La possessió

AutorAdolfo Lucas Esteve
Páginas55-91

Page 55

I Possessió, detenció i tinença no possessòria
1. Introducció

La possessió es regula en el llibre V del Codi civil de Catalunya, relatiu als drets reals. Els drets reals comporten un poder directe i immediat i és evident que la persona que té la possessió d’un bé té el poder directe i el control immediat sobre aquest bé. Això no obstant, la possessió es configura en el Codi com un fet, no com un dret; per aquesta raó s’estudia en un títol separat, el títol II, abans d’estudiar els drets reals, i està regulada en els articles 521-1 a 522-8 CCCat.

La possessió és la tinença d’una cosa o un dret. Es tracta d’un concepte aparentment senzill: una persona té un bé en el seu poder. És una realitat física i tangible que es pot percebre pels sentits: es veu i es pot tocar. Aquesta tinença material està protegida per la Llei i comporta unes conseqüències jurídiques, ja que la possessió té «com a efecte principal el dret a continuar posseint» (preàmbul) i ningú pot arrabassar la possessió per la força, ni tan sols el propietari. Només es pot privar de la possessió mitjançant les acciones previstes en l’ordenament jurídic.

El posseïdor té el bé. Ara bé, aquesta tinença pot derivar d’un dret sobre el bé (propietat, usdefruit, comodat, arrendament...) o no derivar de cap dret, per exemple una persona que va adquirir la cosa per un títol ineficaç o, fins i tot, un lladre. Per tant, quan parlem de la possessió fem referència a un fet (la tinença material d’una cosa o un dret) i és important estudiar-la amb independència que el posseïdor en pugui tenir dret o no. El fet i el dret són qüestions diferents i, tot i que la possessió pot coincidir amb la propietat (o amb algun altre dret possessori), es poden donar casos de propietat sense possessió i de possessió sense propietat (per exemple, si una persona ha agafat un bé sense permís: el propietari no en té la possessió i l’adquirent és un posseïdor que no en té la propietat).

No obstant això, aquest concepte aparentment senzill es complica ràpidament:

Page 56

  1. D’una banda, el posseïdor té el bé, però no tothom que té un bé n’és posseïdor. La mera tinença pot comportar unes conseqüències jurídiques diferents depenent de la relació de la persona amb el bé. Així, per exemple, una persona és propietària d’una cosa i la posseeix; algú adquireix una cosa pensant que el venedor n’era el propietari i resulta que no l’era; un treballador en l’oficina utilitza les eines de l’empresa; una persona seu a la cadira a casa d’un amic; una persona ha robat una cosa amb violència, etc. En totes aquestes situacions hi ha tinença d’un bé, però la relació de poder amb el bé és diferent i l’ordenament jurídic ofereix diferents conseqüències jurídiques davant de cada situació.

    En aquest sentit, podem distingir entre possessió, detenció i tinença no possessòria. La possessió implica uns efectes màxims (protecció possessòria, usucapió, adquisició dels fruits, presumpcions possessòries i adquisició a non domino), la detenció presenta una situació intermèdia (protecció possessòria) i la tinença no possessòria suposa una situació de contacte amb el bé que no està protegida per l’ordenament jurídic i que no té conseqüències jurídiques. Així doncs, aquell que té un bé en el seu poder no necessàriament n’és posseïdor, sinó que també pot ser qualificat com a detentor o com a simple tenidor.

  2. D’altra banda, el contacte físic amb el bé tampoc no és imprescindible, ja que la possessió no requereix un contacte físic permanent i continu amb el bé. Així, per exemple, també sóc posseïdor del cotxe que tinc al carrer o del meu apartament a la platja on vaig als estius, o de la roba que tinc a l’armari i fa temps que no em poso. Si la possessió es perdés en el moment en què el posseïdor se’n separés un centímetre, estaríem amb un concepte jurídicament inútil, mancat de l’estabilitat necessària i que reduiria la possessió als objectes que estic tocant en cada moment. Per tant, la possessió no requereix un contacte físic continu amb la cosa, sinó que més específicament requereix el poder i el control sobre la cosa. Aquest poder es manifesta en la possibilitat de recuperar el contacte físic amb el bé de manera directa, immediata i autònoma, sense la intervenció d’altres persones.

    La possessió és un poder que s’exterioritza en la forma habitual d’utilització dels béns i la societat respecta la possessió si s’adequa a aquests usos socials. Per exemple, puc deixar el cotxe al carrer, però no puc deixar el meu ordinador al carrer. Així doncs, la possessió és el poder sobre un bé que es manifesta davant els altres en la forma en què la societat reconeix que una persona té poder sobre aquest bé.

    Amb aquestes premisses podem dir que el concepte de la possessió indica una tinença física del bé, però hi ha situacions de tinença d’un bé que no són considerades possessió (estic assegut a l’autobús que em porta però no hi tinc cap poder) i, pel contrari, hi ha situ-acions de possessió que no comporten la tinença física «actual» de la cosa (sóc posseïdor del llibre que estic estudiant i que he deixat sobre la taula de la biblioteca mentre estic fent un cafè). A més, cal recordar que la possessió es refereix a tot tipus de béns, tant corporals com incorporals i, per tant, fa referència a les coses i també als drets patrimonials i els béns immaterials. En conseqüència, ens trobem amb un concepte que sembla senzill, però que ha comportat interminables discussions doctrinals.

    En parlar de la tinença d’un bé hem de distingir entre possessió, detenció i tinença no possessòria.

    Page 57

2. La possessió
2.1. Concepte, característiques i naturalesa jurídica

El concepte de possessió es defineix a l’article 521-1 CCCat com un poder de fet sobre una cosa o un dret, exercit per una persona, com a titular, o per mitjà d’una altra persona. D’aquesta definició en destaca que la possessió és un poder de fet sobre una cosa o un dret, és a dir, és un domini fàctic sobre un bé. Segons LACRUZ BERDEJO, «posesión es la dominación de una cosa que se tiene. Un contacto físico autónomo y visible.» Per a FERRER RIBA, «la possessió és una situació de fet en la qual una persona subjecta un bé a l’acció de la seva voluntat». Així doncs, en totes les definicions hi cal destacar l’existència d’un poder sobre el bé, un poder que implica un control físic i visible.

El sentit etimològic de la paraula «possessió» també ens permet aprofundir en el seu significat. Segons recorda PANERO GUTIERREZ, el terme possessió (–posseir–possidere–possessió–possessio–) deriva de sedere (seure, estar assegut) i del prefix post que prové de posse (poder). Aquest autor considera que «de esta etimología derivan dos notas: que la posesión comporta una relación de hombre-cosa y, al tiempo, una idea de poder, que aquél ejerce sobre ésta.»

Aquest poder de fet és independent dels drets sobre el bé. La possessió és un poder que no necessàriament està vinculat a un dret real o personal que faculti per posseir el bé, ja que solament cal subjecció a la voluntat del posseïdor. En conseqüència, es pot posseir en virtut d’algun títol que faculti a posseir la cosa (per exemple, la propietat), però també es pot posseir sense dret, per exemple quan el títol adquisitiu és ineficaç o en cas de furt. D’aquesta manera, es distingeix entre ius possidendi i ius possessionis: el ius possidendis és la possessió derivada d’un dret real o personal; en canvi, el ius possessionis, és la possessió que no deriva de cap dret real ni personal. La SAP de Barcelona de 18 de maig de 2010 defineix «el ius possessionis... como (un) poder independiente de cualquier clase de titularidad o derecho que pudiera existir sobre la cosa a la que afecta esa situación de poder, frente al ius possidendi, entendido como facultad que integra el contenido del derecho de dominio u otros derechos reales, así como también otros derechos personales que implican normalmente la facultad de poseer». No obstant aquesta distinció, totes dues es consideren possessió i tenen els mateixos efectes jurídics, entre els quals «el dret a continuar posseint» (preàmbul).

La possessió requereix la conjunció de dos elements: el corpus i l’animus, és a dir, la tinença material i la voluntat de tenir el bé. Així doncs, si només hi ha un dels dos elements, el corpus o l’animus, no hi ha possessió.
• Corpus: és la tinença material d’un bé, fet que comporta el poder i el control d’aquest bé. Aquest element deriva directament de la definició de la possessió que ofereix el Codi i que la considera com «un poder de fet sobre una cosa o un dret». La possessió suposa que una persona té el control material i físic d’un bé i que actua sobre aquest bé de forma exclusiva i excloent. Tanmateix, no és necessari un contacte físic permanent amb el bé (en cas contrari, només...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR