Catalunya

A cura de Joan Vintró

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 162

Un altre aspecte de la Llei és el nou règim disciplinari, molt més complet que el previst a la Llei 6/1983, el qual substitueix íntegrament, i amb un sistema de sancions més d'acord amb la realitat sòcio-econòmica del país i amb la importància social de la protecció del medi, Així, la sanció màxima que en el sistema del 1983 era d'un milió de pessetes passa a dos-cents milions, quantitat que, d'altra banda, pot ésser actualitzada per decret del Govern. La innovació més remarcable, però, la constitueix la publificació de l'acció per a exigir als òrgans administratius l'observança de la Llei, la qual cosa situa la gestió dels residus industtials corn un interès general de tota la població sense limitacions.

La Llei incorpora, i aquesta qüestió no era prevista en el projecte del Govern, una reforma important en la composició de la Junta de Residus, la qual d'estar integrada per nou representants de la Generalitat i tres dels municipis passa a estar-ho per onze representants de la Generalitat, sis dels municipis, dos dels sindicats i dos de les organitzacions empresarials. Aquest fet, juntament amb la creació del Consell Assessor ja esmentat, comporta un nou model d'organisme molt més participatiu i que permet la coresponsabilització de les administracions públiques i dels agents sòcio-econòmics afectats en un tema que, com s'ha pogut veure, requereix un ampli consens polític i social.

Pere Sol i Ordis

Llei 7/1991, de 27 d'abril, de filiacions (DOGC núm. 1441, de 10 de maig de 1991).

La filiació, fins ara, venia regulada en el títol I de la Compilació del Dret Civil de Catalunya (art. 4 i 5), que oferia una normativa insuficient, ja que quedaven sense resoldre nombrosos problemes, cosa que la feia, en gran mesura, tributària directa del Codi civil. La reforma de la Compilació de l'any 1984 es limità, pràcticament, a adequar els seus preceptes a la Constitució (suprimint l'expressió «nascuts fora del matrimoni») d'acord amb el principi d'equiparació jurídica de tots els fills (art. 14 i 39.2 CE) i, en tot cas, no resolgué els problemes plantejats. Precisament, una de les qüestions més problemàtiques continuava essent quins dels articles del Codi civil espanyol eren aplicables a Catalunya.

Era necessari, per tant, que l'ordenament jurídic català gaudís d'una regulació completa i autònoma d'aquesta matèria. Utilitzant paraules de la mateixa exposició de motius, la filiació no es podia conformar amb els dos articles que li dedicava la Compilació, que en alguns casos la feia dependent del Codi civil, bé que d'una manera menys traumàtica i problemàtica que abans de 1981, però que continuava creant problemes importants d'integració.

La Llei de filiacions constitueix el primer pas per assentar les bases d'una completa regulació del Dret de família a Catalunya. En efecte, quan aquest número d'Autonomies vegi la llum, ja hauran estat publicades en el DOGC altres lleis que formaran l'estructura bàsica d'aquesta branca del Dret civil. Em refereixo especialment a la Llei sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l'adopció i la Llei de la tutela i institucions tutelars. En l'àmbit del Dret de la família pràcticament només resta pendent l'anunciada reforma del règim econòmic matrimonial, de la qual ja han estat elaborats diversos avantprojectes.

Page 163

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 164

corresponent l'home provi que no és el pare o que la seva paternitat és menys versemblant que la d'un altre (art. 16).

S'hi conté també una regulació completa de la determinació de la filiació matrimonial mitjançant el reconeixement, concretant la capacitat per reconèixer la paternitat a partir dels 14 anys, i la maternitat sempre que s'acrediti el fet del part, en la maternitat.

El capítol 2, que regula les accions de filiació (art. 10 a 18), presenta la seva novetat més important en els aspectes de legitimació. Així per exemple, poden exercir l'acció de reclamació de la filiació matrimonial el pare, la mare i el fill (art. 10). Quan el que es reclama és la filiació no matrimonial, qui pot exercitar l'acció és el fill, durant tota la seva vida, o el seu representant legal. Excepcionalment, estaran legitimats per reclamar la filiació, el pare i la mare (en nom i interès propi), en els casos en què el seu reconeixement no hagi resultat eficaç per manca de consentiment del fill o d'aprovació judicial.

En relació a l'acció d'impugnació es reconeix legitimació al fill i a la mare (art. 12.2) per impugnar en nom propi (o en interès del fill) la presumpta paternitat, però només si es donen uns determinats requisits. Aquests són: que s'hagi suspès la vida en comú, o bé en els supòsits de nul·litat, separació o divorci. Quan es tracta de la impugnació de la filiació no matrimonial es manté el mateix criteri que l'antic art. 5 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya (pot ésser exercida pels qui resultin afectats).

Quant als legitimats passivament en l'exercici de qualsevulla de les accions referides, se segueix el criteri que han d'ésser demandats tots aquells que han intervingut en la relació de filiació, és a dir, les persones la paternitat, maternitat o filiació de les quals estigui legalment determinada i que no intervinguin en el procés en cap altra qualitat (art. 15).

Finalment, el capítol 3 disciplina els efectes de la filiació. Hom parteix, primerament, de la formulació expressa del principi de no-discriminació per raó de filiació (art. 19), a més de concretar aquells efectes en els aliments, la pàtria potestat, els drets successoris i els cognoms.

Joan Egea Fernàndez

Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans (DOGC núm. 1440, de 8 de maig de 199D.

La Llei 8/1991 va ser aprovada finalment per unanimitat pel Parlament de Catalunya, encara que el procés d'elaboració fou força controvertit, ja que es varen presentar fins a tres esmenes a la totalitat del projecte presentat pel Consell Executiu. Ets motius principals de dissentiment, que foren consensuacs durant la tramitació parlamentària, van ser la mancança de reconeixement als assessors lingüístics dels mitjans de comunicació per la tasca realitzada en pro de l'actualització de la llengua catalana i la manca de permissibilitat de diversos models lingüístics en aplicació de la normativa dictada per l'Institut, En canvi, unes altres raons de dissensió plantejades s'aigualiren durant l'elaboració de la Llei i no provocaren l'abstenció o el vot en contra de cap grup parlamentari. Ens refereim a la discutida oportunitat política de la Llei, a la inexistència de mesures coercitives per aplicar les decisions de l'Institut i al problemàtic abast territorial de la Llei. La norma comentada eleva a rang legal el contingut d'unes disposicions disperses precedents: el Decret 3118/1976 de 26 de novembre; el Decret català 9C/198O, de 27 de juny; i els mateixos estatuts de l'entitat. Per tant, no sembla que sigui una normativa que innovi l'orde lament jurídic, sinó que solament el siste: natitza millor. En realitat, el que fa és tríislladar els dictats d'una norma estatal auia norma autonòmica, amb la possible i consegüent pèrdua de vigència territorial. A més, generalitza el conjunt de pei sones i institucions que han de respectar :ls dictats normatius de l'Institut, ja que no solament han de ser seguits per la E irecció General de Política Lingüística com establia el Decret català, sinó que ara n'amplia els destinataris. No es poc oblidar tampoc que en d'altres comunitats autònomes les qüestions relativts a la normativa de la llengua han m ;rescut també un tractament estatutari (com succeeix en la disposició addicional segona de l'Estatut d'Autonomia de 1 ;s Illes Balears) o de nivell legal, com és el cas de Galícia, les Illes Balears i el País Basc (vid. la disposició addicional de la Llei de normalització de Galícia, la cisposi-ció addicional tercera de la de 1( s Illes Balears i l'art. 30 de la del País Basc). Amb tot, el projecte de llei va úxecar una certa polseguera entre els lingüistes, potser perquè el camp era abonat per altres polèmiques com la discussió s >bre el català ligbt, en la qual acadèm l'Institut s'havien decantat cap a ció determinada. La Llei no prev cions als incomplidors o reticent que, malgrat ser destacada en alg ticles de la premsa diària, no va jecte d'una discussió aferrissada, litat, tampoc no queda gaire clar pot produir un incompliment de ja que tampoc no estableix unes tes rígides, atès que l'aplicació de mativa de l'Institut es pot flexi mitjançant els models i perquè 1 sió «ha de respectar», no té el

Page 165

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 166

mativa fixada per l'Institut «constitueix el marc per al funcionament de la llengua i n'assegura el desenvolupament amb la coherència indispensable en tot el domini lingüístic i a qualsevol nivell». Ara bé, «salvada així la integritat de la llengua dins el marc de la normativa, aquesta és prou flexible per a permetre que els diferents col·lectius afectats pel conreu d'aquella estableixin —sota llur responsabilitat— opcions i concrecions de realització lingüística, en forma de models, amb el fi d'acostar-se amb més eficàcia als objectius que persegueixen». Com és sabut, el preàmbul de les lleis no té caràcter normatiu (ara s'utilitza normatiu en sentit jurídic), però és una clau interpretativa per a comprendre l'articulat. Per tant, la distinció entre norma i models permet que la primera sigui fixada i actualitzada per l'Institut i que els segons siguin creats pels operadors lingüístics de cada àmbit. D'aquesta manera, l'Institut s'encarregarà de resoldre els problemes normatius, sense entrar en les qüestions estilístiques.

Els articles segon i tercer estableixen els destinataris immediats de la Llei, als quals se'ls encomana de respectar la normativa establerta per l'Institut d'Estudis Catalans en els corresponenrs usos lingüístics. La llei separa en dos articles els usos oficials (dels òrgans administratius) i socials (a l'ensenyament i en els mass me-dia) encara que n'estableix idèntic contingut jurídic. En l'article segon es refereix als usos lingüístics dels òrgans de l'Administració de la Generalitat, de les corporacions locals, de l'Administració de l'Estat a Catalunya i de les entitats autònomes, les empreses i les altres entitats i institucions que depenen de les esmentades administracions. Convé destacar que la normativa lingüística de l'Institut abasta totes les institucions públiques radicades en el territori de la Comunitat autònoma de Catalunya, ia qual cosa confirma el caràcter de la matèria lingüística com a competència pròpia de la Generalitat, ja que és aquesta qui pot decidir sobre aquest segment material, tot podent obligar òrgans i institucions que no depenen de la mateixa Generalitat. Aspecte que el Tribunal Constitucional sancionà afirmativament en la Sentència 82/1986. L'article tercer regula els usos lingüístics normatius als centres d'ensenyament públics i privats i als mitjans de comunicació de titularitat pública.

I l'article quart, paràgraf primer, mana a l'Administració de la Generalitat que estableixi els mecanismes de col·laboració i d'assessorament necessaris per tal de garantir que els organismes assenyalats en els preceptes precedents segueixen en llurs usos lingüístics uns criteris coherents i ajustats a la normativa general de la llengua establerta per l'Institut. La qual cosa demostra que en certs àmbits s'haurà de respectar l'aplicació de la normativa per òrgans no depenen ts de la Generalitat i d'entitats que gaudeixen de certa autonomia i, en conseqüència, convé organitzar sistemes de col·laboració per evitar una dispersió en l'aplicació de la normativa. Pel que fa a l'assessorament, aquesta activitat obligarà a esmerçar recursos a la Generalitat a fi de concloure els estudis iniciats, com també començar-ne de nous per tal d'anar fonamentant científicament la fixació i la posada al dia de la normativa. Es troba a faltar una breu referència a l'establiment d'acords de cooperació amb les altres comunitats autònomes i estats que pertanyen a l'àrea lingüística catalana, a fi de garantir la posició de l'Institut en tot aquest àmbit territorial. Per últim, l'apartat segon de l'article quart prescriu que l'Administració de la Generalitat ha de vetllar perquè l'elaboració de llenguatges d'especialitat es faci d'acord amb la normativa de l'Institut. Aquest article implica la necessitat

Page 167

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 168

policies locals. L'article 39 defineix les funcions de les comunitats autònomes en matèria de coordinació. El títol V està dedicat a les policies locals. El règim estatutari de les policies locals a què feia referència la Llei de bases de règim local quedaria format, doncs, per:

1. Els principis bàsics d'actuació del capítol II del títol I de la LO 2/86.

2. Les disposicions estatutàries comunes del capítol III del títol I de la LO 2/86.

3. El règim disciplinari de la secció 4 del capítol IV del títol II de la LO 2/86, adequat a la dependència de l'Administració corresponent.

4. El títol V de la LO 2/86 i, pel que fa als drets sindicals, per la LO 11/1985, de 2 agost, de llibertat sindical, i la L 9/1987, de 12 maig, d'òrgans de representació, determinació de les condicions de treball i participació del personal al servei de les administracions públiques (l'article 2.c d'aquesta llei, d'acord amb l'article 52.2 de la LO 2/86, la declara aplicable als cossos de policia local).

5. Les disposicions dictades per la Generalitat, sobre la base de la competència sobre règim local (EAC 9.8) i de la facultat de coordinació de les policies locals (EAC 13.3), és a dir, la Llei que ara comentem.

6. Els reglaments municipals previstos en la disposició final segona de la Llei 16/91.

   La Llei 16/91 derogà la Llei 10/84 de coordinació de les policies locals. 2. Continguts de la Llei 16/91

   La Llei regula els següents aspectes:

1. La definició, creació i àmbit d'actuació de les policies locals; l'armament, uniforme i residència; els principis d'actuació i les funcions.

2. La definició, funcions i abast de la-competència de coordinació, la Comissió de Coordinació, la col·laboració i cooperació entre policies locals.

3. L'estructura i organització del cos.

4. L'accés, promoció i carrera professional, amb un paper essencial de l'Escola de Policia de Catalunya.

5. El règim estatutari, la seguretat i higiene en el treball, la segona activitat, distincions i recompenses.

6. El règim disciplinari.

7. La regulació d'un règim transitori en determinats aspectes per tal de preveure l'impacte de l'entrada en vigor de la Llei.

8. L'obligació que les corporacions locals, en el termini de dos anys, aprovin o adeqüin el Reglament del Cos.

   En resum, podem destacar-ne, doncs, quatre característiques principals:

   Primera. La concreció de la competència de coordinació ja definida en la Llei 10/84 que ara es deroga i en la Llei Orgànica de cossos i forces de seguretat.

   Segona. L'establiment d'unes normes d'organització i estatutàries fonamentals per a uns cossos que han patit in-definicions i buits legals, encara més preocupants si tenim present que es tracta d'un Cos armat de seguretat.

   Tercera. La consideració de la formació, a través de l'Escola de Policia de Catalunya, com a element indispensable per a l'accès i l'ascens dels policies.

   Quarta. El respecte a l'autonomia municipal, concretat en els continguts de la Llei en relació al paper dels titulars de les policies locals, els ajuntaments, i en el consens mostrat en la seva elaboració per part de la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis.

   Page 169

   [ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 170

   juliol, del Parlament de Catalunya, s'han integrat a la xarxa de centres públics dependents de la Generalitac de Cacalunya (DOGC 1445, 22-05-91).

   Llei 12/1991, de 10 de maig, de reconeixement de la Universitat Ramon Llull (DOGC 1445, 22-05-91).

   Llei 13/1991, d'l de juliol, de reforma de la Llei 4/1983, de 9 de març, de cooperatives de Catalunya (DOGC 1469, 19-07-91).

   Llei 14/1991, de 4 de juliol, d'actuacions pressupostàries urgents (DOGC 1468, 17-07-91).

   Llei 15/1991, de 4 de juliol, de modificació de la Llei 6/1984, de 5 de març, de la Sindicatura de Comptes (DOGC 1468, 17-07-91).

   Llei 16/1991, de 10 de juliol, de les policies locals (DOGC 1469, 19-07-91, correcció d'errades DOGC 1494, 18-09-91 i DOGC 1507, 18-10-91).

   Page 171

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 172

Decret 328/1990, de 21 de desembre, de modificació parcial del Decret 149/ 1988, de 28 d'abril, sobre el règim procedimental dels preus autoritzats (DOGC 1401, d'l de febrer de 1991). Modificació per la qual els preus autoritzats no podran revisar-se fins que hagi transcorregut un any des de la seva entrada en vigor, llevat en determinats casos.

Decret 8/1991, de 7 de gener, de modificació del Decret 214/1990, de 30 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament del personal al servei de les entitats locals de Catalunya (DOGC 1402, de 4 de febrer de 1991).

S'afegeix al Reglament una disposició transitòria segons la qual els funcionaris de l'Administració local amb habilitació de caràcter nacional es regiran per la legislació estatal en els aspectes del seu estatut jurídic que se'ls apliqui.

Decret 330/1990, de 21 de desembre, de modificació del Decret 240/1990, de 4 de setembre, pel qual s'aprova el Reglament de les Cambres de la Propietat Urbana de Catalunya (DOGC 1404, de 8 de febrer de 1991).

Decret 15/1991, de 4 de febrer, sobre atribució de competències a diferents departaments de la Generalitat en matèria de funció pública (DOGC 1409, de 20 de febrer de 1991).

S'atribueixen als departaments d'Ensenyament, de Sanitat i Seguretat Social i de Justícia determinades competències pel que fa al personal docent, sanitari i penitenciari respectivament per un període de cinc anys.

Decret 16/1991, de 4 de febrer, de modificació del Decret 152/1987, de 9 d'abril, pel qual es crea la Comissió de

Protecció Civil de Catalunya (DOGC 1409, de 20 de febrer de 1991).

Es modifica l'esmentat Decret per tal d'ampliar el nombre de vocals que integren la representació de l'Administració de l'Estat en aquesta Comissió.

Decret 24/1991, de 22 de gener, sobre la composició i el funcionament de la Junta de Museus de Catalunya (DOGC 1411, de 25 de febrer de 1991).

Decret que regula alguns aspectes de la composició i el funcionament de la Junta, en especial sobre la designació dels representants de les entitats locals.

Decret 26/1991, de 18 de febrer, pel qual s'estableix el règim jurídic i es despleguen l'estructura i l'organització centrals del Servei Català de la Salut (DOGC 1411, de 25 de febrer de 1991).

El règim jurídic del Servei Català de la Salut se subjecta pel que fa les seves relacions externes, amb caràcter general al dret privat, mentre que com a ens públic institucional es regeix per la Llei 15/1990, el present decret i la resta de disposicions complementàries.

Decret 21/1991, de 22 de gener, sobre prevenció i lluita contra les plagues forestals (DOGC 1411, de 25 de febrer de 1991).

Es regulen les mesures de prevenció dels danys a la fauna, així com les de prevenció dels danys a la salut humana causats ambdós per Kús dels plaguici-des. A l'ensems s'estableix el règim d'infraccions que seran sancionades d'acord amb la legislació aplicable a la matèria.

Page 173

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 174

Decret 53/1991, de 4 de març, pel qual es regula la cessió deis habitatges de protecció oficial de promoció pública en règim d'arrendament (DOGC 1426, de 5 d'abril de 1991).

S'estableixen les condicions bàsiques mitjançant les quals els ens públics titulars d'habitatges de promoció pública els cediran en arrendament. Així mateix s'assenyalen els criteris per a la fixació de rendes i es defineix un marc de drets i obligacions. Decret que serà d'aplicació a l'àmbit territorial de Catalunya, i s'aplicarà supletòriament, en tot el que no estigui previst, el Reial Decret 3148/1978, de 10 de novembre.

Decret 67/1991, de 8 d'abril, pel qual s'assignen competències i funcions al Departament de Medi Ambient (DOGC 1430, de 15 d'abril de 1991).

Decret 68/1991, de 25 de març, de fixació dels criteris de distribució del Fons de Cooperació LocaJ de Catalunya, any 1991, entre els consells comarcals, en concepte de participació en els ingressos de la Generalitat (DOGC 1431, de 17 d'abril de 1991).

La fórmula de repartiment de l'esmentat Fons es realitza atenint-se a les competències i els serveis assumits pels consells, el nombre d'habitants de la comarca i el principi de solidaritat interterritorial.

Decret legislatiu 1/1991, de 25 de març, pel qual s'aprova la refosa de les lleis 3/1985, de 15 de març, i 21/1990, de 28 de desembre, de la Comissió Jurídica Assessora (DOGC 1433, de 22 d'abril de 1991).

Ordre de 10 d'abril de 1991, d'establiment de normes per a la sol·licitud d'avals per garantir les operacions de crèdit que concertin les entitats sanitàries sotmeses a un procés de reordenació (DOGC 1434, de 24 d'abril de 1991).

Correspon a l'Institut Català de Finances prestar avals, durant l'exercici 1991, fins a un import acumulat que com a màxim pot excedir en 1.500 milions del que autoritza la Llei de Pressupostos.

Decret 78/1991, de 8 d'abril, sobre l'ús de la toponímia (DOGC 1434, de 24 d'abril de 1991).

Es regula la forma oficial dels topònims, la retolació a les vies urbanes i interurbanes, l'ús de la toponímia oficial en els serveis al públic, l'ajust de les matrícules i dels llibres de text i material escolar a la forma oficial dels topònims, la retolació dels nuclis de població, el foment de l'ús de la toponímia i l'assessorament lingüístic.

Decret 75/1991, de 25 de març, de modificació del Decret 252/1989, de 25 de setembre, sobre creació de la Denominació Comarcal de Productes Alimentaris (DOGC 1436, de 29 d'abril de 1991).

Resolució de 3 d'abril de 1991, per la qual es publiquen acords sobre llenguatge administratiu (DOGC 1438, de 3 de maig de 1991).

Decret 84/1991, de 8 d'abril, pel qual es modifica el Decret 203/1990, de 3 de juliol, de reorganització de la Comissió de Transports de Catalunya (DOGC 1440, de 8 de maig de 1991). Es preveu la representació en el ple de la Comissió de determinats col·lectius professionals.

Decret 87/1991, de 22 d'abril, d'adaptació de la composició de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa (DOGC 1442, de 13 de maig de 1991).

Page 175

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 177

[ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

Page 178

competencial i, com és sabut, és la Llei reguladora de les bases del règim local la norma que atribueix un mínimum de competències, dins del qual figura la «seguretat en llocs públics» (art. 25.2.a)). Ara bé, són les policies locals precisament les que serveixen per inferir directament de la Constitució la necessitat d'aquesta competència. Quan l'article 148.1.22 CE estableix que les comunitats autònomes podran assumir competències en matèria de coordinació i altres facultats en relació amb les policies locals està reconeixent de forma implícita que els municipis han de disposar, si més no, de certes competències en matèria de seguretat pública.

(...)

Com veiem, la LOFCS s'expressa en els mateixos termes del Text Refós de la LRBRL i confirma que les funcions de policia local es poden distingir com a tals dels cossos així denominats. Hom no pot, per tant, inferir de l'article 148.1.22 CE l'obligatorietat ex constitu-tione que tot municipi tingui policia local. Aquesta norma solament obliga a dotar de competències les policies locals existents per tal que la seva existència sigui efectiva. Tampoc la LRBRL, a l'article 25.2.a), no parla de «policia local» com a servei, sinó de «seguretat en llocs públics» com a competència que el municipi exercirà en tot cas. Tot això ens porta a comentar tot seguit el que s'entén jurídicament per competències en matèria de seguretat pública.

2. Com ja vam recordar en el nostre Dictamen núm. 120 sobre la LOFCS, el concepte de seguretat pública és més concret i restringit que el d'ordre públic. (...)(STC 123/1984, de 18 de desembre, entre d'altres).

   Ara bé, aquestes activitats, que integren la noció jurisprudencial de «seguretat pública», la Constitució les assigna a les Forces i Cossos de Seguretat, les quals tenen com a missió protegir el lliure exercici dels drets i les llibertats i garantir la seguretat ciutadana, sota la dependència del Govern de l'Estat (art. 104.1). D'altra banda, i coherentment, l'article 149-1-29 CE confereix a l'Estat la competència exclusiva en matèria de seguretat pública, si bé, a continuació, el text constitucional matisa decisivament aquesta exclusivitat no trencant-la, però sí trencant el monopoli de l'Estat respecte als instruments de la seguretat.

   Dins el marc d'una llei orgànica, les comunitats autònomes poden crear esta-tutàriament policies, les quals compartiran amb les esratals la missió establerta a l'article 104.1 CE. Si a això afegim la referència a les policies locals de l'article 148.1.22 CEE, podrem entendre el sentit que per a la LOFCS té la noció de «seguretat pública». Malgrat que el manteniment d'aquesta és competència exclusiva de l'Estat, «Hay que tener en cuenta a este respecto la ocupació» por parte de la se-guridad pública de un terreno de encuentro de las es fer as de competència de todas las Ad-ministraciones Públicas (...) y las matizacio-nes y condkionamientos con que la configura el texto constitucional, lo que hace de ella una de las materias compartibles por todos los poderes públicos, si bien con estatut os y papeles bien diferentes» (Preàmbul de la LOFCS).

   (...) El Tribunal constitucional ha confirmat aquesta distinció en la seva Sentència 117/1984, de 5 de desembre (--.).

   Per tant, la seguretat pública és una, ja que es refereix a tot l'àmbit físic i jurídic de l'Estat, però les funcions, activitats i serveis que han de garantir-la estan distribuïts competencialment entre el Govern central, les Comunirars autònomes i les Corporacions locals. (...) I en aquest sentit hem de recordar de nou, als nostres efectes, que si, en virtut de l'article 148.1.22 CE, les comunitats autònomes, en els termes de la llei orgànica cor-Page 179

   [ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 180

   Dictàmens núms. 10 i 55 hem mantingut que «La coordinació se si cua corn a instrument per a sintonitzar i fer comparables actuacions de subjectes diferents i autònoms, amb facultats, en part almenys, pròpies, l'actuació dels quals pot no coincidir, però es produeix segons unes pautes o models formalitzats...» «L'activitat de coordinació (...) no té per objecte la intervenció en la realitat social, sinó l'activitat que es desenvolupa per part de les entitats l'acció de les quals es coordina.»

   La LOFCS i també el projecte sobre el qual dictaminem (art. 14) fan seva la definició de coordinació feta pel Tribunal Constitucional (STC 32/1983, de 28 d'abril): (...).

   (...).

   Si fem una síntesi del que acabem d'exposar, veurem que els trets més significatius de la «coordinació» són:

   1. L'existència prèvia d'uns subjectes d'activitat pública diferents, amb competències o funcions pròpies i autònomes en l'exercici d'aquestes;

   2. una activitat posterior, exercida sobre la d'aquells subjectes, per tant d'uns tercers, els quals no se situen, respecte als primers, en relació de jerarquia i que respecten llurs competències pròpies i autonomia d'actuació;

   3. una finalitat d'homogeneïtzació relativa, la qual està al servei únicament d'una altra finalitat superior: possibilitar actuacions conjuntes dels diferents subjectes que es coordinen i facilitar, d'aquesta manera, la col·laboració mútua.

   Als efectes del nostre dictamen hem de recordar, en el mateix sentit del que hem dit fins ara, que l'article 2 de la Llei catalana 10/1984, de 5 de març, de coordinació de les policies locals de Catalunya, defineix la coordinació de l'actuació d'aquestes com «la determinació dels mitjans i dels sistemes de relació que fan possible llur acció conjunta, mitjançant les autoritats competents, de manera que s'aconsegueixi la integració de les respectives actuacions particulars en la global i-tat del sistema de seguretat ciutadana que els és confiada».

   L'article 39 LOFCS estableix unes formes bàsiques o comunes de «coordinació» per a totes les comunitats autònomes, que constitueixen un llistat mínim i no tancat i que permeten a aquestes una àmplia gamma de fórmules coordinado-res (...).

   Des de la perspectiva del règim local, cal esmentar els criteris bàsics que la LRBRL [article 10.1, article 59] utilitza per a determinar la naturalesa de la coordinació de l'activitat de l'Administració local.

   Ara bé, hem de precisar que el tipus de coordinació al qual es refereix l'article 59 LRBRL té un caràcter executiu que afecta directament unes actuacions concretes dels serveis de les corporacions locals i, per tant, s'aparta del tipus de coordinació indirecta, com a «pauta» o «model» comú a unes formes d'activitat genèriques, que és del que tractem aquí.

   Cal recordar, a l'últim, pel que fa a la coordinació de les policies locals, que aquesta té un límit: que no es pot estendre a aquells supòsits en què les policies locals exerceixen funcions de policia judicial, ja que, en aquests casos, segons estableixen els articles 126 CE i 13.5 EAC, les actuacions depenen exclusivament dels tribunals, dels jutges i del Ministeri Fiscal.

4. Al llarg de diferents dictàmens hem manifestat el que cal entendre per principi d'autonomia de les corporacions locals (Dictàmens núms. 10, 16, 20, 26, 40, 88, 132, 135).

   (...).

   Des de la primerenca Sentència 32/1981, de 28 de juliol, que va establir la doctrina de la garantia institucional i

   Page 181

   [ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 182

   satisfer aquesta pretensió dedicarem els fonaments següents, tot agrupant les normes objecte de consulta i d'altres assimilables, segons la respectiva connexió d'aquestes amb una mateixa argumentació d'anàlisi.

   Analitzat l'esmentat conjunt, podem classifïcar-Ies en dos grans apartats: el referit directament al principi d'autonomia local i el que correspon al règim estatutari dels funcionaris policials.

   Pel que fa al primer, els preceptes analitzats els hem subdividit, així mateix, en quatre grups, segons el tipus d'Administració respecte a la qual jugaria principalment el principi de l'autonomia local (estatal, autonòmica, judicial o municipal) i que abasten respectivament els articles ll.k), 1), m) i 13.b); 3, 5.2, 14, 15-l.c), 17.2, 20.2, 23.1 i 3, 25 i la disposició transitòria 6[.a]; ll.e) i 12; 8 i 9.

   Pel que fa al segon apartat, els articles que l'integren són els següents: 26.2, 29.1.d), 30, 31 i 35.2.

   IV

   1. L'article 11.k) estableix que correspon a les policies locals, en llur àmbit d'actuació, la funció de vetllar pel compliment de la normativa vigent en matèria de medi ambient i de protecció de l'entorn.

   (...)

   L'article dictaminat no vulnera, doncs, l'autonomia municipal.

   2) L'article 11.1) estableix que correspon a les policies locals, en llur àmbit d'actuació, la funció de dur a terme les actuacions destinades a garantir la seguretat viària en el municipi.

   3. L'article 11.b) del projecte de llei dictaminat assigna a les policies locals, d'acord amb el que disposa l'article 53- l.b) LOFCS, «ordenar, senyalitzar i dirigir el trànsit en el nucli urbà, d'acord amb el que estableixen les normes de la circulació», i l'article 13.b) encomana als «vigilants» «dirigir el trànsit i col·laborar en el manteniment de la seguretat viària dins del nucli urbà», mentre que la lletra 1) del mateix article 11 assigna a les policies locals, com veiem, «dur a terme les actuacions destinades a garantir la seguretat viària en el municipi».

   Ara bé, com que les funcions pròpies en matèria de trànsit estan establertes a la lletra b) del mateix article s'ha d'entendre que la referència genèrica a garantir la seguretat viària en el municipi es refereix a tot allò que no és pròpiament la disciplina de trànsit i circulació de vehicles.

   3) L'article 11.m) estableix que correspon a les policies locals, en llur àmbit d'actuació, qualsevol altra funció de policia i de seguretat que, d'acord amb la legislació vigent, els sigui encomanada.

   Creiem que l'incís «d'acord amb la legislació vigent» posa a cobert d'un possible excés competencial i, per tant, no és contrari a l'autonomia local.

   4) L'article 13.b) estableix la funció dels «vigilants» de «col·laborar en el manteniment de la seguretat viària dins el nucli urbà».

   Això no planteja cap problema de constitucionalitat, entenent que el terme «col·laborar» és emprat a l'article com a referència a la participació dels esmentats funcionaris a les tasques pròpies que la llei encomana al municipi en matèria de seguretat viària.

   V

1. L'article 3 del projecte de llei estableix que hi pot haver policia local en els municipis de més de deu mil habitants i que en els de menys d'aquesta xifra també n'hi pot haver si n'acorda la creació la majoria absoluta del nombre legal dePage 183

   [ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 184

   tració autonòmica pot determinar en un reglament comú per a tots els municipis la lògica inclusió de representants de l'Administració de la Comunitat Autònoma, responsable de la Policia Autonòmica. El fet que aquesta inclusió, potestativa en general, sigui preceptiva en les localicats en què la presència de la Policia autonòmica sigui operativa sembla justificat i no fa més que exceptuar, amb dis-crecionalitat flexibilitzant, el caràcter necessari del precepte. Tot i que es pot argüir la imprecisió que comporta parlar de «presència operativa», això no obsta la competència que la Generalitat té per a determinar en cada cas quan es dóna aquest tipus de presència, que hem d'entendre sempre com a dotada d'una certa permanència i estabilitat i exercida dins del marc de la seva competència. Així entesa, en cap cas l'article 17 no vulnera el principi d'autonomia local.

6. L'article 20.2 estableix que, a fi de comprovar l'aplicació efectiva de la legislació de la Generalitat, el Departament de Governació pot sol·licitar als municipis informacions concretes sobre matèries relacionades amb les policies locals i amb els vigilants.

   El control de la legalitat està previst a la LRBR1 (arts. 55. l.c) i 56.2) i inclou evidentment la legislació autonòmica. Les informacions que tenen com a finalitat de poder exercir aquest control són informacions degudes que no afecten el principi d'autonomia local.

7. L'article 23.1 estableix que els municipis que no disposen de policia local poden establir convenis de cooperació amb el Departament de Governació per tal que ia Policia Autonòmica hi compleixi, a més de les funcions que li són pròpies, les corresponents a les policies locals.

   Res no s'oposa al fet que els municipis puguin establir convenis de cooperació amb el Departament de Governació, previstos a l'article 57 LRBRL com a formes voluntàries de cooperació interadminis-trativa. Ara bé, l'objecte d'aquests convenis, pel que fa a l'ampliació de les funcions de la policia autonòmica amb les que corresponen a les policies locals, no s'adiu amb la prescripció de l'article 51.2 LOFCS, ja que, segons aquest precepte, en els municipis on no hi hagi policia municipal, les funcions d'aquesta hauran de ser exercides pel personal que desenvolupi funcions de custòdia i vigilància de béns, serveis i instal·lacions, que tindran la denominació de guardes, vigilants, agents, algutzirs o anàlegs.

   Segons el projecte sobre el qual dictaminem, és potestatiu dotar-se de vigilants per part dels municipis que no disposin de policia local, però l'article 1.2, que consagra aquest caràcter, no permet interpretar-lo més que en el sentit d'una possibilitat alternativa a la de dotar-se de cossos de policia local. Si aquesta interpretació no fos la que es donés a l'article 23.1 en relació amb l'article 1.2, tant el primer com el segon atemptarien contra la prescripció de l'article 51.2 LOFCS.

   D'altra banda, l'article 38.1 LOFCS estableix les funcions amb caràcter de pròpies que les comunitats autònomes podran exercir a través de llurs cossos de policia, entre les quals no figura la de complir les corresponents a les policies locals a més de les que li són pròpies.

   Aquesta subrogació en les funcions de les policices locals, de forma estable, i que pressuposa una voluntat de certa permanència fins i tot si s'expressa en un conveni de cooperació sotmès a terminí, és cosa molt diferent del que preveu el punt 2 del mateix article quan diu que els municipis que disposen de policia local poden sol·licitar del Departament de Governació el suporc de la Policia Autonòmica per als serveis temporals o concrets que, per raó del volum o de l'espe-

   Page 185

   [ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 186

   Creiem, tanmateix, que, per via reglamentària, la Generalitat poc estendre la seva competència sempre que s'incerpreti aquesta com una facultat de forma molt restrictiva i de caràcter excepcional, solament justificada en els supòsits en què la norma reglamentària sigui un complement necessari de la norma legislativa.

   Aplicant analògicament la coneguda doctrina del Tribunal Constitucional sobre la normativa bàsica per via reglamentària (entre d'altres, sentències 1/82, de 28 de gener; 76/83, de 5 d'agost; 182/88, de 13 d'octubre; 186/88, de 17 d'octubre; 227/88, de 29 de novembre; i 86/89, d'11 de maig), podem dir que el projecte de llei dictaminat, malgrat la seva indubtable condició de norma-marc, no esgota tota la competència de coordinació de la Generalitat i que, per tanc, podria estar justificada una reglamentació futura sobre determinats criteris, requisits o pautes de caràcter mínim, directament vinculats i complementaris del que disposa el projecte de llei; expressats, d'altra banda, de forma que hom no pugui dubtar del seu caràcter principal o que hom pugui deduir-lo fàcilment del context de la norma reglamentària.

   En conclusió, la disposició cransitòria 6[.a] no vulnera el principi d'autonomia municipal.

   VI

   L'arcicle 11.e), en relació amb l'article 10.1.e), estableix que correspon a les policies locals, en llur àmbit d'actuació, la funció d'exercir de policia judicial, d'acord amb l'article 12 i amb la normativa vigent.

   (...)

   Les funcions esmentades coincideixen plenament amb el que disposen els articles 443 i 445 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i s'adeqüen a les previsions dels articles 29-2 i 35.a), b), c) LOFCS.

   En conseqüència, considerem que els articles 11.e) i 12.1 del projecte de llei sobre el qual dictaminem no vulneren l'Escacut d'Autonomia.

   VII

1. L'article 8.2 pot plantejar la qüestió de si és correcte jurídicament establir que «L'alcalde ha de determinar, en forma motivada, les circumstàncies i els serveis en què no s'han de dur armes de foc».

   (...)

   Doncs bé, l'article 8.1 del projecte de llei exigeix que, les policies locals, com a integrants d'un institut armat, duguin l'armament reglamentari que se'ls assigni, i deixa a l'Alcalde (apartat 2) la determinació, en forma motivada, de les circumstàncies i els serveis en què no s'han de dur armes de foc.

   (...)

   Pel context del projecte de llei sobre el qual dictaminem, es dedueix clarament la previsió de juntes locals de seguretat i, en tot cas, la col·laboració, com a coadjuvants, de les policies locals amb la resta de les forces i cossos de seguretat estatals i autonòmics, quan aquelles siguin requerides (arts. ll.g), 17, 48.v)). En aquest context, hem d'interpretar que les facultats atorgades als alcaldes per l'article 8.2 es refereixen tan sols als supòsits en què les policies locals desenvolupen llur activitat no a requeriment de col·laboració amb les altres forces de seguretat, sinó en situacions de normalitat ciutadana i segons la seva pràctica habitual.

   Així interpretat, l'article 8.2 no vulneraria les competències estatals en la matèria i seria, per tant, correcte des de la perspectiva estatutària.

   A l'últim, hem de dir que la competència estatal en matèria d'ús i tinença d'armes es redueix, en el supòsit que contemplem, a les llicències a les quals es refereix l'article 13.7 EAC.

   Page 187

   [ VEA LA PÁGINA EN EL PDF ADJUNTO ]

   Page 188

   aquesta executorietat amb el dret a la tutela judicial efectiva o caldrà precisar en la norma sobre la qual dictaminem que la sanció ha estat confirmada en virtut de resolució judicial ferma?

   Sobre aquesta qüestió, no gens fàcil, el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem han aportat recentment una doctrina que comença a estar consolidada.

   La STC 66/1984, de 6 de juny, va mantenir que «la ejecutividad de los ac-tos sancionadores no es indefectiblemen-te contraria al derecho a la tutela judicial efectiva, pues estando abierto el control judicial por via incidental con ocasión de la impugnación del acto, de modo que se garantice la ejecutividad, o por la sus-pensión, el contenido del derecho a la tutela judicial no padece; y no se podrà acu-diendo a la mención del art. 24.1 CE, reinterpretar los textos que en nuestro Derecho contienen reglas respecto a la ejecutividad, entendiéndola desaparecida o poniendo mas el acento en uno de aque-llos intereses que en otros, relegar o des-preciar otros, tanto generales como de tercero. El derecho a la tutela se satisface, pues, facilitando que la ejecutividad pue-da ser sometida a la decisión de un Tribunal y que éste, con la informacíón y contradicción que resulte menester re-suelva sobre la suspensión». En aquest sentit també les sentències 66/1985, de 23 de maig; 115/1987, de 7 de juliol i 155/1988, de 22 de juliol.

   El Tribunal Suprem va assumir aquesta doctrina en la Sentència de 7 d'abril de 1986 (...). En la mateixa línia s'expressen les sentències del Tribunal Suprem de 9 de desembre de 1986, de 23 de febrer de 1987, de 16 de març de 1987 i de 28 de gener de 1988.

   (...) En aquestes darreres sentències, però, es precisen també alguns aspectes directament connexos amb la qüestió que ens ocupa i poden ajudar a aclarir-la.

   Per al Tribunal Suprem, no es dóna la indefensió «cuando se deba a la inactividado la conducta desacertada de la pròpia parte que la invoca» (S 23-2-87). Tampoc «No bay que confundir, pues, la ejecutividad con la indefensión, ni bay que hacer una interpretarien extensiva del articulo 24 de la Constitu-ción... Como ensenan las sentenciós del Tribunal Constitucional, nos es obligada afirmar que el derecho de tutela judicial queda SÓlo en que lo ejecutado pueda ser sometido a la decisión deljuez y nada mas...» (S 16-3-87).

   Com a resum substancial del que hem reproduït fins ara, el Tribunal Constitucional, en la Sentència 155/1988, de 22 de juliol, ha declarat que «La indefensión con efectos jurídico-constitucionales y, en con-secuencia, la pasión de los derechos fundamen-tales reconocidos en el articulo 24 de la Cons-tituciàn, se produce únkamente cuando el interesado, de modo injustificada, ve cerrada la posibilidad de impetrar la protección judicial de sus derechos o intereses legitimos (STC 70/1984, de 11 dejunio) o cuando la vulnerarien de las normas procesales lleva consigo la privarien del derecho a la defensa...».

   D'acord amb la doctrina expressada, l'article 29.1.d) del projecte de llei sobre el qual dictaminem és correcte, en el sentit que la seva redacció, pel que fa a la separació del servei com a causa de no poder accedir a la categoria d'agent de la policia local, no exclou el dret a la tutela judicial efectiva i perquè, en tot cas, recau en el funcionari afectat per aquesta sanció la decisió d'impugnar-la.

   En conseqüència, entenem que l'article 29.1.d) no és contrari a l'ordre constitucional i estatutari.

   Vot particular:

   Robert Vergés formula la seva discrepància respecte als fonaments I i V.7 del Dictamen i considera que l'article 23.1 del Projecte de Llei dictaminat no vulnera les competències establertes per la Constitució, l'Estatut, la LRBRL i la LOFCS.