«Avui tot està judicialitzat perquè fallen altres mecanismes»

Autor:Sandra Purroy
Páginas:23-29
 
EXTRACTO GRATUITO

Page 23

Pascual Ortuño Muñoz (Yecla, Múrcia) es va llicenciar en Dret per la Universitat de Múrcia el 1974 i va realitzar el doctorat l’any següent a la mateixa universitat, on també va exercir de professor. Advocat en exercici fins al 1990, aquell mateix any va ingressar a la carrera judicial i la seva primera destinació va ser un jutjat de primera instància de Lleida (1989-1991). Posteriorment, va exercir de Jutge de Família de Barcelona (1991-1997), fins a ingressar com a Magistrat de la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, on exerceix actualment, a més de continuar amb la docència universitària.

Autor de nombrosos articles i treballs jurídics, ha estat Director General de Dret Privat i Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya (2007-2009) i Director de l’Escola Judicial (2009-2011). Actualment, també és Vicepresident del Grup Europeu de Magistrats per la Mediació (GEMME).

Page 24

P: Va iniciar la seva carrera professional en l’advocacia. Què destacaria especialment d’aquells anys?

R: Jo sempre dic que he tingut molta sort amb la feina, perquè he viscut etapes molt importants i interessants. Des de l’advocacia, on vaig exercir quinze anys, destacaria que vaig tenir el privilegi històric de viure l’etapa de la Transició. Vaig ser Secretari del Col·legi d’Advocats de Múrcia i, com a advocat, vaig tenir al meu càrrec diversos processos importants en matèria d’amnistia política, atès que molta gent que vaig conèixer de prop va estar a la presó per raons polítiques, i que, posteriorment, vaig viure el procés de legalització de partits polítics, de sindicats, etc. Tot això ho vaig viure molt directament, no des de la política, sinó des de l’advocacia, dirigint plets i posant demandes, i va ser una etapa molt interessant. Després de bastants anys, en què també vaig estar a la Universitat de Múrcia, vaig entrar a la carrera judicial pel torn de juristes de reconegut prestigi. La primera destinació que vaig tenir va ser Catalunya, concretament, Lleida, en un jutjat on hi vaig estar dos anys. De Lleida vaig passar a Barcelona, on vaig estar en un jutjat de primera instància durant set anys, fins que vaig passar a l’Audiència Provincial.

P: I de l’etapa com a Director de l’Escola Judicial?

R: Com a Director de l’Escola Judicial, destacaria la renovació metodològica de l’Escola. El peculiar procés d’accés a la Judicatura que hi ha a Espanya fa que els jutges joves no tinguin experiència professional després de molts anys de preparació de l’oposició. La meva feina va consistir, bàsicament, a intentar renovar la prova d’accés, d’una banda, en el sentit de restar-hi caràcter memorístic i d’introduir-hi altres elements, i, en segon lloc, dins de l’Escola, a introduir el mètode del cas perquè aprenguessin a treballar com en un jutjat virtual, intentant acostar també a l’ensenyament la pràctica jurisdiccional. Durant la meva etapa, pràcticament de cada mes d’ensenyament, una setmana íntegra es passava als tribunals o fins i tot als serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, de Sabadell o de Terrassa, per exemple, que van ser unes experiències molt enriquidores.

P: També va ocupar durant una breu etapa la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques. Què remarcaria d’aquells dos anys?

R: Del que em sento més satisfet és d’haver impulsat la modernització en alguns àmbits del Dret Civil català. A la meva època, vam tenir la presentació dels esborranys del llibre II, de «Persona i família»; del llibre III, de «Persona jurídica», i del llibre IV, de «Successions». Els esborranys i els projectes d’aquests tres llibres van ser elaborats per l’Observatori de Dret Civil de Catalunya, del qual jo n’era el responsable gestor, i va ser molt interessant el debat parlamentari posterior. I destacaria la transferència a Catalunya d’algunes competències de l’Estat, entre aquestes, en matèria de notaries i registres. Va ser el primer cop que es van fer concursos a Catalunya, que vam participar en el procés d’oposicions a les notaries i, també, que vam intervenir en la demarcació. Va ser una feina molt interessant, molt intensa i molt propera, en col·laboració amb el Col·legi de Notaris i el Col·legi de Registradors. Per a mi, era un món que no coneixia en profunditat i vaig tenir l’ocasió de comprovar l’enorme, interessantíssima i important tasca que fa el Notariat en la societat.

Del que em sento més satisfet és d’haver impulsat la modernització en alguns àmbits del Dret Civil català

P: Com valora l’actual procés de codificació i harmonització del Codi Civil català?

R: Al Codi li falta únicament un llibre, el VI, d’«Obligacions i contractes». Ja s’ha fet aquella estructura de codi obert que s’anirà integrant a poc a poc i ara cal harmonitzar i, certament, retocar alguns aspectes que van quedar pen-dents en els debats parlamentaris. Està pendent de veure quin paper podrien tenir a la pràctica les noves institucions, quins problemes podrien presentar, etc. Ara comencem a tenir experiència. Fins i tot des de la meva feina a l’Audiència, a primera línia, com a observatori real, veig com estan funcionant les institucions jurídiques que vam estar preparant a nivell legislatiu, la qual cosa també és un altre privilegi. Per exemple, en matèria legislativa, he estat treballant en el prelegislatiu, en els esborranys dels avantprojectes, he treballat també en l’àmbit parlamentari quan s’han discutit i ara també estic treballant dotant-lo de la interpretació jurisprudencial en molts àmbits que quedaven oberts.

P: Des que va iniciar la seva carrera professional el 1975 fins ara, creu que la Justícia ha evolucionat com era d’esperar?

R: Jo crec que la Justícia té un dèficit històric enorme per moltes raons, i la principal és l’econòmica. El segle XIX, quan als estats europeus es va crear i es va construir el sistema de Justícia que encara és vigent, Espanya estava totalment empobrida per les guerres colonials i per tres guerres civils. Malgrat l’enorme tasca legislativa que va durar tot el segle XIX, que va ser llarguíssima i en la qual hi va haver acords, a l’hora de posar en marxa mecanismes pràctics de la Justícia, aquests no es van poder establir com es va fer en altres països del nostre entorn. I això no ho hem superat, perquè durant el segle XX, quan es començava a tenir clar el camí, va venir la Guerra Civil, fet que també va suposar una paralització enorme. I després va venir la dictadura, en què vam estar bàsicament aïllats i es va fer molt poc en matèria jurisprudencial, perquè era un tema totalment secundari. Hem arribat a la democràcia tenint també altres prioritats i s’ha produït l’eclosió de la litigiositat. Mai abans no hi havia hagut tants plets com ara; hi ha hagut un increment geomètric del plet i no estem preparats. Malgrat que s’han renovat lleis, que s’han fet esforços econòmics, que s’ha multiplicat el personal -jutges, funcionaris, notaris, etcètera-, tot això és insuficient per a les necessitats de la societat actual, que és molt dinàmica i molt activa.

P: On situaria el nucli del problema que fa que els nostres jutjats estiguin col·lapsats?

R: Crec que hi ha una tendència excessiva cap a la judicialització. En el nostre país no s’han cultivat ni s’han inserit mecanismes de resolució del que anomenem mètodes alternatius. Evident-

Page 25

ment, podríem optar per multiplicar el nombre de jutges, i aquesta també podria ser una solució, però no s’han potenciat mètodes alternatius. És com si en medicina ens haguéssim quedat només amb els hospitals, sense que s’hagués fet medicina preventiva, de família, i no s’hagués treballat per cultivar aquestes facetes prèvies al quiròfan. A Espanya, el que s’ha fet ha estat cuidar els quiròfans, però resulta que ara tenim moltíssims malalts, uns quiròfans col·lapsats i ens falta reprendre aquesta faceta prèvia d’intentar buscar altres vies.

El futur passa necessàriament per la Justícia preventiva i per la desjudicialització...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA