Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1979-2019
| Autor | Agustí Pou Pujolràs |
| Páginas | 304-330 |
BALANÇ DE LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM 1979-2019*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
Aquest text recull les principals novetats jurisprudencials del Tribunal Suprem en matèria de dret lingüístic que s’han
produït els últims 40 anys.
Paraules clau: dret lingüístic; política lingüística; normalització lingüística; jurisprudència; Tribunal Suprem; Direcció
General dels Registres i del Notariat.
A REVIEW OF THE JURISPRUDENCE OF THE SUPREME COURT OF SPAIN1979-2019*
Abstract
This article summarises the main language law-related milestones in the jurisprudence of the Supreme Court of Spain
over the last 40 years.
Keywords: language law; language policy; language normalisation; Supreme Court; Directorate General for Registries
and Notary Affairs.
* Aquest balanç recull en part el meu treball: Pou Pujolràs, Agustí. (2017). La jurisprudència del Tribunal Suprem en matèria
lingüística: novetats a partir de la STC 31/2010. Dins Anna Maria Pla Boix (coord.), Reptes del dret lingüístic català (p. 81-121).
Barcelona: Institut d’Estudis de l’Autogovern.
** Agustí Pou Pujolràs, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona. agustipou@ub.edu
Citació recomanada: Pou Pujolràs, Agustí. (2019). Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem. 1979-2019. Revista de Llengua
i Dret, Journal of Language and Law, 72, 304-330. https://doi.org/10.2436/rld.i72.2019.3379
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 305
Sumari
1 Introducció
2 Ensenyament
3 L’ús institucional
3.1 Català/valencià: denominació i unitat de la llengua
3.2 Nacionalitat
3.3 Ús de la llengua ocial pròpia en les actuacions de les administracions públiques
3.3.1 Administració local
3.3.2 Administració autonòmica
3.3.3 Administració de l’Estat
3.4 Garanties lingüístiques en el dret de defensa i ús de la llengua pròpia en les actuacions judicials
3.5 Valoració de l’acreditació del coneixement de la llengua ocial pròpia en l’accés a llocs de treball
públic
3.6 Especícament, valoració de la llengua ocial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la justícia
3.7 La no valoració de la llengua ocial pròpia en l’accés a les professions jurídiques
4 El món socioeconòmic
4.1 Marques
4.2 Etiquetatge
4.3 La llengua en contractes privats
5 Els mitjans de comunicació i el sector audiovisual
5.1 Ajuts a obres audiovisuals o cinematogràques en llengua pròpia
5.2 Dret a rebre la informació en castellà
5.3 Compliment del règim lingüístic en les concessions
5.4 Espai audiovisual català-valencià
5.5 Televisió digital terrestre
5.6 Obligació de nançament d’obres audiovisuals
6 La toponímia
7 Altres qüestions
7.1 Versions lingüístiques del dret de la Unió Europea
7.2 Acreditació dels coneixements de la llengua en els processos selectius
7.3 Convalidació d’estudis de traducció i interpretació per a l’habilitació de traductor i intèrpret jurat
Conclusions
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 306
1 Introducció
Les resolucions dels alts tribunals sobre els aspectes de la regulació lingüística que es conictualitzen
constitueixen un element imprescindible per tenir una visió de l’aplicació de les normatives, però també
de les tensions sociopolítiques que hi ha darrere d’aquestes i de l’èxit i les dicultats de les polítiques
lingüístiques que s’instrumenten mitjançant la regulació jurídica de la llengua.
El recorregut de la jurisprudència del Tribunal Suprem (TS) que segueix reecteix les grans línies en les
decisions que ha adoptat el Tribunal en aquesta matèria. Presentem la jurisprudència dividida en blocs
temàtics (ensenyament, ús institucional, àmbit socioeconòmic, mitjans i sectors audiovisuals i toponímia),
dividits, quan cal, en subapartats. Sovint l’aproximació del TS a la realitat del plurilingüisme té enfocaments
diferents depenent de l’àmbit de què es tracti. De tota manera, s’ha volgut emfatitzar especialment la dimensió
evolutiva d’aquesta jurisprudència: des d’uns inicis en què l’alt tribunal evidencia una gran insensibilitat
respecte de les llengües ocials, que va derivant cap a una relativa acceptació i comprensió progressiva del
fet multilingüe, ns a una certa involució en períodes més recents.
Cal notar, també, l’inux importantíssim de la jurisprudència constitucional en la doctrina del TS, a vegades
amb desajustos, contradiccions i, sobretot, aplicacions en excés literalistes, però al capdavall seguint
substancialment el rumb que ha marcat el Tribunal Constitucional (TC).
Finalment, advertim també que, juntament amb la doctrina del TS, incorporem algunes de les línies més
rellevants que ha seguit la Direcció General dels Registres i del Notariat, sobretot pel que fa al tractament
registral, en relació amb el vessant lingüístic, de noms i cognoms personals, dels assentaments registrals i de
l’adquisició de la nacionalitat.
2 Ensenyament
Els usos i els drets lingüístics a l’ensenyament, sobretot el no universitari, constitueixen l’espai amb
una conictivitat judicial més notable. En línies generals, la litigiositat en aquest àmbit es focalitza en el
qüestionament del model lingüístic a l’escola de les comunitats autònomes amb llengua pròpia, sobretot
Catalunya i, en menor mesura, el País Valencià, i es pot dividir en tres períodes:
1r. Des de les primeres sentències ns a la resolució de la qüestió d’inconstitucionalitat sobre la Llei de
normalització lingüística de 1983 amb la STC 337/1994. En aquest període es passa d’una negació
pràcticament absoluta de l’ensenyament que no sigui en castellà a acceptar l’ensenyament en les llengües
pròpies i a interpretar que els articles 14 i 27 de la Constitució espanyola (CE) no generen un dret il·limitat
a rebre l’ensenyament en castellà.
2n. Des de 1994 ns a la STC 31/2010. En essència s’avala el model de conjunció lingüística aplicat a
Catalunya i l’ús del català com a llengua vehicular. Hi ha un llarg període en què, tot i algunes impugnacions,
la legislació autonòmica que opta per la centralitat del català i altres llengües ocials pròpies en el sistema
educatiu té empara en aquesta doctrina.
3r. A partir de la interpretació que el TS fa de la STC 31/2010 es qüestiona el model lingüisticoeducatiu català
(amb el català com a llengua vehicular), es reconeix un dret a rebre part de l’ensenyament en castellà i es
desdibuixa l’organització lingüística de l’ensenyament com una qüestió que és bàsicament competència de
la comunitat autònoma.
El camí jurisprudencial cap a la normalitat de l’ús de les llengües diferents del castellà a l’ensenyament,
doncs, no va ser fàcil. Dues van ser les línies argumentals restrictives, en un moment en què la normativa
sobre aquests usos era incipient. D’una banda, l’armació del dret indiscriminat dels pares a determinar
que l’alumne rebi l’ensenyament en castellà va ser la primera resposta que oferí el TS a la introducció del
català en aquest àmbit. Així la primerenca STS de 21 d’abril de 1980 indicava que “no parece sean menester
muchos razonamientos para concluir que [...] se quebranta el fundamental derecho a la educación, incluso
cabe decir que hasta el máximo limite [sic] de negarlo del modo más absoluto, cuando la enseñanza se
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 307
imparte en un idioma distinto de la ocial lengua española”, sense que tot això vagi “contra el respeto que
por un igual merecen las demás lenguas españolas en todas sus posibilidades”.
I de l’altra, la dicultat per aconseguir que la competència lingüística en la llengua ocial pròpia sigui un
instrument normatiu reconegut i emparat pels tribunals. Entre les primeres resolucions que reporten les
cròniques trobem la STS de 9 de febrer de 1984, que enjudicia una ordre de la Generalitat que limita l’entrada
de docents que no sàpiguen la llengua pròpia (no poden venir de fora de la comunitat més funcionaris dels
funcionaris docents de la comunitat que hagin demanat plaça fora). El TS ho considera discriminatori. Un
altre exemple és la STS de 12 de juny de 1987, en aquest cas relativa a l’ensenyament universitari, en què
Tribunal ratica l’anul·lació de l’acord de la Universitat de València pel qual donava l’opció als professors
de fer les classes en català o en castellà a partir de segon de llicenciatura, per vulneració de l’article 27 i 14
de la CE.
A partir d’aquí i al llarg dels anys 80 i principis dels 90, i ja desplegant-se les lleis de normalització i
la normativa educativa, arran de diferents casos, el TS va congurant els usos i els drets lingüístics en
l’àmbit educatiu d’una manera molt més ponderada, a partir, sobretot, dels conictes sorgits arran del rebuig
d’alguns pares de rebre l’ensenyament en català/valencià. Davant l’al·legació de l’article 14 de la CE, per
discriminació per raó de llengua, o de l’article 27, relatiu al dret a l’educació, el TS perla aquests drets
com a no il·limitats i estima que s’han de ponderar amb la raonabilitat d’escolaritzar en català o valencià
en algunes assignatures i amb les dicultats organitzatives que ha d’afrontar l’Administració educativa.
Així la STS d’11 de maig de 1988 raticava la sentència d’instància que resolia la impugnació dels pares
d’un nen perquè l’escola pública no tenia prou places en castellà i havia de fer assignatures en valencià. El
TS sospesa l’article 14 davant la necessitat de les mesures organitzatives i creu que al nen no se li genera
perjudici i no es trenca el principi d’igualtat, i més quan s’ofereixen places públiques en castellà en el
mateix municipi. Tampoc no es contravé l’article 27 CE, ja que “en ningún caso se priva a los hijos de los
actores de tal derecho, sino que únicamente se le [sic] somete a las posibilidades resultantes de unas medidas
organizatorias sucientemente justicadas”. El dret a l’ensenyament en castellà hi és, però s’ha de conjugar
amb els altres elements concurrents. S’hi aplica el mateix criteri que a la STS de 2 de març de 1989 i la de
16 de maig de 1990, que ja recull el criteri de la STC 195/1989 i que indica que “las diferencias de trato en
materia de enseñanza en la lengua elegida por los padres no siempre resultan discriminatorias, por responder
a una opción organizativa debidamente razonada”, o la de 18 de juliol de 1991.
Tanmateix, la ponderació entre els drets i els béns concurrents porta a vegades a considerar que l’Administració
educativa s’ha extralimitat, com en la STS de 21 de febrer de 1994. El TS desestima un recurs de la Generalitat
Valenciana contra una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que acollia
el dret d’uns pares a escollir l’idioma castellà perquè en el moment de la matriculació al col·legi públic no
se’ls informà que unes assignatures serien en valencià. El TS basa la vulneració del dret a l’educació a la
falta d’informació i a la precipitació de la mesura, tot això malgrat les mesures individualitzades que es
proposaven.
Tot i l’evolució apuntada, el TS planteja una qüestió d’inconstitucionalitat sobre diversos preceptes de la
Llei de normalització lingüística de Catalunya, la qual queda avalada pel TC en la Sentència 334/1994.
A partir d’aquí, amb certs matisos, el TS s’adapta a la doctrina constitucional, començant per la STS de
13 de juliol de 1995, que resol el recurs en què s’havia suscitat el dubte de constitucionalitat i avala el
règim lingüisticoescolar de la Llei de normalització i del decret de desplegament, en essència, en els termes
següents:
a) La Generalitat de Catalunya pot assegurar el deure de coneixement de les llengües ocials al nal de
l’ensenyament.
b) Avala el sistema d’immersió en la mesura que és una qüestió competencial.
c) Es pot estendre el català com a llengua vehicular, sense excloure el castellà (el TS postulava inicialment
que hi havia el dret a escollir la llengua i, per tant, no es podia estendre).
d) El català pot ser la llengua d’ús en la l’Administració educativa i en els centres.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 308
e) Rètols i avisos: que siguin normalment en català no vol dir que siguin exclusius.
Igualment, la STS de 17 d’abril de 1996 aprofundeix en la mateixa línia davant la sol·licitud d’escolarització
només en castellà i nega que es vulnerin els articles 14 i 27 de la CE per l’escolarització amb el català com
a llengua vehicular (excepte per als pares que ho havien demanat per a nens de menys de 7 anys, tal com ho
preveia la Llei de política lingüística): a) l’article 27 no garanteix un dret il·limitat d’opció lingüística; b)
tant el sistema de conjunció com de separació lingüística són constitucionals; c) la declaració del català com
a llengua pròpia de l’ensenyament no és contrària a l’article 3 CE; d) el fet que el dret a rebre l’ensenyament
en castellà es limiti al primer ensenyament no és contrari als art. 3, 14, 27 i 149.1.1 de la CE; e) l’article 27
de la CE no empara el dret a rebre tot l’ensenyament en castellà (no s’ha produït vulneració perquè no el
reben exclusivament en català).
Igualment, la STS de 25 d’octubre de 1994, en l’àmbit universitari, descarta la vulneració dels articles 3, 14 i
27 CE davant la demanda d’un estudiant que sol·licita l’examen d’Història del Dret en castellà i el professor
s’ofereix a aclarir-l’hi individualitzadament o a fer-l’hi un altre dia. Aquesta sentència apunta dos elements
importants: que l’organització lingüística de l’ensenyament és sobretot una qüestió competencial (seguint la
jurisprudència del TC) i que el dret a l’ensenyament no es lesiona proporcionant una llengua comprensible.
En la mateixa línia d’aplicació de la STC 334/1994, trobem la STS de 27 de març de 2000(País Valencià),
la STS de 28 d’abril de 2000(Galícia) i la STS de 4 d’octubre de 2002(Illes Balears). Aquesta darrera
sentència rebutja el recurs que l’associació Plataforma por la Lengua Balear interposa contra el Decret de
les Illes Balears que estableix el règim lingüístic de l’ensenyament no universitari. El TS considera que el
Decret no vulnera cap dret fonamental i que, en instituir el català com a llengua pròpia de l’àmbit, desplega
les previsions estatutàries sobre la llengua.
Cap a nals de la primera dècada de 2000, ja trobem resolucions que incideixen sobre impugnacions que
demanen que el castellà sigui reintroduït de manera proporcional i equitativa com a llengua vehicular i
que totes les comunicacions, circulars i documentació de l’Administració i del centre educatiu s’enviïn
en castellà (ITS de 10 de setembre de 2009) o que es demani explícitament la llengua en què es vol rebre
l’ensenyament en la preinscripció, amb el consegüent dret a rebre-l’hi (STS de 12 de desembre de 2008 i ITS
d’1 d’octubre de 2009).
El TS dicta les sentències de 9, 13 i 16 de desembre de 2010,1 en què torna a reinterpretar la resolució
constitucional i posa en qüestió el model lingüístic que en concret s’aplica a Catalunya, sobre la base de la
doctrina de la STC 31/2010. La STS de 13 de desembre de 2010, per exemple, acollint aquesta doctrina i
interpretant-la expansivament, reformula el dret a rebre l’ensenyament en castellà, en una clara involució
respecte de les resolucions que partien de la STC 334/1994.
Les línies d’aquesta doctrina, doncs, són francament regressives: es prioritza el dret individual amb efectes
sobre els altres alumnes i sobre el model legal; es lamina la competència de la Generalitat pel que fa al model
lingüístic; se subjecta la legitimitat del català com a centre de gravetat del sistema al no assoliment dels
objectius de la normalització lingüística, i, nalment, si aquesta fos assolida, caldria equiparar plenament les
dues llengües a l’educació. El que era un model obert, la STC 31/2010 el qüestiona i el Tribunal Suprem hi
estableix les limitacions.
A partir d’aquí el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en execució dels mandats de les
sentències del TS, circumscriu la necessitat d’adaptació del sistema al col·legi i al curs del ll o lla
dels recurrents. El TS ho ratica en entendre que “ha de interpretarse, en atención a la legitimación que
correspondía al recurrente y al sentido de la petición que en su día dirigió a la Generalidad de Cataluña,
como un reconocimiento de que el derecho que impetraba no se satisfacía con la prestación a sus hijos de
una atención particularizada en castellano, sino con la entera transformación del sistema, de modo que sus
hijos junto con sus condiscípulos, utilizaran, en la proporción que la Generalidad estimase conveniente, el
castellano como lengua vehicular en la enseñanza, pero referido ese sistema al seguido en el colegio y curso
en que los hijos del recurrente siguieran la enseñanza, tal como ha declarado el Auto objeto del presente
recurso de casación” (STS 19 de febrer de 2013, FJ 6; també les STS de 26 de febrer, de 24 de setembre i
1 Han anat seguint altres sentències, com les de 10 i 19 de maig de 2011, 12 de juny de 2012 o 19 de febrer de 2013.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 309
de 19 de novembre de 2013). Es rebutja, doncs, l’atenció individualitzada, que estableix la Llei 12/2009,
de 10 de juliol, d’educació de Catalunya, i imposa, sobrepassant el legislador autonòmic, un nou model que
atribueix drets no previstos legalment. Per la seva banda, el TSJC adopta mesures cautelars en aquest sentit,
que són raticades pel TS (sentències del TS de 15 i 17 de gener, 10, 13, 14, 25, 26, 27 i 28 de febrer, 3 de
març, 29 de maig o dues de 30 de juny, totes de 2014).
Dins el mateix context interpretatiu, però amb referència a un tema col·lateral, la Sentència de 31 d’octubre
de 2014 enjudicia un precepte del Decret de la Generalitat 155/2010, que atribueix als directors dels centres
educatius la funció de garantir l’ús normal del català com a llengua vehicular de l’educació, administrativa
i de comunicació (no esmenta el castellà). Tot i que la norma no fa menció del castellà, el TS hi reitera la
doctrina sobre l’equilibri inexcusable de les dues llengües ocials. Així mateix, refusa també interposar
una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la Llei 12/2009, d’educació, de Catalunya, que dona cobertura a
la disposició reglamentària impugnada, circumstància que redunda en la interpretació abusiva de la norma
indicada.
Com a contrapunt, la STS de 24 d’abril de 2012, que enjudicia les condicions de l’oferta de l’ensenyament de
l’asturià en el marc del sistema educatiu del Principat d’Astúries, té en compte especialment les “millores”
introduïdes per la legislació autonòmica sobre llengua i assenyala que “esa mejora constituye el parámetro
básico y marco de referencia a la hora de determinar la conformidad de la actuación administrativa” (FJ4).
O també el TS manté una doctrina molt matisada pel que fa al dret a la llengua vehicular en castellà a la
Comunitat Valenciana a la Sentència de 7 d’octubre de 2011.
Finalment, el TSJC, davant la insistència de la representació de la Generalitat en l’atenció individualitzada
i en el respecte al projecte lingüístic de les escoles que preveu la Llei d’educació catalana, rebutja aquesta
atenció individualitzada i estableix un 25 % de la docència en castellà en el curs i classe del ll del recurrent,
en l’assignatura o matèria de llengua castellana i, com a mínim, en una altra assignatura no lingüística de
caràcter troncal, en considerar que aquesta és la proporció raonable per garantir el castellà com a llengua
vehicular i mantenir el català com a “centre de gravetat”.
Les STS de 23 i de 28 d’abril de 2015 tanquen el cicle judicial amb la raticació de les resolucions prèvies
del TSJC, amb la qual cosa rebutgen la pretensió dels recurrents, que pretenien el dret a l’educació en
castellà, i avalen el 25 % de docència en aquesta llengua en els termes descrits. Les sentències basen la
fonamentació en el fet que la normalització del català encara no està assolida i, en aquest sentit, la proporció
determinada pel TSJC és raonable en la mesura que conjumina la presència com a vehicular del castellà i
l’objectiu legítim de l’Administració autonòmica d’inserir la determinació de la llengua dins del procés de
normalització.
En conjunt, sense qüestionar el nucli del model lingüisticoeducatiu, es qüestionen alguns dels suports que el
sustenten, i es passa de la concepció de la llengua vehicular com a qüestió de caràcter competencial a perlar
el castellà com a llengua vehicular sobre la base que hi ha un dret subjectiu a rebre-hi la docència.
Aquest activisme judicial contrasta amb la Sentència d’11 de març de 2015, que resol la impugnació del Decret
70/2010, de 20 de maig, per al plurilingüisme en l’ensenyament no universitari de Galícia per part de la Real
Academia Galega. Així, si en les resolucions sobre el model educatiu català es legitima la “substitució” del
Govern autonòmic pel tribunal d’instància per tal de garantir un major ús vehicular del castellà mitjançant la
xació de percentatges d’ús docent en els centres afectats per les demandes judicials, enfront de la legislació
de Catalunya, que prioritza l’ús del català, en relació amb el Decret gallec, el TS valida el criteri de “no
ingerència” del tribunal d’instància en l’enjudiciament d’un reglament que redueix substancialment l’ús
vehicular del gallec mitjançant la mateixa tècnica de xació de percentatges d’ús, sense una empara clara en
la normativa de rang legal aplicable a Galícia.
Tanmateix, pel que fa a la invocació del principi d’igualtat en l’ensenyament (art. 14 CE) i el dret a
l’ensenyament en castellà (art. 27 CE) en la via especial de protecció de drets fonamentals, també cal advertir
en les darreres sentències del TS una tendència a reprendre la doctrina que congura els drets educatius com
a no il·limitats que ja tenia establerta anteriorment, tendència ja apuntada a les STS de 23 i 28 d’abril de
2015. Així, en la STS de 14 de gener de 2016(i en el mateix sentit en la STS de 19 de novembre de 2013),
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 310
s’indica que els drets dels ciutadans en relació amb el castellà a Catalunya no poden ser els mateixos que en
d’altres llocs i que la igualtat de l’art. 14 CE no és entre les llengües, sinó entre les persones:
“Y si acaso el no expresado término de comparación fuese el tratamiento del castellano, debiera observarse
que el derecho constitucional de igualdad se reere a los españoles, referencia subjetiva en la que no se
pueden incluir, como objeto de igualación, las lenguas de uso de los mismos.”
Igualment, pel que fa al dret a l’ensenyament en castellà, la STS de 28 d’abril de 2016(que recull les
STS de 24 de setembre i 19 de novembre de 2013) no el reconeix de manera indiscriminada i reconeix la
competència de la Generalitat per determinar el percentatge d’ús de les llengües docents, si bé el condiciona
a l’assoliment de la normalització del català i als límits del mínim del 25 % quan es demani.
3 L’ús institucional
Sota aquest epígraf s’apleguen la majoria de les resolucions del TS que fan referència a la llengua. Per la
seva dimensió, sense perdre la perspectiva evolutiva de la jurisprudència, recollim les sentències ordenades
en els blocs temàtics més rellevants.
3.1 Català/valencià: denominació i unitat de la llengua
Amb aquest títol englobem la jurisprudència del TS relativa als diferents àmbits en què s’ha posat en qüestió
que català i valencià siguin una mateixa llengua, com ara en l’aprovació dels estatuts de les universitats, la
normativa dels certicats administratius que acrediten el coneixement de la llengua pròpia, els processos
selectius o la creació d’un espai audiovisual català. Com en els altres camps, el TS té una clara evolució,
forçada per la jurisprudència constitucional.
La primera fase es dirimeix en l’àmbit de l’aprovació dels estatuts d’universitats valencianes. El TS nega
l’equivalència català-valencià basant-se en criteris formalistes (l’Estatut d’autonomia valencià parla de
valencià) i la consideració que la llibertat acadèmica i l’autonomia universitària no emparen que la institució
acadèmica pugui fer esment d’aquesta equivalència avalada cientícament.
Així la STS de 4 de maig de 1990 ratica l’anul·lació de la menció del valencià com a “acadèmicament
català” que contenien els Estatuts de la Universitat d’Alacant: “sin que sea jurídicamente posible imponer el
conocimiento y uso de la Lengua o Idioma catalán fuera del ámbito territorial de la Comunidad de Cataluña”,
com la STS de 20 de novembre de 1992, que anul·lava l’acord de la Universitat de València que convocava
cursos de català. Aquí el TS indica que “no son criterios cientícos los que se han de manejar en este pleito,
sino parámetros jurídicos”. I en la mateixa perspectiva trobem la STS de 28 d’octubre de 1994.
Aquesta doctrina va ser rebutjada per la STC 75/1997, de 21 d’abril, que en un recurs d’empara presentat
per la Universitat de València va resoldre a favor de la menció “acadèmicament català”, en entendre que
aquest ús forma part de la llibertat acadèmica de la universitat i que es tracta d’una denominació acceptada
cientícament, a més de recórrer a disposicions de la legalitat ordinària per evidenciar que l’equivalència és
una realitat recollida també pel mateix ordenament.
A partir d’aquí el TS recull i aplica el criteri del TC. Així, la STS de 19 de juny de 2006, o les de 23 de
setembre i 13 d’octubre de 2008 recullen la doctrina constitucional i revoquen el criteri de la Generalitat
Valenciana, que no reconeixia la forma usada per les universitats que implicava la unitat de llengua.
Un segon àmbit en què es dirimeix l’equivalència efectiva de català-valencià és en la certicació administrativa
del coneixement del valencià. La STS de 15 de març de 2006estableix una doctrina important pel que fa
a la identicació de valencià i català com a llengua única. La resolució comporta l’anul·lació de l’Ordre
que des de l’any 1995 impedia l’acreditació del coneixement del valencià davant les administracions de la
Comunitat Valenciana amb els títols i certicats de català. Els criteris interpretatius del tribunal acullen els
criteris apuntats per la sentència constitucional i estableixen la prevalença dels criteris cientícs per sobre
de la literalitat de la denominació estatutària. Així, indica que valencià i català són denominacions d’una
mateixa llengua, però a més assenyala la importància de la consideració unitària amb vista a la satisfacció
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 311
dels drets fonamentals dels articles 14 i 23.2 de la CE, atesa la funció d’aquests certicats per accedir a la
funció pública en condicions d’igualtat. I nalment addueix un criteri de “pura racionalitat”.
Un tercer camp ha estat l’accés a la funció pública, especialment la funció pública docent, en què el govern
valencià ha negligit sistemàticament i durant anys la validesa del títol de Filologia Catalana en els processos
selectius per accedir a places de docents. La Sentència de 8 i, sobretot, les dues de 29 d’octubre de 2009 inicien
la doctrina sobre aquesta qüestió. El TS avala l’equivalència jurídica de les titulacions de valencià i català i la
necessitat que aquesta equivalència sigui plenament efectiva en l’acreditació d’idioma en el procés selectiu.
A partir d’aquí més de 50 resolucions, entre les sentències d’instància i les del TS, estableixen l’equiparació
del títol de Filologia Catalana per accedir a les places de docència del valencià. Esmentem, per exemple, les
sentències del TS de 23 de febrer i de 10 de maig de 2011, o la de 24 de juliol de 2012, en la qual el TS encara
ha de recordar la doctrina establerta en la STS de 15 de març de 2006:
“la equivalencia valenciano/catalán reconocida en los ámbitos académico y cientíco, según ha declarado la
jurisprudencia, impone considerar cumplimentado el código correspondiente a la especialidad de ‘valenciano’
cuando en la solicitud se designa la especialidad a la que se opta con el vocablo catalán.”
Finalment, per acabar aquest apartat sobre la unitat lingüística cal esmentar la importància des d’un punt de
vista doctrinal de la STS de 5 de desembre de 2012(en el mateix sentit, la STS de 31 d’octubre de 2014),
que resol el recurs presentat per l’Associació Cultural del País Valencià contra la sentència del TSJ que
desestimava el recurs contra una sanció imposada per la Generalitat valenciana per la instal·lació de diversos
repetidors de TV3. L’argumentació central del TS és d’índole competencial (l’àmbit de la sanció és propi de
l’Estat, no de la comunitat autònoma), però fa pronunciaments valuosos sobre la necessitat de comunicació
cultural i lingüística entre els territoris que comparteixen una mateixa llengua, la inecàcia dels instrument
posats a disposició per a aquest propòsit (convenis entre comunitats), així com referències a la iniciativa
legislativa popular de la Televisió sense Fronteres, que va ser rebutjada pel Congrés dels Diputats, i a la Carta
europea de les llengües regionals o minoritàries.
3.2 Nacionalitat
La jurisprudència del TS sobre el requeriment de coneixement de l’idioma vinculat a l’adquisició de
nacionalitat per residència avui està molt consolidada, però sorgeix en dates relativament recents. De fet,
la llei espanyola no contenia cap menció especíca sobre que els sol·licitants de nacionalitat haguessin
d’acreditar el coneixement del castellà o de les altres llengües ocials. Només l’article 22.4 del Codi civil
estableix, per als residents estrangers que vulguin adquirir la nacionalitat espanyola, al costat d’altres
requisits, la necessitat de justicar “un grau sucient d’integració a la societat espanyola”. Al seu torn, també
en una menció ben escassa, l’article 220 del Reglament del Registre Civil estableix que en la sol·licitud en
què s’insta la concessió o recuperació de la nacionalitat “s’ha d’indicar especialment: [...] 5è [...] si parla
castellà o una altra llengua espanyola”.
Trobem unes primeres resolucions del TS (interlocutòria de 18 de febrer de 2004 o STS de 28 de maig de
2004) que ja indiquen el coneixement del castellà com a dada molt rellevant en la concessió de nacionalitat:
“habla y entiende correctamente nuestra lengua y que se encuentra integrado en nuestra vida y costumbres”.
A partir d’aquí s’inicia una doctrina oscil·lant, molt tributària del cas concret, però que apunta cada cop
de manera més insistent la necessitat de tenir les diferents competències en la llengua: entendre, parlar i
escriure, a vegades ns i tot sense atendre gaire el grau d’alfabetització del sol·licitant de nacionalitat.
Esmentem la interlocutòria TS de 22 d’octubre de 2015 (FJ 5è), que resumeix la doctrina:
“Así, la jurisprudencia ha señalado con reiteración que: ‘[...] la justicación del suciente grado de integración
en la sociedad por parte del solicitante de la nacionalidad, impuesta por el artículo 22.4 del Código Civil,
exige el conocimiento por parte del interesado del idioma español, en grado suciente no ya sólo para
entenderlo, sino para hablarlo y facilitar con ello sus relaciones con terceros dentro del país en que pretende
desenvolverse. Por tal razón, esa falta de conocimiento del idioma es causa suciente para la denegación de
la nacionalidad española [...]’ –entre otras, SSTS de 25 de febrero de 2010 y de 18 de julio de 2011.”2
2 Sobre la vinculació entre integració social i coneixement correcte de l’idioma, vegeu, entre moltes altres, també les interlocutòries
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 312
És interessant també veure com el TS fonamenta aquesta exigència en una raó politicoconstitucional com és
la sobirania: “la nacionalidad es una expresión de la soberanía del Estado que concede un plus de derechos al
particular, y que el conocimiento del idioma viene exigido por el artículo 3 de la Constitución, lo que impide
que la falta de dominio adecuado de dicho idioma pueda permitir la concesión de la nacionalidad española”
(STS de 16 de març de 2011, però també en moltes altres, com les STS de 14 i 24 de gener, 14 d’abril o 27 de
juny de 2011). Igualment, en aquest context es requereix el coneixement de castellà amb mencions com “la
lengua” o “nuestra lengua” o “la lengua común” (STS de 17 d’octubre de 2011, ITS de 16 de juliol de 2015 o
Sentència de l’Audiència Nacional de 28 de novembre de 2014), i s’obliden completament les altres llengües
ocials. Aquestes pràcticament no s’han tingut en compte com a factor per acreditar la integració social o
arrelament. Només permet que entrin de manera indirecta la previsió de l’article 63 de la Llei del Registre
Civil (introduïda per una reforma feta per la Llei 2/2009, d’11 de desembre), en preveure amb caràcter
potestatiu que l’interessat podia “aportar un informe emès per la comunitat autònoma a l’efecte d’acreditar
la seva integració a la societat espanyola”.
Però, d’altra banda, la jurisprudència ha hagut de fer front a la imprecisió legal de no tenir uns paràmetres
clars per valorar el coneixement que permet la integració social. El TS ha entès que el nivell exigit és “el
conocimiento útil del idioma español que permite tener por existente la integración” (STS de 16 d’octubre de
2011, entre moltes). Entre els criteris que de manera poc sistemàtica s’han anat decantant, destaquem que la
competència oral és molt rellevant en la valoració, tot i que a vegades s’ha posat molt en relleu la capacitat
de llegir i d’escriure; l’edat provecta del sol·licitant fa que el nivell d’exigència de la lectura i escriptura es
rebaixi respecte dels sol·licitants més joves; el període de residència dilatat pot funcionar com a element
negatiu si no s’acredita un bon coneixement de l’idioma castellà; l’analfabetisme no eximeix d’acreditar
el coneixement, o la discapacitat psíquica o física a vegades s’ha valorat com a element eximent per tal de
no produir la discriminació del sol·licitant i a vegades com a element que impedeix la integració i, per tant,
l’accés a la nacionalitat.
Aquesta imprecisió ha fet un tomb a partir de la Llei 19/2015, de 13 de juliol, de mesures de reforma
administrativa en l’àmbit de l’Administració de justícia i del Registre Civil, que en la disposició nal setena,
punt 3, estableix una prova de coneixement bàsic de llengua espanyola, nivell A2 o superior, del Marc
comú europeu de referència per a les llengües, del Consell d’Europa, per als sol·licitants de nacionalitat
per residència. D’aquesta manera, aquesta previsió normativa ha alliberat de forçar els criteris vagues i
aproximatius que hem indicat, per bé que deixa obert el problema de les persones amb grau d’alfabetització
escàs o el de les persones amb discapacitat no declarada judicialment.
3.3 Ús de la llengua ocial pròpia en les actuacions de les administracions públiques
En aquest bloc incloem l’evolució de les resolucions relatives, sobretot, a les regulacions de corporacions
locals que regulen l’ús de la llengua ocial pròpia o hi incideixen. Cal notar que aquest ha estat un àmbit amb
una gran impugnació, amb dos períodes clarament separables, corresponents a territoris diferents: un primer
en què es resolen moltes impugnacions de la regulació de municipis bascos (segona meitat de la dècada dels
90) i un segon període, a partir de 2010 i amb la STC 31/2010 ja dictada, sobre corporacions catalanes.
A banda d’aquests dos blocs, hi ha altres usos, per exemple a les administracions autonòmiques, amb un
volum inferior de litigiositat en seu del TS, atès que la conictivitat se suscita sobretot davant del Tribunal
Constitucional.
3.3.1 Administració local
Hi ha una resolució primerenca, la STS de 12 de març de 1984, que resol sobre un acord de l’Ajuntament
de la Corunya que aprovava l’ús del gallec com a idioma d’ús habitual i exclusiu de la corporació. El TS
n’avala l’anul·lació de diversos punts i addueix que, en absència encara de legislació autonòmica, sempre
cal reconèixer a l’Estat la “competencia en la regulación del castellano en todo el Territorio del Estado” per
de 10 de gener i 21 de febrer de 2013, o de 5 de novembre de 2015. Igualment, i sovint encara de manera més nítida, en nombroses
sentències de l’Audiència Nacional el desconeixement o el coneixement decient del castellà constitueix un motiu sucient o únic
per denegar l’accés a la nacionalitat espanyola per residència per raó de la manca d’acreditació de la integració requerida a la societat
(vegeu, entre moltes altres, les sentències de 17 de setembre, de 15 d’octubre, de 23 d’octubre, d’11 de desembre o de 23 de desembre
de 2014).
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 313
garantir les condicions d’igualtat entre els espanyols, d’acord amb l’article 149.1.1 en relació amb el 153
de la CE. La línia interpretativa que apunta aquesta sentència s’anirà fent present en els enjudiciaments ns
avui: l’Estat, sobretot al País Basc, s’erigeix en garantia de l’estatus del castellà (article 3.1 CE) i dels drets
dels castellanoparlants davant de les iniciatives reguladores de les llengües pròpies a les administracions
locals.
A partir d’aquí es despleguen totes les impugnacions de l’advocat de l’Estat contra les disposicions locals
basques: així, entre les primeres, la STS de 13 d’octubre de 1998(exempcions tributàries per ús del basc) o la
STS de 14 d’octubre de 1998(un acord molt de principis sobre ús i defensa de l’eusquera de l’Ajuntament de
Beasain; el TS indica que no hi havia voluntat d’excloure el castellà). En canvi, la majoria de les resolucions
sí que manté criteris favorables a l’Advocacia de l’Estat, bàsicament sobre dues línies argumentals. La
primera, perquè determinats punts dels acords municipals donen certa priorització o exclusivitat a l’eusquera
en determinats àmbits, especialment els interns, com ara la STS de 24 de maig de 1999. Criteris similars
s’exposen a les STS d’1 de juliol de 1999 (Ordenança de Mallabia), STS de 26 de gener de 2000(Lekeitio)
o STS de 9 d’octubre de 2000(Alegia).
La segona línia es focalitza en la falta de competència municipal per regular aquesta matèria, com la STS
de 10 de febrer de 2000(acord Baliarrain d’estatuts de mancomunitat de municipis euskalduns) o de 27
d’octubre de 2000 (acord Aizarnazabal d’estatuts de mancomunitat de municipis euskalduns). En el mateix
sentit apunten les STS de 12 de desembre de 2000 (acord Lizartza d’estatuts per a mancomunitat), de 3 de
juliol de 2006 (mancomunitat Ondarroa) o la STS de 3 de juny de 2009(que anul·la l’Ordenança municipal
sobre la promoció i normalització de l’ús de l’eusquera de l’Ajuntament d’Azpeitia tant per motius de fons
com competencials).
Hi ha una jurisprudència contradictòria sobre la competència per atorgar subvencions a entitats de foment del
basc: la STS de 21 de juny de 2006 argüeix la falta de competència municipal per subvencionar Udalbitza;
no en canvi la STS de 17 de maig i de 25 d’octubre de 2005, que no anul·la la subvenció de dues diputacions
forals a una entitat de foment del basc.
A banda d’aquest conjunt jurisprudencial anterior, hi ha altres resolucions sobre usos en l’àmbit local relatius
al dret a rebre les noticacions en castellà (STS 15 d’abril de 1997 o de 21 de setembre de 2005), declaració
d’ocialitat del gallec en una corporació local (STS de 23 de juliol de 1999, que ratica l’anul·lació de l’acord
municipal, igual que la STS de 17 de febrer de 2004 i de 4 de juliol de 2008, que ratiquen l’anul·lació dels
que declaraven l’ocialitat de l’asturià en els ajuntaments de Langreo i de Nava), acords de condicions
laborals dels treballadors locals bascos ARCEPAFE, que preveien el foment de l’eusquera (per exemple,
i entre moltes altres, la STS de 25 de juny de 1999, que rebutja la pretensió d’anul·lació de l’advocat de
l’Estat) i previsions de convocatòries amb el requisit o mèrit lingüístic.
Fem una menció especial del conicte aparegut en diverses resolucions per la voluntat dels municipis del
comtat de Treviño i La Puebla de Arganzón, situats dins del País Basc però pertanyents a Castella i Lleó,
d’apuntar un cert ús de l’eusquera i d’establir acords amb el País Basc. Així, la STS de 2 de febrer de 2005,
davant la impugnació de la comunitat autònoma per vulneració de l’ocialitat del castellà, considera legal
el reconeixement del valor cultural del basc i la introducció de certa retolació en aquest idioma. En un sentit
contrari, les STS de 15 de juliol i de 19 de desembre de 2008 i de 16 de març de 2010 ratiquen l’anul·lació
dels convenis subscrits entre els municipis i el Govern basc en matèria, entre altres, d’educació i cultura.
Arran de la STC 31/2010, s’entra en una altra fase argumentativa, marcada pel rebuig a la preferència dels
usos ocials de la llengua pròpia (en aquest cas, el català) i l’èmfasi en la paritat teòrica de l’ús de la llengües.
Per contra, abans de la resolució del TC, trobem, per exemple, resolucions del TSJC que avalen la preferència
dels usos administratius del català en l’àmbit universitari.
Els reglaments d’usos lingüístics de les diputacions de Girona i Lleida i el de l’Ajuntament de Barcelona són
portats a judici no ja per l’advocat de l’Estat, sinó per entitats espanyolistes, i diverses sentències del TSJC
resolen les impugnacions sobre la base de la Sentència 31/2010. Referim els aspectes següents:
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 314
a) Legitimació dels recurrents. Considera que les entitats recurrents tenen legitimació en tots els articles que
afecten els ciutadans en general, no en els usos interns, criteri que avalen les dues STS de 5 de maig de 2015,
que clouen el procediment. Es perla, doncs, el principi segons el qual la disposició ha de tenir un abast
general i una afectació a la ciutadania.
b) Usos lingüístics i drets ciutadans. En la Sentència de 23 de maig de 2012, a la qual les altres es remeten,
el TSJC –i el TS ho ratica– anul·la els preceptes dels reglaments que fan referència a dos aspectes. D’una
banda, entén que no són acceptables les disposicions que estableixin la preferència d’ús del català. Així
indica:
“No són acceptables, en canvi, els preceptes que desequilibrin la paritat en la posició jurídica d’ambdues
llengües ocials; això és, els que congurin una posició de prevalença o preferència del català sobre el
castellà o viceversa.”
Més endavant conclou que “la paritat jurídica d’ambdues llengües a la qual es refereix el Tribunal
Constitucional comporta que quan més intensa és la regulació de l’ús d’una llengua, més intensitat haurà de
rebre també l’altra”. És un plantejament difícil de sostenir perquè contradiu normativa vigent com la Llei de
política lingüística o el mateix Estatut i perquè fa superu fer un reglament. Pràcticament s’equipara doble
ocialitat amb bilingüisme ocial.
D’altra banda, aquesta doctrina estableix que el dret d’opció del ciutadà no pot quedar sotmès a formalitats:
“el dret de preferència lingüística l’exerceix el ciutadà i és l’Administració que s’ha d’adaptar a aquesta
elecció [...] el Tribunal Constitucional ha establert que aquesta opció no pot quedar sotmesa a una càrrega
especíca, plantejament que suposa un canvi respecte a la jurisprudència ordinària emesa ns aleshores”. Per
això “cal respectar l’elecció del ciutadà que es manifesta en la llengua emprada en la sol·licitud o el recurs” o
en els altres escrits presentats o oralment. El Tribunal innova l’ordenament en establir una presumpció sense
base legal, però sobretot sense lògica, perquè pressuposa que l’ús d’una llengua determina una voluntat, quan
realment no és així, i quan realment encara hi ha molta gent que fa servir el castellà perquè en el seu moment
no van tenir l’opció d’aprendre el català.
A més a més, s’estableix la no prevalença del text català en les disposicions generals (cosa que deriva de
la doctrina establerta pel TC a la Sentència 83/1986) i la no obligació dels càrrecs (electes o no) de fer
servir normalment el català en actes vinculats a la institució, en virtut de “la llibertat d’expressió lingüística
vinculada al dret fonamental de l’article 23 de la Constitució”. Resolucions com la recent STS de 19 de
febrer de 2019, sobre una ordenança de l’ús del gallec en l’àmbit municipal, conrmen i aprofundeixen les
línies apuntades.
Finament, esmentem la interessant STS de 14 de febrer de 2017. L’advocat de l’Estat impugna l’ordenança
municipal basca que imposa requisits lingüístics en la contractació administrativa local per a serveis públics.
El TS entén que l’ajuntament tant pot incidir en aspectes de normalització lingüística, perquè l’empara la
llei basca, com en contractació administrativa. Avala, doncs, la possibilitat de les administracions d’establir
exigències lingüístiques als licitadors en el marc de la contractació pública, sempre que es tracti d’una
regulació conforme amb la normativa general sobre la normalització lingüística.
3.3.2 Administració autonòmica
En aquest apartat no es recull la jurisprudència relativa a l’àmbit de l’ensenyament, que concentra la major
part de la litigiositat vista pel TS relativa a les comunitats autònomes. Per això la jurisprudència és força
fragmentària i referida a diferents usos lingüístics d’algun territori.
Importants són les STS de 19 de desembre de 2008, 19 de maig i 7 i 14 de juliol de 2009, que enjudicien
en cassació alguns articles del Decret foral navarrès 29/2003, de 10 de febrer, pel qual es regula l’ús de la
llengua basca en les administracions públiques de Navarra. Aquesta norma desplegava de manera restrictiva
la legislació lingüística navarresa (prioritzava clarament el castellà en la llengua de les comunicacions
amb els ciutadans, obstaculitzava la mobilitat i la promoció dels funcionaris amb perl d’eusquera i, en la
valoració en els processos selectius, equiparava el basc amb les llengües estrangeres). El TS, recollint la
sentència d’instància, conrma l’anul·lació de les disposicions autonòmiques.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 315
Cal fer menció també de la doctrina que deriva de la STS de 18 de maig de 2010. El TS coneix en cassació
la impugnació d’un article del Decret balear 132/2002, de 25 d’octubre, pel qual s’estableix el règim de
funcionament del Butlletí Ocial de les Illes Balears. El precepte en qüestió requeria que les totes les
administracions radicades en territori de la comunitat autònoma enviessin simultàniament en català i en
castellà els textos ocials que hi volien publicar. Aquest requeriment lingüístic, doncs, també afectava les
resolucions que l’Administració perifèrica de l’Estat publicava al butlletí de les Illes. Impugnada la disposició
per l’advocat de l’Estat, la sala contenciosa administrativa balear avala la legitimitat de la norma perquè
entén que les dues llengües són ocials i perquè el precepte forma part de la capacitat d’autoorganització de
la mateixa Administració i no vulnera el que estableix l’article 36 de la Llei 30/1992.
Per contra, el TS acull els arguments de l’Estat. Els motius que addueix són substancialment tres: primer,
que la comunitat autònoma pot regular l’abast de la coocialitat, però “no pot entrar allà on hi hagi normes
estatals bàsiques de signe contrari”; segon, que la llei que el decret desenvolupa no requereix una disposició
com aquesta (amb la qual cosa imputa la il·legalitat al reglament) i que, en tot cas, ha de respectar la legislació
bàsica de l’Estat (article 36 de la Llei 30/1992) i encara que no fos bàsica tampoc no ho podria fer perquè
és competència exclusiva de l’Estat; i tercer, no es tracta d’autoorganització de l’Administració autonòmica
perquè afecta l’esfera de competències de l’Estat. En conjunt, es tracta d’una concepció expansiva de la
competència de l’Estat i de la legislació bàsica i una limitació a l’ocialitat del català en l’instrument de
publicitat legal de la comunitat autònoma.
Pel que fa a la interacció dels usos lingüístics de l’Administració autonòmica i l’exercici de drets lingüístics
de ciutadans que s’hi relacionen, esmentem la STS de 25 de març de 2010, que ratica, per motius processals,
la sentència del TSJ de Galícia que rebutjava la pretensió d’un interessat en un procediment administratiu
que es traduís tot l’expedient del gallec al castellà perquè en un moment donat havia contractat un advocat
de Madrid. El criteri mantingut és reconèixer el dret, però evitar l’actuació arbitrària que condicioni l’ús en
l’Administració i distingir l’ús administratiu del dret a la tutela judicial de l’àmbit judicial.
3.3.3 Administració de l’Estat
Les poques resolucions que afecten els usos lingüístics de l’Administració de l’Estat ens fan evident que
la conictualització judicial de la llengua té molt a veure amb actituds bel·ligerants, sobretot de l’advocat
de l’Estat, contra les normatives i actuacions autonòmiques i locals a favor de les llengües pròpies, i poc
amb l’impuls de l’Estat cap a un plurilingüisme real. Les resolucions que refereixen conictes lingüístics
relacionats amb l’Administració estatal tracten, en primer lloc, de la limitació dels efectes de l’ocialitat de
les llengües pròpies. Signicativa és la STS d’11 d’abril de 1990, que enjudicia una norma que, per rebre una
subvenció a pel·lícules de cinema, exigia la traducció “del de diàlegs, comentaris o cançons” en llengua no
castellana. El TS avala la norma amb l’argument que la CE “es determinante de la prevalencia de la lengua
castellana sobre las distintas que se hablen en las respectivas comunidades autónomas, cuya ‘ocialidad’ se
constriñe al territorio autonómico”.
I, recollint una tradició de centralització administrativa associada a l’ús exclusiu del castellà, la Sentència
de 24 de febrer de 2010, sobre marques, recorda la necessitat que tota la documentació que es presenti a
l’Ocina de Patents i Marques ha d’estar redactada com a mínim en castellà. Les persones interessades poden
presentar només la documentació en la llengua ocial pròpia si ho fan juntament amb la castellana. Com
hem indicat en altres ocasions, aquesta norma fa absolutament superu i carregós l’ús de les “altres” llengües
ocials (en el mateix sentit, sobre la inscripció de patent europea al Registre de la Propietat Industrial, vegeu
la STS de 23 de maig de 2003).
En la mateixa línia, les resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat (DGRN) han donat
mostres d’una gran resistència a l’acceptació del plurilingüisme en una espai tan sensible com és el dels
aspectes administratius associats a la personalitat. La crònica de les resolucions de la DGRN és el trajecte
doctrinal de resistència al canvi i de dicultat de comprensió de la llibertat individual per determinar-se els
signes de la pròpia identitat i d’una societat plurilingüe i, en els darrers anys, pluricultural, resistència només
superada, i no sempre, a través d’innovacions legislatives explícites.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 316
Entres les moltes qüestions plantejades, n’anunciem només algunes. Sobre antroponímia, després de denegar-
se la consignació de la copulativa i entre els cognoms catalans, la STS de 26 de gener de 1993l’accepta sobre
la base de la prohibició de discriminació de l’article 14 CE (tot i que la Resolució de la DGRN de 16 d’agost
de 1993 la matisa en fer-la dependre de l’existència o no de la y castellana i de la concurrència de veïnatge
civil català; el mateix argument encara surt a la Resolució de 24 de gener de 2006). També esmentem la
Resolució de 16 de març de 1993, que denega el canvi a la forma gràca catalana del cognom registrat
Comas de Argemir. Sorprenentment, l’argument és que no hi ha discriminació perquè tant pot passar per
un cognom català com per un de castellà. S’ignora, doncs, tota la castellanització històrica que va suposar
l’assentament dels cognoms al Registre Civil. Això només es va superant amb l’aprovació el 1998 de la Llei
catalana de política lingüística i la modicació posterior, el 1999, de la Llei del Registre Civil. Però aquesta
doctrina que s’aferra a les formes per evitar la nalitat de la norma es torna a repetir, contrariant l’esperit
legal, per exemple, quan es denega l’adaptació gràca dels cognoms a les diferents llengües de l’Estat, quan
un cognom també existeix en castellà (entre molts altres, Pascual per la forma catalana Pasqual, Resolució
de 5 de juny de 1999; Janeiro per la forma gallega Xaneiro, de 16 de febrer de 2005, o Múgica pel basc
Mujika, de 15 de juliol de 2013), perquè s’entén que el cognom ja forma part de l’“acervo nacional común”.
Quant a la redacció dels assentaments registrals, l’esmentada Sentència de 26 de gener de 1993 ratica el
rebuig a la redacció dels assentaments registrals en català, com també la RDGRN de 10 de gener de 1997,
per a la petició que l’assentament es redacti en valencià, amb l’argument de l’ecàcia nacional del Registre
i perquè tots estan obligats a saber castellà (i en el mateix sentit la important resolució de 28 d’octubre
de 1999). Sorprenentment indica que si cal fer traduccions ja les farà la Generalitat Valenciana (mateixos
arguments en la STS de 26 de gener de 1993, ITC 25 octubre de 1993 i RDGRN 27 de juny de 1998). No
serà ns a la Llei 12/2005, de 22 de juny, que es possibiliten els assentaments en els idiomes ocials, malgrat
que no s’acaba d’implementar ns a quatre o cinc anys després (per al català va ser decisiva la Resolució
de 8 de juny de 2007; però per a l’eusquera la RDGRN de 26 de febrer de 2009 encara ratica la denegació
d’assentament en eusquera per motius informàtics, i continuen en diverses resolucions de 2011).
Dins encara de l’activitat registral esmentem la STS de 15 de març de 2000, que avala l’ús del castellà en
els assentaments del Registre Mercantil, que acull més formalment que realment la STC 87/1987. Només
ressaltem el nexe “natural” que estableix el TS entre institució de competència estatal amb l’ús del castellà:
“resulta connatural, lógico y acorde [amb la CE] que se establezca la redacción de los asientos del Registro
Mercantil en lengua castellana por ser ésta [...] la lengua ocial del Estado”.
Un capítol a banda mereixen les resolucions sobre la llengua en l’àmbit electoral, caracteritzat per la poca
sensibilitat respecte de les llengües no castellanes. La STS de 8 de febrer de 1990 enjudicia un reial decret
que obliga a posar en bilingüe els sobres en totes les eleccions. El TS diu que encara que la llei navarresa
estableixi una cosa contrària, la competència és de l’Estat, i deixa inaplicada la llei navarresa. En una mateixa
línia, en la STS de 23 de maig de 1994 el TS no aprecia lesió de l’article 23 CE pel fet que la Junta Electoral
Central no accepti l’encapçalament de la candidatura (Parlament Europeu) Andecha Astur i l’acceptació de
participar-hi. El TS addueix que era per a tot el territori nacional, tot i que entre els requisits electorals no
hi ha la llengua, i considera que l’exclusió no és discriminatòria perquè aquesta “forma idiomàtica” no pot
tenir efecte fora d’Astúries. Finalment, i en un altre cas també suscitat per aquesta llista electoral, el TC, en
la Sentència 48/2000, de 24 de febrer, esmena el criteri anterior i entén que aquesta argumentació entorn de
la llengua per excloure una candidatura atempta contra l’article 23.2 de la CE.
També cal esmentar en aquest apartat l’episodi del Memoràndum del Govern espanyol a les institucions
europees de 15 de desembre de 2005 per sol·licitar un estatus ocial a la Unió per a les llengües espanyoles
ocials distintes del castellà. Impugnat per la Generalitat Valenciana i pel partit Coalició Valenciana per raó
de la denominació i les singularitats de la llengua ocial al País Valencià, tot i que la designació “valencià”
hi gurava, el TS va desestimar el recurs perquè el Consell Europeu havia desestimat la pretensió d’ocialitat
(STS de 18 i 25 d’abril de 2007). Sorprèn que una iniciativa estatal que en principi era beneciosa per a
les llengües ocials pròpies es conictualitza només per una qüestió designativa que en realitat no existia, i
acaba desestimant-se per falta d’objecte perquè la iniciativa acaba en no-res.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 317
Per acabar l’apartat d’usos, esmentem dues sentències que resolien conictes de drets lingüístics en l’àmbit
de dues institucions col·legials dels advocats. La Sentència de 26 de març de 1996 resol que el recurrent, que
havia demanat que tota la documentació que li enviés el Col·legi de Barcelona fos en castellà, només té dret
a rebre la documentació individualitzada, no la general. En el segon cas, quant a la STS de 22 de maig de
2007, el recurrent havia impugnat la menció que els Estatuts del Col·legi de Manresa feien del català com a
llengua pròpia. El Tribunal recull la doctrina anterior i considera que és legítim l’ús del català com a llengua
pròpia, sense excloure el castellà. Val a dir també que aquesta doctrina era anterior a la STC 31/2010.
3.4 Garanties lingüístiques en el dret de defensa i ús de la llengua pròpia en les actuacions judicials
Dins aquest bloc cal fer esment de totes les resolucions que enjudicien les al·legacions d’indefensió per
raons lingüístiques per part d’alguns dels intervinents en el procediment (o en les fases prèvies), generalment
perquè entenen que no s’ha produït l’assistència d’intèrpret o que aquesta ha estat defectuosa, o bé perquè dins
les actuacions hi ha documents en idioma no ocial. En general, el TS manté que quan s’al·lega indefensió
per aquests motius la valoració judicial no ha de ser formal (assistència o no d’intèrpret, concurrència de
documents en idioma no ocial), sinó que s’ha d’apreciar si la indefensió ha estat real i efectiva, de tal
manera que no qualsevol irregularitat pot produir la lesió del dret fonamental. De tota manera, aquesta línia
jurisprudencial, present en passatges força marginals de les sentències de cassació, comença a sortir força
tard. Amb relació a llengües estrangeres, una de les primeres reportades en la crònica és la Sentència de 17
de novembre de 2003.
Entre les nombrosíssimes resolucions amb alguna menció sobre aquesta qüestió, recollim, per exemple, i per
agafar dues cròniques separades en el temps, les STS de 17 de gener, de 26 de maig i de 4 de juny de 2008,
o més recents, les de 12 i 14 de març, de 8 i de 9 d’abril, de 17 de juny, de 17 i 23 de setembre, de 28 i 30
d’octubre i de 4 de desembre de 2014. Pel que fa a la irrellevància d’algun document en idioma no ocial
quan no genera indefensió, esmenten, per exemple, les STS de 16 de gener i 9 de febrer de 2015.
Esmentem també l’adopció d’una perspectiva nova a partir de la Directiva 2010/64/UE, de 20 d’octubre,
relativa a la interpretació i la traducció en els processos penals, que motiva l’aprovació de la Llei orgànica
5/2015, de 27 d’abril, que modica la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ) en el sentit de fer més extens
el dret a intèrpret i de vetllar per la qualitat de les interpretacions i les traduccions (STS 26 de gener de 2016).
Ara bé, pel que fa a les llengües ocials pròpies, també s’ha enjudiciat l’al·legació del seu desconeixement
per part d’algun dels intervinents en les actuacions judicials. Així, trobem una decisió primerenca, la STS
de 15 d’abril de 1997, que estima la pretensió d’un advocat que diu no entendre la resolució administrativa
en català d’un ajuntament que va sancionar la seva defensada; el Tribunal aprecia la lesió de l’article 24 de
la CE, no pel desconeixement de la part, sinó del seu advocat. Altres resolucions, però, han mantingut una
posició molt més matisada, com la STS de 29 de maig de 1995(el recurrent demana per indefensió que es
tradueixi tot l’expedient administratiu previ al judicial; el TS circumscriu l’article 231.4 a l’àmbit judicial i, a
més, veu la petició extemporània), la STS de 20 de maig de 1996(al·legació d’indefensió per la sentència en
gallec i el TS indica que redactar en gallec és una possibilitat que estableix la llei i per això el recurrent hauria
hagut d’al·legar-ho en el moment oportú), la STS de 18 de juny de 1998(l’informe pericial era en gallec i el
Tribunal assenyala que els magistrats gallecs ja van entendre la “lengua vernácula”), la STS d’1 de març de
1999 (pericial en català que diu no comprendre l’advocat del recurrent, fet que descarta el TS, entre d’altres,
perquè no va ser al·legat en el moment oportú), la ITS de 15 de juliol de 2003 (sentència d’instància en gallec
i el TS diu que s’ha d’al·legar desconeixement en el moment processal oportú), la ITS de 19 de desembre de
2003 (el TS recorda que es pot utilitzar el català en un òrgan judicial de Lleida perquè hi és ocial), o la STS
de 18 d’abril de 2012(el lletrat judicial fa la traducció del valencià). Fins i tot la STS de 23 de desembre de
2015 apunta que quan l’advocat desconeix la llengua, la indefensió ha de ser real i acreditada i assenyala,
sense desenvolupar l’argument, però, que hi ha certa responsabilitat de l’advocat en un territori amb doble
ocialitat (en un sentit semblant, la STS de 19 de juliol de 2018). En conjunt, però, i malgrat les variacions
i l’evolució apuntades, es manté, primer, una certa idea de no presumpció de coneixement de les llengües
pròpies i, segon, que els motius de no apreciar lesió del dret de defensa són de caràcter processal, sobretot
per l’actitud contradictòria del mateix intervinent que l’al·lega.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 318
Vinculat al que s’acaba d’apuntar, el TS també ha valorat la presència d’aquestes llengües en les actuacions
judicials i l’ús que en fan els intervinents. La majoria dels casos suscitats tracten d’aquests usos als òrgans
jurisdiccionals centrals o en jurisdiccions de territoris on no són ocials.
La jurisprudència, seguint l’orientació de la LOPJ, tradicionalment ha posat èmfasi en el caràcter general
del castellà dins de l’àmbit judicial i en el caràcter potestatiu de les altres llengües ocials. L’article 231.1
de la LOPJ preveu que “en totes les actuacions judicials, els jutges, magistrats, scals, secretaris i la resta de
funcionaris de jutjats i tribunals han d’usar el castellà, llengua ocial de l’Estat”. El punt 2 del mateix article
atribueix a l’ús de la llengua pròpia de la comunitat un caràcter potestatiu. La STC 56/1990 avala aquesta
normativa argumentant que “el caràcter de llengua ocial de caràcter general del castellà i l’obligació de tots
els espanyols de conèixer-lo [...] fa que aquesta sigui la llengua generalment usada en l’Administració de
justícia”.
En general, podem dir que el TS no considera l’ús de les llengües ocials pròpies més enllà dels territoris
on són ocials, tant pel que fa als altres territoris del l’Estat espanyol com quant als òrgans jurisdiccionals
centrals de l’Estat, en el sentit que és necessari que tots els documents que consten en l’expedient del procés
siguin traduïts quan, generalment per recurs, hagin de tenir efecte fora de la comunitat. La STS de 5 de
juny de 1992 és la primera sentència que registra la crònica que adverteix sobre la necessitat de traducció
des de l’òrgan judicial radicat en la comunitat autònoma quan ha de tenir efectes al TS, en aquest cas, una
sentència en gallec. La STS de 13 de febrer de 1994 estableix clarament la doctrina que reclama que tots els
documents que es remetin al TS siguin traduïts: “en lo sucesivo se proceda a cumplir rigurosamente con lo
dispuesto en el artículo 231.4 2º inciso de la Ley Orgánica del Poder Judicial”. El mateix recorda la STS de 6
de març de 1995: en trobar-se la sentència objecte del recurs en “idioma autonómico [gallec]”, per no dilatar
el TS no la retorna a l’òrgan d’origen, però recorda “el imperativo deber de traducción al castellano” quan
el document és redactat en “aquel otro idioma distinto”. I aquesta línia de recordar la necessitat de traducció
d’oci, d’acord amb la interpretació literalista de la llei, té continuïtat ns avui (entre altres, interlocutòries
TS de 3 i de 18 de novembre de 2011, STS de 7 de febrer de 2013, de 10 de març i 24 de juny de 2015), i el
TS o bé només la recorda, o bé retorna directament les actuacions a l’òrgan judicial d’origen. En el mateix
sentit, es neguen els efectes jurídics en òrgans judicials d’altres territoris. Així, la Sentència de 19 d’abril
de 2013 avala el retorn de les actuacions d’un tribunal de fora de l’àmbit català perquè el jutjat català les
tradueixi i les hi torni a enviar. Ara bé, n’hi ha que, en una aparent contradicció, reprodueixen passatges o
fonamentacions senceres de les resolucions d’instància en català (STS de 25 de febrer i de 7 de novembre de
2011 o de 25 de febrer de 2012, per exemple).
Aquesta mateixa negació d’efectes trobem quan una part presenta la documentació en català en adreçar-se
a un òrgan jurisdiccional central. Tot i que la interlocutòria de la Sala Social del TS de 24 de novembre de
2009 advoca per una comprensió possibilista i subtil de l’article 231.4 de la LOPJ que permeti que una part
presenti documentació en català quan va dirigida a un òrgan central, en la interlocutòria de 18 de novembre
de 2011 el TS rebutja la pretensió del recurrent de fer servir el català i avala que es declari desert el recurs.
En suport d’aquesta negació d’efectes fa una invocació àmplia de la STC 31/2010:
“Tratándose de órganos constitucionales o jurisdiccionales de naturaleza y signicación exclusivamente
estatales, a los que se reere el precepto que examinamos, también debe tenerse en cuenta que, con
independencia del lugar donde radique su sede y de donde reciban el impulso para actuar, su actividad se
ejerce con referencia no a una determinad a Comunidad Autónoma, sino a todo el territorio nacional, por lo
que no puede tener cabida en ellos la coocialidad idiomática.”
Contrasta amb aquesta doctrina l’esmentada Sentència de 8 d’octubre de 2013, que recorda el Conveni entre
Espanya i Portugal relatiu a la cooperació judicial en matèria penal i civil, de 1999, en virtut del qual en un
important ventall d’actuacions el portuguès pot tenir efectes jurídics a l’Estat espanyol.
Pel que fa als usos orals, cal esmenar només la Sentència de l’Audiència Nacional de 24 d’abril de 2008, que
argumenta a favor del dret a fer servir el català per part dels acusats davant d’aquest tribunal, sobretot com a
manifestació del dret de defensa de l’article 24 de la CE. En contraposició, clarament restrictius han estat els
pronunciaments recents sobre els usos orals en el procés contra els líders sobiranistes catalans.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 319
3.5 Valoració de l’acreditació del coneixement de la llengua ocial pròpia en l’accés a llocs de
treball públic
La capacitació del personal que treballa en els serveis públics que ofereix l’Administració en la llengua
ocial pròpia de la comunitat autònoma constitueix una de les qüestions nuclears del règim jurídic de l’ús
institucional de la llengua, atès que condiciona la possibilitat i l’efectivitat real d’aquest ús.
La jurisprudència del TS ha tingut una forta evolució, des de la pràctica negació que l’idioma pogués ser
valorat, ni com a mèrit ni com, encara menys, requisit de capacitat, ns a acceptar aquesta valoració. Aquesta
evolució ha presentat moltes contradiccions i ha estat marcada per la doctrina del TC i la consolidació de
l’actuació legislativa en aquesta matèria.
En aquesta progressió doctrinal podem establir diferents fases:
1a. Fins a 1985, amb els primers pronunciaments contraris a qualsevol valoració.
2a. De 1986 a 1991 va acceptant progressivament, i amb avenços i retrocessos, la valoració de la llengua
pròpia, sobretot com a mèrit i com a requisit de capacitat quan la funció a desenvolupar té un caràcter
lingüístic. Tot i això, manté el principi que el criteri general ha de ser la no valoració.
3a. De 1991 en endavant, a partir de, la STC 46/1991, de 28 de febrer, d’acord amb la qual “l’exigència del
coneixement de l’idioma que és ocial en el territori on actua l’Administració a la qual s’aspira a servir es pot
incloure perfectament dins dels mèrits i capacitats requerits. No s’ha d’entendre l’exigència de coneixement
del català un requisit ad extra, independent del mèrit i capacitat acreditats, sinó, igual que qualsevol altre
coneixement o condició exigit per a l’accés a la funció pública, una exigència amb l’acreditació de la qual es
dona satisfacció a aquest principis constitucionals”. Per això l’exigència ha de ser proporcional a la funció
que cal desenvolupar. El TS acull aquesta jurisprudència, però, sorprenentment, i malgrat les decisions
favorables, encara manté sovint el principi general que la valoració de la llengua és discriminatòria i només
és acceptable si es justica en concret.
En els primers anys, doncs, no s’accepta la valoració de la llengua en l’accés o provisió de places de l’àmbit
públic. Així, les STS de 25 de gener i de 3 de maig de 1984 estimaven completament discriminatori establir
com a mèrit el coneixement del basc en una plaça de l’Administració local: “discriminación no razonable y
absolutamente incomprensible con los españoles que únicamente hablan castellano, que es la lengua ocial
del Estado español”. I això malgrat que aquesta posició ja era contrària a la doctrina constitucional de la STC
76/1983 i a diverses resolucions d’òrgans judicials d’instància. Com a exemple, una sentència de l’Audiència
Territorial de Galícia de 31 de gener de 1984 no aprecia discriminació en el mèrit perquè el gallec el poden
aprendre tant els gallecs com els no gallecs, i tant els gallecs que el saben com els que no.
Aquest criteri mantenen les resolucions successives i per a les diferents llengües ocials, com les STS de 13
d’abril (eusquera a Navarra), de 28 de juliol (eusquera a l’Ajuntament de Bilbao), de 27 de setembre (català
a l’Ajuntament de Terrassa), 1 d’octubre (català a l’escola ocial d’idiomes), totes de 1984, o 28 de març
de 1985 (eusquera a l’Ajuntament de Bilbao). Resumint la posició del TS, era, d’acord amb la STS de 28 de
juliol de 1984: a) és evident que hi ha discriminació perquè donar punts als parlants de l’eusquera discrimina
els castellanoparlants; b) que no sigui eliminatori no vol dir res, perquè es discrimina el que només parla
castellà; c) no vol dir res que també es valorin idiomes estrangers, perquè si es fa amb un dels dos ocials es
discrimina el que no el parla; d) no vol dir res que es valorin altres mèrits, perquè es pot produir la diferència
determinant per saber eusquera, i relegar l’idioma ocial a tot l’Estat; e) aquesta situació trenca el principi
d’igualtat, i es discrimina tots els que no saben eusquera. Tot això amb raonaments sobre la vulneració dels
articles 14 i 23.2 de la CE i de la Declaració Universal de Drets Humans i sobre la falta de necessitat de
valorar “tal variedad idiomática” (STS de 27 de setembre de 1984).
Un primer canvi, encara que tímid, es produeix amb la STS de 16 de desembre de 1985. El canvi jurisprudencial
sobre el requisit de saber català en les places públiques es fa vinculat a la importància de l’aprenentatge
de català en l’ensenyament: considera proporcional i adequat (“ese diferente trato no es discriminatorio y
caprichoso”) que els mestres hagin d’acreditar en dos anys aquest coneixement, atesa la funció d’ensenyar
la llengua pròpia en l’ensenyament primari. Per primer cop també recull la STC 76/1983. De tota manera
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 320
rebutja la prova prèvia, obligatòria i especíca, que preveia l’ordre impugnada. Ara bé, en altres espais
que no sigui l’ensenyament, es continua anul·lant tant la valoració com a mèrit com el requisit obligatori
d’acreditació. Així ho sostenen la STS d’1 de març de 1986 (exercici obligatori i eliminatori a l’Ajuntament
de la Corunya; parla de “barrera que discrimina al resto de los espanyoles”), la STS d’11 de juny de 1986
(no es pot fer una prova prèvia de català en el concurs de trasllat de mestres), la STS d’11 de juliol de 1986
(el català com a requisit infringeix els article 14 i 23 CE, una “evidente inconstitucionaldad”), la STS de 20
d’octubre de 1986 (rebutja el català com a prova eliminatòria, que vulnera l’article 14 CE) o la STS de 28
d’octubre de 1986 (rebutja una prova obligatòria de català). En canvi, dues sentències de 23 de desembre de
1986 accepten el basc i el català com a mèrit, sempre que sigui moderat.
Un altre petit pas en l’evolució es produeix amb la STS de 25 de gener de 1988, a partir de la qual es van
acceptant com a no discriminatoris els exercicis de llengua sempre que no siguin eliminatoris i que estiguin
vinculats amb la funció a realitzar (STS de 23 de febrer, de 7 de febrer, de 21 de març, de 5 i 6 de juny, de
9 d’octubre o 2 de novembre de 1989, gairebé totes del País Basc i amb exercicis no eliminatoris i amb una
valoració “raonable” de la llengua respecte del conjunt de la prova). També s’accepten proves amb exercicis
obligatoris, si es consideren raonables i proporcionals (STS de 21 de febrer de 1989), però es rebutgen les
eliminatòries (STS de 27 d’abril i de 16 de maig de 1989). En general el TS es xa cada cop més en el
percentatge que suposa en la nota global, relacionat amb la funció a realitzar (en la STS de 28 de febrer de
1990 l’anul·la perquè suposa un 50 %).
En la STS de 20 de novembre de 1989 s’entén acceptable per primer cop l’exercici obligatori i eliminatori
per a una plaça en què el coneixement de l’eusquera no forma part de la feina. L’Administració el justica
en un informe accentuant el test d’adequació, raonabilitat i proporcionalitat i vinculant-lo amb el dret del
ciutadà i al fet de no ser requerit en totes les places. En general, el TS va avalant les diferents modalitats
de valoració de la llengua, però, curiosament, manté aparentment la doctrina contrària a la valoració i dona
regles d’aplicació sota el criteri que el mèrit de llengua no “neutralitzi els altres”. Així la STS de 20 de
novembre de 1990 accepta la valoració de l’eusquera com a mèrit en places de policia municipal i dona
criteris com els següents:
a) La puntuació és discriminatòria si el mèrit atribuït és superior al del conjunt de funcions especíques.
b) Qui obté la franja mínima en la valoració dels coneixements especícs de la funció no pot passar, pel
coneixement de l’eusquera, per davant del que obté la franja màxima.
c) En resultat d’empat, preval el que ha acreditat coneixements especícs i no l’eusquera.
d) Si el resultat és totalment igual i amb el mateix tipus de mèrits, s’ha de decidir en funció de la relació amb
el públic.
A partir de la STC 41/1991, el TS accepta la valoració de la llengua pròpia com a requisit per accedir a places
públiques, tot i que formalment continua mantenint, ns a molt temps després, la seva doctrina prèvia. Així
en la Sentència de 8 de juliol de 1991 considera no discriminatori el requisit d’eusquera per a una plaça
d’auxiliar químic, recorrent a la Llei de l’eusquera i a la jurisprudència constitucional. Sovint reprodueix
la seva doctrina per afegir-hi, com si no fossin contradictòries, la del TC (STS de 8 de juliol de 1994 i de
18 d’abril de 1995; en aquesta última parla de la STC 46/1991 com a “doctrina más acusada”). Fins i tot
en la STS de 20 de març de 1998 rebutja que no es pugui exigir eusquera en unes places en ajuntaments de
Navarra, però continua mantenint el principi general que és discriminatori, tot i que cita la STC 46/1991.
També s’elaboren criteris per als casos d’enjudiciaments de convocatòries que valoren l’idioma propi com a
mèrit. El TS exigeix: 1. Que llengua no superi en valoració l’especíc, 2. Que qui té un excel·lent no pugui
ser superat pel que té coneixement mínim exigible d’especíc. De tot aquest període sorprèn i cal subratllar
la bel·ligerància de l’advocat de l’Estat en el País Basc, lluny del volum d’impugnació a Catalunya i Galícia.
Més o menys a partir de l’any 2000 la valoració de la llengua en les administracions autonòmica i local va
deixant de ser un tema conictiu, més enllà de casos que, sense deixar de ser importants, tenen un caràcter
més puntual. Així, es produeixen un seguit de pronunciaments sobre la legitimitat d’exigir com a requisit
el coneixement de l’idioma propi en l’accés a la funció pública dels funcionaris d’habilitació estatal, com
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 321
els secretaris i els secretaris interventors de l’Administració local. Aquesta exigència queda avalada en
una primera sentència de 27 de novembre de 2001, que ratica la sentència d’instància. En aquesta línia
continuen les sentències ja més recents de 24 de juliol de 2013 i d’1, 16 i 22 de juliol de 2014, en les quals
s’avala l’exigència del nivell mitjà de llengua catalana (nivell C) en el procés selectiu de funcionaris locals
d’habilitació nacional. Aquestes resolucions són encara més rellevants si tenim en compte que esmenen el
criteri erràtic d’una resolució prèvia del mateix TS de 26 de setembre de 2012. Entre els arguments esgrimits,
el Tribunal indica que és lògic que l’exigència es faci en el procés selectiu i no en la provisió concreta de la
plaça perquè això generaria disfuncions. Cal esmentar dins d’aquest bloc, també, la STS de 22 de març de
2018, que avala un exercici voluntari no eliminatori de basc per accedir a aquests cossos d’habilitació estatal.
El còmput dels aprovats es feia un cop s’havia fet l’exercici d’eusquera, de tal manera que els que el sabien
o podien acreditar passaven davant dels altres i acabaven aprovant. De fet, acceptar aquest tipus d’exercici
era coherent amb les resolucions anteriors.
A banda d’això, el TS sosté la legitimitat de l’exigència en diversos supòsits. Així, per exemple, les STS de
21 de gener de 2008, de 5 de maig i de 21 de juny de 2010 i de 23 de febrer de 2011 consideren legítima
l’exigència lingüística de la llengua ocial pròpia en diverses situacions de provisió o de selecció de personal
al servei de l’Administració. Fins i tot la STS de 23 de novembre de 2007 considera discriminatòria per
injusticada l’exempció que establia un decret balear de la necessitat d’acreditar el coneixement del català
en la provisió de llocs de treball als funcionaris de l’Administració autonòmica de més de cinquanta anys.
La resolució apunta l’adaptació necessària dels funcionaris i treballadors públics al procés de normalització
lingüística i la vulneració de la CE, en relació amb els principis d’igualtat i de mèrit i capacitat, que suposa
una diferenciació com la que contenia la norma anul·lada.
Fins i tot, de manera paradoxal i com a contrapunt als comentaris anteriors respecte de la darrera jurisprudència
del TS sobre la valoració de la llengua en l’accés a la funció pública, la STC 135/2013, de 26 de setembre,
enjudicia la constitucionalitat de la Llei balear 9/2012, de 19 de juliol, per la qual es modica la Llei 3/2007,
de 27 de març, de la funció pública de les Illes Balears i altres, i avala la supressió de l’obligatorietat
d’acreditar el català com a requisit general d’accés a la funció pública; l’eliminació de la necessitat que la
relació de llocs de treball continguin el nivell exigit i la necessitat del català en les convocatòries de provisió
de llocs de treball; la supressió de l’exigència en la mobilitat funcionarial (dins de la mateixa Administració
i en la mobilitat entre administracions) i per al reingrés de funcionaris, i la supressió també del deure de
coneixement del català dels funcionaris autonòmics.
3.6 Especícament, valoració de la llengua ocial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la
justícia
A diferència del que s’ha esdevingut en l’àmbit de la funció pública autonòmica i local, en l’Administració
de justícia la jurisprudència del TS ha avalat en general una exigència normativa poc ambiciosa per assolir la
capacitació lingüística de tot el personal judicial. Aquesta jurisprudència sobre l’accés a les places judicials,
tot i que és més tardana que la relativa a les altres administracions, té un gruix considerable.
Si xem unes característiques generals d’aquesta normativa i de la jurisprudència que en el seu conjunt
l’avala, podem indicar:
1. El coneixement de la llengua constitueix només un mèrit en la provisió del lloc de treball judicial, per tal
com es considera que els cossos que serveixen l’Administració de justícia són “nacionals”.
2. El mèrit, malgrat algun esment legal, no acaba sent ni de lluny “preferent” ni “determinant”.
3. S’apunten, amb el pas del temps, determinades línies que indiquen un estancament en les mesures de
capacitació lingüística del personal o, ns i tot, una tendència involutiva.
4. En alguns casos la valoració d’aquest mèrit es passa per alt (per ex. la STS de 18 de maig de 2010, sobre
el nomenament d’un president d’audiència del País Valencià, en què de tres s’escull precisament el que no
pot acreditar aquest mèrit).
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 322
5. La incidència de les possibilitats transformadores d’alguns textos normatius, com l’Estatut català o la
Carta europea de llengües regionals o minoritàries, ha estat pràcticament nul·la.
Les primeres sentències pronunciades pel TS, i les més fonamentals, són les resolucions que enjudicien les
previsions dels reglaments de la carrera judicial (STS de 29 d’abril de 1995), dels secretaris judicials (STS
de 7 de novembre de 1995) i de la resta dels funcionaris judicials (STS de 13 d’abril i 4 de maig de 1998).
La primera enjudicia el Reglament de la magistratura que establia que s’afegien 6 anys a l’escalafó en els
concursos de trasllat per coneixement d’una llengua pròpia ocial.
Entre molts altres raonaments, el TS creu que l’atribució de tants anys a un mèrit extrajurídic no és raonable
ni proporcionada, perquè els jutges tenen una funció diferent que en altres casos; així arma que “tal régimen
no parece conforme con las funciones atribuidas a los destinatarios de la norma, ya que no se trata de la
simple adjudicación de una plaza a un funcionario, sino de la provisión de cargos judiciales”. Entén que
no és raonable ni per la nalitat de la norma, que és proveir places judicials, ni proporcionada pel volum
atorgat, que el convertiria en un mèrit preferent, que és, paradoxalment, el que estipulava l’article 341.2 de
la LOPJ. Per aquesta raó estimava vulnerats els articles 14 i 23.2 de la CE. La STS de 7 de novembre de
1995, relativa a una impugnació similar del reglament orgànic dels secretaris judicials, que els atribuïa ns
a 6 anys d’antiguitat de mèrit per coneixement de la llengua pròpia, també hi aplica la mateixa doctrina i
anul·la la previsió.
Aquestes dues sentències posen les bases d’un règim lingüístic que no aspira a assolir una capacitació
real i completa del personal judicial, perquè les llengües pròpies queden menystingudes i relegades a una
consideració secundària. Les sentències de 15 i 21 d’octubre de 1999 i de 30 de gener de 2000 validaran el
nou acord del CGPJ que preveu un mèrit molt més modest pel coneixement de la llengua pròpia. Tot i les
referències voluntarioses d’aquestes sentències sobre el valor que té el coneixement de les llengües pròpies
en la funció pública en general i en la judicial en concret, no deixen de validar un sistema de meritació molt
minvat respecte de l’anterior.
Tancant el gruix doctrinal sobre aquesta qüestió, les STS de 13 d’abril i de 14 de maig de 1998 (juntament
amb altres de posteriors com les STS de 9 de febrer, dues d’1 de març, de 26 i de 30 també de març de
1999 i 9 de març de 2000) enjudicien la conguració del mèrit per coneixement de llengua pròpia previst al
reglament orgànic de la resta dels cossos de funcionaris judicials. En aquest cas s’atorgaven 2, 4 i 6 punts
(depenent del nivell de llengua) en els concursos per promoció interna i trasllat. A diferència de les sentències
anteriors, i canviant el criteri mantingut, considera que “es lógico y resulta obligado que se exija como mérito
el conocimiento de la lengua ocial propia”. Es tracta d’una motivació escassa del canvi posada en relleu per
un vot particular i basada sobretot en la consideració que com més rellevant és la funció del cos funcionarial
menys valoració pot tenir la llengua.
A banda del que s’acaba d’apuntar, també cal remarcar que en aquestes resolucions el TS accepta plenament
que es valorin els punts esmentats en la promoció d’un cos a l’altre (convocatòria territorialitzada), a banda
de valorar en general amb 1,5 punts el coneixement, igual que les llengües estrangeres. Però esmenant
aquesta doctrina, i el TS ho reconeix explícitament, la STS de 25 de maig de 2011(i en la mateixa línia, per
bé que més tangencialment, les de 21 de febrer i 14 de març del mateix any) enjudicia la impugnació per part
del Govern basc sobre el fet que en unes bases comunes per a les convocatòries de justícia la valoració de
la llengua es faci només en l’adjudicació de la plaça i no en la promoció d’un cos de funcionaris de justícia
a un altre (en torn lliure no es valora). El TS rebutja el qüestionament sobre la base que no es pot donar un
tracte diferent entre l’accés per torn lliure i el de promoció interna i que una norma reglamentària com és el
reglament dels funcionaris no pot introduir un mèrit tan important sense vulnerar la reserva de llei de l’article
106.2 de la CE. El canvi de criteri no té a veure amb el canvi normatiu, sinó amb la consideració que el
coneixement de la llengua pròpia no pot constituir un mèrit tan important per promocionar a un cos superior.
Però de resolucions que apunten a la baixa la valoració del coneixement de la llengua en aquest àmbit en són
moltes, i són les excepcions les que suposen una millora de l’estatus de les llengües pròpies.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 323
Constatem la infravaloració de la ja per si escassa valoració normativa en la STS de 2 de juny de 1997
(decau la preferència del mèrit de jutges substituts i magistrats suplents sobre la base de l’Estatut basc, que
s’inaplica), de 15 d’octubre de 1997 (rebaixa la valoració de la llengua dels jutges que han accedir per concurs
oposició perquè no hi hagi discriminació amb la resta) o de 20 d’abril de 1998 (valida una convocatòria de
jutges substituts del Consell General que no atorga cap valoració a la llengua, sobre la base que exerceixen
la funció en un període curt de temps).
En la doctrina més recent, la mateixa valoració poc favorable a la competència lingüística la trobem a la STS
de 6 de març de 2006, que anul·la el requisit d’acreditar un nivell de català per accedir a la borsa de funcionaris
interins de justícia, sota l’argument de la vulneració dels articles 14 i 23.2 de la CE, si bé de l’argumentació
es desprèn que es tracta més d’una qüestió competencial, o a la resolució relativa a la impugnació de la
Generalitat de la modicació del reial decret que modicava el decret que regulava el nomenament de scals
substituts. El motiu de la impugnació era la rebaixa en la valoració de la llengua pròpia (STS de 19 de gener
de 2011). El TS ho rebutja perquè, a diferència dels scals titulars, que ja han acreditat els coneixements
jurídics, “ni el coneixement del dret autonòmic ni el de la llengua pròpia de la comunitat poden prevaler
sobre l’acreditació de la formació jurídica que resulta imprescindible”. El que no diu, però, és que, malgrat
que la llei hi obligava, mai no s’havia valorat la llengua als scals titulars. En una nova rebaixa del mèrit feta
el 2014, la STS de 30 de març de 2016 continua trobant raonable la puntuació atribuïda.
La mateixa línia veiem en les resolucions relatives a la valoració del mèrit de coneixement de la llengua en el
nomenament de diversos càrrecs judicials. Malgrat que l’article 341.1 de la LOPJ estableix que el coneixement
de la llengua coocial constitueix un mèrit per cobrir les places de president de tribunal superior de justícia i
d’audiència, queda força clar que el coneixement de la llengua pròpia és un factor ben poc rellevant en aquests
casos, per no dir irrellevant. Així, la STS de 31 de maig 2006 rebutja per falta de legitimació la impugnació
d’una fundació basca davant la no valoració del basc en el nomenament del president del Tribunal Superior
de Justícia del País Basc (molt contestada en un vot particular). Les sentències d’1 de juny de 2012 i la de
18 de maig de 2010 també apunten una valoració absolutament discrecional d’aquest mèrit. En la primera,
la valoració de la llengua és disponible en funció dels equilibris i les persones candidates que el Consell
General del Poder Judicial pot determinar. En la segona, de tres candidats a presidir una audiència del País
Valencià, es tria justament el que no pot acreditar el coneixement del valencià. I nalment, en la designació
del president de l’Audiència de Barcelona, malgrat que la STS de 10 de març de 2017 diu que el candidat té
el mèrit del català, ni es molesta a comparar-lo amb el de l’altra candidata.
Només s’aprecia una certa línia positiva quan l’alt tribunal fa extensiu el règim de valoració a les places de
jutges mercantils, situació no prevista explícitament per la llei (STS de 16 de juliol de 2007 i de 21 i 22 de
febrer de 2008).
En conjunt, però, trobem una legislació molt gasiva amb les llengües pròpies i una jurisprudència que encara
l’ha interpretat de manera més restrictiva. Aquesta situació, d’altra banda, contrasta amb la normalitat
d’establir la llengua com a requisit en els dos pronunciaments sobre els candidats a ocupar places del Tribunal
Europeu de Drets Humans. Ens referim al requisit de saber anglès i francès (STS de 27 d’octubre de 2008 i
de 31 de maig de 2017).
3.7 La no valoració de la llengua ocial pròpia en l’accés a les professions jurídiques
Dins de la valoració de la llengua per a l’exercici del dret, fem esment d’una sentència rellevant no pel que
diu sobre el règim jurídic de la llengua, sinó pel que no diu i pel que declina enjudiciar. La STS de 25 de
febrer de 2016 resol el recurs plantejat per una associació de juristes contra l’article 17.1 del Reial decret
775/2011, de 3 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a
les professions d’advocat i procurador dels tribunals. L’associació recorre contra l’absència de previsió de
coneixement de la llengua pròpia en l’accés a aquestes professions, accés que el Reglament esmentat regula
de manera absolutament uniformitzadora i centralitzada. El TS, en una resolució poc motivada, desestima la
pretensió amb l’argument que es tracta d’una competència de l’Estat.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 324
4 El món socioeconòmic
En l’àmbit socioeconòmic s’han suscitat diferents línies temàtiques relacionades amb la regulació de la
llengua. De tota manera, i a diferència d’altres àrees, no es tracta d’un espai en què el TS hagi generat, ni per
volum ni per profunditat doctrinal, una jurisprudència amb un pes notable. També cal indicar que algunes
matèries d’aquest àmbit estan ressenyades en altres apartats.
4.1 Marques
Una línia continuada que cal destacar dins la jurisprudència del TS sobre els litigis marcaris és que, per
regla general, en l’enjudiciament de la correcció del registre o no d’una marca es té en compte el castellà
com a llengua de referència, i les altres llengües ocials pròpies, tot i que esmentades, són poc ateses. Per
inscriure una marca al registre de l’Ocina de Patents i Marques cal que la marca que es pretén inscriure
tingui una denominació especíca (no sigui un mot genèric) i no generi confusió amb una altra marca ja
inscrita (sobretot si són de la mateixa categoria). L’especicitat i la possibilitat de confusió, lògicament, no
són iguals en totes les llengües i, per això, una marca que pot no ser confusa en basc ho pot ser en castellà, o
una marca pot ser un mot genèric en català i, en canvi, considerar-se especíc en castellà. En aquest context,
passa a ser important el contingut semàntic de la designació i, doncs, la possibilitat de comprensió per part
del consumidor, que ja no la considera especíca, sinó una expressió genèrica. És en aquest sentit que sovint
el castellà passa a ser la vara de mesurar. Tot i això, mots o conjunts de mots estrangers passen a no ser
considerats de fantasia perquè el consumidor espanyol ja els comprèn (sobretot passa amb l’anglès, però
també amb el francès i l’italià).
Així, en la primerenca STS de 25 d’abril de 1990 el TS entén que la marca Mousse fruits es pot inscriure
tenint en compte que mousse és genèric però fruits no, tot i que el recurrent diu que és català i entès per la
ciutadania espanyola. També en trobem una referència molt clara en la STS de 9 de març de 2009, en què el
fet que les dues marques en litigi siguin fonèticament semblants porta a denegar a la sol·licitant la possibilitat
de registre, tot i que el signicat d’una paraula i de l’altra són molt diferents (Zarra i Izarra) (també, STS
de 15 de gener de 1995, 15 de març de 2002, 22 de desembre de 2009, de 16 de juliol i 7 d’octubre de 2010,
entre moltes altres). Fins i tot, la STS de 21 d’octubre de 2008 indica que Bavaria no equival a Baviera, “que
carece de signicación en nuestra lengua”.
En d’altres casos, però, el TS ha atès la perspectiva de la llengua de la designació, com la STS de 20 de
febrer de 2006(mot ikusi, visió en basc), 17 de juliol de 2007 (fresc com a mot genèric) o 5 de febrer de 2008
(marítim com a mot genèric).
Com indicàvem, també cal tenir en compte que el coneixement de lèxic d’altres llengües per part del
“consumidor mitjà” també inueix en la valoració de l’accessibilitat de les marques al registre: STS de 7 de
maig de 2008(considera conegut el terme souvereign, soberano en castellà), 25 de setembre i 1 d’octubre
de 2008, 11 d’octubre de 2016 o 1 de març de 2017 (es considera àmpliament coneguda la paraula boys).
4.2 Etiquetatge
L’etiquetatge dels productes comercialitzats, punt en què s’entrellacen la normativa europea, l’espanyola i
l’autonòmica, signicadament la catalana, ha estat objecte, en el seu vessant lingüístic, de dos pronunciaments
del TS, a banda de les decisions en seu constitucional. El primer, la STS de 17 de gener de 2000, amb moltes
referències sobre la normativa aplicable, se centrava sobretot a un defecte de caràcter procedimental en
l’aprovació de la norma reglamentària. En canvi, la STS de 4 de juny de 2002 entra en el fons de la regulació
lingüística a la norma general de l’etiquetatge (Reial decret 1334/1999, de 31 de juliol). La normativa de la
Unió Europea establia que en l’etiqueta dels productes alimentaris hi havien de gurar nou indicacions en
una llengua comprensible per al consumidor, mentre que la norma espanyola només estableix que n’havien
de gurar tres en castellà, que són les més rellevants des d’un punt de vista sanitari, precepte amb caràcter
bàsic per a les comunitats autònomes.
El Tribunal rebutja la pretensió de la recurrent i no anul·la el Decret. Són interessants els tres eixos entorn
dels quals gira l’argumentació del TS: la voluntat nalista de la norma europea, que permet que l’Estat adapti
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 325
la legislació no seguint la literalitat del text, sinó l’obligació d’un resultat –comprensibilitat de les indicacions
que contenen les etiquetes de productes alimentaris–; la utilització de la noció de llengua comprensible,
per entendre que les llengües autonòmiques també poden complir aquesta funció, i l’argumentació que en
l’aplicació de la norma comunitària s’ha de respectar l’estructura composta de l’Estat i, per tant, la divisió de
competències entre poder central i comunitats autònomes.
Com es posà en relleu en la crònica, el fet de no obligar que tot l’etiquetatge fos en castellà (llengua ocial
de la Unió Europea) no impedia que les empreses puguin fer tot l’etiquetatge en castellà.
4.3 La llengua en contractes privats
El cada cop més gran volum de transaccions econòmiques entre subjectes privats de diferents països fa que
a vegades sorgeixin dicultats lingüístiques en la contractació. N’és una mostra la STS de 20 de juliol de
2011, que enjudicia una compravenda internacional en què el demandant només va signar la versió castellana
del contracte, en què no hi gurava la clàusula de submissió jurisdiccional en cas de disputa en l’aplicació
del contracte, que només era en la versió en alemany. El TS acull la pretensió per falta de consentiment.
Igualment, en la STS de 15 de desembre de 2017, i en un sentit contrari, en un cas de contractes fets sobre
aprotament per torns de béns immobles d’ús turístic (regulat per una directiva europea i per una llei de
transposició), el TS entén que no hi ha vici contractual perquè el contracte signat era en la llengua del
contractant i, tot i algunes incorreccions, era substancialment comprensible.
5 Els mitjans de comunicació i el sector audiovisual
5.1 Ajuts a obres audiovisuals o cinematogràques en llengua pròpia
Sobre l’activitat de foment en l’àmbit de la comunicació i audiovisual, el TS s’ha pronunciat a favor d’establir
el requisit de producció o distribució en la llengua pròpia per rebre ajuts públics. Una important i primerenca
sentència, la STS de 18 de gener de 1988, enjudicia un premi cinematogràc en què el català és un requisit.
El TS indica, invocant jurisprudència constitucional, que no es trenca el dret a la igualtat perquè davant de
situacions no iguals es poden prendre mesures diferents, i això passa amb la necessitat de fomentar el català,
sempre que les mesures siguin proporcionals a la nalitat perseguida.
Igualment, les STS de 25 de març i de 2 de juny de 1998 rebutgen la impugnació de subvencions a obres
de cinema en català, per a les quals s’establia l’obligació de distribuir-les en català a Catalunya. Busca la
situació real: a) Hi ha poques pel·lícules en català, b) és molt superior la població catalanoparlant que els
lms en català; c) l’idioma propi constitueix un bé cultural, i d) la mesura és adequada i proporcional.
I des del punt de vista de l’aplicació d’aquests principis, la STS de 20 d’abril de 1999 enjudicia la revocació
d’una subvenció perquè l’empresa els havia distribuït en castellà. El TS ho valida.
5.2 Dret a rebre la informació en castellà
Un segon conicte judicial que es plantejà que afecta l’àmbit audiovisual és la pretensió que els continguts
emesos en mitjans televisius d’àmbit català es fessin també en castellà. Així, la STS de 9 de novembre
de 1988 revoca la Sentència de l’AN que acollia la pretensió de l’actor que TVE a Catalunya emetés un
programa en castellà perquè se li vulnerava el dret a rebre informació (article 20.d CE) en relació amb el
principi d’igualtat (art. 14). El TS ho rebutja perquè entén que el ciutadà no té dret a rebre la informació
que vol i com vol, i no entra, per tant, aquest dret dins de l’article 20. També hi incorpora una valoració del
conjunt de la programació televisiva, que és clarament favorable al castellà. En aquell moment el Tribunal
indicava que hi havia un 30 % de programes en català per a un 90 % de població que l’entén.
La STS de 16 de febrer de 1993 torna a enjudiciar el qüestionament de programes en català pel canal TV2
sobre la base de la vulneració dels articles 14 (igualtat) i 20.d (dret a rebre informació) de la Constitució.
Semblantment al precedent, el TS indica que: 1. qui té el dret d’informació (canal i contingut) és l’informant;
2. pel que fa als mitjans públics, només hi ha un mandat de respectar el pluralisme “de la societat i de les
llengües d’Espanya” (recollit a la llei), i 3. cal veure el conjunt de la programació en quin idioma es rep. En
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 326
tot cas, no hi ha dret subjectiu incondicionat de rang fonamental i, segon, l’espai comunicatiu no està format
per espais estancs (públic/privat; autonòmic/estatal).
Segons el TS, el principi d’igualtat es violenta quan es tracten situacions de manera diferent sense justicació
i entén que no es poden congurar els mitjans estatals com a mitjans en castellà i els autonòmics com a
mitjans en català. El més important és el judici de proporcionalitat. Acabava amb unes reexions contràries
a les tesis del recurrent avançades en relació amb altres àmbits de la doctrina: “la defensa del principio de
igualdad y no discriminación en el ámbito de la recepción televisiva está planteado sobre la base de un
formalismo uniformador inaceptable y conducente al absurdo”.
La STS de 7 d’octubre, pel que fals mitjans de la Generalitat, ratica i perla la mateixa tesi: l’emissió
íntegra en català no conculca cap dret fonamental tant pel fet que l’oferta és molt més àmplia en castellà com
perquè el dret a rebre la informació no es predica del que vol sentir l’oient, sinó de la veracitat de la notícia.
5.3 Compliment del règim lingüístic en les concessions
Una perspectiva no tan favorable al català la trobem a diverses sentències que enjudicien el compliment del
règim lingüístic de les concessions radiofòniques. Començant per la impugnació de la norma, la STS de 7 de
febrer de 2006 rebutja el règim sancionador que establia el Decret 269/1998, de 21 d’octubre, sobre el règim
jurídic de les concessions radiofòniques de freqüència modulada en entendre que no tenia prou cobertura
legal. El pronunciament del TS no afectava les disposicions legals i reglamentàries que establien les quotes
lingüístiques com a mesures promocionals del català en l’àmbit de la radiodifusió, però les deixava sense
règim sancionador.
En el camp de l’aplicació normativa, en les STS de 15 de novembre de 2005 i de 25 d’octubre de 2006, el TS
revoca la denegació de renovacions de les concessions de dues emissores perquè no respectaven les quotes
d’emissió en català. En ambdós casos no entra a fons a analitzar la falta de compliment, tot i que indica que
la renovació de la concessió s’ha de fer respectant la nova normativa lingüística.
Finalment, pel que a aquest bloc, esmentem només la STS de 4 de març de 2009, que refereix les irregularitats
en un procés de concessions radiofòniques a Galícia en què s’havien atorgat més punts en l’adjudicació per
l’ús del gallec a les empreses emissores que usaven menys el gallec que a la que el feia servir més, i sobretot
la STS de 19 de juliol de 2018, en la qual el TS jutja la impugnació del concurs per a diverses llicències
noves per a la prestació de serveis de comunicació audiovisual de caràcter comercial i en obert de Cantàbria
i ratica la competència de la comunitat autònoma dins el marc de la legislació bàsica de l’Estat i de la
normativa comunitària, amb diverses referències al respecte i promoció de la diversitat cultural i lingüística
en el servei públic de comunicació audiovisual.
5.4 Espai audiovisual català-valencià
Dins la conguració d’un àmbit audiovisual en la llengua ocial pròpia i les dicultats per arribar-hi, cal
esmentar la Sentència de 5 de desembre de 2012. La resolució estima el recurs interposat per Acció Cultural
del País Valencià en contra de les sancions imposades a aquesta entitat per la Generalitat Valenciana per la
reemissió de la programació de TV3 al País Valencià. La resolució judicial, que es fonamenta en motius de
tipus competencial, conté unes consideracions remarcables sobre la incapacitat demostrada pel legislador
estatal per oferir una solució més adequada a l’objectiu de garantir la comunicació audiovisual entre les
comunitats autònomes que comparteixen una mateixa llengua, en sintonia amb el principi de recepció “sense
fronteres” i amb els mandats de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries.
Sobre el conicte pels repetidors de TV3 al País Valencià, la Sentència de 31 d’octubre de 2014 resol, en
el mateix sentit que la precedent, la falta de competència de la Generalitat Valenciana per sancionar una
fundació privada, amb la consegüent anul·lació de les sancions imposades a l’entitat pel Govern valencià.
5.5 Televisió digital terrestre
Dins la perspectiva de la consolidació d’un espai comunicatiu en comunitats autònomes amb llengua pròpia,
és rellevant la Sentència d’11 de juliol de 2016, que desestima el recurs contenciós administratiu interposat
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 327
per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals contra el Reial decret que aprova el Pla tècnic nacional de
la televisió digital terrestre, que afectava la distribució del número de múltiplex entre els diferents operadors
públics i privats. La CCMA considera que s’havien vulnerat les competències i facultats de participació
autonòmiques en la presa de decisions que afecten l’àmbit audiovisual, però el TS ho rebutja adduint la
competència exclusiva de l’Estat sobre telecomunicacions i el caràcter eminentment “tècnic” de les decisions
vehiculades per la norma. Ara bé, a ningú no se li escapa el relleu polític i social de la decisió.
5.6 Obligació de nançament d’obres audiovisuals
Una de les qüestions que ha suscitant més nombre de pronunciaments en els darrers anys en l’audiovisual
ha estat l’obligació d’invertir en el nançamentanticipat de llargmetratges i curtmetratges cinematogràcs
i pel·lícules pera televisió, europeus i espanyols (el Reial decret 1652/2004, de 9 de juliol, que recollia la
Directiva 89/552/CEE, sobre la coordinació de disposicions legals, reglamentàries i administratives dels
estats membres relatives a l’exercici d’activitats de radiodifusió televisiva), i, en concret, l’obligació de
destinar un 5 % dels ingressos anuals a produccions europees, un 60% de les quals en llengües espanyoles.
Després d’algunes resolucions amb incidència en aquesta qüestió (per exemple, STS de 4 i 18 de juliol de
2006), la interlocutòria de 18 d’abril de 2007 planteja una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de les
Comunitats Europees en què es planteja la legitimitat, a l’empara dels objectius de política lingüística, de la
clàusula que imposa reservar el 60 % d’aquest nançament obligatori a obres en llengua original espanyola.
La Sentència del TJCE de 5 de març, admet aquesta restricció a la lliure prestació de serveis, la llibertat
d’establiment i la lliure circulació de capitals i de treballadors, per causa d’una “raó imperiosa d’interès
general”, atès el legítim objectiu dels estats de defensar i promoure les seves llengües ocials. Enjudicien
qüestions relatives a aquesta obligació, amb referència a la sentència europea, les STS de 17 de març de
2009.
Malgrat la resolució europea, i davant noves impugnacions, el TS planteja una qüestió d’inconstitucionalitat
mitjançant la interlocutòria de 9 de desembre de 2009, en què expressa els seus dubtes sobre la col·lisió entre
l’obligació de nançament i la llibertat d’empresa. La STC 36/2016, de 3 de març, avala la constitucionalitat
de l’obligació legal dels operadors privats de televisió de destinar el 5 % dels seus benecis anuals a nançar
llargmetratges i lms televisius en llengües originals espanyoles i de la Unió Europea. Reactivats els
procediments judicials, les STS de 7 i de 20 de juliol i 4 d’octubre de 2016 desestimen els recursos contra el
reglament que desplega la previsió legal esmentada. Cal fer notar que, pel que fa a una de les impugnacions
sobre nançar cine en gallec, català i eusquera, el TS defuig qualsevol referència positiva al foment del
plurilingüisme de l’Estat, cosa que contrasta amb la posició sostinguda pel Govern espanyol davant el TJUE,
on va defensar aquesta normativa sobre la base de “raons culturals en defensa del multilingüisme espanyol”.
Altres sentències han anat incidint, sovint de manera tangencial o en aspectes concrets de l’obligació, sobre
aquesta qüestió, com dues sentències de 25 d’octubre i una de 8 de novembre de 2017 o una de 20 de juny
de 2018.
6 La toponímia
La designació del nom dels llocs i de les persones constitueix una de les representacions simbòliques de la
llengua més rellevant per als seus parlants. Pel que fa a la toponímia, cada legislació autonòmica ha optat
per vies jurídiques pròpies per recuperar els noms dels llocs en la llengua pròpia. I també s’ha suscitat una
certa conictivitat en aquest àmbit, justament per la voluntat de contrarestar les polítiques de restitució dels
topònims en la llengua ocial pròpia.
Si bé no s’ha produït un gran nombre de resolucions, sí que afecten diversos territoris i hi ha alguna resolució
amb importants reexions doctrinals. En general, s’han desestimat les pretensions dels que, sota diversos
al·legats jurídics, pretenien mantenir en castellà la toponímia dels territoris amb llengua pròpia. Els arguments
substancials emprats són que la toponímia és competència autonòmica i que el concepte de llengua pròpia
incideix en la preferència per l’expressió del topònim en aquesta llengua.
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 328
La STS de 27 de gener de 1995 resol validant la legalitat del Decret de la Generalitat de Catalunya 789/1991,
que xava, territorialment, els topònims ocials en català i aranès. L’argument era la vulneració de drets
fonamentals de l’article 3 i de l’article 14 de la CE. Descartat l’article 3 perquè no conté drets fonamentals,
sobre el principi d’igualtat, el TS descarta cap vulneració perquè “no se plantea en denitiva un problema
de igualdad o desigualdad de los españoles ante la ley, sino una comparación en abstracto de las lenguas
castellana y catalana en cuanto a instrumentos de la toponimia”.
També drets, però en un sentit oposat, és el que enjudicia la STS de 26 de gener de 1998, que acull la
pretensió del recurrent que en el carnet de conduir com a mínim li gurin en valencià el nom del municipi i
de la província (la Vila Joiosa i Alacant). Sorprenentment, l’argument emprat no és ni perquè el valencià és la
llengua pròpia, ni la competència de comunitat autònoma, sinó el dret del ciutadà a rebre en l’idioma ocial
la resposta de l’Administració. Per contra, la STS de 21 de febrer de 2000 avala el restabliment del nom
valencià la Vall d’Uixó amb l’argument substancial que forma part de la competència autonòmica. També
argumenta la manca de consistència del fonament del que va impugnar el nom i de la sentència d’instància
que va avalar aquesta impugnació: que el canvi de “Vall de Uxó” a “la Vall d’Uixó” era un canvi de nom del
municipi.
Un conicte de trajectòria judicial llarga i argumentació substantiva és el que suscita l’ús del topònim
castellà que feia l’Ajuntament de la Corunya. Amb la lògica de les sentències anteriors, el TS acull la
pretensió de la Mesa pola Normalización Lingüística i rebutja la pretensió de l’Ajuntament de fer servir el
topònim castellà en contra de la designació ocial A Coruña (aprova pel Decret gallec 146/1984, de 27 de
setembre). Destaquem especialment, però, i a banda del principi de competència autonòmica en la matèria,
les consideracions que fa del signicat jurídic del gallec com a llengua pròpia i fonament per a la designació
gallega, i del valor de la llengua com a factor d’integració política: [la declaració del gallec com a llengua
pròpia de Galícia] “justica, en primer lugar, que los topónimos de Galicia tengan como única forma ocial
la gallega, correspondiendo a la Xunta de Galicia la determinación de los nombres ociales de los municipios
que serán los legales a todos los efectos”.
Tanmateix, el contenciós pel nom continua en impugnar-se la inscripció del nom en gallec en el registre
d’ens locals de l’Estat (la STS de 19 de setembre de 2001 ho rebutja pel mateix motiu competencial que a
la primera sentència). I nalitza amb la Sentència de 5 de juliol de 2006, que torna a raticar l’ocialitat
única del topònim A Coruña davant de la darrera impugnació per part de l’Ajuntament d’aquesta ciutat de
les resolucions judicials dictades en la fase d’execució de la Sentència de l’any 2000 (en el mateix sentit, la
STS de 12 de juny de 2009, que ratica la necessitat de l’ús del topònim ocial en la documentació ocial,
en aquest cas, la judicial).
A Galícia també, esmentem la STS de 12 de juny de 2002, que rebutja la pretensió del recurrent de tornar
a la denominació castellana del municipi d’A Pobra do Carmiñal. El TS torna a recórrer a l’argument de la
competència autonòmica i de la llengua pròpia com a fonament de l’única forma ocial.
Finalment, molt més recent, la STS de 31 de maig de 2011 valida, en contra del criteri de l’Administració de
la Comunitat de Navarra, la modicació feta per l’Ajuntament d’Estella per passar a denominar-se Estella-
Lizarra. És interessant que el TS rebutja la interpretació més restrictiva de l’ús del basc en la toponímia de la
zona mixta que sostenia el Govern de Navarra i valida el canvi de topònim que incorpora el basc.
7 Altres qüestions
Reportem aquí, breument, qüestions tractades en diverses resolucions relacionades amb la llengua, tot i no
formar part pròpiament de la regulació juridicolingüística.
7.1 Versions lingüístiques del dret de la Unió Europea
Les diferències en les versions lingüístiques del dret europeu a l’hora d’aplicar-lo als estats i de fer la transposició
al dret intern han centrat l’atenció de diverses resolucions. Els mecanismes per solucionar les diferències que
puguin suscitar l’existència de legislació en diferents llengües originals i la consegüent possibilitat de creació
de termes i expressions amb abast jurídic diferent han estat la mateixa tasca interpretativa dels tribunals, el
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 329
recurs de cassació al TS o el plantejament de la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió europea.
Algunes de les resolucions que afronten aquest tema són les de 27 de gener, 10 de febrer, 8 de maig, 25 i 29
de setembre i 18 de novembre de 2015, 25 de febrer, 5 de maig i 27 d’octubre de 2016, entre moltes altres.
7.2 Acreditació dels coneixements de la llengua en els processos selectius
També s’han suscitat diversos conictes en l’acreditació del nivell de llengua que els candidats aporten
en processos selectius en què participen, en alguns casos de llengües ocials pròpies, però darrerament
d’idiomes estrangers. La falta de cura en la determinació d’equivalències tingudes en compte per les diverses
administracions convocants ha portat a situacions poc afortunades, en detriment de la correcta valoració dels
mèrits lingüístics adduïts. Val a dir també que la valoració que a vegades fa el TS no ha estat gaire encertada.
Darrerament, l’adopció del Marc europeu comú de referència ha aportat unes pautes més clares en aquest
sentit.
7.3 Convalidació d’estudis de traducció i interpretació per a l’habilitació de traductor i intèrpret jurat
Diverses resolucions fan referència a aquesta qüestió. La possibilitat que els que cursaven estudis de traducció
i interpretació poguessin convalidar les assignatures per obtenir l’habilitació d’intèrpret jurat que dona el
Ministeri d’Afers Exteriors va ser una via molt sol·licitada i que va generar diversos conictes per la denegació
de l’habilitació. Fins a l’any 2015 el TS va mantenir, d’acord amb la normativa, una tendència favorable a
la convalidació, però la STS de 24 de març de 2015 marca un gir cap a la restricció importantíssima de la
convalidació dels estudis universitaris. El Reial decret 2002/2009, de 23 de desembre, pel qual es modica
el Reglament de l’Ocina d’Interpretació de Llengües del Ministeri d’Afers Exteriors, disposa un règim
transitori que pràcticament suposa l’eliminació nal d’aquesta exempció que abans operava pràcticament de
manera automàtica.
Conclusions
La primera constatació després de traçar el recorregut seguit per la jurisprudència del TS (i tangencialment
d’algunes resolucions de l’Audiència Nacional i de la doctrina de la Direcció General dels Registres i del
Notariat) és que la litigiositat sobre l’ús de les llengües, sobretot ocials, i els drets lingüístics assoleix un
volum notable. Certament, sovint moltes resolucions hi incideixen de manera col·lateral, però, en conjunt el
corpus doctrinal acumulat al llarg de quaranta anys és important.
Cal destacar que l’àmbit de l’ensenyament i el dels usos administratius i l’exercici dels drets lingüístics en les
relacions amb els poders públics constitueixen el gruix de la jurisprudència reportada. Una menció especial
també mereixen les resolucions relatives a la valoració de les llengües ocials pròpies en els processos
selectius i, en general, en la provisió de llocs de treball de l’Administració pública. Juntament amb aquestes
matèries de llarga trajectòria judicial, s’apunten qüestions noves amb implicacions lingüístiques, com ara
l’exigència de coneixement del castellà per obtenir la nacionalitat per residència.
En la majoria de temes relatius a l’ús de la llengua, en la doctrina i en les decisions del TS s’aprecia una
evolució que va des d’una posició inicial clarament refractària, no ja al fet plurilingüe de l’Estat, sinó al
simple exercici de drets lingüístics per part dels ciutadans de les comunitats amb llengües minoritàries
i a l’establiment de polítiques públiques que afavoreixin aquestes llengües, cap a una assumpció, sovint
poc convençuda i amb no poques contradiccions, d’aquest fet plurilingüe. En els seus eixos bàsics aquesta
evolució ve molt empesa per la jurisprudència del Tribunal Constitucional. Així es palesa en l’acceptació
del requisit d’acreditació de la llengua en l’accés a la funció pública, en l’acceptació del model de conjunció
lingüística establert a Catalunya amb el català com a llengua vehicular o en la consideració de la unitat
lingüística entre català i valencià.
En conjunt, però, el TS, exceptuant algunes resolucions favorables a les llengües espanyoles minoritzades,
s’ha congurat com un baluard de defensa del castellà davant les polítiques públiques de normalització. En
són mostra l’ús sovintejat i expansiu del “deure constitucional de conèixer el castellà”, la reticència dels
mínims efectes de les llengües pròpies més enllà del territori on són ocials (contradient la Carta europea per
a les llengües regionals o minoritàries) o la identicació del castellà com a llengua general d’ús, especialment
Agustí Pou Pujolràs
Balanç de la jurisprudència del Tribunal Suprem 1980-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 330
en l’exercici de competències centralitzades (registres centralitzats, Administració de justícia, nacionalitat,
etc.). D’aquesta concepció participa també la doctrina de la DG dels Registres i del Notariat, que, malgrat
l’evolució que ha tingut arran de diverses reformes legislatives, encara manté posicions de predomini del
castellà en usos registrals que contradiuen l’esperit la mateixa normativa que els regula.
Finalment, la inuència de la STC 31/2010, relativa a la reforma de l’Estatut d’autonomia català de 2006,
es deixa sentir amb força en la doctrina del TS, en molts casos molt més enllà del que el text de la mateixa
sentència requereix. Així, hi ha una intervenció clarament restrictiva en l’ús del català a l’ensenyament i en
els usos administratius de les administracions pròpies de la comunitat. S’extreuen moltes conseqüències
d’una necessària posició d’“equilibri” o “paritat” entre les llengües ocials, de manera que s’anul·la la
idea de preferència en favor de la llengua pròpia. I quan s’accepta que aquesta és usada majoritàriament, la
legitimitat de l’ús no es fa dependre de la decisió del poder públic democràticament escollit, sinó del mandat
de normalització lingüística, que tendeix a restituir l’ús normal de les llengües pròpies, de manera que, quan
aquest ús es consideri complet, la doctrina del Suprem sembla indicar que res justica una proporció diferent
d’ús. La idea de fons, doncs, apunta la proposició d’un cert bilingüisme ocial en aquests àmbits.
