Brexit, language policy and linguistic diversity
| Autor | Vicent Climent Ferrando |
| Cargo | Professor de traducció i ciències del llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra |
| Páginas | 362-364 |
MAC GIOLLA CHRÍOST, DIARMAIT, I BONOTTI, MATTEO. (2018).
BREXIT, LANGUAGE POLICY AND LINGUISTIC DIVERSITY.
WASHINGTON: PALGRAVE MCMILLAN.
Vicent Climent-Ferrando*
Paraules clau: Brexit; ocialitat de llengües; Unió Europea; UE; Regne Unit; diversitat lingüística.
BIBLIOGRAPHICAL REVIEW OF:
Mac Giolla Chríost, Diarmait, & Bonotti, Matteo. (2018). Brexit, language policy and linguistic
diversity. Washington: Palgrave Macmillan.
Keywords: Brexit; language ofcial status; European Union; EU; United Kingdom; linguistic diversity.
Vicent Climent-Ferrando, professor de traducció i ciències del llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra. vicent.climent@upf.edu
Citació recomanada: Climent-Ferrando, Vicent. (2019). [Recensió de l’obra: Brexit, language policy and linguistic diversity].
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 71, 362-364. https://doi.org/10.2436/rld.i71.2019.3320
Vicent Climent-Ferrando
Recensió de l’obra: Brexit, language policy and linguistic diversity
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 71, 2019 363
Al març de 2017 se celebrava el simposi Brexit, English and the Language Policy of the European Union a
la Universitat de Cardiff, amb l’objectiu de debatre les conseqüències per a la llengua anglesa de la sortida
del Regne Unit de la Unió Europea (UE). Com a resultat dels debats neix aquesta obra, amb unes reexions
afegides posteriorment: les conseqüències de la sortida del Regne Unit per a les llengües dites regionals o
minoritàries, és a dir, per al gal·lès, l’escocès i l’irlandès (d’Irlanda del Nord). Quin pes tindrà l’anglès en
una UE sense el Regne Unit? Continuarà sent-hi llengua ocial, llengua de treball, o totes dues coses? Quin
suport a Europa tindran les llengües regionals del Regne Unit? Com afectarà, en denitiva, el Brexit a les
llengües del Regne Unit? Aquestes són les reexions principals de l’obra, que veu la llum, paradoxalment,
gràcies al suport del Regne Unit, concretament del Consell de Recerca Social i Econòmica.
El llibre parteix d’una premissa bàsica: la sortida del Regne Unit de la UE tindrà repercussions reals derivades
dels possibles canvis de marc legal tant a la UE com al Regne Unit. L’obra desenvolupa aquesta premissa
amb dos arguments, un d’empíric i un altre de normatiu. Pel que fa a l’argumentari empíric, els autors
armen que el Brexit “desarrelarà” de l’imaginari europeu i de les polítiques europees els diferents actors
relacionats amb la promoció de les llengües regionals, que el llibre anomena “nacionalismes subestatals” en
referència a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. Quant a l’argumentari normatiu, els autors armen que el
Brexit pot presentar arguments sòlids per fer de l’anglès la lingua franca de la UE.
L’obra està estructurada en tres capítols. El primer capítol, “An Empirical Overview of the Constitutional,
Legal, and Public Policy Status of the Languages of the UK and the EU”, ofereix una descripció del
reconeixement legal de les llengües pròpies del Regne Unit tant al país com a la UE. Posa de manifest la
paradoxa que l’anglès és la llengua de facto del Regne Unit però que no ho és estatutàriament, mentre que
sí que és llengua ocial de la UE. L’article exposa que una de les possibles conseqüències del Brexit seria la
pèrdua no només de l’ocialitat de la llengua anglesa, sinó també de la seva rellevància a escala europea. Les
declaracions polítiques —i incendiàries— de nombrosos polítics al voltant d’aquest tema han anat en aquesta
direcció. El màxim responsable de les negociacions de la UE sobre el Brexit, Michel Barnier, armava que
“a partir d’ara [després del referèndum] les negociacions entre el Regne Unit i la UE haurien de fer-se en
francès”, mentre el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, decidia utilitzar el francès en el
seus parlaments principals, tot armant que “l’anglès està perdent importància”.
Malgrat aquestes declaracions de poder —altament simbòliques per la seva transcendència política—, els
autors del llibre argumenten que l’anglès continuarà sent tant llengua ocial com llengua principal de treball
de les institucions europees, per diverses raons:
Des del punt de vista jurídic, l’anglès és llengua ocial de dos estats membres de la UE, Irlanda i Malta, tot i
que no està clar si la disposició 1/1958 sobre l’ocialitat de les llengües a la UE permet que un estat triï més
d’una llengua ocial, tal com arma Goulard (2016). Cal dir, doncs, que dependria d’una interpretació laxa
o restrictiva de l’article 1/1958, tot i que els autors emfasitzen que ni Malta ni Irlanda podrien funcionar a la
UE sense l’anglès.
Des del punt de vista pragmàtic, l’anglès té importància internacional pels processos de globalització
contemporanis i no pel pes del Regne Unit a la UE. Ha esdevingut, de facto, la lingua franca de milions de
persones. La sortida del Regne Unit —armen els autors— no canviarà aquestes dinàmiques internacionals.
A aquests dos arguments cal afegir el posicionament ocial de la Comissió Europea, que armava: “Constatem
que les informacions aparegudes als mitjans de comunicació armen que, en cas de sortida del Regne Unit
de la UE, l’anglès deixaria de ser llengua ocial de la UE. Això és incorrecte. El Consell de Ministres, per
unanimitat, decideix sobre la legislació que regula l’ús de les llengües ocials. En altres paraules, qualsevol
canvi sobre el règim d’ocialitat de la UE està subjecte al vot unànime del Consell, que inclou també Irlanda”
(Comissió Europea, 2016).
El segon capítol, “Brexit and the Autochthonous Languages of the UK”, gira al voltant dels efectes del Brexit
en les llengües dites regionals o minoritàries del Regne Unit. Els autors n’identiquen dues dimensions:
una d’ideològica i una altra de relacionada amb l’estatus. Pel que fa a la dimensió ideològica, els autors
consideren que es produirà un buit en l’imaginari social europeu de les llengües regionals del Regne Unit.
Per reforçar aquest argument, els autors qüestionen la vinculació de les autoritats gal·leses, escoceses o
Vicent Climent-Ferrando
Recensió de l’obra: Brexit, language policy and linguistic diversity
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 71, 2019 364
d’Irlanda del Nord amb d’altres governs regionals, actors subestatals o xarxes europees relacionades amb
la promoció d’aquestes llengües, com ara les xarxes Network to Promote Linguistic Diversity (NPLD) i
European Language Equality Network (ELEN).
Aquest argumentari proposat pels autors és feble per dues raons: la primera, perquè la pertinença a totes dues
xarxes no està directament lligada a la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea i, per tant, la sortida del
Regne Unit de la UE no comportaria la sortida automàtica d’aquelles institucions que treballen pel gal·lès,
l’escocès o l’irlandès a totes dues xarxes. La segona, perquè els diferents organismes que treballen en la
promoció de les llengües regionals tenen dinàmiques de treball multinivell, és a dir, que van més enllà de les
estructures jeràrquiques europees.
Pel que fa a l’àmbit més estatutari/jurídic, els autors armen que el Brexit tindrà implicacions sociolegals
per a les llengües regionals. Esmenten la manca d’aplicació de dos instruments jurídics relacionats amb la
protecció de la diversitat lingüística a Europa: la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea (2000) i la
Carta europea de llengües regionals o minoritàries (CELROM). Aquest argument presenta també febleses
per dues raons: tot i ser veritat que l’article 22 de la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea arma que
“la UE respectarà la diversitat lingüística”, no hi ha hagut mai un desplegament clar i amb efectes concrets
d’aquest article. Pel que fa a la CELROM, cal recordar que és l’instrument jurídic de protecció de llengües
dites regionals o minoritàries del Consell d’Europa i no pas de la UE. Els autors barregen en un mateix
article institucions i competències d’abast molt divers, que donen peu a confusió.
Des d’un enfocament exclusivament losoconormatiu, el capítol 3 gira al voltant de la moralitat de la
llengua anglesa com a principal lingua franca a la UE en un escenari post-Brexit. Els autors defensen la
moralitat de l’anglès com a lingua franca, amb l’argument que, amb la nova conguració de la UE, els
ciutadans de llengua materna anglesa només representarien al voltant del 2% de la població i això faria que
la pràctica totalitat de la UE tingués l’anglès com a llengua estrangera, la qual cosa no en beneciaria, per
tant, els parlants nadius. Els autors proposen, així, un contraargument a l’argumentari d’un dels principals
pensadors en matèria de justícia lingüística, Philippe van Parijs, qui defensa que el predomini de l’anglès té
conseqüències injustes derivades de la desigualtat d’oportunitats causada pels diferents nivells de domini de
la llengua anglesa.
El llibre és, en denitiva, una obra senzilla que analitza de manera succinta les conseqüències lingüístiques
del Brexit des d’un vessant empíric i normatiu. Val a dir, però, que totes les reexions que en deriven
romanen en l’àmbit de l’especulació acadèmica, car les conseqüències reals només podran ser analitzades
i avaluades segons la tipologia de Brexit que resulti de les negociacions en curs. Dit en altres paraules, les
conseqüències lingüístiques dependran d’un Brexit tou o dur.
