De bona llengua, de bon humor
| Autor | Joan Tudela |
| Páginas | 295-297 |
Joaquim Mallafrè, De bona llengua, de bon humor, Barcelona, Columna, 1994, 99 pàgs., isbn 84-7809-534-9.
Page 295
Fa de bon llegir, el llibre De bona llengua, de bon humor. Aparentment, és una obra modesta: un recull d'articles publicats al Diari de Barcelona els anys 1991 i 1992, signats per un mateix autor, que és Joaquim Mallafrè, i que parlen d'un mateix tema, que és la llengua catalana. Realment, però, aquestes «reflexions amables», com les qualifica el mateix articulista, formen un discurs sòlid i, sobretot, convincent. Professor universitari i traductor de l'anglès, Mallafrè demostra al llarg de. les pàgines del Llibre una honestedat intel·lectual ben clara i un tarannà alhora assenyat i obert. El fet que pertanyi a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ens reconcilia amb la nostra autoritat lingüística.
Mallafrè sempre ensenyà les car-
Page 296
tes, i no perquè no sàpiga amagaries, sinó perquè no vol fer-ho. De tots els articles ara enquadernats, el que més defineix el seu pensament lingüístic és, segurament, el titulat «Genuïnitat operativa». Com que és breu i com que els articles sobre llengua no envelleixen, potser seria una bona idea reproduir-lo en gran part, i així podríem escoltar directament, sense intermediari, la veu de l'autor del llibre. Som-hi.
Em sembla tan perillós que de vegades s Identifiqui la genuïnitat amb actituds tancades i reaccionàries, com que es titlli de poc genuïna una actitud oberta a noves solucions per a alguns problemes de la llengua. Cal en tots els casos una opció prudent, una intel·ligència compartida, escatir quines són les realitats de la llengua independentment dels nostres gustos o limitacions, quines d'aquestes realitats li donen força i quines la debiliten, quin remei obraria en aquest cas, o si més valdria anar-se'n a jaure perquè tot ja està donat i beneït.
És molt possible que hi hagi qui defensa solucions que creu genuïnes i que no ho són. Ja Fabra corregia tot de falses expressions puristes o posava en guàrdia contra els descas-tellanitzadors a ultrança. I és molt possible, per altra banda, que l'acceptació indiscriminada de qualsevol fenomen que es produeix en el camp de la llengua respongui a un determinisme tan poc compatible amb la llibertat humana com les tesis ideològiques més immobilistes de les quals s'acusa els militants de camps contraris.
»Una llengua és genuïna si té realment l'origen o el caràcter que afecta tenir. Per això dubto de certs trets de català disfressat, com n'he dit més d'un cop, simple aparença de català, poc viable com a llengua independent amb les seves característiques estructurals i evolutives. Com un arbre malalt, té el cuc a la soca i poca cosa farà de bo.
»El català genuí no té res a veure, doncs, amb un català de museu. Els museus tenen sempre alguna cosa de tomba. Potser tombes flamejants.
O són arrel i fonament del nostre present. O antologia de tendències, modernes i antigues, però tombes, al capdavall, si no s'acaben d'encarnar vitalment en el nostre present. De vitalitat és del que es tracta. Que la llengua evolucioni, canviï, es regeneri segons la constitució del propi organisme. I qualsevol organisme creix i madura assimilant cossos externs. Però des de la síntesi que li és natural. No pot absorbir qualsevol cos estrany. La clorofil·lació no es produeix si l'anhídrid carbònic, beneficiós en dosis normals, és excessiu o ha desaparegut la llum solar.
»Hi ha l'actitud, ben científica, d'enregistrar les dades de la realitat i de classificar-ne els fenòmens. Però, ^no caldria, també, analitzar aquesta realitat i, com ha estat tradicionalment típic del pensament
Page 297
progressista, intentar de modificar-la per tal d'aconseguir un major benestar, una eficàcia més gran, la millora de condicions dels qui l'han de viure, en definitiva? Una llengua, ^esdevé indefinidament apta per generació espontània o per unes condicions que ho fan possible? ^Podem ajudar a crear aquestes condicions?
Creure això pot ser utòpic, però jo no ho qualificaria d'immobilista.
En els altres articles, el que fa Mallafrè, gairebé sempre, és aplicar aquest punt de vista a tot de casos concrets.
