La configuració del dret civil català des de la constitució de Felip II de l'any 1599 fins al codi civil de Catalunya
| Autor | Lluís Puig i Ferriol |
| Páginas | 15-28 |
Page 15
El cinquantenari de la Compilació del Dret Civil de Catalunya que celebrem enguany ofereix l’oportunitat de fer un breu repàs sobre la configuració del Dret Civil català en el decurs de la seva existència, que es produeix en el marc dels successius intents d’estructurar l’Estat espanyol en els darrers segles d’acord amb uns criteris i uns principis molt diferents. Perquè en relació amb aquest punt cal tenir present que no ens trobem davant d’un problema estrictament jurídic, sinó més aviat davant d’un problema —o més estrictament davant d’un fet— al qual es pretén donar una solució d’acord amb els criteris que predominen en cada època sobre la incidència que cal atribuir a la unitat política espanyola, esdevinguda arrel del casament dels anomenats Reis Catòlics, sobre la uniformitat jurídica espanyola, problema que ha conegut un seguit de solucions molt divergents.
La unitat política espanyola esdevinguda a la segona meitat del segle XV es produeix per la via de crear un model que podem anomenar d’estat compost, en el sentit que estava format per uns països sotmesos a una sobirania única, encara que tots ells conservaven les seves institucions pròpies, així com la seva llengua i els seus costums. Si es vol precisar una mica més sobre aquest concepte, serà oportú afegir —en relació amb el cas que ara ens interessa— que ens trobem davant d’un Estat compost integrat per dos o més països en un pla d’igualtat, perquè cadascun dels que l’integren actua com un Estat diferent, ja que conserva les seves institucions i les seves lleis que el sobirà s’obliga a respectar i a mantenir, mitjançat l’actuació d’un virrei que representava al monarca, assistit per un consell format per representants de cada país que integra la monarquia composta, encarregat de vetllar pel seu manteniment i pel respecte a les institucions pròpies. En una terminologia més moderna es podria dir que aquest Estat compost es pot configurar com
Page 16
el precedent d’una confederació d’Estats, en la qual cadascun dels països que l’integren pren decisions d’autoritat enfront els seus ciutadans.
En aquest context polític Catalunya, i en general els països que integraven l’antiga Corona d’Aragó, conserven els seus òrgans de govern, que limiten la potestat legislativa del monarca, que sols podia dictar disposicions generals si contava amb el consentiment i amb l’aprovació de les Corts catalanes, ja que per dictar disposicions de caràcter general calia el concurs de la voluntat del monarca i dels estaments representats a les Corts catalanes, que en definitiva abocava a uns solució que aquestes darreres no gaudien de la facultat de legislar, però sí tenien la seguretat que no es legislaria sense el seu consentiment. Això vol dir que el règim de la monarquia absoluta o autoritària de la casa d’Àustria en res afectava la possibilitat que Catalunya tingués un Dret Civil propi, que tenia la condició de Dret comú dels catalans, que respectava i mantenia i fins i tot potenciava la constitució de Felip II de l’any 1599, respecte a la qual existeix un consens general entre els historiadors que marca el moment d’idil·li màxim entre la monarquia de l’època i el Principat de Catalunya. La constitució esmentada es troba en el llibre I, títol XXX, constitució 1a del volum 2n de les Constitutions y altres drets de Catalunya, compilada en virtut del capítol de cort LXXXII. De les Corts per la SC y R Majestat del Rey Don Philip IV, Nostre Senyor, celebrades en la ciutat de Barcelona any MDCCII, volum primer.
En l’aspecte que ara i aquí interessa això es va traduir no sols en el manteniment del Dret Civil català tradicional, sinó també amb l’establiment de les seves fonts de producció, que permetien configurar-lo com un veritable Dret comú i la innecessarietat de tenir que acudir a qualsevol altre ordenament jurídic aliè per tal d’integrar o completar les seves disposicions. Sobre aquest punt sols és oportú precisar que des de la promulgació del Codi Civil espanyol de l’any y 1889, que en el seu art. 1 establia un ordre jeràrquic entre les diferents fonts del Dret Civil, la doctrina jurídica catalana de l’època va seguir un criteri semblant a l’hora d’interpretar la constitució esmentada de l’any 1599, en el sentit de considerar que la primera font del Dret Civil català eren les disposicions que procedien dels organismes legislatius del Principat i que —en el seu defecte— s’aplicaven les disposicions del Dret comú i en darrer terme la doctrina dels doctors en matèria d’equitat, quan en realitat la constitució de l’any 1599 tenia un sentit molt deferent. Com era sancionar que el nucli fonamental del Dret Civil català es trobava en les disposicions del Dret Romà i Canònic que varen ésser objecte de l’anomenada recepció del ius commune des del segle XIII, que s’aplicava amb caràcter general, excepte en aquelles matèries sobre les quals el legislador de l’època va considerar que les normes romanes o canòniques rebudes no s’adaptaven a les necessitats o a les conveniències de la societat catalana i per aquest motiu les modificava, perquè en definitiva el Dret Civil no és altra cosa que el Dret propi de cada poble, adaptat a les seves peculiaritats. En aquest sentit doncs el Dret comú que invocava la constitució de l’any 1599 no actuava com a Dret supletori, sinó com element bàsic o fonamental del Dret Civil català, excepte en aquelles matèries que el legislador català havia considerat oportú esmenar o completar, amb la finalitat de donar una solució escaient als canvis que havia experimentat la societat i la família catalana en el decurs dels segles.
Page 17
Aquesta situació es va mantenir fins i tot després de la revolta catalana de l’any 1640 i la guerra civil i internacional subsegüent, que va posar fi a uns anys de separació de Catalunya de la monarquia espanyola i a la vegada a reconèixer als catalans els mateixos drets que tenien abans de l’inici del conflicte. En definitiva Catalunya seguia gaudint d’un Dret Civil comú, dotat de les seves fonts de producció i d’integració.
L’estructuració de la unitat política espanyola per la via de crear allò que hem anomenat l’Estat compost en la seva modalitat de la unió de dos o més països en un pla d’igualtat, pressuposa d’alguna forma que la seva subsistència està en funció del manteniment d’aquesta situació originària, que es pot evidentment modificar en el futur. En el cas que ara ens interessa es trenca de forma unilateral, és a dir, com a conseqüència de l’anomenada guerra de successió, que va determinar s’instaurés a Espanya la monarquia absoluta i autoritària de la Casa de Borbó, i el daltabaix polític i militar de l’any 1714, que va lliurar complement Catalunya a la discreció de la nova monarquia, perquè després de l’onze de setembre es parteix del punt de vista que Catalunya està mancada de qualsevol forma de govern; amb la conseqüència inevitable de la supressió de tots els òrgans que havia conservat des de la seva incorporació a la monarquia espanyola en la forma esmentada fa uns moments. Que es substitueix per la modalitat d’una unió accessòria, que suposa convertir Catalunya en una província de la nova monarquia espanyola com a part integrant de la mateixa i sotmesa a les seves lleis, com posa de manifest de forma prou clara el Decret de Nova Planta per la via de fer desaparèixer els òrgans de govern i de suprimir dels organismes legislatius catalans que havia consolidat la constitució esmentada de l’any 1599, perquè des d’aleshores l’única font del Dret serà l’autoritat reial.
Així i tot l Decret de Nova Planta no va determinar la uniformitat legislativa espanyola en matèria de Dret Civil, ja que a darrera hora Felip V va decidir mantenir el Dret Civil fins aleshores vigent a Catalunya; però no en base a restablir la situació anterior, sinó perquè la voluntat del monarca era restablir el Dret Civil català fins aleshores vigent en base el seu poder absolut. Que a la vegada privava a Catalunya de la potestat de legislar en matèria de Dret Civil, ja que el Decret de Nova Planta suprimia els organismes legislatius del Principat, que havia conservat no obstant la unificació política espanyola del segle XV.
En base a aquests fets es pot qüestionar si el Dret Civil català petrificat, si ens valem d’una expressió que ha arrelat, es podia qualificar encara de Dret comú de Catalunya o si havia de rebre una altra denominació. El problema es va presentar en relació amb un aspecte molt concret, però d’una transcendència indubtable, que es concretava en el fet de si el Decret de Nova Planta restablia la constitució de l’any 1599 en la seva integritat, en el sentit que no sols restablia el Dret Civil català que tenia el seu origen en les disposicions aprovades pels organismes legislatius de Catalunya sinó també els seus tradicionals ius commune romà i canònic, que com s’ha esmentat fa uns moments constituïen la base fonamental de l’ordenament civil català, ja que les constitucions catalanes posteriors no tenien altra finalitat que completar o actualit-
Page 18
zar el ius commune. De forma sorprenent, atesa la transcendència del problema, el dubte es va mantenir durant tot el segle XVIII, ja que el govern de l’Estat mai va atendre els requeriments que se li havien adreçat en aquest sentit per tal de solucionar el problema i a nivell doctrinal es posaven de manifest les dificultats que comportava donar-li una solució categòrica en un sentit o altre. En tot cas s’admetia de forma pacífica que formaven part del Dret Civil català les disposicions de caràcter general promulgades pel legislador espanyol amb posterioritat el Decret de Nova Planta, que complementaven el Dret Civil...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba