Catalunya

Páginas273-323

Page 273

2.1. Activitat Legislativa del Parlament de Catalunya

A cura de Joan Vintró

Llei 5/1998, de 17 d'abril, de ports de Catalunya (DOGC núm. 2632, de 5 de maig; rectificació, DOGC núm. 2653, de 4 de juny).

La Generalitat de Catalunya té competència exclusiva en matèria de ports, llevat d'aquells que són considerats d'interès general, cas en el qual la competència correspon a l'Estat, segons disposen l'art. 9.15 de l'Estatut d'autonomia i el 149.1.20 de la Constitució.

La Generalitat també pot ocupar-se de la gestió dels ports d'interès general quan l'Estat no se'n reserva la gestió directa (art. 11.8 de l'Estatut).

La Llei de ports de Catalunya constituirà la primera llei de la Generalitat dedicada a establir una ordenació integral dels ports que depenen de la Generalitat i d'altres instal·lacions marítimes assimilades, ja que l'anterior normativa de rang legal, la Llei 4/1982, de 5 d'abril, es limitava a regular l'organització administrativa portuària de la Generalitat.

Ara, en canvi, l'objecte de la Llei té la màxima amplitud possible, ja que pretén regular la planificació, construcció, modificació, gestió, utilització i el règim de policia dels ports, de les marines interiors i de la resta d'obres o construccions nàutiques i portuàries que són competència de la Generalitat, alhora que s'estableix l'organització administrativa portuària de la Generalitat, que substitueix la Comissió de Ports de Catalunya.

La Llei inclou dins del seu àmbit d'aplicació les marines interiors, a les quals dedica una regulació específica (llibre III), tot i que estableix un període transitori (disposició transitòria 3a) perquè aquestes s'adaptin a la nova regulació i obtinguin la corresponent concessió administrativa en els termes fixats per la Llei.

La Llei consta de 113 articles, tres disposicions addicionals, sis disposicions transitòries, una disposició derogatòria, quatre disposicions finals i un annex, i apareix dividida en quatre llibres (el primer, sense títol, dedicat a les definicions, àmbit d'aplicació i organització administrativa; el segon, als ports, les dàrsenes i les instal·lacions marítimes; el tercer, a les marines interiors, i el quart, al règim de policia), subdividits en títols i capítols.

Una de les novetats de la Llei es troba en el canvi substancial que experimenta l'administració portuària de la Generalitat. Desapareix la Direcció General de Ports de Catalunya i es crea l'entitat Ports de la Generalitat, entitat de dret públic de les regulades a l'art. 1.b de la Llei 4/1985, de 29 de març, de l'Estatut de l'empresa pública de Catalunya, seguint la tendència habitual en els darrers anys per tal d'incrementar el grau d'au-Page 274tonomia de les organitzacions de gestió dels serveis públics. Ports de la Generalitat s'adscriu al Departament de Política Territorial i Obres Públiques i té com a finalitat (art. 7) «gestionar el domini públic portuari de la Generalitat que se li encomani i els fons que li siguin adscrits, en la forma establerta per aquesta Llei» i «ajustar la seva activitat al dret privat, amb caràcter general». Per dur a terme les seves funcions, la nova entitat s'organitza territorialment en «zones portuàries», que són tres (nord, centre i sud), segons la delimitació que determina la Llei (art. 9).

Els òrgans de Ports de la Generalitat són classificats en «de govern», «de gestió» i «de consulta i assistència».

Els òrgans de govern són el Comitè Executiu, el president i el vicepresident. Aquests dos darrers formen part del Comitè Executiu, en el qual s'integren, a més, el gerent i cinc vocals (tres designats per l'Administració de la Generalitat i dos en representació dels municipis en els quals es troben situats els ports. A aquests òrgans, els correspon establir la política general de l'ens i els criteris relatius als mitjans (pressupost, personal, adquisicions i contractes). La gestió ordinària de l'entitat correspon a la Gerència, nomenada pel conseller de Política Territorial i Obres Públiques, a proposta del Comitè Executiu. L'òrgan de consulta i assistència és el Consell de Govern (denominació que aparentment contradiu les funcions que se li encomanen). És un òrgan de composició àmplia, encara que la fixació del nombre concret es remet al reglament, però que ha d'integrar representants de l'extensa diversitat de sectors afectats, de departaments de la Generalitat amb competència, de l'àmbit municipal i dels sindicats. Pel que fa a la regulació substantiva de la Llei, aquesta s'inicia i es troba principalment en el llibre II, que regula la planificació portuària, la construcció, l'explotació i el règim econòmic dels ports, públics i privats. En el títol dedicat a la planificació, cal destacar la regulació del Pla de ports de Catalunya, com a instrument d'ordenació que «té per objecte l'establiment dels criteris, per a la utilització portuària adequada i racional de la costa catalana amb una alteració preferent envers la conservació del litoral i la gestió correcta del medi ambient» (art. 31), preocupació expressada en diverses ocasions en el decurs de la Llei. El Pla de ports té caràcter de Pla territorial sectorial i, de conformitat amb la Llei de política territorial, és formulat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques i aprovat pel Govern de la Generalitat. S'hi dedica un capítol a regular la consideració urbanística dels ports i serveis assimilats, determinant que s'han de qualificar en els plans generals municipals com a «sistema general portuari», per desenvolupar mitjançant plans especials, que poden redactar, «amb acord previ» (art. 37), l'administració portuària o l'ajuntament, i es determinen les administracions a les quals s'ha de sol·licitar informe previ a l'aprovació, per tai de fer-hi confluir els diversos interessos públics que hi concorren. La disposició transitòria la fixa un termini d'un any per a la redacció (no l'aprovació) del Ple. En regular la construcció de ports s'estableix la distinció entre els d'iniciativa pública (que són els construïts per la Generalitat, o a través de Ports de la Generalitat, però també a través d'altres vies) i els d'iniciativa privada, que són els promoguts no sols per persones jurídiques privades (en resten excloses, per tant, les persones físiques) sinó també per altres persones jurídiques públiques. Mentre que es regulen detalladament les condicions que han de complirPage 275 les primeres per exercir la seva iniciativa (art. 41), en el cas de les persones jurídiques públiques, aquestes no es detallen.

Quan es tracta de ports d'iniciativa pública, la proposta s'ha d'ajustar al Pla de ports de Catalunya, tot i que es prenen precaucions addicionals i s'observa un cert criteri restrictiu per a l'autorització de les noves construccions, que confirma la moratòria de construcció de nous ports d'una durada de tres anys, establerta a la disposició transitòria 5a. S'obliga, a més de les prescripcions tècniques necessàries i l'adequació al planejament, a justificar l'equilibrí entre l'oferta i la demanda per tal d'assegurar que no seran construccions supèrflues i evitar la sobreexplotació del litoral.

Quan es tracta de la iniciativa privada, el procediment d'aprovació de la construcció tracta d'assegurar la intervenció dels ajuntaments i l'Administració estatal amb competències i inclou un tràmit d'informació pública i la declaració d'impacte ambiental. L'administració portuària aprova discrecionalment el projecte de port i l'atorgament de la concessió per a la seva construcció i explotació. Les condicions que ha d'incloure el contracte concessional són regulades molt detalladament tot manifestant la preocupació per assegurar la qualitat del servei, la preservació del medi natural i la qualitat de les aigües. Es determinen les facultats i els procediments per desenvolupar el control continuat de la concessió i es regulen les causes de l'extinció i de la resolució de la concessió així com el contingut de la reversió.

Finalment, en aquest llibre II es regula el domini públic portuari de la Generalitat, inherent a la condició de servei públic de les instal·lacions portuàries, delimitant-ne el contingut, el règim de prestació del servei i el règim econòmic (presidit pel principi de rendibilitat, tenint en compte, però, l'equilibri territorial).

El llibre IV es dedica a la regulació del règim de policia i estableix el quadre d'infraccions, les sancions corresponents (que poden arribar a 40.000.000 de PTA), els òrgans competents per a la seva imposició i el procediment sancionador.

Xavier Muro

Llei 8/1998, de 10 de juliol, de segona modificació de la Llei 20/1985, de 25 de juliol, de prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden generar dependència (DOGC núm. 2686, de 22 de juliol).

La Llei parteix del supòsit que alguns accidents de circulació i determinats desordres públics i aldarulls que es produeixen durant les hores nocturnes en certs municipis tenen com a causa immediata el consum immoderat d'alcohol. En conseqüència, la Llei amplia la prohibició del consum de begudes alcohòliques a determinats centres i àrees i, també, restringeix aquesta activitat i la de subministrament durant la nit en alguns establiments.

Així mateix, la Llei estableix la intervenció dels municipis en la regulació de les limitacions esmentades. Entre els espais sotmesos a les limitacions imposades o autoritzades per la Llei es troben les àrees de servei i de descans de les autopistes, la via pública i la resta de llocs de concurrència pública i els establiments de venda de productes d'alimentació no destinats al consum immediat. La Llei també indica que l'expedició dePage 276 begudes alcohòliques mitjançant màquines automàtiques solament es pot realitzar en llocs tancats. Totes les limitacions assenyalades semblen raonables i ajustades al pressupòsit de la Llei. Tal vegada sigui més discutible, atesos els horaris i els tipus d'activitats de les universitats, que aquests centres figurin entre els que en cap cas s'hi pot consumir una beguda alcohòlica de més de vint graus.

J. V.

Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família (DOGC núm. 2687, de 23 de juliol).

El Codi de família constitueix una nova etapa de l'íter normatiu ja iniciat per la Llei 13/1984, de 20 de maig, l'objecte de la qual era l'acomodació de la compilació de dret civil especial de Catalunya al marc constitucional, Llei que, per altra banda, ja anunciava la voluntat del legislador català d'escometre el camí de la reforma i la racionalització del dret privat català, el qual no s'expressava únicament en la lletra de l'antiga compilació, sinó que aquesta esdevenia una petita manifestació del substracte real en què es contenia el dret civil de Catalunya.

Es tractava, doncs, de racionalitzar el conjunt normatiu del dret civil i, alhora, d'aflorar el mateix dret civil subjacent en la compilació.

La primera etapa d'acomodació a la Constitució, i al mateix temps de recobrament del dret civil, s'assolí com ja s'ha dit amb la Llei 13/1984, però l'etapa ulterior, la de racionalització i aflorament del dret, resultava més complexa i requeria una major reflexió en la seva elaboració. És per això que s'optà per una metodologia de progressió legislativa en un primer moment de lleis sectorials i amb posterioritat de codis sectorials que recollien la divisió típica seguida pel codificador espanyol, que no deixa d'ésser un deutor del sistema adoptat pel Codi civil francès.

Així, per la Llei 40/1991, de 30 de desembre, s'aprovà el Codi de successions, que amb l'excepció del relatiu a la donació, es correspon amb el llibre III del Codi civil, mentre que per la Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família s'acomoda el contingut normatiu del llibre I del referit Codi civil. Aquesta línia sembla que havia de culminar amb la futura elaboració d'un codi d'obligacions i contractes i finalment, i amb la refosa eventual dels tres codis, en un únic Codi civil català.

A diferència del Codi de successions, que va tenir l'origen en un projecte únic, el Codi de família porta causa d'un conjunt d'actuacions normatives sectorials prèvies com són la Llei de filiacions, la Llei de tutela i institucions tutelars, la Llei de relacions patrimonials entre cònjuges, la Llei d'aliments entre parents o la mateixa Llei de regulació de la potestat del pare i de la mare, de tal manera que les innovacions que hagi pogut aportar el Codi de família no són altres que les ja aportades en les lleis esmentades, llevat d'aïllades o excepcionals previsions a les quals es farà referència aquí.

El Codi està estructurat en vuit títols dedicats, respectivament, al matrimoni i als seus efectes (títol I), els règims econòmics matrimonials (títol II), els efectes de la nul·litat del matrimoni, delPage 277 divorci i de la separació judicial (títol III), de la filiació (títol IV), de l'adopció (títol V), de la potestat del pare i de la mare (títol VI), de la tutela i de les altres institucions tutelars (títol VII) i dels aliments entre parents (títol VIII).

Pel que fa al títol I, dedicat al matrimoni i als seus efectes, cal assenyalar que esdevé una veritable innovació en l'ordenament català, ja que comporta la coexistència en l'ordenament espanyol de dues regulacions del matrimoni, la general i la catalana.

Precisament per això, ja durant la tramitació del projecte en una comissió va resultar un dels títols objecte de major atenció i discussió per part del legislador, atesa la coexistència en el si de la Cambra de posicions plurals i diverses pel que fa à la possibilitat d'incardinar el contingut d'aquest títol en el marc de les previsions de l'article 149.1.8 del text constitucional.

Efectivament, el títol ressenyat conté regulacions pel que fa al matrimoni i, correlativament, drets i obligacions dels cònjuges, que, sense variar el que és substancial en la regulació ja continguda en el Codi civil, sí que en substitueix l'aplicació pel que fa a Catalunya.

Aquesta regulació resulta innovadora, especialment per la dificultat que hi ha per determinar un punt de connexió entre el dret civil català i els principis subjacents que l'han informat, la qual cosa en dificulta una postulació clara de la constitucionalitat i la immunitat enfront de qualsevol qüestió d'inconstitucionalitat que pugui plantejar-se sobre això.

Pel que fa al títol II, es regulen els règims econòmics matrimonials i suposa, a la pràctica, una incorporació en bloc de les previsions contingudes en la Llei 81/1993, de 30 de setembre, relativa a les relacions patrimonials entre els cònjuges, amb algunes particularitats com són la previsió de l'article 43 pel que fa a la possibilitat d'exercici simultani en ets procediments de separació, nul·litat i divorci, l'acció de divisió de la cosa comuna o l'acció de reclamació de compensació econòmica derivada de l'article 41.

De la mateixa manera que s'ha expressat pel que fa al títol I, s'ha de catalogar de radicalment innovador el contingut del títol III del Codi de família. En efecte, aquest títol té per objecte la regulació de la determinació dels efectes de la nul·litat del matrimoni, del divorci i de la separació matrimonial, objecte que no és altre que el ja regulat pels articles 90 a 109 del Codi civil. No obstant això, en aquest cas existeixen diferències quant al contingut d'ambdues regulacions, com és la remissió eventual a la mediació per assolir un conveni regulador que necessàriament haurà de ser objecte de regulació judicial, o l'omissió absoluta pel que fa a la intervenció del Ministeri Fiscal en aquests processos, intervenció d'altra banda insalvable, d'acord amb les funcions atribuïdes al Ministeri Públic pel seu Estatut orgànic.

Així les coses, el que realment es planteja és si el legislador català, en regular en el que és essencial els aspectes materials, i col-lateralment alguns dels processals de la separació, el divorci o la nul·litat, el que està fent, efectivament, és desplaçar de la seva aplicació a Catalunya les correlatives previsions normatives contingudes en el Codi civil i, eventualment, en la Llei d'enjudiciament civil o bé si, el que és el mateix, després de la modificació esdevinguda pel Codi de família, tant en aquest títol III com en el títol I, estem davant d'una institució civil catalana com és el matrimoni català.

Certament, es podria afirmar liminarment que aquesta regulació troba cober-Page 278tura en la previsió de l'article 9.2 de l'Estatut i, en conseqüència, no excedeix els límits establerts per l'article 149.1.8 de la Constitució. No obstant això, la qüestió no és pacífica, atesa la reserva a l'Estat de la competència per regular les relacions juridicocivils relatives a les formes del matrimoni, regulació que sembla abastar no únicament la determinació dels elements constituents i de formació de la relació juridicomatrimonial, sinó també els elements que determinen l'extinció d'aquesta relació i les conseqüències d'aquesta extinció. Però malgrat que es pogués pretendre que aquesta regulació no excedeix els límits, sembla que no es pot trobar en el dret català un punt de connexió suficient que justifiqui aquesta regulació, tot això en el marc de la doctrina constitucional ja establerta per les sentències del Tribunal Constitucional 88/1993, 156/1993 i 226/1993.

Pel que fa a la resta del Codi -els títols IV, V, VI, VII i VIII-, integra sota la forma de codificació les regulacions contingudes en la Llei 7/1991, de 27 d'abril, de filiacions, la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció de menors, la Llei 12/1996, de 29 de juliol, de potestat del pare i de la mare, i les lleis 39/1991, de 30 de desembre, i 1/1996, de 29 de juliol, relatives a la tutela i la curatela, així com, finalment, la Llei 10/1996, de 29 de juliol, relativa als aliments entre parents. Pel que fa a aquests títols, el Codi de família introdueix alguna novetat significativa en relació amb les normes precedents integrades, especialment pel que fa a la modificació de la caducitat de l'acció d'impugnació de paternitat per part del pare, modificant-la per prescripció de l'acció des del moment en què es descobreixen les proves amb què es pot fonamentar aquesta impugnació (article 106). En aquest punt s'ha invertit el caràcter tuïtiu per als menors que tenia la regulació anterior, ja que la preocupació del legislador en la Llei de filiacions anterior i en el mateix Codi civil no és tant que es correspongui la filiació jurídica amb la biològica sinó que els infants tinguin una filiació determinada, la qual cosa explica la limitació en l'acció d'impugnació realitzada per la mare o el fill amb la coexistència o exercici simultani d'una acció de reclamació de paternitat. El legislador català ha optat per possibilitar la lliure impugnació de la paternitat.

Així mateix, pel que fa al títol VIII, relatiu a la tutela i la curatela, es possibilita la creació facultativa del Consell de Tutela com a òrgan col·legiat de control de l'exercici de les funcions tutelars.

Carles de Alfonso

Llei 10/1998, de 15 de juliol, d'unions estables de parella (DOGC núm. 2687, de 23 de juliol).

En el marc de les competències de la Generalitat per a la determinació i regulació del contingut del dret civil de Catalunya (art. 9.2 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya) el Parlament va aprovar la suara esmentada Llei d'unions estables de parella, l'objecte de la qual, com assenyalen clarament el preàmbul i els articles I i 19, és l'establiment d'un marc jurídic per al reconeixement de les unions afectives i estables entre dues persones, ja siguin d'igual o diferent sexe.

Page 279

La Llei consta de 35 articles, ordenats en dos únics capítols, que contenen, respectivament, els elements constitutius, els efectes jurídics entre les parts, enfront a tercers, i causes d'extinció i efectes de l'extinció pel que fa a les parelles de component heterosexual o homosexual.

Cal dir que el tractament legal de les parelles o de les unions de parella heterosexuals o homosexuals no es diferencia, llevat d'un sol supòsit, que és el reconeixement de drets successoris de la parella superstite envers la massa hereditària del difunt quan es tracta de parelles homosexuals; en canvi, es nega aquest caràcter successori pel que fa a les parelles heterosexuals. Aquesta diferència de tractament s'ha de situar en l'element volitiu que informa la unió heterosexual, mentre que en la parella homosexual l'opció entre l'acolliment a la situació d'unió estable de parella o la del matrimoni no és possible per la negació constitucional continguda en l'article 38 de la Constitució, que preveu l'existència del matrimoni únicament entre home i dona, és a dir, entre parella heterosexual.

En aquest sentit, el legislador atorga una protecció successòria especial a la parella homosexual superstite, perquè no té la possibilitat d'optar per la unió matrimonial i gaudir dels drets successoris que comporta aquesta unió matrimonial; en canvi, la parella heterosexual, atès aquest component volitiu, expressament reconegut en el marc constitucional, si opta per la parella de fet també renuncia, expressament, a qualsevol tipus de dret successori, el qual podria assolir per la via del matrimoni.

Aquesta dualitat s'expressa en el mateix preàmbul de la Llei, en assenyalar que la «parella heterosexual que viu maritalment, si no es casa és per voluntat pròpia. La parella homosexual no es pot casar encara que ho desitgi».

Pel que fa a la regulació específica prevista en la Llei, el capítol I es consagra a les parelles heterosexuals, i el capítol II a les parelles homosexuals. Pel que fa a les primeres, es defineix aquesta unió com aquella que es dóna entre home i dona, majors d'edat, sense impediments per contraure matrimoni, amb la qual cosa són d'aplicació no tan sols els impediments de parentiu o per condemna penal expressats en l'article 47 del Codi civil, sinó també la preexistència de vincle matrimonial, de manera que s'estén aquesta prohibició a la consagrada en l'article 46.1 del Codi civil.

Congruentment, no es podran acollir a aquesta Llei les parelles en què tots dos o un d'ells estigui en situació de separació, per tal com la separació no suposa l'extinció del vincle matrimonial.

S'exigeix, pel que fa a les parelles heterosexuals, un element temporal de convivència continuada i afectiva, i se situa aquest període en els dos anys, o l'atorgament exprés d'escriptura pública que expressi la seva voluntat d'acollir-se a l'establert en la Llei (article 1).

Pel que fa a les parelles homosexuals, a més dels requisits de la majoria d'edat i no estar incurs en cap impediment matrimonial, s'exigeix el de la convivència marital, sempre que la parella manifesti la seva voluntat d'acollir-se a la regulació de la Llei, i no s'estableix cap altra exigència de caràcter formal (article 13).

Tant en un cas com en l'altre, els continguts de les relacions personals i patrimonials entre els integrants de la parella seran els que convencionalment acordin i, en defecte de pacte o acord, en resulta obligació per a les parts contribuir al manteniment de la casa i les despeses de la casa comuna (art. 13 i 22). La Llei estableix que en qualsevol cas tindran laPage 280 consideració de despeses comunes les relatives a la manutenció i educació dels fills, comuns o no, els aliments recíprocs, els relatius a l'habitatge i els de caràcter sanitari i mèdic. Pel que fa a aquestes despeses comunes, els integrants de la parella responen solidàriament dels seus deutes davant de tercers (art. 5 i 24).

Els articles 9 i 27 estenen a les parelles de fet els beneficis de les unions maritals en relació amb la funció pública de la Generalitat. Però aquests articles 9 i 27 haurien d'haver estat integrats per mitjà d'una disposició addicional, ja que es refereixen estrictament a funció pública i no a dret privat, per la qual cosa la seva inclusió en el cos de la Llei pot resultar d'una lectura i d'una tècnica asistemàtica.

En la Llei es recull una limitació pel que fa a la disposició de l'habitatge comú. S'ha d'assolir el consentiment de la parella per a aquesta lliure disposició (art. 11 i 28) i es reconeix, així mateix, el dret a una compensació econòmica i pensió periòdica en favor de la parella més desfavorida en el cas d'extinció jurídica.

Les diferències més notables, no obstant això, entre la parella heterosexual i l'homosexual es localitzen pel que fa als efectes produïts per l'extinció de la relació jurídica per defunció d'una de les parts. En aquest cas, la Llei preveu en ambdós supòsits el dret del superstite a romandre durant un any en l'habitatge comú i a ser alimentat durant el mateix temps a càrrec del patrimoni del premort. En conseqüència, amb el mateix nivell de vida que el mantingut durant la unió. Es reconeix també el dret de la parella a la subrogació per causa de mort en els drets d'arrendament que pogués detenir el difunt.

En canvi, la Llei reconeix drets successoris recíprocs, únicament pel que fa a les parelles homosexuals. Així, en la successió intestada la parella té dret a l'adquisició mortis causa de la quarta part de la massa hereditària en concurrència amb ascendents o descendents, a la meitat en concurrència amb col·laterals i a la totalitat a manca dels anteriors. Pel que fa a la successió testada, té el dret a la quarta part de l'herència.

Finalment, la Llei efectua un mandat a fi que la Generalitat reguli el tractament fiscal de les parelles de fet pel que fa a l'àmbit de l'impost de la renda de les persones físiques i al de l'impost de successions i donacions, legislació encara pendent tant pel que fa a la seva iniciativa legislativa com a la tramitació parlamentària posterior.

Carles de Alfonso

Llei 13/1998, de 19 de novembre, de modificació de la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya, en relació amb els requisits exigits per constituir nous municipis (DOGC núm. 2777, d'1 de desembre).

Objecte de la llei

L'origen immediat d'aquesta Llei es troba en la moció subsegüent a la interpel·lació formulada al Govern de la Generalitat sobre el mapa municipal de Catalunya, aprovada pel Ple del Parlament en sessió de 30 d'octubre dePage 281 1997. En la moció es manifesta la preocupació per la constitució de nous municipis per sentència judicial i s'insta al Govern a presentar un projecte de llei de modificació de la llei municipal i de règim local de Catalunya, per tal d'establir uns criteris objectius de racionalitat, suficiència i funcionalitat en els requisits de segregació per crear nous municipis.

L'article 15 de la Llei 8/1987, municipal i de règim local de Catalunya, estableix un conjunt de requisits que s'han de donar de manera simultània i acumulativa per crear nous municipis de segregació. Aquests requisits exigeixen que hi hagi nuclis de població territorialment diferenciats, que els municipis resultants comptin amb el territori i els recursos suficients per al compliment de les competències municipals, que la segregació no comporti una disminució de la qualitat mitjana dels serveis que es prestaven en el municipi i que impliqui una millora objectiva en la prestació dels serveis del nou municipi.

L'aplicació restrictiva d'aquests requisits ha donat lloc a una denegació en via administrativa de diversos expedients de segregació, però en molts casos aquestes denegacions han estat revocades per sentències judicials que en considerar que els requisits indeterminats establerts en la Llei no faculten l'Administració per denegar la creació de nous municipis per motius d'interès polític o d'oportunitat. El problema se centra, doncs, en la necessitat d'establir uns requisits objectius que redueixin el marge de discrecionalitat administrativa en la decisió de crear nous municipis per segregació. Amb aquesta finalitat es va presentar al Parlament el Projecte de llei de modificació de la Llei municipal i de règim local.

Abast de la modificació

El Projecte de llei d'article únic presentat pel Govern al Parlament donava una nova redacció a l'article 15 de la Llei municipal i de règim local, que fonamentalment consistia en l'establiment d'un mínim de població de 2.000 habitants en el nou municipi i que el municipi o municipis del qual se segregui no baixi d'aquest límit poblacional.

Durant la tramitació parlamentària el Projecte de llei va ésser objecte de diverses esmenes que finalment varen donar lloc a l'aprovació de la Llei ara comentada, que modifica puntualment cinc articles de la Llei municipal i de règim local a Catalunya i que, juntament amb el requisit de la població mínima de 2.000 habitants, exigeix també que entre els nuclis de població territorialment diferenciats hi hagi una franja classificada com a sòl no urbanitzable d'una amplada mínima de 3.000 metres.

El Projecte de llei presentat pel Govern no feia referència a l'acte d'aprovació d'una segregació que, d'acord amb la Llei municipal i de règim local, ha d'ésser adoptat per Decret de Govern. Tanmateix, en el tràmit parlamentari, a instància del Grup Socialista, es va plantejar la possibilitat que fos el Parlament, mitjançant llei, qui adoptés l'acord de crear o no un nou municipi per segregació. La proposta es fonamentava en la gran transcendència política que té per a les poblacions afectades la resolució d'un expedient de segregació, que, en comportar la creació d'un nou municipi, justifica que la decisió l'adopti l'òrgan representatiu per excel·lència. S'argumentava, així mateix, que la creació de noves administracions corporatives, com són els col·legis professionals o l'autorització o creació dePage 282 noves universitats es fan per llei, mentre que una decisió ran important com la creació d'un nou municipi, que és una nova Administració local, es tramita i es resol com un expedient administratiu. Finalment, la proposta va ser rebutjada per considerar que la tramitació dels expedients de segregació, amb la intervenció del municipi o municipis afectats, de la Comissió Jurídica Assessora i de la Comissió de Delimitació Territorial, donen unes garanties de seguretat jurídica i de respecte a l'autonomia local que fan desaconsellable la intervenció parlamentària, per la indefensió que podria generar una decisió adoptada per llei, de més difícil recurs que un decret del Govern.

La preocupació per la problemàtica derivada de l'existència d'un nombre excessiu de municipis a Catalunya es reflecteix també en el text d'aquesta Llei que, a més de les modificacions esmentades, dóna una nova redacció a l'article 20.1 de la Llei municipal i de règim local, per la qual el Govern ha d'impulsar preceptivament mesures de foment per a la fusió o l'agregació voluntària de municipis, quan consideracions d'ordre geogràfic, demogràfic, econòmic o administratiu ho aconsellin.

En definitiva, es tracta d'una llei puntual que no vol abordar globalment la problemàtica municipal, sinó tan sols prendre unes mesures per evitar la proliferació de nous municipis.

Población mínima

Un dels aspectes més debatuts durant la tramitació del Projecte de llei va ser el relatiu al requisit de la població mínima exigida per crear nous municipis per segregació. La xifra de 2.000 habitans per al nou municipi resultant i per al municipi o municipis dels quals se segreguen va ser qualificada pel ponent del Grup Socialista com un límit arbitrari i uniformista que tracta de forma igual realitats molt diferents, atès que la xifra de 2.000 habitants no és garantia de viabilitat perquè resulta insuficient per a l'adequada prestació de serveis en les zones metropolitanes i, en canvi, per a les comarques de l'interior és una població francament gran i amb menys habitants es pot tenir també una veritable garantia de viabilitat, com ho demostra el fet que dels 943 municipis actuals de Catalunya, més de 600 tenen menys de 2.000 habitants.

Certament, l'establiment d'un límit mínim de població comporta fixar un criteri objectiu per autorizar o denegar la creació de nous municipis per segregació i ha estat l'opció adoptada per la major part de comunitats autònomes que han legislat sobre la matèria. Històricament, va ser també l'opció del legislador català en aprovar la Llei municipal de Catalunya de 1934, en la qual s'establia un mínim de 800 habitants per segregar nous municpis. Tanmateix, les disparitats es produeixen en determinar aquesta xifra mínima, que va dels 350 habitants establerts a la legislació de La Rioja o als 1.000 habitants de Castella-la Manxa i de Navarra, passant pels 2.500 habitans exigits a Andalusia i al País Basc fins a arribar als 5.000 de Galicia.

A Catalunya, la determinació d'una xifra mínima de població té una complexitat singular derivada del necessari respecte a les realitats municipals existents. Segons dades facilitades per la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, la situació dels municipis catalans en relació amb el seu nombre d'habitants és la següent:

Page 283


Nombre d'habitants Nombre de municipis
Fins 5.000 379
De 501 a 2.000 290
De 2.001 a 5.000 128
De 5.001 a 10.000 61
De 10.001 a 20.000 42
De 20.001 a 50.000 24
De 50.001 a 100.000 9
De 100.001 a 500.000 9
Més de 500.000 1

D'acord amb aquestes dades, el 83% dels municipis catalans tenen menys de 5.000 habitants i d'aquests un 71% es troben per sota dels 2.000 habitants, que és la xifra mínima exigida per la Llei comentada per autoritzar la creació de nous municipis per segregació.

Segons el criteri de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, el mínim poblacional exigit per crear nous municipis hauria de ser de 5.000 habitants, per evitar la proliferació de noves administracions locals, emparades tal vegada en raons històriques, però que encareixen els serveis que els ajuntaments han de prestar i incrementen les despeses col·lectives. Finalment, la Llei s'ha decantat per establir en 2.000 habitants el límit poblacional mínim exigit per autoritzar una segregació, xifra que permet garantir uns mínims d'ingressos per a la cobertura de les necessitats bàsiques dels ajuntaments.

Imma Folchi

Llei 15/1998, de 28 de desembre, del Consell Interuniversitari de Catalunya (DOGC núm. 2799, de 5 de gener de 1999).

El Consell Interuniversitari de Catalunya fou creat mitjançant la Llei 26/1984, de 19 de desembre, com a òrgan de consulta i d'assessorament del Departament d'Ensenyament pel que fa a la coordinació i la programació universitàries. La seva regulació es limitava als articles 1 i 2 de l'esmentada Llei, on se n'especificaven les funcions i se'n regulava la composició. Mitjançant la Llei que ens ocupa el Consell Interuniversitari es dota d'una organització molt més complexa que, en qualsevol cas, l'ha de dotar d'una major representativitat i eficiència en la seva tasca. En aquest sentit, tal com es preveu a l'article 2, el Consell Interuniversitari de Catalunya s'organitza en dos tipus d'òrgans: els òrgans unipersonals, que són la Presidència, la Vícepresidència i la Secretaria, i els òrgans col·legiats, que són la Conferència General i la Junta del Consell.

Així mateix es preveu la possibilitat que el Consell Interuniversitari s'organitzi en comissions de caràcter permanent, amb l'objectiu d'informar i d'assessorar pel que fa a qüestions relatives a l'activitat acadèmica i a la programació universitària de Catalunya, i amb comissions de caràcter no permanent pel que fa a aspectes concrets del sistema universitari.

Respecte als òrgans unipersonals, la novetat, la trobem en la creació de la figura del vicepresident, que recau en el comissionat o comissionada per a Universitats i Recerca. La Presidència continua atribuïda al conseller d'Ensenyament, per bé que en previsió d'eventuals reorganitzacions governamentals la Llei es cura en salut i l'assigna al cap del Departament competent en matèria d'universitats. Pel que fa a la Secretaria, aquest càrrec recau sobre la persona de-Page 284signada pel president o presidenta, a proposta del vicepresident o vicepresidenta i s'encarregarà, a més de la Secretaria del Consell pròpiament dit, de la Secretaria de la Conferència General i de la Junta de Govern.

Respecte als òrgans col·legiats és on la nova regulació suposa una modificació substancial respecte al règim vigent fins a l'entrada en vigor d'aquesta Llei, en què el Consell Interuniversitari quedava integrat, a més de pel president i el secretari, pels tres representants de cadascuna de les universitats públiques, pels rectors i presidents dels consells socials de cadascuna d'aquelles i pel secretari general del Departament d'Ensenyament.

Amb la doble estructura en l'organització col·legiada que introdueix la Llei, es diferencien d'una banda la Conferència General, com a òrgan de participació i de coordinació de la comunitat universitària per conèixer i avaluar els objectius principals del sistema universitari català i, de l'altra la Junta, com a òrgan permanent de gestió.

La composició de la Conferència General resulta, doncs, més plural i heterogènia que la que fins ara tenia el Consell Interuniversitari com a tal, si bé s'ha discutit el poder que la Llei confereix al conseller o consellera competent per designar un determinat nombre de membres.

D'una banda, destaca el fet que es doni entrada, a més dels que ja integraven el Consell, als rectors o rectores de les universitats privades reconegudes pel Parlament, a un representant de cadascun dels consells socials de les universitats públiques escollit entre els representants dels interessos socials, al president de l'Institut d'Estudis Catalans i a tres persones representants de la comunitat universitària de cadascuna de les universitats públiques i privades, garantint-ne la representació dels estudiants.

D'una altra, el conseller o consellera competent té la facultat de nomenar tres representants del seu departament i un nombre de persones igual al dels representants dels diferents consells socials de les universitats públiques, sense comptat-ne els presidents, entre persones de competència reconeguda en l'àmbit professional, cultural, social, empresarial o territorial.

La Junta del Consell Interuniversitari, en canvi, es configura com un òrgan amb una vocació clarament executiva i de gestió. En aquest sentit, la Llei li assigna importants funcions en matèria de programació i organització. La seva composició és, per tant, més reduïda que la de la Conferència General, i queda integrada, a més de pel conseller o la consellera competent i pel comissionat o la comissionada d'universitats, pels rectors de les universitats públiques, els presidents dels consells socials de les universitats públiques, tres representants del departament competent i el secretari o la secretària del Consell.

Finalment, la Llei preveu diferents mecanismes de coordinació i col·laboració entre el Consell Interuniversitari i les universitats i el departament competent. Així, es preveu la possibilitat que aquests, fent ús de la possibilitat que estableix l'article 15 de la Llei de l'Estat 30/1992, de 26 de novembre, encarreguin al Consell Interuniversitari la gestió d'activitats de caràcter tècnic o de serveis de la competència d'aquests per a la coordinació interuniversitària. També es regula la possibilitat d'acordar fórmules de col·laboració per garantir la coordinació necessària per al ple desenvolupament del sistema universitari de Catalunya

Vicenç M. Santaló

Page 285

Llei 18/1998, de 28 de desembre, dels consells socials de les universitats públiques de Catalunya (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Amb l'aprovació d'aquesta Llei, que es dicta a l'empara del que assenyala l'article 15 de l'Estatut de Catalunya, es pretén millorar i articular de manera adequada la participació de la societat en el govern de les diferents universitats públiques de Catalunya. En aquest sentit, els dota d'una composició més reduïda, una estructura més adient i unes atribucions més definides, per tal que es consolidin com a instruments de connexió de la societat amb la universitat i puguin exercir les funcions que tenen assignades, com són la de vetllar per la qualitat dels serveis, l'eficàcia de la gestió administrativa, l'avaluació, la planificació estratègica i el finançament de la universitat.

L'articulació d'aquesta Llei ha partit d'un condicionant i s'ha desenvolupat sobre la base d'un punt de partida. El condicionant no és altre que la Llei orgànica 11/1983, de 25 d'agost, de reforma universitària, que obliga que la composició dels consells socials s'ajusti a una proporcionalitat determinada, circumstància que, com veurem, s'ha hagut de tenir especialment present en el moment de conjugar, amb la norma que ens ocupa, els condicionants dimanants de la Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona.

El punt de partida ha estat la Llei 26/1984, de 19 de desembre, de coordinació universitària i de creació de consells socials, que és la que ha definit el règim jurídic dels consells socials fins a l'entrada en vigor de la Llei que ens ocupa.

La Llei, que té un caràcter bàsicament organitzatiu, es divideix en 4 capítols, que abasten 20 articles, 2 disposicions transitòries i 2 disposicions finals. En el capítol I, que comprèn els articles 1 a 7, es defineix el consell social i se'n regula la composició, establint-se que cadascuna de les universitats públiques amb seu a Catalunya té un consell social amb 25 membres, 15 en representació dels interessos socials i 10 en representació de la junta de govern de la universitat.

La simplificació que això suposa respecte al règim anterior, en què el nombre total de membres s'establia en 30, no s'ha aconseguit plenament. La Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona, reconeix un dret de representació específic en els consells socials de les universitats que tenen la seu social dins del seu terme municipal i també en el Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona. El fet que aquest dret s'hagi reconegut sense perjudici dels drets que aquesta Llei 16/1998 reconeix a les entitats locals ha obligat el Parlament a l'aprovació de la Llei 3/1999, de 26 d'abril, de modificació de la Llei 16/1998, per tal de poder incorporar el manament de la Llei 22/1998, tot respectant el que disposa la Llei de reforma universitària, en relació amb la proporció que en la composició dels consell socials els representants dels interessos socials han de guardar respecte als representants de la junta de govern. En aquest cas és evident que la llarga i difícil negociació política que hi havia al darrere de la Llei 22/1998 han fet més aconsellable adaptar la Llei 16/1998 a aquesta i no a la inversa.

De tot això ha resultat que els consells socials de les universitats públiques amb seu social a Barcelona, i també la Universitat Autònoma, quedin amb 30 membres, mentre que la resta n'han de tenir 25.

Al capítol II, que comprèn els articles 8 a 11, es regulen amb deteniment les funcions dels consells socials. En aquest sentit, es fa una llista de les funcions quePage 286 els corresponen respecte a la programació i gestió universitàries i s'estableix que en l'exercici de les funcions d'avaluació hauran d'actuar coordinadament amb l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. Dins d'aquest mateix capítol la Llei atribueix al consell social una sèrie de funcions respecte a la matèria econòmica, pressupostària, de contractació i de patrimoni de la universitat. Finalment, en aquest capítol s'assignen al consell social una sèrie de funcions respecte a la comunitat universitària que es refereixen principalment a la contractació i retribucions del personal, política de beques, participació dels estudiants en els òrgans de govern, etc.

Al capítol III, que abasta els articles 12 a 16, es regula el funcionament del consell social. Aquest s'haurà d'organitzar en ple i en comissions. Es regula la figura del president o la presidenta, així com la del secretari o la secretària.

A l'article 16 s'estableix que cada consell social ha d'elaborar el seu propi reglament d'organització i funcionament.

Finalment, el capítol IV, que abasta els articles 17 a 20, es refereix al suport tècnic i administratiu del consell social. A aquest efecte es crea una secretaria de caràcter permanent adscrita al consell. També es regula en aquest capítol l'aspecte pressupostari amb l'adopció d'una sèrie de mesures de control intern i de racionalització de la despesa, i es constitueix en el si del consell una comissió de control de comptes de la universitat. Pel que fa al pressupost, l'article 20 estableix que el consell social ha de tenir un pressupost propi i específic dins del pressupost de la universitat, dotant-se de les partides suficients que s'han de cobrir a càrrec dels pressupostos de la Generalitat.

Vicenç M. Santaló

Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

  1. Antecedents legislatius

    La Llei autonòmica catalana 22/1 998, per la qual s'aprova la Carta municipal de Barcelona, té per finalitat establir un règim jurídic especial per al municipi de Barcelona. Aquesta Llei s'emmarca dins un procés històric caracteritzat pel reconeixement d'un marc normatiu especial per a aquesta ciutat. Sense aturar-nos ara en les raons de fons que justifiquen aquest reconeixement d'un règim jurídic propi i, en conseqüència, diferenciar del previst per a la resta de municipis, sí que cal situar la Llei que analitzem mitjançant l'exposició dels seus antecedents legislatius més importants.

    1. Règim jurídic de la ciutat de Barcelona durant el règim franquista

      Sota la rúbrica de «Règim especial de Carta», el capítol II del títol II de l'antiga Llei de règim local de 1955 (BOE núm. 191, de 19 de juliol de 1955) preveia l'existència i s'ocupava de regular les cartes municipals. El sentit d'aquesta regulació es condensava en l'article 94, primer dels dedicats a aquesta qüestió, segons el qual, en virtut de Carta especial, es podia atorgar als municipis un règim orgànic peculiar per al seu govern i la seva administració, com també un sistema econòmic adequat a les seves necessitats peculiars. No obstant això, noPage 287 hi havia una menció específica al municipi de Barcelona.

      La singularitat i problemàtica específica que començaven a presentar les grans urbs va motivar que, a través de la Llei de 7 de novembre de 1957 (BOE núm. 281, de 8 de novembre de 1957), s'autoritzés el Govern per establir règims municipals especials per a les ciutats de Madrid i Barcelona. En efecte, aquesta Llei contenia un article únic, en virtut del qual s'afegia un paràgraf segon a l'esmentat article 94 de la Llei de règim local de 1955. En aquest paràgraf nou s'establia que el Govern podia aprovar, amb caràcter de llei, un règim jurídic especial orgànic i econòmic per a Madrid i Barcelona, com també per a altres ciutats el nombre d'habitants i la importància dels problemes municipals de les quals també ho aconsellés.

      Fent ús d'aquesta autorització el Govern va dictar dos decrets, dirigits a proporcionar un tractament jurídic singular a les dues majors ciutats espanyoles: el Decret 1166/1960, de 23 de maig, pel qual s'aprova el text articulat del règim especial del municipi de Barcelona o Llei especial de Barcelona (BOE núm. 151, de 24 de juny de 1960), i el Decret 1674/1963, d'11 de juliol, pel qual s'aprova el text articulat del règim especial del municipi de Madrid o Llei especial de Madrid (BOE núm. 51, d'1 de març de 1963). Aquests textos normatius habitualment eren coneguts amb el nom de Carta municipal: Carta municipal de Barcelona de 1960 i Carta municipal de Madrid de 1963, respectivament.

      El règim especial de Barcelona quedava completat amb la normativa relativa a l'Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona: el Decret llei 5/1974, de 24 d'agost, de creació d'aquesta entitat (BOE núm. 204, de 26 d'agost de 1974), i el Decret 3276/1974, de 28 de novembre, encarregat de regular-ne l'organització i el funcionament (BOE núm. 286, de 29 de novembre de 1974). Posteriorment, la normativa catalana postconstitucional, concretament la Llei 7/1987, de 4 d'abril, per la qual s'estableixen i regulen actuacions públiques especials en la conurbació de Barcelona i en les comarques compreses dins de la seva zona d'influència directa (DOGC núm. 826, de 8 d'abril de 1987), declara suprimida aquesta Entitat Municipal Metropolitana i col·loca en l'espai institucional que deixa buit uns ens metropolitans sectorials de nova creació per a la prestació de determinats serveis.

    2. Règim jurídic de la ciutat de Barcelona després de la Constitució espanyola de 1978

      La Constitució de 1978 no preveu expressament l'existència d'un règim jurídic especial per a les grans ciutats i, per tant, tampoc per a Barcelona. No obstant això, aquest silenci no s'ha d'entendre com una prohibició implícita a l'existència d'aquests règims especials. Fins i tot no falten autors que pretenguin trobar-los fonament constitucional en el reconeixement exprés que fa la norma constitucional, en els articles 137 i 140, de l'autonomia municipal: la veritable garantia de l'autonomia d'aquests municipis singulars exigeix que se'ls doti d'un règim peculiar.

      D'altra banda, l'Estatut d'autonomia de Catalunya tampoc no preveu expressament l'existència d'un règim especial per a Barcelona. Tal com passa amb la Constitució, el silenci de l'Estatut català tampoc no s'ha d'interpretar com una prohibició que existeixi. A diferència dePage 288 l'Estatut esmentat, el de la Comunitat de Madrid sí que preveu expressament, en l'article 6, un règim jurídic especial per a la ciutat de Madrid. Com es pot deduir de la simple lectura d'aquest article, el reconeixement d'un règim especial a la vila de Madrid va més enllà de la seva condició de municipi, és a dir, del concepte estricte d'autonomia municipal, ja que concorren en aquesta ciutat la capitalitat de l'Estat, la capitalitat de la Comunitat Autònoma de Madrid i la condició de gran ciutat i, per tant, s'han de regular les relacions entre les institucions estatals, autonòmiques i locals que coexisteixen en aquest territori.

      La manca de referència legal explícita a l'existència d'un règim especial per a Barcelona es va superar finalment amb una sèrie de disposicions legals, tant estatals com autonòmiques. El text estatal fonamental sobre això és, sens dubte, la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases de règim local (BOE núm. 139, d'11 de juny de 1985). En la disposició addicional sisena, efectivament, es preveu expressament la subsistència dels règims especials dels municipis de Madrid i Barcelona. Respecte de la ciutat de Barcelona, en concret, l'apartat segon de la disposició addicional esmentada estableix que el règim especial del municipi de Barcelona, contingut bàsicament en el text articular aprovar pel Decret 1166/1960, de 23 de maig, continuarà vigent sempre que no sigui incompatible amb el que estableix la Llei de bases.

      El que hem comentar fins aquí s'ha de completar amb una llei recent de reforma de l'esmentada Llei reguladora de les bases del règim local. En efecte, una de les lleis dictades en el marc de l'anomenat «Pacte local» ha estat la Llei 11/1999, de 21 d'abril, de modificació de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local, i altres mesures per al desenvolupament del govern local (BOE núm. 96, de 22 d'abril de 1999). La vint-i-vuitena modificació introduïda a la llei esmentada es refereix, precisament, a l'actualització dels règims especials de Madrid i Barcelona. En aquest sentit, s'afegeix un paràgraf tercer a la ja analitzada disposició addicional sisena de la Llei reguladora de les bases del règim local, segons el qual, mitjançant llei de les comunitats autònomes respectives, es poden actualitzar aquests règims especials, i, respectant el principi d'autonomia local i a instància dels ajuntaments corresponents, es podran establir especialitats al règim general d'organització municipal previst a la Llei de bases. I a continuació s'enumeren aquestes especialitats que, en essència, són les següents: possibilitat de modificar la denominació dels òrgans necessaris; possibilitat que el Ple o un òrgan equivalent també pugui funcionar mitjançant comissions; possibilitat d'atribuir a la Comissió de Govern, com a pròpies, competències sobre determinades matèries que fixa la Llei; i, finalment, possibilitar d'atribuir a l'alcalde, com a pròpies, determinades competències fixades igualment pel text legal que s'examina.

      Movent-nos encara dins de la legislació estatal, però ja en l'àmbit financer, la Llei 39/1988, de 28 de desembre, de finances locals (BOE núm. 313, de 30 de desembre), preveu expressament, en l'article 142, que el municipi de Barcelona ha de tenir un règim financer especial, del qual serà supletori el que es disposa en aquesta mateixa llei. L'article 141 estableix el mateix, però referit al municipi de Madrid. Completa aquesta regulació la disposició transitòria desena, segons la qual, i mentre no s'aprovin aquestes lleis especials, s'aplicaran direc-Page 289tament en els municipis de Madrid i Barcelona els preceptes continguts en la Llei de finances locals.

      El silenci de l'Estatut d'autonomia de Catalunya respecte de l'existència d'un règim jurídic especial per a Barcelona ha estat salvat, dins de la legislació autonòmica catalana, per la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya (DOGC núm. 832, de 27 d'abril). En efecte, l'article 75 de la Llei disposa que el municipi de Barcelona ha de gaudir d'un règim especial establert per llei. Aquesta regulació es completa amb el que estableix la disposició transitòria primera. En el primer apartat declara vigent el règim especial de què ha gaudit la ciutat de Barcelona, mentre el Parlament de Catalunya no legisli sobre aquesta matèria, llevat de tot allò que resulti incompatible amb la Llei reguladora de les bases del règim local i amb la llei catalana que examinem. D'altra banda, i en previsió de la futura modificació d'aquest règim, l'apartat segon afegeix que, a l'efecte de la revisió del règim especial per iniciativa del Govern de la Generalitat, s'ha de constituir una comissió integrada per representants de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, a fi d'elaborar els estudis i les propostes que calgui.

  2. Procediment d'elaboració de la Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona

    El procés seguit per a l'elaboració i l'aprovació de l'actual Carta municipal de Barcelona es pot qualificar de peculiar. A continuació ens ocuparem de fer-ne una descripció sintètica. Deixem dit per endavant que la Carta esmentada ha estat aprovada formalment mitjançant una llei del Parlament de Catalunya, la Llei 22/1998, de 30 de desembre.

    El llarg procés s'inicia en el si del mateix Ajuntament de Barcelona. Deixant enrere antics projectes de Carta, el 16 de juliol de 1997 el Consell Plenari de l'Ajuntament de Barcelona, reunit en sessió extraordinària, va aprovar per unanimitat un avantprojecte de text articulat de la Llei especial de Barcelona, més coneguda com a Carta municipal de Barcelona. Aquest acord del 16 de juliol culminava la tasca duta a terme per la Comissió de la Llei especial, creada a l'interior de l'Ajuntament i integrada per representants de tots els grups municipals, amb l'assistència dels Serveis Jurídics d'aquest Ajuntament. A la mateixa sessió de què parlem, el Consell Plenari també va acordar remetre l'avantprojecte al Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya i sol·licitar que, amb el compliment previ dels tràmits establerts per la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya, es tramités per la via parlamentària corresponent.

    Els tràmits al·ludits són els que es recullen en l'apartat segon de la disposició transitòria primera de l'esmentada Llei municipal i de règim local de Catalunya. D'acord amb el que es disposa en aquesta disposició, es va crear una Comissió Mixta Generalitat-Ajuntament de Barcelona, és a dir, una comissió integrada per representants d'ambdues entitats, a fi d'elaborar els estudis i les propostes pertinents de cara a la revisió del règim jurídic especial del municipi de Barcelona. Partint del text base aprovat per l'Ajuntament, la Comissió Mixta es va encarregar de discutir i d'aprovar finalment un text inicial o proposta de Carta.

    El text aprovat per la Comissió va ser assumit pel Govern de la Generalitat, que el va presentar com a projecte de llei davant el Parlament de CatalunyaPage 290 (BOPC núm. 344, de 19 de novembre de 1998).

    El Govern va comptar amb l'assessorament de la Comissió Jurídica Assessora, proporcionat a través del Dictamen 334/1998, aprovat en la reunió de la Permanent de 23 de juliol de 1998. Aquest Dictamen tenia per objecte examinar les implicacions competencials i procedimentals que podia plantejar l'aprovació d'una futura llei especial de Barcelona des de la perspectiva de les relacions entre l'ordenament jurídic català i el de l'Estat, com també els mecanismes de tramitació més adequats que s'han d'utilitzar en aquests casos. La Comissió Jurídica Assessora va satisfer la consulta prenent com a text de referència l'avantprojecte de text articulat aprovat per l'Ajuntament de Barcelona i presentat a la Comissió Mixta Generalitat-Ajuntament.

    El projecte de llei presentat va ser aprovat pel Ple del Parlament de Catalunya, seguint el procediment d'urgència i amb molt poc debat sobre continguts, a la sessió celebrada el dia 22 de desembre de 1998 (BOPC núm. 358-Annex, de 29 de desembre), com a Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999). En aquesta mateixa sessió, el Ple del Parlament, després d'estudiar el text d'una proposició no de llei presentada conjuntament per tots els grups parlamentaris, va aprovar la Resolució 815/V sobre la dotació d'un règim especial d'actuació per al municipi de Barcelona (BOPC núm. 358-Annex, de 29 de desembre de 1998). En aquesta Resolució, i després de constatar la necessitat que el municipi de Barcelona disposi d'un règim especial d'actuació també en matèries de competència estatal, el Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat perquè, en el marc de la Comissió Mixta Generalitat-Ajuntament de Barcelona, impulsi un procés negociador amb l'Estat que condueixi a la reforma de les lleis estatals oportunes. No s'ha de perdre de vista, en aquest punt, el marc de referència global constituït per l'anomenat «Pacte focal». Un dels fruits d'aquest Pacte, com hem dit, ha estat el conjunt de modificacions de lleis estatals aprovades el 21 d'abril de 1999 (BOE núm. 96, de 22 d'abril de 1999), entre les quals hi ha l'esmentada Llei 11/1999, de 21 d'abril, de modificació de la Llei 7/1985, de 2 d abril, reguladora de les bases del règim local.

  3. Contingut de la Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona

    La Carta municipal es dicta amb la pretensió d'establir el règim jurídic especial del municipi de Barcelona. Així ho estableix, d'una manera expressa, l'apartat segon de l'article primer. En conseqüència, el contingut d'aquesta Carta és extens, i s'estructura, després del preàmbul en què s'exposen els motius que en justifiquen la promulgació, a través d'un títol preliminar, set títols més, que constitueixen el gros de la regulació, i una disposició addicional, dues de transitòries i una de final. A continuació passem a fer una descripció breu del contingut de la Carta.

    El títol preliminar constitueix la seu de la majoria de disposicions generals de la Carta. En aquest títol es declara que la ciutat de Barcelona és la capital de Catalunya, es fixa el terme municipal, es determinen els objectius que han d'orientar l'actuació de l'Ajuntament, es determinen els símbols de la ciutat, es presta atenció a la utilització de les llengües oficials i es reconeix la legitimacióPage 291 de l'Ajuntament de Barcelona per recórrer directament davant el Tribunal Constitucional en defensa de l'autonomia local, en els termes previstos per la Llei orgànica 7/1999, de 21 d'abril, de modificació de la Llei orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional (BOE núm. 96, de 22 d'abril).

    Del que constitueix el nucli essencial de qualsevol carta municipal, és a dir, dels aspectes relatius a l'organització administrativa municipal, se n'ocupen diversos títols. Probablement, el que més destaca d'aquesta regulació és el desig de reforçar el que podríem anomenar l'«executiu local» i, molt especialment, la posició de l'alcalde. El títol I, en els seus cinc capítols, i sota la rúbrica «Organització del govern municipal», regula els òrgans municipals: el Consell Municipal, la Comissió de Govern i l'alcalde. El títol II, en canvi, té per objecte els districtes, de manera que, en els tres capítols que el componen, estableix els principis generals en aquesta matèria, com també la regulació de la seva organització i el règim jurídic. De l'«organització municipal executiva», se n'encarrega el títol V, els dos capítols del qual regulen les formes d'organització per a la gestió dels serveis i les activitats municipals i, en segon lloc, el personal al servei de l'Ajuntament. Les competències muncipals, finalment, són abordades en el títol VI. En el primer dels capítols s'estableix una sèrie de normes generals. És particularment rellevant la previsió que fa la Carta dels consorcis legals. Aquests consorcis es configuren com a ens associatius, creats per llei, entre la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, per a la gestió conjunta de funcions, activitats i serveis. Els altres setze capítols pretenen determinar la competència del municipi de Barcelona en diversos sectors: urbanisme, habitatge, iniciativa pública municipal en l'activitat econòmica, gestió dels serveis i de les infraestructures estratègiques per al municipi, transports urbans de viatgers, mobilitat, telecomunicacions, medi ambient, salut pública, consum i sanitat, serveis socials, joventut, dona, cultura, esports, educació, seguretat ciutadana i, finalment, protecció civil.

    La potestat normativa municipal, és a dir, la potestat normativa de què disposa el municipi de Barcelona, constitueix l'objecte del títol III de la Carca municipal. S'obre el títol amb la indicació de la relació existent entre aquesta potestat normativa municipal i la pròpia Carta municipal de Barcelona: la potestat normativa municipal s'exerceix en el marc i en desplegament de la Carta. A continuació, la mateixa Carta enumera les diferents formes que poden adoptar les normes dictades per l'Ajuntament. El Consell Municipal pot dictar dos tipus de normes locals, els «reglaments», categoria dins la qual s'inclouen el Reglament orgànic del municipi i els reglaments interns dels districtes, i les «ordenances», dins de les quals s'han d'incloure les normes contingudes en els plans urbanístics i les d'ordenació tributària. La Comissió de Govern, en canvi, només pot dictar un únic tipus de norma local, els «decrets de la Comissió de Govern». Finalment, l'alcalde té a la seva disposició dos tipus de normes, els «decrets de l'alcaldia» i els «bans». Aquests darrers, definits per la Carta com a disposicions de caràcter general dictades en situacions excepcionals o de necessitat urgent, es configuren clarament com a veritables normes jurídiques. El títol que examinem acaba la regulació de la potestat normativa municipal abordant les qüestions relatives a la iniciativa per a l'aprovació dels regla-Page 292ments i ordenances municipals, posant especial atenció a l'exercici de la iniciativa ciutadana i a la relació entre ordenances i potestat sancionadora.

    El títol IV porta per rúbrica «Participació ciutadana i drets dels veïns». Després d'haver-se establert en el capítol I els principis generals en la matèria, el capítol II regula els instituts de participació ciutadana: l'audiència pública; la iniciativa ciutadana dirigida a sol·licitar a l'Ajuntament la realització d'una determinada activitat d'interès públic i de competència municipal, amb la col·laboració dels ciutadans en la seva prestació; la iniciativa ciutadana per a l'aprovació de disposicions de caràcter general; la gestió cívica de competències compartides; i la creació de l'anomenat «Consell de Ciutat», integrat per representants de les entitats econòmiques, socials, culturals, professionals i de veïns més representatives. En el capítol MI, finalment, es regulen els drets dels veïns. Amb aquest objectiu, la Carta estableix certes obligacions de l'Ajuntament, com el deure de vetllar perquè a la ciutat no es produeixin conductes discriminatòries negatives, i enumera una sèrie de drets dels veïns del municipi, entre els quals destaquen els relatius a la informació municipal.

    Finalment, el títol VII s'ocupa de l'anomenat «Procediment arbitral en matèria de consum». En l'únic article que integra aquest títol, la Carta preveu l'existència de la Junta Arbitral de Consum de Barcelona, òrgan especialitzat de l'organització municipal executiva, que té com a finalitat administrar el sistema arbitral de consum en l'àmbit territorial del municipi de Barcelona que ha d'exercir les seves funcions amb independència i objectivitat.

    La Carta municipal de Barcelona es clou amb una disposició addicional, dues de transitòries i una de final. En primer terme destaquem la diposició addicional, segons la qual, per revisar el que s'estableix en la Carta, s'ha de seguir el mateix sistema que estableix la disposició transitòria primera , apartat segon, de la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya. També és especialment rellevant la disposició transitòria primera de la Carta municipal, segons la qual: «Les disposicions d'aquesta Carta que comporten una adaptació especial per a l'Ajuntament de Barcelona del règim general d'organització i funcionament municipal entraran en vigor i seran aplicables, quan s'escaigui, d'acord amb el que determini la Llei de bases de règim local.» La cobertura legal estatal necessària ha estat proporcionada per la ja esmentada Llei 11/1999, de 21 d'abril, de modificació de la Llei 7/1985, de 2 d'abril, reguladora de les bases del règim local. La lectura d'aquesta disposició transitòria no solament suscita força dubtes sobre la correcció de la tècnica legislativa utilitzada pel legislador català, sinó greus interrogants respecte de la constitucionalitat d'aquesta. Almenys hi contribueixen dos arguments. El primer, la vulneració que representa aquesta disposició del principi de seguretat jurídica, en ajornar l'entrada en vigor de part de la llei a un moment futur indeterminat. I, en segon lloc, la possible manca de competència del legislador català. Precisament, la mateixa existència de la disposició transitòria que examinem s'explica pel fet que el mateix legislador autonòmic era conscient de la seva manca de competència, de manera que tractava de resoldre-ho remetent el moment d'entrada en vigor de la part conflictiva de la Carta al moment futur de reforma de la Llei reguladora de les bases del règim local. Ara bé, al nostre parer, no ens tro-Page 293bem davant d'un problema d'eficàcia, és a dir, relatiu a la determinació del moment d'entrada en vigor, sinó de validesa: la competència s'ha d'entendre actual, de manera que, prenent com a referència un moment determinat, que no pot ser cap altre que aquell en el qual es promulga la norma, només és possible la disjuntiva de ser titular de la competència o no ser-ne. I si en aquest moment el subjecte en qüestió no posseeix la competència, la conseqüència inexorable és que la norma dictada trobarà viciada la seva validesa per incompetència.

    Per acabar aquesta descripció succinta del contingut de la Carta municipal de Barcelona, posarem en relleu algunes qüestions que, finalment, no s'hi han inclòs. Seguint la línia marcada pel projecte de Carta municipal de Barcelona de 1991 i continuada amb l'avantprojecte de text articulat de la Llei especial de Barcelona de maig de 1994, l'avantprojecte de text articulat de la Llei especial de Barcelona de 1997 conté dos títols que no han estat recollits en el text definitiu de Carta aprovat per la Llei 22/1998. El primer, el títol VII de l'avantprojecte, tenia per rúbrica «Justícia municipal», i s'estructurava en tres capítols, els objectius dels quals eren, respectivament, l'establiment de principis generals, l'organització i funcionament de la Justícia Municipal de Pau i, finalment, el Consell de Justícia Municipal de Pau. El segon dels títols, el VIII de l'avantprojecte, sota l'enunciat de «Règim financer», s'estenia en dotze capítols, que versaven sobre qüestions com recursos, impostos, taxes, contribucions especials, preus públics, participació en els ingressos de l'Estat i de la Generalitat, subvencions i transferències, planificació econòmica, comptabilitat, operacions de crèdit i tresoreria, fiscalització i auditoria.

    Alfredo Galán

    Llei 23/1998, de 30 de desembre, d'estadística de Catalunya (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

    La Llei 23/1998, de 30 de desembre, d'estadística de Catalunya, pretén adequar la regulació que regia en la matèria, especialment la Llei 14/1987, de 9 de juliol, la qual fou el marc inicial del desenvolupament de l'activitat estadística de Catalunya que va instituir el Pla estadístic com a instrument legal del Parlament per ordenar i planificar l'activitat estadística. Aquesta adequació respon a les modificacions introduïdes en la regulació de l'activitat estadística pública tant en l'àmbit estatal com en el comunitari. Al mateix temps la Llei 23/1998 té en compte els mètodes de planificació estadística incorporats a la Llei 30/1991, de 13 de desembre, del Pla estadístic de Catalunya 1992-1995, i a la Llei 9/1996, de 15 de juliol, del Pla estadístic de Catalunya 1997-2000.

    La Llei s'estructura en vuit capítols. En el primer (articles 1 a 5) es determina l'objecte i l'àmbit d'aplicació i s'hi defineix el concepte d'activitat estadística i les condicions que aquesta ha de tenir per considerar-la d'interès de la Generalitat, caràcter que ha d'ésser reconegut pel Parlament.

    El capítol II (articles 6 a 14) regula el sistema estadístic de Catalunya, l'ens central del qual és l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). En aquest as-Page 294pecte, la Llei incorpora la regulació d'aquest organisme feta mitjançant el Decret 341/1989, d'11 de desembre. Això no obstant, també integren el sistema estadístic els òrgans que tenen atribuïdes competències estadístiques o que fan activitats d'estadística oficial de l'Administració de la Generalitat, els ens locals de Catalunya, les universitats i les cambres de Comerç, Indústria i Navegació. La Llei també estableix disposicions que han de permetre que la Generalitat assumeixi les competències estatals, incloent-hi la transferència dels serveis perifèrics de l'INE.

    El capítol III (articles 15 a 23) tracta de les normes sobre estadística d'interès per a la Generalitat i sobre la difusió de les dades, la qual cosa connecta amb els capítols IV (articles 24 a 33) i V (articles 34 a 39), els quals fan referència al secret estadístic i a l'obligatorietat de subministrar informació, respectivament.

    El capítol VI (articles 40 a 46) regula la planificació i programació de l'estadística d'interès per a la Generalitat. En aquest aspecte es manté la figura central del Pla estadístic de Catalunya, el qual ha d'ésser aprovat per llei del Parlament, amb una vigència de quatre anys, i ha de contenir la determinació dels objectius generals del Pla i dels específics de les activitats estadístiques previstes, la col·laboració institucional que requereix i els criteris i les prioritats d'execució. El Pla estadístic es desplega mitjançant els programes anuals d'actuació estadística, que ha d'aprovar el Govern, i dels quals ha de donar compte al Parlament.

    El capítol VIII (articles 47 a 55) crea i regula el Registre de Població de Catalunya, com a registre administratiu on han de figurar les dades actualitzades de caràcter obligatori dels veïns inscrits en els padrons municipals d'habitants de tots els ajuntaments de Catalunya. La funció d'aquest registre, malgrat que el seu manteniment, explotació i custòdia s'encarreguen a l'Idescat, no són exclusivament estadístiques, sinó que la Llei estableix que els òrgans de la Generalitat poden fer ús de les dades si els cal per exercir les seves competències, restringit als casos, però, en els quals la residència o el domicili siguin dades rellevants. En els mateixos termes, les dades del Registre es poden cedir a altres administracions públiques. A més, les dades del Registre de Població de Catalunya gaudeixen de la condició de confidencials i de la protecció que els atorga la Llei orgànica 5/1992, de regulació del tractament automatitzat de les dades de caràcter personal, i la Llei estatal 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

    Finalment, el capítol VIII tracta del règim sancionador. En relació amb aquest cal remarcar que el règim de les infraccions de les persones físiques o jurídiques obligades a prestar col·laboració estadística no s'ajusta del tot al principi de tipicitat de les infraccions administratives, en la mesura que la definició de les infraccions lleus i greus incorpora l'ús de clàusules indeterminades o d'interpretació analògica com a element clau de la tipificació de l'il·lícit, de manera que un mateix comportament podria ésser qualificat d'infracció lleu o greu d'acord amb l'apreciació del caràcter greu o lleu del perjudici, sense que la norma especifiqui de quin perjudici es tracta; tampoc no s'ajusta al principi de culpabilitat, ja que la determinació de la infracció no té en compte l'absència o l'existència de la voluntarietat o de la intencionalitat de la infracció, excepte per al cas de l'única infracció molt greu clarament tipificada («subministrar de manera dolosa dades inexistents»). EnPage 295 aquest sentit, i com a contraposició, és remarcable la claredat en la tipificació de les infraccions imputables al sistema estadístic o al seu personal (article 59).

    La Llei incorpora una disposició addicional que faculta el Govern per revisar anualment les quanties de les sancions establertes, una disposició derogatòria i una disposició final que n'habilita el desplegament reglamentari.

    Pere Sol

Lleis promulgades a Catalunya entre abril i desembre de 1998

Llei 5/1998, de 17 d'abril, de ports de Catalunya (DOGC núm. 2632, de 5 de maig de 1998; rectificació DOGC núm. 2653, de 4 de juny de 1998).

Llei 6/1998, de 13 de maig, de regulació del Funcionament de les seccions de crèdit de les cooperatives (DOGC núm. 2644, de 21 de maig de 1998).

Llei 7/1998, de 8 de juny, de modificació de l'article 39 de la Llei 24/1991, de 29 de novembre, de l'habitatge (DOGC núm. 2663, de 18 de juny de 1998).

Llei 8/1998, de 10 de juliol, de segona modificació de la Llei 20/1985, de 25 de juliol, de prevenció i assistència en matèria de substàncies que poden generar dependència (DOGC núm. 2686, de 22 de juliol de 1998).

Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família (DOGC núm. 2687, de 23 de juliol de 1998; correcció d'errades DOGC núm. 2732, de 28 de setembre de 1998).

Llei 10/1998, de 15 de juliol, d'unions estables de parella (DOGC núm. 2687, de 23 de juliol de 1998).

Llei 11/1998, de 5 de novembre, d'heliports (DOGC núm. 2769, de 19 de novembre de 1998).

Llei 12/1998, de 5 de novembre, de creació del Col·legi de Publicitàries i Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya (DOGC núm. 2769, de 19 de novembre de 1998).

Llei 13/1998, de 19 de novembre, de modificació de la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya, en relació amb els requisits exigits per constituir municipis nous (DOGC núm. 2777, d'1 de desembre de 1998).

Llei 14/1998, de 19 de novembre, de modificació de la Llei 10/1985, de 13 de juny, de creació del Col·legi de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (DOGC núm. 2777, d'1 de desembre de 1998).

Llei 15/1998, de 28 de desembre, del Consell Interuniversitari de Catalunya (DOGC núm. 2799, de 5 de gener de 1999).

Llei 16/1998, de 28 de desembre, dels consells socials de les universitats públiques de Catalunya (DOGC núm. 2799, de 5 de gener de 1999).

Llei 17/1998, de 28 de desembre, de modificació de la Llei 15/1993, de 28 de desembre, per la qual es crea el Centre de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Llei 18/1998, de 28 de desembre, de modificació de la Llei 3/1988, de 4Page 296 de març, de protecció dels animals (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Llei 19/1998, de 28 de desembre, sobre situacions convivencials d'ajuda mútua (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Llei 20/1998, de 29 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 1999 (DOGC núm. 2797, de 31 de desembre de 1998).

Llei 21/1998, de 29 de desembre, de modificació dels articles 68 i 69 de la Llei 10/1994, de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra, en relació amb el règim sancionador (DOGC núm. 2799, de 5 de gener de 1999).

Llei 22/1998, de 30 de desembre, de la Carta municipal de Barcelona (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Llei 23/1998, de 30 de desembre, d'estadística de Catalunya (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Llei 24/1998, de 30 de desembre, de modificació de la Llei 14/1985, de 28 de juny, per la qual es regula el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (DOGC núm. 2801, de 8 de gener de 1999).

Llei 25/1998, de 31 de desembre, de mesures administratives, fiscals i d'adaptació a l'euro (DOGC núm. 2797, de 31 de desembre de 1998; correcció d'errades DOGC núm. 2810, de 21 de gener de 1999).

Page 297

2.2. Disposicions Administratives de la Generalitat de Catalunya

A cura de M. Eugènia Cuenca i Vicenç Aguado

Decret 82/1998, de 31 de març, pel qual s'estableix l'estructura orgànica del Servei Català de Trànsit (DOGC núm. 2614, de 6 d'abril de 1998).

Decret 85/1998, de 31 de març, pel qual s'aprova el Reglament del sistema territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (DOGC núm. 2615, de 7 d'abril de 1998).

Decret 86/1998, de 31 de març, sobre el règim d'autonomia econòmica de les residències esportives (DOGC núm. 2615, de 7 d'abril de 1998).

Aquest Decret té per objecte regular el règim d'autonomia econòmica de les residències esportives gestionades pel Departament de Cultura que el Govern, a proposta del conseller de Cultura, acordi incloure en aquest règim.

Decret 87/1998, de 31 de març, de modificació del Decret 282/1995, d'11 d'octubre, pel qual es regula el procediment d'adjudicació d'habitatges (DOGC núm. 2616, de 8 d'abril de 1998).

S'estableixen mesures relatives a la participació dels ajuntaments i de les associacions de veïns, i també es dota d'un òrgan per a la gestió de les segones adjudicacions, alhora que es regularitzen determinades situacions específiques d'alguns barris. D'altra banda, aquest Decret, a més d'altres modificacions, també incorpora les recomanacions del nou programa de millora d'accés a l'habitatge protegit per a famílies de nova creació, dins el Pla integral de suport a les famílies, aprovat per l'Acord del Govern de 29 d'octubre de 1996.

Decret 92/1998, de 31 de març, pel qual es modifica l'estructura orgànica de l'Institut Català de la Dona (DOGC núm. 2617, de 9 d'abril de 1998).

Decret 95/1998, de 31 de març, pel qual es deixa sense efecte la cessió de la gestió del servei de control ambiental previst al Decret 5/1988, de 13 de gener, de transferències de serveis de l'Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona (DOGC núm. 2617, de 9 d'abril de 1998).

En deixar-se sense efecte aquesta cessió, correspon des d'aquest moment a l'Administració de la Generalitat de Catalunya la gestió del servei de control ambiental al qual es refereix, que quedarà adscrit al Departament de Medi Ambient.

Decret 97/1998, de 15 d'abril, de modificació del Decret 239/1995, d'11 de juliol, de reestructuració de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (DOGC núm. 2621, de 17 d'abril de 1998).

Decret 99/1998, de 15 d'abril, pel qual es dóna compliment a la Sentència de laPage 298 Sala 3a del Tribunal Suprem, de 17 d'octubre de 1997, dictada en el recurs d'apel·lació 3427/90 interposat per la Generalitat de Catalunya, i es modifica l'article 2.1.b del Decret 184/1988, d'11 de juliol, sobre la composició i la constitució dels consells escolars territorials (DOGC núm. 2623, de 21 d'abril de 1998).

D'acord amb l'esmentada Sentència, que acordà la nul·litat parcial de l'article 2.1.b del Decret, del qual se suprimeix la frase «dins el món de l'educació», aquest precepte quedarà redactat de la manera següent: «Un representant designat per a cada una de les organitzacions sindicals amb més representativitat del territori.»

Decret 98/1998, de 15 d'abril, dels delegats territorials del Departament de Benestar Social (DOGC núm. 2623, de 21 d'abril de 1998).

D'acord amb la refosa de textos legals vigents en matèria de funció pública, es disposa que els càrrecs de delegats territorials del Departament de Benestar Social, amb rang de subdirector general, són proveïts entre funcionaris de carrera mitjançant convocatòria pública i pel sistema de lliure designació.

Decret 102/1998, de 15 d'abril, de desenvolupament de les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària (DOGC núm. 2630, de 30 d'abril de 1998).

El Departament de Governació exercirà les competències en matèria de trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària mitjançant el Servei Català de Trànsit, la Direcció General de Seguretat Ciutadana i aquells òrgans que es determinin en aquest reglament i en la resta de normativa de desplegament.

Decret 104/1998, de 28 d'abril, pel qual es dicten normes per impulsar la implantació progressiva del model de reforma de l'atenció primària de salut (DOGC núm. 2631, de 4 de maig de 1998).

Aquest Decret té per objecte complementar les mesures de caràcter general relatives a la reforma de l'atenció primària de salut previstes en el Decret 84/1985, de 21 de març, i en la Llei 15/1990, de 9 de juliol, d'ordenació sanitària de Catalunya, així com facilitar i promoure els mecanismes necessaris per impulsar la implantació de la reforma de l'atenció primària de salut a Catalunya.

Decret 108/1998, de 12 de maig, sobre la participació en els serveis socials (DOGC núm. 2641, de 18 de maig de 1998).

En tots els serveis socials públics o privats finançats amb fons públics que requereixen d'un establiment per a la prestació del servei, ha d'existir un consell assessor i de seguiment com a òrgan de participació en el qual seran representats l'entitat titular del servei, els professionals que treballen en el servei, els usuaris o els seus representants legals i, si escau, l'administració que subvenciona el servei, quan aquest sigui de titularitat privada.

Decret 107/1998, de 12 de maig, de modificació del Decret 300/1995, de 25 d'octubre, pel qual s'estableix l'estructura de l'entitat autònoma Biblioteca de Catalunya (DOGC núm. 2641, de 18 de maig de 1998).

Decret 111/1998, de 12 de maig, pel qual es modifica el Decret 320/1996, d'1 d'octubre, de regulació del règim jurídic de les televisions locals per ones terrestres (DOGC núm. 2642, de 19 de maig de 1998).

Page 299

Es determinen les facultats inspectora i sancionadora de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió.

Decret 118/1998, de 26 de maig, pel qual s'aprova el Reglament de relacions amb les comunitats catalanes de l'exterior (DOGC núm. 2652, de 3 de juny de 1998).

Es regula el procediment per al reconeixement dels casals catalans, la revocació del reconeixement, el reconeixement de les federacions i confederacions de casals catalans, la inscripció al Registre de casals, l'accés al Registre de casals catalans, l'organització del Registre, el carnet de membre dels casals catalans, la col·laboració amb els casals catalans, l'accés als serveis de la Generalitat per a les persones que han retornat a Catalunya, així com el Consell de les Comunitats Catalanes.

Decret 125/1998, de 26 de maig, pel qual es crea el Comissionat per a la Societat de la Informació, i se n'estableixen les funcions i l'organització (DOGC núm. 2653, de 4 de juny de 1998).

Es crea, en el Departament de la Presidència, el Comissionat per a la Societat de la Informació, que actuarà sota la direcció superior del conseller de la Presidència i depèn de la Secretaria General del Departament de la Presidència en els termes que estableixen l'article 10.1 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat, i el Decret 137/1996, de 30 d'abril, de reestructuració parcial del Departament de la Presidència. Al Comissionat correspon la planificació, la coordinació i l'execució de les competències que en l'àmbit material de la informàtica, les telecomunicacions i els mitjans audiovisuals se li atorguen en aquest Decret, d'acord amb les directrius fixades pel Govern i pel Departament de la Presidència.

Decret 126/1998, de 26 de maig, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària al Consell Comarcal del Vallès Oriental (DOGC núm. 2653, de 4 de juny de 1998).

Decret 127/1998, de 26 de maig, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària al Consell Comarcal del Berguedà (DOGC núm. 2653, de 4 de juny de 1998).

Decret 128/1998, de 26 de maig, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès (DOGC núm. 2653, de 4 de juny de 1998).

Ordre de 21 de maig de 1998, d'establiment de normes de sol·licitud d'avals i préstecs directes per finançar inversions en matèria de serveis socials a què es refereix l'article 36.4.c de la Llei 16/1997, de 24 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 1998, així com la de préstecs directes destinats a la mateixa finalitat (DOGC núm. 2655, de 8 de juny de 1998).

Decret 142/1998, de 9 de juny, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat (DOGC núm. 2662, de 17 de juny de 1998).

Decret 151/1998, de 23 de juny, de regulació de les juntes locals de seguretat (DOGC núm. 2671, d'1 de juliol de 1998).

Aquest Decret té per objecte la regulació de la composició, les atribucions i el funcionament de les juntes locals de seguretat que es constitueixin als municipis on la policia de la Generalitat-mossos d'esquadra es trobi desplegada per substitució de les forces i cossos de segu-Page 300retat de l'Estat. Les juntes locals de seguretat són òrgans col·legiats que tenen per finalitat la coordinació, col·laboració i informació entre les diferents forces i cossos de seguretat que actuen en l'àmbit territorial municipal i es poden constituir als municipis dotats de policia local quan així ho acordi el ple de l'ajuntament. La junta local de seguretat estén el seu àmbit d'actuació al terme municipal respectiu.

Decret 160/1998, de 23 de juny, pel qual es regula el procediment de gestió del gravamen establert per la Llei 4/1997, de 20 de maig, de protecció civil de Catalunya (DOGC núm. 2672, de 2 de juliol de 1998).

Ordre de 16 de juny de 1998, d'establiment de normes per a la sol·licitud d'avals per garantir les operacions de crèdit destinades a finançar inversions en matèria de serveis sanitaris a què es refereix l'article 36.4.b de la Llei 16/1997, de 24 de desembre, de pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l'any 1998, així com la de préstecs directes destinats a la mateixa finalitat (DOGC núm. 2677, de 9 de juliol de 1998).

Resolució de 29 de juny de 1998, per la qual s'autoritza la constitució del Consorci Alba-Ter, per a l'estudi i planificació integral de la conca fluvial del Ter (DOGC núm. 2678, de 10 de juliol de 1998).

Els ajuntaments de Bescanó, Celrà, Girona, Manlleu, Ripoll, Salt i Torroella de Montgrí van adoptar, per majoria absoluta, l'acord de constituir un consorci per a l'estudi i planificació integral de la conca fluvial del Ter, denominat Alba-Ter, acollit al programa europeu Terra.

Decret 168/1998, de 8 de juliol, pel qual s'estableixen els criteris d'ordenació i les modalitats de l'atenció continuada i d'urgències, en l'àmbit de l'atenció primària de salut, així com les mesures d'adaptació dels serveis d'urgències corresponents a aquests criteris (DOGC núm. 2680, de 14 de juliol de 1998).

L'atenció continuada i d'urgències en l'àmbit de l'atenció primària de salut s'ha d'ajustar als criteris d'ordenació següents: a) La prestació dels serveis s'adaptarà a les característiques del territori, i s'ha d'orientar a l'assoliment dels principis de descentralització i desconcentració; b) L'accessibilitat de l'assistència a l'usuari; c) La coordinació dels diferents nivells assistencials a través dels quals es prestin els serveis; d) L'eficàcia i l'eficiència en la utilització dels recursos assistencials. Pel que fa a les modalitats, s'estableixen les següents: a) Atenció continuada als usuaris que puguin desplaçar-se als centres sanitaris habilitats a l'efecte; b) Atenció domiciliària programada; c) Atenció domiciliària espontània; d) Atenció d'urgències que garanteixi les necessitats d'atenció immediata de la població.

Decret 164/1998, de 8 de juliol, de modificació del Decret 214/1997, de 30 de juliol, pel qual es regula la utilització d'animals per a experimentació i altres finalitats científiques (DOGC núm. 2680, de 14 de juliol de 1998).

Decret 165/1998, de 8 de juliol, sobre àrees de caça amb reglamentació especial (DOGC núm. 2680, de 14 de juliol de 1998).

Es considera àrea privada de caça amb reglamentació especial aquella en la qual es permet l'alliberament d'individus procedents de granges cinegètiques de les espècies que s'indiquen a l'annex d'aquest Decret, amb la finalitat de capturar-les d'una forma intensiva.

Page 301

Decret 166/1998, de 8 de juliol, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural (DOGC núm. 2680, de 14 de juliol de 1998).

Pel que fa a l'àmbit territorial d'aplicació de la norma, defineix els diferents tipus de vial objecte del Decret. En relació amb les normes relatives a la circulació de vehicles, desplega el que preveu la Llei respecte a la delimitació dels vials en els quals s'autoritza la circulació motoritzada. També s'especifica el procediment d'elaboració, aprovació i actualització de l'inventari de camins rurals i dels camins i pistes forestals, s'estableix el règim d'obertura de nous vials en terrenys forestals, es determina la composició i funcions de la Comissió Consultiva Comarcal, es regulen les anomenades àrees de circulació per al lleure i l'esport, els itineraris per a la pràctica de motociclisme de muntanya i els circuits permanents no tancats, així com les normes específiques per a la circulació motoritzada en grup. En relació amb les competicions esportives, es defineixen les diferents modalitats de competicions, s'estableix el procediment d'elaboració i aprovació del catàleg i el calendari de proves, el règim de les autoritzacions, garanties, suspensió de les competicions, retirada de material i reparació del terreny i publicitat. Pel que fa referència al règim d'infraccions i sancions, es concreta, d'acord amb el previst a la Llei, la tipificació de les infraccions, el procediment, les sancions i, finalment, els agents de l'autoritat i mesures cautelars.

Decret 163/1998, de 8 de juliol, d'apartaments turístics (DOGC núm. 2680, de l4 de juliol de 1998).

L'objectiu d'aquesta regulació és l'activitat d'allotjament en apartaments turístics; resten fora del seu àmbit d'aplicació els arrendaments de finques urbanes per temporada previstos a la Llei 24/1994, de 24 de novembre, d'arrendaments urbans.

Decret 175/1998, de 8 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat (DOGC núm. 2685, de 21 de juliol de 1998).

Ordre de 15 de juliol de 1998, de desplegament dels decrets 313/1993, de 24 de novembre, i 342/1996, de 29 d'octubre, sobre organització i competències per a la contractació dels subministraments dins l'Administració de la Generalitat (DOGC núm. 2692, de 30 de juliol 1998).

L'objecte d'aquesta Ordre és la regulació dels expedients que han de tramitar els departaments de l'Administració de la Generalitat, organismes autònoms i restants entitats de dret públic vinculades o dependents de la Generalitat i empreses públiques per a l'adquisició dels béns i productes que hagi homologat la Comissió Central de Subministraments mitjançant els procediments de determinació de tipus i d'acord marc, adaptant-los a les modificacions introduïdes a la legislació contractual del sector públic que ja preveu l'esmentada Llei 13/1995, de contractes de les administracions públiques, i, en conseqüència, substituir la regulació que n'estableix l'Ordre de 27 de gener de 1995.

Decret 192/1998, de 21 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Rubí (DOGC núm. 2695, de 4 d'agost de 1998).

Decret 202/1998, de 30 de juliol, pel qual s'estableixen mesures de foment per a l'estalvi d'aigua en determinats edificis i habitatges (DOGC núm. 2697, de 6 de agost de 1998).

Page 302

S'assenyalen dos àmbits per a la introducció dels mecanismes de foment: d'una banda, els edificis destinats a serveis públics de titularitat de la Generalitat de Catalunya de qualsevol naturalesa i amb independència del règim de gestió del servei públic o de la titularitat, pública o privada, de l'edifici, sempre que es tracti d'obra nova o que hagi estat objecte d'una gran reparació amb posterioritat a l'entrada en vigor d'aquest decret, i de l'altra, els habitatges que hagin obtingut ajuts concedits o gestionats per la Generalitat de Catalunya, o bé que com a conseqüència d'obres de rehabilitació realitzades amb ajuts de la Generalitat o gestionats per aquesta hagin de procedir a instal·lar productes per al proveïment d'aigua.

Decret 204/1998, de 30 de juliol, sobre l'ús de la llengua catalana als documents notarials (DOGC núm. 2697, de 6 d'agost de 1998).

Es desplega la Llei de política lingüística en aquest àmbit i es regula l'ús de la llengua catalana a les escriptures públiques. Abans de redactar el document, i en el moment de rebre l'encàrrec de redactar-lo, s'ha de preguntar explícitament a l'atorgant o als atorgants, o als seus mandataris, quina llengua escullen; en cap cas la tria de l'una o de l'altra no ha de comportar retard en la redacció i l'autorització del document. Si no s'escull expressament la llengua, el document es redacta en català. Quan hi ha més d'un atorgant i es tracta d'escriptures de transmissió de béns o drets o de constitució de préstec o crèdit fetes seguint condicions generals de contractació, el dret d'elecció de llengua correspon a l'adquirent o al prestatari. Si no hi ha acord entre els atorgants pel que fa a la llengua, l'escriptura s'atorga en ambdues llengües oficials, però no cal emprar el sistema de doble columna. D'altra banda, s'estableixen actuacions de cooperació entre la Generalitat de Catalunya i el Col·legi de Notaris de Catalunya. Així, els notaris que exerceixen a Catalunya han de comunicar mensualment al Col·legi de Notaris el nombre de documents de cada tipus autoritzats en cada una de les llengües oficials a Catalunya i la Junta Directiva del Col·legi n'ha de fer un resum estadístic, que ha de comunicar cada any, dins el mes de febrer, al Departament de Justícia.

Decret 203/1998, de 30 de juliol, de modificació del Decret 108/1997, de 29 d'abril, pel qual s'estableixen els òrgans competents en la imposició de sancions i altres mesures en matèria de defensa dels consumidors i els usuaris, i en l'adopció de mesures per garantir la seguretat dels productes destinats al mercat (DOGC núm. 2697, de 6 d'agost de 1998).

Decret 208/1998, de 30 de juliol, pel qual es regula l'acreditació de la correcció lingüística dels noms i cognoms (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

La constància registral de la forma normativament correcta dels noms i cognoms s'obté per simple manifestació de les persones interessades o dels seus representants legals a la persona encarregada del Registre civil. Per obtenir la correcció de la grafia normativament incorrecta de noms i cognoms s'ha d'aportar una certificació que n'acrediti la correcció lingüística. El certificat ha ser lliurat per l'Institut d'Estudis Catalans o per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, No és necessària la certificació per obtenir la constància de la conjunció «i» entre cognoms, ni per a la substitució del nom inscrit en qualsevol llengua per l'equivalent onomàstic en català o en aranès.

Page 303

Decret 222/1998, de 30 de juliol, pel qual s'aprova la modificació de diversos articles del Reglament d'organització i funcionament del Consell Audiovisual de Catalunya (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Les modificacions que s'instrumenten amb aquest Decret responen a un doble ordre de consideracions. En primer lloc, s'ha constatat la inexistència en la regulació vigent d'una específica habilitació al Consell per sol·licitar i obtenir informació tant de l'Administració com dels operadors. En segon lloc, sembla pertinent que, un cop constituït el Consell i després d'una fase inicial de funcionament, es completi el seu disseny institucional desenvolupant adequadament els principis d'autonomia orgànica i funcional a partir dels quals la Llei 8/1996, de 5 de juliol, configura el Consell Audiovisual de Catalunya.

Decret 224/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Sabadell (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 225/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Granollers (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 226/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Sant Joan Despí (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 227/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Terrassa (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 228/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 229/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 230/1998, de 30 de juliol, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Montcada i Reixac (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Decret 214/1998, de 30 de juliol, pel qual es modifica l'article 11.1 del Decret 332/1994, de 4 de novembre, pel qual s'estableix l'ordenació general dels ensenyaments de formació professional específica a Catalunya (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

S'estableix que per accedir, mitjançant la prova d'accés, als cicles formatius de grau mitjà, caldrà complir 17 anys d'edat durant l'any natural de realització de la prova.

Decret 209/1998, de 30 de juliol, de desplegament de les competències de la Junta de Museus de Catalunya (DOGC núm. 2698, de 7 d'agost de 1998).

Per a l'exercici de les funcions que té atribuïdes per la Llei, la Junta de Museus de Catalunya pot: a) Elaborar, en el marc de la Llei de museus, les normes que regulin la coordinació de la política museística de les administracions públiques de Catalunya i, a través del conseller de Cultura, elevar-les al Govern per a la seva aprovació. b) Establir la forma, el contingut i la data màxima en què els museus nacionals i el Museu Arqueològic de Tarragona han de presentar els seus plans anuals d'actuació, per a laPage 304 seva aprovació per la Junta. També es concreten els supòsits en què és preceptiu l'informe previ de la Junta de Museus de Catalunya per a l'adopció per l'Administració de la Generalitat de resolucions i d'acords.

Decret 233/1998, de 30 de juliol, pel qual es crea el Consell de Coordinació de la Seguretat Privada (DOGC núm. 2718, de 4 de setembre de 1998).

Decret 235/1998, de 8 de setembre, sobre regulació de certàmens i altres concentracions d'animals vius a Catalunya (DOGC núm. 2724, de 15 de setembre de 1998).

Aquests certàmens són generalment llocs d'exposició d'exemplars selectes i escollits. S'estableixen mesures de promoció d'aquestes concentracions d'animals per tal d'estimular la producció ramadera d'animals milloradors d'acord amb la seva qualificació morfològica, genètica i productiva, i per aconseguir una bona genètica així com un bon estat sanitari. Davant la gran proliferació de certàmens de diversa índole, en els quals són presents espècies d'animals diferents de les de producció, amb uns condicionaments i finalitats molt diversos, s'estableix la necessitat de complir una sèrie de requisits, independentment de la seva classificació.

Decret 237/1998, de 8 de setembre, sobre mesures de foment de l'oferta cinematogràfica doblada i subtitulada en llengua catalana (DOGC núm. 2725, de 16 de setembre de 1998).

Aquest Decret concreta el règim de quotes de distribució i d'exhibició d'obres cinematogràfiques doblades al català o subtitulades en català. Pel que fa a les quotes de distribució, s'estableix l'obligació a càrrec de les empreses distribuïdores de doblar al català les obres cinematogràfiques de durada superior a seixanta minuts, de les quals es distribueixin més de setze còpies a Catalunya, i de les obres d'animació adreçades al públic infantil, de manera que serà necessària la distribució d'un nombre de còpies en versió doblada al català com a mínim igual al nombre de còpies doblades al castellà o a d'altres llengües. El doblatge afecta, doncs, de manera preferent, les pel·lícules de més impacte i no les d'escassa difusió, si bé es garanteix que el percentatge de còpies doblades distribuïdes a Catalunya en còmput anual serà, almenys, del vint-i-cinc per cent, el mateix que s'estableix per a les obres subtitulades. Pel que fa a les quotes de pantalla, s'estableix una proporció de com a mínim el vint-i-cinc per cent de l'exhibició d'obres doblades al català o subtitulades en català en relació amb les obres exhibides en versió doblada o subtitulada a d'altres llengües. Finalment, aquest Decret preveu un període transitori en el qual el nombre de còpies distribuïdes a Catalunya en versió doblada que exigeix el doblatge al català és superior al previst i les quotes de distribució de cinema subtitulat i de pantalla són inferiors, cosa que ha de facilitar la seva implantació en el mercat. Amb la mateixa finalitat es preveu una dilatada vacatio legis.

Decret 243/1998, de 22 de setembre, de modificació dels articles 58, 59, 66, 67 i 68 del Reglament de demarcació territorial i població dels ens locals, aprovat pel Decret 140/1988, de 24 de maig (DOGC núm. 2738, de 6 d'octubre de 1998).

Es realitza aquesta modificació per tal de donar compliment a la Resolució 109/V del Parlament de Catalunya i establir la tramitació procedimental que és necessària, a fi i efecte de permetre laPage 305 conciliació de les discrepàncies que es puguin plantejar, tot respectant, alhora, la prevalença de la posició de l'ens local i les atribucions de l'Institut d'Estudis Catalans, d'acord amb la Llei 8/1991, de 3 de maig, esmentada abans, i la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

Decret 255/1998, de 22 de setembre, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet (DOGC núm. 2739, de 7 d'octubre de 1998).

Decret 259/1998, de 22 de setembre, sobre regulació de les llotges i dels mercats en origen de productes agraris (DOGC núm. 2745, de 16 d'octubre de 1998). Als efectes d'aquesta disposició, les llotges i els mercats en origen de productes agraris són els centres de contractació de productes agrícoles, ramaders i forestals en zones de producció on es duen a terme transaccions, amb presència física de mercaderies o sense. En allò que resulti aplicable es regularan, també per aquest Decret, les llotges i els mercats de productes agraris prèviament autoritzats pel Govern de la Generalitat d'acord amb el Decret 2/1983, de 14 de gener, per funcionar com a centres de contractació que entre els seus objectius prevegin els de la contractació, la formació i la informació de preus de productes agrícoles, ramaders i forestals.

Decret 267/1998, de 6 d'octubre, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Valls (DOGC núm. 2749, de 22 d'octubre de 1998).

Decret 269/1998, de 21 d'octubre, del règim jurídic de les concessions per a la prestació del servei de radiodifusió sonora en ones mètriques amb modulació de freqüència per a emissores comercials (DOGC núm. 2756, de 2 de novembre de 1998).

El títol d'habilitació per a la prestació en règim de gestió indirecta del servei de radiodifusió sonora en ones mètriques amb modulació de freqüència per a emissores comercials és la concessió administrativa i s'atorga mitjançant concurs públic.

Decret 292/1998, de 3 de novembre, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Barcelona (DOGC núm. 2768, de 18 de noviembre de 1998).

Decret 298/1998, de 17 de novembre, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Badalona (DOGC núm. 2772, de 24 de novembre de 1998).

Decret 296/1998, de 17 de novembre, pel qual s'amplia l'àmbit del distintiu de garantia de qualitat ambiental als serveis (DOGC núm. 2772, de 24 de novembre de 1998).

El distintiu de garantia de qualitat ambiental és un sistema d'etiquetatge ecològic de productes amb el qual es pretén fomentar el disseny, la producció, la comercialització, l'ús i el consum de productes que satisfan determinats requeriments de qualitat ambiental més enllà dels requeriments obligatoris que estableix la normativa vigent. Els productes, però, són només una part de la demanda dels consumidors. L'altra part la constitueixen les activitats de serveis, les quals tenen també un impacte ambiental i per tant és important que puguin ser identificats els serveis que comporten una menor afecció del medi ambient. Per tant, amb aquest Decret s'amplia l'actual distintiu de garantia de qualitat ambiental perquè s'hi incloguin activitats de servei.

Page 306

Decret 300/1998, de 17 de novembre, de modificació dels articles 3 i 7 del Decret 94/1994, de 22 de març, pel qual es crea la xarxa d'oficines de turisme de Catalunya, i dels articles 2 i 9 del Decret 168/1994, de 30 de maig, de reglamentació de les agències de viatges (DOGC núm. 2776, de 30 de novembre de 1998).

D'una banda, es pretén salvaguardar el principi d'exclusivitat de les agències de viatges en la intermediació de serveis turístics per tal d'assegurar a les persones usuàries la professionalitat i les garanties que l'ordenació turística, tant europea com catalana, exigeix a aquestes empreses. De l'altra, es pretén assegurar en tot moment l'acolliment dels visitants com un servei públic per prestar, evitant-los situacions de desempara en la recerca d'allotjament.

Decret 303/1998, d'1 de desembre, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària a l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès (DOGC núm. 2784, d'11 de desembre de 1998).

Decret 304/1998, d'1 de desembre, d'aprovació del traspàs dels serveis socials d'atenció primària al Consell Comarcal de l'Alt Empordà (DOGC núm. 2784, d'11 de desembre de 1998).

Decret 306/1 998, d' 1 de desembre, de desplegament de la Llei 10/1997, de 3 de juliol, de la renda mínima d'inserció (DOGC núm. 2784, d'11 de desembre de 1998).

L'objecte d'aquest reglament és desplegar la Llei 10/1997, de 3 de juliol, de la renda mínima d'inserció. La finalitat de l'RMI és prestar el suport adequat a totes les persones a les quals els calgui per atendre les necessitats bàsiques per viure en la societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir-ne la inserció o la reinserció social i/o laboral.

Decret 307/1998, d'1 de desembre, de creació d'oficines de Treball de la Generalitat (DOGC núm. 2784, d'11 de desembre de 1998).

Es creen i s'integren dins de l'estructura del Departament de Treball les oficines de Treball de la Generalitat, anteriorment oficines d'ocupació de l'INEM, que han estat transferides mitjançant Reial decret i que es constitueixen com les unitats bàsiques del Servei Públic d'Ocupació, servei integral que engloba el conjunt de funcions, serveis i polítiques actives en matèria d'ocupació, formació i intermediació la titularitat de les quals correspon al Departament de Treball.

Decret 315/1998, de 15 de desembre, pel qual es dicten normes per a la implantació del nou model de contractació de serveis sanitaris que estableix el Decret 169/1996, de 23 de maig (DOGC núm. 2791, de 22 de desembre de 1998).

Decret 320/1998, de 15 de desembre, de creació del Consell de Direcció del Servei Públic d'Ocupació de Catalunya (DOGC núm. 2791, de 22 de desembre de 1998).

El Consell de Direcció del Servei Públic d'Ocupació de Catalunya és un òrgan col·legiat adscrit al Departament de Treball, que té caràcter participatiu i que té funcions predominantment decisòries, consultives i de seguiment. Aquest Consell té un doble objectiu: fer el seguiment conjunt de les funcions, serveis i polítiques actives en matèria d'ocupació, formació i intermediació que són titularitat del Departament de Treball i que componen el Servei Públic d'Ocupació de Catalunya, i facilitar unaPage 307 intervenció activa dels agents socials en el seguiment i formulació de les grans línies d'actuació en aquestes matèries.

Decret 316/1998, de 15 de desembre, pel qual es modifica el procediment de notificació de determinades malalties de declaració obligatòria al Departament de Sanitat i Seguretat Social (DOGC núm. 2791, de 22 de desembre de 1998).

Decret 323/1998, d'1 de desembre, de creació del Registre de Licitadors de la Generalitat de Catalunya (DOGC núm. 2794, de 28 de desembre de 1998).

La inscripció en el Registre de Licitadors permet que els empresaris puguin substituir, en qualsevol dels procediments d'adjudicació, el lliurament material de la documentació que acredita la personalitat jurídica, el compliment de les obligacions tributàries i de la Seguretat Social, la representació i la classificació empresarial, pel certificat declaratiu emès per la Secretaria Tècnica de la Junta Consultiva de Contractació Administrativa on consta la documentació que s'hi ha presentat. Això no obstant, la competència per determinar la capacitat o no per contractar dels licitadors en un contracte determinat està atribuïda a la mesa o l'òrgan de contractació respectiu. Amb aquesta mesura es pretén evitar que les empreses interessades hagin de repetir l'aportació dels mateixos documents en cadascuna de les licitacions públiques en què participen. Aquesta repetició també afectava la pròpia Administració de la Generalitat de Catalunya, perquè obligava les meses de contractació o les unitats administratives de contractació a comprovar i qualificar la documentació aportada per les empreses cada vegada que liciten, i augmentava en cada òrgan gestor les necessitats d'arxiu documental. A més, l'article 35.f de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, ha establert el dret dels ciutadans a no presentar documents que ja tingui l'Administració que actua, tot i que aquest dret requereix un desplegament normatiu que concreti la seva efectivitat tant temporal com material.

Page 309

2.3. Dictàmens del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya

A cura d'Esther Andreu i Fornós

Dictamen núm. 208 en relació amb la Llei 6/1998, de 13 d'abril, sobre règim del sòl i valoracions.

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament de Catalunya a instància dels grups parlamentaris Socialista al Parlament de Catalunya, d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds, d'Esquerra Republicana de Catalunya i Mixt.

Ponent:

Robert Vergés i Cadenet.

Fonaments:

Fonament I:

En aquest primer fonament, i com ja és habitual, el Consell fa un breu resum de la norma objecte del dictamen (Llei 6/1998, de 13 d'abril, sobre el règim del sòl i valoracions) i en destaca els aspectes més significatius.

Fonament II:

En aquest fonament el dictamen fa una anàlisi dels aspectes competencials que incideixen sobre la matèria objecte de regulació en llei subjecta a la seva consideració.

En primer lloc, posa de manifest que la dita llei «incideix en la regulació d'una matèria, la urbanística, que és competència exclusiva de la Generalitat» ateses les previsions constitucionals (art. 149.1 i 148.1.3) i estatutàries (art. 9.9 EAC) sobre aquesta matèria.

Tanmateix, tot seguit evidencia el fet que en el sòl sobre el qual s'exerceix aquesta competència exclusiva poden incidir unes altres competències tant autonòmiques com estatals. Aquests títols competencials, en el cas de la llei que ens ocupa, són, d'acord amb l'enumeració que fa la disposició final única d'aquesta llei, els següents: 149.1.15, 18 i 23 CE; 149.1.1 CE i 149.1.4.8 i 18, en el benentès que l'Estat només estarà habilitat per incidir-hi puntualment sobre aspectes concrets que puguin trobar suport en un títol competencial prevalent, ..., però respectant en tot cas el límit de la no-vulneració de la competència autonòmica sobre urbanisme, la qual cosa comporta que «no pugui configurar un model urbanístic igual ni obligar les administracions autonòmiques a realitzar concretes actuacions urbanístiques incidint en la seva independència de criteri i autonomia per dissenyar una política urbanística pròpia. Fins i tot, la regulació de l'Estat no pot arribar a un detall tal que menyscapti les competències autonòmiques sobre urbanisme».

El dictamen també posa de manifest que:

Page 310

Aquesta concurrència competencial que es produeix inevitablement quan les actuacions dels poders públics incideixen en la regulació d'un mateix àmbit material, fa necessari determinar quina és la qualificació competencial correcta aplicable en cada cas, partint tant del sentit o finalitat dels diversos títols competencials i estatutaris, com del caràcter, sentit i finalitat dels preceptes controvertits.

Finalment, el Consell fa un breu examen dels títols competencials esgrimits per l'esmentada disposició final única de la Llei 6/1998 per donar cobertura en emparar una regulació incident en la matèria d'ordenació urbanística.

Pel que fa a l'art. 149.1.1, el dictamen reprodueix els arguments donats en el seu anterior Dictamen núm. 205 (FJ IV) i es manifesta en el sentit següent:

[...] l'aplicació expansiva d'aquest precepte podria limitar de manera extraordinària l'abast de les competències autonòmiques de forma que, com ha considerat sempre, s'ha d'aplicar amb molta moderació i cautela, i en tot cas restrictivament. D'antuvi no es pot considerar el terme condicions bàsiques com a sinòm de legislació bàsica, bases o normes bàsiques (STC 153/1989, 252/1998, 13/1989 i 197/1996).

I assenyala que el terme condicions bàsiques «[...] es refereix a una matèria molt concreta i definida, centrada en l'establiment de condicions o requisits imprescindibles i de necessària vigència per garantir la igualtat en tot el territori estatal, en l'exercici dels drets i deures constitucionals» i que, «[...] Per bé que és inevitable que per via d'aquest precepte l'Estat pugui incidir normativament en l'esfera d'actuació autonòmica. Cal subratllar com ja vàrem dir al Dictamen núm. 168, de 27 de setembre de 1990 (F 11), que el "títol de competències al qual ens referim no pot ser utilitzat per ampliar les competències estatals en les diverses matèries relacionades a l'article 149.1 CE, ni lògicament per atribuir a l'Estat noves facultats d'intervenció en els àmbits de competència autonòmica" (en el mateix sentit, Dictamen núm. 178, de 28 de juliol de 1992).»

Confirma aquesta interpretació restrictiva la doctrina del Tribunal Constitucional (STC 37/1981, FJ 3; 37/1987, FJ 9; 86/1990, FJ 5; 149/1991, FJ 1; 13/1992, FJ 7; 43/1996, FJ 3, i 61/1997, FJ 7).

En relació amb el dret de propietat (art. 33 CE) i més concretament pel que fa a la propietat urbana (vid. Dictamen del Consell Consultiu núm. 168), l'art. 149.1.1. CE: «[...] habilitaria l'Estat per establir els principis nuclears o bàsics que garanteixin la igualtat en l'exercici d'aquest dret constitucional en tot el territori estatal o, en altres paraules, garantir les condicions bàsiques del seu exercici i el compliment dels deures inherents a la seva funció social.»

Però, atès que la Generalitat té competències exclusives en matèria d'urbanisme, «[...] a ella pertoca, respectant la regulació del contingut bàsic i primari del dret de propietat urbana, configurar el règim jurídic de la propietat urbanística».

Pel que fa a la invocació de l'art. 149.1.13 (bases relatives a la direcció general de l'activitat econòmica i l'ordenació general de l'economia) que ha estat tractada pel Tribunal Constitucional amb una amplitud a vegades excessiva, «tractant-se de la matèria urbanística ha avalat una interpretació restrictiva d'aquestes competències ja que es podria buidar la correlativa competència autonòmica». Així mateix, pel que fa a l'ordenació urbanística, «la po-Page 311lítica del sòl en el seu sentit més ampli podria tenir un cert impacte en la política econòmica general, però també aquesta possibilitat s'ha d'interpretar restrictivament». Així ho confirma el Tribunal Constitucional en la Sentència 61/1997, de 20 de març, FJ 36, quan diu:

[...] tal inteligencia restrictiva del art. 149.1.13 CE, cuando afecta a la competencia urbanística de las Comunidades Autónomas, ha de verse completada además por una interpretación finalista o teleológica, de modo que tan sólo aquellas normas básicas que respondan efectiva y estrictamente a la planificación general de la actividad económica podrían encontrar cobijo en el referido título, que impide la producción de normas que, aunque relacionadas con esa planificación general, no guardan esa inmediata y directa relación con la dirección de la economía

.

L'art. 149.1.18 també és admès per la disposició final única de la Llei 6/1998 i, com posa de manifest el dictamen que ens ocupa, poden tenir projecció sobre l'ordenació urbanística les matèries "expropiació forçosa" i "sistema de responsabilitat de totes les administracions públiques" allí recollides.

Pel que fa al sistema de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, el Consell afirma, com ja va manifestar en el seu Dictamen núm. 181, que «[...] la intervenció de l'Estat en aquesta matèria a l'establiment de normes bàsiques, ja que aquesta és Túnica solució compatible» (art. 10.1.1 EAC) i afegeix: «Concretament, i pel que fa a l'àmbit urbanístic, el legislador estatal podrà, emparant-se en la matèria competencial esmentada, establir els supòsits en què per veure's afectades les condicions bàsiques de l'exercici del dret de propietat urbana correspongui a l'Administració urbanística indemnitzar els propietaris perjudicats. Això no obsta perquè, d'acord amb la seva competència exclusiva en matèria d'urbanisme, la Generalitat pugui establir altres supòsits en què procedeixi indemnitzar els propietaris del sòl per determinades actuacions urbanístiques, que se superposaran a la garantia indemnitzadora general que a l'Estat pertoqui establir.» (En el mateix sentit, STC 61/1997, FJ 33).

Pel que fa a la competència estatal sobre «expropiació forçosa» i la seva possible incidència en l'àmbit de l'actuació urbanística de les comunitats autònomes, una interpretació coherent de les previsions contingudes en els articles 149.1.18 i 10.1.2 EAC ha portat a matisar la idea d'exclusivitat de la competència normativa de l'Estat sobre expropiació forçosa i a reconèixer també a la Generalitat determinades facultats normatives i executives. En aquest sentit, el dictamen afirma: «[...] la potestat expropiatòria té caràcter instrumental per a l'assoliment de les finalitats de les diferents polítiques sectorials, de manera que la definició de la causa expropiandi i l'execució de les mesures expropiatòries no es poden deslligar de l'actuació de cada poder públic en aquests sectors materials. Aquestes consideracions permeten deduir finalment que la reserva constitucional a favor de l'Estat no exclou que la legislació sectorial autonòmica estableixi, en l'àmbit competencial que li és propi, els supòsits en què procedeix aplicar l'expropiació forçosa, determinant les causes d'expropiar o fins d'interès públic als quals aquella ha de servir», com ja va manifestar també en els dictàmens núm. 168 i 178 i com sosté també, amb alguns matisos, el Tribunal Constitucional (STC 37/1987).

Des del punt de vista urbanístic, elPage 312 Consell acorda que, d'acord amb la STC 61/1997, de 20 de març (FJ 17.f) l'Estat pot establir causes d'expropiació per incompliment de la funció social del dret de propietat urbana però tan sols en aquells supòsits en què s'incompleixin els deures bàsics emparats per l'art. 149.1.1 CE. Així, conclou que «[...] l'Estat, en virtut de l'article 149.1.18 CE, no pot definir amb caràcter bàsic tots els supòsits en què cal fer ús de la tècnica expropiatòria mitjançant la declaració de la causa expropiandi en cada cas». Finalment, i en relació amb el procediment expropiatori, el Dictamen afirma: «Pel que fa al procediment expropiatori, màxim vehicle de les garanties, està estretament lligat als supòsits expropiatoris la qual cosa ha comportat que determinades variants requereixin procediments específics i garanties adequades a la seva naturalesa. Això no obsta perquè, si bé la doctrina constitucional ha considerat que l'article 149.1.18 CE abasta la regulació de les garanties expropiatòries, el legislador estatal desconeixi els títols competencials sectorials en joc amb els quals ha d'articular-se forçosament. Així ho ha reconegut el Tribunal Constitucional recentment en la ja esmentada Sentència 61/1997, de 20 de març (FJ 31).»

Pel que fa a l'art. 149.1.23, el dictamen recorda (dictàmens núm. 159, 165, 168, 178...) que: «La incidència que pot tenir la protecció del medi ambient en determinades activitats humanes com l'urbanisme que poden generar agressions o riscos potencials per al medi ambient no pot justificar la seva vis expansiva, ja que en aquesta matèria no s'enquadra qualsevol tipus d'activitat relativa a aquests recursos naturals, sinó només la que tendeixi directament a la seva preservació o millora (STC 102/1995, de 26 de juny, FJ 3)», i afirma que «[...] D'entrada, una invocació imprecisa i genèrica d'aquest títol competencial no seria suficient per assegurar la intervenció estatal en la regulació del sòl no urbanitzable d'especial protecció, sinó que en cada cas concret s'hauria d'explicitar quin és el títol competencial prevalent».

Finalment, el dictamen fa referència a les competències exclusives contingudes en els apartats 4 i 8 de l'art. 149.1 CE.

Quant a l'art. 149.1.4, afirma: «[...] únicament pot trobar incardinació en aquells aspectes dels instruments de planificació territorial i urbanística que incideixin en àmbits propis de la Defensa Nacional, amb el benentès que l'aplicació d'aquesta regla competencial en cada cas procedirà quan, d'acord amb els criteris que en cas de conflicte de títols competencials ha fixat la doctrina constitucional, tingui caràcter prevalent respecte de la competència sectorial urbanística.»

Quant a l'article 149.1.8: «[...] No entrarem en l'abast de la competència estatal de l'article 149.1.8 per no tenir trascendència als efectes d'aquest dictamen, tot i que cal assenyalar que des de la perspectiva de la facultat d'alienació inherent al dret de propietat, i en virtut de la seva funció social ex article 33.2 CE i per tal de preservar la legislació sectorial, el legislador estatal en el cas que ens ocupa pot delimitar la transmissió de la propietat en les relacions jurídiques entre particulars.

»Quant a l'ordenació dels registres i instruments públics de competència exclusiva de l'Estat, pot incidir puntualment en l'àmbit urbanístic si es tracta d'una norma registral immobiliària com les relatives als títols i actes inscriptibles, als assentaments registrals, la seva integritat i exactitud i els efectes de publicitat material que puguin tenir respecte aPage 313 tercers. No entrarem, però, a examinar amb més detall aquest títol competencial respecte al contingut del qual ens remetem a la doctrina d'aquest Consell, entre d'altres al Dictamen núm. 199, de 29 d'octubre de 1996.»

Fonaments III, IV i V:

En aquests fonaments el Consell passa a analitzar els preceptes de la llei objecte del seu dictamen. D'aquest conclou que tan sols presenten dubtes sobre l'adaptació al bloc de la constitucionalitat els preceptes següents:

- Art. 14: «[...] Pel que fa al paràgraf a de l'apartat 2 de l'esmentat precepte opinem que l'obligació de cedir gratuïtament a l'Administració tot el sòl necessari per a les "dotacions públiques de caràcter local" s'hauria d'interpretar amb l'excepció que a aquest respecte ha establert el Tribunal Constitucional ex article 149.1.1 CE.» En efecte, en la Sentència 61/1997, de 20 de març, ja va considerar que «[...] La competencia del Estado para establecer unos deberes básicos no puede llegar a fijar el régimen jurídico de las dotaciones públicas, de los solares o de las licencias de edificación (FJ 17.b)».

Finalment, el Consell conclou que «[...] La determinació que les dotacions públiques siguin "de caràcter local", s'ha d'interpretar en el sentit que, en mèrits de la competència autonòmica, es pot establir que aquestes dotacions públiques puguin ser de caràcter local, institucional o, fins i tot, corporatiu, si es té en compte que el concepte ampli de dotacions públiques pot permetre moltes opcions integrades en el concepte d'interès general».

En el cas del paràgraf c de l'apartat 2 d'aquest mateix article, el Consell posa de manifest que «la redacció del precepte actual no estableix una quantitat fixa de cessió a l'administració actuant i sí només un màxim que podrà ser reduït per la legislació urbanística. Així mateix, no detalla les tècniques urbanístiques per les quals s'haurà de determinar la quantia d'aquesta cessió, concretant únicament "de l'aprofitament del corresponent àmbit", redacció que permet un ampli desenvolupament per la legislació urbanística» i que per tant s'ajusta a allò que preveu la STC 61/1997, de 20 de març, que en canvi va declarar inconstitucional l'art. 27 del Reial decret llei 1/1992, de 26 de juny, per no respectar precisament aquests dos extrems.

Pel que fa a l'art. 18.2, el Consell considera que «[...] La seva adequació constitucional resulta si s'interpreta que aquesta cessió gratuïta del sòl opera sols en el cas d'aquells sistemes que beneficiïn especialment un sector o àmbit concret; interpretació que, per altra part, és l'establerta pel Tribunal Suprem respecte a la inclusió dels sistemes generals en els plans d'actuació urbanística, i que tot i referint-se a la legislació urbanística anterior, és igualment aplicable al supòsit examinat. En aquest cas, serien els propietaris d'aquest sector els que haurien de complir amb el deure de cessió. Una altra interpretació que comportés la cessió gratuïta de terrenys per a sistemes generals que excedissin de l'àmbit d'actuació urbanística, podria donar lloc a efectes confiscatoris».

Per les mateixes raons adduïdes en relació amb l'art. 14, el Consell tampoc considera que l'art. 18.4 vulneri l'ordre de competències establert pel bloc de la constitucionalitat. Així mateix, també considera que l'art. 22 de la Llei queda inclòs en el títol competencial 149.1.1 CE com ja ha declarat la STC 61/1997, matisant, però, el següent: «[...] Aques-Page 314tes condicions bàsiques no impedeixen, sempre que es respectin, l'exercici de les competències autonòmiques en aquesta matèria, en el sentit d'establir tots els requisits per a l'obtenció i acreditació de la llicència, fins i tot, preveure aquelles situacions referents a edificacions ja construïdes amb anterioritat a la legislació urbanística vigent.»

Pel que fa al títol III de la Llei, que té per objecte els criteris de les valoracions a efectes de l'aplicació, en el seu cas de l'expropiació, el Consell reprodueix les argumentacions contingudes en el seu Dictamen núm. 168, de 27 de setembre de 1990, i també per la Sentència del Tribunal Constitucional 61/1997, i acaba dient: «Pel que acabem de manifestar, opinem que els preceptes del títol III no presenten objeccions des del punt de vista de la seva constitucionalitat, quedant reforçat aquest criteri pel que es disposa a l'article 23 en el sentit que els criteris de valoració establerts ho són "als efectes d'expropiació", sense incidir, per tant, en aquells altres paràmetres valoratius que la legislació urbanística competent pugui establir en supòsits diferents als expropiatoris.»

En examinar el títol IV de la llei que té per objecte la regulació de l'expropiació forçosa, el dictamen torna a recordar la doctrina del Tribunal Constitucional en la matèria (STC 37/87) i la continguda en el ja esmentat Dictamen núm. 168 per concloure finalment «que els articles 33 a 40 responen als aspectes interns de la normativa expropiatòria sense excedir el seu caràcter instrumental i, per tant, no afecten la utilització concreta d'aquest instrument que correspondrà a la legislació urbanística (art. 33, 34 i 35). Així mateix, s'ha de tenir en compte que l'article 34 el considera la Llei de caràcter bàsic a l'empara de l'article 149.1.1 i, per tant, no obstaculitza l'exercici de les competències sobre urbanisme».

Finalment, el Consell considera que l'art. 38 és «precepte integrat en la competència estatal de l'article 149.1.18 CE sobre procediment administratiu comú aplicat en aquest cas al procediment expropiatori en matèria urbanística» i que l'art. 39 «[...] es troba així mateix emparat en la competència estatal de l'article 149.1.8 CE sobre ordenació de registres i instruments públics». Així mateix, en relació amb el títol V de la Llei, es manifesta en el sentit següent «Es tracta en realitat de causae expropiandi, i de supòsits d'indemnització per actuacions urbanístiques, de l'anàlisi dels quals es desprèn que són supòsits íntimament units a les condicions bàsiques que garanteixen la igualtat en l'exercici del dret de propietat urbana. Són preceptes bàsics que permeten desenvolupament legislatiu i executiu per part de les comunitats autònomes amb competència en matèria d'urbanisme i, d'altra banda, es concreten únicament als casos determinats pels articles esmentats. Per tant, no impedeixen la competència autonòmica per establir altres causes d'expropiació que se'n derivin i que siguin necessàries per a l'exercici de la competència urbanística. El segon apartat de l'article 44 és considerat com a competència de l'Estat sobre les bases del sistema de responsabilitat de les administracions públiques i, al nostre criteri, configura un marge suficient per permetre l'exercici de la competència establerta a l'article 10.1.1 EAC.»

Conclusió:

Atesos els raonaments continguts en els fonaments precedents opinem: Que la Llei 6/1998, de 13 d'abril, sobre el règim del sòl i valoracions s'adequa a l'ordre constitucional i estatutari.

Page 315

Dictamen núm. 210 en relació amb el Dictamen de la Comissió d'Economia, Finances i Pressupost sobre el Projecte de llei de mesures administratives, fiscals i d'adaptació a l'euro.

Sol·licitants:

La Mesa del Parlament a instància del Grup Socialista al Parlament de Catalunya i del Grup Parlamentari d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV).

Ponent:

Manuel M. Vicens i Matas.

Fonaments:

Fonaments I i II:

El Projecte de llei de mesures administratives, fiscals i d'adaptació a l'euro, objecte de dictamen, com reconeix expressament al seu preàmbul, és una d'aquelles lleis que s'han vingut anomenant com «d'acompanayament» a la Llei anual de pressupostos.

En el primer fonament, el dictamen fa un breu resum del contingut heterogeni de la Llei i en els següents fa referència a aquesta mena de lleis, el seu origen i la problemàtica que presenten.

Les lleis d'acompanyament, sorgeixen «en l'objectiu de no ultrapassar els límits constitucionalment establerts per les lleis de pressupostos, i al mateix temps, adoptar les mesures legislatives adients als efectes del millor desenvolupament i execució del pla financer anual del Govern que el pressupost representa [...]».

La polèmica doctrinal neix al voltant de la Sentència del Tribunal Constitucional 76/1992, de 14 de març, [...] que va considerar inconstitucional la inclusió en una llei de pressupostos de matèries pròpies de llei ordinària que no guardin relació directa amb aquests per no ésser el seu compliment necessari a l'hora d'executar-los o bé de portar a terme la política econòmica del Govern.

Els arguments en què es recolzava l'alt Tribunal eren, en síntesi, els següents:

a) Les lleis de pressupostos compleixen una funció constitucional específica (art. 134 CE) que no pot ésser desvirtuada per finalitats normatives alienes a aquesta.

b) El procediment d'aprovació parlamentària de les lleis de pressupostos suposa unes limitacions ex Constitutione del poder legislatiu (art. 134.6 CE) que no serien legítimes si abastessin també matèries no pressupostàries.

c) La inclusió en la Llei de pressupostos de normes referents a matèries alienes, en especial les integrades en cossos normatius codificats, posa en perill el principi constitucional de seguretat jurídica (art. 9.3 CE), produint el que s'ha vingut anomenant "descol-locació normativa". Per codificació s'entén la classificació de les normes per rigorosos sectors homogenis, cadascun dels quals regula la matèria corresponent de forma simple, intel·ligible i completa.»

Pel que fa a la naturalesa de les lleis anomenades «d'acompanyament», el Consell destaca els extrems següents:

a) «[...] són lleis ordinàries -estatals o autonòmiques- amb característiques pròpies, independents de qualsevol altra, però connectades amb la de pressupostos per la seva vocació de ser-ne el complement i compartir amb ella una unitat de propòsit. Això ha permès de justificar que la seva presentació al Parlament com a projecte de llei sigui simultània a la del pressupost, si bé a l'acompanyant no li són d'aplicació les especialitats procedimentals que els re-Page 316glaments parlamentaris atribueixen a aquell.»

  1. Aquestes lleis no es troben sotmeses a límits constitucionals específics «per la raó òbvia que no han estat previstes per la Llei fonamental», per tant, «no pot ser, com a figura legislativa en ella mateixa, inconstitucional in totum, sinó que, com tota norma, pot contenir en el seu si articulat vicis, defectes i preceptes contraris a la Constitució. Si diem que no té límits constitucionals específics és tan sols per distingir-la de la llei pressupostària i per destacar que el Parlament gaudeix d'una àmplia llibertat configurativa com en qualsevol altra llei ordinària».

  2. «[...] La seva identitat consisteix precisament en constituir un cos heterogeni de disposicions, formalment unides per la seva tramitació i aprovació conjuntes i, materialment, per la seva connexió juridicoinstrumental amb uns pressupostos també heterogenis per definició, els quals provoquen en gran mesura aquesta manca d'homogeneïtat de la llei acompanyant.»

Tot seguit el dictamen sintetitza i explica les crítiques fetes a aquesta figura legislativa tant pel Consell Consultiu (dictàmens núm. 66, 201 i 206), com pel CGPJ, el Consell Econòmic i Social i el Govern de l'Estat.

- «Tendència dels Governs d'acumular disposicions diverses (no especialment vinculades a la Llei pressupostària per lligams directes de necessari compliment instrumental) sota l'aixopluc amplíssim dels criteris de política econòmica o fins i tot sense ell.»

- «[...] en la seva tramitació parlamentària, paral·lela a la dels pressupostos, s'utilitza el tràmit d'urgència i es produeix en el si d'una Comissió especialitzada en matèries econòmiques, financeres i pressupostàries.»

Això comporta una «[...] adulteració de les finalitats de la llei per manca de connexió directa amb la llei de pressupostos»; «descol·locació» normativa que afectaria la seguretat jurídica i «reduiria il·legitímament el poder legislatiu pel fet de trencar el principi d'especialitat i de competència del treball parlamentari i que, a més, vulneraria de facto la necessària reflexió i la llibertat decisòria, pròpies d'una veritable tasca legisladora, a causa de la rapidesa apressada de la tramitació d'urgència. Toc això afavoriria, segons aitals crítiques, l'anomenada "identificació funcional" del Parlament i els seus òrgans amb els interessos de l'Administració afectada».

A més a més, «[...] la peculiar tècnica de redacció de les lleis que comentem, fruit de l'acumulació heterogènia de disposicions que sovint esmenen o deroguen altres vigents, produint a vegades incertituds capaces de crear inseguretat en els operadors jurídics i en els ciutadans».

Tanmateix, el Consell Consultiu també assenyala «[...] que alguns crítics, tot partint de la declaració d'inconstitucionalitat i conseqüent nul·litat de l'article 110 de la Llei 33/1987, de 23 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per a 1988, i considerant les lleis d'acompanyament incorregudes per se en els vicis que justament volia evitar el Tribunal Constitucional, han arribat a mantenir que aquelles són, en si, contràries a la Constitució o, en tot cas, un frau d aquesta. Però no és menys cert que uns altres crítics, pel fet de destacar el dubtós caràcter constitucional de les esmentades lleis tal i com s'han produït fins ara, també han posat en relleu els dubtes que a l'hermenèutica jurídica li sorgeixen a l'hora de dictaminar la seva inconstitucionalitat, si no se les interpreta mitjançant una aplicació analògi-Page 317ca de la inconstitucionalitat declarada per la STC 76/1992, i en virtut dels arguments en ella continguts com ho fa la doctrina més crítica», i explica «[...] d'on ve la confusió que ha donat peu a moltes de les consideracions crítiques ja esmentades, per tal d'emmarcar el nostre dictamen dins els límits estrictes del que és, al nostre entendre, el veritable problema constitucional que les lleis d'acompanayament presenten quan es tracta d'elucidar la constitucionalitat d'un projecte de llei amb tal caràcter».

D'antuvi destaca que «[...] alguns aspectes de la STC 76/1992 [que] exclouen, al nostre parer, la seva aplicació analògica a les lleis d'acompanyament».

Així:

- «[...] la declaració d'inconstitucionalitat de la Llei de pressupostos generals de l'Estat es fa fer respecte a la nova redacció que l'article 110 d'aquesta donava a l'article 130 de la Llei general tributària, norma típica d'un Dret codificat.»

- «[...] l'esmentat precepte és una norma d'atribució a un òrgan judicial d'una funció garantidora d'un dret fonamental, com és la inviolabilitat del domicili. Malgrat la connexió que la Sentència reconeix entre la matèria hisendística i els pressupostos, aquella no va ser considerada suficientment directa en sentit estricte, per predominar en aquell cas el caràcter de norma codificada i garantista d'un dret fonamental.»

- Els arguments emprats en la STC 76/1992 «[...] no condueixen per ells mateixos a una conclusió d'inconstitucionalitat manifesta. Així, el contigut de la llei pressupostària pot afectar matèries que siguin diferents del seu nucli essencial (previsió d'ingressos i habilitació de despeses) sempre que siguin justificades; les citades matèries poden ser regulades també per una llei ordinària; la relació directa necessària ha de donar-se amb el nucli essencial expressat, però també, alternativament, amb els principis de política econòmica del Govern; la inclusió injustificada de matèries no directament connexes pot ser contrària a la Constitució (expressió formulada en potencial tan sols) i això únicament per raó que redueix indegudament les competències del poder legislatiu consagrades expressament per la Constitució».

- «[...] l'argumentació descrita es recolza en la funció constitucional de la llei del pressupost (art. 66.2 i 134.2 CE), que és la justificant de la reducció del poder legislatiu en favor del Govern durant el tràmit parlamentari d'elaboració i aprovació. Ara bé, pel contrari, les lleis d'acompanyament, que són lleis ordinàries sense funció fixada constitucionalment, manquen de les limitacions que aquesta última imposa [CE] i no estan sotmeses a més requisits que els previstos en els reglaments parlamentaris.»

D'altra banda reconeix «[...] que tant la "descol·locació" normativa com la seguretat jurídica relacionada amb ella són problemes constitucionals que afecten a tot tipus de legislació i de normació» i que «[...] és forçós reconèixer que una gran part de la crítica a les lleis d'acompanyament neix d'aplicar també a aquestes la relació directa exigida per l'alt Tribunal entre el nucli essencial de la Llei del pressupost i les matèries complementàries. Amb el mateix criteri que el Tribunal Constitucional, s'exigeix -per analogia- que, a la vegada, la llei d'acompanyament connecti directament amb la pressupostària i que no inclogui matèries alienes al nucli essencial d'aquesta. Fins i tot s'arriba a considerar que, pel fet de traslladar a una llei ordinària matèries que no necessàriament han de figurar en la de pressupostos (com reconeixen les STC 126/1987, FJPage 318 5 i 76/1992, FJ 4) s'està vulnerant la Constitució per manca d'aquesta connexió directa», mentre que, a parer seu, «[...] aquesta aplicació per analogia d'un criteri pensat únicament per a les lleis del pressupost i degut a unes limitacions constitucionals ja comentades, sembla oblidar que el marge de connexió directa que l'alt Tribunal reconeix entre els pressupostos i les matèries alienes a aquests per tal que aquestes siguin legítimes abasta no sols el nucli essencial d'ingressos i despeses, sinó un concepte tan ampli (i per això certament perillós, però no necessàriament sempre) com són els criteris de política econòmica general». Així, conclou «[...] que les lleis d'acompanyament han de ser analitzades, des de la perspectiva de la seva constitucionalitat, sense projectar sobre elles per analogia tot el que la jurisprudència constitucional ha aplicat a les lleis de pressupostos en virtut de les consideracions específiques que aquestes, i solament aquestes, generen, i sí, en canvi, allò que el màxim intèrpret de la Constitució i la prudència hermenèutica indiquen respecte del contingut concret de tota llei».

El dictamen considera que «[...] en una qüestió com la tractada aquí s'ha de comprovar cas per cas si el contingut normatiu d'una llei d'acompayament és contrari a un determinat precepte de la Constitució» i que pel que fa al possible condicionament i limitació del desitjable interès parlamentari de les lleis d'acompanyament afirma que no poden ser objecte de la seva consideració (STC 88/1989, d'11 de maig).

Abans d'entrar en la consideració del Projecte de llei, i veure si es produeix o no en cada precepte concret, «[...] la corresponent competència legislativa del Parlament o la no-vulneració dels preceptes de l'Estatut d'Autonomia i de la Constitució i dels seus principis», el dictamen considera necessari palesar els principals criteris que presidiran aquesta anàlisi en funció del principi de seguretat jurídica tal com ja va manifestar en els dictàmens 201/97, 142/88, 133/88 i que també són compartits pel Tribunal Constitucional (STC 27/1981, de 20 de juliol, 99/1987, d'11 de juny, i 227/1988, de 29 de novembre).

El principi de seguretat jurídica consagrat constitucionalment a l'article 9.3 CE té, entre d'altres significats, el de certesa i coneixement del Dret positiu que permet al ciutadà i als poders públics de preveure les conseqüències jurídiques dels seus actes o dels actes de tercers.

«[...] la seguretat jurídica protegeix la confiança del ciutadà en el Dret, en les garanties de tot ordre que significa viure en una societat regulada per normes jurídiques. Per tant, un element central de la seguretat jurídica és el coneixement i la certesa del Dret que comporta no solament la publicació de les normes -principi reconegut també a l'article 9.3 CE- sinó també, un ordenament jurídic compost per normes precises i formalment publicades amb la major claredat i ordre possibles.»

Tanmateix, el Tribunal Constitucional, en d'altres pronunciaments (STC 46/1990, de 15 de maig, FJ 4) ha entès, en un sentit més restringit, que la seguretat jurídica equival a certesa en el dictamen: «També en aquesta línia, l'alt Tribunal ha recordat en la Sentència 150/1990, de 4 d'octubre, la importància que per garantir la seguretat jurídica té la tècnica legislativa.» «Nogensmenys, l'esmentada doctrina constitucional no condueix necessàriament a considerar que les omissions o les deficiències tècniques d'una norma constitueixin en si mateixes vicis d'inconstitucionalitat. Per determinar si la tècnica legislativaPage 319 utilitzada viola o no el principi de seguretat jurídica, el Tribunal Constitucional fa servir el següent paràmetre de constitucionalitat: "Sólo si, en el contexto ordinamental en que se inserta y teniendo en cuenta las reglas de interpretación admisibles en Derecho, el contenido o las omisiones de un texto normativo produjeran confusión o dudas que generaran en sus destinatarios una incertidumbre razonablemente insuperable acerca de la conducta exigible para su cumplimiento o sobre la previsibilidad de sus efectos, podría concluirse que la norma en cuestión infringe el principio de seguridad jurídica" (STC 150/1990, de 4 d'octubre, FJ 8, y 142/1993, de 22 d'abril, FJ 4)

Finalment, el Consell Consultiu recorda (dictàmens 173/1996 i 176/1992) «[...] que les disposicions normatives que contenen contradiccions internes i omissions prou importants poden arribar a convertir allò que només sembla un problema de defectuosa tècnica legislativa en un problema d'inseguretat jurídica i, en conseqüència, en un possible vici d'inconstitucionalitat per incompliment de la garantia establerta a l'article 9.3 CE» i afirma, sobre la base de tot el fins ara exposat que «[...] no creiem, doncs, que les "lleis d'acompanyament" hagin de ser globalment i en el seu conjunt refusades pel sol fet de tractarse d'una espècie de totum revolutum o de "calaix de sastre" en el qual pràcticament cap tot. Això, certament, és expressió d'una tècnica legislativa perillosa i, tal vegada, poc recomanable, però en si mateixa no és inconstitucional, ja que la tècnica legislativa no és susceptible de ser equiparada al Dret constitucional. Per això, si bé de moment, i com abans ja hem recordat, no és possible afirmar que estem en presència d'una tècnica legislativa recomanable, sembla clar, per tot el que hem indicat fins aquí, que cap operador jurídic, ni els mateixos destinataris de les lleis, es poden veure afectats per una incertesa insuperable pel fet de tractar-se de normes aglomerades quant al seu contingut, és a dir, per la falta d'homogeneïtat material que ofereixen aquesta classe de lleis, entre les quals figuren les que aquí s'anomenen com d'«acompanyament» als pressupostos.

»La qual cosa no vol significar que no sigui convenient que la dispersió normativa a què dóna lloc aquesta forma de legislar no hagi de ser pal·liada en la mesura d'allò possible mitjançant les corresponents operacions de refosa i unificació de textos.»

Fonament III:

En aquest fonament s'analitzen els articles concrets respecte als quals s'ha sol·licitat dictamen i també les esmenes reservades per defensar en el Ple. Es ressenyaran tan sols aquells en què el Dictamen fa un judici negatiu de constitucionalitat.

Article 1.1.c: «[...] atesa la seva redacció la Generalitat assumeix competències per establir previsions respecte del personal de l'Administració general de l'Estat i de les comunitats autònomes -llevat de la catalana-, el que fa incórrer el citat precepte en inconstitucionalitat per incompetència (art. 149.1.18 CE). No seria inconstitucional si el mandat de reserva fos dirigit clarament a la Generalitat de Catalunya.»

Article 17.3 segon incís i article 18:

«La regulació que fan els articles i disposicions al començament esmentats de l'Agència Catalana de l'Aigua s'acomoda a aquests paràmetres, raó per la qual, tot i reconeixent la plena llibertat de conformació de què frueix el legislatiuPage 320 català, es poc afirmar que s'ha mogut dins dels corrents més actuals que s'observen en les recents regulacions del sector públic, en la manifestació que suposa la creació d'entitats de Dret públic però que han d'ajustar la seva activitat al Dret privat, llevat de les excepcions que expressament es consignin en la llei de creació.

Aquest fet, unit al fet que la normació que s'ha endegat és pràcticament completa i que respon a la competència de la Generalitat recollida en l'article 9.16 EAC, que s'ha de considerar que concerneix exclusivament a les conques i aprofitaments hidràulics intracomunitaris, és el que fa concloure que la regulació de la qual parlem és, en principi, constitucional.

No obstant això, hem de palesar que l'article 18, en determinar que el personal de l'Agència hi manté una relació de serveis sotmesa "preferentment" al Dret laboral, introdueix una certa dosi d'ambigüitat i d'incertesa en allò que s'ha de considerar com un límit a respectar, en tot cas, en les funcions que impliquin l'exercici d'autoritat, com són, per exemple, els actes administratius que es detallen en l'article 17.2 o la liquidació d'alguns recursos econòmics que es mencionen en l'article 21.1.

»En conseqüència, opinem que l'article 18, en estar redactat en uns termes que poden donar lloc a incertesa i manca de claredat, vulnera el principi de seguretat jurídica consagrar en l'article 9.3 CE i, per aquest motiu, és inconstitucional.

»D'altra banda l'enumeració d'uns determinats actes com a administratius que fa l'article 17.2 podria produir una relativa incertesa que no arriba a vulnerar el principi de seguretat jurídica respecte de si ostenten aquest caràcter altres actes no inclosos en l'expressada enumeració i respecte als quals la seva qualificació com a administratius o no ofereix certs dubtes. Per això seria convenient que en el text definitiu que sigui aprovat pel Parlament s'aclareixi aquesta qüestió.

»E1 segon incís de l'apartat tercer de l'article 17 infringeix el principi de seguretat jurídica de l'article 9.3 CE quant indueix a confusió en la mesura que sembla sotmetre al règim de contractació propi de les societats mercantils, prevista en la disposició addicional sisena de la Llei 13/1995, de 18 de maig, la contractació d'un ens públic, com és l'Agència Catalana de l'Aigua que està sotmesa imperativament al règim general de contractació pública, d'acord amb l'article 1.3 d'aquesta Llei.»

Article 47:

La qüestió que s'ha d'examinar aquí consisteix a determinar si la qualificació com a preus privats de les tarifes portuàries per serveis prestats directament per l'entitat pública Ports de la Generalitat fa inaplicable a aquesta classe de contraprestacions les exigències formals que per a les prestacions patrimonials de caràcter públic es deriven de l'article 31.3 CE i que, en síntesi, es resumeixen en el fet que el seu establiment, així com la determinació dels seus elements essencials i quantia, s'ha de fer per llei.

En principi podria semblar que la qüestió plantejada té fàcil solució en la mesura en la qual trobant-se qualificades les tarifes de què parlem com a preus privats, sotmeses en tot al règim jurídic privat, no poden ésser conceptuades com a prestacions patrimonials de caràcter públic, i, per tant, no els són d'aplicació els condicionaments formals que es deriven de l'article 31.3 CE

Però la realitat és que aquesta mena de consideracions, i d'altres semblants lligades al nomen iuris preus privats, s'es-Page 321vaeixen si es té en compte que en aquesta matèria allò que preval no són els adjectius o les categories jurídiques sinó la realitat material que efectivament no es tracti d'una prestació patrimonial imposada de manera coactiva als ciutadans a favor d'un ens públic, ja que si no fos així seria suficient canviar el nom d'un tribut o renunciar a les prerrogatives que dimanen de les normes de Dret públic, sobretot en allò que fa referència a les potestats administratives de cobrança característiques dels procediments tributaris, per evitar les conseqüències del principi de legalitat establert a l'article 31.3 CE. Principi que és conseqüència, com ha posat en relleu la Sentència del Tribunal Constitucional 185/1995, que només amb el consentiment dels interessats, bé sigui expressat de forma individual, bé mitjançant els seus legítims representants, es poden imposar i exigir de manera obligatòria o coactiva prestacions patrimonials destinades als ens públics.

És a dir, i amb unes altres paraules, després de promulgada la Constitució, el legislador ja no té «llibertat» per decidir al seu antull quines prestacions patrimonials a percebre per les entitats públiques hauran de ser regulades per llei i quines podran quedar en mans de l'executiu, com a veritables prestacions privades, ja que aquesta facultat d'opció ve fortament condicionada per la Llei fonamental, de la qual es desprèn, com també ha fet palès el Tribunal Constitucional en la Sentència 185/1995, que el problema de la determinació de l'abast del concepte de prestació patrimonial de caràcter públic on realment se centra és a precisar quan pot considerar-se que una prestació patrimonial a favor d'un ens públic resulta imposada de manera coactiva.

El mateix Tribunal Constitucional, en la tan citada Sentència 185/1995, ha establert alguns criteris en relació amb la coactivitat per tal de determinar quan una determinada contraprestació deguda a un ens públic no haurà de ser considerada com una prestació patrimonial de caràcter públic -no de dret públic- en el sentit de l'article 31.3 CE.

Aquests criteris del Tribunal Constitucional es poden expressar en els termes següents:

A) Que el servei no sigui de sol·licitud o recepció obligatòries i que l'obligació de pagar la prestació no neixi sense que hi hagi una activitat voluntària del particular dirigida a l'ens públic, i encaminada, encara que sigui mediatament, a produir el naixement de l'obligació.

B) Que la llibertat en la realització del fet imposable que generi la contraprestació, o sigui la utilització del bé, la demanda del servei o l'exercici de l'activitat, siguin reals i efectives, de manera que l'exercici d'aquesta llibertat no hagi de suposar mai la renúncia als béns, als serveis o les activitats amb la privació consegüent d'aspectes essencials de la vida privada o social.

C) Que l'ens públic lligat a la utilització dels béns, serveis o activitats dels quals derivin les prestacions patrimonials no actuï en una posició de monopoli, de fet o de dret, ja que si es donés aquesta situació, encara que els serveis, béns o activitats no fossin imprescindibles ni obligatoris, els particulars es veurien obligats a acceptar entre no rebre'ls o constituir necessàriament l'obligació de pagament de la prestació.

S'ha d'afegir, a més, que els requisits de la voluntarietat i no monopoli, com ha subratllat expressament la Sentència del Tribunal Constitucional 185/1995, han de concórrer de forma acumulativa i no alternativa, ja que encara que la sol·licitud del servei o activitat sigui lliu-Page 322re i espontània, si els ens públics els presten o realitzen en posició de monopoli haurà de considerar-se que la llibertat no és real.

De tot això es desprèn que quan no s'acompleixi qualsevol de les anteriors condicions amb la precisió complementària que s'ha fet respecte de les situacions de monopoli, s'haurà d'entendre que estarem en presència d'una prestació patrimonial de caràcter públic, subjecta al principi de reserva de llei de l'article 31.3 CE.

Haurem, doncs, d'indagar si en aquest cas, i a la llum de la doctrina de la Sentència del Tribunal Constitucional 185/1995) les contraprestacions pecuniàries derivades dels serveis que presta Ports de la Generalitat en el domini públic portuari són o no veritables prestacions patrimonials de caràcter públic sotmeses al principi de legalitat, tal com prescriu l'article 31.3 CE.

D'entrada, la posició de monopoli que resulta de l'adscripció a Ports de la Generalitat del domini públic portuari on s'han de donar o prestar els serveis origen dels ingressos (article 10 de la Llei de ports), com també del fet que se li encomani, sense la més mínima referència al sector privat, la direcció, l'organització i la gestió dels serveis afectes al domini públic adscrit (article 8.c de la mencionada Llei), comporta haver de considerar que els expressats serveis, pel que fa als usuaris, no es presten en unes condicions de llibertat real que permetin eludir la qualificació de prestacions patrimonials de caràcter públic i la submissió consegüent a la reserva de llei de l'article 31.3 CE.

Conclusió que es reforça si es té en compte la constatació pràctica que els serveis que donen lloc al pagament de tarifes són inevitables, a menys que es renunciï a embarcar o desembarcar dels vaixells els passatgers o les mercaderies, la qual cosa els converteix en imprescindibles per poder satisfer la necessitat social d'utilitzar els transports marítims, i determina que tampoc des d'aquesta perspectiva no es pugui entendre que la sol·licitud de la seva prestació ha estat efectivament lliure.

És clar, doncs, a la llum de tot el que hem exposat, que s'ha d'entendre que l'article 47.1 i 2 és inconstitucional, i no solament perquè qualifica com a preus privats unes prestacions patrimonials de caràcter públic, introduint amb això la corresponent confusió que afecta la seguretat jurídica -la qualificació com a preu privat pot donar a entendre que no ha de jugar per a res la reserva de llei de l'article 131.3 CE per les prestacions patrimonials de caràcter públic, no de Dret públic, repetim- sinó també perquè deslegalitza la determinació i la fixació dels elements essencials i de la quantia de les tarifes portuàries -precisament per haver-les caracteritzat com a preus privats- encomanant les esmentades operacions al conseller o consellera de Política Territorial i Obres Públiques. Quant a l'apartat 3 del precepte li són aplicables les mateixes consideracions fetes a propòsit dels apartats 1 i 2 en allò que es refereix a pagaments a fer a l'ens públic Ports de la Generalitat. A l'últim, pel que fa al darrer incís de l'apartat 4, en la mesura que vincula al règim jurídic que cal aplicar a les prestacions a les quals es refereix el seu règim constitucional, vulnera també l'article 31.3 CE.

Les esmenes núm. 229 i 230 formulades a l'article que acabem d'examinar són constitucionals. Així mateix ho és la núm. 231, llevat de la referència implícita que fa als preus privats, ja que tes taxes no ho són ni poden tenir, per tant, la mateixa consideració constitucional.

Tanmateix, i malgrat que creu que elPage 323 precepte és constitucional perquè té en compte les competències de la Generalitat (9.15 EAC) creu que la disposició addicional 7a que modifica la Llei 12/1987, de 28 de maig, de regulació del transport de viatgers per carretera mitjançant vehicles de motor, seria convenient que introduís «una normativa sobre les situacions transitòries a què el precepte pugui donar lloc», i pel que fa a la disposició derogatòria única, punt 3, afirma: «És constitucional, atès que ho són les substitucions normatives a què es contrau. No obstant això, fóra recomanable que en citar lleis, a més d'identificar-les pel seu número i data, s'afegís el títol de la llei indicatiu del seu contingut (en aquest cas Llei 2/1987, de 5 de gener, que estableix un recàrrec sobre la taxa estatal que grava les màquines escurabutxaques, i Llei 21/1984, de 24 d'octubre, d'impost sobre el joc de la plena o bingo). Cal destacar que la Llei de 24 d'octubre de 1984 que acabem de citar té una clara connexió amb la disposició final quarta relativa a "l'entrada en vigor de la Llei", en la qual es detecta un error en referir-se a l'article 30.1.a de la Llei, quan creiem que es refereix a l'article 33.1.a.»

Conclusió:

Que els articles 1.1 c; 17.3, segon incís, 18 i 47 del Projecte de llei de mesures administratives, fiscals i d'adaptació a l'euro no s'adeqüen a l'ordre constitucional i estatutari.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR