Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019

AutorNarcís Mir i Sala
Páginas283-291
BALANÇ DEL DRET LINGÜÍSTIC DE LA UNIÓ EUROPEA I DE LA SEVA RELACIÓ
AMB LA LLENGUA CATALANA 1986-2019
Narcís Mir i Sala*
Resum
En la seva primera part, l’article fa un balanç de l’evolució del dret lingüístic de la Unió Europea des dels seus inicis
ns a l’actualitat, tant des del vessant institucional com de la seva normativa sectorial. D’aquesta anàlisi se’n desprèn
l’estabilitat dels seus principis i normes fonamentals. A més, l’article destaca la capacitat d’adaptació del sistema
lingüístic de la Unió a l’ampliació successiva del nombre de les seves llengües ocials, amb un plantejament respectuós
de la igualtat jurídica formal de les llengües alhora que pragmàtic. Com a principal anomalia de la seva evolució,
l’article remarca la marginació de les llengües que, tot i ser ocials en un estat membre, no tenen, al mateix temps, la
consideració de llengües ocials de la UE. Aquesta conclusió continua destacant-se com a rellevant en la segona part
de l’article, dedicada a les relacions del dret lingüístic de la Unió amb la llengua catalana. En aquest sentit, a més de
descriure la posició jurídica d’aquesta llengua en el sistema lingüístic de la Unió, l’article planteja la possibilitat que
es pugui qüestionar la legalitat de les normes sectorials de la Unió Europea que, en no tenir en compte la condició
d’ocialitat de la llengua catalana –o, per extensió, de les llengües europees que disposen d’un estatus d’ocialitat
semblant en un dels seus estats membres– poden arribar a tenir com a conseqüència restringir el seu àmbit d’ocialitat
interna.
Paraules clau: dret lingüístic; Unió Europea; llengua catalana.
A REVIEW OF THE LANGUAGE LAW OF THE EUROPEAN UNION AND ITS RELATION
WITH CATALAN 1986-2019
Abstract
This rst part of this article reviews developments in European Union language law, from its beginnings to the present
day, and from both an institutional and a sectoral rule-related perspective. This analysis points to the reasons for the
stability of its principles and key regulations. Additionally, the article highlights the EU language system’s ability
to adapt to the ongoing expansion in the number of its ofcial languages, with a basis that is both respectful of the
formal legal equality of the languages and pragmatic. It also notes that the main anomaly in these developments is the
marginalisation of languages that, although ofcial in a Members State, are not also regarded as ofcial languages of
the European Union. This conclusion retains its importance in the second part of the article, which looks at the relations
between European Union language law and the Catalan language. In addition to outlining the legal position of this
language within the EU, the article raises the possibility that the legality of the EU’s sectoral rules could be questioned
as, in not taking account of the ofcial status of the Catalan language (and, by extension, of other European languages
enjoying a similar ofcial status in a Member State), it may lead to restrictions in its domestic ofcial scope.
Keywords: language law; European Union; Catalan.
*Narcís Mir i Sala, responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers de la UE, Secretaria d’Acció Exterior i
de la Unió Europea, Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Generalitat de Catalunya. narcis.mir@
gencat.cat
Citació recomanada: Mir i Sala, Narcís. (2019). Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua
catalana 1986-2019. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72, 283-291. https://doi.org/10.2436/rld.i72.2019.3367
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 284
Sumari
Introducció
1 El dret lingüístic de la Unió Europea
1.1 Tractats constitutius i Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea
1.2 El règim lingüístic de les institucions de la Unió
1.3 Normativa sectorial
1.4 Conclusions
2 El dret lingüístic de la unió europea i la llengua catalana
2.1 Àmbit institucional
2.2 Normativa sectorial
2.3 Conclusions
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 285
Introducció
El dret lingüístic de la Unió Europea és el resultat de l’evolució política i institucional del projecte d’integració
europea iniciat a mitjans del segle passat amb la creació de les comunitats europees de la CECA (1951), la
CEE i la CEEA (1957), i consolidat amb la creació de la Unió Europea (UE) l’any 1992. Aquesta última es
fonamenta actualment en el seu Tractat constitutiu (TUE), el Tractat de funcionament (TFUE) i la Carta dels
drets fonamentals de la Unió Europea (CDFUE), com a part integrant dels tractats esmentats.
Si, a manera de síntesi, s’hagués de destacar una sola característica de l’evolució del dret lingüístic de la Unió,
seria la de la seva estabilitat i permanència, sense que, per tant, s’hagin produït alteracions o canvis rellevants
o signicatius en el que han estat, des del seu inici, els seus principis polítics inspiradors, principalment el
del seu caràcter multilingüe i la igualtat formal de les llengües ocials i de treball de les institucions de la
Unió; les seves bases jurídiques fonamentals, ordenades a partir de les categories de llengües dels tractats
i llengües ocials i de treball, o les seves disposicions normatives, en relació amb les quals s’ha reectit
una tensió entre el principi de territorialitat de les normes lingüístiques, defensat pels estats membres, i una
certa consideració d’aquestes normes com a susceptibles de suposar un obstacle a l’exercici de les llibertats
fonamentals vinculades al mercat interior.
Això no signica, però, que al llarg dels seus més de seixanta anys d’existència les qüestions vinculades al
tractament de les llengües per part de la Unió no hagin experimentat certes variacions o canvis. Aquests,
però, s’han situat més aviat en el terreny de la pràctica i la casuística interna de funcionament de les seves
institucions i, de fet, no han tingut el seu corol·lari o la seva traducció en disposicions normatives que,
per exemple, haurien pogut ser objecte de tractament en la crònica legislativa que la Revista dedica al dret
lingüístic de la Unió. D’altra banda, aquesta mateixa característica d’estabilitat, amb alteracions o canvis
relativament poc signicatius, es pot armar també de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió
Europea en la matèria.
Els principals elements que han congurat, des del seu inici, i continuen congurant en l’actualitat, el dret
lingüístic de la Unió es destaquen a continuació.
1 El dret lingüístic de la Unió Europea
1.1 Tractats constitutius i Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea
En primer lloc, i conseqüentment amb la seva naturalesa jurídica, que es fonamenta en instruments
convencionals del dret internacional públic, cal assenyalar que la Unió Europea, diferentment dels estats que
la integren, no disposa actualment, ni ha disposat en cap moment de la seva evolució, d’una competència
genèrica en matèria lingüística més enllà de la relativa a l’ordenació del règim lingüístic de les seves
institucions.
En aquest sentit, per tant, cal recordar que els tractats originaris constitutius de les comunitats i de l’actual
Unió Europea, únicament contenen les tradicionals disposicions nals d’aquest tipus d’instruments relatives
a les versions lingüístiques en les quals els tractats són redactats i a les quals se’ls dona valor autèntic (art.
55 del TUE i, per remissió, art. 358 del TFUE). Aquestes llengües, que integren la categoria denominada
“llengües dels tractats” han anat augmentant d’acord amb les successives ampliacions del nombre d’estats
membres de la Unió, ns a arribar a la relació actual de 24 llengües, que coincideixen actualment amb les
llengües que els estats membres han declarat com a les seves llengües ocials a efectes de la Unió.
En relació amb aquesta categoria de llengües dels tractats, únicament pot destacar-se, com a principal
novetat dels darrers anys, la introducció pel Tractat de Lisboa (2007)1 en els TUE i el TFUE que assenyala
la possibilitat que els tractats puguin traduir-se a qualsevol altra llengua que determinin els estats membres
que, d’acord amb els seus ordenaments constitucionals, disposin d’un estatus d’ocialitat en la totalitat
o en part del seu territori (art. 55.2 TUE). Cal assenyalar que, fruit d’aquesta previsió, el Govern de la
1 Els enllaços que guren en aquest article remeten a les cròniques publicades a la Revista de Llengua i Dret que documenten i
analitzen la norma en qüestió.
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 286
Generalitat va dipositar en el seu moment a la Secretaria General del Consell de la Unió les versions catalana
i occitanoaranesa del Tractat de la Unió i del Tractat de funcionament de la Unió Europea.
Igualment, i encara en aquest àmbit de les disposicions fonamentals del dret de la Unió relatives a qüestions
lingüístiques, cal destacar, a més de les referències declaratives respecte al fet que la Unió ha de respectar
la seva diversitat cultural i lingüística (art. 3 del TUE i art. 22 de la CDFUE), els preceptes que garanteixen
als ciutadans de la Unió el dret de dirigir-se a les seves institucions en alguna de les llengües dels tractats
i d’obtenir-ne una resposta en aquesta mateixa llengua. Aquestes previsions, totes elles introduïdes també
amb l’esmentat Tractat de Lisboa, es vinculen als drets derivats de la ciutadania europea i al dret a una bona
administració, àmbits que progressivament s’han anat incorporant, respectivament, als Tractats de la UE (art.
20.2.d del TFUE) i a la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea (art. 41.4).
Tot i amb això, cal remarcar que l’existència i l’exercici dels drets de petició o comunicació amb les
institucions de la Unió en el dret primari de la Unió es vinculen directament al fet que una determinada
llengua tingui la consideració de llengua del tractat, i no tant, o no en primer terme, al fet que aquesta llengua
tingui la consideració de llengua ocial i de treball de les institucions de la Unió.
Tal com hem comentat a l’inici d’aquest apartat, l’únic article dels tractats que atorga a la Unió una
competència especíca en matèria lingüística, a part dels que s’acaben d’esmentar, és l’article 342 del TFUE
que disposa que el règim de les institucions de la Unió, sense perjudici del règim aplicable al Tribunal de
Justícia de la Unió Europea, l’ha d’aprovar el Consell per mitjà d’un reglament adoptat per unanimitat.
Aquest article gurava (art. 217) ja en el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’any 1957 i al llarg
d’aquests anys només ha sofert una petita modicació consistent a precisar el tipus de norma (un reglament)
per mitjà de la qual el Consell haurà d’aprovar el règim esmentat.
1.2 El règim lingüístic de les institucions de la Unió
Quant a les normes que es conceptualitzen habitualment com de dret derivat de la Unió, es pot fer una
distinció entre aquelles que tenen una dimensió o un àmbit institucional i les que es connecten als distints
àmbits de competència material o sectorial de la Unió.
Amb relació a l’àmbit institucional, la norma fonamental del dret de la Unió ha estat des del moment inicial
de creació de les comunitats europees i ns a l’actualitat, el Reglament 1/1958, de 15 d’abril, pel qual
s’estableix el règim lingüístic de Comunitat Econòmica Europea.
Aquest reglament és la norma fonamental del dret de la Unió que conté la relació de les llengües que disposen
de la condició de llengües ocials i de treball de les seves institucions i els àmbits bàsics on es projecta el
contingut bàsic de l’estatus d’ocialitat de què disposen: comunicació de les institucions de la UE amb les
administracions dels estats membres i els particulars (arts. 2 i 3); redacció i publicació de les normes de
caràcter general adoptades en el Diari Ocial de la Unió Europea (arts. 4 i 5), entre altres aspectes. A més,
i també com a aspectes molt rellevants d’aquest reglament, cal destacar que no efectua cap distinció entre
llengües ocials i llengües de treball —encara que, de manera indirecta, s’assenyali que cada institució podrà
adaptar les modalitats del règim general a la seva situació (art. 6), i més en particular el Tribunal de Justícia
(art. 7)—, i també la previsió (art. 8), que en els estats que disposen de diverses llengües ocials, l’ús d’una
llengua es regirà, a petició de l’estat interessat, per les normes generals de la seva pròpia legislació.
Val a dir que aquest reglament tampoc no ha sofert cap modicació des de la seva redacció inicial, llevat de
les que es refereixen al nombre i a la denominació de les llengües que, en les successives ampliacions de la
Unió, cada nou estat membre ha determinat que s’afegissin a la relació de llengües ocials i de treball de les
institucions de la Unió que conté el seu article 1.
En aquest àmbit institucional, per tant, no hi ha hagut novetats normatives al llarg de l’evolució de la
Unió, llevat de les que es desprenen de l’aplicació o adaptació pràctica per part de les diverses institucions,
organismes i agències de la Unió al règim lingüístic general previst pel reglament esmentat. Aquesta aplicació
no s’ha acabat traduint, però, en la introducció en aquest reglament d’una disposició que permetés la distinció
jurídica i formal entre llengües ocials i llengües de treball, distinció, que, en canvi, és plenament operativa
en la pràctica diària de les institucions, organismes i agències de la Unió.
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 287
1.3 Normativa sectorial
Com s’ha assenyalat al començament d’aquest article, que la Unió Europea no disposi d’una competència
lingüística genèrica de manera semblant a la que tradicionalment tenen els estats, no equival a dir que el seu
dret derivat, és a dir, el conjunt de disposicions normatives o reglamentàries que adopta en el marc de les
seves polítiques públiques, no continguin disposicions o referències a les llengües i al seu ús per part de les
administracions, particulars i empreses. Justament és aquest l’àmbit que ha estat més present en les cròniques
de legislació sobre el dret de la Unió que la Revista ha anat publicant al llarg d’aquests anys.
En aquest sentit, la normativa sectorial més rellevant de la Unió que conté aspectes vinculats a les llengües i
al seu ús en els estats membres amb caràcter ocial correspon a les seves polítiques de regulació del mercat
interior, en especial en els àmbits de la protecció del consumidor, la capacitació lingüística com a requisit
per a l’accés a l’exercici d’una activitat professional o el reconeixement de les qualicacions professionals.
En menor mesura, una part també signicativa de normes que contenen aspectes lingüístics es pot trobar
en relació amb la política agrícola comuna, la política de medi ambient, la política de transports i, més
recentment, en les normes de la Unió relatives a l’espai de llibertat, seguretat i justícia amb relació als
controls de fronteres, asil i immigració, o a la cooperació judicial en matèria civil i penal.
Una primera crítica que pot fer-se al conjunt d’aquesta normativa té a veure amb la falta de criteri uniforme
que permeti conèixer amb exactitud i sense necessitat d’interpretació, a quines llengües en concret es
refereixen o s’apliquen les seves disposicions.
Així, al llarg de les cròniques, i només a tall d’exemple, s’han anat citant en molts casos disposicions que feien
referència a l’autorització de l’ús de les llengües sempre que fossin “llengües ocials de les institucions de la
Unió Europea” (Reglament (CE) núm. 1371/2007 sobre els drets i les obligacions dels viatgers de ferrocarril);
a la “llengua o llengües ocials de l’estat membre” (Directiva 2012/26/UE sobre farmacovigilància); a la
“llengua o llengües ocials de l’estat membre, sempre que es tracti d’una llengua ocial de la Comunitat” —
actual Unió— (Directiva 2008/122/CE sobre contractes d’aprotament per torn de béns turístics, d’adquisició
de productes de vacances de llarga durada, de revenda i d’intercanvi); a les “llengües fàcilment comprensibles
per les autoritats competents” (Directiva 2008/48/CE sobre la seguretat de les joguines); “a les llengües
acceptables per a les autoritats competents afectades” (Reglament (CE) núm. 1013/2006 relatiu al trasllat de
residus); a les “llengües fàcilment comprensibles per als consumidors” (Decisió núm. 768/2008/CE sobre
un marc comú per a la comercialització dels productes); a les “llengües nacionals”; a la “llengua comuna
per tal de designar un producte agrícola” i als “idiomes utilitzats en l’actualitat o històricament per designar
l’esmentat producte en la zona geogràca delimitada” (Reglament CE núm. 1898/2006 sobre la protecció
de les indicacions geogràques i denominacions dels productes agrícoles i alimentaris), etc. Fins i tot en una
ocasió recent s’utilitza l’expressió “llengua administrativa” (Directiva 2013/55/UE relativa al reconeixement
de qualicacions professionals) o, de manera que només hem pogut anotar en una ocasió, de “les llengües
principals del país de destinació o de la regió en la qual el producte hagi de ser utilitzat” (Reglament (CE)
núm. 689/2008 relatiu a l’exportació i importació de productes químics i perillosos).
En tots aquests àmbits, la imprecisió terminològica a la qual ens hem referit revela, de fet, la tensió bàsica
que han mostrat les normes de la Unió a l’hora de posar en relació les llibertats bàsiques de circulació de
mercaderies, persones, serveis i capitals que conguren el mercat interior de la Unió amb les polítiques
i exigències lingüístiques dels estats membres, les quals habitualment s’ordenen a partir del principi de
territorialitat (sigui de manera plena o mitigada) de les seves llengües declarades ocials, sigui en tot o en
part del seu territori.
Per aquesta raó, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha tingut ocasió de pronunciar-se en
diferents ocasions sobre la compatibilitat del dret comunitari i les seves llibertats econòmiques fonamentals
(en especial, la lliure circulació de mercaderies, persones i treballadors) amb les reglamentacions estatals que
prescriuen un determinat tractament lingüístic o ús ocial de les seves llengües.
En termes generals, en aquest àmbit, la jurisprudència del TJUE s’ha consolidat a partir del criteri general
que una mesura nacional que limita l’exercici de les llibertats fonamentals garantides pels tractats només pot
ser admesa amb la condició que persegueixi i tingui per nalitat un objectiu d’interès general, i que ho faci
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 288
per mitjans adequats i proporcionats. En aquest sentit, cal assenyalar que el mateix Tribunal ha admès que
l’objectiu de promoure i estimular l’ús d’una determinada llengua per part d’un estat membre pot constituir
un objectiu d’aquesta naturalesa i, per tant, ser susceptible de justicar, en principi, una restricció de les
obligacions imposades pel dret de la Unió.2
Val a dir, però, que a una certa rebaixa de la tensió apuntada hi ha contribuït no tant la jurisprudència del
Tribunal sinó més aviat la mateixa acció normativa de la Unió. Així, i aquest és un aspecte interessant a
destacar que es desprèn de l’anàlisi de la normativa lingüística de la Unió al llarg de la seva evolució, davant
de les disposicions inicials comunitàries que, com s’ha dit, privilegiaven o afavorien un criteri més aviat
restrictiu respecte de l’existència de les reglamentacions lingüístiques internes en els àmbits vinculats al
mercat interior europeu,3 els estats membres han aconseguit al llarg dels anys fer prevaldre —a través de la
modicació d’aquesta normativa— el principi de territorialitat de les seves llengües ocials, dit altrament,
han aconseguit introduir-hi regularment la possibilitat d’exigir l’ús de les seves llengües ocials.
Malgrat tot això, però, aquesta imprecisió terminològica a la qual ens hem referit continua essent present en
la producció normativa actual de la Unió, per bé que en la major part de les ocasions el criteri determinant
de la categoria de llengües a les quals s’aplicarà la norma en qüestió s’acaba circumscrivint a les ocials dels
estats membres i encara, d’entre aquestes, a aquelles que, a més, disposen de l’estatus de llengües ocials de
les institucions de la Unió.
I és en aquest punt on apareix la segona de les crítiques que amb caràcter general pot fer-se al conjunt de
la normativa sectorial de la Unió, i que, pels seus efectes —negatius també— sobre la llengua catalana
desenvolupa en la segona part d’aquest article. Es tracta del fet que aquesta normativa fa abstracció de
l’ordenament constitucional (o l’ignora) dels estats membres que atorga a determinades llengües un estatus
d’ocialitat territorial interna, però que no disposen de l’estatus de llengües dels tractats o de llengües ocials
de les institucions de la Unió. En aquest sentit, per tant, esdevé problemàtic i jurídicament qüestionable el
trasllat sistemàtic del règim lingüístic de la Unió previst per al funcionament de les seves institucions (article
352 del TFUE) al conjunt de les seves disposicions sectorials, i més, cal recordar-ho, tractant-se, encara
d’una organització internacional que, tot i la seva singularitat, continua fonamentant-se en instruments de
dret internacional públic.
1.4 Conclusions
Els principis fonamentals i les normes bàsiques del dret lingüístic s’han mantingut estables al llarg de
l’evolució institucional i política de la Unió.
Les principals novetats que s’hi han produït tenen a veure, en l’àmbit institucional, amb l’ampliació del
nombre de llengües que tenen la consideració de llengües dels tractats i de llengües ocials i de treball de
les seves institucions, a conseqüència de les successives ampliacions dels estats membres de la Unió. A més,
també cal tenir en compte les aportacions, essencialment declaratives, que el Tractat de Lisboa va introduir
en els tractats de la UE sobre el respecte a la diversitat lingüística i la conrmació de determinats drets
lingüístics vinculats a l’exercici de la ciutadania europea de què disposen els parlants de les llengües que en
el marc de la Unió hi tenen la consideració de llengües ocials.
Encara dintre de l’àmbit institucional cal assenyalar també com a conclusió que la distinció, del tot operativa
en la pràctica del funcionament de les institucions i organismes de la Unió, entre llengües ocials i llengües
2 Vegeu, en aquest sentit, les signicatives sentències Piageme I, Piageme II o Goerres pel que fa a l’àmbit de la lliure circulació
de mercaderies, o les sentències Groêner, Runevic-Vardyn o Las quant a l’àmbit de la lliure circulació de persones i treballadors:
Sentència de 18 de juny de 1991, ASBLPiageme, Groupement des Producteurs, Importateurs et Agents Généraux d’Eaux Minerales
Étrangères, i altres contra BVBA Peeters (Piageme I), C-369/89, EU:C:1991:256; Sentència de 12 d’octubre de 1995, Groupement
des Producteurs, Importateurs et Agents Généraux d’Eaux Minerales Étrangères, VZW (Piageme II) i altres contra Peeters NV
(Piageme II), C-85/94, EU:C:1995:312; Sentència de 14 de juliol de 1998, Goerres (Goerres), C-385/96, EU:C:1998:356; Sentència
de 28 de novembre de 1989, Anita Groener contra Minister for Education i City of Dublin Vocational Educational Commitee
(Groener), afer 379/87, EU:C:1989:599; Sentència de 12 de maig de 2012, Runevic-Vardyn i Wardyn, C-391/09, EU:C:2011:291; i
Sentència de 16 d’abril de 2013. Las, C-202/11, EU:C:2013:239.
3 En aquest sentit, les normes lingüístiques sectorials dels estats membres havien hagut de superar, en molts casos, la prova de no
ser considerades, ni per la seva nalitat ni per les seves conseqüències, com a un obstacle —tècnicament denominat com una mesura
d’efecte equivalent a una restricció quantitativa— que pugui entorpir el desenvolupament del mercat interior de la Unió.
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 289
de treball, no s’ha arribat a concretar en una distinció de naturalesa formal expressada en la corresponent
norma jurídica de caràcter general.
En relació amb la seva normativa sectorial, el dret lingüístic de la Unió ha acabat rebaixant la tensió derivada
d’una consideració inicial de la llengua com a possible obstacle o barrera per a l’assoliment del mercat interior
europeu i l’exercici de les llibertats econòmiques fonamentals amb un reconeixement molt generalitzat del
principi de territorialitat de les normes lingüístiques dels estats membres i, consegüentment, de la integritat
del contingut d’ocialitat del seu règim general i normes lingüístiques sempre, però, que aquestes disposin,
alhora, de la consideració de llengües ocials de la Unió.
L’anomalia principal d’aquesta solució i de la normativa sectorial que se’n deriva, ha estat la marginació de
les llengües que tot i ser ocials en un estat membre no disposen de la condició de llengües ocials de la Unió.
2 El dret lingüístic de la unió europea i la llengua catalana
2.1 Àmbit institucional
Com és prou conegut, actualment l’estatus jurídic de la llengua catalana amb relació al dret primari o
fonamental de la Unió es deneix per característiques o connotacions negatives. La primera i més important
és que el català no té reconeguda la condició de llengua en la qual els tractats de la Unió estan redactats i
tenen caràcter autèntic, d’acord amb l’article 55.1 del TUE. Derivat d’aquesta situació, el català tampoc no
es troba en la categoria de llengua ocial i de treball de les institucions de la Unió que preveu el Reglament
1/1958 i, nalment, pel que fa a les qüestions vinculades als drets derivats de la ciutadania europea, tampoc
no és una llengua en la qual els ciutadans puguin dirigir-se directament a les institucions de la Unió en els
termes previstos pels articles dels tractats i la Carta dels drets fonamentals que regulen aquestes qüestions
(arts. 20.2 del TFUE i 41.4 de la CDFUE, com s’ha assenyalat anteriorment).
Val a dir, també, que la situació descrita en relació amb la llengua catalana s’estén també, pràcticament en
els mateixos termes, a la resta de llengües distintes del castellà a les quals l’Estat espanyol els reconeix un
determinat estatus d’ocialitat.
Les raons que expliquen la situació descrita al començament d’aquest apartat són diverses, i tenen el seu
origen en diversos factors d’entre els quals, si se n’hagués de destacar un, potser l’essencial, fora que el
Tractat d’adhesió d’Espanya a les comunitats europees (1985), assenyalava únicament el castellà com a
llengua ocial de l’Estat, sense fer esment o consideració a la resta de llengües que, a Espanya, disposaven
internament i territorial d’un estatus d’ocialitat.
D’aquesta manera, per tant, l’Estat espanyol va ignorar la possibilitat que oferia l’article 8 del Reglament
1/1958 anteriorment citat de ser interpretat de manera que les llengües catalana, basca i gallega gaudissin
d’un estatus d’ocialitat en relació amb les institucions comunitàries.
Pel que fa a aquest àmbit, l’única novetat rellevant que caldria destacar al llarg d’aquests darrers anys ha
estat, a partir d’unes conclusions adoptades pel Consell de la Unió el 13 de juny de 2005, la signatura per
part del Govern de l’Estat, d’acords administratius amb les diverses institucions i organismes de la Unió
que hi permeten un cert ús ocial de la llengua catalana —i de les altres llengües que a l’Estat espanyol
disposen d’un estatus d’ocialitat reconegut territorialment. Del contingut d’aquests acords se’n desprèn,
en síntesi, que en el si de les delegacions espanyoles que assisteixen a les reunions formals del Consell de
la Unió i en les reunions plenàries del Comitè de les Regions, els representants designats per la Generalitat
s’hi puguin expressar oralment en català. Igualment els acords permeten que els ciutadans puguin adreçar
a les institucions i organismes de la Unió escrits en català i rebre una resposta en aquesta mateixa llengua,
sempre, però, que això es faci a través de la traducció de l’escrit —garantida per un òrgan intermedi— a una
llengua ocial de la Unió, que en aquest cas serà normalment el castellà. A aquest mateix òrgan intermedi li
correspon també la tasca de traduir la resposta que donarà l’organisme o la institució de la Unió en una de
les seves llengües ocials —normalment també el castellà— a la llengua catalana de l’escrit original. Val a
dir, però, que l’aplicació pràctica d’aquest procediment ha estat al llarg dels anys pràcticament irrellevant.
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 290
Encara en aquestes referències al contingut dels acords administratius esmentats cal assenyalar que tant
l’acord signat amb el Comitè Econòmic i Social (CESE), com l’Intercanvi de cartes que explicita l’acord
amb el Parlament Europeu (PE) no preveuen o permeten la possibilitat, en canvi, que els membres del
Comitè o els membres del Parlament Europeu (PE) s’hi puguin expressar en català. D’aquesta manera, per
tant, és justament en l’organisme (CESE) i en la institució (PE) que dintre del sistema institucional de la
Unió assumeixen, respectivament, la representació de la societat civil i dels ciutadans on la llengua catalana
no pot ser escoltada.
En conclusió, respecte d’aquest àmbit, la no inclusió del català en la relació de llengües en les quals els
tractats estan redactats i tenen valor autèntic, ni tampoc en la categoria de llengües ocials i de treball de les
institucions de la Unió suposa, a part de les conseqüències negatives que d’això se’n deriven amb relació
als distints aspectes de regulació sectorial que tot seguit es comentaran, la invisibilitat de la llengua catalana
dintre del sistema institucional de la Unió i, consegüentment, una important dicultat afegida a la seva
projecció exterior en el marc de la societat europea. En aquest àmbit, l’única nota positiva que no pot deixar
de destacar-se és la tasca de comunicació i atenció en llengua catalana i l’esforç meritori de les ocines de
la Comissió Europea i del Parlament Europeu a Barcelona que regularment tradueixen al català determinats
documents signicatius elaborats per aquestes institucions.
2.2 Normativa sectorial
Tal com s’ha assenyalat en el primer capítol d’aquest article, la UE adopta regularment disposicions
normatives i executives que repercuteixen en els usos ocials de les llengües a l’interior dels estats membres.
Tal com hem comentat anteriorment, aquestes disposicions, en fer abstracció de l’existència de llengües que
en algun dels seus estats membres, com ara l’Estat espanyol, disposen d’un estatus d’ocialitat però que
no tenen la consideració de llengües ocials de la Unió, acaben imposant-les —en termes addicionals a les
obligacions que eventualment suporten les llengües ocials dels estats membres que sí que disposen de la
condició de llengües ocials de la Unió— una limitació jurídica o de fet del seu estatus d’ocialitat en àmbits
i matèries en les quals, abans de la intervenció normativa de la Unió, els era possible d’actuar.
L’àmbit material en el qual aquesta intervenció normativa “invasiva” es produeix de manera més habitual
ha estat tradicionalment, i és encara, el que té a veure amb el funcionament del mercat interior europeu i
al desplegament de les seves llibertats fonamentals. Darrerament, a més, aquesta intervenció normativa ha
pres força també en aquelles matèries que estableixen formes i models de cooperació entre administracions
públiques dels estats membres amb les institucions i organismes de la Unió o de relació amb els ciutadans
per mitjà de plataformes i aplicacions informàtiques, les quals ignoren (oculten?) l’existència dintre dels
estats membres de llengües distintes de la llengua declarada com a ocial de l’estat membre i que disposen
de distints estatus d’ocialitat.
Els exemples que permetrien il·lustrar aquesta armació són molt nombrosos i, en aquest sentit, per
comprovar-ho directament, convidem el lector a fer una ràpida lectura a qualsevol de les cròniques
legislatives semestrals del dret de la Unió sobre aquestes matèries que van apareixent regularment en la
secció corresponent d’aquesta Revista.
Als efectes d’aquest article, però, crec que pot ser sucient referir-ne només uns quants exemples. Així,
en matèria d’etiquetatge dels productes alimentaris, l’article 15.2 del Reglament (UE) núm. 1169/2011 del
Parlament Europeu i del Consell, de 25 d’octubre de 2011, sobre la informació alimentària facilitada al
consumidor, disposa que, en el seu propi territori, els estats membres en el qual es comercialitza un aliment
podran establir que aquesta informació es faciliti en una o més llengües “d’entre les que són ocials de la
Unió Europea”.
Un altre exemple, en aquest cas en matèria de consum, el podem trobar en el Reglament (UE) núm. 524/2013
del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig de 2013, sobre resolució de litigis en línia, el qual, en
el seu article 9, apartat 3, dedicat a la tramitació i la transmissió de reclamacions, s’hi preveu que en rebre
un formulari de reclamació la plataforma de resolució de litigis en línia transmetrà la reclamació a la part
reclamada “en una de les llengües ocials de les institucions de la Unió” per la qual hagi optat aquesta part.
Narcís Mir i Sala
Balanç del dret lingüístic de la Unió Europea i de la seva relació amb la llengua catalana 1986-2019
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 291
Finalment, un tercer exemple que em sembla interessant de destacar se situa en l’àmbit de la lliure circulació
de treballadors, serveis i dret d’establiment, el podem trobar en la modicació —a parer meu, regressiva—
que la Directiva 2013/55/UE del Parlament Europeu i del Consell de 20 de novembre de 2013, ha introduït
en la Directiva 2005/36/CE relativa al reconeixement de qualicacions professionals.
Així, en la seva redacció anterior a la modicació, l’article 53 d’aquesta última directiva indicava simplement,
en un únic apartat, que els professionals que gaudissin del reconeixement de qualicacions professionals
haurien de posseir els coneixements lingüístics necessaris per exercir la professió en l’estat membre d’acollida.
La nova directiva, en canvi, tot i mantenir en l’articulat de l’article 53 de la directiva modicada aquest mateix
apartat en termes idèntics, hi afegeix tres nous apartats que se centren en el control que els estats membres
podran fer d’aquesta exigència lingüística. D’acord amb aquests nous apartats, els estats només podran
assegurar que els coneixements exigits es limitin als d’una llengua ocial de l’estat membre d’acollida,
o d’una “llengua administrativa de l’estat membre d’acollida, sempre que aquesta última sigui també una
llengua ocial de la Unió”.
Cal anotar que l’expressió llengua administrativa de l’estat membre és el primer cop que apareix en una
disposició d’aquestes característiques, i que, a més, planteja un interrogant saber quines llengües —que no
siguin ja les llengües ocials dels estats membres— podrien incloure’s en aquesta categoria.
2.3 Conclusions
L’estat actual del dret lingüístic de la Unió Europea suposa, ara per ara, un obstacle afegit en el procés que,
a partir de l’aprovació del primer Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC), es porta a terme per normalitzar
políticament la situació de la llengua catalana, tot dotant-la d’un estatus jurídic corresponent a la seva
qualicació de llengua pròpia i ocial a Catalunya.
La voluntat política de reversió o millora d’aquesta situació es concreta actualment en el mandat estatutari
(art. 6.3 de l’EAC) que obliga la Generalitat i l’Estat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement
de l’ocialitat del català a la Unió Europea.

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR