Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
| Autor | Joan Ramon Solé i Durany |
| Páginas | 168-178 |
BALANÇ DE LA LEGISLACIÓ I LA JURISPRUDÈNCIA DE CATALUNYA 1979-2019
Joan Ramon Solé i Durany*
Resum
Aquest text recull les principals tes legislatives i jurisprudencials en matèria de dret lingüístic que s’han produït els
últims 40 anys a Catalunya.
Paraules clau: dret lingüístic; política lingüística; normalització lingüística; Catalunya; llengua catalana.
A REVIEW OF THE LEGISLATION AND JURISPRUDENCE OF CATALONIA 1979-2019
Abstract
This article brings together the main language law-related legislative and jurisprudential milestones of Catalonia over
the last 40 years.
Keywords: linguistic law; language policy; language normalisation; Catalonia; Catalan language.
*Joan Ramon Solé i Durany, responsable de legislació lingüística. Direcció General de Política Lingüística. Generalitat de Catalunya.
jrsoler@gencat.cat
Citació recomanada: Solé i Durany, Joan Ramon. (2019). Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019.
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72, 168-178. https://doi.org/ 10.2436/rld.i72.2019.3362
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 169
Sumari
1 Introducció
2 Ensenyament
3 L’ús institucional
4 El món socioeconòmic
5 Els mitjans de comunicació i el sector audiovisual
6 La toponímia
7 Altres àmbits
8 Conclusions
Referències bibliogràques
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 170
1 Introducció
El desenvolupament de la normativa lingüística catalana el podríem dividir en tres etapes:
Els inicis
Una etapa que podríem dir-ne inicial abraçaria des del primer postfranquisme ns a la Llei 1/1998, de 7 de
gener, de política lingüística (LPL). D’aquesta etapa, més llarga que les altres dues, en podríem destacar les
tes normatives següents.
Unes primeres normes estatals despenalitzen l’ús de les llengües de les nacions que integren l’Estat diferents
de la castellana en alguns àmbits més emblemàtics com ara l’onomàstica o alguns topònims. També
s’introdueix l’ensenyament obligatori del català a l’escola. Alhora, el català ja és present tímidament als
mitjans de comunicació.
La Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística (LNL) de Catalunya, constitueix la primera gran
ta legislativa que marca l’inici formal de l’intent de recuperació de la llengua en els àmbits públics i ocials,
d’on havia estat bandejada pràcticament durant els darrers segles, especialment durant la darrera dictadura.
No és del tot per casualitat que la Revista de Llengua i Dret aparegui simultàniament amb l’LNL i d’aquí
que aquesta sigui publicada íntegrament a les “Notes de legislació i jurisprudència: Catalunya” del primer
número de la Revista, notes que enceta el Dr. Antoni Milian (Milian, 1983a). Cal tenir en compte que ns
a l’expansió d’internet era convenient de publicar el text de les disposicions que s’anaven aprovant i que es
comentaven a de facilitar l’accés als texts.
Si bé l’LNL s’inspirava en la Carta de la llengua francesa de Quebec, la llei catalana manté una gran distància
respecte a l’aplicació del principi de territorialitat desplegat en el cas de Quebec. Així, la llei catalana
estableix en general drets de caràcter personal i mandats de foment de la llengua en àmbits diversos. L’únic
àmbit on l’LNL aplica el principi de territorialitat és en el dels topònims. En altres àmbits sembla anunciar
una voluntat de fer predominant el català mitjançant l’ús, encara no denit, de la declaració estatutària del
català i de l’aranès com a llengües pròpies de Catalunya i de la Vall d’Aran respectivament, però amb la
paradoxa de no gosar declarar ocial l’aranès, segurament pel fet que l’Estatut de 19791 no l’hi declarava.
El govern de l’Estat, llavors en mans del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), va impugnar dos articles de
l’LNL davant del Tribunal Constitucional (TC) (Milian, 1983b). Aquesta impugnació, des d’una perspectiva
històrica, i com a presagi de la bel·licositat estatal posterior, ara podríem dir que té un cert caràcter simbòlic
en el mateix sentit oposat que ho va ser la no impugnació de l’LPL el 1998, en aquest cas per un govern
estatal en mans del Partit Popular (PP). No obstant això, si bé aquella impugnació de l’LNL era formalment
signicativa, materialment es pot qualicar de contingut tècnic. La Sentència del TC 83/1986 (STC), de 26
de juny, recollida en els seus aspectes més rellevants a Milian (1986), estima el recurs d’inconstitucionalitat
i anul·la els articles impugnats.
A més del que comentem a sota en els àmbits corresponents, un fet general característic d’aquest període
és que apareixen normes catalanes sota un criteri personal, és a dir, que permeten la tria entre les llengües
ocials, al costat d’altres de caràcter territorial, sovint amb rang reglamentari, que comencen a obligar a l’ús
del català en àmbits concrets, si bé sense un criteri sistemàtic en aquest sentit. Així, al llarg d’aquest període
veiem com normes que simplement permetien l’ús del català en un àmbit concret com ara l’etiquetatge eren
impugnades pel Govern de l’Estat. En canvi, altres normes que arribaven a imposar l’ús del català en altres
àmbits no eren objecte de recurs. Esmentem per exemple en aquest sentit la primerenca i encara vigent Ordre
de 18 de febrer de 1986, de normalització lingüística dels rètols utilitzats en la senyalització d’aparells i
instal·lacions, i sobretot la ja derogada Llei 3/1993, de 5 de març, de l’Estatut del consumidor. Els articles
26 i 27 d’aquesta darrera establien uns drets que comportaven les correlatives obligacions generals d’usar el
català en determinades informacions i d’entendre’l en l’atenció a clients i usuaris, obligacions que afectaven,
doncs, les empreses privades.2
1 Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre (BOE núm. 306, de l’endemà), d’Estatut d’autonomia de Catalunya.
2 Un recull de les disposicions que afecten l’àmbit socioeconòmic ns a la data de publicació el vam publicar a Solé (2006).
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 171
Propietat i ocialitat
Al llarg del període comentat, la doctrina va aprofundir en la distinció estatutària entre el català com a
llengua pròpia de Catalunya (i l’occità a la Vall d’Aran) i aquestes llengües com a ocials juntament amb el
castellà. A partir sobretot dels treballs de l’àrea de llengua i dret del II Congrés Internacional de la Llengua
Catalana (1986)3 i dels estudis que van apareixent principalment a la Revista de Llengua i Dret des de la
seva aparició el 1983, diversos juristes consideraven que la Constitució admet donar un caràcter preferent a
la llengua catalana (i a l’occità a la Vall d’Aran) sota el fonament jurídic de la declaració —estatutària en el
cas del català i al principi legal en el de l’occità— d’aquestes llengües com a pròpies del territori. També era
possible prioritzar l’ús del català i l’occità d’acord amb l’argument que és la llengua que cal fomentar pel fet
que, en paraules del TC, ha patit “situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües ocials respecte
de l’altra”. Encara, aquesta preferència hauria d’haver tingut suport jurídic en l’article 3.3 CE.
La culminació d’aquest procés va ser l’aprovació de la vigent LPL, que aposta decididament per donar contingut
a la distinció estatutària entre propietat, aplicable al català i l’occità a l’Aran, i llengües ocials, aplicable a
aquestes llengües i al castellà. L’LPL no va ser impugnada davant del TC. Els mateixos principis que atribuïen
un ús, sobretot institucional, preferent per al català, es transposen a la Llei 8/1987, de 15 d’abril, municipal i de
règim local de Catalunya, i sobretot s’eleven a rang estatutari amb l’Estatut d’autonomia de 2006.
A les acaballes de la VIII legislatura, amb el segon govern tripartit, el Parlament estén elements del principi
de territorialitat vinculat al caràcter propi de la llengua a l’àmbit privat amb la Llei 22/2010, de 20 de juliol,
del Codi de consum de Catalunya. Altres lleis del mateix any també estableixen certa preferència per a la
llengua catalana, com ara la Llei 10/2010, del 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les
retornades a Catalunya, o simplement estableixen quotes per a compensar el dècit de la presència del català,
com és el cas de la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema. En el cas de la Llei 35/2010, d’1 d’octubre, de
l’occità, aranès a l’Aran, també es desplega el caràcter propi de l’occità per fer-lo preferent a les institucions
de la vall. A diferència de l’LPL, l’Estatut d’autonomia i totes aquestes lleis van ser impugnats pel Grup
Parlamentari del PP i per la Defensora del Poble. Fins i tot la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, va ser
impugnada pel Govern estatal en mans del PSOE. Encara, abans de la Sentència 31/2010, de 28 de juny, del
TC (STC), que resol el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Grup Parlamentari del Partit Popular al
Congrés espanyol contra alguns articles de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, ja havien estat impugnats pel
Grup Parlamentari del PP alguns aspectes lingüístics menors de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació.
La STC 31/2010 suara esmentada marca un nal contundent a aquest període de desenvolupament normatiu
del caràcter propi de la llengua catalana. La STC 11/2018, de 8 de febrer, farà el mateix amb la Llei de
l’occità. La resta de sentències del TC sobre les lleis esmentades reiteren la interpretació restrictiva de la CE
pel que fa a la preferència de la llengua catalana en general i en els diferents àmbits regulats. Uns estralls
especícs en l’àmbit educatiu els perpetraran les sentències del TS que resolen demandes de més presència
del castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament no universitari.
Travessa del desert
La STC 31/2010 és seguida de sentències del mateix TC també regressives com ara la STC 87/2017, de 4 de
juliol, sobre la Llei d’acollida de les persones immigrades i les dues4 del Codi de consum. La STC 89/2017,
de 4 de juliol, sobre la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema, es limita a reduir la quota obligatòria
de presència de la llengua catalana. En l’àmbit educatiu, com hem dit, els estralls venen del TS. La STC
31/2010 esmicola amb befa inclosa les conseqüències jurídiques que es puguin derivar del caràcter de
llengua pròpia predicable en favor del català i de l’occità. Una de les befes consisteix per exemple a reiterar
la recent armació del castellà com a llengua “comuna”, armació que té com a resultat un reforçament
conceptual i pràctic de la supremacia del castellà que es pot desprendre d’una determinada interpretació de
la CE, justament la que recull amb força el TC. Tot i això, el model jurídic lingüístic construït per intentar
recuperar la presència del català a la vida pública i ocial amb una certa preeminència respecte al castellà
3 Ací escau de recordar la crida del president de l’àrea, el ja malaguanyat Josep Maria Puig Salellas, a aprofundir en la declaració del
català com a llengua pròpia com a fet jurídic rellevant per a fonamentar normes que li siguin favorables.
4 La STC 88/2017, de 4 de juliol, resultant del recurs de la Defensora del Poble, i la STC 7/2018, de 25 de gener, del Grup
Parlamentari del Partit Popular.
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 172
encara sembla poder fonamentar-se en el foment de la llengua i en el fet que el TC també admet, com
hem dit en part més amunt, “las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a
corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrio de una de las lenguas ociales respecto de la
otra, subsanando así la posición secundaria o de postergación que alguna de ellas pudiera tener”.5 De totes
maneres, les conseqüències no només jurídiques sinó també polítiques, econòmiques i ns i tot emocionals
de la sentència contra l’Estatut i de la política estatal respecte a Catalunya van abocar a l’intent de celebració
d’un referèndum per l’autodeterminació i al procés independentista. Aquests fets transcendentals en la vida
del país i en el desenvolupament jurídic tant del mateix país com de la llengua enceten un període d’incertesa
jurídica en el qual continuem immersos.
2 Ensenyament
En l’àmbit no universitari, després de la introducció del català com a matèria, bàsicament6 a partir del
Reial Decret 2092/1978, de 23 de juny, d’incorporació de la llengua catalana al sistema d’ensenyament a
Catalunya, Milian (1984) ens fa observar que les primeres normes catalanes semblaven tendir més aviat
cap a un sistema de separació lingüística, on s’esmentava “l’opció dels pares, la situació sòcio-lingüística
dels alumnes i els mitjans disponibles”. Seguint Milian, a partir de l’LNL la regulació es decanta clarament
per un sistema de conjunció lingüística on és l’autoritat educativa escolar o governamental qui determinarà
les llengües vehiculars de les matèries. Es tracta d’un model més ecaç per garantir el coneixement de les
llengües ocials i l’ús normal de les respectives llengües pròpies de Catalunya.
Escau de remarcar, en aquest sentit, el Decret 362/1983, de 30 d’agost, sobre aplicació de l’LNL a l’àmbit
de l’ensenyament no universitari. Atès que el model de conjunció lingüística que segueix aquest Decret
impedeix als pares la tria de la llengua, la impugnació d’un pare advocat contra aquest Decret va aconseguir,
després d’un viarany jurídic tortuós encetat amb èxit, que el Tribunal Suprem presentés una qüestió
d’inconstitucionalitat contra els articles més rellevants de l’LNL sobre el sistema educatiu. Sortosament
en aquella època la STC 337/1994, de 23 de desembre, declara que cap de les disposicions qüestionades
pel Tribunal Suprem, atiat pel ciutadà esmentat, són contràries a la Constitució. Només n’hi ha una que
la condiciona al sentit interpretatiu que li dona la sentència. Aqueixa sentència va permetre de mantenir el
sistema jurídicolingüístic adoptat per l’Administració catalana i va frenar la litigiositat sobre la llengua a
l’ensenyament ns a la STC 31/2010 contra l’Estatut d’autonomia. Al llarg d’aqueix període, l’LPL de 1998,
l’EAC i la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació, van mantenir aquell sistema lingüístic educatiu avalat
pel TC el 1994.
Malauradament aquesta repetida STC 31/2010 va reanimar les demandes d’ensenyament en castellà en
l’àmbit no universitari, si bé la qüestió sembla haver tornat en els moments actuals a una certa estabilitat,
almenys en matèria normativa i litigiosa.
La pràctica ha demostrat l’encert de l’adopció del sistema jurídic de conjunció lingüística amb el català com
a llengua pròpia i per tant netament predominant, en contraposició al sistema de separació lingüística. No
obstant això, l’àmbit educatiu es veu especialment afectat per les successives onades d’immigració i també
pel procés estatal de recentralització de competències, de manera que el context lingüístic social i polític
arriba a afectar els usos lingüístics a les aules i sobretot les activitats extraescolars.
Pel que fa a l’àmbit universitari, des de l’LNL de 1983 que hom va optar per la llibertat lingüística de
professors i alumnes, si bé amb mesures de foment. La Llei 1/2003, de 19 de febrer, d’universitats de
Catalunya, reitera per al professorat el requisit de coneixement de les dues llengües ocials que recullen les
lleis lingüístiques precedents des de l’LNL de 1983, com també el mandat de mesures de foment. La Llei
obvia en canvi el principi de llibertat lingüística. L’Estatut de 2006, però, va elevar al rang estatutari aquests
criteris, inclosa la llibertat lingüística. Tot i aquesta llibertat de tria, la mitjana d’ús de català als graus de les
universitats catalanes és del 77%.7
6 Teodoro (2019) ens recorda encertadament l’antecedent de la Llei franquista 14/1970.
7 Informe de política lingüística 2017.
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 173
3 L’ús institucional
La normativa de la Generalitat reguladora dels àmbits on té potestats, inclòs el local, ha anat perlant un
model encaminat a l’ús preferent del català com a llengua ocial pròpia i a un ús del castellà com a llengua
ocial i, per tant, d’acord amb un criteri de respecte dels drets lingüístics dels ciutadans que trien ser atesos
en aquesta llengua. Com ja vam tenir l’avinentesa de comentar a Solé (2009), es tracta de combinar un model
lingüístic territorial pel que fa a la llengua pròpia amb un de personal pel que fa a les llengües ocials. La
posterior STC 31/2010, de 28 de juny, tan repetidament esmentada, constitueix un seriós entrebanc jurídic per
desenvolupar aquest criteri, si bé en un altre àmbit, el privat, curiosament les sentències esmentades a la nota
4 legitimen explícitament la possibilitat d’establir obligacions lingüístiques en favor de la llengua catalana.
I si la normativa catalana ha estat limitada pel TC pel que fa a la regulació de les institucions pròpies, pel
que fa a les institucions dependents de l’Estat com ara l’Administració perifèrica, la de Justícia, les forces
i els cossos de seguretat, les forces armades, les entitats estatals i els altres àmbits de titularitat estatal la
normativa catalana ja és de per si limitada i la poca que hi ha és ignorada de manera generalitzada i objecte
d’infraccions continuades. La manca d’exigència del coneixement del català per a accedir a llocs de treball
de tots els àmbits estatals a Catalunya, mancança que segons el nostre parer infringeix tractats internacionals,
normativa estatal i catalana alhora, constitueix un entrebanc que diculta fer gaire presents les llengües
pròpies del territori en tots aqueixos àmbits i que és aplicat amb contumàcia per les institucions estatals al
llarg de tot aquest període de temps sense solució de continuïtat. L’únic àmbit en què hom ha aconseguit que
s’exigeixi el coneixement de la llengua catalana per a accedir a llocs de treball de funcionaris amb habilitació
estatal és el dels adscrits a l’Administració local. Sobre aquesta qüestió ens remetem a Solé (1998).
L’exigència del coneixement del català per a accedir a llocs de treball de les institucions catalanes ha
continuat almenys essent respectada, en canvi, pel Tribunal Constitucional. Aquesta exigència apareix per
primera vegada amb rang legal a la Llei 17/1985, de 23 juliol, de la funció pública de l’Administració de
la Generalitat. Un cop més, el Govern de l’Estat amb majoria del PSOE va impugnar aquesta exigència
—l’única impugnació de la Llei— davant del TC. Tal com també hem tingut l’avinentesa de comentar a Solé
(2009: 163), “la Sentència del Tribunal Constitucional 46/1991, de 28 de febrer, va considerar adequada a
la Constitució i a l’Estatut aquella exigència del coneixement del català en l’accés a la funció pública de la
Generalitat i de l’Administració local” i en general no ha estat posada en qüestió.
4 El món socioeconòmic
En aquest àmbit la normativa estatal ha mantingut sense solució de continuïtat el criteri franquista, i en alguns
casos anterior, d’imposar el castellà. L’LNL de 1983, a diferència del seu model quebequès ja esmentat, no
va gosar-hi a entrar. Tot i així van anar apareixent algunes normes reglamentàries catalanes destinades a
contrarestar la imposició estatal del castellà, ja sigui permetent l’ús del català o ns i tot imposant-lo. En
el cas de l’etiquetatge, l’Estat va encetar una conictivitat jurisdiccional sobre la competència i l’abast
per regular-hi la llengua, conictivitat que va generar no poques oscil·lacions jurisprudencials. A aquesta
inseguretat jurídica s’hi va afegir la normativa europea, que, a causa d’una sentència que negava al govern
amenc la possibilitat d’imposar el neerlandès, va ser modicada per permetre la imposició de les llengües
ocials de la Unió Europea en alguns casos, de manera que el català en queda exclòs.8
Més amunt, a la introducció, ja hem esmentat algunes disposicions importants que van introduir l’obligació
d’usar el català en certs àmbits, la més rellevant de les quals és la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de
consum de Catalunya. Hi hem esmentat també, en una nota, les dues STC que, tot i que no n’anul·len cap
article, sí que en fan una interpretació molt restrictiva de manera que novament, com en la tan repetida STC
31/2010, provoquen una gran inseguretat jurídica que, com sempre, és perjudicial per a la part més feble, és
a dir, la llengua catalana. No obstant això, com hem dit, totes dues STC legitimen de manera més explícita
l’existència d’obligacions lingüístiques i la segona afegeix que aquestes obligacions no atempten ni contra la
llibertat d’empresa ni contra la lliure circulació dels productes.
8 Sobre els antecedents de la conictivitat en l’àmbit de l’etiquetatge, vegeu Solé (1995). Encara sobre aquesta conictivitat, vegeu
Baró (1990), Cienfuegos (1999), Milian (2005) i Solé (2009).
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 174
A la pràctica, potser l’efecte més visible i remarcable de la normativa catalana sobre aquests àmbits des de
la mort del dictador ha estat l’augment exponencial de la presència del català en els rètols, des dels més
visibles en totes les zones comercials ns a les cartes dels restaurants passant per tota la documentació
comercial. Una presència menor però també destacable la trobem en l’etiquetatge dels productes, si bé en
aquest cas la normativa europea constitueix un obstacle incomprensible i injusticable. Les mancances i
els incompliments d’aquestes escasses però ben justicades obligacions lingüístiques no ens han d’impedir
de destacar el contrast entre l’època no tan llunyana en què el català hi estava prohibit i la situació actual.
Malauradament diversos factors fan que l’atenció al públic dels empleats de comerços i restauració, que és
un dels aspectes afectats per les sentències del TC, presenti encara serioses deciències.
Un àmbit on caldria que la legislació i la pràctica institucional aprofundissin encara més és el de les
concessions, la contractació i les compres administratives tant de béns com de serveis i subministraments.9
Una actuació generalitzada de totes les administracions (Generalitat, diputacions, ajuntaments i tot el sector
públic que abracen o en què participen com ara consorcis, agències, etc.) requerint l’atenció, la documentació,
l’etiquetatge en català i si s’escau en occità podria comportar-ne un augment molt signicatiu dels usos.
Un exemple col·lateral a aquesta política podria ser la condició d’usar el català o l’occità en els espais de
titularitat pública cedits10 per a publicitat o per a activitats privades, o en els vehicles de transport públic.
Encara, aqueixa política lingüística de compres i contractes,11 que com diem està encetada però on es pot
aprofundir molt més, hauria de tenir en compte la presència de les llengües pròpies en l’actuació de les
empreses de què el sector públic és client en l’àmbit de les noves tecnologies, les xarxes socials, la selecció
de personal i els usos lingüístics, tant interns com en la comunicació i la publicitat.
Caldria també estudiar com aconseguir tant amb mesures obligatòries com de foment que el català i l’occità
no restin exclosos de l’internet i la robotització de les coses i els serveis a que no hàgim de renunciar a
la nostra llengua a casa mateix, al cotxe o arreu per comunicar-nos amb els objectes i adquirir productes i
serveis de manera verbal o escrita. La retroalimentació i les sinergies entre consciència lingüística, ús actiu
de la llengua i noves tecnologies haurien de permetre usar el català tant dintre com ns i tot fora del territori
lingüístic en àmbits on siguin aplicables les tecnologies de la parla com ara el reconeixement de veu, la
traducció automàtica, etc.
5 Els mitjans de comunicació i el sector audiovisual
A partir de la Llei 10/1983, de 30 de maig, de creació de l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i
Televisió i de regulació dels serveis de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya (Milian,
1983b), comencen a emetre les emissores de la Generalitat. És indubtable la contribució d’aquestes a la
normalització de la llengua catalana en el món audiovisual. La regulació d’aspectes lingüístics d’aqueixos
mitjans és completada per l’LPL, la Llei 2/2000, de 4 de maig, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya,
per diverses disposicions reglamentàries i per acords d’aqueix Consell. La Llei 10/1983 és reemplaçada per
la Llei 11/2007, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
La Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, va constituir el primer
marc regulador general del sector: conté el règim de protecció del català i l’occità aranès en les activitats
de comunicació audiovisual, d’acord amb la normativa lingüística vigent en el moment. La regulació del
text legal abraça des del servei públic audiovisual d’àmbit local ns a l’atorgament de llicències a subjectes
privats, passant per la promoció de l’espai audiovisual català en el seu àmbit lingüístic.
El president del Govern de l’Estat i cinquanta diputats del Partit Popular van impugnar la Llei 22/2005.
Totes dues demandes afecten una part molt signicativa de l’articulat —prop d’uns seixanta preceptes, la
primera, i més de quaranta, la segona— d’un text legal que introduïa una regulació completa i innovadora
de la comunicació audiovisual. Onze anys més tard, i coincidint amb l’enjudiciament del conjunt de lleis
lingüístiques que despleguen l’Estatut català del 2006, es dicten la STC 78/2017, de 22 de juny i la STC
9 En aquest sentit, continuen essent vigents en la part no recollida a la legislació actual les propostes de Milian (1996: 82-86).
10 Milian (1996: 83-84) ja va fer una proposta semblant, que reitera posteriorment (1999 i 2000).
11 Ens hi vam referir el 2006, p. 185 i seg.
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 175
86/2017, de 4 de juliol. La primera resolució (STC 78/2017), en què l’advocat de l’Estat argumenta bàsicament
des de la competència exclusiva estatal sobre telecomunicacions, declara la inconstitucionalitat parcial de
vuit articles de la Llei i en reinterpreta sis més dins la part dispositiva. La segona resolució (STC 86/2017),
que analitza amb més detall els aspectes lingüístics —al costat de les atribucions del Consell de l’Audiovisual
de Catalunya i altres aspectes competencials relacionats amb la liberalització dels serveis audiovisuals—,
s’ha d’entendre emmarcada pel pronunciament previ, en virtut del qual la capacitat d’incidència territorial
en l’àmbit de la comunicació audiovisual resta delimitada en termes restrictius respecte del que establia el
legislador català. Això darrer condiciona l’abast real dels pronunciaments interpretatius de TC sobre les
previsions relatives a l’ús de la llengua catalana dins la Llei 22/2005, en la mesura que prèviament ja s’han
vist afectats diversos elements estructurals i conceptuals vertebradors del text legal.
En un altre àmbit, la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema, introdueix un sistema de quotes lingüístiques
de distribució i exhibició de lms en català, que intenta pal·liar el dècit crònic de cinema exhibit en català.
Aquesta Llei volia superar els esforços jurídics i institucionals precedents, que no aconseguien l’objectiu de
consolidar un percentatge signicatiu de cinema en català. La STC 89/2017, de 4 de juliol, resol el recurs
d’inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular contra la Llei. La Sentència conrma la línia de la STC
31/2010, pel que fa a la devaluació de la posició de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 com a
norma habilitada per denir el model lingüístic. El TC xa el 25 per cent com el límit màxim de la garantia
d’una presència del català en l’àmbit cinematogràc, percentatge que curiosament coincideix amb l’establert
pels tribunals ordinaris en relació amb el castellà per als pares que en demanen l’ensenyament en l’àmbit
educatiu. En tots dos casos sobta que els tribunals respectius adoptin decisions clarament atribuïbles al
legislador català.
Si bé aquestes normes, i algunes disposicions reglamentàries que les completen, estableixen quotes d’ús del
català, el panorama televisiu, a diferència del radiofònic, ha acabat dominat per la multiplicació d’emissores
d’abast estatal que s’escapen de les quotes esmentades. La normativa estatal no estableix cap obligació
concreta quant a la presència de les diferents llengües de l’Estat als mitjans de comunicació. Així mateix,
la presència del català en el cinema continua essent molt inferior ns i tot a la quota reduïda pel TC. En
aquest àmbit caldrà molt especialment aprotar les noves tecnologies i no perdre’n el tren per mantenir-hi la
presència del català i si pot ser també la de l’occità.
6 La toponímia
A Solé (2009: 184), comentem el Decret 106/1982, de 16 d’abril, sobre senyalització de carreteres, estacions
ferroviàries, d’autobusos i serveis públics en l’àmbit territorial de la comunitat autònoma, esmentat a la
primera crònica de la Revista (Milian, 1983a).
La Llei 12/1982, de 8 d’octubre, va regular el procediment per al canvi de nom dels municipis de Catalunya.
Milian (1983a), encertadament, en remarcava la disposició transitòria, que comportava almenys formalment
l’inici de la recuperació dels topònims: “Mentre no en serà aprovat denitivament el canvi, els municipis
conservaran el nom actual, per bé que en la seva expressió catalana”. L’LNL va establir que “els topònims
de Catalunya, excepte els de la Vall d’Aran, tenen com a única forma ocial la catalana” i que “els topònims
de la Vall d’Aran tenen com a forma ocial l’aranesa”. El del Decret 78/1991, de 8 d’abril, sobre l’ús de
la toponímia, va regular-ne alguns aspectes i va ser completat pel Decret 59/2001, de 23 de gener, pel qual
s’estableix la Comissió de Toponímia, i es modica el Decret 78/1991, de 8 d’abril, sobre l’ús de la toponímia.
La regulació del canvi de noms de nuclis de població està desplegada en diverses normes que formen part de
la regulació de l’Administració local. La forma ocial dels topònims està recollida al Nomenclàtor ocial de
toponímia de Catalunya. La toponímia major es va anar recollint en successives disposicions i la formalment
vigent ha estat aprovada mitjançant dos acords publicats al DOGC. L’Estat respecta en general la toponímia
catalana en l’àmbit de les seves competències, llevat dels exotopònims, on en lloc d’usar la forma tradicional
del lloc on hi ha el rètol té el criteri d’usar-ne la forma ocial. Així a Catalunya als rètols de les carreteres
estatals hi gura sistemàticament la direcció a Saragossa amb la forma “Zaragoza”, i a l’Aragó normalment
hi gura la forma catalana “Lleida”.
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 176
7 Altres àmbits
La normativa lingüística catalana abraça en major o menor mesura molts altres àmbits com ara el canvi de
noms i cognoms, els registres públics, inclosos els estatals, les escriptures públiques, l’Administració de
justícia, la retolació, la traducció i la interpretació jurades, etc. En molts casos la normativa catalana ha entrat
decididament en àmbits competencials de l’Estat. El TC ha reconegut amb vacil·lacions l’existència d’una
competència transversal en matèria lingüística o almenys relacionada amb la seva normalització en tots
els àmbits, de manera que ha declarat ajustades a la Constitució normes lingüístiques catalanes que toquen
àmbits competencials o institucionals estatals o que contradiuen normes estatals que normalment imposen el
castellà arreu. Com hem dit a Solé (2009: 170), el TC permet “la concurrència de normes estatals i territorials
exactament sobre la mateixa matèria”.
Al seu torn, han anat proliferant normes estatals que basant-se en la competència sobre la matèria s’aproten
molt sovint per imposar el castellà. Aquesta pràctica habitual va intentant limitar no només la competència
lingüística transversal reconeguda pel TC sinó que en imposar arreu el castellà limita formalment la
possibilitat d’usar exclusivament el català en l’àmbit concret on l’Estat intervé. Com hem dit a Solé (2009:
192), entenem que aquestes freqüents imposicions del castellà “menyscaben l’ocialitat plena de la llengua
catalana i la competència de la Generalitat per regular-la”.
Com a curiositat, l’LPL de 1998 va incidir en un àmbit en principi estatal com és el procediment de canvi
de noms i cognoms del Registre Civil. En aquell moment l’Estat, en lloc d’impugnar la norma catalana, va
adaptar la normativa de canvi de noms i cognoms a la normativa catalana.
8 Conclusions
La restrictiva interpretació imposada pel TC en les seves sentències des de la 31/2010, i la proliferació de
normes estatals que imposen el castellà, fan difícil millorar la normativa lingüística catalana en matèria de
llengua. Aquests límits també condicionen la política lingüística institucional i així mateix les polítiques
empresarials, que en molts casos no veuen la necessitat de prendre decisions favorables a l’ús del català i
encara menys de l’occità. No obstant això, caldria estudiar la possibilitat de millorar la normativa en àmbits
on les limitacions constitucionals actuals no han operat clarament o on el TC s’ha pronunciat favorablement.
Uns dels àmbits on ja hem dit més amunt que creiem que es podria avançar decididament és en el de
les compres i la contractació administratives. Caldria vetllar especialment per l’atenció al públic en les
concessions administratives i en qualsevol servei que depengui de l’Administració o estigui participat o
adjudicat per l’Administració, de manera que els criteris lingüístics siguin anàlegs als de les administracions
catalanes. Un altre àmbit on segurament es podria modicar la llei sense problemes previsibles és el de la
publicitat, i no només la que ocupa el domini públic sinó gairebé tota la que sigui visible des de la via pública.
Fins i tot també la dels mitjans de comunicació d’àmbit català, sobretot aquells de titularitat o participació
públiques, si bé en aquests casos la majoria d’anunciants acostumen a adaptar-se a la llengua del mitjà.
Cal recordar, com també hem dit més amunt, que les STC sobre la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi
de consum de Catalunya, legitimen de manera explícita l’existència d’obligacions lingüístiques. Caldria
aprotar qualsevol canvi normatiu sectorial per introduir-hi o revisar-hi la regulació lingüística especíca.
Així com els projectes normatius vetllen sistemàticament per les qüestions de gènere, també haurien de
passar un control de les possibilitats d’incloure-hi clàusules en favor de l’ús del català i l’occità. Moltes
normes catalanes podrien fer un pas més en la seva regulació lingüística i incidir en àmbits on la presència
del català és escassa. Per exemple, les previsions de la Llei 19/2003, de 4 de juliol, del taxi, en aquest sentit
podrien millorar en favor d’uns usos semblants als del personal al servei de la funció pública.
Malgrat, doncs, l’augment de la conictivitat litigiosa d’aquests darrers anys, la intervenció normativa
estatal en aquest àmbit i les repetidament al·ludides interpretacions constitucionals i judicials restrictives,
les mancances i dècits en els usos lingüístics pel que fa al català i l’occità obliguen a continuar vetllant per
una actualització i millora de la normativa que permeti fer del català la llengua d’ús normal en tots els àmbits
possibles, i sobretot també caldrà estudiar com intervenir, tant normativament com institucionalment, en el
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 177
camp de les noves tecnologies i la societat de la informació, on les nostres llengües pròpies es juguen una
part important de llur vitalitat.
Referències bibliogràques
Baró i Ballbé, Maria Josep. (1990). L’etiquetatge en català: un problema en relació amb la CEE? Revista de
Llengua i Dret, 14, 137-206.
Cienfuegos Mateo, Manuel. (1998). El nuevo enfoque del Tribunal de Justicia respecto a la lengua del
etiquetado de productos alimenticios. Comentario a la Sentencia de 14 de julio de 1998, Asunto
Hermann Josef Goerres. Revista de Llengua i Dret, 30, 63-94.
Informe de política lingüística 2017. (2018). Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.
Milian i Massana, Antoni. (1983a). Notes de legislació i jurisprudència: Catalunya. Revista de Llengua i
Dret, 1, 133-144.
Milian i Massana, Antoni. (1983b). Notes de legislació i jurisprudència: Catalunya. Revista de Llengua i
Dret, 2, 149-150.
Milian i Massana, Antoni. (1984). De la separació a la conjunció lingüística a l’ensenyament: el títol II de la
Llei 7/1983, de 18 d’abril, Revista de Llengua i Dret, 3, 33-42.
Milian i Massana, Antoni. (1986). Jurisprudència: Tribunal Constitucional. Revista de Llengua i Dret, 7,
245-272.
Milian i Massana, Antoni. (1996). Allò públic en l’extensió i en els límits de l’ocialitat lingüística. Reexions
a propòsit d’una eventual reforma de la Llei de normalització lingüística a Catalunya. Autonomies:
Revista Catalana de Dret Públic, 21, 65-86.
Milian i Massana, Antoni. (1999). Algunes reexions sobre les intervencions lingüístiques públiques
constrictives en el sector privat a propòsit del capítol V de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política
lingüística. Revista de Llengua i Dret, 31, 35-60.
Milian i Massana, Antoni. (2000). Lo público en la extensión y límites de la ocialidad lingüística. Reexiones
a propósito de una eventual reforma de la Ley de Normalización Lingüística en Cataluña. Autonomies:
Revista Catalana de Dret Públic, 21, 67-88.
Milian i Massana, Antoni. (2001). Público y privado en la normalización lingüística. Cuatro estudios sobre
derechos lingüísticos. Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, Atelier.
Milian i Massana, Antoni. (2005). Dictamen sobre la reglamentació de l’ús de la llengua catalana a l’etiquetatge
i a les instruccions d’ús dels productes comercials. Revista de Llengua i Dret, 43, 279- 323.
Solé i Durany, Joan Ramon. (1995). El marc legal de l’etiquetatge en català. Dins Actes de les Jornades sobre
Normalització Lingüística a l’Alt Penedès i al Garraf: 15 i 16 d’abril de 1994 (Estudis i documents
IX, 90). Centre de Normalització Lingüística Alt Penedès-Garraf i Institut d’Estudis Penedesencs.
Solé i Durany, Joan Ramon. (1998). La valoració del coneixement de les llengües diferents del castellà en
les convocatòries de places de funcionaris locals d’habilitació estatal. Dins Actes de la Cinquena
Trobada de Sociolingüistes Catalans: Barcelona, 24 i 25 d’abril de 1997 (pàg. 81-97) (Documents de
treball; 9). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Publicacions de l’Institut de
Sociolingüística Catalana.
Solé i Durany, Joan Ramon. (2006). La intervenció lingüística de l’Administració en l’àmbit socioeconòmic.
Revista de Llengua i Dret, 45, 147-200.
Joan Ramon Solé i Durany
Balanç de la legislació i la jurisprudència de Catalunya 1979-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 178
Solé i Durany, Joan Ramon. (2009). L’aplicació de la Constitució i de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Model lingüístic territorial o model personal en els diferents sectors? Dins El plurilingüisme a la
Constitució espanyola (Col·lecció “Institut d’Estudis Autonòmics”, 65). ISBN 9788439381594
Teodoro i Peris, Mercè. (2019). Balanç de la legislació i la jurisprudència del País Valencià 1979-2019.
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72.
