El concepte de llengua pròpia en el dret i en la normalització de l’idioma a Catalunya

L'adjectiu¹ propi apareix a diverses disposicions i textos jurídics que es refereixen a una llengua o un idioma amb ànim tuïtiu. La idea de propietat per referir-se a la llengua respectiva de cada col·lectiu la trobem molt pri-merencament en la mateixa acta de constatació de l'existència de les llengües romàniques. Així, en un dels tres coneguts concilis carolingis de Ma-gúncia, Reims i Tours celebrats l'any 813, concretament en el cànon 17 del de Reims, s'hi diu que «Procurin els bisbes de predicar els sermons i les homilies dels sants Pares en un llenguatge que tots puguin entendre, de conformitat amb la llengua pròpia».² Encara que el text original es refereix al caràcter propi de la llengua mitjançant un substantiu, no trobem desencertada la traducció en adjectiu que en fa Prats, la qual, d'altra banda, en facilita l'enllaç amb el modern sintagma «llengua o idioma propi». Més recentment, doncs, aquesta expressió ha reprès en diverses disposicions que tenen en comú la protecció de la llengua o les llengües concernides;

Page 96

1. La primera referència moderna que coneixem d'aquest ús és un acord de 1898, del Consell General de les Valls d'Andorra,³ en què el seu Síndic ordena que s'imprimeixin «los pasaports y guías ab lo lenguatge català y no castellà, per ser aquell lo propi idioma de las Valls».⁴

2. L'article 3 de l'Estatut interior de Catalunya, Llei fonamental del seu Parlament, aprovada el 25 de maig de 1933, deia que «la llengua pròpia de Catalunya és la catalana». Per a Puig (1984 p. 45), «aquesta nota de propietat, referida a les llengües territorials, apareix [...] sense cap mena de dubte, amb la finalitat de reafirmar la posició jurídica de la llengua catalana», atès que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932 havia establert una igualtat formal entre el català i el castellà en afirmar que «el català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya».

3. L'article 5.1. c de la Convenció relativa a la lluita contra la discriminació en el domini de l'educació, aprovada el 14 de desembre de 1960 per la Conferència de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (unesco) diu que els Estats parts en la Convenció convenen: «Que ha de reconèixer-se als membres de les minories nacionals el dret a exercir les activitats docents que els siguin pròpies, entre elles la d'establir i mantenir escoles i, segons la política de cada Estat en matèria d'educació, emprar i ensenyar el seu propi idioma».⁵

4. L'article 27 del Pacte internacional de drets civils i polítics (pidcp), aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, diu el següent: «En els estats en què existeixin minories ètniques, religioses o lingüístiques no es negarà a les persones que pertanyin a les esmentades minories el dret que els correspon, en comú amb els altres membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i a practicar la seva pròpia religió i a fer servir el seu propi idioma.» Més recentment la Resolució 47/135, de 18 de desembre de 1992, per la qual l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar una Declaració dels drets de les persones pertanyents a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques articula el mateix precepte en positiu: «Article 2.1. Las persones que pertanyin a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques [...] tenen el dret a gaudir de la seva pròpia cultura, a professar i practicar la sevaPage 97pròpia religió i a utilitzar la seva pròpia llengua, en privat i en públic, lliurement sense cap ingerència ni cap forma de discriminació». Sembla, doncs, que aquestes minories haurien de poder viure en la seva llengua pròpia amb preferència a qualsevol altra. A més, l'article 4.2 de la Resolució imposa als estats l'obligació d'adoptar mesures positives en favor, entre altres, dels idiomes de les minories, prescripció que trobem també en altres textos internacionals.⁶ Entenem, així, que per esguard de l'interès públic que té la conservació d'aquella llengua el legislador ha de regular, fins i tot imposant-lo, l'ús de la llengua pròpia respectiva en determinats àmbits de la vida de la comunitat, sense que sigui obligatòria la presència de la llengua majoritària de l'Estat on es trobin.⁷

   És una llàstima que en textos internacionals contemporanis que transcriuen un dret similar al de les disposicions reproduïdes s'utilitzin adjectius menys satisfactoris com «llengua regional o minoritària»⁸ o «llengua materna» (mother tongue)⁹ Fóra interessant una anàlisi comparativa de totes aquestes denominacions.

5. Diversos estatuts d'autonomia vigents a Espanya es refereixen a les llengües distintes del castellà declarant-les llengües pròpies dels àmbits territorials respectius. Així ho fan els del País Basc, Catalunya, Galícia, lesPage 98Illes Balears i el País Valencià.¹⁰ D'entre ells, els que destaquen amb més èmfasi l'adjectiu o atribut que comentem són els estatuts de Catalunya¹¹ i Galícia,¹² ja que dediquen el primer paràgraf dels articles 3 i 5 -que dissenyen el règim lingüístic respectiu- exclusivament a aquesta qüestió.

   L'article 3 de l'Estatut de Catalunya diu el següent:

   1. La llengua pròpia de Catalunya és el català.

   2. L'idioma català és l'oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol.

   »3. La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per tal d'assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d'arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya.

   »4. La parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció.»

   L'article 5 de l'Estatut per a Galícia diu el següent:

   1. La llengua pròpia de Galícia és el gallec.

   2. Els idiomes gallec i castellà són oficials a Galícia i tothom té el dret de conèixer-los i d'usar-los.

   3. Els poders públics de Galícia garantiran l'ús normal i oficial dels dos idiomes i potenciaran la utilització del gallec en tots els ordres de la vida pública, cultural i informativa, i disposaran els mitjans necessaris per a facilitar-ne el coneixement.

   4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la llengua,»

   Sobre l'ús de l'adjectiu pròpia en els estatuts d'autonomia és digne d'esment el debat que es va produir en relació amb la primera frase de l'article 3 de l'Estatut per a les Illes Balears, que va quedar com segueix: «La llen-Page 99gua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendra, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial. Tots tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la i ningú no podrà ésser discriminat per causa de l'idioma».¹³ El debat va consistir que alguns parlamentaris demanaven que la clàusula «pròpia de les Illes Balears» fos especificativa i no explicativa, és a dir, que no estigués redactada entre comes, de manera que el text digués que «la llengua catalana pròpia de les Illes Balears tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial». Una proposta aparentment tan simple englobava a la vegada dos durs atemptats contra la llengua catalana:

   a) En transformar la clàusula explicativa en especificaciva, la funció de l'adjectiu pròpia passaria a ésser especificativa de la clàusula anterior, amb la qual cosa promouria la confusió sobre si la llengua catalana «pròpia de les Illes Balears» s'identifica científicament amb la llengua catalana parlada a Catalunya. En definitiva, l'eliminació de les comes hauria donat suport jurídic a sectors secessionistes que ataquen la unitat de la llengua catalana i defensen l'ús diglòssic d'aquesta a les Illes. En combatre la unitat del català pretenen deixar-ne les modalitats insulars sense una normativa gramatical clara, amb la qual cosa afavoreixen el manteniment del castellà en els usos socials més prestigiosos i impulsen, sense manifestar-ho expressament, la continuació d'un procés de substitució lingüística forçosa iniciat fa gairebé tres segles i intensificat en els períodes dictatorials que hem sofert fins a data recent.

   b) Com a conseqüència també del pas d'un contingut explicatiu a un d'especificatiu, es dificultaria la possibilitat d'atribuir cap contingut jurídic a l'adjectiu pròpia. Amb això s'impediria una interpretació favorable a la preeminència de la llengua catalana en el desenvolupament legislatiu i reglamentari posteriors que pogués estar basada en la declaració de llengua pròpia referida a la llengua catalana. Ben al contrari, la redacció que feliçment no va prosperar hauria transformat l'atribut «pròpia» en perjudicial, en atemptar contra la unitat de l'idioma.

   6. Conseqüentment amb l'atribució estatutària, les lleis en favor de les llengües pròpies aprovades pels parlaments de les comunitats autònomes del País Basc, Catalunya, Galícia, Illes Balears i País Valencià repetei-Page 100xen -amb més èmfasi i reiteració que els estatuts d'autonomia- l'adjectiu que comentem referit exclusivament a la llengua territorial i no al castellà. L'única excepció és la Llei foral 18/1986, de 15 de desembre,¹⁴ del basc, l'article 2.1 de la qual afirma que «El castellano y el vascuence son len-guas propias de Navarra [...]», Una solució intermèdia l'havia adoptada la Llei 4/1983, de 23 de novembre,¹⁵ d'ús i ensenyament del valencià, que en l'article 2 diu que «el valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana», deixant entreveure implícitament que el castellà també és llengua pròpia en les poblacions on és llengua històricament parlada i que es recullen en l'article 36 de la Llei. La declaració explícita o implícita del castellà com a llengua pròpia dels territoris on ha estat emprat històricament constitueix un argument favorable a la tesi que exposem.

   @La legislació catalana

   La Llei del Parlament català 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya,¹⁶ repeteix manta vegada l'adjectiu pròpia referit a la llengua catalana, excepte a la Vall d'Aran, on l'article 28.1 reconeix també l'aranès com a «llengua pròpia».

   A més del preàmbul i d'aquest article esmentat, que comentarem més endavant, la part dispositiva de la Llei catalana es refereix a la «llengua pròpia» en els articles 2, 6 i 14. Aquests articles es limiten a repetir que, per tal com el català és la llengua pròpia del territori de Catalunya, existeix el dret a usar-la en una sèrie d'àmbits públics i privats, oficials o no (article 2), és la llengua pròpia de les administracions pròpiament catalanes (article 5), i també ho és de l'ensenyament en tots els nivells educatius (article 14). Malgrat aquesta reiteració, la redacció i el context immediat d'aquests articles desdibuixen l'abast territorial de la declaració de propietat, i no encerten a aclarir el contingut o els efectes d'aquesta declaració en confondre'ls amb els que entenem que deriven de la declaració d'oficialitat. Així, respecte a l'abast territorial de la propietat, sobre el qual gairebé no tornarem, l'artí-cle 5 de la Llei catalana afirma que determinades institucions públiques tenen el català com a llengua pròpia, suscitant, doncs, dubtes sobre si la resta d'institucions públiques, especialment les de l'Estat, o fins i tot les privades, tenen o han de tenir el català com a llengua pròpia. Creiem que siPage 101hi ha alguna cosa indiscutible en la declaració estatutària del caràcter propi de la llengua catalana, i en el tenor global de la Llei de normalització, és el caràcter territorial, no institucional ni estamental, del concepte de llengua pròpia. A tot això hi ajuda també l'article 27 del pidcp comentat. Creiem que el legislador català de 1983 no es va atrevir a fer una declaració específica de la propietat del català en l'Administració de l'Estat i en àmbits subjectes al dret privat per insistir en la preferència de l'ús del català des de les institucions públiques d'àmbit territorialment català (la Generalitat i les entitats locals).

   Els raonaments d'aquest treball, però, parteixen de l'abast territorial, no només institucional, del concepte de llengua pròpia. Si el Tribunal Constitucional, en la Sentència 82/1986, de 26 de juny, FJ2, remarca l'abast territorial del concepte d'oficialitat, no hi ha cap motiu per restringir el de propietat.

   Per acabar-ho de complicar més, l'article 2.1 de la Llei catalana, punt i seguit després de repetir l'afirmació de l'article 3.1 de l'Estatut d'Autonomia, desenvolupa els drets individuals que deriven no del concepte de propietat sinó del d'oficialitat. La prova és que són drets subjectius genèrics igualment predicables per als castellanoparlants, almenys els recollits en la frase immediatament posterior. El motiu que aquests drets es recullin expressament per al català pensem que obeeix al fet que els castellanoparlants no han tingut ni tenen problemes per exercir els drets lingüístics derivats del caràcter oficial del castellà, mentre que els catalanoparlants encara tenim problemes per exercir-los.

   El Govern català s'ha plantejat, amb més o menys intensitat, des de fa uns sis anys, la reforma de la Llei de normalització, que evidentment hauria de corregir si més no els aspectes que ara comentem. Malgrat aquestes objeccions, alguns articles de la Llei,¹⁷ i sobretot altres disposicions posteriors de desplegament, apunten adequadament al caràcter de llengua pròpia tal i com l'interpretem en aquest treball.

Malgrat les ja nombroses disposicions que parlen de llengua pròpia en el dret espanyol i internacional, no en trobem cap amb una definició clara i precisa del contingut i el significat que enclou aquest terme. A mancaPage 102d'això, part de la doctrina catalana s'ha esforçat per analitzar la utilitat jurídica o, per contra, la possible causa exclusivament metajurídica de la seva aparició en els textos als quals hem fet al·lusió. Precisament aquesta qüestió va ser una de les que va centrar l'àrea científica sobre Llengua i Dret del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, els actes centrals del qual van tenir lloc a Andorra la Vella el maig de 1986.¹⁸ Aquest buit sobre el concepte estudiat no el trobem, si més no en el nivell jurisprudencial i doctrinal, en relació amb altres de més tradició com el de llengua oficial, l'ús arrelat del qual permet una aproximació més clara al seu contingut.

Per a una anàlisi del concepte de llengua pròpia és possible preguntar-se si té una naturalesa jurídica, o si és un concepte metajurídic positívitzat pel dret però sense que hom pugui derivar-ne conseqüències jurídiques. La qüestió és si del principi de propietat de la llengua l'ordenament jurídic pot constituir i desenvolupar drets i obligacions en vers .aquella llengua, que puguin fins i tot arribar a restringir legítimament el dret a l'ús d'altres llengües, o si per contra es tracta d'un pur principi declaratiu, una proclamació més o menys emfàtica d'una realitat històrica i social, en definitiva aliena al dret, i que aquest reconeix independentment de la protecció jurídica que ulteriorment es pugui atribuir a aquella llengua. Seria possible, tanmateix, el plantejament mixt. És a dir, que s'atribuís un origen metajurídic, social i històric damunt del qual s'assenta el principi de propietat, i que justament aquell origen donés força i fonament, per la via de la declaració de propietat, a l'atribució d'un contingut jurídic protector de la llengua en qüestió. En definitiva el tema es planteja en dret català i espanyol perquè aquest proclama el caràcter d'oficial del castellà i de les altres llengües, però aquestes, en el seu territori, en general, a més d'oficials són declarades com a llengües pròpies, i això és el que ens obliga a analitzar si la distinció entre la llengua oficial pròpia i l'altra llengua oficial, el castellà, és rellevant jurídicament o no ho és.

S'ha de descartar, d'entrada, l'admissibilitat de qualsevol interpretació del principi llengua pròpia que fos contrària a la protecció de la llengua objecte de regulació. Si el concepte apareix en normes tuïtives, sembla fora de tota lògica donar-li una interpretació contrària a la causa que origina els preceptes en què apareix. Aquest aclariment seria intranscendent si no fos perquè efectivament es dóna el cas. En la dialèctica jurídica en favor de la recuperació de les llengües sovint s'han de dedicar molts esforços argumentals en defensa d'obvietats i en el combat contra prejudicis arrelats. Juristes de prestigi reconegut, i fins i tot algun jutge, en tractar del nostre objecte d'estudi,Page 103es deixen portar més pels seus sentiments personals que pel seny, i fins i tot alguna afirmació ens remet directament a les vísceres. Més amunt hem vist com uns polítics van intentar trossejar el català manipulant el concepte de llengua pròpia amb un parell de comes. Malgrat que no ho van aconseguir, hem localitzat disposicions de menor rang sense les comes, i els atacs a la unitat de la llengua catalana en un altre territori de llengua catalana, el País Valencià, han omplert pàgines de premsa i de textos oficials des que el català va deixar d'ésser explícitament perseguit fins ara, amb intensitat creixent.

Un altre exemple d'ús del concepte de llengua pròpia contra el català és la interpretació que li dóna una Sentència de l'antiga Audiència Territorial de Barcelona d'li de març de 1985, que d'altra banda va mantenir amenaçada la política lingüística educativa del Govern català fins a la revocació de la Sentència esmentada per la definitiva del Tribunal Constitucional, és a dir, la 337/1994, de 23 de desembre. Respecte a l'afirmació constitucional¹⁹ que la llengua pròpia de Catalunya és el català, un dels atesos de la Sentència revocada deia que és «obligat rebutjar qualsevol interpretació de la qual es pogués obtenir la inconstitucional conclusió que el castellà no és llengua pròpia també de Catalunya sinó impròpia o aliena, amb desconeixement de l'article 2n de la Constitució i del fet notori que és la llengua natural, habitual i materna d'un nombre de ciutadans de Catalunya tan elevat, almenys, com el d'aquells que tenen per llengua natural, habitual i materna la catalana [...]». Deixant de banda que l'Audiència no va tenir mai la potestat de declarar el caràcter constitucional o no d'una determinada interpretació d'una norma, tampoc no estava habilitada per interpretar l'article 3.1 de l'Estatut d'Autonomia en si. A més, la seva interpretació sobre l'afirmació que la llengua pròpia de Catalunya és el català atempta contra el sentit comú. El Tribunal diu que aquesta afirmació «únicament determina quina de les llengües espanyoles és la peculiar de la Comunitat Autònoma de Catalunya». La interpretació no té sentit perquè la llengua catalana, com es pot veure en qualsevol text escolar i en lleis que el tribunal havia de conèixer, és llengua comuna de diversos territoris repartits en quatre estats. No coneixem cap norma de dret comparat que digui que tal llengua és peculiar de tal lloc, simplement per informar el lector sense voluntat d'innovar el dret. En definitiva, la igualtat llengua pròpia=llengua peculiar inventada per la Sentència de l'Audiència repeteix el doble atac que es va pretendre en les Illes Balears, i a més l'amplia:

Page 104

1. El que és peculiar difícilment és compartit, i per tant la Sentència fa entendre que el que es parla en altres territoris no és català. La prova d'aquest atac subtil és que mai un hispanista no dirà que el castellà és peculiar d'Espanya, a risc que els seus col·legues l'acusin d'atemptar contra la unitat de l'espanyol parlat en altres continents.

2. La interpretació llengua pròpia-llengua peculiar pretén clarament negar contingut jurídic al qualificatiu pròpia.

3. Es pot arribar a pensar que l'Audiència interpreta que els primers parlamentaris catalans posteriors a la dictadura volien a sensu contrario simplement dir que el català és peculiar de Catalunya mentre que el castellà és la llengua comuna entre Catalunya i Espanya. La prova és que l'expressió llengua comuna és utilitzada pels sectors contraris a la recuperació de les llengües històricament perseguides, i ho és per referir-se al castellà per oposició a les llengües pròpies de las comunitats autònomes, Interpretar d'aquesta manera un text emanat dels parlamentaris que maldaven per trobar solucions jurídiques per salvar la llengua catalana d'una futura desaparició és simplement absurd.

   Es cert que hi ha un fragment del preàmbul de la Llei catalana de normalització lingüística que podria donar suport a la igualtat pròpia=peculiar i ésser usat per invalidar la nostra interpretació del terme pròpia. Així, en l'últim paràgraf es diu que «la Llei tracta del cas específic del territori de la Vall d'Aran, on a través dels segles s'ha conservat i encara es parla una llengua particular, que requereix un procés propi de normalització». Aquest comentari enllaça amb el títol V de la Llei, que sota l'epígraf «De la normalització de l'ús de l'aranès» està integrat per un sol article, el 28. Essent la Vall d'Aran demogràficament i territorialment reduïda, ofereix l'evolució i el règim jurídic més complex d'Espanya:

1. La Llei 7/1983, esmentada, declarava l'aranès llengua pròpia de la Vall d'Aran, però no llengua oficial. Així, en aquella època, l'Aran tenia declarada una llengua pròpia, l'aranès, però sense reconeixement com a oficial (excepte en alguns àmbits com la toponomàstica o en el fet d'ésser d'ensenyament obligatori a les escoles), í dues llengües oficials, el català i el castellà (amb excepció de la toponímia, on només l'aranès és oficial).

2. Actualment, en virtut de la Llei 16/1990, de 13 de juliol,²⁰ sobre el règim especial de la Vall d'Aran, article 2, l'aranès ja és anomenat legalment també occità d'acord amb la seva adscripció científica, i comPage 105parteix en la comarca on és llengua pròpia el caràcter oficial juntament amb ei català i el castellà.

   És evident que la legislació catalana posterior ha corregit de forma múltiple l'erroni plantejament de la Llei de normalització lingüística respecte a l'occità a la Vall d'Aran, i entenem que la descripció gairebé despectiva del preàmbul de la Llei del 1983 de la situació de l'aranès no es correspon en absolut amb la legislació ni l'evolució doctrinal posterior, per la qual cosa s'ha de considerar una errada atribuïda a les dificultats que comportava l'elaboració de la primera llei lingüística de la història de Catalunya, oportunament corregida en part pel que fa a aquest punt.

   Descartada qualsevol interpretació contrària al caràcter tuïtiu del principi de propietat, en el preàmbul de la Llei catalana de normalització lingüística s'estableix clarament que almenys la declaració de llengua pròpia té un origen metajurídic. Així, comença dient que «La llengua catalana, element fonamental de la formació de Catalunya, n'ha estat sempre la llengua pròpia, com a eina natural de comunicació i com a expressió i símbol d'una unitat cultural amb profundes arrels històriques». Per a una part de la doctrina, el concepte de llengua pròpia és «evidentment, un concepte sociològic, no només jurídic», i «introdueix de fet un aspecte evident de territorialitat: la llengua que es qualifica com a pròpia és precisament la característica, històricament i sociològica, del territori al qual es refereix aquell concepte» (Puig, 1984, p. 45); és la seva llengua originària (Milian, 1990, p. 201). Per a Puig, que va ser qui oportunament va detectar la importància de la declaració de llengua pròpia, aquesta té una naturalesa pre-jurídica (1984, p. 46), però amb conseqüències jurídiques. En qualsevol cas «pressuposa una íntima relació entre la llengua que mereix aquest qualificatiu i el territori en el qual es parla [...]. La llengua és reconeguda com a part integrant de la identitat dels habitants que viuen en aquell territori» (1983, p. 62). Àdhuc un jurista com Tolívar (p. 177), poc donat a interpretar la legislació de forma favorable a les llengües diferents del castellà, considera que la declaració d'aquestes com a llengües pròpies significa que «diversos estatuts han volgut deixar clar el caràcter privatiu de la llengua distinta del castellà o, si es prefereix, el caràcter importat o imposat d'aquest». Per a Aina Moll, en la proclamació de llengua pròpia «pot trobar-se, a més, la restitució d'un dret arrabassat», i per a Benet, «una afirmació que es fa explícita a fi i efecte de preservar el català de futures polítiques as-similadores»²¹

   Page 106

   Tant la doctrina, doncs, partidària que el català sigui una llengua hegemònica a Catalunya, com la que opina que el català hauria de rebre en el seu territori un tracte favorable fins al límit d'aconseguir un ús equilibrat i idèntic al castellà, consideren que llengua pròpia no significa solament llengua peculiar, sinó que el principi té almenys una naturalesa metajurídica que parteix de la realitat social i històrica d'aquella llengua, i de la seva contribució a la identitat de la comunitat lingüística dintre del seu territori. Les discrepàncies sorgeixen a l'hora d'interpretar el possible contingut jurídic que deriva del principi de propietat. Els qui neguen contingut jurídic al concepte de llengua pròpia, únicament atribueixen la possible regulació de drets i obligacions lingüístics a l'empara de la declaració que el castellà i el català, en el nostre cas, són llengües igualment oficials. Com que són coofi-cials, consideren que el dret només pot intervenir positivament per afavorir la igualtat real entre les dues llengües, sense que pugui fomentar ía primacia d'una per damunt de l'altra.

   Per descomptat, la consecució de la igualtat material o real entre les dues llengües a través de la mal anomenada discriminació positiva està prou emparada constitucionalment com perquè no calgui recórrer al concepte de llengua pròpia per defensar-la jurídicament. Vegeu en aquest sentit els articles 9.2 respecte a la igualtat real i, pel que fa al respecte i protecció que mereixen les llengües, el 3.3, ambdós de la Constitució de 27 de desembre de 1978.²² Paral·lelament, els articles 8.2 i 3.3 i 3.4 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Fins aquí estem quasi tots d'acord a nivell teòric.

L'element central que va motivar part de la doctrina catalana a estudiar la declaració del català com a llengua pròpia va ser la necessitat de fonamentar jurídicament una política lingüística dirigida a aconseguir la recuperació del català fins a assolir el seu ús generalitzat en tots els seus àmbits, sí més no en la mesura en què es emprada en comunitats lingüístiques demogràficament i econòmicament comparables a la catalana com són les es-Page 107candinaves, la neerlandesa, la grega o la francòfona de Quebec. I això sens perjudici d'un règim de doble oficialitat paritària entre el català í el castellà, del qual deriven drets lingüístics que garanteixen la lliure elecció d'una llengua o l'altra pels ciutadans de Catalunya, i que comporta també obligacions paritàries com la necessària acreditació del coneixement d'ambdues llengües al final de l'ensenyament obligatori.

La via jurídica per a aquesta política lingüística ens sembla que si més no té un suport suficient en la distinció que observem en diversos estatuts d'autonomia entre l'existència d'una llengua pròpia (lp) i dues llengües oficials (lo), essent aquestes darreres la pròpia i el castellà. Jurídicament, l'anàlisi de la diferència de contingut entre ambdós conceptes fóra intranscendent si hi hagués una única llengua pròpia i oficial en cada territori. La qüestió es pot plantejar pel fet que, per exemple, a la major part dels Països Catalans, hi trobem una llengua oficial i pròpia a la vegada, el català,²³ al costat d'una altra llengua només oficial. El que és rellevant de la dicotomia ja és assenyalat en el preàmbul de la Llei catalana de normalització lingüística quan anuncia, sense aprofundir-hi, un intent de distinció entre les expressions llengua pròpia i llengua oficial. Diu el preàmbul de la Llei, en relació amb l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia, que aquest precepte «estableix la distinció segons la qual el català és la llengua pròpia de Catalunya i al mateix temps és llengua oficial, i el castellà també és llengua oficial atès que ho és en tot l'Estat espanyol. A Catalunya, doncs, sota el règim de l'Estatut d'Autonomia hi ha una llengua pròpia i dues llengües oficials; i la Generalitat ha de promoure i garantir la igualtat plena d'ambdues». Esquemàticament:

Català = lp + lo

Castellà = lo

D'aquí que Puig (1983, p. 62) vingui a dir que l'oficialitat del català es constitueix per un factor intern (que el català és la llengua pròpia del territori), i la del castellà per un factor extern (la Constitució imposa l'oficialitat en tot PEstat).

Malgrat la distinció del preàmbul de la Llei catalana, ni la part dispositiva d'aquesta o d'altres lleis ni la jurisprudència no ajuden a delimitar els efectes jurídics que podrien distingir els principis de propietat i d'oficialitat. El fet més clar és que, essent a Catalunya ambdues llengües oficials, tot el que es derivi del principi d'oficialitat és aplicable a ambdues llengües perPage 108igual, i els poders públics hauran de remoure qualsevol obstacle i facilitar l'exercici dels drets lingüístics que derivin de l'oficialitat en favor d'ambdues llengües, per bé que la Llei s'expressí més sovint en relació amb la llengua que pateix un desavantatge material o real. Paral·lelament, qui estigui obligat a satisfer els drets lingüístics derivats de l'oficialitat, ho està per igual respecte al castellà com respecte a la llengua oficial pròpia. Per raó, en canvi, que només el català és llengua pròpia, anàlogament es pot dir que tot precepte que derivi de la propietat i no de l'oficialitat serà només aplicable a la llengua oficial pròpia, el català, i no a l'altra llengua oficial, el castellà.

Per analitzar el distint contingut jurídic d'ambdós principis, el de propietat i el d'oficialitat, el text legal més il·lustratiu és el preàmbul de la Llei 3/1986 del Parlament de les Illes Balears, de 29 d'abril, de normalització lingüística,²⁴ que avança en l'oposició apuntada pel darrer paràgraf transcrit del de la Llei catalana. Diu l'exposició de la Llei balear: «La llengua catalana i la llengua castellana són ambdues oficials de la Comunitat Autònoma, amb el mateix rang, si bé de naturalesa diferent: l'oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric. L'oficialitat del castellà, establerta per la Constitució en tot l'Estat, es basa en un estatut personal, a fi d'emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori».

Per argumentar analògicament la relació propietat-primacia, Font, Mirambell i Badosa (p. 93) diuen que el «valor de "propietat" que l'article 3.1 de l'Estatut atorga a la llengua és igualment atribuït al dret quan diu -en l'article 26.2- que "en defecte de dret propi, el dret de l'Estat serà d'aplicació supletòria". En conseqüència, predicaria "propietat" respecte de Catalunya implica reconèixer que la llengua -o el dret- és un element identificador, especificador i característic de Catalunya i queia "propietat" suposa un aspecte qualitatiu de preferència» i (p. 95) prioritat. Els autors citats afegeixen, encertadament, que «la propietat hauria d'ocasionar l'oficialitat d'una llengua» (p. 94).

Per tant, estableixen l'analogia següent:

dret propi = dret preferent (art. 26.2 eac)

llengua pròpia (art. 3.1 eac) = llengua preferent

En un sentit similar, Milian (1990, p. 202) diu que «la naturalesa de llengua pròpia introduiria un ingredient d'estímul i de justificació en favorPage 109de l'ús prioritari del català dintre del marc de l'ús indistint que reforçaria la legitimitat de mesures de signe territorialitzador». El marc de l'ús indistint es refereix, sens dubte, al dels drets derivats de la doble oficialitat lingüística. Vernet (1995, p. 141) també considera que en la nostra legislació lingüística el mot propi no és només un concepte de contingut sociològic sinó també jurídic, i «significa la llengua institucional d'ús de la Comunitat [...], de forma que l'Administració ha d'operar i relacionar-se en la citada llengua autonòmica de forma principal, perquè és la de la Comunitat a què l'Administració serveix». Més recentment, Pérez (p. 26) afegeix que «la declaració estatutària de llengua pròpia podria comportar caminar cap a una fita en la qual s'afavorís des dels poders públics el seu ús generalitzat dins el territori de la comunitat autònoma i que l'administració allí radicada -en tots els seus nivells- canalitzés quasibé de manera exclusiva l'activitat en aquesta llengua».

Justament durant el debat sobre l'aprovació de l'article 3.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, un diputat del Congrés, Gómez de la Roces, criticava que en aquell «apareix com a llengua principal el català i com a llengua accessòria el castellà».²⁵ Més recentment el filòsof Eugenio Trias, personalitat crítica amb el nacionalisme català, en canvi, reconeix que avui dia Catalunya dóna la pauta correcta en voler que el català sigui «la llengua preferent del país» respectant «també la igualtat del castellà».²⁶ Utilitzant la terminologia de la doctrina amb la qual no estem d'acord, si el dret comú espanyol és supletori del dret propi català, l'ús de l'idioma comú espanyol és supletori de l'idioma propi de Catalunya. Extrapolant el principi de sub-sidiarietat del dret europeu, es podria dir que en certa manera la declaració d'una llengua oficial com a pròpia suposa l'aplicació del «principi de sub-sidiarietat» respecte a l'altra llengua oficial.

Aquesta aplicació analògica enllaça amb la interpretació que hem anotat més amunt respecte a l'article 27 del pidcp. La qüestió que es planteja és fins on poden arribar les lleis que estableixen la preferència o, si s'escau, exclusivitat de l'ús del català com a llengua oficial pròpia en perjudici de l'altra llengua oficial. Partint dels criteris de territorialitat i de personalitat que la Llei balear i la doctrina atribueixen respectivament a la llengua pròpia i a l'altra llengua oficial, i tenint en compte la legislació lingüística catalana i fins i tot la jurisprudència constitucional més recent, es podria establir un límit mínim des del qual i un límit màxim fins al qual es pot desenvolupar el principi de propietat.

Page 110

El límit mínim a partir del qual es poden dictar normes específiques per a la llengua pròpia, de les quals no es pogués beneficiar l'altra llengua oficial, el constituiria la preservació dels drets lingüístics individuals derivats de l'oficialitat o dels drets fonamentals, Pel que fa a aquests darrers, poden beneficiar l'usuari de qualsevol llengua, sigui oficial o no.²⁷ Pel que fa a l'oficialitat, i atès que en el cas de l'Estat espanyol aquesta és doble, els ciutadans gaudeixen del dret d'elecció de la llengua que vulguin quan es tracti, per exemple, de relacionar-se amb les administracions públiques que exerceixen qualsevol tipus de potestat o competència dintre del territori, posem per cas de Catalunya. Seguint Milian (1990 p. 202), «L'adopció de mesures que estableixin un ús preferent del català en les administracions radicades en Catalunya no podrà, en cap cas, sobrepassar els límits constitucionals als quals ha de circumscriure's l'ús indistint. En qualsevol cas, les mesures abans esmentades han de respectar el dret que té tot ciutadà (no només els castellanoparlants) a utilitzar el castellà, com també el dret dels ciutadans que legítimament puguin al·legar incomprensió del català [...] a demanar traducció al castellà de les comunicacions i notificacions fetes en llengua catalana».

El límit màxim a la regulació de la primacia de la llengua pròpia sobre l'altra seria de caràcter finalista: admetent que la primacia o preferència del català és una qüestió d'interès públic, la legitimitat d'una mesura positiva que prefereixi una llengua sobre l'altra ha de quedar justificada enfront dels altres interessos públics i privats concurrents, ponderadament valorats d'acord amb els principis democràtics generalment establerts.

Esquemàticament, es podrien establir les relacions següents:

LO personalitat interès privat drets individuals

LP territorialitat interès públic dret col·lectiu

En paraules de Milian (1990, p. 202) «l'ordenació constitucional-esta-tutària es fonamenta en uns principis que estructuren el fet multilingüe a través d'un sistema mixt, d'un model que barreja elements dels principis de territorialitat i personalitat lingüístiques, model que ofereix una notable dosi de flexibilitat [...] en donar cabuda a polítiques diferents [..,] i que téPage 111com a límit infranquejable, conseqüència del seu caràcter mixt, l'accés a l'opció de la territorialitat pura».

Cenyint-nos ara a les normes emanades de les institucions del Principat de Catalunya, afortunadament comencem a trobar normes que d'antuvi podem considerar que es basen en el principi de propietat, més que no pas en el d'oficialitat:

1. Normes que imposen l´ús exclusiu del català. El Tribunal Suprem²⁸ no ha considerat contrari a l'oficialitat del castellà ni discriminatori per als castellanoparlants un reglament que regula l'ús exclusiu de les formes catalanes dels topònims, i prohibeix tota senyalització que contingui topònims amb formes castellanitzades. Altres reglaments prescriuen com a obligatori l'ús exclusiu del català en la documentació interna de l'administració de l'executiu català i en moltes de les locals. No obstant això, en totes les normes que imposen l'ús exclusiu del català, hi podem reconèixer els límits que hem denominat mínim i màxim. És a dir, que en cap cas no vulneren els drets dels ciutadans que deriven de l'oficialitat del castellà, ni tampoc no poden ser considerades normes desproporcionades respecte a l'interès públic que les motivaria. Així, l'ús exclusiu del català en una notificació de l'Administració té plena validesa i efectes jurídics. En el cas que la persona administrada no hagi manifestat expressament el desig de ser atesa en castellà, les administracions que operen a Catalunya poden usar el català de forma exclusiva i d'acord amb el principi de propietat, almenys ho haurien de fer de forma preferent. No cal, doncs, excepte en el cas de petició expressa del ciutadà, que la notificació sigui bilingüe, i en cap cas en castellà, ja que sempre existeix el dret a la posterior traducció.²⁹

   Page 112

2. Normes que imposen l'ús concurrent o preferent del català. Imposen l'ús del català però no exclouen, com en el cas anterior, l'ús d'altres llengües, especialment el castellà. En principi aquestes normes haurien de situaries altres llengües, quan s'usin, en una posició subordinada al català, però no sempre ho fan. En aquest darrer cas la primacia que sembla establir la norma a favor del català pot quedar desvirtuada per qui apliqui la norma, si hom fa un ús de la o de les llengües complementàries que situï el català en un lloc subordinat. Sobre la legitimitat d'aquest tipus de normes, que insistim que deriven del concepte de propietat, el Tribunal Constitucional ha tingut ocasió de pronunciar-se a favor de la constitucionalitat d'un precepte que imposa l'ús del català com a «vehicle d'expressió normal» en totes les activitats no estrictament docents dels centres d'ensenyament³⁰

   Entenem que amb aquesta important Sentència l'alt Tribunal s'acosta a la tesi exposada en el present treball.³¹ En aquest cas el mot «normal» vol salvar, tal com ho fan totes les normes que volen prioritzar l'ús del català a les administracions, el dret d'elecció del castellà per part d'aquells ciutadans que ho desitgin, per tal com aquest dret deriva del seu caràcter de llengua oficial.³² En el cas de les normes que afecten àmbits privats sovint apareix innecessàriament la clàusula «almenys en català» per destacar que les normes no obliguen a l'ús exclusiu del català. Si bé la imposició de l'ús exclusiu en alguns casos ens podria semblar desproporcionada, no ens ho semblaria la imposició de l'ús preferent de la llengua pròpia tant en les normes que ja ara imposen l'ús concurrent del català com en d'altres que no han gosat encara fer-ho i que, pel fet que afecten la imatge del país o per altres raons d'interès públic, creiem que haurien de prescriure l'ús preferent del català, tal com trobem en el dret comparat.

   Page 113

3. Normes de foment de l'ús del català. Es distingeixen de les anteriors en el fet que constitueixen mesures de «discriminació positiva» que no impliquen cap sanció. En aquest apartat inclouríem tota una gamma de disposicions de suport, normalment econòmic, com ara premis o subvencions. De vegades s'estableix que l'ús del català és condició excloent per obtenir un determinat benefici optatiu (per exemple una subvenció), o de vegades es considera simplement com un aspecte que s'ha de tenir en compte, entre altres, per a determinades concessions o contractacions administratives, sense que sigui excloent (per exemple, la concessió d'una freqüència de ràdio). Per fonamentar aquest tipus de normes és innecessari recórrer al principi de propietat, ja que les disposicions constitucionals que preveuen la discriminació positiva constitueixen un suport suficient.

   En principi les normes dels dos primers tipus descrits més amunt són mesures positives en el sentit que poden comportar algun tipus de sanció en cas d'incompliment. Es discuteix si les normes corresponents a aquells dos tipus només poden regular àmbits vinculats a l'Administració, o també àmbits d'interès públic però que afecten empreses privades. De fet la normativa catalana ja ofereix disposicions que afecten també l'àmbit privat, amb què, des d'aquest punt de vista, podem marcar una nova divisió:

1. Àmbit oficial en sentit estricte (administracions). Amb prou feines s'han impugnat els nombrosos reglaments que disposen l'ús normal, habitual i preferent del català en les administracions públiques. Mirambell opina, amb encert, que la propietat de la llengua exclou el dret d'opció lingüística a niveil institucional (1987, p. 128 i 129), dret que només és atribuïble al ciutadà quan actua estrictament com a tal. Evidentment les administracions haurien d'imposar aquests criteris de propietat del català i de doble oficialitat en els organismes autònoms, les empreses públiques o d'economia mixta i en totes aquelles en els consells d'administració de les quals formen part, en els patronats, consorcis i tots els altres organismes i entitats en què participen o intervenen d'alguna manera.

2. Els concessionaris i els contractistes de l'Administració. Un àmbit intermedi entre l'anterior i el següent el constitueixen els concessionaris i els particulars que contracten amb l'Administració. Respecte als primers, almenys quan actuen en nom i per compte de l'Administració, aquesta els hauria d'exigir el mateix règim lingüístic que s'exigeix a ella mateixa, ja que es tracta de particulars amb una vinculació especial amb l'Administració semblant a una relació de subjecció especial, i en qualsevol cas els seus serveis apareixen davant del ciutadà com a serveis de l'Administració. Pel quePage 114fa a la resta de contractistes, també hi ha diversos arguments que abonen la possibilitat que l'Administració els exigeixi l'ús normal del català. La relació de contraprestació que s'hi estableix no és una relació Administració-ciutadà, amb tots els drets de què aquest gaudeix, inclosos els lingüístics, sinó més aviat una relació client-empresa, en què el client és l'Administració, i qui presta un servei a canvi d'uns diners és l'empresa privada.³³ Entenem que l'Administració, també com a client, pot imposar l'ús del català per raons d'interès públic tant en la contractació juridicopública com juri-dicoprivada. Moltes administracions van introduint clàusules en aquest sentit en tots els plecs de bases per a la contractació.

3. us públic en els àmbits socioeconòmics privats. Últimament han anat augmentant en nombre les normes de la Generalitat de Catalunya que imposen l'ús del català en àmbits concrets que afecten empreses privades. Per exemple, una de les primeres obliga a senyalitzar en català els aparells i instal·lacions industrials,³⁴ i dues de les darreres a disposar de les cartes i menús dels restaurants «almenys» en català,³⁵ i a redactar «almenys» en català les tarifes de preus, els pressupostos i les factures de les activitats de prestació de serveis a domicili,³⁶Són una llàstima les limitacions i la imprecisió del capítol IV sobre «Drets lingüístics dels consumidors» i la resta de disposicions que afecten la llengua de la Llei catalana 3/1993, de 5 de març de l'Estatut del consumidor.³⁷No hi ha dubte que un desplegament més ampli i coherent, i una voluntat d'aplicació més efectiva d'aquests preceptes podrien provocar, amb un marc legal substancialment igual, un avenç decisiu en l'ús públic del català en el món socioeconòmic. L'Estatut del consumidor, en contenir normes derivades del concepte de propietat i del d'ofícialitat, ens introdueix en l'apartat següent.

   Page 115

Com ja s'ha anotat al llarg de l'explicació, quedarien en un altre bloc les normes que simplement constitueixen o desenvolupen drets lingüístics que afecten les dues llengües oficials per igual. Per exemple, el dret a triar la llengua a l'hora d'atorgar un testament o qualsevol altra escriptura pública, de declarar davant d'un jutge, en atorgar un contracte, en adreçar-se un client a una botiga o a una empresa, etc.

Un dels problemes que ja s'han apuntat és que la normativa catalana no ha seguit amb prou rigor la distinció entre llengua oficial i llengua pròpia que hem dissenyat. Com direm més avall, la normativa i la praxi estatal inverteixen el criteri i, lluny d'atribuir cap valor jurídic positiu al principi de llengua pròpia, donen primacia o exclusivitat a l'ús del castellà allà on hi ha una llengua pròpia diferent. Afortunadament les normes catalanes més recents semblen indicar que el legislador cada vegada és més conscient que per mitjà del principi de propietat està legitimat per dictar normes que imposin l'ús preceptiu del català en àmbits públics i privats d'interès públic. Aquesta evolució no ha corregit encara els nombrosos exemples de normes catalanes que igualen formalment el català i el castellà, en àmbits on seria més adequada una norma que tingués en compte el caràcter propi de la llengua catalana. Així, diverses disposicions permeten etiquetar els productes lliurement en qualsevol de les llengües oficials,³⁸ la Llei municipal i de règim local no dóna cap preferència explícita al català,³⁹ un decret imposa la senyalització bilingüe a les carreteres i altres àmbits,⁴⁰ etc.

A l'anterior legislatura el Govern català va estar a punt de presentar al Parlament un projecte de Llei que hauria modificat la Llei de normalització lingüística de manera que aquesta distingís clarament les normes deri-Page 116vades del principi d'oficialitat de les derivades del caràcter propi de la llen-gua catalana. Com en totes les actuacions rellevants en matèria lingüística, el Govern va intentar posar-se d'acord amb tots els grups parlamentaris. La reforma legislativa no es va dur a terme a causa de les serioses reticències que va mantenir el principal grup de l'oposició i també perquè un altre grup es va oposar al projecte. A l'hora de tancar la redacció d'aquest treball el nou conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha manifestat que s'està treballant en un projecte de Llei de normalització lingüística.

Ampliem ara una mica l'al·lusió que hem fet a un altre grup de normes -acompanyades amb sentències i actes administratius-, que podrien ésser objecte específic d'un treball més llarg que el present. Fins ara l'Estat espanyol ha fet un ús extensiu i intensiu de les competències que li atribueix la Constitució, com també de les que ell creu que aquesta li atribueix. Aquesta política ha perjudicat l'exercici de l'autogovern per part de les nacionalitats de l'Estat en molts camps d'actuació, però, en el que ara ens concerneix, ha suposat la introducció, per part de l'Estat, de nombroses normes lingüístiques aïllades que en conjunt dibuixen una política lingüística els trets generals de la qual són els que segueixen: ⁴¹ Les institucions centrals i la representació i la imatge internacional d'un Estat constitucionalment plurilingüe com Espanya es mantenen monolíticament monolin-gües en castellà, llevat d'escasses excepcions. 2) Els organismes de l'Estat als territoris amb llengua diferent del castellà es mantenen normalment monolingües -en castellà també-, i són freqüents als Països Catalans les denúncies dels ciutadans per infracció del dret a usar el català, encara molt menys nombroses que els casos reals de discriminació que es produeixen diàriament contra aquest dret.413) L'Estat ha dictat nombroses normes quePage 117no només no respecten el caràcter propi de les llengües diferents del castellà en els seus territoris, sinó que en alguns casos ni tan sols respecten l'oficialitat d'aquestes llengües. En els casos en què les normes estatals permeten l'ús de les llengües diferents del castellà, sovint ho fan des d'un plantejament de subordinació respecte al castellà.

Aquest afany normatiu ha motivat l'aparició de disposicions que arriben a imposar l'ús del castellà en casos que ni tan solament les lleis de les terribles dictadures d'aquest segle havien arribat a regular. És evident que la situació legal de les llengües pròpies diferents del castellà ha passat globalment de la seva prohibició pública general a la que hem descrit al llarg d'aquest treball, però l'acusació puntual que acabem de formular mereix un parell d'exemples de normes recents que imposen legalment per primera vegada en la història l'ús del castellà a Espanya: 1) el Reial decret 1597/1989, de 29 de desembre,⁴² el va imposar en la redacció dels assentaments del Registre Mercantil, i aquesta imposició ha estat reiterada pel Reial decret 1784/1996, de 19 de juliol;⁴³ 2) la Llei 30/1995, de 8 de novembre,⁴⁴ ho fa en els contractes d'assegurances. No cal ni dir que sota el règim anterior no feien falta aquestes noves normes. En estar sotmeses les llengües altres que el castellà a un dura repressió per tots els mitjans durant gairebé tres segles, els intents d'usar-les en àmbits públics reglats o no reglats eren castigats sense contemplacions. La inèrcia històrica i el caràcter encara recent de la democràcia produeixen la paradoxa de l'aparició d'aquesta mena de normes, fet que confiem que el temps, el diàleg i la lluita pacífica i democràtica resolguin.

L'aprofundiment del concepte de llengua pròpia creiem que està mostrant-se bastant útil a Catalunya com un instrument jurídic que coadjuva, entre altres, al procés de normalització lingüística, no només perquè apunta eficaçment a l'objectiu d'aquest procés, sinó perquè fins i tot permet definir tècniques, o almenys ho hem intentat així, que facilitin tant la justificació objectiva de la norma protectora de la llengua pròpia, com la detecció de mesures o normes injustes bé contra aquesta llengua, bé contra els drets en joc, ajudant a localitzar quin és el dret prevalent en cada situació con-Page 118creta. Hem exposat, doncs, una reflexió jurídica que hem intentat atansar als seus efectes pràctics, almenys en el context català.

L'esforç de precisió jurídica és encara més necessari en aquest camp que en altres camps del dret, per una raó que tots coneixem, i que ja ha quedat reflectida en el discurs anterior. Es tendeix a pensar que els problemes de contacte o conflicte entre llengües no es poden resoldre tant amb la raó com amb les expressions de passió, els sentiments i els discursos exclusivament ideològics. Els qui defensem una llengua secularment atacada, que no disposa d'una maquinària estatal i tot el que això suposa en favor de la seva supervivència, hem de fer un esforç suplementari per definir instruments dialèctics per ajudar a salvar les nostres llengües. I creiem que d'aquest esforç s'han de beneficiar totes les comunitats lingüístiques que lluiten legítimament per continuar com a tals. En aquest sentit, la distinció descrita entre llengua pròpia i oficial pot ésser útil a tots aquells pobles que no puguin o no desitgin establir un model de territorialitat pura, suposant que aquest existeixi, i vulguin o puguin establir un model de convivència entre dues llengües en el qual prevalgui destacadament la pròpia del territori. Naturalment aquest model no es pot ni s'ha d'aplicar mimèticament en un altre context, però creiem que pot ser adaptable.

En aquest sentit, l'equip redactor -en el qual hem tingut l'honor de participar- de la Declaració universal de drets lingüístics proclamada a Barcelona el 6 de juny de 1996 va apostar per definir, entre els seus tres conceptes clau (article 1) el de llengua pròpia d'un territori⁴⁵ amb una definició àmplia però prou precisa perquè pugui ésser útil a tots els interessats en un objectiu clar: salvar el patrimoni lingüístic mundial d'un empobriment massiu, quant al nombre de llengües, predictible a curt termini, i proposar un instrument perquè les mesures de protecció s'apliquin sense fracturar la pau lingüística i la convivència social.

Badia Gomis, Montserrat, «Referències lingüístiques en la legislació andorrana», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 23, juliol de 1995.

Ferrer j Gironès, Francesc, La persecució política de la llengua catalana, Edicions 62, Barcelona 1985.

Page 119

Font i Rivas, Antoni, Mirambell i Abancó, Antoni i Badosa i Coll, Ferran, «Els conceptes jurídics fonamentals en matèria de dret lingüístic de Catalunya», dins Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, VI, àrea 5, Llengua i Dret, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona-Andorra, 1987.

Milian I Massana, Antoni, «Ordenament lingüístic (eac 3)», dins l'obra col·lectiva Comentaris sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, volum lr., Institut d'Estudis Autonòmics, 1988 (català) i 1990 (castellà actualitzada). Les pàgines de les citacions es refereixen a la versió castellana, i pel que fa al contingut valen també per a la catalana perquè els texts esmentats no van ser modificats.

- Drets lingüístics i dret fonamental a l'educació. Un estudi comparat: Itàlia, Bèlgica, Suïssa, Canadà i Espanya, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona 1992. 2a. ed. cast. i rev. Escola d'Administració Pública de Catalunya i Civitas, Madrid, 1994, Les pàgines de la citació es refereixen a la versió castellana, i pel que fa al contingut valen també per a la catalana perquè el text esmentat no va ser modificat.

- «Els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional», dins Els drets lingüístics a la nova Europa. Actes del II Simposi Internacional de Llengües europees i Legislacions. Gandia (País Valencià) 2, 3 i 4 de març de 199?, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1996. (Drets lingüístics ciemen) (citacions: 1996a).

- «Planificación en las Administraciones de las comunidades autónomas con doble ofïcialidad lingüística», dins Revista Vasca de Administración Pública/Herri-Ardularitzako Euskal Aldizkaria, núm 44, ivap Herri Ar-duralaritzaren Euskal Erakundea, Onati (Gipuzkoa), gener-abril de 1996 (citacions: 1996b).

Mirambell i Abancó, Antoni, «La necessitat de modificació de la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 9, juliol de 1987.

Parada, Ramon, Dret administratiu, 1. Part general, Escola d'Administració Pública de Catalunya, Marcial Pons, Ediciones Jurídicas, S. A., Madrid, 1995.

Pérez Francesch, Joan Lluís, «El status jurídic de llengua pròpia en el marc constitucional del plurilingüisme», dins Revista de Catalunya, núm. 77, nova etapa, setembre de 1993.

Prats, Modest, Política lingüística de l'Església catalana. Segles XVI i XVII, Eumo editorial/Universitat de Girona, 1995 (Biblioteca Universitària, Història de la Llengua, 4).

Puig Salellas, Josep Maria, «La doble oficialitat lingüística com a pro-Page 120blema jurídic», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 1, Barcelona, juny de 1983.

- «La doble oficialitat lingüística a ['Estat espanyol», dins Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, VI, àrea 5, Llengua i Dret, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona-Andorra, 1987.

Segon Congrés internacional de la llengua catalana, VI, àrea 5, Llengua i Dret, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona-Andorra, 1987.

Segura r Ginard, Lluís J., «Comentari sobre el règim jurídic lingüístic de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears», dins Revista de Llengua i Dret, núm. 4, Barcelona, 1984.

Vernet i Llobet, Jaume, «El marc normatiu de les llengües a l'Estat espanyol», dins Actas do I Simpósio internacional de linguas europeus e le-xislacións. Santiago de Compostela. Galiza 16, 17 e 18 Outubro, 1992, Boureau Européen pour les Langues Moins Répandues e Asociación sócio-pedagóxica galega, A Coruña, 1995.

- «Planificación lingüística en las Administraciones Públicas del Esta-do», dins Revista Vasca de Administración Pública/Herri-Ardularitzako Euskal Aldizkaria, núm 44, ivap Herri Arduralaritzaren Euskal Era-kundea, Oñati (Gipuzkoa), gener-abril de 1996.

Tolívar AlAs, Leopoldo, Las libertades lingüísticas, Instituto Nacional de Administración Pública, Alcalà de Henares, 1987.

--------------------------------------

[1] Aquest treball va ser presentat en castellà, i amb algunes diferències respecte al que ara publiquem, en la V Conferència Internacional de l'Acadèmia Internacional de Dret Lingüístic, que va tenir lloc a l'Havana (Cuba) del 22 al 27 d'abril de 1996. Volem agrair a la Fundació Catalunya l'ajuda econòmica que ens va permetre d'assistir a la Conferència, i al Govern de Catalunya les facilitats per poder-hi ésser presents.

[2] Traducció de Prats, Modest, reproduïda, amb el text dels cànons que recullen disposicions lingüístiques dels tres concilis esmentats, i les seves traduccions, 1995, p. 43. El text original del cànon que ara interessa és el següent: «Episcopi sermones et homilias sancio-rum Patrum, prout omnes intelligere possint, secundum proprietatem linguae predicare stu-deant.»

[3] Amb funcions equivalents a les d'un Parlament, i que és presidit pel Síndic.

[4] Citada per Badia, p. 55.

[5] Comentat per exemple per MILIAN (1994, p, 58 i ss.).

[6] Així en ia Carta europea de les llengües regionals o minoritàries signada pel Comitè de Ministres el 5 de novembre de 1992, en el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals, signat a Estrasburg I'l de febrer de 1995 i en els textos de la Conferència de Seguretat í Cooperació Europea esmentats en nota en el paràgraf següent.

[7] Els dos textos citats en aquest apartat han estat comentats per exemple per Milian (1996a, p. 158 a 162 i 165 i 166).

[8] Per exemple, en els textos emanats del Consell d'Europa com ara la Recomanació sobre els drets de les minories d'l d'octubre de 1990, en la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries signada pel Comitè de Ministres el 5 de novembre de 1992 i en el Con-vení-marc per a la protecció de les minories nacionals, signat a Estrasburg l´1 de febrer de 1995.

[9] En diversos punts de la Recomanació 1255 sobre la protecció de les minories nacionals adoptada per l'Assemblea parlamentària del Consell d'Europa el 31 de gener de 1995, i en documents finals de l'antiga Conferència per a ía Seguretat i la Cooperació a Europa. Per exemple, el de clausura de la reunió de Viena de 1986, publicat el 1989, en el punt 45 de l'apartat «Cooperació en el camp humanitari i en altres camps». El mateix adjectiu s'utilitza en documents posteriors d'aquesta organització (Conferència sobre la Dimensió Humana de Copenhagen 1990, punts 32.1, 32.5 i 34). Igualment apareix també en la Recomanació del Consell d'Europa sobre els drets de les minories d'l d'octubre de 1990. Històricament, i contra l'ús del català, trobem l'expressió que comentem en l'informe de José Patino «Consulta original que el Consejo hizo el 13 de junio de 1714 en la planta de Ministros del Principado de Cataluna», «Consejos», Archivo Histórica Nacional, transcrit per Ferrer (p. 14).

[10] Vegeu-ne les referències lingüístiques a les notes de legislació de la rld, núm. 2, des. 1983, p. 150 153. Tot i que l'esmentarem més avall, deixem ara de banda el cas de Navarra, ja que l'article 9 de la Llei orgànica de reintegració i millorament del seu règim foral no parla de propietat. Igualment deixem de banda les referències lingüístiques dels estatuts d'autonomia per a Andalusia, Astúries, Aragó i Melilla, per tal com no parlen de propietat ni d'oficialitat.

[11] Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre, publicada en el boe, núm. 306, del dia 22, Un interessant comentari sobre els antecedents immediats tant del seu article 3 com, en concret, del seu paràgraf 1, el trobem a Milian (1990, p. 201 i 202).

[12] Llei orgànica 1/1981, de 6 d'abril, publicada al boe, núm, 101, del dia 28.

[13] Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, publicada al boe, núm. 51, d'l de març de 1983. El mateix debat servia també per a i'article 14, en què es repeteix el problema que comentem. Sobre aquesta qüestió, vid. Segura (p. 50 i 51). El text, l'hem copiat d'una publi-:ació sense data del Govern balear.

[14] Boletín Oficial de Navarra, núm. 154, de 17 de desembre de 1986.

[15] Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 133, d'l de desembre.

[16] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 322, de 22 d'abril de 1983.

[17] Vid, per exemple, de l'article 6.1, la part parcialment anul·lada pel Tribunal Constitucional (assenyalat per Salvador, citat per MIlian:1990, p. 201), i almenys els articles 7.2 i 7.3, 12, 14.1 i 14.5.b), 20, 21, 28 i la disposició transitòria quarta.

[18] Vid. la referència de la publicació de les ponències a la bibliografia.

[19] L'Estatut d'Autonomia de Catalunya és una llei orgànica de l'Estat que forma part de l'anomenat bloc de la constitucionalitat.

[20] DOGC. núm. 1326, de 3 d'agost de 1990.

[21] Ambdós citats per Milian (1990, p. 201).

[22] A més, cal tenir en compte els textos internacionals emanats d'organismes dels quals Espanya forma part, com la Resolució 47/1992 de l'Assemblea General de les Nacions Unides, o el Conveni-marc per a la protecció de minories nacionals, comentats més amunt, els quals comprometen els estats a adoptar mesures positives a favor, entre altres, de les llengües de les minories nacionals.

[23] Ens referim a la major part dels Països Catalans perquè hi ha una part d'aquests on no és llengua oficial tot i ser-hi, òbviament, llengua pròpia.

[24] Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, mim. 15, de 20 de maig.

[25] Citat per Milian (1990, p. 201).

[26] Declaracions a El Mundo del 30 de juny de 1996, p. 32.

[27] Per exemple, la llibertat d'expressió de l'article 19 de la Declaració universal dels drets humans comentat a Miuan (1996a, p. 161 i 162), d de ser informat en una Llengua comprensible en els casos dels articles 5.5 i 6.3 .a i el de ser assistit gratuïtament per un intèrpret en el previst a l'article 6.3.e, tots aquests del Conveni del Consell d'Europa, de 4 de novembre de 1950, per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals.

[28] Sentència de 27 de gener de 1995.

[29] Milian (1996b, p. 105) considera, en canvi, que en el cas de les «notificacions d'actes definitius dictats d'ofici i en relació als quals, per cant, l'interessat no ha tingut ocasió de manifestar quina era la llengua de la seva preferència [...] el dret d'elecció reconegut als ciutadans sembla requerir, davant la impossibilitat de manifestar la preferència, la redacció en forma bilingüe de l'acte notificat». Entenem que d'acord amb el principi de propietat es pot continuar mantenint l'ús exclusiu de! català en aquests casos, i que el dret d'opció lingüística de la persona interessada hi queda prou garantit admetent que aquesta sempre podrà demanar una traducció al castellà amb efectes suspensius, si escau, sobre els terminis que encara fossin vigents.

[30] Sentència 337/1994, de 23 de desembre. Vegeu-ne especialment el FJ 21, sobre l'article 20 de la Llei de normalització lingüística de Catalunya, article que fa l'afirmació que comentem.

[31] Les anteriors sentències del Tribunal Constitucional 10/1982, 82/1986, 79/1989, 56/1990 i 46/1991 recullen l'expressió «llengua pròpia», però en cap d'elles, segons el nostre parer, l'expressió apareix en un context en què es discuteixin conseqüències jurídiques que vagin més enllà de les que es desprenen del principi d'oficialitat.

[32] Milian (1990, p. 202) considera, encertadament, que de la doble oficialitat deriva el dret dels ciutadans a l'ús, però no el d'ésser correspost per les administracions en la llengua escollida, excepte, en aquest darrer cas, que el ciutadà al·leguí vàlidament desconeixement de la llengua elegida per l'Administració. La legislació actual no segueix aquest criteri i el ciutadà pot obligar l'Administració a usar la llengua escollida per eii, almenys en els escrits.

[33] Sobre les prerrogatives de l'Administració durant l'execució del contracte administratiu, vegeu Parada (p.323 iss.). Aquest autor (p. 324) arriba a dir que «El legislador espanyo] ha portat tan lluny l'afirmació de les prerrogatives de l'Administració al contracte que els drets del contractista resulten menys garantits que si els tingués reconeguts en un acte administratiu unilateral».

[34] Ordre de 18 de febrer de 1986 (dogc, núm. 655, del 28).

[35] Articles 15.1 i 18 del Decret 317/1994, de 4 de novembre (dogc, núm. 1983, de 9 de desembre), pel qual s'estableixen normes sobre l'ordenació i la classificació dels establiments de restauració.

[36] Articles 2 a 4 del Decret 290/1995, de 28 de setembre (dogc, núm. 2126, de 10 de novembre).

[37] DOGC, núm. 1719, de 12 de març.

[38] Decret 389/1983, de 15 de setembre (dogc, núm. 368, del 30), Decret 10/1987, de 15 de gener (dogc, núm. 789, de 2 de febrer) i Decret 180/1988, de 27 de juliol (dogc, núm. 1028, de 8 d'agost). En e! mateix sentit, i pel que fa a altres comunitats autònomes, vegeu el Decret gallec 185/1994, de 16 de juny (dog, núm. 120, del 23). La Sentència del Tribunal Constitucional 147/1996, de 19 de setembre (bob, núm. 254, Suplement, de 21 d'octubre) marca una inflexió en els esforços per dissenyar un règim lingüístic coherent, en permetre que l'Estat imposi l'ús del castellà al contingut obligatori de l'etiquetatge dels productes alimentaris, i afirmar que la Generalitat de Catalunya podria desplegar aquesta imposició amb una norma que, a més, hi imposés el català.

[39] Article 5 de la Llei 8/1987, de 15 d'abril (dogc, núm. 832, del 27).

[40] Decret 106/1982, de 16 d'abril (dogc, núm. 226, de 26 de maig), sobre senyalització de carreteres, estacions ferroviàries, d'autobusos i serveis públics en l'àmbit territorial de la Comunicat Autònoma.

[41] L'Estat continua enviant i nomenant funcionaris, jutges, policies, notaris i tota mena de càrrecs i servidors públics als territoris amb dues llengües oficials, tenint en compte la llengua del país només en algunes convocatòries d'alguns ministeris i com a simple mèrit, entre d'altres. Molt sovint el personal destinat no només és incapaç d'atendre els ciutadans que volen relacionar-se en la llengua pròpia del territori sinó que fins i tot alguns funcionaris demanen o exigeixen als ciutadans que usin el castellà. Esmentem dos documents recents sobre aquesta qüestió: la valoració ci'una enquesta titulada «Actuaciones del Estado para facilitar la implantación de la cooficialidad lingüística en la Administración perifèrica dei Estado. Comunidades autónomas de País Vasco, Cataluna, Galícia, Navarra, Valencia e Tslas Baleares, Año 1994» difosa per la Secretaria General de Coordinació de la Funció Pública del Ministeri per a les Administracions Públiques amb data de juliol de 1995, i l'informe del síndic de greuges de Catalunya corresponent a 1995 presentat al Parlament i publicat al Butlletí Oficial d'Aquest de 21de març de 1996, núm. 30, «Secció 7. Ensenyament i cultura», «6. Normalització lingüística», pp, 2378 i ss. Vegeu una anàlisi de la planificació lingüística a les Administracions públiques de l'Estat a Vernet (1996).

[42] BOE, núm. 313, de 30 de desembre.

[43] BOE, núm. 184, de 31 de juliol.

[44] BOE, núm. 268, de 9 de novembre.

[45] . El paràgraf diu que «amb la denominació de llengua pròpia del territori es fa referència a l'idioma de la comunirac històricament establerta en aquest espai». La resta de la declaració aporta importants matisos a aquesta succinta definició, els quals intenten donar acollida a la múltiple casuística que ofereix la realitat.