El català en els llibres de l'administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià

Autor:Joaquim Martí Mestre
Càrrec:Professor titular del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
Pàgines:153-171
RESUMEN

L’objectiu d’aquest treball és provar la continuïtat de la llengua catalana en els documents administratius eclesiàstics després del Decret de Nova Planta. Així mateix, demostrem l’interès per a la història de la llengua catalana d’uns textos continuadors de la tradició lingüística cancelleresca, els quals, després de l’eliminació del català de les administracions públiques, van garantir la continuïtat de la nostra llengua en un registre formal. A través d’una mostra representativa de documents administratius valencians del segle XVIII, estudiem els fenòmens d’interferència i de canvi de codi, així com la llengua en el seu aspecte intern. Els canvis de codi estan condicionats sovint per factors sociolingüístics en una relació de diglòssia amb el castellà, que llavors s’imposava en els àmbits d’ús formals. La llengua conté formes tradicionals heretades, algunes conservades durant més temps del que hom creia, juntament amb altres formes innovadores o poc conegudes. Per últim, els nostres textos posen a l’abast de l’investigador noves perspectives en l’estudi de la interferència del català sobre el castellà parlat o escrit a les nostres terres.

 
CONTENIDO
EL CATALÀ EN ELS LLIBRES DE L’ADMINISTRACIÓ ECLESIÀSTICA DEL SEGLE
XVIII AL PAÍS VALENCIÀ
Joaquim Martí Mestre
Resum
L’objectiu d’aquest treball és provar la continuïtat de la llengua catalana en els documents administratius eclesiàstics
després del Decret de Nova Planta. Així mateix, demostrem l’interès per a la història de la llengua catalana d’uns textos
continuadors de la tradició lingüística cancelleresca, els quals, després de l’eliminació del català de les administracions
públiques, van garantir la continuïtat de la nostra llengua en un registre formal. A través d’una mostra representativa
de documents administratius valencians del segle XVIII, estudiem els fenòmens d’interferència i de canvi de codi,
així com la llengua en el seu aspecte intern. Els canvis de codi estan condicionats sovint per factors sociolingüístics
en una relació de diglòssia amb el castellà, que llavors s’imposava en els àmbits d’ús formals. La llengua conté
formes tradicionals heretades, algunes conservades durant més temps del que hom creia, juntament amb altres formes
innovadores o poc conegudes. Per últim, els nostres textos posen a l’abast de l’investigador noves perspectives en
l’estudi de la interferència del català sobre el castellà parlat o escrit a les nostres terres.
Paraules clau: Administració eclesiàstica; País Valencià; història de la llengua; català del segle XVIII; interferència
lingüística.
CATALAN IN ECCLESIASTICAL ADMINISTRATION BOOKS IN 18TH CENTURY VALENCIA
Abstract
The objective of this paper is to prove the continuity of the Catalan language in administrative ecclesiastical documents
after the Nueva Planta Decree. Furthermore, we demonstrate the interest that some texts that continue the chancellery
linguistic tradition have for the history of the Catalan language. After the elminiation of Catalan from public
administration, these texts guaranteed the continuity of our language in a formal register. Through a representative
sampling of Valencian administrative documents from the 18th century, we study the phenomena of interference and
code-switching, as well as the internal aspect of the language. The cases of code-switching are often conditioned by
sociolinguistic factors in a diglossic relationship between Catalan and Spanish, which at the time was asserting its
inuence in the formal spheres of usage. The language contains traditional inherited forms, some of which had been
preserved for longer than people thought, together with other innovative or little known forms. Lastly, our texts make
new perspectives on the study of the interference of Catalan with the Spanish that was spoken or written in our lands
available to researchers.
Keywords: ecclesiastical administration; Valencia; language history; 18th century Catalan; language interference.
Joaquim Martí Mestre, professor titular del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i membre de l’Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, joaquin.marti@uv.es
Article rebut: 08.03.2016. Avaluació cega: 28.03.2016. Data d’acceptació de la versió nal: 13.05.2016.
Citació recomanada: Martí i Mestre, Joaquim. «El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País
Valencià», Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016, pàg. 153-171, DOI: 10.2436/rld.i66.2016.2810.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 154
Sumari
1 Presentació i objectius
2 Canvis de codi
3 Ortograa
4 Fonètica
5 Morfologia i sintaxi
6 Lèxic
7 Toponímia i antroponímia
8 Interferència del català sobre el castellà
9 Conclusions
Bibliograa
Corpus
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 155
1 Presentació i objectius
El Decret de Nova Planta, que va conduir a la desaparició del català de les administracions públiques
de caràcter civil,1 no afectà en principi la continuïtat de la nostra llengua en l’administració eclesiàstica
(veg. Canet i Llidó, 1993: 97-98; Ginebra, 2012: 107). Al País Valencià, el català va poder continuar en
la documentació administrativa eclesiàstica, per tradició i perquè era la llengua materna dels clergues i
dels escrivans, que solien ser els mateixos clergues, llengua que segurament usaven de forma habitual en
la conversa. Afavorí aquesta continuïtat el fet de tractar-se de documents d’ús intern de les parròquies i
convents, sense vocació de projecció externa. Així, la llengua catalana s’hi va poder mantenir al llarg del
segle XVIII, i en alguns casos arribà ns i tot al XIX, encara que no ho va fer d’igual manera ni durant el
mateix temps en tots els llocs.2 En un ambient on el castellà s’imposava en els registres formals, entre els
intel·lectuals i en les capes socioeconòmiques elevades, la continuïtat més o menys prolongada del català en
l’àmbit eclesiàstic estigué condicionada per la predisposició de la jerarquia en cada moment així com dels
mateixos clergues, immersos en un entorn molt poc favorable a l’ús escrit d’aquesta llengua.3
Siga com siga, aquesta documentació, tradicionalment poc explotada pels investigadors, presenta un notable
interès per a la història de la llengua catalana,4 al qual s’afegeix el fet de tractar-se de documents perfectament
datats. Des d’un punt de vista sociolingüístic, els textos aporten dades protoses en l’estudi del procés
conictiu de convivència del català i del castellà després de la Nova Planta. Des del punt de vista intern,
representen una llengua que participa de la tradició lingüística cancelleresca, però on no estan absents, en
major o menor grau, la pressió del castellà, així com innovacions i particularismes, no sempre tinguts en
compte pels gramàtics i lexicògrafs.
En aquest treball ens agradaria provar el rendiment lingüístic que es pot extraure de l’estudi d’aquesta
documentació, mitjançant la consulta de diversos documents administratius manuscrits del segle XVIII
procedents de parròquies del centre del País Valencià. Es tracta de documents de diferents tipus, que inclouen
llibres d’actes, de col·lectes, de censals, de comptes i d’administració de rendes i propietats. Per raons
d’espai, procurarem destinar una major atenció als aspectes lingüístics menys coneguts o que poden resultar
de més interès.
2 Canvis de codi
En primer lloc, ens referirem a la presència del castellà en aquests documents, i als possibles factors que la
condicionen. En efecte, en els documents redactats majoritàriament en català, es poden trobar anotacions
en castellà, o ns i tot la convivència d’ambdues llengües en un mateix apartat. Veurem que aquests canvis
de codi sovint estan condicionats per factors sociolingüístics i conformen un autèntic procés diglòssic. El
document 2366, un llibre d’actes capitulars de l’església de Llíria, el més extens del nostre corpus, representa
una bona prova de tot això.
En el Libre de capítols del clero de Líria (1726-1771) (2366)5 es fa servir habitualment el català per anotar
les determinacions capitulars internes del clergat de l’església de Llíria, però la llengua de la documentació
externa (cartes, decrets, concòrdies, memorials, informes, comunicats, sentències, dictàmens, declaracions,
certicacions) és habitualment el castellà, tant en els documents redactats pel capítol destinats a l’exterior
com en la documentació rebuda. Així ocorre, dins l’àmbit eclesiàstic, en relació amb l’arquebisbat i amb
1 Al Principat i a les Illes es va respectar el dret privat, la qual cosa permeté que les escriptures notarials hi continuassen redactant-se
en català, però això no ocorregué al País Valencià, on els protocols notarials passaren a redactar-se en castellà. Sobre la continuïtat
del català en la documentació notarial dels segles XVIII i XIX, i l’interès lingüístics d’aquests documents, veg. Solé i Cot (1982).
2 Respecte als usos del valencià en l’administració eclesiàstica, veg. Pitarch (1980, 2001), Vila (1983), Mas i Miralles (1994) i
Gandia (1999, 2014).
3 Casanova (2003: 75) diu que, a diferència de Catalunya i de les Illes, al País Valencià hi hagué, al segle XVIII, un fort ambient
castellanitzador en el si de l’església, com ho provaria el fet que no es fes pràcticament cap adaptació catequètica al valencià.
4 Sobre el rendiment lingüístic que es pot extraure de la documentació administrativa antiga, tant per a la història de la llengua com
per al restabliment del llenguatge administratiu català modern, veg. Casanova (1983, 1985, 1986), Duarte (1986), Duarte, Ferrer,
Torrents (1984) i Duarte, Torrents (1986).
5 Citem els llibres del corpus pel número del manuscrit; quan cal, després del número del manuscrit, seguit d’una coma, indiquem
el número del foli.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 156
les autoritats religioses, residents a València, com el vicari general, el provisor o el visitador, així com en
relació amb les esglésies de València, probablement més castellanitzades, amb els convents de Sant Francesc
i del Remei de Llíria, o en relació amb la confraria de Sant Vicent Ferrer de la mateixa localitat, i dins
l’àmbit civil, en les comunicacions escrites amb l’Ajuntament de Llíria, amb el duc de Medinaceli, o amb
la Reial Audiència i amb els juristes. Alguns d’aquests organismes es van veure afectats directament per la
castellanització derivada del Decret de Nova Planta, cas dels ajuntaments o de l’àmbit jurídic, i altres, com
la jerarquia eclesiàstica i els convents, patien un fort procés de castellanització.
Però el canvi de codi no es produeix únicament en la documentació destinada a aquests destinataris, sinó que
pot estar condicionat simplement perquè en els capítols hom tracta d’algun assumpte relacionat amb aquests
àmbits. Així, en l’acta del 26 de març de 1748, «(Sobre el capellà de l’hospital)», es llegeix: «Respecte del
memorial de mn. Torner, en acuerdo dels abogats, acorda: Que respeto que el clero entiende a cumplido como
deve la voluntad de Vicente Huete, esta parte acuda, si entiende lo contrario, al tribunal que le convenga»
(f. 186v),6 per relació a la judicatura. La referència a assumptes jurídics, en relació amb advocats o amb
altres representants legals, pot induir, encara que no sempre, al canvi de codi, com en aquest cas, en què hom
comença a escriure en castellà, però acaba en català: «Ittem, se pregunto al syndico sobre el informe si era
conveniente hazer parte con el heredero de mosén Batista Alcozer para pedir los legados al clero, y dicho
que no era conveniente, según los abogados, si sols estar a la vista, determinà el clero se li tornara la resposta
atenta al dit hereu» (f. 352v). O en aquest altre, per relació a les escriptures notarials: “Per quant Pere Moreno
féu un carregament de 300 l. per escritura ante Vicente Aparici en 10 de juliol 1722, a favor del clero, el qual
era debitorio, como consta por escritura ante Francisco Aragó en 27 de junio 1713. El dicho Moreno antes
de rmar quitamiento tenia vendidas ciertas partes de la casa vendida a debitorio al dicho, por el dicho
precio de 300 l. a mn. Joseph Escobedo, pbre., como7 consta por escritura ante Vicente Aparici, en 1 de janer
1722, y per preu de 140, y així pareix que el expresat Moreno no pugué fer carregament, sinó de les 160 l., y
no de les 140 l., per no ser ya dueño de elles, y per tant determinaren que el syndich se informe dels abogats”
(f. 265v). En aquest cas l’escrivà canvia al castellà quan apareix el terme jurídic debitorio i la referència a
l’escriptura notarial. Continua en aquesta llengua, que interromp per escriure en català el nom del prevere
Josep Escobedo, i després d’un moment de dubte (recordem que cancel·la “com”), en adonar-se d’una nova
referència notarial, torna al castellà en relació amb aquesta escriptura, i després ja passa de nou al català.
La presentació en el capítol d’un decret en castellà pot inuir en el fet que els acords del clergat al voltant
d’aquest decret es redacten també en castellà. Així ocorre en l’acta del 3 de març de 1761, referent a la lectura
i comentari d’un decret de l’arquebisbe Mayoral (f. 360v). La presència d’algun representant de l’arxidiòcesi
condiciona també el canvi de llengua, com passa en el «capítol celebrat en lo dia 12 de febrer del añy
1728», al qual va assistir el vicari general, i que es va redactar en castellà (f. 12r-13r). Així mateix, l’acta
del capítol del 2 d’octubre de 1760 s’escriu en català, però la referència al clergat de València i als teòlegs
condiciona un breu, però signicatiu, canvi de codi: «Íttem, sobre el ducte en lo privilegi del Santo Cristo,
si en lo dia doble, dient missa del dia, es cumplia, no obstant la clausula que hajen de ser misses de rèquiem,
informado de la práctica de Valencia y sentir de theólogos, que citan decretos que se cumple, determinà que
així es practique» (f. 352v). Igual ocorre en una anotació escrita a propòsit d’un decret de l’arquebisbat, la
qual comença en català, però passa a fer servir el castellà quan hom fa esment a les esglésies de la ciutat de
València: «y per a més claritat, lo que dits reverents señors determinaren fonc que lo que expresa el memorial
se observe respecte del señor rector, y que en aucènsia de dit señor, en cas de estar el señor vicari de chor, o
decano, o atra persona que precida, respecto de estos, determinaron que, en pasando el syndico a Valencia,
se informase de la práctica común de las yglesias de dicha ciudad» (a. 1761) (f. 362v-363r).
Fins i tot en els memorials i escrits interns entre membres del clergat de Llíria en què es tracten assumptes
ocials o administratius es pot trobar el castellà, com en el paper sobre «comptes del depòsit des de 1752 ns
1757 inclusive» que presentà el rector en el capítol del 29 de maig de 1759 (f. 308v-309r), o en el memorial
que presentà al rector de l’església de Llíria, el prevere i beneciat en la mateixa església, Cristòfol Oliver,
en el qual proposava canvis en algunes cerimònies (f. 360r), si bé en aquest cas degué inuir el fet que el
memorial havia de passar al provisor, a l’arquebisbat.
6 En la transcripció dels textos ens basem en els criteris d’Els Nostres Clàssics.
7 Cancel·lat a continuació “com”.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 157
El mode de la comunicació sembla que pot condicionar la tria lingüística. Així, si, com hem dit, la comunicació
escrita amb l’ajuntament de Llíria es feia en castellà, sembla que no ocorria igual amb els comunicats verbals.
Així, en l’acta del 26 d’agost de 1749, en tractar sobre el conicte que mantenia el clergat amb la vila sobre
els drets de les carns, llegim: «determinaren que el syndich verbalment donara al regidor el recado següent:
Que el clero se aparta de tot ajust, y que la resposta la encontrarà la vila en la Real Audiència» (f. 200r).
La pressió del castellà, en un ambient castellanitzador, i la formació castellana dels escrivans, afavoreix
canvis puntuals, com en els casos següents: «en 24 de juny de 1756 [...], el Dr. Manuel Arrufat, vizeretor,
arrendà les terres del present títol al mateix Luiz Ruix de Diego, por tiempo de 8 anys contadors des de el
dit dia en avant [...]» (2034, 264v), «Ab acte per Joseph Aragó, notari, en 20 de juliol 1738, el clero de dita
villa vené dites dos cazades de terra a Bautista Pérez, vezino de la Puebla»8 (2129, 5r), «arrendà les huit
fanecades del present títol a Diego Ruiz, labrador, y a Madalena Guillem, cònjuges» (id., 270r), «Ab acte
rebut per Vicent Lloret, notari, en 19 de mayo 1708, car Josepha Vicent, viuda de Grabiel Castelló, un
censal de proprietat de 135 l., renta 6 l. 15s» (1573, 12r), «Sobre un troz de terra horta que seran 4 fanecades
y altre troz de pinar adjunto sito en el término de la Olleria en la partida dita del Barranc dels Serrans, que
confronta en terra de Pere Cerdà» (id., 18r), “Nota. No es cobren les pensions, per les rahons del fol. 150.
Està la concòrdia en lo libre de rosechs de esta administració, y en la caixa les escritures del fol. anterior
y de este, y de estas 167 l. 17 s. 8, que se cobraren a cuenta y pago de dicho capital, se manda ut retro
(1629, 51r). En alguns d’aquests casos el canvi de codi devia estar motivat per la presència de fórmules
administratives, fetes servir també en la documentació civil, on el castellà s’havia imposat per decret des de
la Nova Planta: por tiempo de, vezino de, adjunto sito en el término de, a cuenta y pago de dicho capital, o
de mots propis d’aquest àmbit: cargó; o en la toponímia, castellanitzada també en l’àmbit ocial: la Puebla.
Acabem aquest apartat fent una referència breu als canvis de codi al llatí que, com és habitual en el llenguatge
juridicoadministratiu antic, tenen lloc de tant en tant mitjançant fórmules com la que acabem de citar (ut
retro), i a través d’altres com les següents: ab intestato (1803, 32v), a die obitus (2366, 6v), ad invicem
(2366, 26v), a iure (2932, 263v), a jure (2366, 315v), alta voce (2366, 10r), amore Dei (2366, 20r, 98r),
coram (2366, 39r, 86r), de bene esse (2366, 17v), de more (2366, 38v), de propris (1803, 192r), de proxime
(2366, 349v), de retrovendendo (2129, 66r), et non aliter nec alias (2366, 34r), et pari modo (2603, 107r,
114r), ex integro (2366, 28r), incuria temporis (1803, 268v), in die obitus (1803, 93v), in eventum (2366,
198v), inter vivos (2032, 262r), ittem et ultimo (2129, 4r), jure vinculi (2129, 54v), mitendo in possessionem
(2366, 344r), motu proprio (2366, 97r), nemine dempto (2366, 15v), nemine discrepante (2366, 4v, 160v),
primo loco (2129, 54v), respective (637, 189r), servata proporcione (2366, 86v), simul et in solidum (2032,
264r; 2366, 330v) com “de mancomú et in solidum” (2129, 16r), barrejant el català i el llatí; sub hoc signo
(2032, 65), per referència al signe notarial; superius (2366, 32r), ultimo loco (2366, 144r), usque quo (2366,
6v, 25r), ut infra (1629, 153r), ut supra (2366, 20r), viribus et posse (2366, 17v).
3 Ortograa
Passant a l’estudi lingüístic intern, en l’apartat ortogràc destacaríem la convivència entre graes i dígrafs
tradicionals, com l- inicial, ny, g, tg, j, tj, -ig, ç, qu, i altres formes més innovadores. Algunes d’aquestes formes
no tradicionals estan motivades en gran part pels hàbits ortogràcs castellans (ch, ñ, cu + vocal en diftong)
i per la fonètica apitxada. De tota manera, en aquests llibres administratius les formes genuïnes tradicionals
tenen una presència important, mentre que les graes i dígrafs castellanitzants són més abundants en la
literatura popularista, sobretot a partir del segle XIX. S’hi observen també casos de vacil·lacions gràques,
habituals en la llengua antiga, però es nota el progrés i l’assentament de les solucions que han acabat
imposant-se en la llengua actual, com ll- inicial, ix, o -ig. Encara hi ha molta vacil·lació en la representació
de la consonant velar nal, entre -c i -ch. Així, en posició inicial alternen ll- i l’antiga l- per a representar la
palatal lateral (loch, libre, laurador, liures, etc.), amb predomini, això sí, de la primera, que en aquesta època
ja tendia a imposar-se. En la representació de la palatal nasal les graes més habituals són ny, ñ i la forma
híbrida ñy, però també es poden trobar , ñi, , in, yn, i per representar el so de menys: meinx (2129, 73r,
86r; 2366, 348v), meinxs (2366, 32r), meiñx (id., 49r), menixcapte (id., 25r), meixs (id., 54v), meiñis (3003,
6v). Per a la palatal fricativa sorda predomina ix, però també hi ha casos de x entre vocals (pertenexent,
8 La Pobla de Vallbona.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 158
dexà, exida, etc.), i d’altres alternatives menys comunes, com xi: matexios (2361, 37r, 178r), dexià (2361,
143r, 194r), ixi: deixià (2366, 49r). La forma més habitual per a la palatal africada nal és -ig (mig, maig,
etc.), però també es pot trobar -ch (enmich), i altres alternatives: mitj (1629, 67r; 2129, 2r), enmitg (1629,
127r), mij (2366, 265v), despag (id., 333v), mix (2129, 20v). En la representació de la velar oclusiva nal es
troben -c (dic, cinc, barranc, etc.) i -ch (Roch, cinch, choch, etc.), i rarament hc: càrrehc y descàrrehc (2603,
111r). Per representar la palatal africada sonora, hi ha casos de ch (marchal, machor, ymache, etc.), indicis
d’apitxament, però són també freqüents les graes i dígrafs tradicionals g, tg, j, tj. Les dues primeres solen
fer-se servir davant de e, i, i les dues darreres davant de les altres vocals, però no sempre és així, i, d’altra
banda, com a conseqüència de la identitat fonètica d’aquestes graes i dígrafs en valencià, es produeixen
confusions entre les graes i els dígrafs, ex. jermana (2361, 194r), gendre (637, 189v), major (2032, 152r),
matjor (1629, 67r; 2129, 47r), metje (2366, 99v), meje (id., 105r), jutge (1629, 102r), jutje (2361, 311r),
mitga (2129, 55r), costegar (2366, 263r), desigaba (id., 309r), haga (id., 343r), matgor (id., 42, 55r), magor
(id., 227r), magordom (id., 227v), gubilació (id., 80r). Es poden trobar, ns i tot altres dígrafs més rars: ig:
puiga ‘puja’ (2129, 62r), gi: vegia (id., 47v), ix: puixar (id., 198v), vaixa (id., 228v). Per a l’alveolar fricativa,
sorda i sonora, es troben s, ss, c, ç i z, però no sempre s’usen correctament, ex. penció (1803, 23v), cites
‘sites, situades’ (id., 58r), cenda (3003, 2v), interesat (2366, 372v), propossat (id., 373r), conanza (id.,
376v), amortizat (1803, 192r). Normalment es conserva la graa qu- davant vocal formant diftong: qua,
qüe, quo, ex. cinquanta (637, 178v), quatre-centes (637, 178v), quart (637, 179v), qualsevol (1629, 102r),
qüestions (2366, 64v), quotidiana (3003, 150v), però també apareix algun cas de cu- en situació de diftong:
sincuanta (1629, 127r).
4 Fonètica
Els canvis de timbre en les vocals són els habituals en els textos de l’època i anteriors, i són deguts generalment
a fenòmens assimilatoris, dissimilatoris, a confusions de prexos o de suxos, o a evolucions populars. Citem
només els casos més signicatius o menys coneguts: a per e: dènau (637, 179r; 2361, 311r), dèsat (637, 182v,
189r; 663, 4r), per assimilació de la e àtona al caràcter obert de la e tònica; congragació (2366, 249r), no
registrada en el DCVB ni el DECat, deu explicar-se per assimilació a la vocal de la síl·laba següent, i potser
també per inuència analògica de mots com congratulació; paragué (2366, 387v, 398v) i represantació (id.,
387v) es podrien explicar tant per assimilació com per dissimilació;9 a per o: prorragar (2366, 266r, 307r),
prorragació (id.); e per i: privilege (2366, 304v), suffrage (id., 39r), probablement per confusió de sux, com
en col·lege, adage o contage; u per o: Juchim (2032, 262), Chuchim (1803, 4v), Juachim (2129, 40v); o per
u: pontualitat (2366, 86r), domenge (id., 249r); u per e: prosuir (1803, 56r), per procedir, amb un tancament
i velarització de la e en u per inuència de la o i de la í tònica, com en el més conegut sussuir per succeir; i
per e, per fonètica sintàctica: «determinaren [...] que si li torne» (2366, 307r), «determinaren dits señors que
si li pasen dites misses» (id., 347r), per assimilació; eixicutat (2366, 87r), exicució (id., 91r), per la consonant
palatal en contacte, difalcar (2366, 371v), probablement per confusió de prex. També és habitual en el
valencià de l’època la reducció de grups vocàlics: ei > i: pertenixia (637, 172v); io > o: confessonari (2366,
344r), iu > u: dumenge (1629, 126r), ia > a: cirujà (1803, 1v), privilegat (2366, 62v, 349r), ie > e: audència
(1803, 188r); quo > co: còndam (2361, 30r), coranta (2603, 114r, 117r), passant per la forma assimilada
quoranta (2603, 111r, 113r).
Altres fenòmens vocàlics: Anaptixi: deret (2366, 77v). Les formes clèregue (2366, 99r, 289r), clèrigue (1803,
208r) es poden explicar per anaptixi o per conservació de la vocal interior posttònica de CLERĬCUS;10 síncope:
expirmentad (2366, 86r), participi del verb experimentar; pròtesi: la adot (1629, 45r),11 per fonosintaxi;
metàtesi: dicessiu i dicedir (2366, 372r).
En les consonants, hi ha fenòmens assimilatoris: «Gregori Almengol» (189v), entre líquides, i dissimilatoris:
almari (2032, 65v), dissimilacions eliminatòries: cyrugià (2129, 44r), Getrudis (id., 49r), pretende (2366,
231v); metàtesi: cofadria (2366, 155r, 407v), Grabiel (2361, 37r), premutar (2366, 232v); repercussió de
9 Notem que en aquests mots en posició tònica hi ha una e (congrega, representa, paréixer), com ocorre en mots com Micalet,
Viçantet, però ací la e és oberta (Miquel, Vicent).
10 No deu ser una adaptació del castellà clérigo, tenint en compte que gura ja al segle XIII en els Costums de Tortosa: «sí que sia
clèrigue o religiós» (CICA, p. 16, l. 1), i és l’origen del cognom Clèrigues.
11 El DCVB registra la forma popular adot només en mallorquí i menorquí, però veiem que té una major extensió.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 159
la bategant: Grabriel (2366, 51r); epèntesi de consonant velar homorgànica davant u consonàntica: degüen
(2366, 290r), güit (1803, 212v; 2361, 87r); afèresi de la primera síl·laba: miscuir-se (2366, 351v) per
immiscuir-se. Manteniment del grup nal tr sense epèntesi vocàlica en seqüestr (2366, 94v), cas anàleg al
que ocorre en valencià en àrbitr o registr (veg. Colomina, 1996: 220).
Simplicacions de grups consonàntic: rbr: abre (1629, 200r), ct: conduta (2366, 105r, 409v), condutat (id.,
64r), dotor (2032, 264v; 2366, 51v), retor (2032, 27v), respete (2366, 352r), sujete (id., 344v), en aquest
cas amb reducció també de bj, mps: tems (637, 182v; 2032, 143bis), nts: desendens (1803, 214r), diferens
(2032, 143bis), sans (id., 264r). També pot donar-se la reducció per fonètica sintàctica: «sen la primer paga»
(2032, 150r), «comensan lo primer en 1745» (1803, 151r), «Y faltan dita señora» (id., 192r), i ultracorrecció
d’aquesta tendència: «Que els dits lliure y voluntàriament donent setse lliures de penció» (1803, 23v), «per
lo que quedarent dits contes denits» (2603, 117r).
5 Morfologia i sintaxi
Encara que al segle XVIII la forma predominant de l’article en els textos administratius valencians en general
és ja el, els, la forma plena lo, los és la més habitual darrere de les preposicions en, ab i per i del quantitatiu
tot, quan va davant d’un mot començat en consonant, en el cas de l’article masculí singular, ex. «per lo preu
de» (637, 178v, 179v, etc.), «en lo corral» (id., 179v), «ab los pactes» (2032, 27v, 185bis), «tot lo deute»
(637, 122v), i apareix també en altres contextos, ex. «ha de pagar lo sequiache» (1629, 188r), «de lo any
1773» (2032, 270r), «quità lo supradit censal» (1629, 40r).
Tot i no ser habituals, es poden trobar en aquests documents casos d’article determinat davant de noms
propis: «per aver mort els dits menors, so és, el Francisco Montagut, ll de la dita, en 16 de abril 1720, y la
Manuela, jermana de este» (2361, 194r).
En els possessius tònics femenins habitualment s’usen les formes etimològiques, ex. «per la sua part» (637,
190v), «de la mia mà» (663, 3v), «sobre les sues pretencions» (2366, 68v), encara que també s’hi poden
trobar els possessius femenins analògics, com seua: «per la seua ànima» (2361, 157r), que eren els propis de
la llengua parlada, però que en la llengua escrita eren encara molt poc usats. Igualment, hom fa un ús ampli
dels possessius àtons, avui dia molt poc utilitzats. Notem en el plural la convivència de sos i de la forma
analògica sons, ex. «a sons títols» (637, 189r), «en sons contes» (2366, 230r), «a sos hereus» (2032, 263r),
«a sos drets» (2129, 60r).
Els demostratius habituals són els no reforçats, sobretot les formes este, esta; però en alguns documents també
hi ha casos dels demostratius reforçats, ex. «tot aquest representant» (2366, 33v), «de aquesta església» (id.,
175v), «en aquesta horta» (id., 93v).
En l’àmbit dels quanticadors, és remarcable la construcció (en) cada un any ‘anualment; cada any’: «per a
celebrar un aniversari cada un añy» (2032, 65v), «per preu de 52 l. 10 s. en cada un añy» (id., 143bis), «per
preu de 10 l. 5 sous cada un añy» (1629, 164v). Aquesta construcció recorda la frase cada·l dia ‘quotidie’, que,
segons Coromines (DECat, II, 377), fou coneguda en terra valenciana ns al segle XVI, la qual representaria
una supervivència de les construccions de cada «amb un regust preposicional-adverbial».
Notem, així mateix, l’ús de les més, amb el sentit de ‘la majoria’, estructura que compta amb antecedents
medievals: «arrendà les més cassades y una fanecada del present títol y la casada del folio 105 a Vicente
Juan» (2032, 143bis). També l’expressió a l’altre dia de ‘a l’endemà de’: «per obs de celebrar un aniversari
per ànima de son ll Hermeregildo Marí [...] a l’altre dia de S. Jaume» (2361, 157r).
En la morfologia verbal, es troben les formes no velaritzades de vendre, ser i poder: vené (1629, 67r), venera
(2366, 229r), veneren (2031, 263v), vena (2366, 39r), sia (2032, 264r), puixa (2129, 40v), puixen (2366,
21v), però també puixca (2366, 290v), puixquen (id., 349r).
El verb elegir presenta formes amb xc, xqu: pres. de subj. eleixca (2366, 37r, 39v), imperf. de subj.: eleixquera
(2366, 18r), elleixqueren (id., 3r), pret. perfet: eleixqué (id., 330v), eleixqueren (id., 34v), ellexqueren (id.,
51v), pret. imp. de subj.: ellixqués (id., 84v); participi: eleixquit (id., 53v). Igualment, en el verb paréixer:
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 160
pareixca ‘parega’ (2366, 3r, 119v), pareisca (id., 5v), pareixquera (id., 178v), i el derivat compareixca (id.,
56v), de comparéixer. En el verb veure alterna veixca (id., 177r, 181r) amb veixga (id., 220r) i vega (id.,
291r, 307r). Els verbs medir i proseguir fan el present de subj. medisga (2366, 312r) i proseguixga (id., 170r),
respectivament.
Alternen els incoatius en -eix i en -ix; els primers formen el present de subj. habitualment amb eixc, eixqu,
ex. serveixca (1629, 102r), distribueixca (2366, 6v), poseheixca (1629, 102v). Igualment, en l’imperfet de
subj. conviuen les formes en -s i en -r, ex. absolgués (2366, 5r), aconsellasen (2366, 4v), conscaren (1629,
102v), donaren (1803, 193v).
Notem l’ús de l’adjectiu verbal venint per referència a l’any que ve, en comptes de vinent: «se arrendaren
[...] 8 fanecades terra, partida del Molí de Pobres, huerta de Benimàmet, per 6 añys, contadors del dia de
St. Juan de juñy de este añy en avant, y preu de 29 l., pagadores en S. Juan y Nadal migerament, començant
la primera en St. Juan del venint 1753» (2032, 185bis), de l’añy venint (id., 150r). Però en aquest mateix
document apareix també vinent, en la construcció més prop vinent: «contadors des de el dia 20 del mes de
octubre més prop vinent» (42v), equivalent a primer vinent.
Restes de participis de present: «y que prometia ni annular-ne ni rebocar-ne algu dels dits capítols, y que
els donava per valor tenents» (2366, 5v), «Distribució asignada per a sempre per lo provisor als portants
de la custodia del corpus» (id., 288r), «per los actes tocants pagar al clero» (2366, 60v). Igualment, l’ús
de sortidora com una mena de participi de futur llatí: «el alferiz Jaume Val [...] féu donasió inter vivos,
sortidora son efecte encontinent, en favor de Jusepa Val y de Causich, viuda, sa germana, de dites quinse
fanecades de terra» (2032, 262r).
Destaquem algunes locucions i estructures amb preposicions, pròpies del llenguatge juridicoadministratiu,
o afavorides en aquest tipus de llenguatge: ab acte rebut per (1629, 67r; 2032, 97r), i les fórmules reduïdes
ab acte per (1803, 151r, 268v; 2032, 143bis) i ab escritura per (1803, 32v); a cartes: «me resta a pagar
cinc lliures, deu sous, que li ha abonat, les que ha cobrat en seda, com consta a cartes 95» (637, 187r),
per referència al foli on s’anota; a complement de: “ab càrrech de pagar a dit clero les restants 37 l. 10 s. a
complement de les 133 l. 10 s. preu de dita terra, a compte y en part de pago de les pensions devengades de
dits censals” (2129, 35v); al diner fa referència a la moneda que es paga en efectiu, en relació amb de mes,
que faria referència a la mesada: «Manifestà Maria Sellés [...] aver venut [...] una casa [...] per lo preu de
quatre-centes lliures, al diner, y cinquanta de mes, per obs de pagar tres aniversaris a esta yglécia» (637,
178v). Aprear en: «y se apreà dita casa en 120 l. » (637, 179v), aprear per: «un tros de vint fanecades
en poca diferència [...] apreat per Jusep Cendra per xixanta lliures» (id., 182v), «apreada per setanta-dos
lliures» (id., 189v), per referència al preu;12 a veu d’u ‘de forma unànime’: «Tots, nemine discrepante, a
veu de hu, determinaren que [...]» (2366, 4v); baratar de: «comparegueren Francisco Grau Mulet y Jusep
Esquiruela de Miquel dit Sastre, y declararen com en el ayñ 1734 barataren de terras (sic) en la marchal»
(637, 183v), «comparegueren [...] y declararen com en el ayñ 1747 barataren de terres en el tenor sigüent»
(id., 189v), és a dir, intercanviaren les seues terres; verb que en el DIEC s’inclou només com a transitiu; en
el DCVB baratar de, no es documenta ns al s. XX; córrer (un escrit) per mans (d’algú) ‘encarregar-se’n’:
«determinaren [...] se escriguera una carta atenta al sobredit señor, y que esta correguera per mans del pare
predicador obrer» (2366, 348v).
Com a causa habent de: «cobra este de dita Exma. senyora, com a causa habent de don Giner Rabasa de
Perellós y Rocafull, son abuelo, 48 lliures, 10 sous, per les pencions del present censal» (1803, 30v); com a
més preu donant: «Pere Mestre, abotecari, [...] havent corregut per més de un mes dits corrals y pallers, feu
venda de ells en preu de 85 l. a Francisco Garzón, major, com a més preu donant» (2129, 53r);13 de absoluta
12 El verb aprear ‘apreciar’ es documenta en el DCVB l’any 1315 (aprear a), però actualment s’hi registra només en valencià.
Coromines (DECat, VI, 807) arma que aprear és una «forma poc usada, fomentada quasi només per alguns valencians», i la
documenta en Carles Ros, però no amb el sentit de ‘posar preu’. Cal dir que és prou usual en alguns textos administratius eclesiàstics
valencians del segle XVIII. En altres textos de l’època es troba el sinònim apreciar (1629, 66r, 103r), juntament amb el substantiu
apreci ‘valuació, judici o càlcul del que val materialment una cosa’: «de l’apreci de dites terres» (1629, 103r), mot que, a pesar de
no gurar en el DIEC, Coromines (DECat, VI, 808) considerava «ben acceptable».
13 Cf. com a més de preu donant: «rebí yo, dit batle, d’en Pere Calaff, al qual, axí com a més de preu donant en públich encant,
vení totes les rendes e drets», a més de preu donant: «les quals en públich encant foren venudes, a més de preu donant, a diverses
persones», al més de preu donant ‘al que pague més’: «aquelles serien venudes en públich encant al més de preu donant» (Silvestre,
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 161
‘de forma independent, sense consultar en ningú’: «sinse que tinguera obligació de communicar-o, no sols en
capítol públic, si que tampoch en lo privat. De manera que se li donà poder per a de absoluta obrar y cumplir
quant els abogats del rt. clero digueren ser convenient a dit clero» (2366, 4v); de consentiment de (2129, 57r);
de molt a molt temps: «encara que este clero alcanzà sentencia favorable per lo inferior, apelà dit retor a la
Real Audiència, y que de molt a molt temps sol instar y acalorar esta causa» (2366, 351r), possiblement com
de tant en tant ‘algunes vegades, a intervals’.
Deixar en hereu (1803, 192r, 214r), instituir en hereu (2129, 8r, 40r), nomenar en hereu (hereva) (1803, 218;
2129, 54v), declarar per hereu (2129, 54v), deixar per herederes (1803, 208r); igualment, per relació a altres
càrrecs i ocis, nomenar en: «nomenaren en segon archiver a mn. batiste alcocer» (2366, 192v), «nomenaren
en comptadors als archivers» (id.), donar en: «Y per a la seguritat de la paga y cumpliment de dits capítols,
donà en ador a Joseph Roda» (1629, 146v), donar per: «y dona per ador a Francisco Fortuny» (id., 146v).
En força de: «y volent que esta escritura li serveixca de complement de títols de les pertinències del domini
útil de dita terra, que li falten, per a que en forza de ella poseheixca, goze, miliore, cambie y use de ella a la
sua voluntat» (1629, 102v); en la de ‘en el terme de’: «Ab acte per Vicent Aparici, notari, en 14 de maig 1731,
Miquel Gerony Calbo, boter, feu donació, en contemplació de matrimoni, a Joseph Calbo, son ll, de dos
fanecades de terra horta ab moreres en la de esta vila, partida de la Alqueria Blanca» (2129, 50r), «de quatre
fanecades y tres quartes de terra horta en la de Líria, partida vulgarment dita de Rascaña» (id., 58); enmig de
‘a pesar de’: «expresa dit syndich la poca disposició que se encontrava respecte de capiscol, enmitj de haver
practicat vàries diligències a este » (2366, 289r), «el que que (sic) no ha pogut cobrar el colector, enmij de
haver practicat vàries diligències» (id., 292r); en nom de ‘com a, en qualitat de’: «y dit Antoni Beneyto, en
nom de pare y llegítim administrador de Joseph Ygnacio Beneyto, son ll» (2129, 1r), «Francisco Oliver,
en nom de curador dels menors de dit Batiste, vené al clero la sobredita casa» (id., 44r), i en pl., en noms de,
quan l’antecedent és plural: «Ab acte per Joseph Aragó, notari, en 12 de abril 1734, Augustí Guillem, Joseph
Lorens y Josepa Maria Guillem, muller de Luys Monravà, en presència y licència de este, en noms propris,
y dits Joseph Lorens y Augustí Guillem, en noms de albacees testamentaris de Ygnacia Guillem y també en
nom de hereus que, juntament ab dita Josepha Maria Guillem, són de la dita Ygnacia Guillem» (id., 16r),
alternant, per referència als mateixos subjectes, el singular i el plural.14 En seguida de, indicant posterioritat
en el temps, ‘després de, a continuació de’: «Ab sentència donada y pronunciada per lo justícia de Lyria, en
22 de dehembre 1673, fonch declarat Joachim Mansua, llaurador de Lyria, per verdader dueño y señyor de
dos fanegades de terra en la horta de Lyria, partida de la Closa [...], y dita sentència, en seguida de quedar
probada la quieta y pacíca possessió per espay de més de 40 añy[s], serveix en lloch de qualsevols títols y
actes fahents al domini de dita terra» (2129, 27r), «Ab acte per Francisco Cervera, escrivà, en 14 de agost
1761, en seguida de un decret del clero de Lyria al peu de un memorial [...]» (id., 44r).
Apareixen les locucions, formades amb obs, en obs de: «sobre la compra de una terra de Pere Ruvio de Pere,
en obs de quitar al clero un censal» (2366, 221v) i per obs de: «per obs de pagar a diferens acreadors» (637,
178v), «per obs de respondre cascun any [...] en una paga 100 lliures als hereus de Visent Navarro» (2032,
264r), forma arcaica, que es conservava encara en el llenguatge administratiu del segle XVIII;15 la trobem
també formant parella sinonímica amb altres mots, amb obligació: «per obs y obligació de pagar» (1803,
58r), i amb càrrec: «per obs y ab càrrech de respondre anualment al reverent clero 6 lliures» (1803, 222r),
«la qual venda otorgà dit alcalde ordinari ab los càrrechs y ops següents: Primo, ab càrrech de pagar a dit
clero 70 l. de capital i també en solitari [...]» (2129, 35v), com a substantiu, fora de tota fórmula, amb els
sentits d’‘obligació; necessitat; condició’: «Jaume Blasco féu retrovenda al clero de la sobredita casa per los
mateixos obs en què la tenia comprada del dit clero [...], en lo mateix preu de 600 l. 10 s., y de estes en lo
càrrech de correspondre a Dn Joseph Soler y Martínez de la paga» (2129, 47r), «Per obs de lluir y quitar a
Francisco Asensio 25 l. de capital y 25 s. de pensió [...], per dits obs bené a Joseph Beltrhan (sic), laurador
2004: 19, 131-132).
14 En el DCVB, amb un sentit diferent, en nom d’algú ‘per encàrrec d’ell, obrant en representació d’ell; invocant l’auxili o protecció
d’ell’.
15 Coromines (DECat, VI, 20) armava que era un «mot molt comú durant tota l’Edat Mitjana i no del tot antiquat ns a la primera
meitat del segle XVII», però, com veiem, es mantingué encara en els textos administratius setcentistes, continuadors de la tradició
escrita de l’època foral.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 162
de Líria, y als seus tres fanecades de terra [...] dit venedor otorgà carta de pago al comprador en esta forma:
que de sa voluntat es retingué 95 l. 3 s. 4 per a cumplir els obs de dita escriptura» (id., 54r).
Hom contraposa vendre al diner ‘vendre al comptat’: «determinaren dits srs. que la casa que el clero comprà
de Jaume Blasco, que ans era de Vicent Huete, es traga al pregó y que es vena al diner al matjor postor»
(2366, 158r), i vendre (o comprar) a debitori ‘a terminis’: «que el dit compraria dita casa a debitori per 8
añys, pagant a pagos eguals corresponents» (2366, 164r), «determinaren que la casa de Barona, si no es pot
vendre al diner, que es vena a debitori, y de les pagues e interès en cada añy es celebren misses segons la
disposisió testamentària de la Pasquala Pasqual sa mare» (id., 189r). Amb el verb vendre també es diu vendre
a carta de gràcia (637, 182v; 2361, 37r) i vendre a veu de pregó (637, 186v).
Contacte de preposicions: per a en: «Servixen les 62 l. [...] y pensió 3 l. 2 s., per a en part de la dobla dels
Sants Ynnocens» (3003, 39r), de per, en l’estructura de per mig: «camí de per mig” (637, 178v, 190v, etc.),
«séquia de per mig» (id.), «carrer del Convent de per mig» (id., 180v), «plaza de per mig» (id., 180v).
Coordinació de preposicions: «Havents (sic) el clero informat de sos abogats y aconsellat de aquells el que
era convenient el inviar un beneciat del clero a la ciutat de Roma, sobre y a  de la dependència de Vicent
Huete» (2366, 16v), «en los comptes de les sues collectes, vers e contra dit clero» (id., 26v).
6 Lèxic
En aquest apartat es troben moltes novetats respecte als diccionaris històrics i etimològics. Limitant-nos ara
als mots o accepcions no registrades en el DCVB ni en el DECat, podem citar diferents formes. Destaquen
els mots derivats, les variants formals i les accepcions no registrades.
Mots de l’àmbit juridicoadministratiu.
allargar-se (una del·liberació) (en lo libre de delliberacions) ‘anotar-se’: «però no aven-se allargat esta
del·liberació per omissió del síndich de dit St. Hospital, avent transcurrit alguns añys, y reiterat per este
reverent clero altre memorial [...], manant s’allargàs en lo libre de del·liberacions de dit St. Hospital» (1803,
193v), accepció no registrada.
capsovar, capsouar, verb no registrat en els diccionaris històrics i etimològics, derivat de capsou ‘quantitat
o tant per cent que cobrava el procurador o el qui intervenia en la solució d’un negoci’ (DCVB). «Sobre
capsovar. Ittem, se excità una espècie de capsovar lo votiu (sic), sobre la qual es communicà, però per ser
cosa que a tots els srs. reverents toca, es suspengué, y se allargà a altre cabildo, y sobre dita espècie en ell es
resoldrà lo més convenient» (2366, 11v), «es reconeix ser supleruo el capsohuar les distribucions votives»
(id., 100v).
En el DCVB es registra compart amb el sentit de ‘persona que en un assumpte jurídic és part juntament
amb una altra’, sense documentació, com en castellà comparte ‘el que es parte con otro en algún negocio
civil o criminal’ (Diccionari de autoridades, 1783, en NTLLE). Però nosaltres el documentem amb un altre
sentit, per referència a la part d’unes terres que, amb unes altres, formen un conjunt, i que es divideixen per
vendre’s per separat: «estes terres, que són les 13 fanecades que estan camí de el Molí [...], en veneren part
de elles a carta de gràcia el dit Juseph Pasqual de Vitoriano y sa muller al canonche Durango, segons escritura
otorgada per Juseph Bru, notari, a 17 de noembre 1715; y enaprés lo mateix Juseph Pasqual de Vitoriano y
Agna Molins [sa muller] veneren en venta absoluta la part restant de dites terres y el dret de redemir la atra
conpart que a carta de gràcia tenien venuda al dit Durango, per escritura rebuda per Gabriel Uguet, notari
de... » (2361, 225r). Per tant, s’entén compart com una de les parts que, amb una altra, forma un conjunt.
corrent: «Deu Vicent Ascensi, y la ansa Jusep Barber, de rosech y corrent, ns 31 de deembre 1754, consta
en lo llibre de 1753, a cartes 501, cinquanta-nou lliures» (637, 158v), per oposició a rossec (o ròssec);
segurament fa referència als deutes que estan al dia, sense endarreriments. Accepció no registrada en els
diccionaris. Cf. al corrent ‘cabal ns al temps present; sense deutes endarrerits’, posar-se al corrent ‘pagar
els deutes endarrerits i posar-se cabal ns al temps present’, estar al corrent ‘estar cabal ns al present’
(DCVB).
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 163
decretata ‘decret’, ‘decretació’: «Y dit sr. vicari general, al peu de dit memorial, per sa pròpria mà escrigué
la decretata següent» (2366, 10r), «comptadors des de el dia de la decretata del present memorial en avant»
(id., 394r). Mot no registrat en els diccionaris històrics i etimològics.
despoli: «Taula de les regalies de Taverna, de atrasos y corrent, ns 31 de dehembre 1754. [...] Despoli de
relichosos... 146. Fleca rosechs... 147. Fleca corrents... 149. Forn rosech... 150. [...] Morques, venudes... 167
[...] Títols, níquils... 178» (637, 138v-139r), variant d’espoli no registrada en els diccionaris; explicable per
confusió de prex, o per creuament amb el castellà despojo sinònim en aquella llengua d’expolio.
El mot divisor no es registra en el DCVB ni en el DECat amb el sentit de ‘persona encarregada de dividir
i distribuir els béns d’una herència’, com el trobem en aquest text de 1763, juntament amb partidors i
adjudicadors: «els doctors don Francisco Martínez y don Juan Batiste Nebot, divisors, partidors y
adjudicadors nomenats per a dits efectes en los béns de la herència de dit don Pasqual Mas de Pelayo, li
adjudicaren a dit dona Maria Vicenta, per lo llegat del quint, una casa [...]» (1803, 57v).
elongació no es registra en els diccionaris per referència a la prolongació de la vigència d’un document,
en aquest cas aplicat a una carta de gràcia: «lo reverent clero [...] prolongà esta carta de gràcia al dit dr.
Francisco Riera per temps de altres 14 añys. [...] En esta escritura se’ls imposà al dir dr. Rebera (sic) la
obligació de haver de pagar lo quindeni, en cas de deure’s, per quant en lo primer añy de la elonganció
es vencia este, y per ser aquella en favor del dit Ribera, devia este pagar-lo, a lo que se obligà en dit acte»
(1803, 59v), en el DCVB es recull amb un sentit similar elongament ‘allargament, demora’, com a veu antiga,
derivat d’elongar.
enfrontació ‘afrontació’: «... que enfronta en terra de Antoni Miñana, de Jusep Sala de Pere, [...] en terra
de Jusep Bono de Juan y en la séquia Fonda, les quals enfrontacions al present extén» (637, 182v). Mot no
registrat en els diccionaris històrics ni normatius; derivat d’enfrontar ‘afrontar’,16 com el sinònim afrontació
deriva d’afrontar.
El verb especialar no es registra en els diccionaris amb el sentit d’establir el deutor la garantia d’un bé
immoble per un cens o censal, tal com el trobem en alguns documents, ex. «Ab carta pública rebuda per
Timotheo Garcia, not, a 6 de dehembre 1718, Dª Thomasa Ferrer, viuda de Dn Antonino la Cosa, carregà a
favor de el reverent clero 100 sous per preu de 100 l. s., pagadors en 8 de dehembre, per obs de celebrar un
aniversari y misses resades per Berthomeu Almenar [...], y espesiala 8 fanecades de terra horta en lo terme
de Moncada partida de el Roll de Benifaraig [...]» (2361, 143r), «el qual carregament feren sobre una cassa
en lo poble de Moncada en lo carrer de les Barreres, y sobre 13 fanecades de terra horta en la partida de
el Pontarró de el mateix lloch, que confronten en la matexia (sic) casa especialada carrer de les Barreres
enmig» (id., 37r), amb un sentit similar, donar per especial: «en 21 de febrer 1742, Matheu Baylach y Ana
Maria Trenco, cònyuges del poble de Alfara, es carregaren un senso de propietat de 40 l. y ànua pensió de
40 sous [...], y donaren per especial de este carregament una casa, sita en lo poble de Alfara, en lo carrer del
Pou» (id., 30r). El bé immoble que actua com a garantia és l’especial: «en 4 de febrer 1739, Miquel Molins
[...] es carega dos aniversaris per ànimes: el u per ànima de Gerònima Folgado y altre per Jusepa Rodrigo,
celebradors en lo dia de St. Geroni, y el altre en dia del Nom de Maria, y el espesial són tres fanecades de
terra campa en la partida del Tornegal en la orta de Alfara» (id., 119r), «en cas de no venir resposta y orde
per a el pago, [...] determinaren dits srs. que [...] no venint dins dit termini, sens altra detensió, se embargue
el lloguer de la casa de la placeta, especial del censal que corresponien els Borrasos» (2366, 151v); mot que
pot usar-se també com a adjectiu: «y avent estos fet divisió de béns [...], li toca la casa especial de este senso
a Perre Durbà» (2361, 255r).
16 De fet, el verb enfrontar, que trobem també en el mateix text com a sinònim d’afrontar, no es documenta amb aquest sentit en els
diccionaris històrics i normatius. Vegem-ne un altre exemple procedent del mateix llibre: «una casa situada en lo carrer del Convent,
que enfronta en casa de Andreu Langa per un costad, per altre [...], per davant en [...] y per les espaldes en la orta del poble» (637,
178v). En el DCVB enfrontar es registra amb els sentits relacionats ‘tenir davant; estar enfront’, ‘estar de cara, enfront’, però no amb
el d’afrontar ‘ésser contigu; tenir comuns els límits (una terra o casa amb una altra o amb altra cosa)’, que és el que té enfrontar en
el nostre text. En el ms. 637 conviu amb el castellanisme lindar (179v, 180v, 190v), menys usual; en altres textos també adaptat en
llindar (1803, 57v). En altres documents es troba, amb el mateix valor, el verb afrontar (1629, 67r, 103r), i el substantiu afrontació
(1629, 103r; 2032, 262r).
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 164
los francs: «veneren a este reverent clero [...] una cada (sic) de terra horta plantada de moreres, situada
en los franchs de Masanasa» (1803, 19v), probablement terra franca, exempta de subjecció, de domini
senyorial; segurament per un procés de substantivació. En el DCVB només es registra com a adjectiu franc
‘lliure; exempt de subjecció, de domini d’altri, d’impediment’.
infrafermat: «de l’infrafermat arxiver» (2366, 223v), per referència a la persona que signa un document, un
text. Mot no registrat en el DCVB ni el DECat, que recullen només fermar ‘signar’.
Esmentem la variant formal pley ‘plet’, que es repeteix diverses vegades en el ms. 2366 (f. 259v, 265v, 291v,
303r, etc.), on compareix juntament amb les formes més conegudes pleyt i plet. Deu haver-se format a partir
de pleit, per la raresa de la terminació -eit en català i per atracció dels mots més corrents en -ei, com llei, amb
la qual comparteix l’àmbit jurídic.
rearrendador: «Taverna, rosechs. [...] Deu Gregori Compayñ y ses anses, Pere Miñana y Manuel Vercher [...]
sis-centes quinse lliures, dènau sous y huit. [...] En 20 de dehembre 1754, cobrí yo, fr. Cebrià, col·lector, de
Francisco Canet, com a rearendador de Gregori Compañy, cent lliures, a conte del contraescrit deute» (637,
172v-173r). Derivat de rearendar. En relació amb aquests mots, xem-nos en la variant formal reanrendar,
amb anticipació de la nasal: «ab pacte de no poder reanrrendar y de adobar lo carrer» (2032, 84v).
resarció: «y es componga la resarció del gravamen en la tranza de les carns» (2366, 187r), derivat de resarcir.
Els diccionaris inclouen resarciment, però no resarció.
respondre ‘satisfer un pagament, pagar’, ex. «en la presisa obligació de aver de respondre al reverent clero
5 lliures 5 sous per a la celebració de un eyxercici de la Pació del Señor, celebrador en lo primer divendres
del mes de octubre de cascun añy» (1803, 215r), «El qual censal al present paga Esperansa Mustienes, per
haver comprat la sobredita casa, ab obligació de respondre dit censal, segons consta per la venda judicial»
(id., 220r), que cal posar en relació amb responsió ‘pagament periòdic amb què cal contribuir al tresor d’una
institució’ (1803, 4v, 93v, 95r).
El femení testatriu (2366, 275r) no es registra en el DCVB ni en el DECat, però sí que el trobem en documents
valencians del segle XVII.
Altres mots d’interès no registrats en els diccionaris històrics i etimològics.17
L’adjectiu alter, altera ‘alt, elevat’, aplicat en el text a les terres de conreu d’una elevació excessiva: «havent-
se propossat un recado de alguns arrendadors de terres en Benaguasil si ajudaria el clero a rebaixar les terres
alteres, determinaren [...] que sia obligació dels arrendadors rebaixar les terres que per raho de les solades
eo depòsits de la aigua es queden alteres eo altres si per sa utilitat demanaren el rebaixar» (2366, 202r). En
els diccionaris que el recullen, alter hi gura només com a substantiu. En el DCVB alter ‘elevació petita del
terreny’.
benvengut, donar el benvengut (2366, 245r). En el DCVB i en el DECat (IX, 114) només en femení,
benvinguda o benvenguda, com a substantiu amb el sentit de ‘salutació que es fa a un qui acaba d’arribar’.
cep, com a una mena de mesura agrària de superfície, diferenciada de la fanecada (o fanegada) i de la quarta,
i segurament menor; accepció no registrada en els diccionaris històrics i etimològics, ni en els normatius; és
molt comú en el ms. 2129, procedent de Llíria, ex. «dos fanecades, una quarta y mitja ab deu ceps de terra
en la horta de Lyria, partida de Beniali» (3r), «Fanegada y mitja, ab xexanta ceps més de terra, situada en la
horta de Lyria, partida del Vall o Molí Draper» (9r), «veneren a este clero una fanecada, una quarta, vint-y-
quatre seps y mix, ab moreres» (20v), «veneren al clero de Lyria les sobredites dos fanecades y mitja ab dos
seps terra horta camí de València, partida de Beniali» (49r).
desinobediència (text desinovediència) (2366, 234v), derivat d’obediència amb la suma de dos prexos
negatius des- i in-. En el DCVB i el DECat (VI, 41) es registren desobediència i inobediència, però no
desinobediència.
17 Encara que aquests mots coneixen un ús més ampli que el pròpiament juridicoadministratiu, tenen un ús relacionat amb aquesta
documentació, de la qual formen part per la precisió tècnica que hi aporten.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 165
El DCVB no registra el mot fanegada, i Coromines (DECat, III, 875) considera errònia «la forma fanegâ,
fanegáes que Max Thede atribuïa a l’Albufera de València», i arma que «enlloc no es diu més que amb
-k- en la nostra llengua». Amb tot, la presència repetida de fanegada, fanegades en el ms. 2129, procedent
de Llíria, juntament amb fanecada, fanecades, conrma la realitat valenciana d’aquesta forma, ex. «les
sobredites sis fanegades de terra» (f. 4v), «vené al clero y capellans de la parroquial església de la vila de
Lyria, fanegada y mitja ab 60 ceps mes de terra» (f. 9r), «Estes tres fanegades y tres quartes de terra» (f.
23r), «dos fanegades de terra en la horta de Lyria» (f. 43r). El substantiu fanecada, nom de mesura agrària,
és propi del valencià, i segons el DCVB i Coromines (DECat; DCECH, II, 849), derivat de l’arabisme
faneca ‘mesura de grans’. L’àrab fanîqa continua també en el castellà fanega (hanega), que origina el derivat
fanegada (actual hanegada), i arag. fanega, fanegada. Per tant, estem en presència d’un dels nombrosos
arabismes compartits pel castellà, l’aragonès i el valencià, i sobre els quals, és difícil de saber si ens han
arribat a través de l’aragonès. En el cas de la variant valenciana amb -g- fanegada, que es documenta ja al
segle XIII en el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (CICA), on es contenen diversos aragonesismes,
si bé es podria explicar internament com una sonorització de la velar oclusiva sorda entre vocals, no hi seria
tampoc descartable la suma d’una interferència aragonesa. La documentació de la variant fanegada a Llíria
al segle XVIII prova la continuïtat d’aquesta forma en èpoques recents, i permet conrmar la informació
dialectològica de Thede.
L’adjectiu femera, aplicat a un tipus de terra de conreu, probablement terra d’horta, adobada amb fem:
«de dos fanecades de terra femera, que de molts añys a esta part ha possehit y gozat pacícament, sens
contradicció alguna» (1629, 102r), «per dos fanecades y mitja en la horta femera de dita vila, partida de
Beniaro» (id., 103r), «12 fanecades arrozal partida de Serdeñano, sots certes confrontacions, y 2 fanecades ½
femera partida de Beniaro, apreciades a saber: les dotse fanecades arrozal partida del Cerdeñano en 28 lliures
y les dos fanecades ½ femera, partida de Beniaro, en 60 lliures» (id., 66r), a Benaguasil.18
L’ús d’immiscuït, immiscuïda amb el sentit d’‘inclòs, ubicat, situat (en un lloc)’: «Posehix la sglésia collegial
de Gandia tres fanecades de terra, y el excés y més valor de dos fanecades y tres quartons de terra horta
[...], immiscuïdes totes en un tros de terra horta de 15 fanecades, en terme de Gandia» (3003, 79r). Els
diccionaris històrics i normatius només recullen immiscuir-se (i immiscir-se) amb el sentit de ‘mesclar-se,
car-se en un afer sense tenir-hi dret o sense ésser-hi demanat’. La forma normativa actual és immiscir-se
(llatí IMMISCERE ‘mesclar, barrejar; car-se, prendre part’), però, com diu Coromines (DECat, V, 626),
immiscuir-se (llatí tardà IMMISCUERE) és ja antic en català, i actualment, com es llegeix en el DCVB, és
«la forma usual».
L’adjectiu medier en: «les quals cinch fanecades afronten per una part ab les altres cinch, que són hui de
Domingo Ruiz, marge medier enmig» (2032, 264r), és a dir, marge mitger, que assenyala la partició o divisió
entre dues propietats rurals, no gura en els diccionaris. Possiblement cal relacionar-lo amb el cultisme
mediar ‘dividir’, que es documenta en sant Vicent Ferrer (cf. DCVB; DECat, V, 675), igual que de mig
deriva el sinònim popular mitger. En castellà existeix el substantiu mediero, però amb sentits ben diferents:
per referència al mitger, o ‘persona que conrea les terres d’altri i es reparteix amb ell els fruits a mitges’,
documentat amb aquest sentit des de l’època medieval, i amb els sentits, més moderns, de ‘persona que hace
o vende medias’ (cf. NTLLE; CORDE).
mollonada ‘terreny assenyalat o delimitat amb mollons’, i tirar mollonada ‘amollonar’: «Dit syndich
expressa com en la vila de Benahuazil occurria el estar de orde del rey un chuche a  y efecte de señalar les
terres en què es podria fer arròs en avant, y tirar mollonada, y tenint el clero, com administrador de Vicent
Huete, algunes terres en lo terme de ditta vila, que podria ser caure fora la mollonada, de lo que se li seguiria
notable perjuhi a la administracio, y per a saver si auria algun camí per a que totes quedasen compreses dints
(sic) la mollonada, determinaren [...]» (2366, 233r). El DCVB i el DECat (V, 757) registren amb aquest sentit
el masculí mollonat, com a mot antic, documentat en 1342, però no mollonada. Mots derivats de molló, com
18 Cf. el substantiu femera ‘femer’, que documentem en alguns textos valencians del segle XIX, ex. «Parroquiana, hi à fem? [...]
Pase avant, y vecha si pot carregar en tot. [...] Aprete, aprete el cabàs, que tot cabrà. Ahí hi à corfes de programes, fulles de contes
donades, raspes de promeses, proyectes pansits, trosos de pensions orits, segó de decrets y órdens; tot lo demés és brosa menuda
de parts, acsions y totes les demés andròmines, que li asegure que es va a fer una femera que en tota l’Horta la tindran...» (El Mole,
València, 1837, vol. II, p. 60), mot no registrat en el DCVB ni en el DECat, anàleg a l’aragonès femera ‘estercolero’, ex. «ande ros
cochins pichaban / u se feban as femeras» (Blasco, Sánchez, Gurría, 2005: 171). Sobre aquest mot, vegeu també Martí (2011).
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 166
el verb mollonar o amollonar. El substantiu mollonada id. es documenta ja en els establiments d’Albocàsser,
del segle XV (Guinot, 2006: 370).
retrodit, a ‘dit abans, arrere’. «arrendà les retrodites terres al dit Francisco Varea per 6 anys» (1629, 164v),
«feu nou arrendament de la retrodita terra» (id., 206v), format com retroescrit (1629, 146v, 147v; 1803, 57v),
que sí que gura en el DCVB (retroscrit). Sinònim de supradit (1629, 45r), que també es recull en el DCVB.
travessó: «en un bancal de la administracio de mossén Aguirre [...] y à necessitat de algun reparo en la paret
que el circuís, y també de plantar en lo cami alguns travezons per a que els carros y galeres no arruïnen
les parets» (2366, 348v). Mot no registrat en els diccionaris. Deu tractar-se de peces o barres, segurament
de fusta, per resguardar la paret del pas dels carros pel camí. Cal relacionar-lo amb mots com travesser i
travessa, derivats, segons Coromines (DECat, 200-202), de través (
vaca, derivat postverbal de vacar: «Que el racional notarà els dies que hy aurà vespres y completes, o vespres
tan sols, nocturno o vaca dels ofcis de vesprada en un paper» (2366, 3v).
7 Toponímia i antroponímia
Com s’ha dit dels textos del dret local valencià (establiments i cartes de població), en relació amb la
toponímia (veg. Casanova, 1983: 78), podem afegir que els llibres d’administració eclesiàstica, que tenen,
així mateix, un caràcter local, són de gran interès per a l’estudi onomàstic, no sols de la toponímia, sinó
també de l’antroponímia, i dins d’aquesta, d’una branca eminentment popular, com és la malnominació, no
sempre ben coneguda des d’una perspectiva històrica, perquè la majoria de fonts escrites no solen contenir
gaire informació en aquest sentit.
Pel que fa a la toponímia, entre altres coses, permeten documentar topònims locals no registrats en el corpus
Toponímia dels Pobles Valencians (TPV). Per exemple, partida de Baybell (la Valldigna, probablement
Tavernes) (637, 181v), partida Nova (Tavernes de la Valldigna) (637, 179v, 182v), séquia de la Pobrea i
séquia de la Bova (Tavernes de la Valldigna) (637, 182v, 190v), camí de la Travessa (Albalat de la Ribera)
(1803, 59r), séquia de Ballbert i séquia dels Cirers (Albalat de la Ribera) (1803, 59r), partida al Camí de
l’Alcúdia (Carlet) (1803, 27r), partida d’Andarella, partida dita del Roll de En Sarrià eo de Andarella
(València) (1803, 152r, 165r),19 partida de Caputxins (Capuchins) (València) (1803, 49r), partida de Castelló
de Na Rufarda (Russafa) (1803, 204v), partida d’Empedrís i partida de la font de l’Empedriz (Catarroja)
(1803, 204v).
En altres ocasions, en TPV es registren amb formes diferents. Per exemple, la Marina (partida) (Tavernes de
la Valldigna) (637, 179v), en TPV: Vora Marina (partida), séquia de Vora Marina i camí de Vora Marina;
partida del Barranc dels Serrans (l’Olleria) (1573, 18), en TPV: barranc de Serrans (barranc). També es
poden documentar variants formals diferents a les vehiculades en el corpus TPV, per exemple, partida de
Masalari (637m 184v, 189v) i partida de Masalali (id., 187v) (Tavernes de la Valldigna), en el TPV: el
Massalari.20 També en relació amb realitats diferents; per exemple, partida del Gat (Tavernes de la Valldigna),
en TPV: ullal del Gat i séquia dels Gats.
En el camp de la malnomínia, alguns documents, com el ms. 637, ofereixen una enorme riquesa a
l’investigador, ja que la gran majoria dels noms propis de persona hi van acompanyats del malnom, car
aquesta era segurament la forma amb la qual eren coneguts i identicats habitualment al poble. Per exemple,
«Jusep Estruch, dit Besó» (184v), «Francisco Fons el Besó» (189v), «en terra de Miquel, dit Cuecà de
Benifayró» (189v), «Miquel Sala, dit el Frare» (179v), «Jusep Fons el Moreno» (188v), «Juan de Alzira, dit
Peris» (181v), «Francisco Estruch de Jusep, dit el Polit» (188v), «Jusep el Povil» (179v), «en la de Jusep
Grau el Ros» (189v), «Jusep Sansaloni dit el Ros» (190v), «en terra de Francisco Cabrera, dit Sala» (180v),
«Jusep Esquiruela de Miquel, dit Sastre» (182v), «Roch Felis (dit de la Tendra)» (187v). De vegades el
sobrenom va precedit de la preposició de, indicant segurament el nom, el llinatge o el malnom del progenitor,
19 En l’OnCat (VI, 49) es registra Andarella «com una de les séquies principals de l’Horta de València».
20 En l’OnCat (V, 221) es considera Massalari dissimilació de Massalali, compost de l’àrab manzal ‘hostal, estatge, alberg’ i del
nom propi Ālī. Amb la documentació en el nostre text, comprovem que les dues formes, l’etimològica Massalali i la dissimilada
Massalari, eren populars a mitjan segle XVIII.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 167
ex. «que enfronten en terra de Antoni Grau de Tio, en la de Jusep Ripoll de Antoni, de Jaume Bono, y de
Antoni Grau de Peu» (189v). Més amunt n’hem vist un parell d’exemples més, en aquells casos formant una
mena de doble sobrenom; recordem: «Jusep Esquiruela de Miquel, dit Sastre».
Però no únicament en aquest, també se’n poden trobar en llibres d’altres procedències. Per exemple, en el
ms. 2129, de Llíria: «ab terra de Jaume Thomàs, àlias Guillem» (9r), «Comprat tot de Miquel Montessino,
dit Súrio, el matjor» (12r), «Esta casa fonch venuda a Francisco Alama, dit Cañada, matjor» (47r); en el ms.
3003: «Jusep Peyró, dit lo Mellat» (8r).
8 Interferència del català sobre el castellà
Hem tractat ns ara dels documents que continuaren utilitzant la llengua catalana durant el segle XVIII,
però no hem d’oblidar el rendiment que la història de la llengua pot extraure d’aquells escrits que van ser
redactats, en tot o en part, en castellà, els quals són una font impagable en l’estudi de l’altra direcció de la
interferència lingüística, és a dir, del català sobre el castellà parlat o escrit a les nostres terres.
El tema de la interferència exercida en el domini lingüístic català per part de la llengua catalana sobre el
castellà durant el període conegut tradicionalment com «Decadència», a pesar del seu interès, no ha rebut
massa atenció per part dels lòlegs, els quals s’han centrat més en la direcció de la interferència des de la
llengua més prestigiosa (el castellà) a la de menor prestigi (el català). Si en un altre lloc ens hem ocupat, a
través de la literatura dialogada popularista, del fenomen de la interferència exercida en el passat pel català
sobre l’espanyol parlat pels catalanoparlants de les classes mitjanes i inferiors (Martí, 1996), ara volem cridar
l’atenció sobre el fet que, a través dels llibres d’administració eclesiàstica, es pot valorar la interferència del
català sobre la llengua castellana escrita per uns escrivans catalanoparlants, hereus en bona part d’una tradició
juridicoadministrativa autòctona, i que escriuen, sobretot en els nuclis rurals, en un ambient catalanòfon, i
comprovar que la interferència en la direcció català → castellà entre els catalanoparlants no es limitava a
l’àmbit col·loquial i popular, sinó que podia arribar a un registre formal. Aquest fenomen provaria també que
els coneixements del castellà d’alguns dels escrivans d’aquests llibres, sobretot els destinats al medi rural,
no estaven gaire consolidats.
Vegem ara uns exemples de catalanismes en els textos administratius escrits en castellà. En les graes, ús de
s per c o z, que representa la pronúncia [s] de la [θ] castellana: serrojo (139, 27r), capasitos (id., 41v), «dies
y ocho» (2491, 178r); ús de qu per cu: «quatro» (139, 27r).
En el lèxic: botiguero de especies (1803, 212v), corriola (139, 30r), manobre (id., 27r), se resmersaron
(1803, 32v), truja (de campana) (139, 34r), estella (de llenya) (id., 139, 41v). Algunes d’aquestes veus
d’origen català permeten conrmar la presència valenciana de mots que en els diccionaris històrics, no es
recullen, o no es documenten, en aquest dialecte, cas de plantada ‘plantació’: «de labrar, desbrozar y cabar
las moreras de la plantada de la Virgen» (139, 29r), que el DCVB i el DECat (VII, 589) registren només
al Principat, o del verb custodir ‘custodiar, guardar’: «del arca donde está custodida la ropa de la cama
del señor» (139, 27r),21 o documentar mots que no ho estan en els diccionaris històrics i etimològics, com
serrada: «De los estellones de la serrada» (139, 41v), referit a l’acció i efecte de serrar, o regatge ‘reg,
irrigació’: «De el regache de dicho año para azeyte» (139, 41v), no documentat en el DCVB i que el DECat
no localitza ns al Diccionari ortogràc de Fabra.
21 El verb custodir ‘custodiar, guardar’ (Liber iudiciorum del
segle XII. Segons Moran (2004: 53-54), la u (custodir del Liber mostra que és una solució culta, mentre que
«en català antic les formes documentades són costoir, costeir (...) i també custoir», i relaciona el català custodir amb el gascó de
Comenge acoustoudir ‘tenir cura’, i pensa que, «com que en gascó també és aquesta una solució sàvia, és probable que fos un mot
usual en el llenguatge jurídic dins l’àmbit pirinenc». Podríem afegir-hi que custodir també es documenta en textos aragonesos
medievals, dels segles XIII, XIV i XV (CORDE; Savall, Penén, 1982: 299). A pesar que els diccionaris històrics i etimològics no en
citen documentació valenciana, custodir es documenta, així mateix, en valencià, i encara al segle XVIII, cf. «En 13 de abril 1712 lo
illustre Capítol nomenà als senyors canonges Mascarell, Ortí, Datos y Belvís per a trastechar y regonéixer el puesto hon se puxa fer
nova sacristia per a custodir les relíquies de esta santa església» (Arxiu de la Catedral de València, lligall 302, f. 4r), «y custodit en la
caixa, / de la qual tenen les claus / lo senyor corregidor / y dos regidors decans» (Fiestas centenarias con que la insigne, noble, leal
y coronada ciudad de Valencia celebró en el dia 9 de octubre de 1738 la quinta centuria de su christiana conquista, referidas por
Don Joseph Vicente Ortí y Mayor, València, Antonio Bordazar, 1740, p. 113).
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 168
Els mots poden experimentar algun tipus d’adaptació formal a les característiques fonètiques i morfològiques
del castellà. Canvi de ss en z: frontiza (139, 34r), despalatalització de la ll- inicial i sux -ero: lumenero:
«Ittem, al lumenero de traher los santos oleos» (139, 27r), mot valencià i del Matarranya (DECat, V, 302),
compartit amb l’arag. luminero, documentat ja al segle XIV (CORDE), d’on probablement ens va arribar.22
Epítesi d’una -n als mots acabats en vocal tònica: reboltón: «De la madera para el tejado de la sacristia, y
reboltones» (139, 31r), estellón (139, 41v); o d’una -o en mots acabats en consonant: paño: «y otro paño y
llave para la abadia» (139, 34r). Canvi de -t nal en -d, en albad: «de un entierro de cuerpo mayor y de un
albad» (139, 57v). Es poden trobar formes ultracorrectes, com sietecientos (2491, 178r), i autèntics híbrids
lingüístics, com desiembre (2491, 178r), i en l’àmbit de la morfologia verbal, moriendo (2491, 178r), amb el
lexema del català morint i la terminació del castellà muriendo.
9 Conclusions
Al segle XVIII, després del decret de Nova Planta, i davant l’increment de la pressió exercida pel castellà
en l’àmbit administratiu i sobre la producció literària culta, el català escrit va veure molt reduïdes les seues
possibilitats, encara que segurament no de la mateixa manera en els diferents territoris de la llengua. En
aquest sentit, l’administració eclesiàstica fou, almenys al País Valencià, un dels pocs àmbits en els quals la
llengua catalana es va poder mantenir amb una certa continuïtat en un registre formal. En aquest article hem
presentat una mostra de la llengua d’aquests textos, i n’hem estudiat les potencialitats que presenten per a la
història de la llengua.
Des d’un punt de vista intern, aquests documents suposen la continuïtat de la llengua administrativa de
l’època foral, per la qual cosa s’hi troben encara solucions clàssiques, inusuals en els textos col·loquials de
l’època. Però aquests textos administratius manuscrits, pel seu caràcter intern i el seu àmbit local, es mostren
permeables a la llengua parlada en un lloc i en un temps concrets. Això, unit a la manca o escassessa d’estudis
sobre aquest tipus de documentació, i sobre la llengua d’aquesta època, especialment al País Valencià, fa que
s’hi troben formes poc conegudes, o no registrades en els diccionaris històris i etimològics, o registrades més
tard, o que permeten ampliar-ne l’àrea geogràca coneguda. A més, com hem vist, són una font a tenir en
compte en l’estudi històric de l’onomàstica.
Des del punt de vista de la història social de la llengua, aquesta documentació possibilita l’estudi de la
interferència lingüística en relació amb el castellà. Hem vist el rendiment que se’n pot obtenir en els processos
de canvi de codi condicionats per factors sociolingüístics, i com el contacte lingüístic entre el català i el
castellà es pot entendre també en sentit invers, en l’estudi del procés d’interferència del català sobre el
castellà parlat i escrit per catalanoparlants, i provar, així, les deciències en el coneixement de la llengua
castellana entre els escrivans catalanòfons de l’època.
Bibliograa
Blasco, Ana Cristina; sánchez, Manuel; Gurría, Alejandro. Tradición oral y habla de Ballibasa, Huesca:
Yalliq, 2005.
canet i llidó, Vicent. “El valencià en l’església: 1707-2007”. Anuari de l’Agrupació Borrianenca de
Cultura [Castelló: ABC, Universitat Jaume I], núm. 18 (1993), pàg. 93-110.
casanova, Emili. “El dret local valencià i la història de la llengua catalana”. Revista de Llengua i Dret
[Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya], núm. 2 (1983), pàg. 73-83.
casanova, Emili. “D’elements històrics per al restabliment del llenguatge administratiu català”. Revista de
Llengua i Dret [Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya], núm. 5 (1985), pàg. 61-73.
22 Però altres vegades es manté la ll-, com en llantiero: «De una campana de vidrio, y llantiero» (139, 31r), que representa la primera
documentació del mot respecte als diccionaris històrics. En el DCVB llantier ‘recipient petit d’una llàntia, dins el qual es posa el ble
i l’oli’, en valencià, sense documentació. El DECat (V, 77) es limita a incloure llantier entre els derivats de llàntia. En el DAg (IV,
293) llantier, amb un sentit diferent, ‘objecte de diverses formes per a col·locar la llàntia de vidre’, sense documentació.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 169
casanova, Emili. “Els estudis lingüístics sobre documentació administrativa d’èpoques diverses en el País
Valencià”. A: duarte, Carles; alaMany, Ramon (ed.). Tradició i modernitat en el llenguatge administratiu.
Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya, 1986, pàg. 75-109.
casanova, Emili. Memòries d’un capellà del segle XVIII. València: IAM/IVEI.
casanova, Emili. “La llengua al segle XVIII a través de Gabriel Ferrandis”. Torrens [Torrent: Ajuntament de
Torrent], núm. 15 (2003), pàg. 75-88.
CICA: torruella, Joan (dir.), Pérez saldanya, Manuel; Martines, Josep. Corpus Informatitzat del Català
Antic [en línia]. 2009. http://lexicon.uab.cat/cica> [Consulta: gener-febrer 2016].
coloMina, Jordi. «La simplicació dels grups consonàntics nals en català». A: schoenBerGer, Axel;
steGMann, Tilbert Didac (ed.). Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes,
III. Barcelona: PAM, 1996, pàg. 195-224.
CORDE: Real Academia Española: Banco de datos (CORDE). Corpus diacrónico del español [en línia].
http://www.rae.es> [Consulta: gener-febrer 2016]
DAg: AGuiló i Fuster, Marià. Diccionari Aguiló, a cura de FaBra, Pompeu; Montoliu, Manuel de. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 1917-1934, 8 toms.
DCECH: coroMines, Joan. Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos, 1980-
1991. 6 v.
DCVB: alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. Diccionari Català-Valencià-Balear. 2ª ed. Palma de
Mallorca: Moll, 1988. 10 v.
DECat: coroMines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial,
1988-1991, 10 v.
DIEC: Institut d’Estudis Catalans: Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: IEC, 1995.
duarte, Carles. “L’aprotament de la documentació històrica en l’establiment del llenguatge administratiu
català modern”. A: duarte, Carles; alaMany, Ramon (ed.). Tradició i modernitat en el llenguatge
administratiu. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya, 1986, pàg. 11-21.
duarte, Carles; Ferrer, Josep; torrents, Ramon (1984). “L’aprotament de la documentació medieval
en l’establiment del llenguatge administratiu català actual”. Revista de Llengua i Dret [Barcelona: Escola
d’Administració Pública de Catalunya], núm. 4 (1984), pàg. 3-9.
duarte, Carles; torrents, Ramon. “Notes sobre documents administratius dels segles XVI i XVII”. Revista
de Llengua i Dret [Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya], núm. 7 (1986), pàg. 7-11.
Gandia, Marc. “L’administració eclesiàstica i la llengua al Barroc tardà: La Col·legiata de Santa Maria
de Xàtiva”. A: escartí, Vicent Josep; roca, Rafael (ed.). Cabanilles i el Barroc valencià. Actes de les II
Jornades Culturals. Algemesí, 6, 7 i 8 de novembre 1996. València: Saó, 1999, pàg. 167-185.
Gandia, Marc. “Una mostra de delitat idiomàtica: Les actes capitulars de la seu de Xàtiva al segle XVIII”.
Revista Internacional d’Humanitats [Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona], núm. 31 (2014), pàg.
33-42.
GineBra, Jordi. “La lengua catalana en el siglo XVIII. ¿Una lengua doméstica?” Dieciocho [University of
Virginia], núm. 35.1 (2012), pàg. 105-116.
Guinot, Enric (ed.). Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-
XVIII). València: Universitat de València, 2006.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 170
Martí Mestre, Joaquim. “Contacte lingüístic entre el català i el castellà a la València dels segles XVIII i
XIX”. Caplletra [Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana], núm. 20 (1996), pàg. 207-
236.
Martí Mestre, Joaquim. Diccionari de Josep Bernat i Baldoví. 1809-1864. València: Denes, 2011.
Mas i Miralles, Antoni. La substitució lingüística del català: l’administració eclesiàstica d’Elx en l’Edat
Moderna. Alcoi: Diputació d’Alacant, 1994.
Moran i ocerinjaureGui, Josep. Estudis d’història de la llengua catalana. Barcelona: PAM, 2004.
NTLE: nieto jiMénez, Lidio; alvar ezquerra, Manuel. Nuevo tesoro lexicográco del español (s. XIV-
1726). Madrid: Arco Libros, 2007, 11 v.
NTLLE: Real Academia Española: Nuevo tesoro lexicográco de la lengua española [en línia]. http://www.
rae.es> [Consulta: gener-febrer 2016].
OnCat: coroMines, Joan. Onomasticon Cataloniae. Barcelona: Curial, 1989-1997. 8 vol.
Pitarch i alMela, Vicent. “La llengua de l’administració eclesiàstica (País Valencià, segles XVI-XVII)”.
L’Espill [València: Universitat de València], núm. 6-7 (1980), pàg. 41-76.
Pitarch i alMela, Vicent. Llengua i església durant el Barroc valencià. València/Barcelona: IIFV/PAM,
2001.
savall y dronda, Pascual; Penén y deBesa, Santiago. “Glosario de las voces provinciales y anticuadas
que se encuentran en los Fueros, observancias y actos de corte del reino de Aragón”, Archivo de Filología
Aragonesa [Saragossa: Institución Fernando el Católico], núm. 30-31 (1982), pàg. 293-319.
silvestre roMero, Aureli. Els llibres de comptes de la Batllia de Morvedre a la  del segle XIV. València:
Universitat de València, 2004.
solé i Cot, Sebastià. “La llengua dels documents notarials catalans en el període de la Decadència”,
Recerques [Barcelona: Associació Recerques], núm. 12 (1982), pàg. 39-56.
TPV: Acadèmia Valenciana de la Llengua. Toponímia dels pobles valencians. València: Acadèmia Valenciana
de la Llengua, 2009.
Vila Moreno, Alfons. La lengua valenciana en la administración parroquial (Siglos XVII a XVIII). València:
Del Cenia al Segura, 1983.
Corpus
Arxiu del Regne de València. Secció Clero. Llibres.23
139: Libro de gastos, cuenta de cargo y descargo de la parroquia de Benimuslem, ms. 139.
637: Llibre dels atrasos de la colecta de Taverna de l’añy 1754 en 1755, ms. 637.
663: Libre de la administració de Joan Batiste Sanchis, ms. 663.
1573: Libro que contiene las rentas de la iglesia parrochial de Ayelo de Malferit, ms. 1573.
1629: Administración del quóndam Vicente Huete, labrador de la villa de Lyria, que falleció en 2 de
noviembre de 1725, ms. 1629.
1803: Libre de censals carta de gràcia de la Iglécia parroquial de San Salvador, ms. 1803.
23 Per facilitar la identicació de les fonts documentals citades, les ordenem a partir del nombre amb què s’identica cada font en
l’article.
Joaquim Martí Mestre
El català en els llibres de l’Administració eclesiàstica del segle XVIII al País Valencià
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 171
2032: Llibre de la administració de terres y casses del reverent [clero] de S. Nicolau, ms. 2032.
2129: Títols de les terres que el reverent clero de Líria en son propi nom ha adquirit des de el any mil set-
cents y dèset avant, ms. 2129.
2361: Libre de sensos, sensals y devitoris del reverent clero de Moncada, fet en este añy de 1691, ms. 2361.
2366: Libro de capítulos del clero de la iglesia parroquial de Liria, ms. 2366.
2491: Libro de huertas de la iglesia parroquial de Santa Maria de Ontiñente prinsipiando en 1 de agosto
1751, ms. 2491.
2603: Libre de el drap deixat per Luïsa Canet [...], lla de la present vila [de Xàtiva], començant en lo añy
de 1691, ms. 2603.
3003: Libre 2 de béns sitis, que comensa en 3 de març de 1725, ms. 3003. [col·legiata de Gandia]