La competència autonòmica sobre coordinació de les policies locals a la llum de la recent jurisprudència constitucional

Amb el marc jurídic que hem esmentat suara, les comunitats autònomes desenvoluparen les seves competències sobre la matèria. Aquest desenvolupament, però, resultà força conflictiu, ja que la immensa majoria d'aquestes lleis de desenvolupament foren impugnades pel president del Govern davant del Tribunal Constitucional per infringir diferents aspectes integrants del bloc de la constitucionalitat en aquest camp.¹⁷ Només cinc lleis autonòmiques escaparen a l'escrupolositac estatal (les dePage 177 Castella-Lleó, Castella-La Manxa, La Rioja, Navarra¹⁸ i País Basc),¹⁹ cosa sorprenent si es cé en compte que algunes d'aquestes lleis (les de Castella-La Manxa i Navarra) preveuen supòsits impugnats en altres lleis autonòmiques.²⁰ Els motius més freqüents de la impugnació van ser:

1. L'autorització per part d'algunes comunitats autònomes de la creació de cossos de policia local d'àmbit territorial supramunicipal, normalment via mancomunitat de municipis (Andalusia -art. 7. l.e i 27 - , Extremadura -art. 3.1 - , Illes Balears -art. 3-, Madrid -art. 25-4 i 26- i Múrcia -art. 3.2-), i d'actuacions supra-municipals d'alguns cossos policials locals (Comunitat Valenciana -art. 2- i Illes Balears -art. 3-)- L'advocat de l'Estat argumentarà, sistemàticament, la vulneració de la prohibició de l'existència de cossos de policia local diferents dels municipals establerts per la Llei orgànica de forces i cossos de seguretat (vide art. 51-1) i del límit territorial d'actuació de les policies locals establert per la mateixa Llei (vide art. 51.3). En alguns casos, el problema de fons ragué en el temor estatal que les comunitats autònomes sense competència per a la creació d'una policia autonòmica poguessin articular alguna cosa semblant a través de la coordinació de diverses grans mancomunitats de municipis del seu territori.²¹ En altres casos simplement es percep un afany estatal per evitar l'aparició desigual d'un nou nivell policial que enterboliria la racionalització del sistema. En principi, tot i que el criteri racionalitzador estatal resultava certament plausible i assenyat, no quedava clar que les mancomunitats municipals en matèria de policies estiguessin jurídicament proscrites, ja que les lleis de règim local no les prohibien i l'autonomia local podia tenir alguna cosa a dir-hi. La legislació bàsica de règim local (Llei 7/1985, de 2 d'abril) no prohibia la mancomunitat dePage 178 municipis per a la prestació de cap servei específic. Semblava, doncs, que els únics límits eren, d'una banda, la constitució de mancomunitats de municipis per a la prestació de tots els serveis municipals,²² ja que constituiria una fusió encoberta dels municipis en qüestió, i, d'una altra, la constitució de mancomunitats per dur a terme la prestació de serveis que els municipis mancomunats no tinguessin competència per prestar individualment. Ara bé, aquest darrer límit podia afectar la constitució de mancomunitats de municipis en matèria de policies locals, ja que, an alguns casos, la raó de la decisió de mancomunar-se podia estar centrada a superar conjuntament el mínim d'habitants exigit per la Llei per a la creació de serveis de policia local. Així es va plantejar a les Illes Balears on es constituí un mancomunitat de municipis per a la prestació conjunta de serveis de policia local entre municipis que no arribaven individualment al mínim d'habitants (5000) exigit pel text refós de règim local (disposició transitòria quarta) aplicable a les Illes Balears. La Sala del Contenciós del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, a la seva Sentència de 26 de gener de 1990, anul·là la constitució de l'esmentada Mancomunitat al·legant que no existia el requisit previ d'estar habilitats competencialment per a la prestació del servei de forma individual .²³ El problema se centra en el fet que aquest criteri no té aplicació general, és a dir, no és un principi general de l'ordenamenc jurídic global, ja que està contingut en un precepte estatal que no té el caràcter de bàsic i que no vincula les comunitats autònomes de via especial, com ha quedat palès en el cas navarrès, on l'art. 11.2 de la Llei 1/1987, de 13 de febrer, de cossos de policia de Navarra, possibilita que municipis amb població inferior als 5000 habitants s'associïn en mancomunitats de municipis per a la prestació conjunta de serveis de policia local, sempre que l'agrupació de municipis resultant superi el mínim d'habitants exigies individualment. La legislació catalana de règim local (Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya) no ha inclòs, entre les seves prohibicions d'establiment de mancomunitats de municipis, els serveis de policia local (sí que ha inclòs la prohibició de mancomunar-se per a la prestació de tots els serveis de competència municipal -art. 113.1-). Posteriorment, el Tribunal suprem revocà aquesta sentència d'acord amb, precisament, la inexistència d'una prohibició expressa de mancomunitats de policies locals a la legislació de règim local (vide STS de 21 de maig de 1992, sala contenciós administratiu).

2. La possibilitat que els municipis puguin establir algun tipus de convenis de cooperació en l'àmbit policia! (Andalusia, Catalunya i Madrid). Deixant de banda la possibilitat que les comunitats autònomes autoritzin la creació de mancomunitats de municipis en matèria de policia i l'actuació supramunicipal dels cossos de policia local, també es qüestionà fins on podia arribar la coordinació intermunicipal en matèria policial.

3. La concreció d'alguns supòsits de la coordinació (dels sistemes d'informació, de la promoció horitzontal, etc). Es tracta de casos en què les comunitats autònomes imposen certes limitacions o obligacions als municipis a l'hora d'actuar en l'àmbitPage 179 dels cossos de policia local. En alguns casos es tracta de l'establiment de sistemes d'informació polícial intermunicipals (Catalunya -art. 15. lb-, Comunitat Valenciana -art. 4.1. -, Extremadura -art. 7.8-, i Galícia -art. 5.1, apartats fi h-) i, en altres, d'establir requisits per a la promoció horitzontal temporal o permanent entre diferents cossos de policia local (Galícia -arc. 6.1 - , Múrcia -art. 18.2-). En el fons, aquí s'està discutint sobre l'abast concret i material de la competència de coordinació sobre les policies locals i, conseqüentment, sobre el caràcter tancat o no de l'art. 39 de la LOFCS.

4. La possibilitat que els municipis puguin acordar amb la policia autonòmica la prestació de serveis propis de la policia local quan no en disposin o la tinguin insuficient (art. 23 de la Llei catalana). Aquí la discussió se centrava a saber si aquest tipus d'intervencions de la policia autonòmica no implicava una alteració del repartiment de competències fet per l'anomenat «bloc de la constitucionalitat», ja que la policia autonòmica actuaria, en aquests casos, en àmbits reservats a la competència local i, per tant, exclosos del seu àmbit d'actuació.

5. La possibilitac de les comunitats autònomes d'exercir les seves competències en el camp de la seguretat diferents de la coordinació de les policies locals a través de les policies locals en lloc de fer-ho a través dels cossos policials de l'Estat (Andalusia -art. 23- i Extremadura -disposició addicional primera-) tal i com preveuen els art. 37 i 47 de la Llei orgànica de forces i cossos de seguretat de l'Estat. L'advocat de l'Estat argumentà que l'exercici de les competències autonòmiques en el camp de la seguretat, estiguessin limitades a la vigilància i protecció dels seus edificis i instal·lacions o no, només podien dur-lo a terme les comunitats autònomes a través d'un conveni amb l'Estat per a la prestació del servei per part dels cossos de segurecat estatals (art. 37.3), 0 bé a través de l'adscripció per part del Ministeri de l'Interior d'unitats del Cos Nacional de Policia a la comunitat autònoma (art. 47). En cap cas no és possible executar aquestes competències a través d'acords amb els cossos de policia local de la comunitat autònoma.

Paral·lelament, en aquestes impugnacions es discutien qüestions de caire més general de la distribució constitucional de competències, com la vinculació o no de les comunitats autònomes de via especial per la Llei orgànica de l'art. 148.1.22 i l'abast delimitador concret del contingut de la LOFCS per a les diferents comunitats autònomes.

L'alt Tribunal ha resolt recentment tots els recursos pendents en l'àmbit de la coordinació de les policies locals.²⁴ Les línies de decisió del Tribunal han estat les següents:

Page 180

1. El Tribunal no s'ha pronunciar expressament sobre l'aplicació o no de la Llei orgànica ex-art. 148.1.22 CE a les comunicats autònomes de la via especial. Ara bé, sí que ha reconegut implícitament una resposta negativa. Així, en les sentències relatives a les Llei andalusa i catalana, després de dir que: «.. .Para resolver este recurso no es necesario abordar la cuestión de las relaciones existentes entre los art. 148 y 149 CE en el seno del sistema constitucional de distribución de competencias...»,²⁵ afegeix: «Basta notar que en la matèria de Polkías Locales el bloque de la constitucionalidad solo atribuye a la Comunidad autònoma actividades de coordinación. El resto de la matèria corresponde al Estada, a quien el ari. 149-1.29 de la Constitución ha reservada ta competència exclusiva sobre "segundad pública". En ejercicio de esta competència las Cortes Generales han dictada la LOFCS en la que, entre otras cuestiones, se regulan diversos aspectos fundamentales de la organización y las funciones de tas Polkías Locales. Pues bien, estos precep tos condicionan sin duda el ejercicio de la competència autonòmica sobre coordinación de Polkías Locales y, en consecuencia, pueden actuar coma parametro de su vaitdez.»²⁶ És a dir, després de negar-se a entrar-hi de forma explícita, el Tribunal reconeix que les limitacions de les comunitats autònomes de via especial deriven no de l'art. 148.1.22 CE, sinó de l'art, 149.1.29 CE que sí que afecta, lògicament, si es té en compte la distribució constitucional de competències, aquestes comunitats autònomes (i tota la resta). Aquest posicionament implícit el confirma el mateix Tribunal quan, amb posterioritat, entra a analitzar si les previsions de l'establimenc de mecanismes d'informació íntermunicipal de les lleis catalana i gallega van més enllà de la coordinació o, al contrari, es mantenen dins dels seus marges. En aquest punt el Tribunal no recorre a l'art. 39 de la LOFCS per comprovar si aquestes previsions són incluïbles dins d'alguns dels apartats de l'article que concreta les facultats incloses dins de la coordinació de les policies locals, sinó que ies justifica i legitima a partir d'altres fonaments. El Tribunal recorre a «...la existència de deberes recíprocos de intercambio de información entre las Administraciones públicas» que «es una consecuencia del principio general de colaboración que debe presidir las relaciones entre todas etlas» i, per tant, «No es preciso justificaria en preceptos concretos, porque deriva de la esencia del modelo de organización territorial que la Constitución implanta», la qual cosa significa que «La imposictón legal y expresa de este deber de información recíproca, por sí sola, no implica extensién alguna de tos diversos ámbitos competenciales (STC 80/1985, fundamento jurídico 20.)». En resum «la previsión del precepto impugnada podria considerarse prèvia a la competència de coordinación de las Policías Locales, ja que el establecimiento de instrumentos de información recíproca lo único que hace es facilitar el intercambio y acopio de datos a partir de los cuales seproduce la autèntica coordinación»,²⁷ cosa que significa que «ta competència autonòmica de "coordinación" de las Polkías Locales no podria ser ejercida sin el previo establecimiento de un sistema de información "recíproca"»²⁸ El Tribunal, doncs, no justifica l'establiment d'aquests sistemes d'informació en la possibilitat d'encabir-lo en la facultat d'«establir, propiciar, segons s'escaigui, l'homogeneïtzació dels diversos cossos de policia local, en matèria de mitjans tècnics per augmencar l'eficàcia i col·laboració d'aquests, d'uniformes i retribucions» prevista a l'art. 39 de la LOFCS, com sí fa, encara que com a argument addicional de suport al que acabem d'esmentar suara, en els casos de lesPage 181 comunitats autònomes de via ordinària.²⁹ Això significa un reconeixement implícit de la diferent afectació per les limitacions de l'art. 148.1 CE de les comunitats autònomes de via ordinària i de les de via especial.

   D'una altra banda, el Tribunal no dóna importància a la limitació a la legislació" bàsica de l'Estat que introdueixen els quatre estàtues d'autonomia esmentats i equipara aquestes comunitats amb la resta de comunitats autònomes de via ordinària. En alguns casos equipara aquesta legislació bàsica a la LOFCS³⁰ i en altres simplement la ignora.³¹

2. El Tribunal ha negat la possibilitat de creació de mancomunitats municipals per a la prestació conjunta de serveis de policia local, i, conseqüentment, ha anul·lat les lleis autonòmiques que les autoritzaven. El raonament del Tribunal és senzill. La Constitució remet la delimitació competencial en aquesta matèria a una Llei orgànica (ex-art. 148.1.22 o ex-an. 149.1.29 o ambdós). Aquesta Llei és la Llei orgànica 2/1986, de 13 d'abril, de forces i cossos de seguretat, que, de manera més o menys explícita, prohibeix la creació de cossos de policia locals diferents dels municipals.³² Així, encara que diferents articles de la Llei parlen de «Corporacions Locals»,³³ de 'Cuerpos de Policia dependientes de las Corporaciones Locales»,³⁴ o de «Policías Locales»,³⁵ el Tribunal entén que aquestes expressions veuen reduït el seu contingut «al dmbito del municipio y solo a él (art. 51). La coordinación... y "las demas facultades" en relación con ellas, consthucionalmente tienen como titular a las Comttnidades Autónomas y como destinata-rios únicos a los Ayuntamientos, según la Ley estatal marco, como pom de manifiesto su lectura. Entre esas facultades que pueden ser legislativas para adecuar el régimen estatutària general de los agentes a las peadiaridades de cada Administración Territorial³⁶ o la posibilidad de exigir la colaboración con la policia autonòmica (art. 51, 52.1 y 53-l.b), no se contempla la competència para autorizar la creacién de otros cuerpos distintos de los munkipales...»³⁷ El Tribunal interpreta que la LOFCS quan fa referència a les «corporacions locals» està pensant en les que la Llei reguladora de les bases del règim local qualifica com aPage 182 «entitats locals territorials» (art. 3). Ara bé, també les províncies són qualificades com a entitats locals territorials i el Tribunal nega la possibilitat de l'existència d'altres cossos de policia diferents dels municipals, ja que «en dicha Ley orgànica no se contemplan otros Cuerpos de Policia Local que lospropios de los municipios {art. 51), de manera que todas las facultades de las Comunidades Autónomas concernienles a dichos Cuerpos... ban de entenderse referidos solo a los de Policia Municipal que son aquellos a los que, no obstante las denominaciones genéricas contenidas en determinades lugares de la ley (art. 2c), 39, 52.1 y 53), alude expresamente el legislador estatal. ,.»³⁸ Davant de l'al·legació per part de diverses comunitats autònomes que la legislació de règim local no prohibeix les mancomunitats de municipis en matèria de policia local, i que, sigui com sigui, es tracta d'una competència autonòmica relacionada amb el règim local, el Tribunal defensa, més o menys explícitament, el caràcter de Llei específica de la LOFCS en relació a la legislació de règim local. Com a suport a aquest argument,³⁹ el Tribunal recorre a l'art. 173 del Text refós de règim local, que estableix que la policia local exercirà les seves funcions d'acord amb allò que preveu la LOGCS, de manera que aquesta darrera queda privilegiada en aquest tema.⁴⁰

   D'una altra banda, el Tribunal no accepta que la competència estatal de l'art. 148.1.22 CE estigui limitada per l'art. 104.2 CE que remet a una Llei orgànica la determinació de les funcions, els principis bàsics d'actuació i els estatuts. Algunes comunitats autònomes havien intentat reduir la competència estatal en matèria de coordinació de les policies locals a la determinació de les funcions, els principis bàsics d'actuació i els estatuts dels diferents cossos i forces de seguretat amb la qual cosa pretenien excloure la competència estatal per autoritzar o no l'existència de policies amb un àmbit d'actuació superior al municipal. El Tribunal declara que l'art. 104.2 CE no limita cap tipus de competència estatal, sinó que l'únic que conté és una simple reserva de llei (orgànica, en aquest cas) que no afecta la distribució competencíal entre l'Estat i les comunitats autònomes i que, en et cas de la competència sobre la coordinació de les policies locals, l'única limitació de l'Estat deriva del contingut de la competència autonòmica. És a dir, l'únic límit estatal ve donat pel respecte al contin-Page 183gut material i formal de la competència de coordinació assumida per les comunitats autònomes.⁴¹

3. El Tribunal accepta la col·laboració intermunicipal en matèria de policia local sempre que no es vulnerin els límits territorials establerts per l'art. 51.3 LOFCS. És a dir, sempre que l'actuació de cada cos de policia local es limiti al terme municipal o, en cas d'excedir aquest àmbit, es tracti de situacions d'emergència i previ requeriment de les autoritats competents. Això significa, bàsicament, dues coses:

   1. D'una banda, que el Tribunal considera un nutnerus clausus l'única excepció a la limitació al terme municipal de les actuacions de les policies locals que preveu la LOFCS. És a dir, que si es dóna algun supòsit d'actuació supramunicipal de les policies locals que no és subsumible en el previst a l'art. 51.3 LOFCS estarem davant d'una actuació il·legítima des del punt de vista de la distribució de competències feta per l'anomenat bloc de la constitucionalitat («...Frentea esto, el art. 51-3 de la LOFCS únicamente contempla como excepción al límtte territorial de la referida acción policial al prime-ro de los supuestos senalados. al determinar que los Cuerpos de Policia Local «solo podran actuar en el dmbito territorial del municipio respectiva, salvo en situaciones de emergència y previo requerimiento de las Autoridades competentes». Excepción, ademas, cuya mención legal ha de considerarse como exhaustiva respecto de los restantes supuestos imaginables de actuacidn extraterritorial -dado el terminante tenor literal el precepto («solo podran..., salvo...») - lo que excluye, por voluntad inequívoca del legislador estatal, cualquier otra salvedad...»)⁴²

   2. D'una altra, que són possibles tant les actuacions supramunicipals subsumibles en l'excepció legalment prevista, com tota col·laboració intermunicipal que no comporti cap tipus d'activitat supramunicipal.⁴³ Així, per exemple, és possible l'adscripció temporal de membres d'un cos de policia local a un altre sota la figura de la comissió de serveis, ja que això no suposa excedir el terme municipal perquè aquests policies s'integren temporalment en un altre cos de policia i actuen dins del marc territorial d'actuació d'aquest darrer («...lo que la Ley orgànica prohibe es la creación de Poiicías Locales supramunkipales, la prestación en común de los servicios de policia y la actuació» extraterritorial de los "Cuerpos" de Policia Municipal. Sin embargo, no veta la posibilidadPage 184 de que, mediante las fórmulas pertinentes, puedan transferirse o adscribirse temporal-mente a un Cuerpo de Policia Municipal agentes, individualmente considerados, de otros Cuerpos de Policia Municipal», adscripció temporal que s'haurà de dur a terme «a través de los diversos mecanismos de transferència temporal previstos por las leyes de la funden pública»).⁴⁴ El Tribunal salva tots aquells supòsits que siguin susceptibles d'una interpretació conforme amb el bloc de la constitucionalitat. És a dir, aquells supòsits de cooperació intermu-nicipal que no impliquin necessàriament actuacions supramunicipals vetades per l'art. 51.3 LOFCS. Així, el Tribunal accepta la constitucionalitat d'alguns preceptes d'algunes de les lleis recorregudes que estableixen requisits addicionals per a l'actuació extraterrito-rial de les policies locals⁴⁵ o que poden presentar problemes segons com es dugui a terme la seva aplicació.⁴⁶ El raonament de fons forma part d'una doctrina ja molt consolidada del mateix Tribunal i que constitueix un dels seus principis bàsics d'actuació:⁴⁷ el principi d'interpretació de les normes de manera conforme a la Constitució, que comporta el manteniment de la constitucionalitat d'aquells preceptes legals que són susceptibles d'una interpretació conforme a les previsions del bloc de la constitucionalitat, i que la simple possibilitat d'una interpretació o d'una aplicació inconstitucionals no són motiu suficient per declarar la seva inconstirucionalitat.⁴⁸

4. El Tribunal ha confirmat, com ja havia establert la Llei orgànica (art. 39), i el mateix Tribunal havia reconegut prèviament (vide supra), l'existència d'un àmbit material dins de la competència de coordinació de les policies locals. És a dir, la competència per coordinar inclou les facultats de redactar normes bàsiques que regulin materialment les condicions en què es pot dur a terme la promoció horitzontal⁴⁹ d'establir els criteris precisos que possibilitin un sistema d'informació recíproca entre els diversos cossos policials de les comunitats autònomes⁵⁰ (o, allò que és el mateix, organitzar un sistema d'intercomunícacions policials que doni la màxima eficàcia en les actuacions en matèria de seguretat⁵¹)⁵² i, fins i tot, en alguns casos, la possibilitatPage 185 de determinar els tipus d'armes, les seves revisions, els dipòsits d'armes, les mesures de seguretat, etc. (sempre que es respecti la normativa estatal, és clar).⁵³ No es tracta, doncs, d'una competència de caire formal o procedimencal. El Tribunal, però, cambé ha aclarit que tampoc no es tracca d'una competència amb un contingut material il·limitat. Existeix un límit clar: l'autonomia municipal o, dit d'una altra manera, les competències municipals que constitueixen la part material de l'autonomia local fixada per la legislació bàsica estatal. Seguint aquest criteri, el Tribunal anul·la l'art. 13-1 de la Llei valenciana que condicionava la creació de llocs de treball d'auxiliars de policia local, per part dels municipis que no disposen de cos de policia local {vide art. 51.2 LOFCS), a la prèvia autorització de l'Executiu autonòmic.⁵⁴ El Tribunal considera que aquesta autorització limita la potestat municipal per a l'aprovació de la seva pròpia plantilla, integrant de l'àmbit d'autonomia constitucionalment reconegut als municipis, segons ha concretat la legislació bàsica de règim local.⁵⁵

5. El Tribunal ha acceptat la possibilitat que la policia autonòmica pugui exercir les actuacions corresponents a la policia local tant en aquells municipis que no en tenen com en aquells que en tenen, però que, en un moment determinat, per raó del volum 0 del caràcter especialitzat dels serveis, poden necessitar el suport del cos policial autonòmic.⁵⁶ És el cas dels apartats 1 i 2 de l'art. 23 de la Llei catalana, que és l'única de les impugnades qüe preveu aquests supòsits.⁵⁷ El Tribunal diu en aquest punt coses de gran interès per a l'evolució futura de les competències de la policia autonòmica. En primer lloc, el Tribunal respon a l'al·legació de la part estatal que assenyalava una vulneració de l'art. 38 LOFCS (que estableix les competències de les policies autonòmiques), argumentant que, malgrat allò que diu la disposició final segona de la Llei,⁵⁸ «...de ello no puede deducirse sin mas que las funciones que en él se atribuyen a las Policías autónomas constituyan un elenco cerrado, Así parece desprenderse del propio tenor literal del precepto que encabeza la enumeraciÓn de las funciones de la Policia autònoma con la expresión potestativa "podran ejercer... las siguientes funciones". Y así lo ha entendido el Estatuto de Autonomia de Catalunya y la Ley catalana 19/1983 que crea la Policia Autònoma de la Generalitat que ban anadido otras funciones a las reconocidas por la LOFCS, por ejemplo, la genèrica actividad de protecciòn de las personas y hienes y el manteni-miento del orden publico, cuyo dmbito de actuación debe entenderse referida a todo el tenitorio de la Comunidad Autònoma.»⁵⁹ En segon Hoc, el Tribunal recorda el caràcter supletori, pel que fa al règim de la policia autonòmica, de tota la regulació de la LOFCS referida a la policia local, ja que l'esmentada disposició final segona no inclou aquests articles entre els d'aplicació directa al règim de la policia autonòmica. Això implica, entre altres coses, que les previsions de l'art. 51.2 LOFCS. que estableixen les vies alternati-Page 186ves perquè els municipis que no disposin de cos de policia local puguin cobrir les seves necessitats en l'àmbit de la seguretat no exclouen la seva prestació per part de la policia autonòmica en el cas català, ja que, si en la resta de supòsits pot considerar-se la regulació de l'article com a vinculant per a Catalunya, no així en el cas de la prestació del servei per ta Policia Autonòmica, ja que en aquest camp el precepte se situa per darrera de la normativa autonòmica.⁶⁰ Finalment el Tribunal nega que aquest tipus d'acords puguin vulnerar l'autonomia municipal constitucionalment reconeguda, ja que es tracta d'actuacions autonòmiques dins l'esfera local lliurement acceptades per les autoritats municipals corresponents a través de «convenios de cooperarien libremente suscrilos y libremente rescindibles por ambas parles».⁶¹

6. El Tribunal accepta la constitucionalitat de l'execució de les competències autonòmiques en matèria de seguretat a través de les policies locals del territori de la comunitat corresponent. Es tracta dels casos de les comunitats autònomes d'Andalusia i d'Extremadura que, degut al diferent nivell competència! que posseeixen, fruit del seu diferent accés a l'autonomia, presenten aspectes i profunditats diferents. Anem a veure els dos casos:

   1. Andalusia. L'art. 23 de la Llei andalusa possibilita que les policies locals, previ conveni entre els seus ajuntaments respectius i la comunitat autònoma, puguin exercir les funcions pròpies⁶² de la policia autonòmica (cal recordar que Andalusia ha assumit estatutàriament la competència per a la creació de la seva policia autonòmica -art. 14.1 EAA- però encara no l'ha exercida). La impugnació estatal al·legava que aquest exercici de la competència autonòmica era contrari al previst pel bloc de la constitucionalitat. Segons la part estatal, si la Comunitat Autònoma andalusa no creava el seu cos policial, només podia exercir la seva competència sol·licitant del Govern estatal l'adscripció d'unitats del Cos Nacional de Policia, que era el procediment previst a la LOFCS (art. 37 i 47). El Tribunal, en canvi, no considera com a numerus clausus la possibilitat prevista a la Llei orgànica. És a dir, la considera com una possibilitat no excloent d'altres.⁶³

   2. Extremadura. La Llei peveu que la Junta d'Extremadura pugui establir convenis amb les entitats locals per tal que els seus cossos de policia exerceixin les funcions de vigilància i protecció dels edificis i instal·lacions autonòmics (disposició addicional primera). La part estatal també fonamentava les seves al·legacions en el fet que la comunitat autònoma no exercia les seves competències pel mitjà previst a la LleiPage 187 orgànica (art. 37.3), és a dir, a través d'acords de cooperació específica amb l'Estat. El Tribunal declara la no afectació de la Llei orgànica a la compecència auconòmica per a la vigilància i protecció dels seus edificis i instal·lacions. El Tribunal argumenta que l'art. 148.1.22 CE inclou dues competències diferents: la vigilància i protecció dels seus edificis i instal·lacions i la coordinació i altes facultats en relació amb les policies locals. Aquestes dues competències estan separades ortogràfïcamente al text (punt i seguit) i la referència a la llei orgànica només apareix en el segon cas. Cal entendre, doncs, que aquesta llei només limita l'exercici autonòmic de la competència de coordinació de les policies locals.⁶⁴ Per tant, l'art. 37.3 LOFCS no és res més que una possibilitat ofertada a les comunitats autònomes, però no un camí exclusiu per al seu exercici.⁶⁵ Això significa que les comunitats autònomes poden signar convenis amb els cossos de policia local perquè duguin a terme la vigilància i la protecció dels seus edificis i instal·lacions. Aquests cossos de policia, això sí, hauran de limitar la seva actuació al seu terme municipal.

7. Finalment, el Tribunal ha negat la possibilitat que les escoles, instituts o acadèmies de policia (ni tampoc els respectius governs autonòmics), puguin equiparar els cursos que ofereixen amb les titulacions acadèmiques exigides per a l'accés a les diferents categories professionals dels cossos poticials. La problemàtica es planteja en els següents termes:

1. La normativa autonòmica en matèria de coordinació de les policies locals, a l'hora d'estructurar les diferents carreres professionals d'aquests cossos policials, ha equiparat les diferents escales dels cossos amb els diferents grups existents a la funció pública general. Això significa que aquelles escales que s'equiparin als grups B i C requeriran per a l'ingrés a les categories que les integrin la possessió d'una diplomatu-ra o d'una llicenciatura universitària respectivament.

2. Atès que en l'àmbit policial és difícil trobar estudis universitaris homologats que estiguin directament relacionats amb la professió (a part de l'habitual recurs al dret i a la psicologia),⁶⁶ la Generalitat valenciana intentà compensar aquesta manca amb cursos d'alt nivell, equiparable a l'universitari, que s'adeqüessin a les necessitats de la professió policial que després poguessin ser convalidats per a l'accés a les diferents escales i categories professionals.⁶⁷

   Page 188

   El Tribunal ha recordat que «El art. 149.1-30 CE declara de exclusiva competència estatal la regulació» de las condiciones de obtención, expedición y homologación de títttlos acadé-micosy profesionales. Esta competència, conto ya se dijera tempranamente en la STC 42/1981, comprendre la de establecer los títulos correspondientes a cada nivel y cicló educativa, en sus distintas modalidades, con valor habilitante tanto desde el punto de vista acadèmica como para el ejercicio de profesiones tituladas, es decir, de aquellas cuyo ejercicio exige un titulo (...); ast como comprende también la competència para expedir los tttulos correspondientes y para homologar los que no sean expedides por el Estado...».⁶⁸ Sens dubte la resposta del Tribunal és totalment correcta des del punt de vista constitucional. Ara bé, caldria unificar esforços en aquest camp per solucionar aquesta manca de titulacions universitàries relatives a la seguretat, en el benentès que l'establiment d'estudis universitaris en l'àmbit de la seguretat no serviria únicament per facilitar la promoció professional dels policies en un sentit funcionarial, sinó que contribuiria de manera important a augmentar el nivell de la seva formació, normalitzaria la professió policial i els estudis sobre seguretat, els integraria dins el teixit social general i, en resum, trencaria molts tabús. Encara que només s'hagi pres alguna iniciativa en aquest àmbit,⁶⁹ seria aconsellable una aceuació conjunta, ja que el problema afecta totes les comunitats autònomes i el mateix Estat.

   Bé que sense entrar en altres petits detalls,⁷⁰ aquests són els punts més rellevants de les recencs sentències relatives a la distribució competència! en matèria de coordinació de les policies locals. Com es pot veure, la jurisprudència constitucional ha servit per aclarir molt l'àmbit d'una competència autonòmica que, en molts casos, es trobava bloquejada per les impugnacions d'alguns preceptes de les seves Lleis que, en algun supòsit, tenien una gran importància per a l'organització del sistema de seguretat que es volia impulsar des de les diferents comunitats autònomes. És cert que en alguns aspectes l'alt Tribunal podia haver estat més explícit i contundent (influència de les limitacions ex-art. 148.1 CE en les competències de les comunitats autònomes de via especial), però també ho és que això podia haver implicat un debat de dimensions desproporcionades que hauria retardat considerablement una solució que, pel que fa a la problemàtica concreta objecte del recurs, no hauria comportat pràctica-Page 189ment cap diferència en la decisió final. En altres casos (actuacions supramunicipals i cooperació inrermunicipal) es pot argumentar que el Tribunal ha estat excessivament formalista en aplicar, de manera gairebé literal, els preceptes de la LOFCS als casos en discussió, sense tenir en compte la dimensió material dels problemes que, òbviament, resten sense solució. Cal recordar, però, que la funció del Tribunal no és la de solucionar els problemes materials subjacents en els preceptes legals, sinó precisament, l'altra, la formal, la de vetllar per l'adequació de les normes amb rang de Llei a allò que preceptua l'anomenat bloc de la constitucionalitat (tal i com ha dit el propi Tribunal en alguna de les sentències comentades). És a dir, si la crítica a l'actitud del Tribunal, que ha estat formalment correcta, se centra en el fet que ha ignorat una problemàtica que deixa sense solucionar, cal canviar l'objectiu de les crítiques. Probablement s'hauran d'adreçar cap a la llei que actua en aquest cas com a paràmetre de constitucionalitat. És, doncs, el legislador orgànic qui ha condicionat de manera clara la decisió del Tribunal, de manera que el Tribunal ha actuat de «missatger» d'uns condicionants no establerts per ell. No matem, doncs, en aquest cas, al missatger. Una altra cosa és argumentar que, per exemple, el Tribunal podia haver interpretat d'una altra manera l'art. 51.3 LOFCS, i entendre que el terme municipal, en el cas de les mancomunitats de serveis policials, estava constituït pel conjunt dels termes dels municipis integrants de les mancomunitats corresponents, interpretació que és possible amb el contingut de l'esmentat precepte, i més tenint en compte que a la Llei no hi ha una prohibició explícita de les mancomunitats de serveis municipals de policia i que la legislació de règim local tampoc no les prohibeix. Sigui com sigui, un canvi legislatiu podria solucionar, de manera definitiva, el problema.

   D'una altra banda, la posició implícita del Tribunal en favor de la no aplicació de les limitacions derivades de l'art. 148.1 a les comunitats autònomes de via especial, en cas de rebre una confirmació en la futura jurisprudència del Tribunal, serà de gran rellevància per a la configuració i el desenvolupament finals de les competències d'aquestes comunitats.

   -----------------------------

   [1] Sobre la discribucio constitucional i estatutària de competències, tant en matèria de policia autonòmica i seguretat pública, en general, com en matèria de coordinació de les policies locals, en particular, vide el meu estudi preliminar, titulat «La competència de la Generalitat de Catalunya en matèria de seguretat pública», en l'obra Legislació sobre seguretas pública, Escola de Policia de Catalunya, Mollet del Vallès, 1993.

   [2] Rodona de l'autor.

   [3] Vide STC 32/1983, de 28 d'abril, FJ 2. En el mateix sentit, la STC 42/1983, de 20 de maig.

   [4] Rodona de l'autor.

   [5] Rodona de l'autor.

   [6] Si més no, a la part del sistema que correspon a les policies locals, ja que la majoria de les comunitats autònomes no tenen competència per a la creació i el comandament de la seva pròpia policia autonòmica.

   [7] Així ho establí la Llei catalana 10/1984, de 5 de març, de coordinació de les policies locals: «Als efectes d'aquesta Llei s'entén per "coordinació de l'actuació de les policies locals" la determinació dels mitjans i dels sistemes de relació que fan possible llur acció conjunta mitjançant les autoritats competents, de maneta que s'aconsegueixi la integració de les respectives actuacions particulars en la globalitat del sistema de seguretat ciutadana que els és confiada.» (vide art. 2).

   [8] En relació a la polèmica sobre el contingut formal o material de la coordinació, vidt Albercf, E., en l'obra col·lectiva dirigida per Eliseo Aja El sistema jurídica de las comunidades autónomas, Tecnos, Madrid, 1985, pàg. 400 i ss.

   [9] Rodona de l'aucor.

   [10] Vidé STC 214/1989, de 21 de desembre, FJ 19.f.

   [11] Encara que amplià les seves competències a través d'una transferència estatal derivada de l'art. 150.2 CE, Canàries accedí a l'autonomia pel procedimenc que anomenem ordinari.

   [12] Queden exceptuades Cantàbria i Casteila-La Manxa, els estatuts de les quals no vinculen, incorrectament des d'un punt de vista constitucional, la seva competència sobre coordinació de les policies locals a la llei orgànica de l'art. 148.1.22 CE.

   [13] L'article s'expressa en els següerus termes: «Corresponde a las Comunidades Autónomas, de conformi--dad con la presente Ley y can la de Bases de Régimen Local, coordinar la actuación de las Policías Locales en et ambito territorial de ta Comunidad mediante el ejercicio de las siguientes funciones...»

   [14] Encara que el preàmbul de la Llei explicita la intenció de delimitar la competència sobte la coordinació de les policies locals de totes les comunitats autònomes: «.. .el desarrollo del articulo 148.1.22, en mantó a ta coordinación y demas facultades en rttación con las Policías Locales, se desarrolla ampliamente, con gran riqueza de posibilidades de coordinación y con caràcter común respecto a todas las Comunidades (rodona de l'autor) que hayan asumido compilencias sobre la matèria, ya que estos facultades se han de ejecutar por los órganos de Gobierno de las Comunidades Autónomas y no por las Policías de estos, lo que bace indiferente, a este respecto, el hecho de que las hayan creada o no.» (IV. b)

   [15] Vide els preàmbuls de la Llei valenciana 2/1990, de 4 d'abril, de coordinació de les policies locals, i de la Llei gallega 3/1992, de 23 de març, de coordinació de les policies locals. Concretament, aquest darrer s'expressa en els següents termes: «...Si bien es cierto que esta no es una competència específuamen-te recogida en ei Estatuto de autonomia de Galícia, la promulgacién de la Ley orgànica de cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado, 211986, proporciona a la Comunidad Autònoma de Galícia una ampliación de competencias en materias no previstos en el Estatuto, y, entre otras, la coordinación de policías locales...»

   [16] Com s'esdevingué en els casos de les Canàries i de la Comunitat Valenciana que veieren ampliades les seves competències inicials (les pròpies del seu accés a l'autonomia per la via otdinària) a través de sengles lleis orgàniques de transfetències (lli 12/1982, de 10 d'agost).

   [17] Han estat impugnades les següents lleis: - 5/1988, d' 11 de juliol, de coordinació de policies locals de ía Regió de Múrcia (BOE núm. 109, de 8 de maig de 1989) (recurs d'inconsrimcionalitat núm. 1753/1988). - 10/1988, de 26 d'octubre, de coordinació de policies locals de les Illes Balears (BOE núm. 289, de 2 de desembre) (recurs d'inconstitucionalitat núm. 257/1989). - 6/1988, de 5 de desembre, de coordinació de policies locals del Principat d'Astúries (BOE núm. 17, de 20 de gener de 1989) (recurs d'inconsticucionalicat núm. 532/1989). - 1/1989, de 8 de maig, de coordinació de les policies locals d'Andalusia (BOE núm. 122, de 23 de maig) (recurs d'inconscicucionalitat núm. 1677/1989). - 2/1990, de 4 d'abril, de coordinació de policies locals de la Comunitat Valenciana (BOE núm. 127, de 28 de maig) (recurs dinconstitucionalitac núm. 1918/1990). - 1/1990, de 26 d'abril, de coordinació de policies locals d'Extremadura (BOE núm. 282, de 24 de novembre) (recurs d'inconstitucionalitat núm. 2 169/1990). - 16/1991, de 10 de juliol, de les policies locals de Catalunya (DOGC núm. 1469, de 19 de juliol, i BOE núm. 190, de 9 d'agost) (recurs d'inconstitucionalitat núm. 2091/1991). - 3/1992, de 23 de març, de coordinació de tes policies locals de Galícia (BOE núm, 128, de 28 de maig) (recurs d'inconstitucionalitat núm. 1283/1992). - 4/1992, de 8 de juliol, de coordinació de les policies locals de Madrid (BOE núm. 200, de 20 d'agost) (recurs d'inconstitucionalirat núm. 2445/1992).

   [18] La Llei navarresa 1/1987, dels cossos de policia de Navarra, no regula únicament la coordinació de les policies locals, sinó que du a terme una regulació general dels cossos de policia sobre els quals té algun rípus de competència la Comunitat Navarresa.

   [19] El País Basc també ha regulat en una mateixa llei, la 4/1992, de 17 de juliol, de policia del País Basc, la policia autonòmica i la coordinació de les policies locals. Aquesta Llei ha estat impugnada davant del Tribunal Constitucional, però no en els aspectes relatius a la coordinació de les policies locals. Encara que la impugnació se centra en una presumpta supressió, més o menys encoberta, de policies dels territoris forals a Través de les seccions de la Policia Autònoma i que el tema té certa relació amb el que estem tractant, presenta moltes peculiaritats i complexitats que impedeixen la seva assimilació amb la problemàtica general de la testa de comunitats. A més, sigui con sigui, no va ser l'Estat qui va impugnar la Llei basca, sinó el Grup Parlamentari Popular del Senat (vide recurs d'inconstítucionalitat núm. 2709/1992).

   [20] Així, la Llei 2/1987, de 12 de maig, de coordinació de policies locals de Castella-La Manxa, que preveu expressament la constitució de mancomunitats «para la prestació» de los servicios descrites en el articulo 53 de la Ley Orgànica de Fuerzas y Cuerpas de Seguridad» (art. 1). La Llei navartesa 1/1987, de 13 de febrer, de cossos de policia de Navarra, permet que les entitats locals resultants de l'agrupació de municipis puguin crear cossos de policia sempre que superin, conjuntament, la xifra global de 5000 habitants (vide art. 11.2) i tampoc no ha estat impugnada.

   [21] Com explicità l'advocat de l'Estat en les seves al·legacions contra la constitucionalitat de la Llei murciana;... Con independència de cuanto antecede, resulta además que los Cuerpas de Policia a los que el art. 3-2 de la Ley murciana se refiere lo son de "entidades locales de a'mbito territorial superior al municipio", es decir, que se trata de policías supramunicipales, no de la pròpia Comunidad Autònoma, Sin perjuicio de que, una vez creadas y mediante el ejercicio de la facultad de coordinarien que le esta reconocida, la Comunidad Autònoma pudiera integrar funcionalmente unos Cuerpos de Policia supramunicipales en todo sa ambito territorial (posibilidad que el precepte impugnado permitey que, de ser efectiva, implicaria la existència de una Policia de ambito funcional autonòmica y no limitada siquiera a la vigilància de edificios y bienes de la Comunidad)...» (vide antecedent I de la STC 25/1993, de 21 de genet).

   [22] Establerta posteriorment pet l'art. 35.2 del text refós de règim local (Reia! decret legislatiu 781/1986, de 18 d'abril), aplicable només a les comunitats autònomes que no han assumit competències en l'àmbit de l'art. 149-1 CE ja que no té el caràcter de norma bàsica.

   [23] Tal i com explica Quintana López, T., en «Las organizaciones supramunicipales en España: Las Mancomunidades», dins de Revista de Eitudios de la Administració!) Local i Autonòmica, Instituto Nacional de Administración Pública, núm. 254, abril-juny 1992, pàg. 305 a 317.

   [24] Vide les sentències del Tribunal Constitucional següents: - 25/1993, de 21 de gener (Múrcia). - 49/1993, d'l 1 de febrer (Illes Balears). - 50/1993, d'11 de febrer (Astúries). - 51/1993, d'11 de febrer (Extremadura). - 52/1993, d'11 de febrer (Madrid). - 81/1993, de 8 de març (Andalusia). - 82/1993. de 8 de març (València). - 85/1993, de 8 de març (Catalunya). - 86/1993, de 8 de març (Galícia).

   [25] Vide FJ 2 de la STC 81/1993, de 8 de març, i Fj 1 de la STC 85/1993, de S de març.

   [26] Vide els esmentats FJ 2 i 1 de les STC 81 i 85, de 8 de març, respecrivamenc.

   [27] Vide FJ 2 de la STC 85/1993, de 8 de marc.

   [28] Vide FJ 2 de la STC 86/1993, de 8 de març.

   [29] Així, en el cas extremeny, després d'argumentar que els deures d'informació entre administracions són una conseqüència del model d'organització territorial de l'Estat, el Tribunal legitima la prescripció continguda en el precepte de la Llei «porque no resultaria contraria a las funciones de coordinación que atribuye a la Comunidad el art. 39 LOFCS solamenle porque no venga expresamtnte induïda en sus cuatro apartados» i «no solo no se opone al art. 39, sinó que no excede de sns prevhiones en cuanlo puede sin dificultad quedar comprendido en la facultad de homogeneización en matèria de medios técnicos, y en el principio generat de cooperación y coordinación aplicada al funcionamiento de estos Cuerpos Locales» (Vide FJ 4 de la STC 51/1993, d'11 de febtet). El Tribuna! repeteix aquesta argumentació en el cas de la Llei valenciana (Vide STC 82/1993, de 8 de març, FJ 3).

   [30] «...En el caso de la Región de Murcià su Estatuto asume efectivamente tal atribución, que configura con las mismas palabras del Texto constitucional, sin alterar una tilde, con la cautela expresa de que se ejercera "'en el marco de la Jegislación bàsica del Estado". Esta no es otra sinó la Ley Orgànica 2/1986, de 13 de marzo, reguladora de las Fuerzas y Cuerpos de seguridad pública (rodona de l'autor)...» (STC 25/1993, de 21 de gener, FJ 1).

   [31] Vide les STC 50/1993, d'11 de febrer, FJ 1, i 52/1993, d'l 1 de febrer, FJ 2.

   [32] Vide, per exemple, les STC 52/1993, d'li de febrer, FJ 3, i 82/1993, de 8 de març, FJ 2.

   [33] Vide art. 1.3: 'Las Corporaciones Locales participaran en el mantenimiento de la seguridad pública en los términos establecidos en la Ley reguladora de las Bases de Régimen Local y en el marco de esta Ley».

   [34] Vide art. 2.c que els caracteritza com a «Fuerzas y Cuerpos de Seguridad».

   [35] El títol V que regula la matètia està encapçalat per la rúbrica «De las Policías Locales»

   [36] Una altra vegada el Tribunal reconeix el caràcter material, a més de formal, de la competència de coordinació de les policies locals.

   [37] Vide STC 25/1993, de 21 de gener, FJ 1.

   [38] Vide STC 49/1993, d'11 de febrer, FJ 4. En termes molt similars les STC 50/1993, d'H de febter, FJ 3, 51/1993, d'l 1 de febrer, FJ 3, 52/1993, d'l 1 de febrer, FJ 4.

   [39] Que serveix d'argument normatiu en les comunitats autònomes de via ordinària i d'argument de mera convicció en aquelles comunitats que han assumir competències en el marc de l'arr. 149.1 CE o íes que no s'aplica el text refós de règim local en no tractar-se d'una norma bàsica.

   [40] «... Carca, pues, de relevancia esgrimir la indudable existència -como alega el ejecutivo autonomia- de otras competència!, cuales son las referidas al rigimen local, que no pueden iuperponcrse a la mas expecíftca y prevalente relativa a la seguridad pública. Cabé atia agregar que segun el art. 173 del Texto Refundido de las disposiciones legales vigentes en matèria de régimen local, aprobado por Real Decreto Legislativa 781/1986. de 18 de abril, "La Policia Local ejercerd tus funciones de acuerdo con lo prevista en el Titulo V de la Ley Orgànica de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad". Y no cabé ponderar al efecto otras consideraciones ca/ificadas como "saciologi-cas" acerca de la dificultad material de que numerosos municipios escasainente poblados puedan ejercer sus facultades a no ser mediante una mancomuniaad', pues este Tribunal dtbe limitane a resolver sobre las controversias competenciales deide el punto de vista del bloque de la (onstitucknalidad (en esle caso integrada por la Ley de LOFCS) y no sobre criterios de oportunidad o conveniència política o administrativa (aunque tengan como en este caso indudable importància) para decidir cual sea "el mas adecuado sistema de rticulación de competencias es-tatales y autonómicas" (STC 14511989, fundamento jurídica 6').» (STC 51/ 1993, d'11 de febrer, FJ 3. En similars termes es pronuncia l'alt Tribunal a les sentències 25/1993, de 21 de gener, FJ 1, 49/1993, d'11 de febrer, Fj 4, 50/1993, d'11 de febrer, FJ 3, 52/1993, d'11 de febrer, FJ 4, 81/1993, de 8 de març, FJ 3.

   [41] «.. .desde la perspectiva del sistema de distribución de competencias entre ei Estadc y aqtieltas Comimidades Autónomas que han asumido la definida en el art. 148.1,22 CE, la Ley estatal no conoce otros limites que los inherentes a esa efinición constitucional, sin qtie el art. 104.2 CE que no contiene titulo competencial alguna, sinó una mera rareva de ley tenga la menor incidència sobre el dmbito de regulación que al Estada le esta permitido efectuar en punto a la competència autonòmica respecto de las Poiicías Locales. Quiere decirse con elto que si bien el Estada, en virtud de su competència exclusica sobre seguridad pública (art. 149-1.29 CE) y otras materias, puede someter a un régimen común en determinados aspectos a aquellas Policías, a fin de que queden garantizados en la actuación de las mismas los principies que el art. 104 de la ConstituciSn proclama como misiones de las Puertas y Cuerpos de Seguridad, el alcance de la potestad normativa estatal para fijar la competència de las Comunidades Autónomas ex art. 148.1.22 CE no se ve restringida por los campos que integran la reserva de ley orgànica del art, 104.2 CE, sinó solamente por el concepto de "cordinación demas facultades" enunciada en el precepto constitucional mencionada..,» (STC 50/1993, d'11 de febrer, FJ 2). En els mateixos termes s'express la STC 49/1993, d'11 de febrer, FJ 2).

   [42] Vide STC 49/1983, d'l 1 de febrer, FJ 3. En termes similars, s'expressa la STC 82/1983, de 8 de març, FJ 2.

   [43] Tal i com diu el TC quan examina la constitucionalitat de l'aparcar 3r. de l'art. 23 de la Llei 16/L991, de 10 de juliol, de coordinació de les policies locals de Catalunya: «...En dicho articulo caben perfectamente formulat de nlaboración y cooperación entre Cuerpos de Policia municipal que no entranen ningún tipo de actuación exlraterritorial...» (STC 85/1983, de 8 de març, FJ 4).

   [44] Vide STC 81/1993, de 8 de març, FJ 4. En termes similars s'expressa !a STC 86/1993, de 8 de març, FJ 3.

   [45] Vide art. 27 de la Llei 4/1992, de 8 de juliol, de coordinació de les policies locals de Madrid. Aquest precepte afegeix, al requisit establert per l'art 51.3 LOFCS que exigeix que es tracti de situacions d'emergència i que es faci un requeriment previ a l'autoritat competent, l'autorització de la junta local de seguretat o, si no n'hi ha, de l'alcalde i que els serveis que es facin fora del seu territori es duguin a terme sota la dependència directa dels seus respectius comandaments immediats i el comandament de l'alcalde del municipi on actuïn,

   [46] Vide els art. 23.3 de la Llei 16/1991, de 10 de juliol, de coordinació de les policies locals de Catalunya i 28 de la Llei 4/1992, de 8 de juliol, de coordinació de les policies locals de Madrid, que permeten que els municipis, en situacions de necessitat, especials o d'emergència, estableixin acords de cooperació o col·laborin entre ells.

   [47] Vide, per exemple, STC 64/1983, de 21 de juliol, FJ 3.

   [48] »... Y aunque una interpretarien ajeia a ese sentida pudiera resultar contraria a dieho articulo, cl lo na comporta la incoastitucicnalidad de precepto sine, en su cajo, la de aquella eventual aplicaàón» (STC 52/1993, d' 11 de Febrer, FJ 6). En un sentit similar, vidt STC 85/1993, de 8 de març, FJ 4.

   [49] Vide FJ 11 de la STC 25/1993, de 2 1 de gener.

   [50] Vide STC 51/1993, d' 11 de febrer, FJ 4, 85/1993, de 8 de març, FJ 2, i 86/1993, de 8 de març, FJ 2.

   [51] Seguint els termes de l'art. 4.1 .e de la Llei valenciana (vide STC 82/1993, de 8 de març, FJ 3).

   [52] Aquests supòsits són subsumïbles en les facultats atribuïdes a les comunitats autònomes afectades per la Llei Orgànica de forces i cossos de seguretat en el seu art. 39 (vide les «narmos-marca» del'apartat d) i l'establiment o l'afavoriment de l'homogeneïtzació dels mitjans tècnics de les policies locals per tal d'assolir un funcionament coordinat de l'apartat t)).

   [53] Vide les art. 12.3 de la Llei 1/1989, de 8 de maig, de coordinació de les policies locals d'Andalusia, i 18 de la Llei 16/1991, de 10 de juliol, de coordinació de les policies locals de Catalunya, i STC 81/1993, de 8 de març, FJ 6, i 85/1993, de 8 de març, FJ 3.

   [54] Vide STC 82/1993, de 8 de març, FJ 4.

   [55] Vide art. 22.2.i i 90.1 de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local.

   [56] Vide STC 85/1993, de 8 de març, FJ 4.

   [57] La Llei 4/1992, de 17 de juliol, de policia del País Basc, també preveu aquests dos supòsits d'intervenció de la policia autonòmica (vide art. 117.2) però no ha estat impugnada en aquest punt.

   [58] Que estableix l'aplicació direcra a Catalunya de l'art. 38 de la Llei (competències de les policies autonòmiques).

   [59] Vide STC 85/1993, de 8 de març, FJ 4.

   [60] Vide l'esmentat FJ 4 de la STC 85/1993, de 8 de març.

   [61] STC 85/1983, de 8 de març, Fj 4.

   [62] Les així qualificades per l'arc. 38.1 LOFCS.

   [63] «Es cierto que e! art, 23 establece una formula alternativa no prevista ecplícitamente en la ley estatal. Sin embargo, debe tenerse presents que la LOFCS no impone a las CCAA que no hubieran ejercido su competència de creación de una Policia pròpia, el rscurso obligada a la colaboración de la Policia estatal para el desempeño de las funciona previstas en el art. 38.1, sinó que tal colaboraciín es de caràcter potestativa camo se deduce claramente del termino "podran" que emplean los art. 38.2 y 47 de la LOFCS. Si esas funciones pudieran no desempeñarse cabria pensar que la Ley Orgànica solo pennite adoptar los mecanismos sustitutorios en ella previstos o renunciar al ejercicio de las mismas. Sin embargo, al tratarse de funciones de necesario ejercicio la fórmula podran debe interpretarse coma aceptacién de otros mecanismos sustitutivos. Las previsión en la LOFCS de la colaboración con el Estado se justifica por el hecbo de que si no estuvitra prevista en la Ley estatal difícilmente hubiera podido establecerla unilateralmenle la Ley autonòmica.* (STC 81/1993, de 8 de març, FJ 5).

   [64] Ja havia avançar aquesta interpretació de l'art. 148. 1.22 López Ramon, F., en «Comentario al articulo 35.1.22 del Escaturo de Aragón», en l'obra dirigida per José Bermejo Vera, Comentaria! al Estatut» de Autonomia de la Cmunidad Autònoma de Aragón, Ministeri d'Administració Territorial-Insritur d'Esrudis d'Administració Local, Madrid, 1985, pàgs. 424-425.

   [65] Vide STC 51/1993, d'11 de febrer, FJ 5.

   [66] En alguns casos, els membres dels cossos policials s'han adreçat als estudis de criminologia existents en algunes universitats, per la seva relació amb les seves activitats professionals i, després, s'han ttobac que els títols que han obtingut no els han servit per a l'accés a les categories que exigeixen una titulació universitària perquè es tracta de titulacions no homologades com a diplomatures o llicenciatures universitàties (únicament s'accepten aquests estudis per prendre part a les proves selectives per a l'ingrés als cossos d'institucions penitenciaris -vide l'Ordre del Ministeri d'Educació i Ciència de 24 de novembre de 1978, BOE de 13 de febrer de 1979 - .

   [67] L'art. 23.2 de la Llei valenciana establí «A efectes d'accés a les distintes escales i categories podrà establir-se l'equivalència de títols mitjançant cursos tealitzats a l'Institut Valencià de Seguretat Pública de la Generalitat o a les Escoles de Policies de les Corporacions Locals del nivell corresponent, sempre que aquesta equivalència sigui reconeguda per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.»

   [68] STC 82/1986, de 8 de marc, FJ 5.

   [69] L'Escola de Policia de Catalunya ha iniciat les gestions per a l'establiment d'una carrera universitària en matèria de seguretat pública al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona i s'ha trobat també amb els problemes d'homologació de les ritulacions que poden establir corn a pròpies les universitats.

   [70] Com alguna situació peculiar creada en declarar inconsrirucional l'alt Tribunal un precepte de la Llei andalusa (art. 21) perquè permetia als alcaldes concretar els casos de dispensa de la uniformitat dels membres dels cosos de policia local i envaïa una competència del governador civil, segons estableix l'art. 31-3 LOFCS. A més de resultar discutible l'aplicabilitat d'aquest precepte a les comunitats autònomes de via especial tant per raons formals com materials, es dóna el cas que a la Llei catalana trobem un precepte similar (art. 9.2) que no ha estar impugnat per l'Estat i, conseqüentment, es troba en vigor i vincula tocs els poders públics, ja que no es veu afectat per la sentència de la Llei andalusa. Trobem un altre cas similar a la STC 52/1993. d'11 de febrer, FJ 7, en què el Tribunal declara la incompetència de la Comunitat Autònoma de Madrid per establir la seva participació a les juntes locals de seguretat, mentre qge l'art. 17 de la Llei catalana també regula la participació de la Generalitat de Catalunya a les juntes locals de seguretat i no ha estat impugnat i també continua en vigor. Aquest segon cas, però, no és igual que l'anterior, ja que es tracta de dues comunitats autònomes amb diferent via d'accés a l'autonomia que, per tant, tenen diferents nivells competencials.