L'anticresi: algunes qüestions de naturalesa i de règim jurídic
| Autor | Miriam Anderson |
| Cargo | Professora de Dret Civil de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 133-144 |
-
INTRODUCCIÓ
La Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia, regula per primer cop de manera autònoma i nominada el dret real d'anticresi. La innovació s'explica tant en el Preàmbul de la Llei com en els treballs preparatoris per la possible utilitat pràctica de la figura, així com per la necessitat de regular-la per raons de coherència, atesa la proximitat que el legislador li atribueix respecte al dret de retenció sobre béns immobles.
Deixant de banda els dubtes de constitucionalitat que es generen respecte a qualsevol normativa catalana que afecti a béns immobles1, l'anticresi tal i com apareix configurada en la Llei 19/2002 presenta problemes tant de naturalesa jurídica, radicalment apartada dels seus precedents i per tant mancada de solidesa històrica, com, lògicament i com a resultat de l'anterior, de règim jurídic. En el primer sentit, l'anticresi com a dret real de garantia autònom beu, tant en la legislació catalana com en el Codi civil espanyol, de la regulació que li donà el Codi civil francès, partint de la penyora d'immobles, i n'oblida la possible utilitat com a dret real de gaudi en funció de pagament. Quant als aspectes de règim jurídic, destacarem la dubtosa virtualitat de la tècnica de la remissió en la disciplina d'una figura de nova implantació i de naturalesa jurídica incerta, així com l'absència de regulació de les conseqüències de l'incompliment del deure d'aprofitament, i de la mateixa manera ens referirem a la seva constitució i a la virtualitat que s'ha atribuït a la inscripció a aquests efectes. D'altra banda, es considerarà la conveniència de permetre l'estipulació d'un veritable pacte anticrètic de naturalesa aleatòria.
D'aquesta manera es veurà que, si bé és perfectament possible 'i així ho ha decidit el legislador català' configurar l'anticresi com a dret real de garantia, també és cert que caldria aprofitar l'ocasió, si més no cara al futur Llibre V del Codi civil, per a regular-la de manera complerta, sense témer inútils repeticions 'que sí es podrien donar respecte al dret d'hipoteca' atès que el model que ofereix el Codi civil espanyol no és més que un conjunt de despropòsits de difícil interpretació i, en conseqüència, de pràcticament nul·la aplicació.
-
NATURALESA JURÍDICA DE L'ANTICRESI EN EL DRET HISTÒRIC
1. El pacte anticrètic
Com és sabut, l'origen dels actuals drets reals de garantia es troba en el 'pignus' romà i en la seva gradual adaptació a les necessitats del tràfic econòmic, que explica, entre altres, l'aparició de la hipoteca2.
Doncs bé, l'anticresi, inicialment, no era més que un pacte que podia acompanyar el 'pignus' i que podia tenir diferent virtualitat. Se sol entendre que el veritable pacte anticrètic era el que comportava una renúncia del pignorant a percebre els fruits de la cosa donada en garantia, a canvi de la renúncia del creditor a cobrar els interessos del deute, de manera que intervenia un cert component d'aleatorietat, atès que es pactava una compensació alçada d'interessos amb fruits; tant el deutor com el creditor assumien recíprocament un risc de pèrdua o de guany econòmic.
D'altra banda, amb el temps es va sobreentendre l'existència d'un pacte anticrètic en el 'pignus', semblant al que en l'actualitat preveu la Llei 19/2002 per a tots els drets reals de garantia que regula, en funció d'imputació o d'amortització i no de compensació. És a dir, si la cosa empenyorada o retinguda produeix fruits, s'imputaran primer als interessos del deute i, si en sobren, al capital. Si encara en sobressin, correspondrien al pignorant; si, com és habitual, no es cobreix el deute més els interessos amb els fruits percebuts, el crèdit i la seva garantia subsisteixen3. Això no obstant, tant originàriament com en l'actual legislació catalana, el pacte anticrètic inherent a la penyora 'i, si és el cas, a la retenció' no atribueix al creditor facultats de gaudi4.
2. El 'contrarium mutuum'
En canvi, la veritable virtualitat de l'anticresi com a figura 'potser típicament contractual' autònoma és la que desvetllà al segle XVII Claudius Salmasius, en la seva obra De modo usurarum liber5 arran d'una reinterpretació de les fonts justinianees6.
D'acord amb aquesta construcció, l'anticresi és una convenció de caràcter principal que, malgrat poder concórrer amb la penyora o amb la hipoteca, no té ni l'estructura de la segona ni la finalitat de la primera. Es tractaria, en realitat, d'un contracte de préstec recíproc de caràcter onerós i aleatori tendent a un doble servei o benefici: la prestació d'interessos contra la percepció de fruits.
Per tant, aquesta anticresi autònoma no atribuïa al creditor el 'ius distrahendi' de la cosa si no anava acompanyada d'un dret de penyora, respecte del qual la relació seria de contigüitat i no de dependència.
El professor Alfonso HERNÁNDEZ-MORENO ha posat de manifest que es poden trobar indicis d'un dret similar a aquesta anticresi autònoma, entesa com a dret de gaudi en funció de pagament, en la doctrina anterior a la codificació civil alemanya i, així mateix, que es pot deduir de la imprecisa regulació del Codi civil espanyol la tipicitat d'una anticresi sense realització de valor; és a dir, d'una anticresi que no és dret real de garantia7.
-
L'ANTICRESI EN ALTRES CODIS DE POSSIBLE INFLUÈNCIA
1. En el Codi civil francès
Com ja s'ha avançat, el Codi civil francès gosa anar més enllà del que havien fet els autors del Dret comú, preocupats per la prohibició de les usures, i regula, en els seus articles 2.085 a 2.091, un dret real de garantia sobre béns immobles al qual anomena anticresi i que, tal i com clarament se'n deriva, no és més que una penyora immobiliària. Per tant, l'autonomia de l'anticresi no és sinó formal.
2. En el Codi civil espanyol
Obertament influït pel Codi civil francès i allunyant-se en aquest punt del Projecte de 1851, el Codi civil espanyol de 1889 regulà, en els articles 1.881 a 1.886, un contracte capaç de generar un dret real que atribueix a un creditor la facultat de percebre els fruits d'un immoble del seu deutor 'o d'un tercer' amb la finalitat d'aplicar-los primer als interessos i, si en sobressin, al capital.
La doctrina majoritària interpreta aquestes disposicions com a conformadores d'un dret real de garantia, tant per la seva ubicació sistemàtica 'a continuació de la penyora i de la hipoteca', com per la remissió parcial al que disposa l'art. 1.857 i per la referència 'certament ambigua' a un procés d'execució en l'art. 1.884. No obstant, justament la parcialitat de la remissió a les normes comunes a la penyora i a la hipoteca, així com la interpretació del referit article 1.884 donen a entendre que, en bona mesura, en la mentalitat del legislador de finals del segle XIX l'anticresi podia ser alguna cosa diferent a la penyora d'immobles.
-
NATURALESA JURÍDICA DE L'ANTICRESI A LA LLEI 19/2002. DISTINCIÓ D'ALTRES FIGURES AFINS
En última instància, i amb independència de quin fos l'origen de la figura, la decisió respecte a la configuració d'un determinat dret recau només sobre el legislador i no sembla que hi hagi cap dubte que el legislador català ha volgut configurar l'anticresi com a dret real de garantia. Així es desprèn, expressament, del Preàmbul i dels articles 1.c8, 2, pels efectes que atribueix als tres drets esmentats en l'article anterior (la retenció, el pacte anticrètic implícit, la realització de valor i l'accessorietat respecte al crèdit) i dels tres preceptes dedicats al Capítol IV al dret que ens ocupa i que contenen sengles remissions a la regulació de la penyora (pel que fa a les obligacions susceptibles d'ésser garantides amb penyora, la pluralitat de penyores i la indivisibilitat i la retenció fins al pagament complert del crèdit) i de la retenció immobiliària (pel que fa la realització de valor).
Per tant, l'actual regulació de l'anticresi es pot connectar amb les antigues normes de Dret civil català...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba