Situació actual del llenguatge administratiu en llengua catalanaa) El llenguatge administratiu i jurídic

Pàgines:7-30
Autor:Pere Martí i Mainar
RESUMEN

1. El tecnolecte juridicoadministratiu - 2. La situació actual - 3. Perspectives de futur

ÍNDICE
CONTENIDO

Page 7

1. El tecnolecte juridicoadministratiu

A l'hora de tutelar l'organització i el funcionament d'una societat, els tres poders que, d'acord amb l'esquema clàssic, conformen l'Estat de dret (el legislatiu, l'executiu i el judicial) tenen atribucions diferents.

El poder legislatiu, per mitjà de les lleis, que regulen amb caràcter general diversos aspectes de la realitat, modula la convivència entre els actors socials; el poder executiu aplica les lleis, cosa que comporta l'elaboració d'uns instruments normatius, els reglaments, complementaris i subordinats a les lleis corresponents -en el sentit que duen a terme una regulació fina dels aspectes d'una matèria previstos en aquestes-, i les fa complir, per a la qual cosa se serveix d'un conjunt jerarquitzat d'òrgans, l'Administració pública, que actua coordinadament en un seguit de sectors materials de la realitat (l'educació, la sanitat, la protecció social, els transports, les comunicacions, les obres públiques, etc.) i interacciona, per tant, amb els particulars (ciutadans, empreses, entitats de tota mena), interacció que genera una abundosa producció documental.

Page 8

I, finalment, el poder judicial, que disposa d'un complex orgànic propi, l'Administració de justícia, s'ocupa de dirimir, seguint els procediments establerts en les lleis, els conflictes que sorgeixen entre els particulars (ciutadans, empreses, entitats, etc.) o entre aquests i els òrgans de qualsevol dels tres poders públics, i d'imposar penes a qui hagi estat declarat culpable de comportaments previstos en les lleis com a delictius i punibles, funcions que donen lloc, al seu torn, a un important volum de documentació.

Tenint en compte les consideracions anteriors, entendríem per llenguatge jurídic el llenguatge dels textos i els documents produïts pels tres poders a què ens acabem de referir en l'exercici de l'activitat que els és pròpia.

Tanmateix, en aquest primer apartat del treball, ens interessa la caracterització lingüística del llenguatge jurídic, i, en aquest sentit, resulta obligat de fer algunes reflexions sobre els llenguatges d'especialitat.

Els professionals de cada camp del coneixement generen un llenguatge precís que permet de referirse de manera unívoca a cada concepte o procés que hi pertany. Aquests llenguatges, que constitueixen varietats que la llengua adopta com a instrument de comunicació formal entre especialistes d'una matèria determinada,1 es coneixen amb el nom de llenguatges d'especialitat i presenten un seguit de trets comuns: un nivell d'abstracció considerable, una sintaxi estrictament controlada, una terminologia i fraseologia específiques i unes fórmules lingüístiques estereotipades.

Segons la classificació dels llenguatges d'especialitat de Hoffman,2 distingim, d'acord amb un criteri d'abstracció creixent, entre llenguatges professionals -propis de l'àmbit de la producció i amb un nivell d'abstracció baix-, tècnics -els trobem en l'àmbit de la tècnica i tenen un nivell d'abstracció força alt-, científics -el nivell d'abstracció és molt alt i s'utilitzen en el camp de les ciències experimentals- i simbòlics -el nivell d'abstracció és màxim i expressen els elements conceptuals i les relacions entre aquests amb símbols artificials. Respecte d'aquesta gradació, el llenguatge jurídic, que correspon al camp conceptual del dret, s'ha de considerar situat en el grup dels llenguatges tècnics o tecnolectes.

Si analitzem el corpus textual i documental produït pels poders públics esmentats abans, constatem que el llenguatge jurídic, que ocupa un lloc preeminent entre els llenguatges d'especialitat, a causa de l'antiguitat de laPage 9seva documentació i la incidència que ha tingut en la configuració de models lingüístics per a l'expressió formal en moltes llengües,3no és homogeni, ja que en els textos normatius (lleis, reglaments) trobem solucions lingüístiques diferents a les de la documentació corresponent a l'activitat dels òrgans de l'Administració pública i de l'Administració de justícia.

Aquestes diferències lingüístiques entre textos i documents tenen a veure amb el fet que els primers no tenen el mateix destinatari que els segons.

Els textos normatius s'adrecen alhora als ciutadans que els han de complir i als operadors jurídics (funcionaris, jutges, advocats, notaris, procuradors, etc.) que els fan servir en la seva activitat professional. El fet que les normes de compliment general tinguin un destinatari doble comporta que sigui desitjable d'arribar a un equilibri entre el seu caràcter tècnic -el qual no es pot rebaixar en cap cas del tot, ja que una disposició deficient en aquest sentit provocaria dubtes en la seva aplicació i interpretació incompatibles amb el principi democràtic de seguretat jurídica- i la seva funcionalitat comunicativa amb relació al ciutadà.

En canvi, la documentació vinculada a la gestió dels interessos generals pels òrgans de l'Administració pública integrats en el poder executiu o la derivada de l'exercici de la potestat jurisdiccional pels jutjats i tribunals que componen l'Administració de justícia té com a destinataris, quan no és de caràcter estrictament intern, els particulars, en el cas de la documentació administrativa, o els professionals del dret que els representen i actuen en nom seu en un plet (procuradors, advocats), en el cas de la documentació judicial.

Atès que l'heterogeneïtat lingüística és un tret inherent a la condició tec-nolectal del llenguatge jurídic, considerem més apropiat parlar de llenguatges jurídics que de llenguatge jurídic, ja que aquesta segona denominació, en la mesura que no dóna compte de la diversitat lingüística indicada en els paràgrafs precedents, resulta al nostre entendre excessivament genèrica. Així, amb el terme llenguatges jurídics designaríem: el llenguatge normatiu, l´ administratiu i el judicial, i, dins d'aquest darrer, podríem destriar, encara, un llenguatge processal-el dels documents que reflecteixen l'activitat de les parts i del jutge en els processos judicials- d'un de jurisdiccional-aquell què es redacten les sentències que posen fi als judicis.

Convé també remarcar que la relació, si més no teòrica, de subordinació que s'estableix en un estat de dret entre l'activitat dels poders legislatiu -fer lleis- i executiu -elaborar els reglaments complementaris de lesPage 10lleis i gestionar l'aplicació efectiva de les previsions d'ambdós tipus de normes- confereix al llenguatge normatiu, el qual presenta una gran homogeneïtat quant a les solucions lingüístiques que adopta, una posició de llenguatge de referència respecte de la resta de llenguatges jurídics esmentats. En altres paraules: entre el llenguatge normatiu i els llenguatges administratiu i judicial es produeix una relació del tipus inductor-induït, en la mesura en què el primer constitueix la matriu lingüística bàsica a partir de la qual es construeixen els altres dos.

Situant-nos en la perspectiva que acabem d'esbossar, considerarem, doncs, el llenguatge administratiu com una modalitat de llenguatge jurídic; és a dir, com el tecnolecte específic de la documentació que generen els òrgans de les diverses administracions públiques quan es relacionen entre si o amb els particulars, o quan prenen decisions amb transcendència interna -que no afecten els particulars- o externa -decisions que sí que els afecten-, en el decurs de l'activitat que els ha delegat la societat: la gestió dels interessos generals dins del marc definit per l'ordenament juridicoadministratiu.

Acabarem aquest primer apartat del treball amb unes observacions breus a l'entorn de la comunicació entre els òrgans administratius i els ciutadans, encaminades a subratllar dos trets essencials que caracteritzen tant el llenguatge administratiu com els altres tecnolectes jurídics: la formalitat i la funcionalitat.

Per analitzar el funcionament d'un tecnolecte en una situació comunicativa determinada, cal tenir en compte (Halliday) tres factors: el camp (el contingut de la comunicació), el mode (el context de producció, transmissió -el canal: oral/escrit- de la comunicació) i el tenor {l'actitud i el propòsit dels comunicants).

En el cas del llenguatge administratiu, el contingut de la comunicació és més aviat genèric: la gestió i la tutela dels interessos generals en qualsevol dels àmbits materials de l'actuació administrativa (sanitat, educació, obres públiques, etc). Pel que fa al mode, cal destacar el predomini del canal escrit sobre l'oral i que, en els casos en què la comunicació es produeix oralment a les dependències dels organismes administratius, aquesta té un caire més sociolectal -col·loquial- que tecnolectal. I, quant al tenor, el fet que els comunicants (un funcionari i un administrat o dos funcionaris entre ells) no es coneguin i mantinguin una relació tutelada pel dret administratiu determina que la comunicació tingui un caràcter impersonal i formal: el particular s'adreça a l'Administració per exercir algun dels drets que li reconeix l'ordenament; els titulars dels òrgans administratius adopten les decisions previstes en les normes amb relació a assumptes concrets, i ho fan seguint els procediments establerts per aquestes.

Page 11

De tota manera, tenint en compte que la pròpia dinàmica de l'acció administrativa comporta una relació directa amb els ciutadans, convé de fer notar que el grau d'impersonalitat i formalitat del conjunt més o menys regular de situacions comunicatives originades a conseqüència de l'activitat dels òrgans administratius serà sempre menor que l'inherent a les comunicacions entre els òrgans judicials i els representants legals de les parts -els quals tenen un coneixement dels tecnolectes jurídics similar al de jutges, magistrats i funcionaris judicials- o a la comunicació, del tot indirecta, entre els òrgans legislatius i els ciutadans que han de complir les lleis.

Finalment, volem ressaltar, també, que l'eficàcia comunicativa que s'ha d'exigir al llenguatge administratiu -és a dir, la capacitat per garantir una comunicació efectiva sense ambigüitats- implica que la relació d'aquest tecnolecte amb la llengua general -amb la varietat supradialectal de suport a l'expressió formal per al conjunt d'usuaris d'una llengua determinada, o estàndard-4 sigui força més estreta que la que hi mantenen els tecnolectes normatiu i processal.

2. La situació actual

La situació actual del llenguatge administratiu en llengua catalana és el resultat d'un procés evolutiu complex que encara continua i que en aquest treball circumscriurem al període 1981-1995 i a l'àmbit territorial de Catalunya.

Aquest procés s'inicià arran del restabliment provisional de la Generalitat i, un cop completat el disseny del marc constitucional i estatutari, que ha restaurat l'oficialitat de la llengua catalana perduda a l'acabament de la Guerra Civil i n'ha fixat les condicions d'ús en l'àmbit públic, ha continuat, de forma ininterrompuda i amb una vitalitat extraordinària, en el triple vessant de l'establiment, la fixació i la difusió d'un model de llenguatge administratiu susceptible de ser immediatament utilitzat en l'activitat diària de les administracions públiques catalanes a mesura que el desplegament de les previsions estatutàries ho anava exigint.5

Page 12

En el cas del català, el procés a què ens referim no ha consistit, com ha succeït en el de l'anglès, el francès 0, recentment, el mateix castellà,6 en la renovació d'un llenguatge administratiu preexistent, sinó en un veritable procés de creació d'un llenguatge administratiu propi, que s'ha configurat -i s'està configurant encara- amb un esperit de continuïtat amb la important tradició jurídica medieval del català i amb un esforç constant de neutralització de la influència del llenguatge administratiu castellà -que conforma decisivament l'expressió jurídica dels professionals del dret formats en llengua castellana que treballen a les administracions públiques que actuen a Catalunya-, però, sobretot, amb una voluntat d'acostament a les grans línies sobre les quals s'ha articulat la modernització d'aquest llenguatge d'especialitat en altres llengües.

EI propòsit de modernitat ha estat, doncs, una condició a priori del procés d'elaboració del llenguatge administratiu català actual i en constitueix alhora un component intrínsec.

L'objectiu de modernitat que ha presidit i presideix encara el procés d'elaboració del llenguatge administratiu en llengua catalana ha comportat, per exemple, el coneixement i l'adopció dels principis de l'anomenat Plain English Movement: la campanya en favor de la simplificació del llenguatge jurídic en llengua anglesa -en el sentit de fer-lo més accessible als ciutadans- sorgida originàriament als Estats Units com a resposta a la pressió exercida pel moviment de consumidors d'aquell país durant els anys setanta i estesa a la resta de països de parla anglesa al llarg dels vuitanta.

Aquest moviment parteix de la convicció que el fet que els ciutadans no comprenguin prou bé, per raó del tipus de llenguatge que s'hi utilitza, les normes' legals i reglamentàries per mitjà de les quals són governats pot privarlos d'exercir els seus drets bàsics i incrementa el risc que les trans-Page 13gredeixin; i que és injust i irreal esperar que persones que se les han d'haver amb textos i documents escrits en un llenguatge obscur i recargolat compleixin plenament amb les seves obligacions.

Pel que fa al llenguatge administratiu castellà, considerem oportú de reproduir aquí un seguit de trets que el 1983 Luciana Calvo Ramos presentava a Algunos caracteres del lenguaje administrativo castellano7 com a inherents a l'estil administratiu en aquesta llengua: a) en el pla lèxic, tendència a la creació de cultismes, presència de llatinismes, arcaismes i manlleus o calcs de l'anglès i del francès; b) en el semàntic, inclinació a abusar de sigles i abreviacions, a la utilització de paraules i construccions del llenguatge comú que es transformen en termes administratius a causa de l'ús determinat i recurrent que en fa l'Administració i a emprar eufemismes a l'hora d'expressar situacions incòmodes o poc dignes; i c) en l'aspecte morfosintàctic, una intensa tendència a la nominalització, a la presència de perífrasis formades per un verb semànticament buit més un nom i a la de l'arcaïtzant futur de subjuntiu, a la inflació de formes no personals del verb i al predomini del mode subjuntiu sobre l'indicatiu. A aquests trets s'afegeixen l'important volum de fórmules que inicien, prolonguen i tanquen els textos administratius, els títols i tractaments emfàtics per a càrrecs, entitats o persones, els girs negatius que defineixen un marcat estil prohibitiu, les frases expletives amb valor matisador, etc. Tot plegat contribueix a configurar el llenguatge administratiu castellà com un llenguatge heterogeni, que engloba elements d'altres registres de la llengua -del llenguatge polític, jurídic, econòmic, científic, periodístic i, fins i tot, literari- i els assimila al seu estil peculiar, que segueix encara el mateix patró dels segles XVIII i XIX.

Uns quants anys més tard, el Manual de estilo del lenguaje administrativo, publicació que s'inscrivia en una estratègia de modernització de l'Administració pública impulsada pel Ministeri per a les Administracions Públiques, coincidia amb l'autora esmentada en aquest judici general sobre l'estil administratiu castellà.

Cal remarcar, a més, que el procés d'elaboració del llenguatge administratiu en llengua catalana ha aprofitat les possibilitats racionalitzadores que permeten les pròpies lleis de procediment administratiu (la Llei de procediment administratiu, de 17 de juliol de 1958 i la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procedimentPage 14administratiu comú), les quals, tot i que estableixen els continguts mínims que han de figurar en els documents, ofereixen una considerable llibertat formal a l'hora d'estructurar-los i no imposen d'expressar-los amb cap de les fórmules lingüístiques ampul·loses i retòriques que l'activitat de les administracions públiques castellanes ha anat fixant rutírsàriament al llarg dels anys.

Durant' el període comprès entre el 1981 i el 1995, s'ha produït una conjuminació particularment fructífera entre: els treballs dels especialistes, els qual han tractat d'establir les bases del tecnolecte juridicoadministratiu;8 la creació als diversos territoris del domini lingüístic d'unitats administratives amb responsabilitats específiques d'estudi i assessorament en matèria de llenguatge administratiu9 i d'òrgans consultius amb funcions de caràcter normalitzador;10 l'aparició de publicacions especializades de periodicitat diversa,11 on s'han plantejat i debatut qüestions relatives a la terminologia, la sintaxi, al marc legal, a les estructures dels documents, etc; iPage 15l'activitat docent de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, la qual, complint l'article 3.1 l) de la seva llei reguladora, que li encomana específicament l'ensenyament del llenguatge administratiu al personal de les administracions públiques catalanes, organitza ininterrompudament des de 1981 cursos de llenguatge administratiu.

Aquesta combinació de factors i d'esforços ha conduït amb èxit, si més no en l'àmbit de l'Administració autonòmica catalana, un procés progressiu-en certs moments, entre 1984 i 1989, concretament, díriem que accelerat- de desempellagament dels usos estilístics d'influència castellana més anacrònics, fins al punt que, a hores d'ara, la documentació administrativa en llengua catalana reflecteix un grau d'implantació irreversible d'un seguit de solucions lingüístiques que comporten una millora significativa de l'eficàcia comunicativa dels documents, en els quals es constata, a més, una uniformitat estructural notable.

A continuació, presentem un seguit d'aspectes concrets de la redacció administrativa, en els quals la voluntat de modernitat que, com assenyalàvem al començament, ha informat el procés d'elaboració del tecnolecte administratiu en llengua catalana ha reeixit a imposar-se sobre les fórmules i els usos rutinaris d'influència castellana que, en els anys inicials del període de temps considerat, trobàvem, traduïts literalment, en documents administratius redactats en català.

Tot i que els centres de normalització lingüística de diverses poblacions catalanes vinculats al Consorci per a la Normalització Lingüística organitzen des de 1991 -fins aleshores, ho feia directament la pròpia Escola d'Administració Pública de Catalunya- cursos de llenguatge administratiu, als quals assisteix personal que treballa a ajuntaments i en els quals es difonen els criteris d'estil de la redacció administrativa en llengua catalana, no disposem de prou informació per fer afirmacions sobre la presència efectiva en la documentació de l'Administració local de les solucions estructurals i estilístiques que hem constatat en els documents de l'Administració de la Generalitat de Catalunya -recordem, però, que el principi d'autonomia local establert en la Constitució atorga als ajuntaments plena llibertat en l'elaboració de la seva documentació administrativa, sempre que respectin les previsions del marc legal quant als requisits de contingut dels documents.

Els nostres comentaris es limitaran, doncs, a aquells aspectes estructurals i estilístics que apareixen de manera regular en els documents de l'Administració autonòmica catalana que hem tingut oportunitat d'examinar entre 1983 i 1995 a la Secció de Llengua Catalana de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya -fins a la reestructuració orgànica de l'Esco-Page 16la de finals de 1994, Secció d'Estudis de Llengua Catalana i Llenguatge Administratiu-, que és la unitat de l'Escola que s'ocupa de l'organització, seguiment i avaluació dels cursos de llenguatge administratiu.

2.1. L'estructura dels documents

L'estructura d'un document és un aspecte essencial de la seva eficàcia comunicativa, fins al punt que un organisme assessor tan rellevant en l'aplicació dels plantejaments de l'anglès accessible (Plat» English) a la normalització documental d'institucions i empreses com el Document Design Center de Washington ha formalitzat els passos que cal seguir a l'hora de dissenyar documents funcionalment òptims.12

El disseny acurat d'un document requereix la caracterització prèvia i precisa del destinatari: cal saber, per exemple, si aquest és únic o plural, quina és la seva competència lingüística i com ha de reaccionar en rebre el document -constestant-lo, fent un tràmit determinat, etc.

També s'han de tenir en compte les previsions del marc legal que regula la relació entre l'emissor del document i el seu destinatari i el fet que el document s'hagi d'integrar o no en un conjunt de documents -un expedient, per exemple- o s'hagi de consultar sovint, ja que això imposarà restriccions quant a la seva extensió o al format de paper en què s'ha de redactar.

En funció de tots aquests elements, s'han de seleccionar els continguts del document, ordenar-los amb vista a facilitar-ne la comprensió i expressar-los amb les fórmules lingüístiques més idònies; i s'han de triar, així mateix, els recursos gràfics {tipus de lletra, espais blancs, espais d'interlineat, posició dels marges, subratllats, negretes, etc.) que confereixin al document la consistència visual necessària per complir la seva finalitat.

Considerats des d'aquesta perspectiva, la funcionalitat estructural dels documents de l'Administració estatal és, encara, més aviat escassa o directament nul·la. En els estadis inicials de funcionament de l'Administració autonomica catalana, aquesta manca de funcionalitat es va traslladar als documents redactats en català, que reproduïen gairebé tots els defectes estructurals dels documents administratius castellans que els servien de referent.

Un element estructural que es va normalitzar d'entrada va ser la forma d'escriure la data í la situació d'aquesta en els documents. Per convenció, la data no es considera una frase -no es tanca, doncs, amb un punt-, s'es-Page 18criu sempre després de punt i a part i l'ordre de les informacions que hi figuren és el següent: localitat, dia (escrit en xifres), mes (escrit amb minúscula inicial), any (escrit sense cap punt que separi el miler de la centena). (Barcelona, 1 d'octubre de 1995, per exemple).

En els documents de correspondència administrativa (oficis, cartes, convocatòries de reunió), en el quals té més importància la data del registre de sortida que la que porta el document, la data, arran d'una recomanació del Consell de Disseny de la Generalitat, se situa al final de tot del document; en la resta de documents (sol·licituds, certificats, informes, propostes de resolució i resolucions), es posa abans de la identificació funcional de la persona que els signa.

L'estructura dels documents amb què els administrats inicien un procediment administratiu, les sol·licituds -les instàncies, d'acord amb la terminologia prèvia a la Llei 30/1992-, es va normalitzar entre 1983 i 1987, aproximadament.

Abans de 1983, les instàncies adreçades a òrgans de l'Administració estatal se solien dirigir -i no pas per imposició legal, sinó per costum- al titular de l'òrgan administratiu que les havia de tramitar i portaven, per tant, fórmules de salutació i comiat de caràcter retòric. A més, des d'un punt de vista de localització visual de la informació, el bloc de fets que donaven suport a la petició que s'hi feia no es distingia clarament de la petició pròpiament dita.

Per a les instàncies redactades en català es va fixar i es va generalitzar ben aviat una estructura que prescindeix de les fórmules de salutació i de comiat -atès que, d'acord amb els preceptes legals que en regulen el contingut, aquests documents s'han d'adreçar a l'òrgan corresponent i no al titular d'aquest- i amb una separació clara entre un bloc de fets, que es presenten en paràgrafs independents i numerats, i la petició concreta.

Entre els mateixos anys, es va fixar, també, l'estructura dels oficis i certificats. Atès el caràcter estrictament oficial dels oficis, en les comunicacions dels òrgans administratius amb els ciutadans aquests documents incorporen opcionalment una combinació de fórmules de salutació i comiat expressament formal (Senyor/a; atentament), però no en porten cap en les comunicacions de tràmit entre òrgans administratius. Es va decidir, a més, d'agrupar les dades referents al document (la data, el número de referència de l'òrgan emissor del document -o r/n- i el número de referència d'un document rebut prèviament -o r/v-) i les relatives al destinatari en dos blocs independents.

Pel que fa als certificats, encara que en un primer moment es van seguir les pautes estructurals dels documents escrits en castellà, en els quals noPage 18destaquen visualment els fets que s'hi acrediten i la data queda integrada en la fórmula final de certificació, durant el 1983 i el 1984 es va generalitzar en l'Administració de la Generalitat de Catalunya un model de certificat en què el nucli del document destaca clarament de la resta i els fets s'hi consignen, quan n'hi ha més d'un, en paràgrafs separats i numerats.

L'estructura de les convocatòries de reunió dels òrgans col·legiats era, al principi, força confusa: les dades de la reunió no es presentaven agrupades, la posició de l'ordre del dia i la del bloc d'informació corresponent a la previsió d'una segona convocatòria de l'òrgan o a l'exigència que els membres d'aquest justifiquessin la inassistència a la reunió variava; l'ordre del dia tan aviat se situava a dalt del document, abans del nucli, com al marge esquerre d'aquest o en el nucli mateix i les dades relatives a una segona convocatòria acostumaven de precedir la identificació de la persona que signava el document.

Fou també en els anys 1983 i 1984 quan es va normalitzar l'estructura d'aquests documents. Es decidí que, atenent al grau de formalitat de la relació entre els membres de l'òrgan, poden adoptar un to d'ofici o de carta; que les dades de la reunió han d'anar juntes en una seqüència lògica (dia/hora/lloc); que l'ordre del dia, llevat dels casos en què sigui molt extens, s'ha de consignar a continuació d'aquestes i que 1 :s referències a una segona convocatòria de l'òrgan o a la necessitat de justificar o excusar l'assistència a la reunió han d'anar després de la identificació funcional i nominal de qui signa el document, ja que s'han de considerar a priori com a excepcionals tant el fet que la reunió es faci en segona convocatòria com que algun membre de l'òrgan no hi assisteixi.

Tanmateix, les innovacions estructurals més importants s'han produït en les actes, els informes i les resolucions, però no s'han consolidat encara del tot a causa de la inèrcia de les persones que els elaboren a abandonar definitivament les estructures fixades per a aquests documents en la pràctica de les administracions estatal i local.

Pel que fa a les actes de reunió d'òrgans col·legiats, a partir de 1986 s'abandona el model tradicional seguit fins aleshores -l'acta tenia la pretensió de reflectir amb exhaustivitat i literalment tots els esdeveniments d'una reunió, per irrellevants que fossin, i adoptava una mena d'estructura contínua dins de la qual resultava difícil localitzar informacions concretes, com ara qui havia assistit a la reunió o els acords presos- i es passa a un model d'acta esquemàtica -més fàcil, per tant, d'arxivar i consultar-, estructurada en blocs encapçalats per epígrafs informatius (identificada de la reunió/sessió, assistents, ordre del dia, desenvolupament de la sessió, acords, documents annexos), i amb un sistema coreferent de numeració entre cadaPage 19punt de l'ordre del dia i el bloc del desenvolupament de la sessió on es tracta, que permet de localitzar sense entrebancs qualsevol informació.

Quant als informes, les propostes de resolució i les resolucions, s'ha seguit fins fa poc temps -sense que el marc legal que fa referència a la documentació administrativa bo exigís- el mateix model estructural que fan servir en l'elaboració d'aquests documents les administracions que actuen en castellà. Es tracta d'un model encarcarat, imitatiu de l'estructura prevista en les lleis d'enjudiciament civil i criminal per a les sentències judicials, en el qual els fets que es tenen en compte a l'hora de resoldre un procediment s'introdueixen amb d mot resultant i els fonaments de dret que s'hi apliquen amb considerant, mots que, sovint, se substitueixen respectivament per vist i atès, a causa de la incomoditat estilística que en català provoca començar a redactar amb gerundis.

El 1986 es va proposar una estructura més racional, que prescindeix de mots introductoris per a fets i fonaments de dret, i en la qual es presenta la informació dividida en blocs coherents í independents per mitjà d'uns epígrafs: identificació de i'expedient, fets, fonaments de dret i conclusions (en el cas dels informes), proposta de resolució (en el de les propostes) i resolució (epígraf que encapçala la part dispositiva de les resolucions).

Respecte de les resolucions, volem fer notar que la Llei 30/92, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, en imposar com a requisit de contingut de les resolucions l'anomenat «peu de recurs» -l'esment del tipus de recurs que la persona afectada per una decisió administrativa desfavorable pot interposar-hi en contra, l'òrgan davant del qual l'ha de presentar i el termini de què disposa per fer-ho- ha introduït un element nou en l'estructura d'aquests documents.

Tot i que hem constatat durant els primers anys d'aplicació de la Llei que els operadors jurídics han tendit a incorporar el peu de recurs com a element final de la part dispositiva de la resolució, considerem més pertinent d'incloure'l com a paràgraf a part després de la part dispositiva i immediatament abans de la data, atès que es tracta d'una informació de tràmit que no deriva de la voluntat de l'òrgan resolutori.

2.2. Aspectes relacionals

En els estats democràtics, l'Administració pública és al servei dels ciutadans, i la impersonalitat i la formalitat són, com ja s'ha dit, trets inherents a les situacions comunicatives que es produeixen en el decurs de l'activitat administrativa.

Page 20

La proposta d'aplicar el tractament personal de vós -que és el tractament tradicional de respecte en català- al destinatari o a la destinatària de qualsevol comunicació escrita de l'Administració de la Generalitat de Catalunya và constituir la primera manifestació d'aquesta concepció impersonal, formal i respectuosa de la relació administrativa i va reeixir immediatament tant en la documentació de l'Administració autonòmica com en la de la local. Així mateix, es va tractar de preservar des del primer moment la documentació administrativa redactada en llengua catalana d'un seguit de fórmules i elements lingüístics presents en documents administratius escrits en castellà que denoten una relació anacrònica i preconstitucional de subordinació entre l'Administració pública i els ciutadans.

Per influència del castellà era, doncs, relativament freqüent de veure en les instàncies abans de 1984 formes verbals humiliants com suplica, que servia per introduir la petició concreta que s'hi feia, o fórmules de comiat amb valor afalagador -perquè s'adreçaven a algú a qui no es coneixia de res- com Mercè que espera d'obtenir de la vostra amabilitat, la qual representava l'adaptació al català de la castellana Gracia que espera obtener del recto proceder de V.I., cuya vida guarde Dios muchos anos. Anàlogament, apareixia en els oficis la fórmula de comiat, calcada del castellà, Visqueu molts anys i al final d'informes o de propostes de resolució de l'Administració local la fórmula No obstant això, la Corporació acordarà el que consideri/cregui pertinent/adient/convenient, construcció afalagadora i supèrflua, per mitjà de la qual qui havia elaborat l'informe o la proposta recordava a l'òrgan resolutori les seves funcions. Tampoc no era estrany de trobar a l'inici d'informes emesos per òrgans consultius expressions ampul-loses i retòriques del tipus El tècnic que subscriu té l'honor d'informar, amb les quals el mateix autor del document exaltava, absurdament, la importància de les seves tasques habituals.

A causa de la influència castellana, sovintejaven també en instàncies i oficis tractaments protocol·laris d'ús generalitzat per la pràctica de les administracions estatal i local {il·lustre, il·lustríssim/a, excel·lentíssim/a o magnífic/a), que representaven una romanalla de la relació entre l'Administració i els súbdits en l'estat absolutista i que, en tot cas, col·lisionaven amb el to de civilitat propi d'aquesta mateixa relació en un estat democràtic. Aquesta mena de tractaments, que, en ocasions, s'aplicaven a càrrecs als quals, d'acord amb el marc legal, no els pertocava (els directors generals, per exemple), apareixien en un mateix document a l'inici, al final i, fins i tot, en la forma abreujada (v.i. o v.e.), a l'interior d'aquest.

Probablement, a la primeria dels vuitanta, la sensibilitat per aquestes qüestions d'una Administració que, com la de la Generalitat, començava aPage 21funcionar aleshores va fer que la recomanació d'eliminar de la documentació administrativa les fórmules que hem esmentat i de restringir l'ús dels tractaments protocol·laris als casos establerts en disposicions legals o reglamentàries (el tractament d'honorable per als consellers de la Generalitat o el d'il-lustríssim/a per a alcaldes i alcaldesses, per exemple) fos rebuda amb força menys-hostilitat de la que seria previsible en el cas d'una Administració amb usos secularment arrelats quant a aquests aspectes.

En tot cas, a partir de 1985, resultava ja força improbable de trobar algun dels elements que acabem d'esmentar en els documents administratius de l'Administració autonòmica.

2.3. Usos verbals

A fi de garantir l'eficàcia de la comunicació amb els ciutadans, els òrgans administratius han de redactar els seus documents en un estil directe, cosa que comporta l'ús preferent de la veu activa -i, dins d'aquesta, el de formes del present d'indicatiu de primera persona del singular o de segona del plural, per tal d'explicitar amb claredat les accions que duen a terme, respectivament, l'emissor i el receptor d'un document- i una utilització controlada i més aviat residual de la subordinació.

L'estil administratiu castellà prefereix la veu passiva a l'activa i es caracteritza, sobretot, per un abús de la subordinació associat a una utilització escassa i inadequada del signes de puntuació -en els textos, no s'hi fan servir prou, ni bé, el punt i el punt i coma-, cosa que provoca l'aparició de paràgrafs excessivament llargs, dins dels quals els problemes de concordança entre els pronoms i els substantius a què es refereixen entrebanquen encara més la comprensió de textos i documents.

Per raons de funcionalitat, la redacció administrativa en llengua catalana va adoptar des del principi dels vuitanta un estil de redacció directe, que passa per la neutralització progressiva d'un seguit d'usos verbals d'influència castellana, com ara la passiva pronominal amb subjecte agent -resulta incongruent d'afegir l'agent del procés verbal a una construcció que serveix, justament, per no indicar-lo-, els gerundis especificatius -equival a un adjectiu i és incorrecte en català- i copulatiu -expressa una acció posterior a la del verb principal i és normativament incorrecte tant en català com en castellà- í les construccions de verb semànticament buit seguit d'un infinitiu o d'un substantiu derivat d'un verb (nominalització).

Abans de comentar els aspectes que acabem d'indicar, voldríem referir-nos, però, a la forma del verb resoldre que introdueix la part dispositivaPage 22d'una resolució administrativa: és a dir, la part del document que conté les decisions concretes que l'òrgan resolutori pren en un assumpte determinat i que afecten la situació jurídica prèvia de la persona o persones interessades en el procediment.

En l'acció de resoldre es donen les condicions contextuals pròpies dels anomenats enunciats performatius:13 l'òrgan resolutori que pronuncia l'enunciat està investit de l'autoritat per fer-ho, perquè té atribuïda normativament la competència per resoldre; hi ha una institució, l'Administració pública, que garanteix el compliment de l'enunciat; i l'enunciat confirma o modifica la situació jurídica de la persona o persones afectades per la decisió administrativa.

Sobre la base de les consideracions precedents, i amb el pròposit de propiciar una substitució a mig termini de la fórmula d'influència castellana usada tradicionalment, pels volts de 1987 es va proposar el performatiu resolc-un enunciat performatiu diu i, alhora, fa; és a dir, enuncia un acte que, pel sol fet d'haver estat enunciat, es considera realitzat- com a fórmula alternativa, però preferent, a he resolt, atès que aquesta forma de pretèrit indefinit no es pot entendre com un performatiu, perquè ja dóna per fet l'acte que introdueix canvis en la realitat jurídica de les persones afectades per la decisió administrativa. No obstant això, val a dir que aquest procés de substitució d'una fórmula per l'altra encara continua a hores d'ara.

El mateix podríem dir quant a l'abandó en els documents administratius de les passives pronominals amb subjecte agent («per l'interventor habilitat s'ha emès un informe que acredita que hi ha consignació suficient per atendre aquestes despeses en el pressupost de 1992») per construccions actives («l' interventor habilitat ha emès un informe ...»); dels gerun-dis de posterioritat («el president aixeca la sessió, convocant els membres de la mesa de contractació a l'acte d'obertura de les proposicions econòmiques ...») per frases copulatives («el president aixeca la sessió i convoca els membres ...»); del gerundi especificatiu («el secretari dóna compte d'un escrit comunicant l'atorgament de la subvenció que l'Ajuntament va sol·licitar) per oracions de relatiu («el secretari dóna compte d'un escrit en què es comunica l'atorgament ...»); o de les construccions de verb semànticament buit seguit d'infinitiu o d'una nominalització («el secretari informa que l'Ajuntament ha procedit a trametre/ ha tramès els comunicats de fi d'obra esmentats al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, per tal dePage 23procedir al cobrament de les subvencions/ cobrar les subvencions que aquest Departament va concedir a l'Ajuntament »).

Un altre aspecte en el qual s'ha incidit amb un èxit més aviat discret en el període de temps que considerem ha estat el de l'ús transitiu dels verbs acompanyar («acompanyar el certificat x»), informar («informar favorablement el projecte»), dictaminar («dictaminar la qüestió») i recórrer {«recórrer una resolució administrativa/la resolució recorreguda») amb un valor semàntic al qual correspon, d'acord amb el diccionari, el règim intransitiu: annexar un document a un altre {«acompanyar la sol·licitud amb el/del certificat x»), emetre informe o dictamen sobre alguna cosa («informar favorablement sobre el projecte/ dictaminar sobre la qüestió») i presentar un recurs contra una resolució («recórrer contra una resolució/la resolució objecte de recurs»).

Es tracta, en tots els casos, de recursos lingüístics tan arrelats en l'expressió escrita del funcionariat de formació jurídica castellana que treballa a les administracions públiques de Catalunya que trigaran força temps a desaparèixer de la documentació administrativa en llengua catalana.

2.4. La neutralització dels usos sexistes

El fet que l'Administració pública s'adreci al conjunt de la població -a les ciutadanes i als ciutadans, per tant- i que el seu comportament lingüístic amb relació als usos sexistes tradicionals tingui una influència important en l'evolució dels usos socials en aquesta qüestió obliguen l'Administració a adoptar una actitud coherent i exemplar a l'hora d'eliminar les formes sexualment discriminatòries de la documentació administrativa.

Al llarg dels anys vuitanta, en llengües de prestigi i projecció internacionals com l'anglès14 o el francès15 s'ha produït un procés de reflexió relatiu a la fixació dels criteris de revisió dels usos lingüístics tradicionals de caràcter sexista. En general, els estudiosos d'aquestes qüestions són favorables a una actitud intervencionista en favor de la feminització del noms de professions i càrrecs, que reforci la tendència natural dels parlants d'una llengua a crear espontàniament les formes femenines corresponents a laPage 24realitat de la incorporació de la dona al món del treball i a tots els àmbits de la vida pública.

Pel que fa al castellà, Álvaro García Messeguer presenta a Lenguaje y discriminación sexual16 un seguit de trets que reflecteixen la posició discriminatòria de la dona en la llengua castellana: per exemple, el caràcter alhora genèric i específic del masculí -el femení només és específic-, la formació del plural a partir del masculí (los padres) i tractaments de cortesia per a la dona basats en la dependència de l'home (señora, señorita).

La presència de formes discriminatòries és un tret força general en el conjunt dels usos de la llengua castellana i no se circumscriu a l'àmbit administratiu, en el qual es troben, per cert, models impresos de sol·licitud amb formes exclusivament masculines (nacido en en lloc de nacido/a en, el interesado, domiciliado, etc.) en espais buits destinats a ser emplenats o caselles específiques per a consignar-hi la professió del pare, però no n'hi ha cap per a la de la mare.

Tanmateix, hom pot constatar una sensibilitat creixent per aquestes qüestions, que es manifesta, per exemple, en la modificació, en l'edició de 1992, de les entrades corresponents a professions i càrrecs en el Diccionario de la lengua española, de la Real Academia Española (abogado/a, arquitec-to/a, presidente/at etc), en publicacions de la mateixa Administració estatal, com ara el capítol dedicat al «Uso no sexista del lenguaje administrativo» en el Manual de estilo del lenguaje administrativo,17 o, més recentment, en la promulgació de l'Ordre del Ministeri d'Educació i Ciència, de 22 de març de 1995, per la qual s'adequa la denominació dels títols acadèmics oficials a la condició masculina o femenina de qui els obtingui.

Les formes discriminatòries presents en la legislació administrativa estatal de caràcter bàsic aplicable a Catalunya (el interesado, el recurrente, el afectaio, etc.) i en els documents de l'Administració central que han servit de referent als de l'Administració autonòmica han exercit una pressió constant sobre el procés de fixació dels criteris per evitar la discriminació sexual en el llenguatge administratiu català, la qual no ha estat, però, prou determinant com perquè en els documents administratius se seguissin les pautes sexistes pròpies del castellà.

En el cas del català, tant els especialistes18 com les institucions han seguit molt de prop l'evolució del tractament d'aquestes qüestions en el llen-Page 25guatge jurídic anglès i, atesa la proximitat entre les llengües, en el francès, i han dedicat una atenció especial a la fixació de criteris operatius per a la feminització de càrrecs i professions en els documents i els textos normatius.

L'aplicació del tractament de vós als destinataris de qualsevol comunicació de l'Administració autonòmica -en no fer distinció de gènere en la segona persona, permet d'evitar les marques de gènere en el moll dels documents- i la decisió d'adoptar el tractament de cortesia de senyora per a la dona, simètric al de l'home (senyor), prescindint del de senyoreta, van ser les primeres manifestacions de la preocupació a què al·ludíem en el paràgraf precedent.

Una mostra posterior de la voluntat institucional de consolidar uns usos lingüístics no discriminatoris en la documentació administrativa ha estat el text Indicacions per evitar la discriminació per raó de sexe en el llenguatge administratiu, elaborat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, amb la participació de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, i editat per la Comissió Interdepartamental de Promoció de la Dona de la Generalitat de Catalunya. Aquesta publicació proposa un seguit de criteris per a la feminització de noms i càrrecs i tracta de sistematizar, per mitjà d'exemples concrets, les situacions a què es poden aplicar, algunes de les quals referim a continuació.

En models impresos de sol·licitud, amb espais buits i aïllats que hauran d'emplenar homes i dones amb les seves dades específiques, o en l'encapçalament de documents de correspondència adreçats indistintament a homes i dones (oficis externs, cartes, convocatòries de reunió), és útil d'u-tilitzar-hi formes de masculí amb la desinència femenina separada per una barra: senyor/a, nascut/uda, alumne/a, domiciliat/'ada, professor/a, etc; si hom vol evitar-hi, però, qualsevol marca de gènere, és millor de posar-hi, simplement: nom, lloc de naixement o natural de, domicili, etc. En canvi, en el nucli d'aquests mateixos documents i en textos normatius, on una presència sistemàtica d'aquestes formes dobles entrebancaria considerablement la lectura, és convenient de fer-hi servir genèrics per referir-se a col·lectius de persones: el funcionariat, l'alumnat, el professorat, la persona interessada, etc. Quan aquest recurs no sigui possible, s'ha d'optar per l'ús de la forma masculina i la femenina unides: els diputats i les diputades, els candidats i les candidates, solució de la qual trobem exemples en la documentació jurídica medieval.19

Page 26

Els noms de càrrecs associats als de les persones que els ocupen s'han de feminitzar sistemàticament quan escaigui (director/a general, secretari/ària general, el/la cap de Servei), i en cap cas no s'hauria d'utilitzar el masculí en referències a persones de sexe femení (el director general, senyora X).

En les referències a càrrecs en disposicions normatives de manera independent a les persones que els exerceixen, es pot substituir la denominació del càrrec perla de l'òrgan (La Direcció General de ... en comptes de El director general de ...), per bé que pot haver-hi casos en què sigui oportú de combinar aquesta solució amb la de consignar unides la denominació masculina i femenina d'un càrrec (per exemple: La presidència de la Comissió y, l' ocuparà/l' exercirà el secretari o la secretària general del Departament z en lloc de Elpresident de la Comissió Y serà el secretari general del Departament z).

En tots els casos, la utilització reeixida d'aquestes solucions requereix imaginació i sentit estètic del text. En la documentació escrita de l'Administració de la Generalitat de Catalunya corresponent al període de temps que considerem, hem constatat, tanmateix, un grau d'incoherència notable i una certa arbitrarietat subjectiva en l'aplicació d'aquestes recomanacions a la redacció dels documents.

2.5. La terminologia

La terminologia administrativa és el resultat de la inserció de les terminologies específiques dels diversos sectors en què intervé materialment l'Administració pública (l'economia, la sanitat, l'educació, el medi ambient, les telecomunicacions, les obres i els transports públics, els processos electorals, etc.) en una matriu terminològica de caràcter jurídic, que té a veure, essencialment, amb el règim jurídic de les administracions públiques (principis organitzatius, classes d'òrgans, principis generals d'actuació, producció i eficàcia dels actes administratius), el procediment administratiu, la contractació administrativa, l'expropiació forçosa i la funció pública.

De tots els elements relacionats amb la redacció administrativa en llengua catalana a què fem referència en aquest treball, la terminologia és, potser, l'àmbit on la influència castellana es manifesta amb més intensitat i resulta més difícil de contrarestar.

En efecte, el conjunt de termes continguts en la normativa legal i reglamentària de caràcter estatal que han d'aplicar les administracions públiques que actuen a Catalunya comporta un esforç terminològic d'adaptacióPage 27continu per a una administració que, com la de la Generalitat de Catalunya, té el català com a llengua pròpia i que, per tant, ha d'arbitrar els mecanismes necessaris per establir les fornies catalanes dels termes castellans,

La cosa es complica encara més si hom té en compte que, en les primeres etapes de funcionament de l'Administració autònoma catalana, les persones que hi treballaven s'esforçaven a fer servir un tecnolecte en un estat d'elaboració encara incipient sense conèixer prou bé el català estàndard.

Per aquesta raó no és gens estrany de trobar en documents administratius de la Generalitat de Catalunya d'abans del 1987 un seguit de termes traduïts literalment del castellà, que o bé són inexistents en català o bé s'usen d'acord amb l'accepció semàntica que tenen en aquella llengua, la qual no coincideix, però, amb la que figura en els diccionaris catalans normatius. Així, per exemple, les deficiències se «subsanaven» en lloc d´ esmenaries; els càrrecs s '«ostentaven», es «desenvolupaven», en comptes d´ ocupar-los o exercir-los; les lleis «contemplaven» supòsits en lloc de preveure´ls o tenir-los en compte; els documents es presentaven dins del «plac», no dins del termini, previst i hom feia l'«acusament de rebuda» en comptes del jus-tificant de recepció dels documents rebuts; un acte administratiu s'executava per «via d'apremi» en lloc de per via de constrenyiment, etc.

Semblantament succeïa en el cas de frases fetes com: «a la major brevetat possible» {al més aviat possible, com més aviat millor), «en el seu cas» {si escau, si s'escau, si és el cas, segons els contextos), «en el seu defecte» (si no n'hi ha, quan no n'hi hagi), «quan procedeixi» [quan escaigui, quan sigui procedent), «en temps i forma» {dins del termini i en la forma escaient).

En el procés de fixació de la terminologia administrativa en llengua catalana ha estat decisiva la tasca de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu (cala), creada per Decret de 13 de febrer de 1986, i en la qual han col·laborat juristes i lingüistes amb vista a la formulació de propostes terminològiques i a l'establiment de convencions sobre abreviatures, ús de majúscules i minúscules,20 ús de tractaments, criteris de traducció en els textos administratius, maneres d'evitar discriminacions per raó de sexe, models de documents, etc.

El Ple d'aquesta Comissió adopta acords sobre terminologia i fraseologia, que sotmet després al criteri del Consell Supervisor del termcat (Centre de Terminologia de Catalunya) per a la seva aprovació definitiva, si és el cas. Posteriorment, aquests acords es publiquen en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, en forma de resolució vinculant de la DireccióPage 28General de Política Lingüística per a tots els òrgans de l'Administració de la Generalitat.

En tot cas, aprofitant els recursos de derivació, habilitació, composició i creació de neologismes de significat -atribució d'un contingut semàntic nou a un terme que ja existeix en la llengua general o en un altre llenguatge d'especialitat- habituals de la llengua, tenint en compte, sempre que ha estat possible, les formes amb què altres llengües pròximes al català (francès, castellà, italià) o amb una projecció internacional destacada (anglès, alemany) expressen un determinat concepte, i sense perdre de vista, quan n'hi ha hagut, les formes usades antigament en català per designar el mateix concepte o un altre de molt proper,21 la cala ha anat resolent de manera satisfactòria -llevat de casos especialment conflictius com, per exemple, el de jefatura-22un volum significatiu de problemes terminològies.

No obstant això, no podem deixar de remarcar que, entre 1986 i 1995, la presència en la documentació de l'Administració autonòmica dels termes aprovats pel termcat a proposta de la cala ha estat més aviat escassa, cosa que revela una difusió insuficient23 i poc operativa de la feina enllestida en el període esmentat per aquest organisme assessor. Esperem, però, que la publicació del Lèxic administratiu, que prepara des de fa anys l'Escola d'Administració Pública de Catalunya en col·laboració amb el Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, contribuirà a generalitzar a mig termini l'ús dels termes fixats fins ara.

3. Perspectives de futur

Com s'ha dit, entre 1981 i 1995, el procés d'establiment i fixació del llenguatge administratiu en llengua catalana s'ha esdevingut paral·lelament al de modernització dels llenguatges jurídics d'algunes llengües del nostre entorn cultural i polític immediat.

Page 29

És de preveure, doncs, que el llenguatge administratiu català continuï evolucionant seguint les pautes de racionalització, simplificació i adequació als canvis socials que han caracteritzat la renovació dels llenguatges jurídics en anglès i francès i sense perdre de vista les transformacions que, en el mateix sentit, es produeixin en els tecnolectes jurídics de les llengües dels països de la Unió Europea.

En tot cas, el que sí és esperable a curt termini és la generalització en la documentació administrativa de la Generalitat de Catalunya del seguit d'usos estilítics que hem referit en aquest treball i un grau d'implantació d'aquests usos en la documentació administrativa dels ajuntaments considerablement superior al que s'hi constata ara.

Convé subratllar, a més, que la tendència a la introducció en la pràctica administrativa de programes informàtics amb models estandarditzats de documents condicionarà de forma no negligible la feina de redacció de textos, la qual quedarà limitada a escriure les dades específiques en cada cas, amb un esforç de redacció mínim. Aquesta tendència conduirà, així mateix, a una unificació documental a mig termini i contribuirà de ben segur a la consolidació definitiva dels usos lingüístics que hem exposat.

De tota manera, de cara al futur, de tots els aspectes que tenen a veure amb el grau de maduresa que a hores d'ara ja ha assolit el llenguatge administratiu en llengua catalana, voldríem destacar el que al nostre entendre resulta més interessant. Es tracta de la revisió de la documentació processal a la llum dels criteris de racionalització estructural i simplificació estilística que s'apliquen en la documentació administrativa, revisió que, sens dubte, facilitarà l'exercici de les seves comeses als professionals del dret que intervinguin en processos judicials que es duguin a terme en llengua catalana.

A l'hora de revisar els documents processals des del punt de vista de la seva funcionalitat comunicativa, cal tenir en compte, però, que la comunicació entre les parts litigants i els òrgans judicials no s'estableix directament, sinó per mitjà dels operadors jurídics que les representen, els quals posseeixen un domini del tecnolecte jurídic equiparable al dels titulars dels òrgans judicials. Aquest fet comporta una expressió tecnolectal més elaborada en els documents processals que en els administratius i que el nivell de formalitat dels primers sigui, en tots els casos, superior al dels segons, que s'adrecen al ciutadà sense intermediaris.

Tenint ben presents les consideracions anteriors i les previsions de contingut que estableix el marc legal per ais documents processals, la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu ha assumit des de fa dos anys la tasca de fixació de l'estructura i els criteris de redacció d'un seguit de do-Page 30cuments processals (la demanda, la querella, la denúncia, l'escrit de recurs d'interposició de recurs contenciós administratiu, l'escrit de proposició de proves, la provisió, etc.) i, a hores d'ara, ja ha difós24 una proposta d'estructura i de criteris de redacció per a la demanda i la denúncia.

Aquesta proposta es refereix a l'ordenació dels continguts dels documents esmentats en blocs homogenis í independents (identificació de l'òrgan jurisdiccional a què s'adreça la denúncia o la demanda, dades de la persona denunciant o mandatària o dades de la part demandant i del procurador o la procuradora, formulació de la denúncia o la demanda, fets, fonaments de dret, petita, altressís, etc); a les formes específiques que introdueixen algun d'aquests blocs (denuncio, en la formulació de la denúncia; manifesto, exposo o formulo, en la de la demanda); al caràcter optatiu de les fórmules finals de la demanda (Ho demano en justícia o Això que demano és de justícia) o la inclusió de certs continguts en un lloc o altre del document (en la demanda, la petició de devolució de l'escriptura de poder pot figurar a continuació de la fórmula en què el procurador o la procuradora afirma que té poders suficients per representar la part demandant o consignar-se, individualitzada, en un altressí); i, també, a recomanacions sobre la supressió o la forma de determinades expressions (s'aconsella de prescindir de en la forma o de la manera més procedent en dret, perquè es considera supèrflua, i de substituir, atès el seu caràcter reiteratiu, en nom i representació de per en nom de, en representació de o procurador/a de).

Pensem que, en moments com els actuals, en què la transferència del personal del Ministeri de Justícia que treballa a Catalunya a la Generalitat sembla imminent, aquesta línia de treball, que recolza en l'experiència adquirida en el camp de la documentació administrativa al llarg d'aquests catorze anys, i que és complementària de la feina d'assessorament lingüístic que duu a terme la xarxa de dinamitzadors vinculada al Departament de Justícia de la Generalitat als diversos jutjats de Catalunya, contribuirà a mig termini a la plena normalització de l'ús del català en tots els àmbits de l'activitat jurisdiccional.

----------------------------------------

[1] Vid. Rostilav Kokourek, La langue française de la technique et de la science, Wiseba-den (Brandsdetter), 1982, pàgs. 16-18.

[2] Vid, Carles Duarte i Anna Martínez, «Posición del lenguaje jurídico entre los lengua-jes de especialidad», dins de El lenguaje jurídico , A-Z Editora SA, Buenos Aires 1995, pàgs. 31-35.

[3] Vid. Carles Duarte i Anna Martínez, ibidem, pàg. 33.

[4] Vid. Carles Duarte i Montserrat, «Els llenguatges d'especialitat», Revista de Llengua i Dreí, núm. 14, Escola d'Administració Pública de Catalunya, juliol 1990, pàg. 98.

[5] Recordem, en aquest sentit, la Llei 7/1983 de normalització lingüística a Catalunya, i els decrets i la circular que concreten l'abast d'alguns dels seus preceptes i que regulen l'ús de les llengües oficials per part de l'Administració de la Generalitat i l'Acord de 29 de maig de 1985 entre el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i l'Audiència Territorial de Barcelona sobre la catalanització de l'Administració de Justícia; la Llei 4/1983 d'ús i ensenyament del valencià i la Llei 3/1986 de normalització lingüística a les Illes Balears.

[6] Hi ha dues fites rellevarits en la renovació del llenguatge administratiu castellà en el període de temps a què es refereix aquest treball. La primera va ser la promulgació de l'Ordre de la Presidència del Govern de 7 de juliol de 1986, per la qual es regula la confecció de material imprès i s'estableix l'obligatorietat de consignar determinades dades en les comunicacions i escrits administratius. Aquesta contribució de caràcter normatiu incorporava en la documentació administrativa de l'Estat alguns dels elements estructurals propis dels llenguatges administratius més evolucionats i representava un signe revelador de la voluntat de l'Administració central d'avançar decididament cap a una actualització del llenguatge administratiu castellà. I, la segona, va ser l'edició, amb caràcter en aquell moment experimental, del Manual de estilo del lenguaje Administrativa (Ministerio para las Administraciones Públi-cas, Madrid 1990), publicació que vingué a omplir el buit posat en relleu a les propostes d'acció del II Seminario sobre administración y lenguaje (1987) pel que fa a publicacions d'aquesta mena en llengua castellana.

[7] Vid. Luciana Calvo Ramos, «Algunos caracteres del lenguaje administrativo castella-no», Actes del Cal.loqui sobre Llengua i Administració, Escola d'Administració Pública de Catalunya, Barcelona 1984, pàg. 95-106.

[8] Per la continuïtat cronològica de la seva producció bibliogràfica en el període de temps que considerem, cal destacar l'aportació de Carles Duarte, autor dels llibres El català llengua de l'Administració (1980), Curs de llenguatge administratiu català (1980), Llengua i Administració (1986 i 1993) i coautor del Formulari de procediment administratiu (1982 i 1989), el Manual de llenguatge administratiu (1994) i Introducció al llenguatge jurídic (1990).

[9] Pel que fa a les unitats administratives que han tingut una participació activa en restabliment i la fixació del llenguatge administratiu en català, cal esmentar: l'Oficina de Català de la Diputació de Barcelona; dins de la Generalitat de Catalunya, el Servei de Publicacions del Parlament, el Servei d'Assessorament Lingüístic de la Direcció Genera] de Política Lingüística, la Secció d'Estudis de Llengua Catalana i Llenguatge Administratiu de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, el Servei de Formació i Suport Idiomàtic del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, l' Oficina de Correcció de Textos i Confecció de Documents de l'Institut Català de la Salut í l'Oficina de Normalització Lingüística del Departament de Justícia; en l'àmbit universitari, el Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, ei Gabinet de Llengua Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Politècnica de Catalunya; el Gabinet d'Ús i Ensenyament del Valencià de la Generalitat Valenciana; els serveis de normalització lingüística dels consells insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa; i el Servei d'Assessorament Lingüístic de la Conselleria d'Educació i Cultura del Govern d'Andorra.

[10] Amb relació a la fixació del llenguatge administratiu, convé destacar la tasca de la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, adscrita a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i integrada per representants d'unitats administratives i universitàries vinculades amb l'estudi del llenguatge administratiu i per juristes i lingüistes que en'formen part a títol individual.

[11] La Revista de Llengua i Dret, editada semestralment per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya des de 1983 i de la qual s'han publicat ja vint-i-quatre números, i el butlletí Llengua i Administració, editat per la Direcció General de Política Lingüística en col·laboració amb l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, amb cinquanta números publicats fins al març de 1994.

[12] Vid. Simply Stated, Document Design Center, Washington DC, juliol de 1981, pàg. 6. 16

[13] Vid. Oriol Camps i Giralt, «Aspectes sintàctics», dins La redacció de les lleis, Escola d'Administració Pública de Catalunya, Barcelona, 1995, pàg. 31-38.

[14] Vid., per exemple, Henriette Dupuis, «Les titres féminins: état de la question en France et au Quebec», Terminogramme, núm. 28 i 30-31, Editeur Officiel du Quebec, Quebec 1985.

[15] Vid., per exemple, «Elimínating Gender Bias in Language», Simply Stated núm. 28, Document Design Center, Washington DC, agost 1982, i FJora Johnson, «Words Between the Sexes», Simply Stated, núm. 31, Washington DC, novembre de 1982.

[16] 2a. edició, Barcelona (Montesnos) 1984.

[17] Manual de estilo del lenguaje administrativo, Ministerio para las Administraciones Públicas, Madrid 1990, pàg. 153-161.

[18] Vid. Carles Duarte, «La discriminació per raó de sexe en ei llenguatge administratiu», a Estudis sobre la llengua, el dret i l'Administració, II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Edicions de la Magrana, Barcelona 1986, pàg. 129-139.

[19] Vid. Carles Duarte, ibidem, pàg. 134.

[20] Vid. Majúscules i minúscules, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Col·lecció Estudis i Propostes, 2a edició, Barcelona 1992.

[21] Vid. Carles Duarte, Josep Ferrer i Ramon Torrents, «L'aprofitament de la documentació medieval en l'establiment del llenguatge administratiu català actual», Revista de Llengua i Dret 4, pàg. 3-9; i Raimon Alatnany, «A dia cert/sabut/adiat», Revista de Llengua i Dre/, 1, pàg. 27-33.

[22] Vid. Antoni M. Badia, «L'establiment del llenguatge administratiu català: de la teoria a la realitat», Revista de Llengua i Dret, 1, pàg. 22-25; i Ramon Torrents, «De la realitat a la teoria: hi ha una filosofia del llenguatge administratiu?», Revista de Llengua i Dret, 2, pág. 59-71.

[23] Les dues resolucions de la Direcció General de Política Lingüística sobre acords terminologies publicades en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC núm, 914, pàg. 3983 i 3984, de 13.11.1987 i núm. 1438, pàg. 2280-2282, de 03.05.1991) no donen compte, ni de bon tros, de totes les propostes terminològiques Fetes a hores d'ara per la cala.

[24] Vid. Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, «Documentació jurídica: la demanda», Llengua i ús, núm. 2, pàg. 41-44, i «Documentació jurídica: la denúncia», Llengua i ús, núm. 3, pàg. 47-49, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1995.