Comissió de Drets Humans i Estrangeria
| Autor | Esther Sancho i Cepero |
LA FI DE LA IMPUNITAT
Para Graciela y todas las demás
Per fi, una sentència de la Cort Suprema argentina del passat 14 de juny de 2005 ha declarat inconstitucionals les lleis de “Punto final” i “Obediencia debida”, gràcies a les quals centenars de policies i militars implicats en el segrest, tortura i assassinat dels 30.000 desapareguts durant la dictadura de Videla, gaudien d’una impunitat total en no poder ser processats pels seus crims de lesa humanitat.
Malgrat que les dues lleis ja havien estat derogades l’agost de 2003 pel Parlament argentí, les causes obertes amb anterioritat a tal data majoritàriament absolien els acusats en base a aquestes lleis. Només una minoria de sentències de jutjats i tribunals inferiors havien començat a qüestionar la validesa de les lleis a partir de març de 2001; sentències que ara es veuen ratificades amb la declaració d’inconstitucionalitat. Se-gons la premsa argentina s’obre la possibilitat de processar entre 500 i un miler de militars i policies.
Ambdós textos legals, la llei de Punto Final i la llei d’Obediencia Debida, van ser decretades per l’aleshores president argentí Raul Alfonsín, qui encara avui defensa la promulgació de les lleis en una recent nota de premsa en la que, entre d’altres barbaritats, compara l’amnistia decretada a Irlanda en el marc del procés de pau amb la llei argentina d’impunitat pels genocides; i intentant justificar allò injustificable, ve a dir que ara la societat argentina està preparada per administrar justícia per comptes de venjança. És clar que, en el seu dia, també va presentar les lleis d’impunitat com a “lleis del perdó”, com si la societat d’abans –com la d’araestigués preparada per a perdonar i oblidar, sense més ni més.
La llei de Punto Final, llei 23.492/86 de 23 de desembre, declarava extingida l’acció penal envers tota persona que hagués comés “ delitos vinculados a la instauración de formas violentas de acción política ” fins al mateix 10 de desembre de 1983 (a excepció dels delictes de substitució d’estat civil; sostracció, violació i ocultació de menors; i apropiació d’immobles, que sí eren perseguibles); i concedia un termini de 30 dies per a rebre les darreres acusacions contra militars i policies, sempre i quan aquestes acusacions anessin ratificades per un superior jeràrquic dels propis acusats...
Al seu torn, la llei d’Obediencia Debida, llei 23.521/87 de 4 de juny, eximia de tota responsabilitat a les persones que, en el moment dels fets...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba