Una aproximació al conreu del dret públic a Catalunya
| Autor | Enric Argullol Murgadas |
| Cargo | catedràtic de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra, Facultat de Dret |
| Páginas | 59-81 |
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
59
UNA APROXIMACIÓ AL CONREU DELDRET PÚBLIC A CATALUNYA
Enric Argullol Murgadas*
Sumario
1. Introducció
2. Els dos primers terços del segle XX: uns apunts
3. L’eclosió universitària
4. Règim constitucional i restabliment de l’autonomia: impacte en el con-
reu del dret públic
5. Algunes institucions especialitzades
6. Les revistes
7. Les administracions autonòmiques i les entitats locals en relació amb el
conreu del dret públic
8. Tribunals i corporacions
9. El panorama universitari avui: una referència
* Enric Argullol Murgadas, catedràtic de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra,
Facultatde Dret,Ramón Trias Fargas, 25-27,08005 Barcelona, enric.argullol@upf.edu.
Article rebut el 22/06/2010. Avaluació cega: 9/07/2010. Data d’acceptació de la versió final:
29/07/2010.
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 59
1. Introducció
El conreu del dret públic té una relació amb l’existènciade poders públics dotats
amb facultats d’innovació o,almenys,amb administracionspròpies. Noés l’únic
factor que cal tenir en compte, però té un paper significatiu. També, lògica-
ment, les relacions entrepoders públics i ciutadans i la seva articulació, enpar-
ticular en el vessant conflictiu, o patològic, exerceixen un paper. L’estructura
i la fortalesa del sistema universitari, l’ordenació dels estudis que imparteix i la
seva organització constitueixen així mateix un aspectemolt important. D’altra
banda, l’existència d’una certa tradició d’estudi i recerca també té el seu pes.
El dret privat té una major autonomia respecte del sistema polític i de la con-
juntura política. Si bé és cert que en el principi del dret privat hi ha necessà-
riament institucions públiques i dret públic que el genera i l’embolcalla, des-
prés viu, més arrelat en el teixit so cial, amb una major autonomia gràcies als
impulsos que van produint els diferents agents, des de tribunals i jutges fins a
advocats i oficials jurídics diversos.
En el cas de Catalunya, aquest contrast s’ha pogut copsar malgrat que,
com és obvi, la manca de poders legislatius propis des de començament del
segle XVIII ha afectat tot el cos jurídic. Aquestaabsència s’ha fet notar, amb una
virulència molt més gran, en l’ampli camp del dret públic: llevat del molt breu
i accidentat període de la Segona República, no han existit poders normatius
propis i les administracions pròpies –d’ordre local– han estat escanyolides,
excepte, en certa manera, durant els anys de gènesi i funcionament de la
Mancomunitat.
Encara que el propòsit estricte d’aquestes pàgines consisteix a dibuixar,a
grans trets, l’evolució dels estudis de dret públic a Catalunya des del restabli-
ment de la democràcia i el seu entorn temporal immediat, és imprescindible
al·ludir a la situació anterior, com un pròleg necessari per poder avaluar
millor els canvis que s’han anat produint.
Hi ha dos punts que convé aclarir en iniciar aquestes consideracions.Un té a
veure amb l’àmbit material d’aquesta anàlisi. Es limita, per dir-ho en termes
d’organització acadèmica, al dret administratiu i al dret constitucional. És clar
que no constitueixen tot el dret públic –encara que en són una part força
significativa–, però hi manquen almenys el dret financer i tributari i el dret
Enric Argullol Murgadas
60
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 60
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
61
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya
internacional públic. Segurament algunes parts d’altres «matèries jurídiques
acadèmiques» (dret laboral i de la seguretat social, dret penitenciari, etc.) es
poden integrar ambfacilitat en un concepte ampli de dret públic.
Aquesta opció de treball ha comportat la que indubtablement és una
limitació important de perspectiva. Tanmateix, és una primera aproximació.
Com ja s’ha dit, es tracta de descriure els grans trets d’una evolució. No
es pretén fer una crònica, ni encara menys establir un balanç. En tot cas, la
informació disponible presenta una doble característica, per cert paradoxal:
com és propi de l’era Internet, la informació és molt abundant, abassegadora;
és informació en brut, no filtrada. Possiblement, amb el temps, treballs nous
i més depurats l’aniran calibrant. De moment, en aquestes pàgines només
s’exposaran, a mode de pinzellades impressionistes, algunes aportacions. En
fer-ho, es prescindirà de manera expressa d’establir nòmines, particularment
aquelles que, per dir-ho en termes de relacions laborals,estan en situació ac ti-
va. És òbviament una limitació que resta atractiu i margina la curiositat. Crec
que són més importants les iniciatives considerades objectivament, i, a més,
així es rebaixen els riscos d’arbitrarietat.
2. Els dos primers terços del segle XX:uns apunts
Es pot dir que fins als anys seixanta del segle passat el dret públic a Catalunya
era essencialment un dret d’administració local i un dret d’advocats, a més,
lògicament, de la producció dels tribunals.
Quan la Diputació de Barcelona deixa d’estar sota el control dels partits
dinàstics, durant la primera dècada del segle XX, es converteix en una plata-
forma dels partits regionalistes, i de la Lliga en concret, i és el vehicle per
intentar dur a terme el programa de Prat de la Riba, primer com a president
d’aquesta corporació i, després de 1914, com a primer president de la
Mancomunitat de Catalunya.En aquest programa, el dret públic apareix espe-
cialment en l’Oficina d’Estudis Jurídics i en la formació de funcionaris, i esde-
vindrà un instrument imprescindible per a la mateixa constitució de la
Mancomunitat –amb diversos intents de regulació fins arribar al Decret de 14
desembre de 1913, amb la corresponent discussió sobre el rang de la norma
reguladora, ja que anteriorment s’havia previst regular per llei (projecte
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 61
Canalejas)–, i, un cop constituïda, per a la integració dels serveis de les dipu-
tacions mancomunades, i, sobretot, per a la sol·licitud de traspàs de funcions
i serveis estatals, i també respecte d’algun conflicte particularment vistós, com
va ser el de telèfons.
El debat jurídic entorn de la Mancomunitat i la seva viabilitat constitu-
cional va ser intens, i des d’alguns cercles jurídics madr ilenys la novetat es va
combatre amb fermesa. Aquest debat ens permet veure també la asimetria de
les tribunes utilitzades. Mentre la Mancomunitat era combatuda des de la
universitat per un conegut professor de dret públic –Royo Villanueva, cate-
dràtic de l’aleshores anomenada Universidad Central, autor de La nueva des-
centralización, llibre en què es cantaven les lloances de la creació d’organismes
autònoms funcionals seguint la moda més recent dels établissements publics–,
des de Catalunya la defensa de la descentralització territorial, a través de
l’associació de diputacions, es feia des de fora de la universitat. Serà un juris-
ta d’extracció local, Culí Verdaguer, amb l’obra Las Mancomunidades provin-
ciales, qui en farà la justificació més completa.
En tot cas, el període de la Mancomunitat fins a 1923 –que va sobreviure
poc temps al copd’estat de Primo de Rivera,ja desfigurada i sense alè,i desapa-
reixerà amb l’Estatut Provincial de 1925– va comportar un cert reforçament
dels estudis i dela pràctica del dret públic,sense, però, que el seu conreu deixés
d’estaren segona posició.Al voltant de la formació de funcionaris o d’estudis de
règim local apareixen noms que tornaran a ser presents en el període republi-
cà, en particular en relació amb l’elaboració de la Llei municipal: Llobet,
Marquès Carbó, CulíVerdaguer,Pi Sunyer més endavant... Un tret significatiu
que cal no oblidar és la llunyania entre aquestes experiències i la universitat.
L’experiència de la Segona República va ser una altra cosa. Des dels pri-
mers dies revolucionaris fins a l’assentament de les institucions, amb la
Constitució i l’Estatut, es pot dir que l’impuls innovador va ser molt conside-
rable, i és particularment significativa la concepció del que s’anomenarà Estat
integral. Si es repassen els protagonistes més abocats a la definició jurídica del
nou sistema de poder,es constata un altre cop una diferència notable entre els
interlocutors madrilenys i catalans. Entre els primers hi ha distingits profes-
sors universitaris, mentre que entre els segons sobresurten advocatsprestigio-
sos. Aquesta diferència és un senyal més pel que fa a la situació del conreu del
dret públic a Catalunya.
Enric Argullol Murgadas
62
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 62
Quan el Govern de la Generalitat,seguint les passes delGovern de la Repú-
blica, crea un òrgan de promoció normativa i assessorament jurídic –la Comis-
sió Jurídica Assessora–, la major part dels seusintegrants i de les seves iniciatives
se situaran en el plànol del dret privat, però tenen el bagatge de coneixements i
reflexions –en particular de dretcomparat– acumulat pel movimentcatalanista.
Alguns dels membres –com ara Amadeu Hurtado– tenen un paper remarcable
en l’assessorament del Governde la Generalitat i en l’establiment d’aquestains-
titució. També hi eren presentsels iuspublicistes Xirau Palau,Quero Molares,Pi
Sunyeri Reventós i Bordoy.En el camp del dret públicseran remarcablesels pro-
jectes d’estatut interior, de llei municipal i de creació del Tribunal de Cassació.
En la preparaciódel primer s’hi faràpresent la consolidadapresència dels iuspu-
blicistes de formació o extracció local, que,com hem vist, és una característica
permanent delsestudis de dret públic a Catalunya.
Encara que els anys de vigència de l’autonomia van ser considerablement
convulsos –suspensió de l’Estatut arran dels fets d’octubre de 1934 i fins a les
eleccions de febrer de 1936, cop d’estat fallit el juliol de 1936 i guerra des
d’aleshoresfins al febrer de 1939–, a Catalunyaes van constituiruna nova admi-
nistració, un nou poder legislatiu i una nova articulació del poder judicial.
Lògicament, aquestes grans novetats havien d’incidir també en el conreu del
dret públic. És cert que es van establir noves estructures i es van crear o refer
centres per a la formació de funcionaris –l’Escola d’Administració Pública–i
que tot això es feia amb una nova ordenació de la universitat –la Universitat
Autònoma–, però el període va ser massa curt i tan agitat que és difícil fer un
balanç de com la nova ordenació de poders públics va incidir en la represa i el
reforçament dels estudis de dret públic a Catalunya.Si s’observa la vida univer-
sitària d’aquell període, no sembla que la Facultat de Dret fos capdavantera ni
el cenaclede reflexió de la nova formad’estat o del règim d’autonomia. Així,era
catedràtic de dret administratiu Sánchez-Diezma, anticatalanista i col·labo-
rador de la dictadura de Primo que es va jubilar l’any 1936, conegut també per
l’activitat d’advocat. De Gonzalo del Castillo, catedràtic de dret polític, en par-
larem després. Alguns professors van tenir un paper remarcable –per exemple,
el catedràticde dret internacionalJosep Quero Molares,que després,exiliat, tre-
ballà a l’OMS, i el professor de dret administratiuAntoni Moles Caubet, que es
va exiliar a Panamà,Mèxic i Veneçuela,on va tenir un gran protagonisme a la
universitat–,però sembla que això ho hauríem de situar més aviat en el plànol
de l’activitat política o professional (dels 135 docents depurats a la UB el 1939,
només 11 eren de la Facultat de Dret, i la majoria ensenyaven economia).
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 63
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 63
En definitiva, continuaven essent els estudiosos del món local –alguns
traslladats ara a l’Administració de la Generalitat republicana– i alguns advo-
cats els que protagonitzaven l’estudi de les institucions públiques.
El final de la guerra, amb l’eliminació de l’autonomia i la militarització i
la inicial «feixistació» del país –amb les eliminacions, els exilis, les depura-
cions i els oportunismes–, es va projectar com una plaga en tots els àmbits, i
de manera particularment intensa a la universitat. Com deia la Llei d’abolició
de l’Estatut d’autonomia, dictada en entrar les tropes revoltades enterr itori de
Catalunya per terres de Lleida, «se devolvía a las provincias catalanas el honor
de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España»
(preàmbul de la Llei de la Prefectura de l’Estat de 5 d’abril de 1938, BOE núm.
534, de 8 d’abril de 1938), això és, amb mediocritat i grisor. Es pretenia tirar
enrere, com més millor.
A la universitat es produïen fets curiosos, si més no pel que fa al que ara
ens interessa. Així, en un clima de depuracions i buits creats per l’exili,
s’atorgaven amb rapidesa noves càtedres. En concret, la càtedra de dret admi-
nistratiu era atorgadaa J. M. Pi Sunyer, que acabavade ser depurat com a secre-
tari de l’Ajuntament deBarcelona, després d’un brevíssim pasper la càtedra de
Santiago de Compostel·la.L’ocuparà de 1940 a 1960 i tindrà un paper signifi-
catiu: serà degà de la Facultat i també del Col·legi d’Advocats de Barcelona, ja
que aquesta professió omplirà, de fet, la seva activitat. Abans,durant els mesos
immediatament posteriors a la guerra, havia ensenyat, durant un breu perío-
de, Llorens Clariana, catedràtic de dret administratiu de la Universitat de
Múrcia, que,d’Alemanya estant, s’haviaadherit als sollevats. La càtedra de dret
polític continua els primers temps en mans de Gonzalo del Castillo, vell
monàrquic col·laborador de la primera dictadura i de ben segur disposat a ser-
ho de la segona. Després, i durant una dotzena d’anys, la interinitat va ser
coberta per A. de Semir, en etapa blava, i també hi va treballar J. Xifra Heras,
que més endavant en seràl’encarregat (1956-60). El 1945 va guanyarla càtedra
de dret polític C. Ollero, però no va tenir presència. En anar-se’n a Madrid,
ocuparà la vacant un professor canari, Hernández Rubio (1954-56), d’actituds
sorprenents, que al cap d’uns anys se’n tornarà a la seva terra. S’obrirà alesho-
res de nou un període d’interinitat que cobrirà l’esmentat Xifra Heras.
El professor Pi Sunyer, molt popular entre els estudiants i conegut en la
societat situada d’aquells anys, va tenir principalment dos deixebles.L’un aviat
Enric Argullol Murgadas
64
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 64
va marxar cap a una altra universitat i anys després ocupà altes responsabili-
tats en l’estructura del règim franquista. Es tracta de L. López Rodó, que va
accedir a la càtedra de Santiago de Compostel·la i el 1956 va ser nomenat
secretari general tècnic de la presidència del Govern. Des d’allà va intervenir
en la redacció d’algunes lleis importants (Llei de procediment administratiu
de 1958, Llei de funcionaris civils de 1963, etc.), però,sobretot, va anar incre-
mentant la seva influència en el nucli del règim.
L’altre deixeble es va mantenir sempre a Barcelona, però la seva influèn-
cia anava molt més enllà. De fet, estava predestinat a substituir Pi Sunyer, en
jubilar-se aquest, des de la càtedra de la Universitat de Saragossa que havia
guanyat després de començar el periple per Múrcia. Em refereixo a Ballbé
Prunes, que sempre va combinar la central tasca d’advocat i assessor amb
l’activitat universitària, de tal manera que havia anat constituint un grup
d’estudiosos que a la vegada eren, en general, advocats.Ballbé va ser autor i va
compartir l’autoria de lleis i normes importants reguladores de l’Administració
pública i de la seva activitat: reglaments de serveis i de béns de les entitats
locals, Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa de 1956, Llei del sòl de
1956, Llei especial del municipi de Barcelona de 1960, etc. És autor, també,
d’una limitada però selecta producció científica que es troba particularment
en algunes veus de l’Enciclopèdia Jurídica Seix.
L’encarcarament del règim franquista era cada cop més inadmissible i la
necessitat d’oposar-se a les seves iniciatives més clara, així que nous cercles de
la societat se n’anaven distanciant amb mesures més o menys puntuals. En
aquest marc, és interessant recordar una iniciativa que el 1960 està en mans de
Pi Sunyer, catedràtic des de l’any 1940, i Ballbé. El primer, com a degà del
Col·legi d’Advocats, havia encarregat a Ballbé la direcció d’un recurs davantel
Tribunal Suprem contra el Decret de 21 de setembre de 1960, de refosa de la
legislació repressora de rebel·lia i bandidatge i terrorisme. El Tribunal inad-
met el recurs en considerar que el Decret és un acte polític no controlable.
Aquesta decisió dóna lloc a un breu escrit de Ballbé al degà del Col·legi que es
publica en català a la Revista Jurídica de Catalunya (any LX, núm. 3 i 4;
Barcelona, 1961, p.471) i que val la pena reproduir: «Adjunto còpia de l’Auto
del TribunalSuprem no admetent el recurs deduït a nom del Col·legi. Després
de tants anys de sentir que l’Administració és un “pouvoir”, trobo bastant
curiosa la distinció que fa: “El Estado [...] obró no como administración [...]
sino como poder público.”»
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 65
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 65
El professor Ballbé va morir inesperadament el 1961, quan estava pen-
dent de resolució el concurs de la càtedra de dret administratiu de la Uni-
versitat de Barcelona per a la qual estava preconitzat. Només hi havia un
altre signant, qu e va ocupar la plaça. L’arribada de l professor Entrena Cues-
ta, procedent de La Laguna, va suposar una solució de continuïtat total. El
grup format a l’entorn del professor Ballbé va deixar l a Universitat, i els seus
membres es van concentrar en l’exercici de l’advocacia. El nou catedràtic
va elegir com a principals col·laboradors el Dr. Montoro –fiscal expert en
dret sancionador– i el Dr. Carceller –alt funcionari de l’Ajuntament de Bar-
celona i, en concret, expert en dret urbanístic–, i va publicar un manual de
l’assignatura.
Mentre que en l’àmbit del dret administratiu no hi havia confusió en
relació amb l’objecte d’estudi –per diverses raons la ciència de l’administració
o matèries afins en van quedar al marge, cosa que, en canvi, no succeïa al se-
gle XIX–, la situació era complexa i confusa, i la mateixa denominació hi aju-
dava, en l’àrea del dret polític. Dret comparat, història de les idees, història
política, ciència política, sociologia en els seus diversos vessants i fins i totdret
positiu (però en darrer terme i escadusserament) podien omplir les classes i
les recerques dels professors de dret polític.
Pels volts de 1960 es cobria la interinitat de la càtedra de dret polític amb
l’arribada del professor Jiménez de Parga, que assumia, sense dissimular, tres
fets: ser deixeble del teoritzador del «caudillaje», Javier Conde; pertànyer al
cos jurídic de l’exèrcit de terra; i, finalment, ser crític, primer en les classes i
les conferències, del règim franquista i, després, també davant els mitjans de
comunicació del mateix règim amb expressions cada cop més penetrants. Al
voltant del nou professor es va anar formant un grup divers de professors de
dret polític –Solé Tura, González Casanova, De Celis, Molas, Carreras– que,
arribat el moment, es decantarà en les diferents disciplines.
Al marge de la universitat, amb els elements de força i feblesa només
apuntats, el dret públic trobarà aixoplucen l’exercici de l’advocacia i de la fun-
ció jurisdiccional i en el món local. Respecte del primer,es pot remarcar que
el dret urbanístic anirà prenent consistència i concentrarà una part significa-
tiva de l’activitat. Pel que fa al món local, el 1960 es produeix un fet que tin-
drà una repercussió significativa en el conreu del dret públic: s’aprova la
Llei especial del municipi de Barcelona, l’anomenada incorrectament Carta
Enric Argullol Murgadas
66
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 66
Municipal, promoguda per l’alcalde Porcioles en el marc del seu programa
de les tres “C”: Castell de Montjuïc, Compilació del Dret Civil especial de
Catalunya i Carta Municipal. Si la Compilació va trobar el ressò que es podia
esperar d’una societat jurídica essencialment iusprivatista, la Carta va tenir
també una repercussió remarcable en la més escanyolida vida iuspublicista.
Hem al·ludit ja a la participació del professor Ballbé en la preparació d’aquest
document, però, a més, hi van col·laborar, abans o en el seu desplegament,
altres juristes o funcionaris locals, es van fer conferències i van sorgir algunes
publicacions. Es pot dir, doncs, que la Carta va animar una mica les aigües
quietes del dret públic a Catalunya.
D’altra banda, alguns secretaris d’ajuntaments i alguns funcionaris de
l’Ajuntament de Barcelona anaven publicant material sobre aspectes locals.
De fet, el mateix Ajuntament de Barcelona començarà a promoure estudis
que, en part, es referiran a qüestions de dret públic.
Ara bé, en el panorama jurídic català continuarà essent dominant la pers-
pectiva del dret privat i, en particular, del dret civil. Si examinem el contin-
gut de la Revista Jurídica de Catalunya durant aquests anys, l’afirmació queda
confirmada. I la mateixa conclusió es desprèn de l’activitat de les corporac-
ions jurídiques, sobretot de la del Col·legi d’Advocats, o de la composició de
l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, o de la celebració del Congrés
Jurídic Català.
Però, a la vegada, aquestes mateixes prospeccions permeten intuir que
algunes coses comencen a canviar,o estan a punt de fer-ho. L’eclosió univer-
sitària, el canvi polític, o bé la consciència –cada cop més clara– que sense dret
públic el dret privat català quedarà en via morta són alguns dels vectors d’un
nou període.
3. L’eclosió universitària
El 1968 el Govern crea la Universitat Autònoma de Barcelona, conjuntament
amb les de Bilbao i Madrid. Al cap de poc, en el seu si es crea la Facultat de
Dret. A la mateixa època es dota i es cobreix la càtedra de dret administratiu
de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 67
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 67
assumeix també l’ensenyament de teoria de l’Estat. És l’inici d’un ràpid crei-
xement del sistema universitari que tindrà lloc en tres etapes: la primera es
concretarà en l’augment de grups i de torns –apareixen els torns de matí i
tarda, i, en algun moment, de matí, tarda i nit–; la segona, en extensions i dele-
gacions territorials, i, finalment, a partir de 1990, en noves universitats públi-
ques i l’aparició gradual d’universitats privades, totes amb estudis de dret.
Aquesta multiplicació dels estudis de dret comportarà, com és lògic, un aug-
ment del nombre de professors, i, en principi, també un increment dels con-
readors del dret públic, com tindrem ocasió de veure.
Tornem al període 1968-1969. A la Facultat de Ciències Econòmiques
esmentada, hi arriba un nou catedràtic de dret a dministratiu, el Dr.S. Martín-
Retortillo, amb un nou equip –els principals col·laboradors seran els pro-
fessors Cosculluela i Salas– i amb una voluntat de dedicació exclusiva a l’acti-
vitat universitària. El mateix passa a la Facultat de Dret de la Universitat
Autònoma. En aquesta darrera, l’ensenyament del dret polític l’assumiran
aviat professors formats a la Facultat de Dret de la UB. Aquests fets impliquen
un canvi considerable en el panorama universitari del dret públic que es pro-
jectarà en publicacions i en la formació del professorat. Així, el Dr. S. Martín-
Retortillo dirigeix una obra en tres volums publicada el 1973 amb el títol
Descentralización administrativa y organización política, la qual té una signifi-
cació particular tenint en compte el moment i les qüestions estudiades –entre
d’altres, les regions. A aquest el succeirà el 1975 el professor R. Parada. A la
Universitat Autònoma, el professor A. Nieto es convertirà en un punt de refe-
rència de la seva Facultat. Dels grups d’estudiosos d’aquests dos centres sorti-
ran professors que, juntament amb els situats fora de Catalunya, exerciran la
seva activitat a totes les universitats de Catalunya.Tanmateix, aquest procés es
farà ja en el període constitucional.
També el professorat format a la càtedra de dret polític de la Facultat
de Dret de la UB assumirà l’ensenyament de teoria de l’Estat de la facultat de
Ciències Econòmiques de la mateixa Universitatdes de 1973, si bé la perspec-
tiva pròpiament jurídica s’implantarà amb l’arribada d’un grup de professors
procedents de la Universitat de Santiago de Compostel·la –encapçalats pel
malaguanyat Dr. I de Otto– que avui ocupen càtedres en aquella Universitat i
a la d’Oviedo. A la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, entorn del
professor J. Solé Tura s’anirà vertebrant tant un grup en el vessant de dret
constitucional com en el de ciència política. A la Universitat Autònoma de
Enric Argullol Murgadas
68
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 68
Barcelona, pel que fa al dret constitucional és el professor I. Molas qui con-
dueix la formació d’un grup d’estudiosos.
Amb aquests apunts es vol posar de manifest que, quan l’any1977 s’inicia
l’etapa democràtica, la universitat catalana s’havia anat reforçant, en compa-
ració amb etapes anteriors, en el conreu del dret públic. El nou règim consti-
tucional i l’inici del nou període autonòmic la trobaran en millors condicions.
Així doncs, es pot dir que s’ha produït un gir i la universitat ja no serà estra-
nya a l’evolució institucional ni assistirà impassible als canvis fonamentals
generats per la Constitució de 1978.
4. Règim constitucionali restabliment de l’autonomia: impacte en el
conreudel dret públic
El restabliment de la democràcia i, de manera lligada estructuralment, el de la
Generalitat constitueixen fites que, com no podia ser d’altra manera, incidei-
xen en el panorama del dret públic a Catalunya.En primer llo c,en tant que hi
ha nous temes a estudiar i nous e lements que conciten la reflexió, un aspecte
obert a tots els que s’hi dediquen professionalment. En segon lloc, en tant que
els processos d’institucionalització, i, en concret,la redacció de la Constitució
i l’Estatut d’autonomia i la preparació del restabliment de la Generalitat van
exigir la col·laboració directa d’experts i l’assistència més indirecta –encara
que fos amb propostesi comentaris– de molts estudiosos.En tercer lloc, perquè
l’establiment de les noves institucions i els nous organismes d’assessorament
o elaboració jurídica van reforçar la tendència. La combinació de tots aquests
factors va fer d’aquest un moment bastant excepcional en el qual, d’una
banda, s’aprofitaven els avenços, encara migrats, que l’inici de l’eclosió uni-
versitària havia produït, però sobretot es va generar una floració important
d’estudis que havia de consolidar un capital de reflexió fins aleshores desco-
negut a Catalunya.
El restabliment de la Generalitat, en l’ordre cronològic, es presenta en
primer lloc. La preparació dels instruments jurídics per al restabliment va ser
un treball delicat i amb un disseny molt depurat tècnicament. Fou obra del
professor Sureda, catedràtic d’economia política i hisenda pública de la
Universitat de Barcelona.El Decret llei de 29 de setembre de 1977, com també
el successiu Decret del dia 30 i les normes complementàries corresponents,no
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 69
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 69
han rebut possiblement l’atenció analítica que es mereixen, igual que les
transferències que es van fer durant els dos anys successius. Quant a alguns
problemes sobre aquests traspassos –facultats normatives, béns, sistemes de
recursos–, la presidència de la Generalitat va sol·licitar el concurs de l’àrea de
Dret Administratiu de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat
de Barcelona (en concret, del professor Parada Vázquez).
Entre les institucions el restabliment de les quals va acompanyar el de la
Generalitat hi ha la Comissió Jurídica Assessora. Els seus membres van ser
nomenats per Decret de 7 de maig de 1979. Els components d’aquesta
Comissió eren majoritàriament iusprivatistes, i encara s’arrossegava la situa-
ció que, com hem vist, es donava desde feia molt de temps. El seu primer pre-
sident fou el notari Ramon Faus. Les funcions d’aquest organisme eren diver-
ses –codificadora, consultora, assessora–, però, amb el temps, i sobretot a par-
tir del final dels anys vuitanta, el perfil va quedar definit com a òrgan consul-
tiu de l’Administració de la Generalitat i de les entitats locals, per la qual cosa
la seva activitat es va centrar en les matèries administratives. En els primers
temps, el pronunciament més significatiu es va concretar en un dictamen
del projecte d’Estatut d’autonomia de 1979, sol·licitat pel president de la
Generalitat, sobre el text definitiu establert a la Comissió Constitucional del
Congrés dels Diputats abans de la celebració del referèndum. Al marge de la
seva dimensió política, des del punt de v ista jurídic aquest dictamen, emès el
3 d’octubre de 1979, constitueix probablement el primer estudi sistemàtic del
text estatutari, en particular pel que fa a l’ordenació de les competències de la
Generalitat, amb una interpretació oberta o possibilista. El dictamen no es va
publicar fins que va ser recollit en una obra sobre els treballs d’elaboració de
l’Estatut (J. Sobrequés i Callicó i Sebastià Riera i Viader, L’Estatut d’autonomia
de Catalunya: bases documentals per a l’estudi del procés polític d’elaboració de
l’Estatut d’autonomia de 1979, Edicions 62, 1982, 4 volums). Dels primers
temps de la Comissió es pot subratllar, així mateix, l’elaboració d’un avant-
projecte d’estatut anterior, que només en part es va tramitar i aprovar pel
Parlament com a Llei del President, el Parlament i el Govern de 1982.
L’elaboració de la Constitució va comportar el treball de les cambres
legislatives elegides el 15 de juny de 1977 i, en especial, de la Ponència nome-
nada pel Congrés dels Diputats de la qual formaren part dos professors que
eren o havien estat del cos de la Facultat de Dret de la Universitat de
Barcelona: el Dr.Solé Tura, de dret polític, i el professor Roca Junyent, de dret
Enric Argullol Murgadas
70
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 70
internacional. Les grans opcions debatudes i aprovades sobre l’estructura dels
poders públics, els sistemes de drets i la seva protecció jurídica i les autono-
mies territorials constituiran, en gran part, el progr ama d’estudi i recerca dels
anys successius per als professionals del dret públic. Per a uns serà l’ocasió de
decantar i depurar definitivament l’objecte d’estudi, de manera que el dret
constitucional prendrà volada; per a d’altres, ocasió per aplicar procediments
i tècniques que s’havien anat configurant entorn d’una administració sense
matriu constitucional i que ara trobava la font de la significació en una cons-
titució democràtica. El procés d’elaboració de l’Estatut va tenir protagonismes
més amplis però d’igual adscripció, ja que corresponia a l’Assemblea de par-
lamentaris de les cambres estatals elegits a Catalunya. A la Ponència o a la
Comissió hi havia algun professor més (per exemple, López Rodó), i en la dis-
cussió es va plantejar alguna perplexitat que podria haver portat a alguna
errada important (veïnatge civil en lloc de veïnatge administratiu per tal d’as-
solir la ciutadania política).
Iniciada la primera legislatura autonòmica, en poc temps es va establir
un organisme peculiar, sense precedents coneguts, amb funcions moderado-
res d’ordre jurídic. Es tracta del que s’anomenarà Consell Consultiu, previst
per l’article 41 de l’Estatut. Dels set vocals, tres es podien adscriure a l’àmbit
del dret públic, però la presidència va correspondre al professorFernández de
Villavicencio, catedràtic de dret civil de la UB, que aviat va assumir les nove-
tats del sistema de fonts derivat del bloc de la constitucionalitat. Les facultats
d’aquest organisme, de caire preventiu, en relació amb la conflictivitat entre
l’Estat i la Generalitat, havia de fer, sobretot els primers anys, per raó de la difí-
cil assimilació de l’Estat autonòmic, que s’hagués de pronunciar sobre nom-
broses qüestions quant a la distribució de competències, pronunciaments que
consten a la col·lecció corresponent.
La vigència de la Constitució i de l’Estatut d’autonomia, amb les deci-
sions que se’n deriven per a la seva articulació plena, van crear un panorama
nou en què els estudis de dret públic ocupen, ja amb força, un espai central i
sovint protagonista en el món jurídic.
Un cas a part és el del Parlament de Catalunya.Des dels seus inicis, l’any
1980, s’ha dotat lògicament d’uns serveis jurídics; alguns dels seus membres
han fet, a més, aportacions significatives.
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 71
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 71
5. Algunes institucions especialitzades
Entre les institucions que es van establir a partir de 1977 hi ha l’Escola
d’Administració Pública. D’acord amb la voluntat inicial, l’Escola havia de
formar els funcionaris –en particular, els alts funcionaris– de la Generalitat
restablerta.Aquest erael propòsit de la presidència de la Generalitat.Hi va haver
algunes crisis inicials i canvis de direcció. Amb l’etapa estatutària, l’Escola va
desenvolupar tasques de formació i perfeccionament –assumint, en aquests
aspectes, les tasques relatives al personal de les entitats locals que desenvolu-
pava una delegació barcelonina d’un centre estatal– i també va dur a terme
una certa activitat d’estudi i difusió. Són testimoni d’aquesta activitat les seves
publicacions, entre les quals es poden detectar les que tenen per objecte temes
relatius a les institucions autonòmiques i la seva activitat, o bé relatius a qües-
tions objecte de polèmica en la constitució de l’Estat de les autonomies.
A part de la tasca central de la formació, la participació en la selecció de
personal –feines amb creixent importància– i l’organització de seminaris i
col·loquis, l’Escola participarà en la creació de la revista Autonomies,un aspec-
te que analitzarem en un altre apartat.
És conegut que, després de l’intent de copd’estat del 23 de febrer de 1981,
la institucionalització de l’Estat autonòmic va esdevenir més complexa. El
projecte de la LOAPA és el testimoni més clar dels esforços per domesticar la
dinàmica autonòmica generada per la Constitució. Això no obstant, aquest
intent va anar acompanyat d’una conflictivitat creixent que es pot verificar,
per exemple, en l’activitat del Consell Consultiu de la Generalitat,que és molt
intensa des de la seva creació el 1981 fins al final dels anys vuitanta, moment
en què decau molt considerablement. En aquest context, el Govern de la
Generalitat va crear l’Institut d’Estudis Autonòmics, mitjançant el Decret
383/1984, de 22 de desembre, amb la voluntatde disposar d’un centre de pro-
ducció de doctrina jurídica autonomista amb què fer front al decantament
cada cop més centralista dels iuspublicistes espanyols. El Dr. J. M. Vilaseca
Marcet en va ser el primer director. Que la preocupació era essencialment
jurídica es posa de manifest fins i tot en el fet de reservar als degans de les
facultats de Dret la representació universitària en els òrgans de govern.
L’Institut enceta les activitats d’acord amb els objectius assignats, com es
posa en relleu amb les activitats efectuades, en gran part reflectides a través de
Enric Argullol Murgadas
72
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 72
diverses col·leccions de publicacions, en beques i borses d’estudis, en estudis
també en col·laboració amb altres entitats i en la promoció d’un comentari
sistemàtic de l’Estatut d’autonomia, en tres volums i publicat també en caste-
llà, amb la col·laboració de les dues facultats de Dret existents aleshores.
L’Institut col·laborà, així mateix, en el naixement d e la revis ta
Autonomies. En el moment en què es va crear l’Institut d’Estudis Autonòmics,
es generà un possible conflicte per la coincident, més o menys,promoció per
part de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona d’un centre que volia portar
el mateix nom, el qual, gràcies a les hàbils gestions i a la transversalitat del Dr.
Vilaseca, va acabar essent la Fundació Pi Sunyer d’Estudis Autonòmics i
Locals. Aquesta Fundació ha dut a terme activitats de temàtica molt variada
–principalment història contemporània, en particular guerra i dictadura, com
també qüestions locals i autonòmiques– que es reflecteixen en les seves diver-
ses publicacions. Una part d’aquestes darreres activitats se situen en la pers-
pectiva del dret públic. Inicialment va acollir i patrocinar els informes de les
comunitats autònomes i sobre el govern local, publicacions que després es v an
situar en un marc estrictament universitari.
6. Les revistes
Les revistes tenen una significació especial en l’estudi de les institucions públi-
ques. Aquí es relacionen només les que tenen seu a Catalunya, però cal adver-
tir, amb tot l’èmfasi, que bona part de l’activitat recercadora d’estudiosos
catalans es publica, com és lògic, en instruments de fora, bé sigui d’àmbit
espanyol o de més enllà. En tot cas, el nombre considerable de revistes que
acullen treballs sobre el dret públic posa en relleu l’impuls que el seu conreu
ha rebut des de l’inici del règim constitucional, encara que algunes tenien ja
un capital notable anteriorment i van constituir la seu per a la maduració de
tècniques i instruments que ja estaven a disposició en iniciar-se el període
democràtic actual.
Centrant-nos en les revistes d’aquí, la més veterana és la Revista Jurídica
de Catalunya. Sempre amb contingut preponderantment de dretprivat, no ha
canviat, encara que hi ha hagut una presència més consistent de caràcter
iuspublicista.
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 73
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 73
L’aprovació de la Constitució i el restabliment de la Generalitat van crear
l’entusiasme necessari per donar lloc al naixement d’algunes publicacions
que, tanmateix, no han perdurat. Així, es pot esmentar la Rev ista d’Adminis-
tració Pública, de la qual es van publicar quatre números (de juny de 1978 a
juny-juliol de 1981). També, juntament amb altres continguts, era bastant
àmplia la presència de treballs sobre temes autonòmics i constitucionals a
la revista Taula de Canvi. Cal fer notar que ambdues s’editaven en llengua
catalana. Com a fruit de la iniciativa conjunta de l’Escola d’Administració
Pública i de l’Institut d’Estudis Autonòmics, i amb una lògica i forta presèn-
cia universitària, l’1 de juny de 1985 es va iniciar la publicació de la revista
Autonomies, de la qual han vist la llum fins a 39 números. És una revista de
dret públic que els anys han consolidat. A partir del número 31 es denomina
Revista catalana de dret públic. L’any 2003 es va produir, però, una segregació,
de manera que Autonomies vaquedar en l’esfera de l’Escolai l’Institut d’Estudis
Autonòmics va crear una segona Revista d’estudis autonòmics i federals, de la
qual fins avui s’han publicat 10 números (des 2005 a 2010, amb periodicitat
semestral).
7. Les administracions autonòmiques i les entitats locals
en relacióamb el conreu del dretpúblic
La implantació de l’Administració de la Generalitat i la nova etapa democrà-
tica de les entitats locals han tingut repercussions en el conreu del dret públic.
Les vies han estat diverses. Els suggeriments que es deriven del repte de cons-
truir una nova administració impliquen situar el dret públic, així com altres
tècniques no jurídiques, com a centre d’atenció. L’estudi de les polítiques a
desenvolupar també té, en part, una dimensió jurídica. Sigui amb la promo-
ció d’estudis o l’establiment de centres o plataformes, sigui amb la realització
d’activitats específiques o el foment de publicacions, per les vies més variades,
a més de les aportacions que es deriven de l’estructuració i la incorporació de
recursos humans, el creixement de la novaAdministració autonòmica ha tin-
gut un impacte positiu, a vegades només incrementalista, en l’existència–més
sòlida– del dret públic a Catalunya.
Ja hem al·ludit a la incidència que van tenir en el passat les entitats locals,
fins al punt que en bastants moments el dret públic a casa nostra té segell
local. D’altra band a, determinats successos es converteixen en motiu
Enric Argullol Murgadas
74
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 74
d’embranzides puntuals. Recordem, per exemple, no ja la preparació del text,
sinó els estudis i els seminaris que van acompanyar la publicació de la Llei
especial per al municipi de Barcelona de 1960, com també el Decret llei de
1974 que va establir la Corporació Metropolitana de Barcelona, encara que,
en aquest darrer cas, la dimensió urbanística de les seves competències prin-
cipals va amagar, parcialment, les novetats que comportava la creació de
l’entitat des d’un punt de vista institucional.
Iniciada ja l’etapa democràtica, el món local s’ha convertit no tan sols en
un objecte d’atenció jurídica, sinó també en promotor d’estudis en aquest
àmbit. En aquest sentit, es poden esmentar les activitats i les publicacions de
les entitats municipalistes, com també les iniciatives de caire similar de
l’Ajuntament de Barcelona, bé sigui entorn de la seva descentralització terri-
torial o, més singularment, entorn de la Carta Municipal. Per la seva banda,
les diputacions, i de manera molt especial la de Barcelona, s’han convertit en
promotors d’estudis i publicacions sobre dret local, particularment. Algunes
de les publicacions són periòdiques. Concretament, destaquem les de la Dipu-
tació de Barcelona en defensa del seu statu quo i les periòdiquesd’actualització
o de comparació de sistemes locals. Són especialment significatives les inter-
relacions establertes amb l’estament universitari, que s’articula de diverses
maneres: centres conjunts, suport d’activitats i publicacions, coorganització
de seminaris, etc. La multiplicitat i la territorialització de les institucions uni-
versitàries han facilitat aquesta cooperació.
8. Tribunals i corporacions
Una visió panoràmica sobre l’evolució del dret públic no pot deixar de fer
referència als jutges i als tribunals que actuen en el camp administratiu, els
quals, si històricament només controlaven l’activitat de les entitats locals,avui
verifiquen la legalitat també de l’Administració autonòmica, sense que hi hagi
àmbits exempts, i amb la tutela exigida per la Constitució dels drets de la ciu-
tadania. Malgrat que històricament els tribunals no estaven integrats per jut-
ges especialitzats en dret públic –durant l’etapa de la Generalitat republicana,
a la Sala del Tribunal de Cassació apareixen coneguts juristes iusprivatistes–,
des de la Llei de la jurisdicció contenciosa administrativa de 1956 els òrgans
de la justícia administrativa els componen magistrats especialistes, alguns dels
quals han tingut una certa influència en aquest camp del dret. N’esmentarem
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 75
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 75
un, J. Arozamena, durant anys a les sales de l’Audiència Territorial de Barce-
lona, que va culminar la seva carrera al Tribunal Constitucional i al Consell
d’Estat. És clar que les decisions dels òrgans jurisdiccionals incideixen en
l’evolució del sistema jurídic, però, a més, són un reclam per aprofundir-hi.
Les reflexions entorn d’aquestes decisions són un component important per
a l’estudi i la recerca. Al costat d’aquesta aportació pròpia i institucional, des
del poder judicial, sovint en col·laboració amb altres organismes (Consell
Consultiu, universitats), s’han produït aportacions addicionals a partir
d’activitats i publicacions.
Algunesentitats jurídiques tambéhan tingut un paper en el conreu del dret
públic. Així, es pot recordar que poc després de l’entrada en vigor de l’Estatut
de 1979 els col·legis professionals de l’àmbit jurídic van organitzar unes jorna-
des d’estudi de l’Estatut, seguint l’exemple de les celebrades l’any 1932. Les
aportacions ques’hi van fer es van recollir enun llibre amb aquesta denomina-
ció. El Col·legi d’Advocats de Barcelona,però també altres corporacions profes-
sionals, amb caràcter intern o amb ressò exterior, han anat organitzant activi-
tats regulars o més esporàdiques d’estudi en diversos camps iuspublicistes. El
protagonisme quasi exclusiu del dret privat en el passat ha estat modulat, en
certa mesura, amb una presència més expressiva del dret públic, cosa que es
constata també, com ja hem advertit, a la RevistaJurídica de Catalunya.
La mateixa Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, abans
centrada en una visió exclusiva iusprivatista, ha anat dedicant progressiva-
ment alguna atenció a les institucions públiques. Es podria considerar un
canvi de tendència en aquest sentit l’estudi sobre l’Administració local de
Catalunya promogut en el seu si, amb col·laboradors externs, i publicat a la
Revista Jurídica de Catalunya l’any 1979.
9. El panorama universitari avui: una referència
La implantació de la democràcia i la instauració de l’autonomia van anar pre-
cedides i acompanyades d’una eclosió universitària creixent que va compor-
tar, com és lògic, un augment de docents i recercadors, com també de recur-
sos. No passava solament que les noves circumstàncies constitucionals gene-
raven nous al·licients i sorgien noves temàtiques, o que les noves institucions
de govern promovien noves iniciatives o necessitaven col·laboracions, sinó
Enric Argullol Murgadas
76
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 76
que simultàniament es produïa un creixement dels estudis universitaris en
l’àmbit del dret. La multiplicació d’estudiants i l’ampliació del professorat
culminaven, a partir de 1990, amb la creació de noves universitats, i totes, tant
les velles com les noves, tindran noves estructures i nous procediments
d’acord amb la renovadora Llei de reforma universitària de 1983. Si abans de
1968 hi havia a Catalunya una Facultat de Dret i estudis jurídics a la Facultat
de Ciències Econòmiques, avui hi ha una dotzena de centres universitaris
dedicats a aquesta mena d’estudis. Es tracta d’una nova i ampliada planta,
majoritàriament de titularitat pública, en què el conreu del dret públic ocupa
un espai central normal.
Pel que fa a l’ensenyament de grau, es poden remarcar alguns punts:
depuració de continguts (particularment respecte del dret constitucional),
identificació separada d’algunes parts (com ara matèries obligatòries o no) i
incorporació de noves formes o nous instruments dels coneixements.En rela-
ció amb el postgrau, les novetats són diverses: a) més especialització, encara
que es manté un grau de generalisme, de manera que el dret públic sovint
forma part de programes jurídics més amplis, tot amb l’interrogant de si
aquesta vegada el sistema universitari aconseguirà arribar a un nivell
d’excel·lència en els estudis oficials de postgrau; b) multiplicació de màsters i
estudis propis, amb més especialització en diverses branques del dret públic,i
c) incorporació de continguts de dret públic en estudis de postgrau multidis-
ciplinaris (medi ambient, urbanisme, etc.). També s’ha de posar en relleu
l’expansió experimentada en l’oferta docent de formació continuada o de per-
feccionament i especialització, molt significativa en diversos camps iuspubli-
cistes (administració local, dret urbanístic, etc.).
No hi ha dubte que l’actiu més important de les universitats a l’hora
d’examinar l’evolució del dret públic a Catalunya és el professorat.Se’n pot fer
una anàlisi quantitativa de l’increment, la formació i les categories. Tot i així,
les taules comparatives que poden ser més significatives estan en procés d’ela-
boració. També altres dades estan en tractament.Aquestes circumstàncies ens
porten a oferir unes pinzellades completament provisionals, sobre centres de
recerca, grups reconeguts o tesis. I, d’altra banda, cal advertir sobre les insufi-
ciències i els oblits, naturalment involuntaris.
Un dels instruments en què s’ha concretat el reforçament de l’estudi del
dret públic és la creació de centres especialitzats amb aquest objectiu en el
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 77
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 77
marc de les estructures universitàries. Se’n poden assenyalar diversos, els uns
amb objectius oberts, d’altres amb tasques assignades més específiques. A la
Universitat de Barcelona és remarcable l’Institut de Dret Públic, en el qual
col·laboren professors de dret constitucional i de dret administratiu. Aquest
centre ha assumit el patrocini de dues publicacions que ja hem esmentat
(informes de les comunitats autònomes i sobre el govern local) i n’ha assegu-
rat la continuïtat. Així mateix, duu a terme diferents activitats –que inclouen
algunes publicacions– en camps com el règim jurídic de la immigració, el dret
autonòmic o el règim local.
A la Universitat Autònoma de Barcelona es va establir, ja fa uns anys, un
organisme de recerca i formació, de dimensió jurídica, sobre seguretat, amb
un èmfasi particular sobre la gestió privada d’aquesta. Es tracta de l’Escola de
Prevenció i Seguretat Integral. Recentment, i en col·laboració amb entitats
locals, s’ha creat una càtedra Prat de la Riba de dret local com a plataforma
d’estudi i ensenyament en aquest camp. Així mateix, desenvolupa activitats en
el camp del dret públic l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, de la
Diputació de Barcelona –successor del vell Institut de Ciències Socials, fundat
en la sessió plenària del dia27 de febrer de 1962–, adscrit a aquesta Universitat.
L’Observatori per a l’Estudi de l’Evolució de les Institucions és un centre
integrat a l’àrea de Dret Administratiu de la UniversitatPompeu Fabra orien-
tat particularment als estudis sobre federalisme i autonomies, dret urbanístic
i administració electrònica. Ha dut a terme activitats, entre les quals hi ha
publicacions, en àmbits com el medi ambient, l’ordenació jurídica de la
immigració i el règim local, amb una atenció particular a l’organització de les
àrees metropolitanes. A la Universitat Rovira i Virgili actua la càtedra Antoni
Pedrol Rius d’estudis jurídics locals.
A diverses universitats existeixen instituts d’estructura pluridisciplinària
en el marc dels quals es desenvolupen activitats relacionades amb l’estudi de
les institucions públiques. Es poden esmentar, com a exemples, l’Institut
d’Estudis Metropolitans –a la UniversitatAutònoma de Barcelona– i l’Institut
d’Estudis Territorials –a la Universitat Pompeu Fabra.
Un altre capítol significatiu comprèn els grups de recerca, amb els seus
diferents graus de reconeixement, com a articulació de les polítiques estatal
i autonòmica i de les mateixes universitats. Es poden ressaltar els grups se-
Enric Argullol Murgadas
78
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 78
güents: de regulació de riscos i de sectors estratègics; consolidat de dret admi-
nistratiu; d’estudis constitucionals i europeus; de drets culturals i diversitat (a
la Universitat de Barcelona); d’estudis federals i autonòmics; de dret constitu-
cional europeu; sobre justícia, afers interns, drets i immigració de la Unió
Europea; de dones i drets i de llibertat i seguretat; de transformacions de
l’Estat (a la Universitat Autònoma de Barcelona); sobre territori i servei públic
en xarxa (a la Universitat PompeuFabra). A la Universitat de Girona es poden
destacar els grups de recerca sobre els drets fonamentals als estats compostos
i el Seminari de dret administratiu.
De les universitats privades, no hi ha dades significatives. Potser es podria
esmentar l’Institut de Governança i Direcció Pública, d’Esade. A la Universitat
Oberta de Catalunya l’organització de la recerca és pluridisciplinària, si bé es
pot citar la recerca E-Governance: electronic administration and democracy
(GADE).
Cal aclarir que enalguns grups identificats com d’una universitat, hi partici-
pen professors d’altres. En aquest sentit, s’han de tenir presents les dotacions es-
pecífiques reconegudes per la Unió Europea mitjançantles càtedresJean Monnet.
Un epígraf important és l’addició d’esforços que es deriven de programes
específics de recerca i ajuts de finançament –promoció general del coneixe-
ment, accions integrades i altres projectes. La informació disponible és molt
heterogènia.
El doctorat és una fita molt significativa –decisiva– en la formació de
l’alumnat universitari. L’evolució en la producció de tesis en el camp del dret
públic és una dada que il·lustra la dinàmica de les nostres institucions en el
sector del dret públic. Ara bé, lamentablement,la base de dades de tesis doc-
torals TESEO no ofereix informació completa per a l’etapa considerada.
A partir de 1996 es poden comptabilitzar, en funció del tema i la direcció,
34 tesis en l’àmbit del dret administratiu i 15 en el del dret constitucional, per
bé que en aquest darrer cas la frontera no nítida amb la ciència política pot
distorsionar, en sentit reductor, les dades.
Més enllà d’estructures específiques i d’activitats puntuals, les publica-
cions constitueixen un indicador imprescindible per avaluar l’evolució d’un
sector científic. El panorama actual és d’una riquesa potser aclaparadora.
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 79
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 79
Aquesta breu aproximació a la presència de l’estudi del dret públic a
Catalunya –amb les limitacions ja indicades a la introducció– posa de mani-
fest un canvi molt significatiu que va tenir lloc als anys setanta. La potencia-
ció de les universitats, i de la recercaen el seu si, així com la nova etapa demo-
cràtica, amb el restabliment de la Generalitat i el reforçament de les entitats
locals, han estat determinants per arribar a una fase de maduresa. Hi ha inter-
acció entre tots dos fenòmens. És precisament aquesta circumstància la que
explica el canvi experimentat.
Enric Argullol Murgadas
80
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 80
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 81
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
RESUM
Revistacatalana de dret públic,41, ISSN 1885-5709, 2010
Font de la classificació: ClassificacióDecimal Universal(CDU)
Font dels descriptors: paraules claufacilitades pels autors
342 (460.23)
Enric ArgullolMurgadas, catedràticde dret administratiu de laUniversitat PompeuFabra
ca Una aproximació al conreu del dretpúblic a Catalunya
p. 59-84
Al llargdel segle XX s’ha anatenfortint el con-
reu deldret públic (constitucional i adminis-
tratiu) a Catalunya. Si durant les primeres
dècadeses pot dir queestava en mansd’advo-
catsi funcionarislocals que exercien un paper
secundari a la universitat, a la segona meitat
de segle la intervenció universitària va ser
molt més intensa,ja que es va veure reforça-
da i incentivada en instaurar-se la demo-
cràcia i l’autonomia al finaldels anys setanta.
Paraules clau: dret públic; autonomia;administració local; revistes i grups de recerca;
universitats.
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 81
Enric Argullol Murgadas
82
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
RESUMEN
Revista catalana de dret públic, 41, ISSN 1885-5709, 2010
Fuente de la clasificación: Clasificación Decimal Universal (CDU)
Fuente de los descriptores: palabras clave facilitadas por los autores
342 (460.23)
Enric Argullol Murgadas, catedrático de derechoadminist rativode la Universitat Pompeu
Fabra
ca Una aproximació al conreu del dretpúblic a Catalunya
es Una aproximación al conreo del derecho público en Cataluña
p. 59-84
A lo largo del siglo XX se ha idofortalecien-
do el cultivo del derecho público (consti-
tucional y administrativo) en Cataluña. Si
durante las primerasdécadas se puede decir
que estaba en manos deabogados y funcio-
narios locales que desempeñaban un papel
secundario en la universidad, en la segunda
mitad de siglo la intervención universitaria
fue mucho más intensa, puesto que se vio
reforzada e incentivada al instaurarse la de-
mocraciay la autonomía a finalesde los años
setenta.
Palabrasclave: derecho público; autonomía;administración local; revistasy grupos de
investigación; universidades.
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 82
Una aproximació al conreudel dret públic a Catalunya 83
Revista catalana de dret públic, núm. 41, 2010, p. 59-84
ABSTRACT
Revistacatalana de dret públic,41, ISSN 1885-5709, 2010
Classificationsource: Universal Decimal Classification (UDC)
Key wordssource: Key wordsare given by the authors
342 (460.23)
Enric Argullol Murgadas, chaired professor of Administrative Law at Pompeu Fabra Uni-
versity
ca Una aproximació al conreu del dretpúblic a Catalunya
en A Closer Look at the Practice of Public Law in Catalonia
p. 59-84
The practice of public law (constitutional
and administrative law)has been strengthe-
ned in Catalonia throughout the 20th cen-
tury. While in the first decades of the past
century,one could say that public law was in
the hands of lawyers andlocal civil servants,
who played a secondary role at the univer-
sity, the intervention of the university sys-
tem in the second half of the century beca-
me much more intense. University sys tem
intervention was reinforced and incentivi-
zed with the restoration of democracy and
home rule at the end of the 70s.
Key Words: public law; autonomy; home rule; local administration; reviews and rese-
arch groups; universities.
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 83
03 Enric Argllol Murgadas.qxp:- 16/11/10 17:07 Pgina 84
