Barrera o pasaporte para la integración?: ideologías lingüísticas de los japoneses residentes en Cataluña

Vila (2003b) va proposar un model que representa gràicament la multidimensió i el lligam entre diverses dimensions del fet lingüístic, que són sistema, ús, competència i representacions. La totalitat del fet lingüístic no deixa cap d’aquests components aïllat de la resta, sinó que està construït pels lligams indestriables entre cadascun d’aquests. En aquest estudi ens centrem, sobretot, en la de representació, actitud i ideologia que condiciona l’ús. La ideologia consisteix en nocions acceptades comunament i inconscientment arrelades en una societat. Silverstein (1979: 173) deineix ideologia lingüística com a «sets of beliefs about language articulated by users as a rationalization or justiication of perceived structure and use». És a dir, és un conjunt de creences sobre qui ha d’aprendre quina llengua i com, així com quan, on, per què, per qui i per a què es fa servir (Oriyama, 2010:78). Tot això es fa servir a l’hora de justiicar la tria i/o l’ús d’una llengua determinada. Així, llengua i tria de llengua estan altament inluïdes per la ideologia (Wodak, 2012:219).

Page 89

Els membres d’una comunitat de parla comparteixen una ideologia lingüística, creences sobre la llengua, una identitat i pertinença i l’actitud envers l’ús lingüístic (Morgan, 2004: 5). Per tant, quan la gent s’ajunta mitjançant pràctiques discursives, intenta comportar-se com si manegessin un conjunt compartit de normes, coneixements locals, creences i valors. Així, els membres d’una comunitat de parla solen acomodar el seu discurs a les normes i els valors compartits (Moreno, 1998: 19-20). Aquest tret de ser compartit per una col?lectivitat és justament el que diferencia la ideologia d’altres conceptes semblats (com ara creences, actitud, etc.).

En aquest treball, ens interessa sobretot explorar com els japonesos a Catalunya justiiquen l’ús i l’aprenentatge de les llengües locals, i examinar si aquesta població comparteix homogèniament un determinat valor o actitud. Per tant, entenem ideologia lingüística com: «a community’s generally accepted beliefs» (Spolsky i Shohamy, 1999: 32), valors, actituds i idees sobre les llengües que siguin implícitament o explícitament utilitzats per tots els tipus de parlants com a models per construir avaluacions lingüístiques i dedicar-se a l’activitat comunicativa, és a dir, les pràctiques lingüístiques (Kroskrity, 2004: 497).

La ideologia predominant del Japó iguala la nacionalitat i llengua japonesa, de manera que serveix com a criteri que determina el fet de «ser japonès». Com assenyala Coulmas (2003: 248), «ningú no ha dubtat que el Japó és i ha de ser un estat unilingüe». El monolingüisme del Japó ha estat ben arrelat a la societat japonesa durant molts segles, i avui dia encara es conserva explícitament o implícitament com a tradició, tot i que aquesta darrera dècada s’ha posat en dubte la versemblança i ha estat criticat pels investigadors relacionats amb la sociolingüística (Lee, 1996; Tanaka, 2000; Yasuda, 1999, 2003; Mashiko, 2001; Suzuki, 2003).

Yasuda (2003), que ha treballat considerablement en el tema de la llengua japonesa des d’un punt de vista crític, ha demostrat la ideologia lingüística amagada darrere del seu estatus absolut i axiomàtic. Segons ell, els sociolingüistes japonesos «representatius» han heretat la perspectiva de considerar que els problemes ètnics com ara el tema del bilingüisme o les minories lingüístiques no esdevenen un problema al Japó perquè és un país «monolingüe, monoètnic i monocultural».⁴Aquesta perspectiva se sosté per la forta creença que el problema lingüístic del Japó no es polititza (ibídem.).

Abans que el Japó s’uniiqués com un Estat modern, existia una gran diversitat lingüística segons la classe social i les regions, de manera que les diverses variants no eren intel·ligibles.

Així mateix, tradicionalment s’ha cregut que al Japó existeix només una llengua, el japonès estàndard, mentre que les diferents variants s’han menyspreat i la presència de les llengües minoritàries com ara l’ainu, el ryûkyûan, el coreà o el xinès ha tendit a ignorar-se.

Fins als anys setanta, sota una política lingüística que promovia fortament l’estàndard, les altres variants es consideraven simples diferències fonològiques que calia corregir i ins i tot eliminar. L’ensenyament de la llengua estàndard ha fet que s’establís una relació jeràrquica, amb la parla de Tòquio per sobre de totes les variants. Tot i així, d’ençà dels anys noranta, s’ha observat un canvi en la visió dels dialectes regionals i han sorgit moviments favorables a la recuperació i la promoció dels dialectes (Ozaki, 2001(1991)). Així, els dialectes han començat a ser apreciats (Long, 1997) i a mitjan aquesta dècada ins i tot s’han posat de moda (Institut Nacional de Llengua Japonesa, 2005). Alguns mots provinents dels dialectes regionals han arribat a ser populars entre els joves de les grans ciutats del Japó encara que no tinguin cap relació amb les regions on es parlen aquests dialectes (Inoue et al., 2006). Tot i així, l’ús dels dialectes en general encara està bastant limitat en comparació amb l’estàndard.

Page 90

Les dades s’han recollit fonamentalment mitjançant entrevistes amb japonesos residents a Catalunya reclutats a través del Col?legi Japonès de Barcelona, l’Escola Complementària de Llengua Japonesa de Barcelona, l’Associació d’Empresaris Japonesos de Barcelona i els contactes personals de la investigadora (N=34). Aquests entrevistats van ser seleccionats dels informants que havien col·laborat prèviament responent un qüestionari sobre els usos lingüístics.⁵Ho vam fer així, ja que les creences inlueixen sobre els comportaments de manera signiicativa.

Els qüestionaris s’han elaborat prenent com a model l’enquesta pilot de Xarxes socials i ús lingüístic de l’Institut de Sociolingüística Catalana (1997), ja que hem considerat que aquest qüestionari inclou elements importants per a la nostra recerca. Els qüestionaris consten de tres seccions: dades personals, coneixements lingüístics i usos lingüístics, que inclouen les xarxes socials. Les dades personals contenen variables sociolingüístiques com ara el temps d’estada a Catalunya, els motius de l’estada, etc. Pel que fa als usos lingüístics, es va demanar als informants que donessin el nom de les tres persones amb qui tenien més relació en sis àmbits (veïnatge, feina/estudi, participació en activitats, lleure, amistat, cap de setmana), i que indiquessin les llengües que empren en la comunicació amb ells en cada àmbit. Així mateix, se’ls va preguntar quines llengües solen utilitzar a la llar i en els serveis/establiments comercials. Les variables, bàsicament, s’han determinat a partir dels estudis previs rellevants (Torres [coord.], 2005; Vila, 2003a; Yamamoto, 2001, 2002), però també hi hem inclòs les que hem considerat necessàries després de les observacions i les interaccions amb els membres de la colònia abans d’elaborar el qüestionari.

Posteriorment, amb la inalitat d’aprofundir els resultats obtinguts dels qüestionaris i d’obtenir informació per detectar les perspectives sobre els múltiples «mons» de la vida quotidiana (Shostack, 2006), vam dur a terme una entrevista semidirigida. Atès que els usos i els coneixements lingüístics són resultat d’un aprenentatge lingüístic i que les perspectives envers les llengües hi tenen un cert grau d’inluència, hom pot esperar que es detectin les ideologies subjacents en els seus discursos sobre l’aprenentatge lingüístic i els usos reals. Les entrevistes es van realitzar a partir d’un guió, prèviament preparat, centrat en les qüestions següents:

(1) Què pensen de la necessitat de les llengües locals en la vida actual?

(2) Per quins motius i de quina manera aprenen castellà i/o català?

(3) Com perceben el català?

Bàsicament, les entrevistes es van realitzar individualment, si bé en alguns casos es van fer en grup tenint en compte la comoditat dels entrevistats. La durada de l’entrevista ha oscil·lat entre 50 i 90 minuts, depenent de l’entrevistat o de les circumstàncies. Totes les entrevistes van ser realitzades en japonès, enregistrades, transcrites, i posteriorment van ser traduïdes al català.

Taula 1: Peril dels entrevistats

[VER PDF ADJUNTO]

Page 91

[VER PDF ADJUNTO]

mx... Família mixta *...Entrevistats que NO han col?laborat en el qüestionari

· En el moment en què va tenir lloc l’entrevista.

·· En el moment en què va tenir lloc l’entrevista

Les dades obtingudes mitjançant el qüestionari van ser analitzades quantitativament a través de l’anàlisi dels components principals per tal de subdividir els nostres informants en termes d’usos lingüístics. N’hi ha de quatre tipus: els usos interpersonals fora de la llar (veïnatge, feina, participació a alguna entitat, lleure, amistat, cap de setmana), els usos interpersonals a la llar actual, els usos mediàtics i els usos en contextos comercials i de serveis. Hem escollit els usos lingüístics interpersonals com a variable per crear noves variables mitjançant l’anàlisi quantitativa, perquè les relacions interpersonals formen la base de la vida social, i els usos de cada llengua poden dir-nos si els informants es relacionen exclusivament amb els seus compatriotes o si ho fan també amb la població autòctona.

Les transcripcions s’han analitzat seguint Agar (1980). Primer, s’han extret totes les respostes dels informants a cada pregunta segons el subgrup en què estan classiicats els entrevistats. Seguidament, s’han identiicat els temes de cada fragment, de manera que se’ls pot classiicar segons aquests tòpics. Així mateix, s’han identiicat els temes més globals, de manera que es puguin comparar quins temes s’han esmentat repetidament en cada grup. Amb tòpic ens referim a allò que es representa mitjançant proposicions, i així, doncs, poden expressar les opinions i, en conseqüència, les ideologies (Van Dijk, 2003). Segons Van Dijk,

Page 92

els tòpics representen la informació més important del discurs i permeten als receptors saber de què tracten els discursos. Per exemple, els titulars dels diaris en són bons exemples. A continuació, hem anat marcant les extensions de conversa coherent per focalitzar els mateixos tòpics, amb la qual cosa es demostra que alguns tòpics es repeteixen. Aquests tòpics són els candidats més importants a la codiicació de les categories. Un cop acabada la categorització, hem retallat els fragments segons els tòpics i els hem classiicat d’acord amb les categories establertes prèviament. És a dir, per exemple, si es repeteixen els fragments com ara "el català es parla només a Catalunya", o "Si vas fora de Catalunya, no el faràs servir mai", etc., aquests fragments s’agruparan sota el tòpic "ús limitat". I els fragments com ara "el castellà es parla també fora d’Espanya", o "el castellà és útil", etc., s’agruparan sota el tòpic d’"ús extens". Els dos tòpics es poden agrupar sota la categoria "ús" o "utilitat". Un cop fet això, hem tornat a examinar totes les transcripcions pel tal de comprovar la nostra hipòtesi de partida.

El gràic 1 mostra la distribució dels nostres informants en un espai de dues dimensions. Tal com podem observar, hi dibuixen un triangle amb molta densitat a la part dreta i superior. Si ens centrem en els pesos de cada variable (gràic 2), en el primer component, els positius s’observen en les variables relacionades amb l’ús del japonès, mentre que els negatius es mostren a les variables de l’ús del castellà i del català.

El gràic 2 projecta els usos interpersonals de cada llengua de manera que s’indiquin les correlacions entre les variables d’usos lingüístics interpersonals i els nostres components principals. El component principal 1 té una forta correlació positiva amb els usos lingüístics en japonès i una forta correlació negativa amb els usos en castellà i en català. Per a aquests punts, les variables d’ús del japonès se situen cap a la dreta i les d’ús del castellà i del català, cap a l’esquerra.

El component principal 2, d’altra banda, té una forta correlació positiva amb els usos lingüístics del castellà i una forta correlació negativa amb els usos en català. Amb això, els punts de les variables d’ús del castellà estan situats més cap amunt i els de les variables d’ús del català, cap avall. Per tant, podem dir que dels dos components (1 i 2), el primer crea la dualitat japonès ? castellà/català, i el segon, la dualitat castellà ? català.

Gràfic: 1 Representació dels usos lingüístics interpersonals. Components 1 i 2

[VER PDF ADJUNTO]

Page 93

Gràfic 2 Representació dels usos lingüístics interpersonals. Components 1 i 2 ⁶

[VER PDF ADJUNTO]

Així, la distribució dels nostres informants en termes d’usos lingüístics es pot resumir en un triangle (figura 1), amb tres cúspides que representen l’ús exclusiu del japonès, el del castellà i el del català, respectivament. És a dir, s’han identiicat tres grans subgrups en termes d’usos lingüístics. El grup més nombrós, caracteritzat per l’ús predominant del japonès (en endavant, «grup del japonès»), consisteix bàsicament en els residents temporals amb una mitjana de temps d’estada a Catalunya de 3,6 anys. El segon grup, que aplega el 33% dels nostres informants, és caracteritzat per un ús considerable del castellà (en endavant, «grup del castellà»). El temps d’estada dels components d’aquest grup és molt més llarg que no pas el dels del primer grup, amb una mitjana d’11,1 anys. El grup més reduït de tots és caracteritzat per un ús signiicatiu del català (en endavant, «grup del català»), que inclou un 7% dels nostres informants. El temps d’estada és el més llarg, amb una mitjana de 17,6 anys.

Cal notar, però, que aquest triangle no vol pas dir que tots els informants encaixin exactament en cada una d’aquestes tres cúspides, sinó que estan distribuïts al seu voltant o dins del triangle amb diferents graus.

Figura 1: Triangle dels usos lingüístics de la població japonesa a Catalunya

[VER PDF ADJUNTO]

Page 94

Tal com hem vist en l’apartat anterior, la població japonesa es presenta internament heterogènia en termes d’usos lingüístics, que estan ben relacionats amb el projecte migratori de cadascú: els qui fa poc temps que són a Catalunya tendeixen a viure predominantment en japonès, mentre que els usuaris del català són els individus que fa més anys que hi són. Hi ha més característiques que distingeixen els tres grups, com ara els motius de l’estada a Catalunya, el nivell de coneixement lingüístic, etc., però en aquest estudi ens interessa sobretot el temps d’estada a Catalunya, és a dir, l’orientació migratòria. Atès que cada subgrup es caracteritza sobretot per aquests usos lingüístics, hom pot pensar que els integrants de cada grup comparteixen també perspectives semblants pel que fa a les llengües. Aleshores, ins a quin punt les comparteixen?

A continuació ens centrarem en les perspectives sobre les llengües de tots tres grups, exposant els temes més repetits en les entrevistes i intentant extreure les percepcions de la mostra envers les llengües locals en general. En primer lloc, s’exposaran els temes més repetits entre els tres subgrups parant atenció a l’orientació migratòria dels entrevistats. Tot seguit, es presentaran els temes observats només en els membres d’estada temporal i en els d’estada de llarga durada.

4.2.1 Els tòpics comuns

4.2.1.1 Prioritat a la llengua d’ús extens

Per a les persones procedents d’una societat amb tradició de monolingüisme, és lògic aprendre la llengua de l’Estat receptor. Els nostres entrevistats del grup del japonès, doncs, donen prioritat al castellà perquè és la llengua de l’Estat. Un entrevistat MKM⁷*opina que abans d’aprendre català és més important per a ell millorar el nivell de castellà. HAB*, que van ser presents amb ell a l’entrevista, hi van afegir: «Per ordre de necessitat, si està inclosa la feina, primer va l’anglès, després l’espanyol, i el catalán,⁸inevitablement».

Per tant, alguns entrevistats aprenen primer el castellà i, un cop en tenen un cert coneixement, ja no consideren necessari aprendre una altra llengua perquè «[els qui parlen català] són totalment bilingües» (IZS). Aquests entrevistats donen per fet que els qui parlen català segur que parlen castellà. A més a més, com que la població autòctona se’ls adreça en castellà, tampoc no cal aprendre una altra llengua addicional:

IZO: A veure, crec que seria millor aprendre-les (dues llengües). Tant per a mi com per a les meves illes.

Però aquí t’entens en castellà encara que no sàpigues el català. No crec que calgui aprendre les dues...

D’aquesta visió, podem suposar-ne la perspectiva utilitària -que no els importa quina és la llengua habitual de l’interlocutor, sinó només si s’entén o no- i alhora la prioritat que donen al castellà, que és compartida també pels entrevistats del grup del castellà.

Els nostres entrevistats del grup del castellà en general havien après castellà abans d’arribar a Catalunya. Entre ells, el fet que aquesta llengua es parli també fora d’Espanya és un factor important que els motiva a aprendre’l.

Els estudiants entrevistats com ara KHI o COZ exposen clarament la prioritat del castellà. Tots dos van venir a Barcelona per tal de millorar el seu nivell de castellà. KHI mostra una actitud positiva envers aquesta llengua, però: «de moment no aprenc català per no confondre’m amb el castellà». Segons ells, el motiu per no aprendre català és la proximitat lingüística entre les dues llengües, però això alhora implica la prioritat que donen al castellà.

En el grup del català també s’observava aquesta perspectiva. YKT, per exemple, considera que els estrangers que viuen a Catalunya, independentment de la seva intenció, prefereixen aprendre castellà, ja que «[el castellà] serveix més i s’estudia més [que no pas el català], crec. L’espanyol també es pot parlar als països sud-americans». La seva opinió es basa en la percepció dicotòmica de les dues llengües locals, i atribueix el motiu pel qual els japonesos transeünts opten per aprendre castellà a l’ús extens d’aquesta llengua. Tot i així, als integrants del grup del català, l’ús extens del castellà no els ha estat cap impediment per aprendre català.

Page 95

4.2.1.2 Llengua opcional i secundària: ús limitat del català

Entre els integrants del grup del japonès, el català està situat en una posició més aviat secundària en comparació amb el castellà. Les seves raons les hem detectades en els fragments recollits en les entrevistes, les quals es poden englobar en dos rètols principals: l’ús limitat i el valor identitari. Pel que fa al segon, sobretot, genera diverses percepcions envers aquesta llengua que els n’allunya.

Des del punt de vista de la utilitat, es percep com una llengua que té un ús força limitat en comparació amb el castellà. De fet, a l’hora d’opinar sobre el català, sovint també fan una valoració positiva sobre aquest ús extens del castellà, de manera que contraposen les dues llengües. És a dir, que l’ús limitat del català s’assenyala bastant comunament per justiicar el motiu pel qual no aprenen català:

SHK: [El motiu pel qual vaig aprendre castellà] és que l’espanyol s’entén a tot el món, vagis on vagis, o sigui, en el sentit que té valor d’"universalitat" (sic), d’utilitat. Per tant, vaig pensar que seria millor aprendre espanyol i no vaig fer cap cas del català en aquella època (riu).

IZS reconeix que el català té alguna cosa a veure amb la seva feina actual, però el seu projecte amb vista al futur es presenta com un obstacle per motivar-la a aprendre català a causa del seu ús limitat.

IZS: És que la zona en què es parla català és molt petita. En aquest sentit, si haig d’escollir entre castellano i catalán, no podria evitar escollir castellano.

Així, donen per fet que aprendre castellà és la primera i/o l’única opció per viure a Catalunya i hi donen prioritat sobre el català.

Molts dels integrants d’aquest grup del japonès van arribar a Catalunya no necessàriament per la seva pròpia voluntat, ja que no se’ls va permetre triar. Per tant, els qui no desitgen integrar-se a la societat receptora intenten limitar el seu aprenentatge de la llengua local a les seves necessitats mínimes. Si no hi ha gaires possibilitats d’utilitzar la llengua en el futur, no es considera valuós aprendre-la. Així, aquesta perspectiva utilitària afecta bastant sobretot els qui resideixen a Catalunya gairebé obligatòriament.

En el grup del castellà, així mateix, l’ús limitat del català sorgeix sovint com a tema a l’hora d’explicar per què no aprenen aquesta llengua:

EKK: [...] encara que facis un esforç per aprendre’l, es pot fer servir només dins de Catalunya, oi? Això és una perspectiva utilitària i em sap greu... Per tant, hi dono menys importància.

L’entrevistada COZ l’aprendria si s’instal?lés deinitivament a Catalunya, però ara per ara no l’aprèn perquè «la zona de la llengua catalana està limitada a una àrea concreta».

En el grup del català, així mateix, també s’indica l’ús limitat d’aquesta llengua. MHM considera que cal aprendre la llengua local per facilitar la vida quotidiana, però aquesta llengua no és el català sinó el castellà perquè:

MHM: ...sobretot a Barcelona, encara que facis un esforç per parlar català, et responen en espanyol. I és una ciutat on viu molta gent que sap parlar únicament l’espanyol. (...) No estaria bé si digués que el català no és necessari, i si volen parlar-lo, doncs que el parlin. Però l’espanyol, sí que cal aprendre’l.

MHM atribueix la poca necessitat d’aprendre català al comportament de la gent autòctona que no deixa que l’utilitzi. Així, doncs, no cal aprendre una llengua que no se sap si es podrà emprar o no, sinó que cal aprendre’n una que es pugui utilitzar en qualsevol situació. En aquest sentit, el castellà és la llengua que han d’aprendre necessàriament, mentre que l’aprenentatge del català és opcional. Així, la seva perspectiva es basa en la visió dicotòmica del català i del castellà -una llengua d’ús limitat i una altra d’ús extens.

4.2.1.3 El català com a símbol d’identitat i via cap a la integració

Tot i que no en valoren la utilitat, els nostres entrevistats del grup del japonès reconeixen, com a mínim, el valor simbòlic del català. La població local se sol adreçar en castellà als entrevistats en reconèixer la seva isonomia, però a vegades la gent d’aquí se’ls adreça en català tot i que no entenen aquesta llengua. En tal

Page 96

situació, IZS pensa que «aquesta persona té una forta identitat catalana». La seva exposició pot implicar que l’entrevistada percebi el català com un codi marcat i relaciona fortament el català amb el valor identitari.

Per la seva banda, RYK mostra una actitud positiva envers l’ús del català per part de la població autòctona:

RYK:[Quan em parlen en català] penso: "ja sóc un català". Me n’alegro, sí.

RYK considera que la llengua és la clau per a la integració social i, així mateix, una mostra d’identitat, cosa que s’observa sovint en els seus arguments, tal com veurem més endavant.

En el grup del castellà, així mateix, una motivació que afecta l’aprenentatge del català és el seu valor simbòlic. KHI airma que desitja aprendre’l «com a prova de la meva estada a Barcelona». Segons la seva perspectiva, el català s’aprèn com un coneixement addicional que no es posa en ús en el sentit que s’estableixi una comunicació amb la gent, sinó que roman simplement com un bagatge de coneixements. TKY reconeix que «quedaria bé si saludés en català quan visito els pobles, o si parlés en català en lloc de castellà en una roda de premsa», però, d’altra banda, «no trobo cap valor a aprendre català només per això».

Així, tot i que el català no s’aprèn necessàriament, sinó força simbòlicament, els nostres informants d’aquest grup airmen la importància de l’aprenentatge del català per establir bones relacions amb els catalans. EKK, per exemple, tot i que mostra una actitud negativa envers el català, almenys ho reconeix i creu que és necessari saber català per a «sentir-se còmode amb els catalans».

En el grup del català, així mateix, aquesta llengua es percep com una eina molt important per a una integració plena. EMR opina que cal aprendre català per viure a Catalunya, ja que:

EMR: Viure aquí vol dir viure amb els catalans, oi? [...] per tal de conèixer els catalans, cal entendre el català perquè tant per a ells com per a nosaltres el castellano no és la nostra llengua materna.

L’entrevistada explica que l’important per entendre’s entre els cònjuges no és tenir qualsevol llengua, sinó que la llengua sigui, almenys, la llengua inicial d’un d’ells. L’altra informant, MNB, també coincideix a valorar positivament la utilitat del català com a via d’integració: «Si vius per sempre a Catalunya, seria millor el català, perquè pots integrar-te més fàcilment».

4.2.1.4 El català no és la llengua que aprenen els estrangers

Així, el valor identitari del català sovint separa entre «els catalans» i «els forasters». Mentre que el castellà està obert als nouvinguts a Catalunya, de manera que els serveix com a lingua franca, el català a vegades pot produir una mena de frontera psicològica entre «els catalans» i «els forasters», o almenys pot fer que els nouvinguts s’hi sentin d’alguna manera.

RKN: [No assoleix un bon nivell de castellà] per una banda, és que l’espanyol és difícil, però per l’altra, no és la llengua habitual aquí, oi que no? De totes maneres, la llengua habitual és el català. Per tant, per molt que aprengui l’espanyol, segueixo sent una estrangera... Clar, sóc una estrangera [riu], però tinc una mena de consciència de seguir sent una forastera... No puc dedicar-m’hi gaire [a aprendre castellà]... [riu] Potser això ho justiica. [riu]

RKN fa un any que va començar a aprendre castellà, des que va arribar a Barcelona amb la seva família,⁹ però confessa que encara que tingui un cert nivell del castellà, la manca de coneixement del català fa que no pugui deixar de sentir-se «forastera». Des del seu punt de vista, el castellà li serveix simplement com una eina per viure a Catalunya, però mai no li servirà per sentir-s’hi plenament integrada. Davant d’aquesta realitat, les seves ganes d’integració s’han esvaït.

La barrera psicològica fa que hom se senti aïllat en una conversa: «[quan la gent parla en català] Com em sentiria? Aïllament, sobretot» (IZS). En el cas de Catalunya, se suposa que els parlants del català estan acostumats a alternar el codi depenent de la llengua i/o la procedència dels participants en una conversa. L’ús

Page 97

del català en tal situació, doncs, pot fer-los sentir incòmodes. Així, el català es presenta com una mena de barrera invisible per als qui no l’entenen, que els separa dels catalanoparlants.

Aquesta percepció que no associa el català amb els estrangers sovint causa l’autoexclusió dels nostres entrevistats que no utilitzen el català en una conversa duta a terme en aquesta llengua. Per exemple, en l’àmbit laboral, és habitual que els treballadors catalanòfons emprin el castellà o l’anglès amb els treballadors japonesos o en presència d’ells, però que quan parlen d’algun tema que té poc a veure amb ells, comencin a parlar en català. Així, aquests empleats queden fora de la conversa:

MNK: (...) quan parlen el catalán, no cal que hi intervingui.

Tal com airma MNK, el català a vegades serveix com una mena de senyal que els informa si cal intervenir a la conversa o no. És a dir, iniciar una conversa en català pot signiicar el tipus de tema del qual han de parlar, cosa que permet l’autoexclusió dels japonesos. Així mateix, quan la gent parla en català, YAR ingeix no escoltar-los i s’autoexclou, creant una mena de barrera entre «ells» i «ella», perquè «si també entenc el català, no puc estar tranquil?la».

L’actitud dels autòctons envers el català també pot accelerar la desmotivació per aprendre’l. Aquesta actitud es pot interpretar, d’una banda, en el sentit que els mateixos catalanoparlants no donen gaire valor a l’aprenentatge del català i, de l’altra, en el sentit que tenen reservat el català com a «nostre», considerant que no és una llengua que aprenen els estrangers. De fet, els nostres entrevistats han experimentat que els catalanoparlants se’ls adrecen en castellà perquè «em consideren estrangera des del principi» (IZO).

Els nostres entrevistats del grup del castellà, així mateix, tampoc no associen la llengua catalana amb els estrangers.

TKY: [...] home, som evidentment estrangers, oi? [...] No ens parlen en català, oi?

Mentre que el català és una llengua marcada, el castellà és la llengua no marcada que s’utilitza amb tots els desconeguts i també amb els forasters coneguts (Woolard, 1989; 2005). Aquesta norma està tan ben ixada que se segueix per inèrcia. Així doncs, els nostres entrevistats pensen que no s’hi adrecen en català pel fet de ser estrangers.

Tot i que estiguin disposats a aprendre català, de vegades alguns factors generats per la societat d’acollida poden diicultar-ho. Això no és irrellevant en relació amb l’aspecte identitari de la llengua catalana, que es presenta com una barrera que bloqueja als forasters l’accés a aquesta llengua. RKT explica, amb una certa vacil?lació, la diicultat que ha experimentat pel que fa al català:

RKT: Quan anava a començar a aprendre català, vaig demanar consell a la gent d’aquí, però em van preguntar: "Com és que faràs això?" [...] I vaig pensar: "Per què? Jo voldria viure com una ciutadana d’aquí..." Per tant, em vaig desanimar... Com que la llengua catalana està molt ben relacionada amb la vida quotidiana, crec que seria millor aprendre-la, però el problema és que la gent no em fa cas.

RKT és ben conscient de la presència important del català en la vida quotidiana i del seu paper signiicatiu per integrar-se plenament a la societat catalana, però es lamenta de l’actitud poc positiva de la població autòctona envers l’aprenentatge del català per part dels estrangers. Aquesta actitud la desmotiva i fa que ho vegi ins i tot com un fet contradictori: RKT volia aprendre català havent experimentat la promoció social de l’ús del català, però aquesta promoció no li semblava que inclogués els estrangers. KMT també va arribar a Catalunya més o menys en la mateixa època que RKT, al començament dels anys noranta, i recorda que el català encara estava reservat a la població autòctona. Tot això revela que el català encara no havia arribat a ser la llengua d’acollida per als estrangers que vénen a viure a Catalunya.

Així com els entrevistats dels altres grups, els del grup del català tampoc no troben gens estrany que els autòctons s’hi adrecin en castellà. Tot i que parlin en català, el més freqüent és que els autòctons s’hi adrecin per inèrcia en castellà en veure la seva isonomia, ben diferent de l’aspecte occidental. Com en el cas d’ERM, però, l’ús que fan els autòctons del castellà pot molestar els usuaris habituals del català:

ERM: Encara que parli en català, em contesten en castellano. A més, em diuen "Que parles català? T’admiro,

Page 98

eh?", en castellano! Això passa molt sovint. Però això passa perquè ells canvien automàticament al castellano en veure un estranger, crec... Al principi, em pensava que ho feien per molestar-me.

ERM viu predominantment en català, tot i que la seva isonomia estrangera no evita que la població local li parli en castellà. Això pot instal?lar els estrangers en l’ús del castellà i diicultar-los l’ús del català. Com s’observa també a l’estudi de Junyent et al. (2011), ins i tot els catalanoparlants que veuen molt favorables el fet que els al?lòctons adoptin el català poden diicultar l’accés i l’ús habitual del català als estrangers. Aquesta actitud de la població autòctona pot instal?lar-los en l’ús del castellà i diicultar-los l’ús del català.

Així mateix, YKT, que és l’única entrevistada nascuda a Catalunya, fa servir el català com a llengua habitual des de la infància, però el seu aspecte oriental fa que els autòctons s’hi adrecin en castellà. Com que els trets físics de l’al?lòcton el delaten com a foraster, l’opció de viure en català és força més difícil (Junyent et al. 2011:97). Així, d’acord amb les experiències de les nostres entrevistades, l’etiquette lingüística (Woolard, 1989) tradicional de Catalunya contribueix a convertir el català en una barrera que separa els forasters. D’aquesta manera, el català encara no ha aconseguit funcionar com a llengua d’acollida, ja que el seu aprenentatge no atrau els estrangers.

4.2.2 Tòpics particulars: grup del japonès

4.2.2.1 "Ulleres" de la situació sociolingüística del Japó

A grans trets, existeix una preferència més elevada per l’ús de la llengua majoritària davant de les llengües minoritàries, però alguns autors indiquen que l’origen sociocultural dels immigrants sovint afecta la seva perspectiva envers el català a l’hora d’aprendre’l (vegeu Torres, 2006; Llompart, 2007; Miralles i Iturraspe, 2005; Rovira et al., 2004). A l’hora de percebre i interpretar la situació del país d’acollida, el primer recurs cognitiu sovint consisteix a interpretar-la amb els paràmetres apresos de la pròpia, de manera que s’avaluen les llengües segons l’esquema previ, d’origen (Junyent et al., 2011).

Els japonesos, sobretot els del grup del japonès, solen arribar a Catalunya poc informats de la seva situació sociolingüística. Per a les persones procedents d’una societat amb una forta tradició de monolingüisme, la cooicialitat de llengües no és gens familiar. A més a més, tendeixen a identiicar el català amb les llengües minoritzades del seu lloc d’origen (Junyent et al., 2011); així doncs, és freqüent que el context sociolingüístic del Japó els serveixi com a marc de referència a l’hora de percebre la situació sociolingüística de Catalunya. Això s’observa sobretot entre els informants procedents de províncies que no siguin la capital. Per exemple, RYK sent simpatia per la situació de Catalunya en termes d’identitat, relacionant-ho amb la seva ciutat natal, Osaka. Osaka és la segona ciutat més gran del Japó després de Tòquio, i sovint mostra una gran rivalitat respecte a la capital. Un dels elements més importants que coniguren la seva identitat és la llengua, que és coneguda com a Osaka-ben,¹⁰una variació de la llengua japonesa parlada al voltant de la província d’Osaka. Comparant el cas de Catalunya amb el d’Osaka, RKY insisteix en la importància de la llengua com a via per a la integració social.

Entre totes les entrevistes, cal destacar una discussió sobre el català sorgida en una entrevista realitzada a un grup de tres informants. Hi podem observar clarament les perspectives basades en la situació sociolingüística del Japó a l’hora de percebre el català. Les tres entrevistades es pensaven que a Espanya només es parlava espanyol, donant per fet la simple equació Espanya = espanyol, ja que la seva concepció es fonamenta en la idea tradicional i predominant al Japó d’«un Estat, una llengua», i les restants es consideren com les variants que es deriven de l’estàndard.

A partir d’aquest context nipó, l’ús dels dialectes regionals està força restringit, i quant a l’escriptura, la seva presència és gairebé nul?la en els camps formals, ja que es comparteix àmpliament com a normativa la idea que la llengua japonesa naturalment s’ha d’escriure en l’estàndard¹¹(Mashiko, 2001). Així, doncs, si hom percep la cooicialitat del castellà i del català des del marc sociolingüístic del Japó -com fan les tres

Page 99

entrevistades-, la presència signiicativa del català en la vida diària, sobretot en l’àmbit escrit, no els sembla gens habitual. Les tres entrevistades fa pocs anys que són a Catalunya i, com que no estan gaire informades de la situació sociolingüística de la societat catalana, es basen en la ideologia del seu país d’origen com a referència, tal com s’ha observat també a la recerca de Torres, que va estudiar la comunitat grega a Catalunya i la seva ideologia (setembre 2013, en un seminari del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació).

RKN: Em pensava que el català era una mena de dialecte...

MKT: Sí, sí.

MNN: Però [castellà i català] són ben diferents, oi?

MTK: Potser [el català] és com el castellà simpliicat, em sembla, però és totalment diferent, oi?

RKN: Totalment diferent!

MTK: [...] vaig sorprendre’m molt que hi hagués tanta diferència entre el català i el castellà!

La frase «[el català i el castellà] són diferents» es repeteix molts cops amb expressió de sorpresa al llarg de l’entrevista. Això mostra clarament que les entrevistades perceben el català com una variant del castellà, i pensen que la diferència entre les dues llengües és de nivell fonològic o lèxic, però intel·ligible.

No obstant això, a causa de les diverses experiències que han tingut en la vida real, s’adonen que el català és una llengua amb un valor diferent. RKN és ben conscient del valor identitari del català; per tant, el percep com una variant conservada exclusivament pels «nacionalistes», per la qual cosa ella es refereix als catalanistes.

La motivació integrativa per aprendre el català és àmpliament reconeguda pels nostres informants. MTK admet que la identitat dels catalans està molt associada a la llengua, però, d’altra banda, mostra la seva sorpresa envers aquesta realitat inesperada de bilingüisme social, que es resumeix en l’expressió engany.

MTK: Això és un engany, oi que sí?! Dins d’un mateix país, d’Espanya!! Si un mateix rei governa aquest país, almenys, hauria de ser una mateixa llengua.

Podem veure clarament que l’opinió de l’entrevistada es fonamenta en la idea d’«un Estat, una llengua», ja que per a ella seria «normal» que Espanya tingués només una llengua. De fet, en algunes ocasions d’interaccions amb els japonesos residents a Catalunya, s’ha observat que els qui mostraven una actitud negativa envers el català sovint coincidien a opinar que l’existència de dues llengües diferents dins d’un mateix territori els provoca confusió i que s’han d’uniicar en una de sola.

4.2.2.2 El català com una llengua fora del seu abast

Entre els entrevistats d’aquest grup podem observar casos que veuen el català com una llengua completament irrellevant per a ells. No és que l’ignorin completament sinó que el veuen com una llengua fora del seu abast, la qual cosa es pot comprovar en l’airmació d’YSK:

YSK: Jo, mig de broma, també volia comprar-me un llibre per aprendre català, però no me’l vaig comprar perquè vaig pensar que no em serviria mai.

Hi ha tres entrevistats més que airmen que van intentar aprendre o dir alguna paraula en català «mig de broma». Aquesta poca serietat expressada amb l’expressió mig de broma pot implicar dues possibles perspectives sobre el català: que és una llengua de menys importància, o que és una llengua fora del seu abast. La primera perspectiva es pot fonamentar en el valor utilitari, segons el qual hom considera poc valuós aprendre una llengua d’ús restringit. La segona perspectiva, en canvi, està relacionada amb la dimensió identitària de la llengua, la qual cosa pot bloquejar «als forasters» l’accés al seu ús. Així, encara que l’aprenguin, el català no arriba a ser per a ells una llengua que s’aprèn per ser utilitzada com a eina de comunicació habitual.

Page 100

4.2.3 Tòpics particulars: grup del castellà, grup del català

4.2.3.1 Diferent valoració del català

El que diferencia els grups dels individus d’estada llarga del grup dels passavolants és que els entrevistats de tots dos grups d’estada llarga estan familiaritzats amb els discursos de la societat d’acollida mitjançant les interaccions amb la població autòctona. Per tant, no s’ha observat cap entrevistat que interpretés la situació sociolingüística de Catalunya a partir de la del seu país d’origen i tots reconeixen que el català els facilita establir bones relacions amb els catalans. Tot i això, aquests individus divergeixen pel que fa a les valoracions sobre el català. El català és una llengua que ins a cert punt encara proporciona identitat en tant que és una llengua triada, però alhora viure l’experiència com a parlant d’una llengua no prou reconeguda té un efecte catalitzador que genera canvis d’actitud i, en molts casos, de comportament (Junyent et al. 2011:103) de la població immigrada. Per tant, sembla que tenir o no tenir aquesta experiència pot generar aquesta divergència sobre la valoració del català.

En primer lloc, les opinions sobre l’aprenentatge del català en el grup del castellà es caracteritzen per l’expressió seria millor amb certes condicions com ara el temps d’estada. L’aprenentatge del català, per tant, no es considera imprescindible per viure a Catalunya, sinó que és opcional i depèn de què vol cadascú. Per exemple, TKY expressa la seva percepció del català com a llengua secundària de la manera següent:

TKY: Crec que seria millor aprendre’l. Però això no vol pas dir que no es pugui viure a Catalunya si no saps parlar català.

Així, l’entrevistat dóna per fet l’ús extens del castellà a Catalunya, per la qual cosa no considera el català com una llengua imprescindible per viure-hi.

Tot i així, en aquest grup hi ha individus que l’han après o que desitgen aprendre’l, si bé és força comú el fet que estiguin interessats a adquirir-ne un coneixement bàsic i no tinguin intenció d’arribar a un nivell que els permeti utilitzar-lo com a eina de comunicació quotidiana. KMT va aprendre català després d’haver après castellà, i en va assolir un nivell bàsic, però la seva llengua d’ús habitual continua sent el castellà. A casa seva, el català hi té una presència signiicativa, però el patró ben ixat d’ús trilingüe d’aquesta família no li ha generat cap necessitat d’aprendre català.

Així, els entrevistats d’aquest grup situen el català en una posició secundària. Els estudiants d’intercanvi entrevistats, ins i tot, el descriuen com un «coneixement trivial» (KHI) o un «mini coneixement» (EKK, MZK).

Per la seva banda, els integrants del grup del català valoren positivament el català com a via per a la integració i el consideren necessari per viure a Catalunya. Aquests individus estan exposats habitualment al català i són ben conscients que és la llengua de la gent amb qui es relacionen. La diferència entre els individus del grup del castellà i els d’aquest grup és que els darrers van fer un pas més i van posar en ús el seu coneixement del català. En aquest procés el cònjuge sovint hi té inluència important. En el cas d’EMR, per a la qual el lloc on el seu marit ha crescut i la professió a què es dedica inlueix molt a l’hora de sentir-se motivada per aprendre català. Com en el cas d’YKM, la idea que té el seu cònjuge també inlueix en el l’aprenentatge i l’ús del català:

YKM: A més a més, el meu marit diu que el català és una llengua que està en risc de desaparició [riu].

L’altra entrevistada HMH, així mateix, sovint explicava a la investigadora que va aprendre català perquè la va inluir el consell del seu cònjuge que aprengués la llengua d’on viu abans que el castellà, tot i que no ho va fer constar en l’entrevista.

En segon lloc, la reacció dels usuaris del català a la gent autòctona quan se’ls adrecen en català és diferent que la dels grups restants. Tal com hem esmentat abans, els nostres entrevistats comparteixen la idea de no associar la llengua catalana amb els estrangers. Per tant, des de bon principi no esperen que s’hi adrecin en català, però els integrants del grup del català ho perceben com un fet natural, ja que forma part de la seva vida quotidiana. Tot i així, tal com hem vist abans, el més freqüent és que els autòctons s’hi adrecin en castellà, la qual cosa pot molestar alguns usuaris habituals del català.

Page 101

Així, d’acord amb les experiències de les nostres entrevistades, l’ús del català amb els estrangers encara no ha aconseguit prou extensió, encara que els comentaris d’MNB i d’YKM no ho constatin:

MNB: Però els joves mantenen l’ús del català. En aquesta generació, sembla que l’ús del català amb els estrangers s’amplia més. En canvi, sembla que la gent gran troba que més aviat ha d’utilitzar l’espanyol amb els estrangers.

Mentre que MNB comenta que hi ha més joves que empren el català amb els estrangers que no pas la gent gran, YKM té la impressió contrària, segons la qual és la gent gran que s’adreça en català naturalment ins i tot als estrangers.