La traducció administrativa avul métodes I problemes

Text

---

 

[Página 77]

Em correspon d'ocupar-me, en el conjunt de les matéries examinades en aqüestes Jornades, d'una temática que avui és d'una importancia i d'una complexitat evidents.

Certament la traducció és un procediment de comunicado molt antic. Ho és tant com la necessitat d'entendre'ns entre persones de llengües dife-rents. I prou sabem que la diversitat lingüística és tan amiga com el llenguatge huma.

La interpretado oral fou sens dubte la primera forma de traducció i en tenim proves fefaents en textos tan arcaics com la Biblia, en la qual trobem el passatge del Génesi en qué Josep, fíll de Jacob i governador d'Egipte, rep els seus germans, amb els quals, que no el reconegueren, es comunica per mitjá d'un intérpret. La Biblia ens diu (42.24): «poc sabien ells que Josep els entenia, perqué entre ell i ells hi havía l'intérpret». Pero la mateixa Biblia és també una font immediata de traducció escrita, perqué ben aviat se'n feren versions en arameu, síriac, grec, llatí, etc.

L'antiguitat de la traducció, que acabem de reconéixer, no ens ha de fer pensar en l'existéncia d'una continuxtat en renfocament metodológic. De fet, la traducció ha estat entesa en determináis períodes i per certs tra-ductors gairebé com un exercici d'adaptació i fins i tot ha estat freqüent una mena d'apropiació i ádhuc de refosa de textos procedents d'altres autors o tradicions literáries. Fins no fa gaire temps la traducció ha estat considerada una técnica basada en el coneixement de les Uengües entre les quals es produía, que requeria unes qualitats innates i que s'arribava a dominar amb l'únic suport de l'experiéncia adquirida. No eren gaire freqüents anti-gament les reflexions sobre la traducció com la que féu Joan Lluís Vives eri la darrera part, Versiones seu interpretationes, de la seva obra De ratione dicendi, 1553.

[Página 78]

Avui, pero, les circumstáncies han canviat substanciatment.

En primer lloc, ha crescut de manera extraordinaria la demanda de professionals de la traducció i de la interpretado. El volum de la traducdó generada en camps com la literatura, l'activitat comercial, les obres cientí-fiques i la documentado jurídico-administrativa s'ha desenvolupat molt. Així, si ens referim només a l'ambit jurídico-administratiu, que és Pobjecte d'aquestes jornades, hem de recordar fets com l'establiment d'organismes internacionals i regionals que actúen amb diverses llengües oficiáis. I no es tracta tan sois dels organismes de mes prestigi com l'Organització de les Nacions Unides, la Unesco, les Comunitats Europees, el Consell d'Europa i el altres organismes regionals africans, americans, etc. Tinguem present que avui hi ha prop de dues mil organitzadons internadonals i regionals, que generen una gran quantitat de documentado multilingüe, que exígeix un equip nombrós de traductors, i d'intérprets peí que fa a les sessions oráis. A mes, es tendeix a una oficialització del plurilingüisme dels estats. En son exemples Iugoslávia, Bélgica, Italia o l'Estat espanyol. En aquest darrer cas, la configurado d'un marc jurídic de doble oficialitat lingüística comporta, posem per cas, la doble versió dels textos legáis i fins i tot de forga impresos administratius. Heus ací, dones, una nova font d'exigéncia de professionals de la traducció.

En segon lloc, pero no pas com a factor totalment desvincuiat de la demanda de professionals a la qual m'he referit com a primer condicionant, cal situar la conformado" de la traducció i la interpretació com una disciplina académica. Els lingüistes, amb una mes gran disponibilitat que en altres époques per ais estudis mes relacionáis amb l'ús de la llengua, han fet valuoses aportacions a la teoría de la traducció i a l'examen dels seus problemes centráis. Aixó ha fet que s'anés constituint una extensa bibliografía espedalitzada en els aspectes teórics i práctics de la traducció. Pero, a mes, hem pogut constatar com es creaven diverses institucions universi-táries dedicares a la formació de traductors i intérprets, com l'Institut de Traductors del mateix típus que existeixen a Mons, a Bélgica, o a Ginebra, a Suissa; afegim-hi l'Escola Universitaria de Traductors i Intérprets de la Universitat Autónoma de Barcelona o de la Universitat de Granada. I des-taquem el fet que a l'Estat espanyol els estudis universitaris de traducció i interpretado esdevindran aviat llicenciatura, com ha previst el Consell d'Universitats. Aquests nous estudis, pensats per a quatre anys amb dos cicles i un treball d'investigado de fi de carrera, permetran l'homologació de la titulado corresponent en l'ambit de les Comunitats Europees, fins ara inviable perqué s'expedia un diploma per a estudis de tres anys. D'altra banda, s'ha institult una Conferénce Internationale des Instituís de Traduc-teurs et d'lnterprétes, a la qual es troben associats els instituís universitaris de formació de traductors i intérprets a fi de promoure l'intercanvi entre els diversos centres i el progrés d'aquest ensenyament.

[Página 79]

A totes aqüestes circumstáncies hem de sumar, i també vinculada ais factors que hem enunciat fins ara, la recerca sobre traducció automática i la seva creixent implantació com a instrument de suport per ais traductors.. Una ullada a l'obra de W. J. Hutchins Machine Translation: Past, Vresent, Fuíure, Chichester (Ellis Horwood), 1986, ens permet d'obtenir una visió de conjunt dels diversos projectes en qué s'ha treballat en traducció amb el suport d'una máquina. L'autor es refereix a seixanta projectes d'arreu del món desenvolupats des de 1949 fins avui (per exemple a la Universitat: d'Austin o al Centre de Traducció Automática de la Universitat de Carne-gie-Mellon, dirigit per Jaume Carbonell, ais Estats Units; pero també hi ha hagut projectes remarcables a Holanda, el Japó, la Unió Soviética, etc.). Po-dem esmentar com a exemples concrets de maquines de traducció els sistemes Systran, que actualment cobreix les llengües de la Comissió Europea, a mes de combinacions amb el rus, el japones i l'árab; Weider, amb traducció japonés-anglés o anglés-noruec; Logos, amb sistemes anglés-alemany, álemany-anglés, anglés-franees, alemany-francés i anglés-castellá; Smart, que ha treballat amb el francés-anglés i castellá-anglés i amb dues variants de portugués -de Portugal i del Brasil -amb l'anglés, etc.

Un dels casos d'organismes internacionals que mes atenció han dedicat a la traducció automática és el de les Comunitats Europees, que l'any 1977 adquiriren per decisió de la Comissió el sistema americá Systran, pero que ben aviat impulsaren un projecte de nou sistema de traducció automática anotnenat eurotra. En aquest projecte comencá a treballar l'Institut d'es-tudis semántics i cognitius de la Universitat de Ginebra abans de l'any 1980, pero no fou fins a l'any 1982 que el Consell de les Comunitats decidí la creació formal d 'eurotra com a programa europeu de recerca i desenvo-lupament d'una máquina de traduir. Els treballs del projecte s'han retardar per 1'ampliació del nombre de llengües oficiáis de les Comunitats, amb la inclusió del castellá i del portugués. Es preveu que en una tercera fase del projecte, l'any 1990, s'haurá aconseguit d'obtenir un model amb vint mil entrades per idioma (en la fase inicial es preveuen vint-i-cinc mil entrades léxiques básiques per idioma).

Per a mes informacions sobre el projecte eurotra, us remetem al número especial de «Multilingua» 5-3/1986, dedicat monográficament a la historia i la situació actual d'aquest projecte.

Sens dubte es tracta d'un apassionant camp d'ínvestigació, en qué col-laboren lingüistes, experts en intelligéncia artificial, etc. Aixó no obstant, no es pot concebre que la implantació progressiva de la máquina de traduir pugui comportar la substitució de la figura del traductor i menys encara de l'intérpret. De fet, la máquina de traduir s'haurá de limitar a facilitar -si es vol, enormement- la tasca dels traductors, pero els traductors hauran de supervisar necessáriament els textos que forneixin com a resultat dels, seus programes les maquines de traduir. I evidentment l'aplicació de les maquines de traduir haurá de quedar reservada a textos de literatura grisa,

[Página 80]

(documents administratius, comerciáis, etc.) i no pas a textos de literatura de creado, en principi difícilment apropiats, sobretot en el cas de la poesía o de la literatura mes formalista, per a un tractament automátic de la seva traducció. De fet, a hores d'ara pot teñir conseqüéncies mes positives per al treball de traducció la utilització de métodes de traducció assistida per ordi-nadors que l'aplicació de les maquines de traduir, de resultats encara no prou satisfactoris.

Després d'haver presentat en línies generáis les circumstáncies en qué es mou avui la traducció, convé que fem un examen mes intern de la traducció.

Concebem la bona traducció actualment com la que aconsegueix de pro-duir al lector el mateix efecte que si, en el supósit que tingues un pie do-mini de la llengua de l'original, estigués llegint el text en aquesta Uengua de partenc.a. Aixó requereix una formació completa del traductor en les diverses varietats dialectals o funcionáis de les ñengues entre les quals es produeix la traducció i un coneixement suficient de la materia de qué trac-ta la traducció, especialment en el cas que sigui técnica o científica.

Es poden establir diverses menes de tipología de la traducdó. Així, si «ns basera en el canal usat, distingim d'entrada la traducció en sentit estríete, de carácter escrit, de la interpretado (simultánia o successiva), de carácter oral. Si ens basem en els tipus de matéries, destríem la traducció científica i documental de la traducció literaria. Mentre les primeres (tant la científica -amb les branques técnica i científica-, com la documental -amb les branques comercial i industrial, d'una banda, i jurídica i administrativa, de l'altra-) tendeixen a la no variació i a una dependencia mes immediata de la literalitat de l'original, la traducció literaria és mes creativa, menys limitada per la literalitat de Foriginal. Si, finalment, ens basem en un criteri de mecánica o procediment de traducció, podem separar, seguint la dassificació clássica de Vinay-Darbelnet, la traducció directa (quan un text en la llengua d'origen es reconstrueix en la llengua d'arribada mante-nint un parallelisme total, inviable en Ilengües d'estructura radicalment diferent) de la traducció obliqua (quan no hi ha aquest paraMelisme total). Dins de la traducció directa s'inclou el manlleu (per exemple la utilització de termes de la llengua d'origen per donar un aire local al text), el cale (manlleu del sintagma, pero amb traducció literal dels elements que el componen) i la traducció literal (que es fonamenta en una traducció mot a mot, després d'una lectura i d'una comprensió global del text que es tradueix; aquest métode és válid i recomanable, sobretot en traducció legal, entre Ilengües tipológicament afins). Dins de la traducció obliqua s'indou la traducció que, amb respecte pie del sentit de l'original se n'allunya mes o menys en la forma d'expressar-lo (transposició -procediment que consis-teix a reemplazar una part del discurs per una altra, sense canviar el sentit del missatge, per exemple «Llei de creació» o «Llei per la qual es crea»-,

[Página 81]

modulado -procediment basat en una variado del missatge obtinguda per un canvi de punt de visió-, equivalénda -quan la traducdó, respec-tant el sentit de Poriginal, utílitza recursos lingüístics i estructuráis diferents dels de l'original-) i l'adaptació, que, mantenint la part essencial del sentit de l'original, se n'allunya modi£cant-ne o suprimint-ne detalls.

Apressem-nos a reconéixer que aquesta dassificació de procediments ens ofereíx una distinció de termes abstractes i que és freqüent que en una traducció apareguin combináis alguns d'aquests procediments, com ara la transposidó, d cale i la traducdó literal.

Si acceptem aquest marc de referencia, és ciar que la traducdó jurídico-administratiu se sitúa de manera predominant, pero no exdusiva, dintre la traducció escrita i dintre de la traducció literal.

Pero aturem-nos a analitzar els principáis factors que hem de teñir en compte en la traducció administrativa.

El carácter i l'eficácia oficial d'aquesta traducció i el fonament que té en els textos legáis comporten, com acabem de dir, prendre com a métode habitual de treball la traducdó literal, sempre que la distánda tipológica entre les llengües de 1'original i del text d'arribada ho permetí, i manrenir-hi una exigencia estricta de fidelitat a l'original. Aquesta exigénda ens mena a una anteposidó de la precisió i de la seguretat a altres principis estétics o mecánics de la traducció.

Pero aquesta exigencia de fidelitat obliga que els traductors adquireixin un bon coneixement dels textos legáis que constitueixen el marc o la base en qué se sitúa el text que és objecte de traducció i, de fet, de l'estructura i els principis de Porganítzació administrativa o del corpus jurídic en qué s'insereix. L'administració i el dret, a mes, son camps en que s'ha desen-volupat una terminologia i una fraseología propies en cada llengua en un grau molt superior al d'altres disdplines mes internacionalitzades, com la física. En la traducció de textos oficiáis trobem, encara, d factor condido-nant de l'estil, de vegades prou divers, del llenguatge oficial en les llengües entre les quals es produeix la traducció. Un darrer aspecte que cal considerar és el de la traducció o el respecte dels noms propis (persones, llocs, liéis i disposidons, carrees, institudons).

És a dir, esquematitzant, les principáis qüestions que ens plantejarem serán: marc jurídic i diversitat de tradicions, documentado, terminologia, estil, traducció dels noms oficiáis.

Si ens referim al marc jurídic general i a les diversitats de tradidons, hem de destacar rápidament els problemes que sorgeixen en el si de les Comunitats Europees i en la traducció entre l'anglés i el francés al Canadá.

En el cas de les Comunitats, es tracta d'una plurioficialitat lingüística que obliga de publicar versions simultánies en totes les llengües oficiáis amb la mateixa forca legal i igualment valides i immediatament aplicables. L'exigénda d'absoluta equivalencia és radical si volem obtenir normes ple-

[Página 82]

nament idéntiques en tots els estats integráis en les Comunitats. Pero en el si de les Comunitats coincideixen dues gran tradicions jurídíques, la del Dret Continental o Civil Law (que és la base del dret comunitari i que es fonamenta en la preeminencia de les regles normatives inspirades en el dret roma, amb autonomía del dret administratiu, que té jurisdicció específica, i amb una distinció entre dret civil i mercantil) i la del Common Law (basat en la jurisprudencia judicial, sense autonomía del dret administratiu ni jurisdicció específica de carácter administratiu, ni distinció entre dret civil i mercantil). L'elaboració de versions igualment valides en aquest context de dues tradicions jurídiques ha fet necessaria la configurado d'uns grups de juristes-revisors que reben els textos ja traduits i revísats peí servei de traducció i han d'assegurat-ne la plena equivalencia quant al contingut jurídic.

El cas del Canadá, tot i que hi coincideix la dualitat de tradicions jurídiques, és diferent, perqué hi ha dues llengües oficiáis i una cenyida básica-ment a una part del territori. A mes, mentre Panglés ha complert fins ara una fundó preponderan!, el francés ha sofert una situació de marginado. És a duque es tracta d'un quadre comparable al de l'Estat espanyol peí que fa al castellá, d'una banda, i el cátala, el gallee i Teuskara, de l'altra.

La preocupado que hi existeix en aquesta materia ha fet que s'hi insti-tuissin diplomes de traduedó legal i d'interpretado judicial en escoles de traductors i intérprets com la de la Universitat d'Ottawa, la de la Laurentian University o el Vancouver Community College.

Aquest fet resulta reladonable amb la creado d'una Escola de traductors jurídico-administratius en el si de PInstitut Base d'Administracíó Pública (Decret 203/1986, bopv, 1-10-1986) o l'establiment d'un Diploma de postgrau de traducció jurídico-administrativa en conveni entre l'Escola Universitaria de Traductors i Intérprets de la Universitat Autónoma de Barcelona i l'Escola d'Administracíó Pública de Catalunya. Afegim-hi, com ja hem avancat, la previsió de la implantació de llicenciatures en traduedó, amb especiaützacions en traduedó jurídico-administrativa.

Pero no és pas aquest l'únic fet reladonable entre el Canadá i l'Estat espanyol, perqué comparteixen tota la problemática de la doble versió dels textos i de la necessitat de definir una versió oficial en francés o cátala/ gallec/euskara de la legislado preexistent en anglés o castellá (per exemple tota la legislado elaborada per les Corts de Madrid). Aquesta qüestió, no-més resolta en el cas de la Constitució, hauria de poder ser definida aviat perqué altrament hi ha tot un eos legal d'aplicado a les terres de llengua catalana, gallega o euskáríca que només té una versió oficial castellana. Pero, d'aquest punt, ens n'ocuparem mes extensament després.

En qualsevol cas i tornant al Canadá les dificultáis de la traducció de textos legáis corresponents a tradicions jurídiques diverses sembla que fací indispensable un procés d'especialització en traducció jurídico-administrativa molt complet quant a continguts de dret.

[Página 83]

Aquest aspecte és fácílment vinculable amb les dificultáis que en general suposa la traducció jurídico-administrativa des d'un punt de vista documental, perqué inclou el coneixement de la posició del text que traduim dins de l'éngranatge burocrátic i legal corresponent.

Quant a la terminología i a la fraseología, és dar que un bon dkcionari bilingüe de termes jurídico-administratius ens ajudará forca, pero no podem deixar de teñir en compte la dificultat d'usar apropiadament formes fixades,-que apareixen sovint en textos jurídico-administratius, com whereas en anglés, devengar en castellá, any de plor en cátala. A mes, el gran pes del lia tí en el món del dret ha fet que s'estenguessin en llengües diverses formes procedents del Uatí pero que teñen sentits diferenciáis segons la llengua, per exemple l'equivalent precís del terme cátala comandatari no és Pitalia accomandatario, sino accomandante 'soci que aporta fons a una empresa social comanditaria', o l'anglés sentence i el cátala sentencia, que difereixen peí fet que el mot anglés només s'aplica a sentencies condemnatories (a part de casos com l'anglés realize, generalment 'adonar-se', que un parlant d'una llengua románica podria confondre fácilment amb el sentit essencial de verbs del mateix origen com el cátala realitzar 'dur a terme'}.

En circumstáncies com les que actualment viuen a l'Estat espanyol el cátala, el gallee o l'euskara, el problema terminológic esdevé mes greu perqué encara no es disposen de reculls jurídico-administratius prou definitius i, sobretot, perqué les Corts de Madrid continuaran elaborant una legislado pensada només en castellá, que anirá generant un creixement terminológic al qual les altres llengües s'hauran d'adaptar necessáriament des d'una posició forcada per la preexistencia del mot ja oficial en castellá. És dar procés semblant en els parlaments autonbmics en el cas que es generi nova terminología en la llengua oficial propia de la Comunitat, pero, si mes no, i aquesta no és una dada irrellevant, el nou terme apareíxerá publicat albora en les dues versions i el castellá disposará també d'una forma oficial (mes o menys encertada) des del primer moment en qué existeixi l'oficialitat, tot i que efectivament siguí un terme establert peí servei lingüístic dels parlaments i no pels diputats en els textos preparatoris de la llei. Quina fundó ban de complir-hi les institucions académiques? En el cas del cátala, cal destacar Teficácia de la fundó realitzada per un órgan de la propia administrado, la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu de la Generalitat de Catalunya (coordinada amb representants d'altres territoris on el cátala és llengua oficial en un órgan interterritorial), que en els aspectes termi-nológics sotmet les seves propostes (que requereixen 1'informe previ de l'Escola d'Administracíó Pública de Catalunya) al Termcat, centre de terminología vinculat directament a l'Institut d'Estudis Catalans, que actúa com a centralitzador de la documentado terminológica, pero que també emet dictámens i criteris sobre formes concretes i sobre procediments de tre-ball en terminología.

[Página 84]

Un aspecte gens fácil de resoldre és el de l'estü1, sobretot quan la tra-ducció es dona entre llenguatges jurídico-administratius estilísticament ben diferenciats o que fins i tot segueixen normes d'ús clarament divergents. Tinguem en compte que podem indoure sota l'encapcalament genéric d'«es-til» tot un seguit de normes d'ús dins de cada llenguatge administratiu o jurídic que fan referencia a aspectes tan diversos com el to relacional (hi ha llenguatges administratius en qué és freqüent d'utilitzar verbs com «suplicar», «pregar», tractaments com «Magnífic» o «Excellentíssim» i n'hi ha d'altres en qué resulta impensable d'usar aquesta mena de formes), el trac-tament personal (per exemple en casos com el cátala, que té tres nivells per al txactament del destina tari -tu, vos, voste-, el castellá peninsular, que en té dos -tú, usted- o l'anglés actual, que en té un -you-), l'ús del present o del fu tur en les formulacions dispositives (mentre el francés i el cátala semblen preferir el present mantingut, l'anglés i el castellá tendeixen a a utilitzar el futur; per exemple «El present reglament entra en vigor el dia 5 de setembre de 1987», «Le present réglement entre en vigueur le 5 septent-bre 1987», «This Regulation shall enter into forcé on 5 Setember 1987»), el procediment de datació al peu dels documents (per exemple en anglés i francés generaLment sense preposició entre' el dia i el mes i entre el mes i l'any; en canvi en castellá i, de moment, també en cátala s'insereix la preposició entre el dia i el mes i entre el mes i I'any), l'ús de la primera o de la tercera persona del singular o de formes en activa o passiva en la formulado d'instruccions, de disposicions o d'opiníons (hi ha llenguatges administratius en qué s'afavoreix la primera persona del singular i les formes en activa i n'hi ha d'altres en qué és habitual l'ús de la tercera persona del singular o de la passiva), els criteris de puntuado (hi ha llenguatges administratius basats en frases forca breus i n'hi ha en qué és costum de recorrer amb freqüéncia a la subordinado), etc.

Es tracta, dones, d'un seguit de comportaments diferenciáis, davant dels quals se'ns planteja un problema metodológic. Hem dit d'entrada que la traducció jurídico-administrativa tenia una exigénda de fidelitat intrínseca a la seva condició d'oficial i que el métode que s'hi seguía habitualment era el de traducció literal. ¿Fins a quin punt la literalitat de la traducció ens pot menar a incorporar en el text d'arribada uns trets estüístics que hi son estranys? No sempre és fácil trobar-hi el desllorigador, pero sembla neces-sari el respecte a la llengua del text d'arribada, no tan sois en les qüestions gramaticals -de vegades els traductors no teñen prou en compte solu-cions gramaticals diferents, com els pronoms en o hi en cátala, si tradueixen des del castellá-, sino també en els trets generáis d'estil del llenguatge administratiu. Cal, dones, assegurar una fidelitat absoluta al contingut de l'ori-ginal i alhora respectar-ne Tes til sempre que aixo no provoqui un text inad-missible des d'un punt de vista de criteris básics del llenguatge administratiu de la llengua d'arribada.

[Página 85]

Un altre punt que pot resultar problemátic en la traducció jurídico-ad-ministratíva és el dels noms oficiáis. Com que son oficial, ¿els deixem en la llengua d'origen? Hi ha, pero, noms que teñen dues formes oficiáis. Anem a pams i fem-ho des de l'estudi de la situació a l'Estat espanyol.

Pel que fa ais noms personáis, que teñen una única forma oficial, sembla ciar que no hi podem admetre cap traducció de l'oríginal i que els hem de respectar com a préstec.

Quant ais noms de Iloc, s'hi barregen dos factors: l'oficialitat i la tra-dició. En el cas de toponims dels territoris amb doble oficialitat lingüística, hi ha diverses formes de regulado, pero fins i tot en els casos de regulado mes clara i definida, que son els de Galicia, les liles Balears i Catalunya, on les respectives Ileis de normalització lingüística estableixen que Túnica forma oficial dels toponims és la de la llengua propia (amb Texcepció de la Valí d'Aran), aquesta normativa només es refereix al territori de la propia comunitat, que és Támbit de competencia dels corresponents parlaments. De fet, el nom de Catalunya apareix castellanitzat gráficament en la versió castellana del mateix Estatuí d'Autonomia.

D'altra banda, en els toponims un factor decisiu és el de la tradició, peí fet que hi ha un seguit de toponims forasters que, com a conseqüénda d'una relació intensa amb el territori al qual corresponen o de la gran im-portánda que teñen i, dones, de la seva freqüéncia d'ús, les llengües han incorporat i han utilitzat tradicionalment amb una certa adaptado (per exemple en cátala: Osea, Saragossa, Londres, etc.). Aqüestes formes tradi-cionals son les que apareixen en enciclopédies, atles, etc., i, a mes, son les que han esdevingut naturals en l'expressió espontánia dels parlants (que, per exemple parlant en cátala, no es refereixen a Zaragoza o a London). ¿Quina posició cal adoptar en aquests casos, si, per exemple, la forma Zaragoza és Túnica forma oficial a les terres catalanes?

Opino que el criteri que con vé seguir és, en casos com Catalunya o les Ules Balears, en qué, d'acord amb les Ileis de normalització lingüística, teñen com a única forma oficial dels toponims la catalana, utilitzar sempre la forma catalana dels toponims i respectar-la en traduccions oficiáis al castellá dins dels territoris de comunitats autónomes on el cátala és ofidal. Pel que fa a Tus dels toponims catalans dins de TEstat espanyol pero fora dels territoris de llengua catalana no sembla viable d'exigir que s'usin sempre en cátala, forma que no hi és oficial, i cree que hem d'acceptar-hi les formes tradicionals en castellá, gallee o euskara. De la mateixa manera, i encara que algún jurista m'ho pugui discutir amb un cert fonament, sóc de Topinió que en traduccions oficiáis catalanes de textos, posem per cas, castellans hem d'usar els toponims tradicionals en cátala, si n'hi ha, i no els castellans, perqué fer servir formes com Zaragoza o Huesca en textos catalans, encara que siguin traduits, trenquen l'expressió natural o espontánia de qualsevol catalanoparlant (de fet, pensó que no fóra absurd de plantejar-se la possi-bilitat de fer una disposició que oficialitzés les formes tradicionals catalanes

[Página 86]

d'aquesta mena de topónims); no succeeix aixó, en canvi, en casos cora Santo Domingo de Silos, que ningú no anomenará en una expressió natural en cátala Sant Doménec de Sitges, perqué no n'hi ha tradició consolidada en cátala. Ara bé, els punts conflictius en la traducció de noms propis no es limiten només ais noms de persona o de lloc, perqué en la traducció administrativa trobarem noms d'organismes, de carrees o de dis-posicions i caldrá que tiguem, peí que fa a la traducció, un criteri decidit per fer-ne una aplicació sistemática.

En el cas de noms d'organismes, com ja feien la Constitució (que en la versió oficial catalana es referia al Congrés dels Diputáis o al Señal, catala-nitzant els mots) i els Estatuís d'Autonomia (que en la versió castellana usa-ven formes com Generalidad), considero que la solució mes aconsellable és la traducció, perqué l'aparició del nom d'un organisme estatal en castellá a l'interior d'un text en ca^lá implica un trencament de la norma d'ús dels parlants catalans, que fan espontániament la traducció al cátala del noms d'organismes estatals. Potser en casos d'una gran distancia, com l'euskara, es podría arribar a plantejar el manteniment de les formes de la Ilengua d'origen, si fossin difícils de traduir, pero l'ús natural de la ilengua imposa la traducció d'aquestes formes entre llengües amb proximitat tipológica, És ciar que aixó no representa cap problema per a la traducció del cátala/ gallec/euskara al castellá, per tal com aquests organismes adopten el seu nom oficial en disposicions publicades d'entrada en cátala i castellá en els diaris oficiáis de les corresponents comunitats autónomes. Pero el cas invers, que generalment no plantejará p'roblemes greus (per exemple: Ministeri de Defensa o Direcetó General de la Yunció Pública), pot presentar situacions conflictives (com ara: Jefatura del Estado -potser Presidencia de l'Estat- o jefatura Provincial de Tráfico -Prefectura/Delegado¡Direcció Provincial de Transít-) de mal resoldre sense un procediment ciar de decisió peí fet que generalment no hi ha versions oficialitzades d'aquests noms en cátala/ gallec/euskara. :¿Com s'han d'adoptar aqüestes equivaléncies dels noms d'organismes oficialitzats només en castellá?

Sembla que el mecanisme adequat seria la implantació d'uns criteris generáis i la proposta d'unes formes concretes per l'órgan responsable en materia de llenguatge administratiu i jurídic en el si de la Comunitat autónoma corresponent, a Catalunya la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, que s'haurien d'acordar amb la participado i tenint en compte el parer, sempre que fos possíble, de l'órgan al qual correspongui la denominado, perqué difícilment es podrá estendre una denominació catalana d'un organisme públie que d'entrada només té un nom oficial en castellá, si aquest organisme no hi está acord i fins i tot fa servir en els seus impresos una denominació catalana/gallega/euskárica diferent. Pero, a mes, seria molt lamentable establir denominacions diverses per a organismes idéntics en les diferents comunitats autónomes que comparteixen la ma-teixa Ilengua (fóra una absurditat que en una comunitat autónoma de lien-

[Página 87]

gua catalana s'utilitaés la denominado Direcció Provincial de Transit i en una altra Prefectura Provincial de Tramit). S'hi imposa, dones, com en molts altres aspectes una coordinado entre les comunitats autonomes que teñen una mateixa llengua propia.

Pel que f a a la traducció dels noms dels carrees, em sembla que la millor de les solucions propugnables és també la de la traduedó sistemática. En aquest punt ha estat possible de constatar criteris de traducció no constants (per exemple s'ha traduít al castellá President de la Generalitat -> Presidente de la Generalidad, pero no Conseller de Governació, quan també existeixen carrees de Consejero de Gobernación en comunitats autonomes monolingües castellanes). Comprenc, aixó sí, que hi ha certes denominacions «adicionáis de carrees que son de mal traduir, com ara Síndic de Greu-ges = -Síndico de Agravios. Potser en aquests casos es pot fer servir el recurs d'utilitzar la primera vegada que apareix en el text la solució Síndico de Agravios (Síndic de Greuges). Actuar altrament em sembla, com he dit abans, forcar en el text d'arribada l'expressió natural peí fet d'introduir-hi ara i adés desígnadons de carrees en altres llengües.

El máteix criteri em sembla defensable en el cas de les denominacions de liéis i disposicions. Si ens referim a les administracions catalanes, la publicado simultánia de les versions catalana i castellana en els diaris ofitials corresponents ja ens forneix una designado oficial castellana d'aquests textos. Si ens referim a textos normatius no ofidals en les comunitats autóno-«nes de llengua catalana peí fet de ser elaborats en castellá per organismes -tense competéncies en els territoris de llengua catalana (comunitats autonomes, ajuntaments, etc.) o peí fet de ser elaborats en gallee o euskara, resulta del tot evident que hem d'aplicar la mateixa solució que si es trac-tava d'una llei francesa o anglesa no aplicable a les terres catalanes de l'Estat espanyol: hem de traduir al cátala la denominado de la llei o de la dispo-sició. Si, finalment, ens referim a textos normatius aprovats només en castellá i que son oficiáis a les terres catalanes, pensó que, en benefid de l'esmentada expressió natural de la llengua, hem de fer la traducció catalana del mot, pero ha de seguir necessáríament uns mecanismes mes estric-tes que en el cas de normes que no son oficiáis a les terres catalanes i, com hem dit abans, no hauríem d'admetre traduccions catalanes divergents de les denominacions d'aquestes normes en les diferents comunitats autonomes on el cátala és llengua oficial. L'oficialització de les versions catalanes d'aquestes liéis i disposicions, i de les seves denominacions, sembla que hau-ria de correspondre ais órgans que les aproven (com la versió castellana de les liéis catalanes és elaborada en els servéis dels parlaments autonómics ca-talans). Fins ara aquests organismes no s'han dotat dels mitjans adequats per fer versions al cátala, a I'euskara o al gallee.

En can vi, s'ha produ'it una important i lloable iniciativa editorial, que ha comptat amb el suport de la Generalitat de Catalunya, de publicar acu-rades versions catalanes de tota la normativa básica de l'Estat d'aplicació a

[Página 88]

les terres catalanes (dret administradla, normativa laboral, liéis d'enjudi-1 ciament, codis civil i penal, etc.)- En aquesta collecció, s'ha seguit el criteri de traduir al cátala les denominacions de les disposicions. Potser el procedi-ment adequat, ja que no sembla probable que els organismes estatals cor-responents adquireixin aquests mecanismes propis de traducció, seria que els governs autónoms -i els de llengua catalana coordinadament, en la línia de la proposta presentada peí II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de constituir un organisme oficial amb funcions de coordinado i d'im-puls en materia lingüística amb representacions dels diferents territoris de llengua catalana- presentin a aquests organismes estatals unes propostes de textos per a la seva oficialitzadó (que logicament haurien de basar-se en el cas del cátala en les traduccions ja empreses) o que crein un órgan amb competencia per fer o autoritzar aqüestes traduccions, incloent-hi la deno-minació.

Pel que fa a la coincidencia en els noms de liéis o disposicions estatals i autonómiques i, dones, a la possible confusió entre les primeres i les se-gones, pensó que no constitueix cap problema insalvable i que la millor solució és la que ja utilitzen certes institucions d'afegir, en cas de dubte, a la denominado de la Ilei o disposirió, la indicació «de I'Estat» quan ens referim a una Ilei estatal o «de Catalunya» quan, a fora de Catalunya, es faci referenda a una norma catalana. Ens podem plantejar, encara, la funcid de la judicatura en la resolució de procediments judicials que afecten textos amb doble versió, pero en aquesta exposidó ens limitarem a assenyalar I'in-terés de dedicar-hi atendó.

Després de deíxar enrere l'analisi d'aquests aspectes conflictius de la traduedó jurídico-administrativa, no voldria acabar la meva exposició sense tractar de dues qüestions de carácter práctic que em semblen rellevants. En el cas de les administracions publiques que teñen assignada pels textos nor-matius una llengua propia, com el cátala a la Generalitat de Catalunya, aquesta ha de ser-hi la Uengua d'ús normal i s'hi ha de preveure, dones, que les traduccions serán només básicament (llevat de normes estatals redacta-des origináriament en castellá) del cátala (llengua dels textos origináis) al' castellá (llengua oficial també, usada com a segona llengua en les dobles ver-sions) o a altres llengües. Evidentment en cas de dubte entre els dos textos, original i traducció, haurem de resoldre el conflicte a partir de l'original, tant si és el cátala (en el cas de la Generalitat), com si és el castellá (per exemple en la traduedó de disposidons aprovades inicialment en castellá).

D'altra banda, hi ha hagut un cert malentés de qualificar en determi-' nades ocasions com a traduedó la utilització com a material de base per a l'elaboració d'un document ofidal en una llengua textos de fundó semblanf en altres llengües. Així, ha estat freqüent que en administracions catalanes es fixessin models de documents administratius catalans a partir, dissortada-ment només, d'una primera versió castellana, i hom s'hi ha limitat a fer-ne

[Página 89]

una traducció literal, com si es tractés d'una versió oficial. Aquest proce-diment resulta darament inadequat en organismes que teñen el cátala com a Uengua propia, en els quals la utilitzacíó d'un model preexistent en castella per establir un model actual en cátala pot ser útil, pero no s'hi ha d'aplicar una técnica de traducció, sino que convé tenir-hi en compte models equi-valents en administracions en qué siguin oficiáis altres llengües i en qualse-vol cas és imprescindible de fer-hi un esfoic. de revistó radical d'estil i de disseny en la fixació del model actual en cátala, del qual, ara sí seguint les técniques de la traducció literal, com correspon en general a la traducció administrativa, farem una versió castellana com a text d'arribada.

Moltes grácies.

---