S’allunya Estrasburg? Sobre la reforma del Tribunal Europeu de Drets Humans
| Autor | Laura Salamero Teixidó |
| Cargo | Universitat de Lleida. Àrea de Dret administratiu |
| Páginas | 7-12 |
Page 7
Des de la seva entrada en vigor, la Convenció per a la protecció dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals, més coneguda com a Convenció Europea de Drets Humans (CEDH), ha esdevingut estendard de la protecció dels drets i llibertats fonamentals als països que integren el Consell d’Europa. L’encert d’aquest instrument convencional internacional ha estat dotar el catàleg de drets i llibertats que recull d’un mecanisme real i efectiu de garantia i protecció: el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
L’èxit del Tribunal és indiscutible –aixího proven els milers de demandes que cada any els particulars sotmesos a la seva jurisdicció li fan arribar–, alhora que també és indiscutible la incapacitat del Tribunal per resoldre aquest nombre ingent de demandes. La gravetat de la situació –que posa en perill l’eficàcia del Tribunal– fa imprescindible la reforma de l’actual sistema de funcionament i organització de la institució, modificació que pretén fer-se efectiva a través del Protocol núm. 14.
Presentat el context, l’objectiu d’aquest article és donar a conèixer les novetats més destacades del Protocol núm. 14, d’una banda i, de l’altra, analitzar les possibles repercussions d’aquestes modificacions. Per aconseguir aquest objectiu, començarem amb una breu exposició sobre l’origen i creació del Consell d’Europa, de la CEDH i del TEDH, per continuar amb l’anàlisi de l’actual sistema de funcionament i organització del Tribunal. Finalment, ens ocuparem de les novetats que pretén introduir el Protocol núm. 14.
Si l’any 1949 es fundava el Consell d’Europa, el 1950 ja es va aprovar a Roma, el 4 de novembre, la Convenció Europea de Drets Humans, que va entrar en vigor tres anys més tard, el 3 de setembre de 1953. La immediatesa amb què el Consell d’Europa, tot just després de la seva creació, s’afanyà a aprovar la Convenció Europea de Drets Humans no es degué pas a la necessitat real de recollir en un text internacional un catàleg de drets i llibertats fonamentals, ja que el 1950 feia dos anys que s’havia adoptat en el si de Nacions Unides la Declaració Universal de DH (aprovada el 10 de desembre de 1948). Allò que realment urgia als Estats membres del Consell d’Europa era la necessitat de dotar aquests drets i llibertats d’un marc de protecció real i efectiu, voluntat que ja es va posar clarament de manifest en les declaracions fetes al Congrés de la Haia de 1948, on es va gestar la idea d’una organització europea com el Consell d’Europa, en
què s’exigia la creació d’un tribunal que els defensés.
Així fou com la principal virtualitat de la CEDH esdevingué precisament el sistema de protecció o garantia dels drets i llibertats que recollia. Actualment el sistema ideat originàriament ha evolucionat i sofert vàries modificacions, però aquest continua sent el tret característic o definidor de la CEDH.
Inicialment, la Convenció preveia un sistema certament particular per garantir l’efectiva protecció dels drets que reconeix. Es va idear un mecanisme de garantia integrat per tres òrgans, cadascun d’ells assumint determinades funcions: la Comissió Europea de Drets Humans, el Tribunal Europeu de Drets Humans i el Comitè de Ministres del Consell d’Europa.1
Amb el temps, però, es va fer palesa la necessitat de formular de nou el mecanisme de garantia dissenyat inicialment per tal d’adaptar-lo a les situacions reals que es plantejaven, principalment atorgant al Tribunal les funcions i competències me-rescudes. Fou així com després de confrontar les variades propostes de modificació que es van presentar, l’11 de maig de 1994 es va obrir a
signatura un protocol d’esmena de la CEDH, conegut com a Protocol número 11, que entrà en vigor l’1 de novembre de 1998. Actualment, la CEDH vigent és la resultant de l’aplicació del Protocol núm. 11.
La principal novetat del Protocol núm. 11 fou que el Tribunal Europeu de Drets Humans va passar a assumirPage 8en exclusiva la tasca d’interpretar i aplicar la Convenció, és a dir, es creà una única jurisdicció internacional, de manera que la Comissió i el Comitè van perdre les funcions jurisdiccionals atorgades respecte de la CEDH, amb la qual cosa se simplificà el sistema. Aquesta però no fou l’única novetat a destacar del Protocol núm. 11, entre d’altres cal tenir presents les següents:
-
Es reconeix legitimació activa no només als Estats part de la convenció, sinó també als particulars, que ara sí que podran dirigir les seves demandes directament davant el Tribunal (art. 34 de la CEDH).
-
El TEDH funciona amb caràcter permanent i és de jurisdicció obligatòria, de manera que tots els Estats part hi queden sotmesos sense exclusió (art. 34 de la CEDH).
-
El Comitè de Ministres assumirà funcions de control sobre l’execució de les sentències emeses pel Tribunal.
-
Es simplifiquen i escurcen els procediments.
Com que la intenció d’aquest treball és analitzar les novetats que el protocol núm. 14 incorpora respecte de l’actual CEDH, ens centrarem primer en l’anàlisi d’aquelles institucions que més afectades es veuen per l’esmentat Protocol, que són principalment dues: l’organització del Tribunal i els criteris d’admissibilitat de les demandes.
Actualment, el Tribunal s’organitza en Comitès, Sales i una Gran Sala, òrgans cadascun dels quals té assignades unes funcions. Els arts. 27 a 31 de la Convenció, expliquen el seu funcionament i tasques.
Els Comitès (art. 28) estan formats per tres jutges i s’encarreguen de determinar l’admissibilitat de les demandes presentades per particulars, mitjançant unanimitat. Les seves decisions són definitives. Les Sales (art.29) estan formades per set jutges i actualment n’hi ha cinc. Les Sales es pronuncien sobre l’admissibilitat d’una demanda quan els Comitès no s’han pronunciat al respecte i també sobre l’admissibilitat de les demandes interestatals. Igualment es pronuncien sobre el fons d’ambdós tipus de demandes.2
La Gran Sala (arts. 30 i 31) està composta per 17 jutges i només opera en determinades ocasions:
-
En primera instància: demandes particulars o interestatals quan una de les Sales s’hagi inhibit al seu favor. L’art. 30 detalla els supòsits en quèles Sales es poden inhibir a favor de la Gran Sala, que són dos: a) quan així ho exigeixi la dificultat de la demanda respecte la interpretació de la CEDH, i b) quan la solució que aporti la Sala pogués ser contradictòria amb sentències anteriorment dictades pel Tribunal. En tots dos casos, cal que la inhibició en favor de la Gran Sala es faci abans de dictar sentència i que les parts implicades no s’hi oposin. Veiem, doncs, que és un mecanisme relativament fràgil, ja que la voluntat de les parts pot truncar la participació de la Gran Sala en els assumptes.
-
En segona instància (art. 43): la Gran Sala intervindrà quan, un cop emesa sentència per una de les Sales, alguna de les parts sol·liciti la revisió de l’assumpte. Cal que no hagin transcorregut tres mesos des de la sentència i que es tracti de casos excepcionals. Un col·legi de cinc jutges de la Gran Sala dirimeix si l’assumpte és de prou entitat (si planteja una qüestió greu respecte la interpretació o aplicació de la Convenció, o qualsevol altre assumpte greu en general) perquè la Gran Sala el conegui i es pronunciï...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba