Castellanització I decadencia de la llengua a la comarca de bages. Un estudi dels protocols notarials (1790-1820)

D'engá que la historiografía romántica del segle xix va comencar una «nova» historia de Catalunya en la qual s'exalten i mitifiquen certs perso-natges i valors específics del poblé cátala, com ara els grans reís de la Corona d'Aragó (Jaume I, Pere el Gran, etc..) o bé institucions com ara les corts medievals o bé «una manera de fer política» com el «pactisme», es va pro-duir alhora una crítica a la dinastía borbónica que la feia culpable de qualse-vol endarreriment de la societat catalana, molt especialment en el camp cultural, i, dins d'aquest camp, el de la llengua catalana. Neix, així, un debat sobre la decadencia del cátala que dura fins i tot en els nostres dies. Concreta-ment, un deis mites mes difosos és la creenga que la desaparició definitiva de l'administració pública catalana, per mitjá del Decret de Nova Planta (a partir d'ara: DNP) de 1716 significa per a la nostra llengua una decadencia que durará fins al tnoviment cultural de la Renaixenca.

Segons Ferran Soldevila, després de la instaurado borbónica restava, perPage 186 damunt de tot, l'idioma. I/historiador, tanmateix, afegeix que no existien es-crits literaris o sobre ciencia i política en cátala, pero que la llengua «romanía amb vida, parlada per tots els catalans, fins per aqueUs que la desdenyaven, emprada gairebé per tothom en la correspondencia privada í brotant encara en poesia popular».¹ Angels Sola no es mostra tan optimista en aquest sentit i declara que «cal estabCr els diferents nivells de l'ús de la llengua en la so-cietat catalana de l'época, tot estructurant les actes municipals, testaments, escriptures notarials..., i també veure en quina llengua es portaven els comp-tes i la correspondencia a les cases comerciáis».² S'ha de recordar que el vint-i-quatre de desembre de 1722 el govern disposá que tots els mercaders por-tessin llurs llibres en castellá; aquesta mesura afectava els comerciants es-trangers i no fou aplicada, en el seu momeiit, per pressió de l'ambaixador an-glés.³ Diu Pere Voltes Bou que seria una tesi risible afirmar que la restaurado (?) de la sobirania borbónica a Catalunya no constituí un cop gravíssim per a la circulado pública de la llengua catalana.⁴

Aqüestes postures que clamen contra la centralització borbónica teñen el suport de l'aparell legislatiu derivat del DNP. La qüestió sorgeix ja en la discussió per a la redacdó d'aquest decret; Antoni Comas i Martí de Riquer citen el següent fragment d'aquesta deliberado,⁵ que és la que al final predominará: «y son del mismo sentir por lo que mira a la'práctica y forma de procesos civiles y criminales, con que en la Real Audiencia y ante los Corregidores se sigan los pleitos en lengua castellana, y ante los demás tribunales inferiores se permita por ahora el uso de la catalana, basta que los escribanos se vayan instruyendo en el uso de la castellana, como también aquéllas primeras personas que en los pueblos cortos suelen tener los ministerios de justicia y otros que conducen a la formación de los autos y procesos; mandando V. M. al mismo tiempo que en las escuelas de primeras letras de gramática no se permitanPage 187 libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la doctrina castellana sea y la aprendan en castellano...⁶

El decret, dones, afecta l'administració de la justicia i indirectament Tac-tivitat deis notaris: «las causas de la Real Audiencia se substanciaran en lengua castellana» (art. 5b. del DNP).⁷ A mes trobem el 1717 una «Instrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los corregidores del Principado de Cataluña para el ejercicio de sus empleados» que, entre altres coses, diu, referint-se a la llengua:

(El Corregidor) pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado.

⁸

Finalment, amb la confirmado reial de les ordinacions del Coliegi de No-taris Públics de la Ciutat de Barcelona de Pany 1835 queden confirmades les disposicions sobre l'ús de l'idioma castellá en els documents que cal presentar ais organismes oficiáis.⁹ Entre les dues primeres disposicions i aquesta darrera han passat cent anys, durant els quals la castellanització de les ins-táncies oficiáis ha avancat, pero aquest avene s'ha fet amb dificultats, no per una possible resistencia de caire nacionalista, sino perqué els escrivents, la immensa majoria deis quals eren catalans, desconeixen -o no coneixien sufi-cientment- el castellá. Pere Voltes diu que al llarg del segle xvnr es trami-taven, sense cap mena de conflicte, tots els documents escrits en cátala que arribaven a l'Audiencia.¹⁰

Existeix una altra línia historiográfica -sorgida fa uns trenta anys- que considera que el cátala es va mantenir lingüísticament malgrat les mesures centralitzadores deis Borbons. Aquesta historiografía, que malaurada-ment ha deixat de banda problemes importants,¹¹ encara que aixó no invalida la seva proposta, desmitifica les aportacions de l'esmentada historia ro-Page 188 mántica nacionalista, mes ideológica que no pas científica. Aquesta desmitifi-cació la veiem molt positiva en uns punts concrets. En primer Iloc, els histo-riadors i lingüistes que estudien seriosament el fenomen apliquen el concepte de «decadencia» al petíode que va entre el segle xvi i mitjan del segle xix. En segon Iloc, aquests estudiosos parlen del camp literari (quan es refereixen a la Ilengua decadent), i no a la Ilengua en general i a la parlada en particular.¹² A mes, s'adonen que dintre de la cultura n'hi ha molía que segueix es-sent catalana, com ara tractats técnics i científics que es tradueixen directa-ment del Ilatí. També es parla per qüestions lingüístiques del cátala, en especial de l'ordenament necessari de la Ilengua escrita. Així, al llarg del segle xviii (i amb una tradició que ve del segle anterior), trobem un debat entorn a l'ús del cátala en la literatura culta i en els manuals científics. Per una banda, existeix una serie de detractors de la Ilengua que fan la seva pro-ducció científica i literaria en castellá: Antoni de Captnany (1724-1813), que és la figura inteHectual mes important de tot el segle xvíli, n'és un bon exem-ple, D'altra banda hi ha un corrent apologétic defensat per Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737), Agustí Eura i Martró (1680-1763), Baldíri Reixac (1703-1781) amb la seva gramática catalana per a les escoles de primeres lie-tres. Al llarg del set-cents trobem ja un interés explícit per la gramática catalana, i, en concret, per l'ortografia. Veiem gramátics del Principat, del País Valencia i de Les liles amb propostes diferents; mentre que catalans i illencs donen suport a una gramática innovadora i basada en la parla, els valencians, encape.alats peí notarí Caries Ros, que publica una gramática el 1751, advoquen per una gramática tradicional basada en el costura.¹³

A Catalunya, el 1742 el dominic tarragoní Pere Mártir Anglés és el primer setcentista a publicar un «promptuari» de gramática llatina, castellana i catalana (en el mateix ordre d'importáncia). El 1743 es publica la primera gramática catalana, que restará inédita, grades al banyolí Josep Ullastra. Una nova gramática será el 1796 la de Joan Petit i Aguilar, que té com a ob-jectiu predisposar «pera la mes fácil inteligencia de la (Ilengua) española y llatina», A la darrería del segle, les institucions es comencen a preocupar peí tema i rAcadémia de Bones Lletres demana una obra a Antoni Alegret (1792), que és una copia, amb modificacions, de la que en el seu dia va redactar Anglés. Ja entrat el segle xix trobarem la gramática del també acadé-mic Josep Bellvitges (1800) i Paportadó de Josep Pau Ballot amb una gramática publicada entre 1813 i 1821. Durant la tardor de 1796 apareix laPage 189 primera polémica pública entorn de Portografia del cátala a les pagines del Diario de Barcelona.¹⁴ Finalment trobem el cátala introduít a l'administració pública en temps de dominado francesa (sota el comandament del Mariscal Augerau -gener-maig de 1810 i octubre de 1811 fins al final de la Guerra) fins al punt de publicar l'esmentat Diario de Barcelona mig en francés i mig en cátala per tal d'atraure els catalans vers l'imperi napoleónic.¹⁵

Tota aquesta serie de personatges i fets relacionats amb la cultura escrita catalana de fa un parell de segles han estat -i son- interpretáis de dí-ferent manera pels diferents autors i s'ha creat, així, una controversia his-toriográfica i lingüística en la qual no s'han esclarit, com diu Ángels Sola, «la serie de contradiccions históriques i culturáis de fináis del segle xvni i el primer quart del xrx».¹⁶ Una d'aquestes interpretacions és la de Ricardo Garda Cárcel, que esmenta aquests fets com una mostra evident de la multiplicado de defenses per part del cátala.¹⁷ La seva proposta, perd, es basa en part en la idea que Faparidó de nombrosos diccionaris i gramátiques suposa un pilar fonamental d'aquestes defenses. Ara bé, fa uns anys Jordi Rubio i Balaguer matisava la importancia que poguessin teñir aqüestes obres envers el cátala, ja que, sense deixar de ser una eina útil per a la seva per-vivencia, neixen de la necessitat d'aprendre el castella. Mila Segarra, fa molt poc temps, ens esclareix que la totalitat de gramátiques i diccionaris del vuit-cents van encaminats a aquesta finalitat, i que fins i tot l'obra de Josep Pau Ballot, destinada al simple aprenentatge del cátala, és una excepció gairebéPage 190 dins la bibliografía del propi Ballot, que té diverses obres per a l'aprenentat-ge del castellá, participa en la castellanització del Seminan de Barcelona i defensa el castellá cotn la llengua que ha de conéixer tot bon espanyol.¹⁸ Nuria Sales també coincideix en remarcar que la «decadencia» no és lingüística sino literaria; la seva tesi es fonamenta en el fet que durant el vuit-cents es troba molta producció técnica i científica en cátala, pero també ens diu que, aproxi-madament, el 90 % de la poblado és analfabeta, i aixó ens fa veure la verita-ble dificultat que hi ha per conéixer l'abast del cátala escrit. Igualment, hem de pensar que nivell de renda i nivell cultural no son conceptes assimilables, i la riquesa d'una persona no vol dir que aquesta tingui inquietuds culturáis, en el mes ampie sentit que pugui teñir aquesta paraula.

En conseqüencia, tots aquests fets no es poden estudiar d'una manera aprofundida si no es coneix el context de l'época. A la societat d'antic regim hi ha una diferendadó (matisada) entre una cultura oral popular i una cultura escrita d'élite, que teñen Iligams entre elles, que fan que la importancia de la producció cultural escrita sigui molt mes minsa que no pas ara. Aleshores, molts erudits expliquen la situado de la llengua catalana en temps de la «decadencia» per mítja d'una cultura escrita que correspon només a un percen-tatge mínim de la poblado.¹⁹ Per tant, la majoria de la poblado catalana resta fora d'aquest debat, així com també és absent del debat polític entorn de la llengua, per la qual cosa el fet que les classes populars catalanes parlessin en cátala no té cap sentit reivindicatiu tal i com semblen interpretar els in-tellectuals romántics del segle xix cátala.

Ara bé, aixó no vol pas dír que les classes cuites no duguessin a terme aquest debat, pero si que cal assenyalar que la Iluita per la catalanitat de la cultura feta a Catalunya no significava la reivindicado política autonomista, sino que el debat es podria ben bé limitar a l'existencia de dos grups d'in-tellectuals, Pun deis quals prefería escriure en castellá (ja que era una llengua normativitzada i amb un prestigi literari), i l'altre que no refusava d'escriure en la llengua en la qual parlava. Podríem dir, amb una certa prudencia, que el debat era mes de forma que no pas de fons.

Per enllafar totes aqüestes aportacions cal fer esment d'una proposta que creiem molt suggerent formulada per Josep Maria Nadal que insereix el pro-Page 191 cés de la castellanizado dins el complex debat antiguitat-modernitat, tot su-bratllant el procés dé ruptura que es produeix al segle xvr amb la tradició literaria clássica catalana i el monopoli de la modernitat que va adquirir el castella.²⁰

Dins d'aquest esquema, l'estudi de la documentació notarial demostra que el cátala segueix essent una llengua viva, parlada per la majoria del poblé. I si bé és cert que l'administrado pública es castellanitza, és igualment cert que l'administració privada se segueix exercint en la llengua popular; mati-sant, sempre, que estem parlant de Manresa, ciutat relativament molt im-portant al segle xvín, pero que no és cap centre administratiu que tractés directament amb el govern. La tradició d'escriure protocols en cátala ens arriba de les Corts de Montsó de 1542, on l'emperador Caries concedeix que es redactin en llengua vulgar (en aquells moments el cátala envers el llatí) els testaments, codicils i donacions per causa de mort, perqué així els ator-gants, desconeixedors del llatí, entenguessin millor el contingut de les clausules;²¹ i aixó continua així almenys fins al 1820, quan encara trobem la ma-jor part d'aquesta documentació escrita en cátala. També és veritat que hi ha diversos factors que ajuden que els notaris conservin la tradició de l'escrip-tura. Com tots sabem, Pofici del notariat no té, a l'antic régim, cap de les connotacions que té en l'actualitat, en referencia a la manera d'aprendre la professió i ais exámens per poder exercir-la. S'exigia un mínim de vuit anys d'aprenentatge continuat a casa d'un notari collegiat, on es menjava i es dor-mia. Aquesta reglamentado gremial facilitava que l'art de la notaría passés de pares a filis quan aixó era possible. Després d'aixó l'examen d'accés al collegi incloia coneixements del llatí i d'ortografia de la Ilengua.²² És per aquesta causa que ens trobem amb un eos notarial inclinat a conservar els formulis-mes i la terminología propis de la mes pura tradició jurídica catalana.

Parlant de la llengua deis documents notaríais, hem de donar suport, en general, a la postura de Sebastiá Solé i Cot, que explica que els escrits deis notaris teñen una regularitat ortográfica, una riquesa léxica i una tradició que les man té.²³ La qüestió és que els notaris sempre han donat una extraordina-Page 192 ría importancia a aquesta regularitat en l'ortografia, ja que aixó els servia per discernir sobre Pautenticitat o no de determinats documents dubtosos,²⁴ pero no es pot pas dir que aquesta preocupado sigui purament lingüística, ja que les escriptures solen ésser una simple repetido de formulismes en la qual només varia el nom i les condicions particulars deis atorgants. Tot i amb aixó, Mila Segarra ens defineix la llengua escrita deis notaris, i el seu mo-del gramatical, com una tradició conservada al llarg de generacions, que manté l'arrel llatina de la majoria de la normativa i es basa en el cátala antic.²⁵ Aquesta actitud deis notaris envers la llengua, dones, no suposa cap mena de posició reivindicativa en contra de l'administració castellanitzadora, sino que ells, com a catalans procedents de famílies poderoses o mes populars, cadas-cun amb un tipus de cultura divers²⁶ coneixíen molt millor el cátala que el castellá, igual que la gent que necessitava deis seus servéis. Per exemple, en els primers documents que trobem a lóOfid d'Hipoteques de Manresa (1808) es detecten catalanismes clars i fragments sencers escrits en llengua catalana enmig d'un context totalment castellá: «... pedazo de vinya de una quarte-ra»²⁷ El fet que els notaris se cenyissin al seu treball concret i la seva manca de formado universitaria sembla que provoca una manca d'influéncia del no-tariat en els sectors cuites de la societat catalana.²⁸

Seguim, dones, dient que l'estudi de la documentado notarial durant els segles que s'anomenen de la «decadencia» (del xvi al xviii, recordem-ho) és una de les peces ckus -pero no Túnica- que permetran resoldre molts pro-blemes a tots aquells investigador que es dediquin a aquests temes. La documentado notarial permet, al mateix moment que l'estudi lingüístic, l'estudi social i altres menes de dades, com exposarem a continuado sobre el cas de Manresa els anys 1790-1820. Aquesta és una feina que cal realitzar a totPage 193 Catalunya i que potser canvíaria o bé reformaría molts tópics i creences que fins ara s'havien cregut com a válíds.²⁹

Acabem tot esmentant que la reglamentació que canvia el caire gremial de l'ofici per un altre de liberal és la llei del Notarial del 28 de maig de 1862. Respecte de la llengua el reglament del 30 de desembre del mateix any, que desenvolupa la llei, dedica tres articles (7ev 23é. i 71é.) a aquesta qüestió:

Los aspirantes a notarías en distritos donde vulgarmente se hablen dialectos particulares, acreditarán que los entiendan bastante

(art. 7é); «(...) se dirigirán al aspirante tres preguntas sobre Derecho o sobre Práctica notarial en el dialecto particular del país, que deberá contestar en el mismo» (art. 23é.); «por fin, el artículo 71 presupone en el notario -que ya está en ejercicio- el conocimiento de aquel lenguaje notarial (...).»³⁰

Com veiem aquí, encara es reconeix el dret d'usar la llengua catalana, pero en reglaments posteriors deixa d'esmentar-se robligació de conéixer les llen-gües distintes del castellá, malgrat que continua sense haver-n'hi una prohibido explícita.³¹ Concloem dient que si bé la legislado castellanitzadora és da-rament diglóssica, aquest fet ve motivat, en part, per necessitats administra-tives (com el fet, per exemple, de possibilitar ais notaris no catalans -deseo-neixedors de la nostra llengua- l'accés a les notaries del Principat). Seria interessant de fer un estudi aprofundit de la diglóssia a nivell historie, en especial durant el període de la «decadencia», i donaría noves visions ais coneixements que ja tenim.³²

Nombrosos erudits han ressaltat la importancia que tindria Pestudi sis-temátic i detallat del cátala que al llarg deis segles xvil, xviii i xix empren els notaris deis llocs on es parla el cátala,³³ pero nosaltres pensem que, tot i que és molt útil, la llengua que escriuen els cotaris en els manuals de pro-Page 194 tocols no és la que durant aquest període parla la immensa majoria deis ca-talans. Ens trobem, dones, amb uns escrits relativatnent deslligats de la parla concreta, que és, en realitat, la que s'ba de resseguir per tal de fer un estudi válid de la historia de la Ilengua. Aquest deslligament de qué par-lem és a causa de diversos factors. En primer Üoc ens trobem amb la realitat quotídiana deis notaris. Aquests, com ja hem esmentat, teñen una certa tendencia a seguir la tradició en qüestions de treball; una de les seves eines indefectibles és la Ilengua, que des de mitjan segle xv comenca a ésser la catalana³⁴ i que, per tant, han d'emprar contínuament i sense alternances nor-matives, de la mateixa manera que ho feien amb el llatí. Una gramática pró-piament dita escrita per un notari i amb influencia sobre els seus companys no la trobem fins a mig segle xvín ³⁵ i encara al País Valencia, la qual cosa ens fa sospitar en la poca influencia que va teñir al Principar. La práctica deis notaris es regia pels formularis notaríais, que donen exemples de com s'han d'escriure els documents, és a dir, deis formulismes que s'han d'utilitzar. Per tant, la normativa notarial és de caire consuetudinal i no tenim noticia de cap mena de discussió lingüística entre notaris per tal d'establir la manera concreta d'escriure alguna frase, expressió o paraula. Ara bé, aquesta «normativa» que propugnen, si mes no els formularis, no és neutral dintre del seu con-text. En un país com ara la Catalunya del segle xvín, on la cultura d'élite és escrita en castella, Ilengua de l'avantguarda cultural, i on les mostres de cultura catalana son oráis o de cultura popular, i on trobem ben poca gent disposada a fer servir el cátala com a vehicle de comunicado entre erudits i estudiosos, la Ilengua deis notaris, afermada i normativitzada, representa una solució massa conservadora per a l'aproximació necessária de la Ilengua escrita a la parlada.

En el context cultural de fináis del segle xvín i principis del xix sorgei-xen diverses alternatives gramaticals que volen aproximar la Ilengua del car-rer a la deis llibres i, per tant, definitivament, modernitzar-Ia per fer-ne un ús cien tifie i literari equivalent al del castellá. A Catalunya els notaris no entren en aquesta polémica, i és per aixó que es pot dir que relativatnent es-tan deslligats del debat lingüístic i cultural entorn l'ús del cátala.³⁶

Així les solucions adoptades en diverses qüestions ortográfiques semprePage 195 s'apropen al llatí i s'allunyen del cátala parlat. Trobem que els notaris empren la ny en comptes de la ñ, les th procedents del llatí en mots com TAeresa i apo/¿ecari; usen la f en comptes de s o ss, II en cultismes: inte//igent; conserven el grup ix encara que la i no es pronuncil; també escriuen el grup final ig en comptes de tx, tj o tg, que son els que propugnaven els gramátics de l'época. Així mateix acaben en h paraules com pocb i publicó i també l'es-criuen a cAaritat o apotra.³⁷

A pesar de tot aíxó a vegades notem alternances en l'ús d'aquestes so-lucions i topem amb alguna apocd, a«, etc. encara que no passa sovint.

La millor manera de resseguir la llengua parlada ais documents notarials és fixant-nos en les firmes deis clients que atorguen les escriptures. Aquests, generalment poc instruíts en gramática, escriuen el seu nom tal com els sona, i així trobem:

... i molts d'altres que, estudiáis detingudament pels Iingüistes, donaran de cert una visió ben clara deis trets dialectals propis de la comarca de Bages en una vessant histórica no contaminada per la presencia del castellá que, a nivell popular, amb la immigració o per mitjá de la televisió, es dona avui a casa nostra.

Aquest estudi sorgeix arran de la presentado ais Premis Lacetánia 1985 (d'Omnium Cultural i la revista Dovella de Manresa) d'una proposta de tre-ball sobre l'ús de la llengua catalana per part deis notaris manresans. La principal motivado que vam teñir fou la curiositat que ens va produir el fet d'estar treballant sobre escriptures notarials deis segles xvín i xix i constatar que la majoria eren escrites en cátala. La tria del període concret, el que va entrePage 196 1790 i 1820, tampoc no és casual, ja que nosaltres mateixos estávem desen-volupant treballs sobre la societat i els mateixos protocols notaríais d'aquests anys.³⁸ El període estudiat representa una etapa fonamental dins la historia manresana, ja que, a nivell industrial, canvien les bases de les manufactures: la seda, principal primera materia treballada, perd importancia davant la llana, i, sobretot, la introducció de la industria del coto que comporta nous métodes de treball mes propers al sistema fabril actual; també és l'epoca de les diverses guerres entre la monarquia espanyola i Franca o Anglaterra, entre les quals destaca, óbviament, la Guerra del Francés. Tots aquests esdeveniments, com veurem, tindran el seu reflex en la documentado notarial. El nostre tre-ball, pero, es limita a sistematitzar les aportacions generáis fetes sobre l'ús de la llengua en els protocols notaríais.

El métode de treball ha consistit a extreure de cada protocol unes da-des relatives a la llengua en qué está escrit, el nom deis atorgants, la seva procedencia geográfica i la seva professió, a mes del tipus de document i la data en qué va ser escrit. Amb aquest garbuix de dades intentem discernir perqué determinades escriptures es fan en cátala, o bé en una llengua aliena al poblé. D'aquest període de trenta anys ens hem vist obligats a treballar-ne només cinc, a causa de la copiosa quantitat de llibres (uns dos-cents i es-caig) que existeixen a l'Arxiu Historie de la Ciutat de Manresa (AHCM) - sec-ció de Protocols, que és d'on ha estat extreta tota la documentado. Hem triat, dones, un total de 37 manuals pertanyents ais anys 1790, 1800, 1807, 1812 i 1820,³⁹ aquests anys es corresponen respectivament, a l'any de l'inici de l'estudí, al tombant del segle, a l'any abans de la Guerra del Francés, a un any de guerra (a mes, any de culminado de les corts de Cadis amb la proclamado de la primera Constitució liberal espanyola) i any d'acabament de Pestudi (i de la jura de la Constitució per part de Ferran VII). De cadascun deis anys triats, n'bem estudiat la totalitat deis notaris que treballaven a Man-Page 197 resa; ara bé, no hem buidat completament cada manual, sino que hem agafat mostres significatives de cadascun d'ells.

La mostra és prou representativa per establir els percentatges de castella-nització de les escriptures, així com peí treure conclusions sobre els motius que es tenien en compte a l'hora d'utilitzar el castellá o el cátala en un do-cument. Malauradament, manquen treballs d'aquest tipus per establir les ne: cessáries comparacions que permetin arribar a una conclusió general per a tota Catalunya (no només d'aquests anys sino des del segle xvi fins a les darreries del xrx).

La divisió del següent quadre, que hem fet per documents, respon al fet que la llengua en la qual una escriptura esta redactada no depén del notari deis atorgants (encara que en aquest cas hi trobaríem excepcions, poc nombro-ses d'altra banda), sino del tipus concret de protocol. Així, veiem com els documents de caire personal están escrits majoritáriament en cátala, mentre que aquells de caire oficial (entenent per «oficial» els documents que presu-miblement han passat o passaran per la «Real Audiencia» o per d'altres ins-táncies administratives oficiáis) están en castellá. Les xífres que ens mostra el quadre demostren que ens trobem en una societat que parla en cátala, ja que si bé hi ha documents en castellá, están fets pels mateixos individus que els altres i, a mes, están firmats majoritáriament en cátala. Analitzarem, tot se-guit, els tres apartáis un per un; el primer (A) fa referencia a aquells documents escrits basicament en cátala, el segon (B) ais documents escrits en castellá, i el tercer (C) a tots aquells en els quals hi ha una alternanca en l'ús de cátala i castellá en proporcions sensiblement semblants (vegeu el quadre núm. 1).

1. Dins d'aquest grup hem fet tres subdivisions: a la primera (A-l), s'han classificat tots aqueíls documents que suposen transaccions monetá-ries; a la segona (A-2) incloem els de caire personal, i a la tercera (A-3) d'altres tipus de documents de difícil enquadrament, ja que, peí seu contingut, a voltes anirien a la primera subdivisió i, a voltes, a la segona. Dins del primer subgrup podem trobar totes aquelles escriptures que fan referencia a una venda, un censal, un arrendament, etc.. així com les apoques (que son rebuts per quantitats percebudes). Com que els atorgants de tota aquesta mena de protocols pertanyen a les mes diverses classes socials, hom podría suposar que la llengua emprada per la societat bagenca, en el seu conjunt, és la catalana. Aquest tipus de documents son, com es pot apreciar al quadre, els mes nombrosos, la qual cosa és normal perqué no podem oblidar que les escriptures notaríais mostren essencialment, ais ulls deis historiadors, la vida sócio-economica d'una familia, ciutat, comarca, etc.. El segon subgrup in-clouria els testaments, inventaris postmortem i capítols matrimoniáis que, cora havíem esmentat anteriorment, son el tipus de document que primer comenca a redactar-se sistemáticament en cátala, quan la resta de documentado era encara en llatí (vegeu l'apartat II: Els notaris i la llengua).Page 198

   [GRAPHICS ARE NOT INCLUDED]

2. Els documents d'aquesta secció están relacionáis amb la «Real Audiencia», que és la part de l'administració pública que mes aviat es castella-nitza, i els documents reflecteixen aquesta circumstáncia. Es tracta de reque-riments i respostes plantejats arran de plets judicials, o bé de notificacions de l'audiéncia i lletres reíais (o «Reales Letras», que son comunicacions de l'au-diéncia en representado del rei).

3. En aquest tercer grup és on trobem documents escrits indistinta-ment en cátala o en castellá. També n'hem fet tres subapartats: el primer (C-l) amb documentado de caire gremial, el segon (C-2) amb escriptutes pri-vades (pero amb una certa vessant pública), i en tercer lloc (C-3) la documentado diversa de difícil classificació. El primer subgrup, el relacionat amb els gremis, presenta quatre tipus de documents: les mestries i aprenentatges (o fadrinatges), escrits exclusivament en cátala, i les des de práctica i capítols o «juntas» deis gremis que alternen ambdues Ilengües. Els aprenentatges i fes de práctica son documents privats, els primers suposen un contráete entre un mestre i un aprenent, i la fe de práctica és un certificat que aquell dona a aquest per tal que es pugui presentar a les mestries i a d'altres proves del gremi. Les mestries i capítols son documents en els quals una part representada l'ostenta el gremi o bé els seus representants (examinadors, administra-dors). Abans d'explicar un xic mes aquests últims protocols hem d'assenyalar que l'época estudiada suposa una primera etapa de decadencia del sistema gremial: veiem, per exemple, com mestres velers es dediquen al comerc o a la fabricado d'indianes (que, per estar fetes amb coto, la seva producció i els seus treballadors s'escapen del control del gremi. El primer que observem és una «especializado» deis notaris, cada notari porta uns determináis gremis; així, Antoni Raurés (i després el seu fill Francesc) protocollitza éls documents deis gremis de mestres de cases, pagesos, traginers, sastres i teixidors de lli (Francesc, a mes, el de velers); excepte dos (una procura del 1790 i un capítol del 1800), tots els documents d'aquests dos notaris son escrits en cátala. També, el notari Enrich (que protocollitza les escriptures de cordoners i passamaners) escriu sempre aquests documents en cátala. En canvi els documents sobre gremis trobats sota la firma de Pau Raurés (gremis de per-xers, torcedors de seda i tintorers de seda) i de Tomás Coma (perxers, fusters, traginers, ferraters i tintorers de seda) alternen cátala i castellá. Josep Maria de Mas protocollitza, el 1812, una única escriptura del gremi de cordoners, una deliberado en castellá (vegeu el quadre núm. 2).

   Quant a les procures ens ha estat impossible d'esbrinar una línia comuna que informes de trets generáis, tant peí que fa a les procures en cátala com a les procures en castellá. És per aixó que hem realitzat un quadre suplemen-tari per tal de veure mes gráficament algunes de les explicacions que es pu-guin donar a aquesta alternanca idiomática. Veiem, per exemple, que determináis notaris teñen una tendencia a escriure procures en cátala, d'altres en castellá, i els restants alternen ambdós idiomes. Així, veiem al quadre comPage 200 el Notari Casasayes només fa procures en cátala els anys 1800, 1807 i 1812, i és l'únic notari que ho fa. D'altra banda hi ha sis notaris que gairebé sois les escríuen en castellá (Castellet, Mandrés, Coma, G. Mas, Masramon i Pau Raurés). Pero aixó no ens dona cap dada massa significativa entorn el problema de l'elecció d'un idioma determinat a l'hora de redactar els docu-ments. En certa manera Pexplicació ve donada en la preferencia del castellá per molts notaris, que sembla que té una tendencia clara a augmentar durant els darrers anys estudiáis.

   L'evolució anual de tota aquesta documentado no suposa cap mena de variado ostensible: la documentado escrita en cátala, tant peí que fa a dades parcials anuals o bé al percentatge final, suposa un 80 % de totes les escrip-tures; aquest percentatge és forca significatiu de la importánda que tenia el cátala al Bages de fa un parell de segles. A mes, s'aprecia amb daredat que son les procures, exclusivament, les que suporten els indicadors del castellá (arriban a ser el 86 % del total deis documenta escrits en castellá en 1807). Podem concloure dient que la castellanització del notariat manresá no es pro-dueix, almenys, fins després de 1820. Així, dones, les hipótesis que parlen d'una progressiva castellanització deis protocols notaríais al llarg del segle xix no son aplicables al cas de la comarca de Bages entre 1790 i 1820, tot i que hem de donar una certa rao a l'afirmació que diu: «Entre la burgesia, per al-tra banda, signe important, l'ús de la llengua catalana perdía terreny (hom ho constata en les correspondéncies i en els documents notaríais) a mesuraPage 201 que s'estrenyien els lligams amb Espanya i América»;⁴⁰ ja que mentre a Man-resa dura la venda de veis i indianés a América, es redacten en castellá totes aquelles procures que hi stín destinades.⁴¹

   L'Ofici d'Hipoteques és una font notarial distinta deis manuals deis no-taris que trobem a Manresa en aquest període. La seva funció també és dife-rent ja que fou creat arran d'una Reial Pragmática de Caries III de l'any 1768 per tal de registrar totes les escriptures notaríais referents al «aspas de finques i diners. Hi ha diversos estudis sobre el seu ús com a font histórica, ja que per mitjá d'ell es troba un índex anual de l'activitat notarial i amb ell es poden extreure estadístiques socials.⁴²

   Ens trobem, dones, davant d'una documentado reglamentada que no és usada directament per l'atorgant d'un document, sino peí notari i per radmi-nistració, representada peí notari que obté la placa de «titular del Oficio de Hipotecas». Per tant, tota la documentació és en castellá, i l'Ofici és un deis elements castellanitzadors de Padministració a nivell local.

   Sí bé la reglamentado que regula l'Ofici d'Hipoteques és del 1768, a Manresa el primer volum relligat que es conserva en el total de la documentació que el Registre de la Propietat va donar a l'Arxiu Historie de la Ciutat és el de 1808.⁴³ Aquest volum mostra unes certes peculiaritats lingüístiques dignes d'ésser esmentades aquí. Trobem que aquest any és especialment con-flictiu per a Manresa: durant el mes de maig sorgeixen les disposicions legáis de l'Administrador General del «Paper Selíat» per tal d'actualitzar aquesta materia primera deis notaris; el dia 2 de juny es crema el paper «segellat» deis francesos com a mostra d'insubordinació a les noves autoritats; poc des-prés es produiren les famoses -i mitificades- batalles del Bruc.⁴⁴ Així dones sembla lógic que d'un any tan conflictiu se'n conservi poca documentació i en mal estat, i aquest és el cas de l'Ofici d'Hipoteques.

   D'aquest Registre, n'era titular el notari Lluís Enrich, pero hi ha hipoteques registrades per d'altres notaris durant el mes de setembre «por indis-posidón del escrivano de este oficio»,⁴⁵ fins que hi ha una nota a l'inici del üibre 8é. on diu que la plaga passa a ser de «Cayetano Mas escrivano delPage 202 Ayuntamiento»,⁴⁶ fins en aquell moment notari de la vila de Santpedor, per causa de la mort de Tan tenor titular ocorreguda l'l d'octubre de 1808.

   És dones durant la titularitat del traspassat LIuís Enrich que trobem una serie de citadons en pagines disperses preses íntegrament en cátala, encara que s'obserya una clara alternanca idiomática aparentment sense sentit que arriba a barrejar les dues Hengües: «pedazo de vinya de una quartera» (p. 16), etc., juntament amb petites citacions íntegrament en cátala. Malgrat aixó, la majoria de documents registrats abans de la mort d'aquest notan ho son en castellá.

   La castellanització definitiva, pero, es produeix a partir de la presa de possessió del carree de l'esmentat Gaietá Mas, que, a mes, regularitza i fixa el sistema de registre deis documents i fa índex (a partir del Llibre 8.é d'aquest any). Al llarg deis altres set llibres la irregularitat és total; trobem pagines numerades, sense numerar, amb el segell de Caries IV, amb un segell de la ciutat de Manresa (imprés expressament a causa de l'esmentada crema del paper segellat oficial), i finalment veiem pagines sense segell i despiés amb el de Ferran VIL A mes, no hi ba cap mena d'índex.

   Aixó, encara que no ens permeti treure cap condusió, deixa entreveure simplement una tendencia natural a escriure en cátala per part d'un notari, i d'altra banda la desaparició d'aquesta tendencia quan el notari que se'n fa carree coneix correctament el castellá i el fa servir sistemáticament per a transcriure escriptures. D'altra banda hem comprovat que el mateix Gaietá Mas escriu normalment en cátala en els seus manuals⁴⁷ oberts al públie, i fins Í tot hi ha escriptures que les trobem en cátala al manual i reproduides en castellá a l'Ofici d'Hipoteques. Així veiem com l'Ofici d'Hipoteques esdevé un element totalment castellanitzador dins la vida pública de la Manresa d'a-quests anys.

Les dades d'analfabetisme s'han tret tenint en compte si l'atorgant sabia o no firmar, ja que aquesta és Túnica possibilitat de fer una classificació d'a-nalfabets. Pero aquest procediment no és fiable en un cent per cent; al llarg del nostre estudi sobre la documentado s'ha constatat que, al costat de persones que signaven bé (fins i tot amb rúbrica), mol tes persones gairebé no po-dien ni estampar el seu nom, Aquest fet, dones, s'ha de teñir present, puix suposa que els petcentatges que surten al quadre d'analfabetisme, en rigor, haurien de reduir-se en la columna deis qui saben llegir i escriure i afegir-se en la negativa. Veiem-ne uns exemples de firmes:Page 203 en lloc de Victoria Datzira, firma bichtoria dat sira,

en lloc de Maurici Serra, firma Murisi Serra,

en lloc de Maria Raimunda Sanpere, firma María Rimunda Sant Pere, i un llarg etcétera. Pero cora que no podem disposar d'altres mitjans per a comprovar veritablement si una persona sabia o no escriure donem -amb les precaucions assenyalades- per bons els resultats. Aquests, de totes maneres reflecteixen, segurament, la situació de Panalfabetisme a Manresa i la seva comarca, i son dades que, sense por a equivocar-nos es podrien considerar valides per a tot Catalunya.⁴⁸ Mostren, a mes, el poc avanc que en materia educativa es va donar al llarg del segle xix, ja que aqüestes xifres son molt sem-blants a les que es donen per a 1900.

El quadre núm. 3 mostra unes clares diferencies entre els homes i les dones, per una banda, i els habitants de la ciutat i el camp, per l'altra. Les xifres posen de manifest que tot alio que fa referencia a la cultura escrita (amb totes les imperfeccions d'aquesta expressió) té un vessant ciutadá i mas-culí. Aquesta situació és propia de la mentalitat, per un costat, i de la reali-Page 204 tat social al camp, per l'altra, d'aquells temps. La societat urbana demana un conjunt de persones que, peí seu ofici, necessiten saber escriure; aquesta gent ocupa llocs tan variats que anirien des deis propis notaris⁴⁹ ais procuradors, comerciants, etc. El quadre núm. 4 ens mostra els percentatges d'analfabetis-me segons les professions. S'aprecia com els membres de les professions que diríem urbanes saben escriure en un percentatge molt elevat, cosa que no succeeix en el grup deis treballadors del camp (el grup de dones Hiera esta-blert tenint en compte la professió del marit).

[GRAPHICS ARE NOT INCLUDED]Page 205

[GRAPHICS ARE NOT INCLUDED]Page 206

[GRAPHICS ARE NOT INCLUDED]Page 207

[GRAPHICS ARE NOT INCLUDED]

-----------------------------------

[1] Soldevila, Ferran: Historia de Catalunya. Barcelona, 1962 (2a. ed.), volum III, p. 1169.

[2] SolX, Angels: «Ballot, la seva gramática i altres notes», a Estudis histories i Do-cuments deis Arxius de Protocoh. (Barcelona) IX (1981), p. 278.

[3] Rubio Balaguer, Jordi: «Literatura Catalana», a Di'az-Plaja, Guillermo: Historia general de las litera/aras hispánicas. Barcelona, 1958, p. 223. (NTii ha una reedidó catalana mes recent: Rubio i Balaguer, Jordi: Historia de la literatura catalana. [Volum I de YObra Completa. Montserrat, 1984].)

[4] Voltes Bou, Pere: «Caries III i el bandejament de la llengua catalana de la vida pública», a Cuadernos de historia económica de Cataluña. (Barcelona) XVI (1977), p. 56, En els mateixos termes s'expressa Comalada i Negre, Ángel: «El reducte foral del dret cátala», a Actes del Primer Congrés ¿'Historia Moderna de Catalunya. Barcelona, 1984, vol. II, p. 41.

[5] Riquer, Martí de; Comas, Antoni: Historia de la literatura catalana. Barcelona, 1964. Vol IV, p. 25. Esmenten que durant la deliberado un valencia, Francesc Mateu de Villamayor, defensa amb molt bon sentit els drets i la llengua deis catalans.

[6] lbidem. Vol. IV, ps. 25-26.

[7] El cas 3el notaris cf,: NOGUERA DE Guzmán, Raimon: Los notarios de Barcelona en el siglo XVIJI. Barcelona, 1978, p. 17. La citació és extreta de Duarte i Montserral, Caries: El cátala llengua de l'administració. Barcelona, 1980, p. 65.

[8] Noguera de Guzmán, R.: Op. cit., ps. 16-17; i Duarte i Montserrat, C: Op. cit., ps. 65-66.

[9] Noguera, R.: Op. cit., p. 30.

[10] Voltes, P.: «Art. cit.», p. 56. C. Duarte diu, tot fent referencia a aquesta qüestió, que el fet del poc coneixement del castellá «fara que la redacció de documents administratius en cátala es mantingui, si mes no esporadicament i amb ritme decreixent, durant el segle xvni». Op. cit., p. 68.

[11] Per exemple es nota una manca d'aprofundiment en els aspectes socials, quant a afirmadons que deslüguen l'ús de la llengua d'una reaütat social que converteix la majoria deis parlants en hereus d'una cultura oral no necessáriament influida peí castellá, cora mes endavant explicaran.

[12] Sales, Nuria: «Els Botíflers», a Senyors bandólen, /niqueléis í botiflers. Estudis sobre la Catalunya deis segles XVI al XVIII. Barcelona, 1984, ps. 207-208. També cf. ArdiT, M.; Balcells, A.; Sales, N.: Historia deis Pdisos Catalans. De 1714 a 1975. Barcelona, 1980, p. 42; Comas, A.: «Problemática de la 'Decadencia'», a Actes del Cingue Colloqui Internacional de Uengua i Literatura Catalanes. Andorra, 1-6 d'octubre de 1979, Publicades a Montserrat, 1980, p. 169; Rubio, Jordi: «Art. cit.», p. 219.

[13] Del problema de la Ilengua deis notarís i de la seva influencia en parlarem a l'apartat: «La normativa deis notaris»,

[14] Totes aqüestes dades les hem extret de la suggerent i erudita tesi doctoral de Mila Segarra, una part de la qual ha estat publicada amb el títol: Histcdria de l'ortogra-fia catalana. Barcelona, 1985. Un tesum de tota la tesi es troba al seu llibre: Historia de la normativa catalana. Barcelona, 1985.

[15] Totes aqüestes dades s'esmenten a diferents textos. Pel problema de la controversia vegeu Riquer, M. de i Comas, A.: Op. cit., vol. IV, passim; Comas, A.: La decadencia, Barcelona, 1978, passim. Per teñir una visió de les publicacions en llengua catalana vegeu Sales, N.: «Art. cit.», ps. 207-218. Sobre el cas de Josep Pau Ballot, vegeu Sola, Ángels: «Art. cit.», passim. Pel que fa a la dominado francesa i a l'interés de la seva administrado per la llengua catalana, vegeu, en la seva vessant histórica, Mercadee i Rjba, Joan: Catalunya i l'imperi napolebnic. Montserrat, 1978; i, en la seva vessant lingüística, vegeu: Duarte, C: Op. cit., ps. 71-75. La darrera aportado des de l'ámbit del dret és: Ferrer i Girones, Francesc: Persecuciá pública de la llengua catalana. Barcelona, 1985.

[16] El propi Ballot considerava essendal el coneixement del castella: «Gran estimado roeréis la llengua cathalana; mes percó no deven los cathalans olvidar la castellana; no sois perqué es tan agraciada i tan majestuosa, que no te igual en las demés llenguas; sino perqué es la llengua universal del regne, y se exten á totas las parts del mon ahont lo sol iHumina.» Gtat per Sola, A.: «Art. cit.», p. 292.

[17] García Cárcel, Ricardo: «Cultura y mentalidades en la Cataluña del Antiguo Régimen», a Actes del Primer Congrés ¿'Historia Moderna de Catalunya (Barcelona, 17-21 de desembre de 1984). Publkades a Barcelona, 1984. Vol II, p. 525. Entre les «defenses» que dta Garda Cárcel cal esmentat Fatreres, Bastero, etc.

[18] Rubio, Jordi: «Art. cit.», p. 221; Sola, A.: «Art. cit», p. 285. Un bon estat de la qüestíó es troba a Miquel i Vergés, Josep María: «La filología catalana en el període de la Decadencia», a Revista de Catalunya (Barcelona), 90, 91, 92 i 93 (setem-bre, octubre, novembre i desembre de 1938), ps, 63-80, 261-285, 429-452, 641-672. L'a-portació mes definitiva sobre el tema, pero, la trobem a Segare a, M.: Historia de V ortografía..., en especial al capítol «L'interés per Fonografía a Catalunya (segle xviii)», ps. 30-116.

[19] Encara que, com és obvi, només ens han arribat les fonts escrites, ja que les oráis s'han desvirtuat amb el pas del temps; Cario Ginzburg reconeix I'ambigüitat del terme «cultura popular» i la dificultat del seu estudi. Cf.: El queso y los gusanos, Barcelona, 1981, especialment ps. 14-20.

[20] Aixó ho recull García Cárcel, R.: «Art. cit.», p. 524. Nadal, Josep María: «Ús del llenguatge artificios en el segle xvi. Ideología lingüística i llengua literaria», a VI Colloqui de llengua i literatura catalanes, Montserrat, 1983. Segons Julián Marías el castella assolí ben aviat una maduresa i estabilitat, La Vanguardia, 23-111-1986.

[21] Del document original, en podem trobar transcripció a Noguera de Guzmán, Raimon; Madurell, Josep María: Privilegios y ordenanzas históricos de los notarios de Barcelona. Barcelona, 1965, p. 83.

[22] Ibidem, ps. 53, 72-73, 75 i 528.

[23] Solé i Cot, Sebastiá; «La llengua deis documents notaríais catalans en el període de la decadencia», a Recerques (Barcelona) 12 (1982), espedalment ps. 48 i ss. La necessitat de recuperar el llenguatge jurídic cátala després de la dictadura dona peu a un altre treball interessant del mateix autor: «Fonts históríques per a la recuperado de la terminología jurídica catalana», a Revista Jurídica de Cataluña (Barcelona), 3, año LXXVT (juliol-setembre, 1977), ps. 691-696.

[24] Noguera, R.: Los notarios...', p. 60; per demostrar que un document del 1676 era fals es diu que qui el va escriuré «... no era practich en dita Art de Notaría, pero ni en be Ilatinitzar y ortografiar».

[25] D'aixó, en parlaran a l'apartat: «La normativa deis notaris». Vegeu-ne les opi-nions de Segarra, M.: Op. cit., p. 92.

[26] La formado d'un notari era gremial, aixó comportava que, com hem esmentat, el notari sorgia, molt sovint, d'una familia amb tradició notarial, no pas amb tradició jurídica.

[27] Arxiu Historie de la Ciutat de Manresa (A.H.C.M.), Oficí d'Hipoteques, 1.808, llibre Ir., fol. 16.

[28] Aquesta reflexió és de SeGArra, M.: Op. cit., p. 92, i desmunta en certa manera les afirmacions de Sales, N.: «Art. cit.», ps. 207-219, on sembla incloure el no-tariat dins les élites culturáis del país.

[29] Molts autots son els qui clamen perqué es realitzin treballs d'aquest tipus amb un abast global, coro Nuria Sales, Píerre Vilar, Angels Sola, Ricardo García Cárcel, el raalaurat Antoní Comas i l'estudiós d'aquests temes Sebastil Solé i Cot. Vegeu també «Les actes notaries. Source de l'histoite sociale, XVI-XIXeme. siecles», a Actes du Collo-que de Slrasbourg (tnars, 1978), Estrasburg, 1979.

[30] Esteche, José María; Galarza, Aureliano de: «Los notarios y los idiomas y dialectos regionales», a Revista Jurídica de Cataluña (Barcelona) XXIV (1918), ps. 275-276.

[31] Ibiiem, ps. 277-281.

[32] Un bon inici d'aquest estudi és el llibie suggerent i innovador de Vallverdií, Francesa: Dues llengües: dues funcions? La historia contemporania de Catalunya des d'un punt de vista SQciólingütstic. Barcelona, 1979 (2a. edició).

[33] Vegeu supra, nota 25.

[34] Vegeu supra, nota 21. En alguns formularis notaríais del segle xvi tots els exemples de documents son redactats en liad tnenys els testaments i les ultimes volun-tats; aixó ho recull Arnall i Juan, María Josepa: «La 'praxis' en un formulan notarial barcelonés del segle xvi (Ms. 994 de la Biblioteca Provincial i Universitaria de Barcelona)», a Actes del Primer Congrés ¿'Historia Moderna de Catalunya (Barcelona, 17-21 de desembre de 1984). Pubücades a Barcelona, 1984. Vol. II, ps. 101-110.

[35] Ens referim a la de Vicenc Ros. Ho recull Segarra, M.: Op, cit., ps. 58-80.

[36] Una mostra evident de la vetacitat d'aquesta afirmació és el testament del propi Josep Pau Ballot, redactat per ell (de la seva ma) i també peí notari, on es veu clara-ment el canvi ortografíe entre ambdues escriptures. El podem trobar transcrit a Sola, Angels: «Art. cit.», ps. 282-283.

[37] Per seguir les disputes ortogrSfiques del vuit-cents vegeu Cegarra, M.: Op. cit., ps. 53-117.

[38] Fonollosa, María Cinta; Matas, Pilar; Pérez, Dolors; Ribas, Xavier; Vila, Ramón; Virós, Lluís: Analisi de les famüies manufactureres i comerciants manresanes (1790-1820). Treball de curs inédit presentat a la Universitat de Barcelona, curs 1985-86; i també, deis mateixos autors: «Analisi deis inventaris, testamenta, poders i fundacions de la burgesia manresana (1790-1820)», a Dovella (Manresa) -en premsa.

[39] A.H.C.M.: Manuals deis notaris: - Any 1790: Joan Abadal i Trabal, Antoni Raurés, Ignasi Casasayas, Joseph Mas-ramon, Pau Raurés, Joseph Mas y Casellas i Tomás Rallat (i J. Masramon de l'any 1791). - Any 1800: Ignasi Casasayas, Joseph Masramon, Joseph Mas i Casellas, Tomás Rallat, Tomas Coma, Franeesc Raurés, Joseph Antoni Enrich i Hermenter Castellet. - Any 1807: Ignasí Casasayas, Joseph Masramon, Tomas Rallat, Franeesc Raurés i Hermenter Castellet. - Any 1812: Ignasi Casasayas, Joseph Masramon, Tomas Rallat, Tomas Coma, Franeesc Raurés, Gaietá Mas, Hermenter Castellet, Esteve de Mas i Joseph Maria de Mas. - Any 1820: Tomas Rallat, Tomas Coma, Franeesc Raurés, Gaietü Mas, Hermenter Castellet, Esteve de Mas i Joseph Mandrés.

[40] Vegeu Pilar, Fierre: Catalunya dins l'Espanya moderna, Barcelona, 1964, vol. I, p. 81.

[41] Aquest aspecte concret es pot seguir a Fonollosa, M. C; Matas, P,; Pérez, D.; Ribas, X.; Vila, R.; Virós, L-: «Art. cit.».

[42] López Guallar, Marina: «Una nueva fuente para la historia de Barcelona: El Registro de Hipotecas», a Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos (Barcelona) IV (1974), ps. 345-363. Vegeu també Ribas Pala, Maria: «Los libros de Registro de las antiguas Contadurías de Hipotecas», Boletín de la A.N.AJB.A.D., núm. 1, ps. 57-83.

[43] A.H.C.M. Ofici d'Hipoteques, vol. I, 1808.

[44] Tota aquesta informado está recollida per Sarret i ArbÓS, Joaquim: Historia de Manresa. Manresa, 1921 (reedició facsímil de 1984), ps. 410 i ss.

[45] A.H.C.M. Ofici d'Hipoteques, volum I, 1808.

[46] Ibidem, p. 1, llibre 8é.

[47] En tote des de 1808 a 1820 (conserváis a l'A.H.C.M.).

[48] Ángels Sola, tot parlañt deis mitjaires de Matará durant el període 1790-1820, observa que un 74 % mostren una signatura ferma i un 13 % confessen no saber signar, l'altre 13 % compren el grup d'aqueUs que signen malament. Aqüestes dades están a l'artiele de l'autora; «Aproximado sociológica ais mitjaires de Mataró (1790-1820)», a Sessió d'Estudis Mataronms (17 i 31 de mar? de 1984). Mataró, 1985, ps. 61-75. La nos-tra citació és a la p. 65.

[49] Hem considerat com a riutat els nuclis de poblado importants durant l'antic figim.