La compensació económica per raó de treball al lli-breii del codi civil de Catalunya: correcció del desequilibre patrimonial o de l'enriquiment injust?

AutorJudith Solé Resina
Páginas187-197

Page 187

1. Qüestió prèvia

D’acord amb l’art. 41 CF: «el cònjuge que, sense retribució o amb una retribució insuficient ha treballat per la casa o per l’altre cònjuge té dret a rebre d’aquest una compensació econòmica, en el cas que s’hagi generat, per aquest motiu, una situació de desigualtat entre el patrimoni de tots dos que impliqui un enriquiment injust». D’aquesta manera la compensació econòmica per raó de treball pot donar resposta a diferents situacions. D’una banda, es configura com una norma de mitigació dels efectes del règim econòmic matrimonial de separació de béns que, al moment de la liquidació del règim per separació judicial, divorci o nul·litat, atorga al cònjuge que ha treballat per a la casa o per l’altre cònjuge, una participació en els guanys que ha obtingut la seva parella; i, d’una altra, articula la remuneració de la sobrecontribució al manteniment de les despeses familiars a la que té dret el cònjuge que ha treballat per la llar més del que li corresponia o ha treballat per l’altre cònjuge sense retribució suficient, a càrrec de la seva parella que s’ha enriquit amb aquesta activitat. Evidentment, els pressupòsits són en ambdós casos diferents: si la finalitat és la de la participació en els guanys, serà necessari que els patrimonis dels cònjuges siguin desiguals i no importa fins a quin punt la tasca realitzada pel cònjuge creditor es pot considerar que respon a la seva obligació de contribuir a les despeses familiars; mentre que si busca pagar una activitat que suposa una sobrecontribució per part d’un dels cònjuges, no s’ha d’entrar a valorar la desigualtat dels patrimonis dels consorts però cal deduir del treball a compensar, aquell que es correspon a la obligada contribució a les despeses familiars del cònjuge creditor1.

Page 188

L’art. 232-5.1 elimina el pressupòsit de l’existència de l’enriquiment injust com a requisit del naixement de la compensació econòmica, i disposa que el cònjuge que ha treballat per la casa o per l’altre cònjuge en té dret sempre que al moment de l’extinció del règim l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior.

El Preàmbul de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del Llibre II del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, explica, en aquest sentit, que:

Es fa una regulació més completa i acurada de la compensació econòmica per raó de treball per a la casa o per l’altre cònjuge, com a correctiu dels efectes no gens desitjables que en ocasions produeix aquest règim

.

I afegeix:

La nova regulació abandona tota referència a la compensació com a remei substitutori d’un enriquiment injust, prescindeix de la idea de sobrecontribució a les despeses familiars, implícita en la formulació de l’art. 41 del Codi fer Família, vigent fins a l’entrada en vigor d’aquesta Llei, i es fonamenta, senzillament, en el desequilibri que procedeix entre les economies dels cònjuges el fet que un faci una tasca que no genera excedents acumulables i l’altre en faci una altra que sí que en genera. Per això, n’hi ha prou d’acreditar que un dels dos s’ha dedicat a la casa substancialment més que l’altre

.

D’aquesta manera, ens enuncia el Preàmbul que la compensació econò-mica per raó de treball té, en el Llibre II, com a única finalitat, la de mitigar el rigor de la liquidació del règim de separació, que pot deixar al cònjuge que s’ha de dedicat a treballar per la casa o per l’altre cònjuge sense retribució suficient, en una situació econòmica molt delicada, i per això instrumentalitza la comunicació dels guanys entre els patrimonis dels cònjuges. En definitiva, actua essencialment com un correctiu del desequilibri patrimonial produït vigent el règim de separació.

L’opció presa pel legislador comporta, en la nostra opinió, un seguit de contradiccions i esculls que no es presentarien si s’hagués configurat la compensació econòmica com una forma de compensar l’enriquiment injust generat com a conseqüència l’activitat del treball per la casa o per l’altre cònjuge sense retribució suficient. A continuació justifiquem aquesta afirmació, alhora que senyalem les principals novetats que incorpora la regulació de la compensació al Llibre II.

2. Situacions en que es genera la compensació econòmica per raó de treball

Mentre que al Codi de Família la compensació econòmica solament pot néixer quan la causa de l’extinció del règim de separació de béns és la separació judicial, el divorci o la nul·litat matrimonial, el Llibre II preveu que aquesta també pugui tenir el seu origen en l’extinció del règim per causa de

Page 189

mort d’un dels cònjuges (art. 232-5.1). Això sí, en cas d’extinció del règim de separació per mort, el cònjuge sobrevivent pot reclamar la compensació per raó del treball solament i en la mesura que els béns que li pertoquin en la successió voluntària o intestada del premort, no cobreixin l’import que li correspondria per la compensació econòmica per raó de treball (art. 232-5.5).

Això planteja un problema de còmput perquè fins que no es determinin els drets successoris que li corresponen al cònjuge no es pot liquidar el règim econòmic perquè no es pot calcular la quantia de la compensació per raó del treball, essent que la liquidació del règim és en tot cas indispensable per determinar el patrimoni successori. Es tracta d’una qüestió de difícil solució.

3. Activitat que l’origina

El Codi de Família estableix que té dret a la compensació per raó de tre-ball «el cònjuge que, sense retribució o amb una retribució insuficient ha treballat per a la casa o per l’altre cònjuge».

El Llibre II del CCCat. disposa, en canvi, que té dret a la compensació per raó de treball «el cònjuge que ha treballat per la casa substancialment més que l’altre» (art. 232-5.1) i «el cònjuge que ha treballat per l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient» (art. 232-5.2).

En principi, no sembla que es pugui lligar a aquest canvi una diferent manera de percebre l’activitat que origina la compensació, perquè en tot cas (abans i ara) s’ha partit de la idea que el cònjuge que té dret a la compensació per raó del treball a la llar, s’ha dedicat substancialment més que l’altre a les tasques domèstiques.

Amb tot, però, la Llei 25/2010 reconeix expressament en el seu Preàmbul que es prescindeix de la idea de sobrecontribució a les despeses familiars. Cal entendre que, d’aquesta manera, accepta i tolera la duplicitat contable del tre-ball per a la llar o per l’altre cònjuge que alhora que es valora com a contribució a les despeses domèstiques (art. 231-6 CCCat.) dóna dret a una compensació econòmica; això si, solament en el cas que al moment de l’extinció del règim els patrimonis dels cònjuges presentin una desigualtat patrimonial. Per això no es veu necessari calcular si l’activitat duta a terme pel cònjuge creditor va més enllà de la que es correspon amb la seva obligada contribució a les despeses domèstiques o potser ni tan sols arriba a complir aquests mínims, és suficient amb demostrar que el cònjuge creditor s’ha dedicat a la casa subs-tancialment més que l’altre. D’aquesta manera, es vulnera el principi de proporcionalitat a la contribució a les càrregues que han de seguir els dos cònjuges, essent que l’activitat d’un d’ells es valora menys que la de l’altre.

4. Requisits de la compensació

El Llibre II del CCCat. torna a la situació de la CDCC i solament reclama l’existència d’una desigualtat patrimonial entre els patrimonis dels cònjuges. Això és, que al moment de l’extinció del règim, un cònjuge hagi obtingut un increment patrimonial superior a l’altre, d’acord amb les normes de

Page 190

càlcul que es disposen (art. 232-5.1). S’elimina així la referència expressa a la necessitat que hi hagi un enriquiment injust. Fins i tot es reconeix expressament en el Preàmbul que «la nova regulació abandona tota referència a la compensació com a remei substitutori d’un enriquiment injust».

La compensació econòmica per raó de treball esdevé, en el Llibre II, un crèdit de participació en els guanys més reduït (normalment amb un màxim ¼ part) que el que es genera en la liquidació del règim de participació en els guanys (en principi, ½ part).

5. Càlcul de la compensació

Per primera vegada el Llibre II del CCCat. proposa unes regles de càlcul...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR