que el llibre no és l'explicació de la realitat catalana a la gent de l'Espanya castella-
Page 295
na, sinó que és la traducció a la llengua castellana de la visió que els catalans, valencians, mallorquins, menorquins i eivissencs tenim de nosaltres mateixos. És a dir, Isidor Marí, excepte en les primeres pàgines del llibre i en les últimes, en què sí que es posa en la pell del lector de l'Espanya castellana, el que ha fet és explicar en la llengua dels destinataris del llibre -i de forma exhaustiva i rigorosa, això sí- la nostra identitat tal com nosaltres la vivim.
Com que un exemple val més que mil raonaments, en farem servir per acabar-nos d'entendre. Al lector aragonès se'l podria haver seduït, sense faltar a la veritat històrica, reconeixent el dret d'Aragó a sentir-se també hereu del caràcter confede-ral de la Corona d'Aragó, i a comptar entre els pobles que van lluitar contra la instauració de l'Estat centralista en la guerra del 1700 al 1714; per tant, té dret ara a reclamar la plena autonomia i a proclamar-se autonomia històrica. Es un exemple. Un altre podria ser l'explotació, en el bon sentit de la paraula, del catalanisme de Gaudí, una de les poques figures catalanes molt conegudes i ben valorades a l'Espanya castellana, i a qui Marí dedica les mateixes ratlles que a molts noms que aquí són il·lustres però que oest enllà no n'han sentit a parlar mai. El llibre, per ser convincent, hauria d'haver creat molts espais de complicitat, hauria d'haver fet molts exercicis de seducció. Aparèixer els Països Catalans gairebé sempre com els bons d'una pel·lícula en què els pobles a què pertanyen els lectors hi fan un paper antipàtic, no és una bona targeta de presentació.
