Conferència Mundial de Drets Lingüístics

Autor:Oriol Ramon
Càrrec:Secretari general del Comitè de Seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics
Pàgines:303-309
RESUMEN

1. El procés - 2. El context - 3. La pau lingüística - 4. La Declarada universal de drets lingüístics - 5. El seguiment

 
ÍNDICE
CONTENIDO

Page 303

1. El procés

Els dies 6 al 8 de juny de 1996 es reuniren a Barcelona 61 ong, 30 centres pen i 40 experts en dret lingüístic de tot el món. La convocatòria de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics fou una iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del pen Club Internacional i el ciemen (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), sota la tutela de la unesco.

L'assemblea de participants aprovà la Declaració universal de drets lingüístics per aclamació en un acte celebrat el dia 6 de juny al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Els delegats de les ong, centres pen i experts firmaren el document en el mateix acte, al final del qual lliuraren el text i el plec de signatures al representant del director general de la unesco. D'aquesta manera la Declaració Universal de Drets Lingüístics encetava un nou camí, el que l'ha de menar a esdevenir una Convenció Internacional de les Nacions Unides.

2. El context

Tal com podran copsar els lectors, la Declaració és un document llarg i complex. No podia ser de cap altra manera, car el tema en si és complex, i més quan la voluntat dels redactors ha estat de recollir, el més democràticament possible, les opinions expressades per moltes persones i organitzacions d'arreu.

La Declaració universal de drets lingüístics és el fruit d'un llarg procésPage 304de reflexió que començà el mes de setembre de 1994, quan les entitats promotores de la Conferència encarregaren la redacció a un equip d'experts procedents de diferents disciplines i camps d'actuació. En l'elaboració dels dotze esborranys hi intervingueren quaranta experts de diferents països.

Les noves tecnologies de la comunicació feren possible un ampli debat sobre el contingut de la Declaració amb persones i entitats de tots els continents.

La diversitat de les aportacions que l'equip d'experts anà rebent de totes les entitats durant el procés de redacció va ser un factor determinant perquè la Declaració reflectís la multiplicitat de contextos sociolingüístics i mantingués un equilibri de plantejaments poc usual fins al moment actual.

Un dels esforços dels redactors fou de definir uns drets lingüístics equitatius, sense subordinar-los a l'estatus polític o administratiu del territori on pertany la comunitat lingüística, ni a criteris com el grau de codificació o el nombre de parlants, els quals no han estat considerats a efectes de dret. Per aquest motiu, la Declaració proclama la igualtat de drets lingüístics, sense distincions no pertinents entre llengües oficials/no oficials, nacionals/regionals/locals, majoritàries/minoritàries, o modernes/arcaiques.

Una de les aportacions més importants al dret lingüístic rau en el fet que la Declaració considera inseparables i interdependents las dimensions col·lectiva i individual dels drets lingüístics, car la llengua es constitueix col·lectivament en el si d'una comunitat i és també en el si d'aquesta comunitat que les persones en fan un ús individual. D'aquesta manera, l'e-xercici dels drets lingüístics individuals només es pot fer efectiu si hom respecta els drets col·lectius de totes les comunitats i tots els grups lingüístics.

Articular els drets lingüístics de comunitats, grups i persones que comparteixen un mateix espai és imprescindible per a garantir la convivència, però resulta extraordinàriament complex. D'aquí que la Declaració tingui en compte els drets de les comunitats lingüístiques assentades històricament en el seu territori per a establir una gradació, aplicable en cada cas, dels drets dels grups lingüístics amb diferents graus d'historicitat i d'au-toidentificació, i dels individus que viuen fora de la seva comunitat d'origen.

Si bé l'exercici dels drets lingüístics pot dependre dels recursos disponibles, fóra injust de negar la validesa d'aquests drets al·legant una falta de mitjans. Per això la Declaració recorda que la realització dels drets tan universalment reconeguts avui en dia com el dret a la vida, a la salut, al treball o a l'educació requereixen un finançament considerable; i demana un compromís internacional de solidaritat que compensi, també en aquest camp, els dèficits i faci viables els drets dels més desafavorits,

Page 305

La varietat de factors que condicionen la situació de les llengües, la difícil convergència dels interessos de comunitats, grups i individus, i la necessària interrelació entre els drets lingüístics i altres drets fonamentals, fan impossible la definició d'unes mateixes mesures aplicables a tots els casos. Per això la Declaració, bo i destacant la responsabilitat ineludible dels poders públics, se centra en els drets i no en les obligacions o les prohibicions, i posa l'accent en la recerca de solucions adaptades a cada cas a partir del consens democràtic.

3. La pau lingüística

La Declaració, doncs, és un text que esdevé necessari, tal com manifesten els seus preliminars «per corregir els desequilibris lingüístics de manera que asseguri el respecte i el ple desplegament de totes les llengües i estableixi els principis d'una pau lingüística planetària justa i equitativa, com a factor cabdal de la convivència social». (Preliminars).

I si aquesta pau ha de ser justa i equitativa és perquè en els fonaments de les bases de la Declaració hi ha el principi bàsic de la igualtat de tots els pobles i de totes les llengües. Ni les característiques dels pobles (econòmiques, socials, religioses, culturals, demogràfiques, etc.) ni les característiques de les llengües no justifiquen cap mena de discriminació; per tant, totes les comunitats lingüístiques són subjectes dels mateixos drets.

Totes les prediccions indiquen que durant el segle XXI poden desaparèixer el 80% de les llengües del món. Això comporta un plantejament inevitable: que el plurilingüisme i la diversitat lingüística han de contribuir a la cultura de la pau, tant com aquesta ha de contribuir a preservar la diversitat.

Aquesta relació de reciprocitat és assolible si el desenvolupament de la cultura de la pau explora els valors que proporcionen les llengües com a elements d'integració. En aquest sentit la Declaració fomenta una nova percepció del mateix concepte de diversitat lingüística: aquell que entén totes les llengües com a patrimoni de la humanitat, i transmet el convenciment que aquest patrimoni no és cap propietat sinó un llegat i com a tal no el podem dilapidar.

D'altra banda, les condicions de vida actuals faciliten l'acceleració dels processos de substitució lingüística, i és per això que cal modificar la percepció de la llengua; el mite de la diversitat lingüística com a barrera per a la comunicació i la integració és fals; ben al contrari, el fet que la llengua sigui un fet tangible la fa un element fonamental de la integració. I, natural-Page 306ment, allò que la fa imprescindible en la cultura de la pau és que és transmissible i acumulable: és un bé accessible a tots i la seva adquisició no comporta cap renúncia.

La Declaració ha estat realitzada en un moment en el qual la diversitat lingüística del planeta està greument amenaçada. A aquesta situació ens han portat diversos factors definits per:

- La secular tendència unificadora de la majoria d'estats a reduir la diversitat i a afavorir actituds adverses a la pluralitat cultural i al pluralisme lingüístic.

- El procés de mundialització de l'economia i, en conseqüència, del mercat de la informació, la comunicació i la cultura, que trasbalsa els àmbits de relació i les formes d'interacció que garanteixen la cohesió interna de cada comunitat lingüística.

»- El model economicista de creixement propugnat pels grups econòmics transnacionals, que pretén identificar la desregulació amb el progrés i l'individualisme competitiu amb la llibertat, cosa que genera greus i creixents desigualtats econòmiques, socials, culturals i lingüístiques.» (Preàmbul).

La Declaració universal de drets lingüístics oposa a aquests factors una concepció de l'universalisme basada en la diversitat lingüística i cultural, que superi alhora les tendències homogeneïtzadores i les tendències a l'aïllament exclusivista, i té com a eixos fonamentals:

- En la perspectiva política, concebre una organització de la diversitat lingüística que permeti la participació efectiva de les comunitats lingüístiques en aquest nou model de creixement.

- En la perspectiva cultural, fer plenament compatible l'espai comunicatiu mundial amb la participació equitativa de tots els pobles, de totes les comunitats lingüístiques i de totes les persones en el procés de desenvolupament.

»- En la perspectiva econòmica, fonamentar un desenvolupament sostenible basat en la participació de tothom i en el respecte per a l'equilibri ecològic de les societats i per a unes relacions equitatives entre totes les llengües i cultures.» (Preàmbul).

4. La Declarada universal de drets lingüístics

La Declaració pretén ser aplicable a una gran diversitat de situacions lingüístiques, i per això ha fet una atenció especial a la definició de l'aparellPage 307conceptual en què es basa el seu articulat. Així, considera com a eixos de la comunitat lingüística la historicitat, la territorialitat, l´autoidentifïcació com a poble i el fet d'haver desenvolupat una llengua comuna com a mitjà normal de comunicació entre els seus membres. Consegüentment, ía Declaració defineix, sempre en el seu títol preliminar, la llengua pròpia d'un territori com l'idioma de la comunitat històricament establerta en un determinat espai. La necessitat de preservar els drets lingüístics de col·lectivitats desplaçades del seu territori històric (ja sigui per migració, deportació, o altres causes) de manera que siguin compatibles amb els drets de la comunitat lingüística del lloc de destinació, ha estat contemplada en la conceptualització del grup lingüístic, entès com una col·lectivitat humana que comparteix una mateixa llengua i que es troba assentada en l'espai territorial d'una altra comunitat lingüística, però sense una historicitat equivalent.

El territori és, doncs, un dels eixos de la comunitat lingüística i probablement allò que demana una precisió conceptual més acurada, en tant que és en el seu marc on una comunitat lingüística determinada ha d'exercir els seus drets, però també és l'àmbit més cobejat pels qui tenen la voluntat de conculcar-los. Per això, la Declaració no preveu el seu reconeixement com a tret definitori. Al mateix temps no l'entén tan sols com a àrea geogràfica, sinó també com un espai social i funcional imprescindible per al ple desenvolupament de la llengua. Això permet, per exemple, considerar com a comunitat lingüística els pobles nòmades en les seves àrees històriques de desplaçament, i entendre que es troben al seu propi territori i pertanyen a una comunitat lingüística les comunitats que:

- Es troben separades del gruix de la seva comunitat per fronteres polítiques o administratives;

- Estan assentades històricament en un espai geogràfic reduït, envoltat pels membres d'altres comunitats lingüístiques; o

»- Estan assentades en un espai geogràfic compartit amb els membres d'altres comunitats lingüístiques d'historicitat similar.» (Article 1.3).

L'equilibri de la Declaració es fonamenta en l'articulació entre els drets de les comunitats i grups lingüístics i els drets de les persones que en formen part. Per això es tenen en compte, a més de la historicitat relativa i la voluntat expressada democràticament, els factors que poden aconsellar un tracte compensatori. La mateixa voluntat d'universalisme de la Declaració comporta la correcció dels desequilibris per tal que s'asseguri el respecte i el ple desplegament de totes les llengües.

Page 308

Un altre dels aspectes a què la Declaració ha fet una atenció especial és l'articulació entre els drets de les comunitats i grups lingüístics i els drets de les persones que en formen part, de manera que ni els uns ni els altres no puguin representar un obstacle a la interrelació i Ja integració amb la comunitat lingüística receptora, ni una limitació dels drets d'aquesta comunitat o dels seus membres a la plenitud de l'ús públic de la llengua pròpia en el conjunt del seu espai territorial. Per això fa explícits una sèrie de drets personals inalienables i exercibles en qualsevol situació, com:

el dret a ésser reconegut com a membre d'una comunitat lingüística;

el dret a l'ús de la llengua en privat i en públic; »el dret a l'ús del propi nom;

»el dret de relacionar-se i d'associar-se amb d'altres membres de la comunitat lingüística d'origen;

»el dret de mantenir i desenvolupar la pròpia cultura;

i tots els altres drets de contingut lingüístic reconeguts en el Pacte internacional de drets civils i polítics de 16 de desembre de 1966 i el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals de la mateixa data.» (Article 3.1).

Al mateix temps considera un dret i un deure de les persones que s'es-tableíxen en el territori d'una comunitat lingüística diferent mantenir-hi una relació d'integració, entesa com una resocialització d'aquestes persones en la societat que les acull, i només accepta com a resultat d'una opció individual lliure l'assimilació, entesa «com l'aculturació de les persones en la societat que les acull, de tal manera que substitueixin les seves característiques culturals d'origen per les referències, els valors i els comportaments propis de la societat receptora» (Article 4.2). A aquests drets personals, la Declaració afegeix com a drets dels grups lingüístics:

el dret a l'ensenyament de la pròpia llengua i cultura;

el dret a disposar de serveis culturals;

»el dret a una presència equitativa de la llengua i la cultura del grup en els mitjans de comunicació;

»el dret a ser atesos en la seva llengua en els organismes oficials i les relacions socioeconòmiques.» (Article 3.2).

A més dels principis generals, els títols de la Declació articulen els drets lingüístics en els àmbits de l'Administració pública i òrgans oficials, l'ensenyament, l'onomàstica, els mitjans de comunicació i noves tecnologies, la cultura i l'àmbit socioeconòmic. Les disposicions transitòries fan referèn-Page 309cia al deure dels poders públics de prendre totes les mesures per a l'aplicació dels drets proclamats en la Declaració, i de vetllar perquè autoritats, organitzacions i persones siguin informades dels drets i deures correlatius que es desprenen de la Declaració.

Finalment en les disposicions finals, es proposa la creació del Consell de les Llengües en el si de les Nacions Unides; i es propugna i promou la creació d'una comissió mundial de drets lingüístics.

5. El seguiment

L'assemblea de participants de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics creà un Comitè de Seguiment de la Declaració amb la finalitat doble d'exercir l'acompanyament del text en el seu camí dins de la unesco i d'aconseguir el màxim suport possible de les institucions i entitats d'arreu, un suport que reforça el pes moral de la Declaració i ajuda a difondre'n el contingut.

Les primeres adhesions, unànimes, han estat del Parlament de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona, el Congrés de Diputats, el Consell Econòmic, Social i Cultural de Còrsega i una llarga llista d'ajuntaments i entitats d'arreu. El Comitè de Seguiment treballa per a aconseguir-ne moltes més i eixamplar el suport arreu del món.

Finalment, el Comitè de Seguiment ha creat un Consell científic format per experts en dret lingüístic d'arreu del món. La finalitat del Consell és de recollir noves idees i aportacions, que completin i millorin el contingut de la Declaració i estar al servei de la unesco sempre que aquesta institució demani el nostre suport.