L’expressió de la data en català a Mallorca al llarg de la història

La data és la indicació del dia o any en què s’ha esdevingut o s’ha d’esdevenirquelcom, en què s’ha fet alguna cosa, etc. L’any es compta segons una era, en el nostre cas la que comença ambel naixement de Jesucrist o era cristiana i segonsun calendari o sistema de divisió del temps per anys, mesos i dies. A l’època de l’emperador Constantí la data comença a ésser un element imprescindible pera la validesa dels decrets imperials i les cartes de concessió de privilegis.

Dionís el Petit, devers l’any 527, complint l’encàrrec del papa Hormisdesd’establir un procediment per a determinar el dia de Pasqua, prengué el naixement de Jesucrist com a punt de referència en el compte dels anys i el situà a l’any 753 de la fundació de Roma. Aquesta era, però, es començà a implantarsobretot amb el renaixement carolingi.

En el concili celebrat a Tarragona l’any 1180, promogut per Alfons el Cast, l’arquebisbe Berenguer establí com a obligatòria la referència a l’era cristiana a les dates, mitjançant l’expressió Anno Domini. Aquesta era aleshores a Catalunya començava el dia de l’Encarnació, segons el sistema florentí. El canvi d’any s’hi feia el 25de març que venia després del Nadal, i el dia del mess’expressava a través de les calendes, els idus i les nonesromanes. Coincident ambl’any de l’Encarnació, a Catalunya s’emprava l’any del regnat delsreis francs, el qual també fou prohibit per l’esmentat concili de Tarragona de 1180.

[1] a. «Data [III] idus iunii, anno IIII, regnante Karolo glorioso rege» (Tolosa, 11 juny 844, Capitular de Carles el Calb; J. M. Font Rius, Cartas de población y franquicia de Cataluña. I, 1969, doc. 2)

Als documents pontificis la referència temporal també era la coronació de l’emperador, per exemple en un papir del papà Romà al bisbe de Girona (897).

[2] a. «[+Dat . . ] idus octubrias per manum stephani no[m]enculat[oris] [s(an)c(t)ae] s[e]dis apos[t]olica[e] imp(erante) d(om)n(o) [sic] n(ostro) p[ii]ss(imo) p(er)p(etuo) a[ugusto lamberto] [a deo coronat]o magno imp(eratore) anno sexto et p[(ost)c(onsulatus) eius anno . . . .]» (any 897;Teresa Noël i Montserrat Tudela, «Lesbutlles pontifícies en papir de Catalunya», Auriga 46, hivern 2007, 6)

Al Principat, des del segle V i fins a la conquesta franca s’havia emprat l’era hispànica sola, que se seguí usant esporàdicament quan s’implantà l’era cris-Page 45tiana. Per tant, en un període determinat a Catalunya s’empraren alhora treseres. L’era hispànica situava l’any 1 al nostre 38 dC i s’introduïa amb les fórmulesEra millessima, o era de (vegeu les citacions [12] a. i [12] b.).

[3] a. «Incipiunt donationes de Valentia et de termino, facte a domino Jacobo rege Aragonum subEra millesima CCª LXXVª, anno M. CC. XXX. Septimo».(1257, Llibre del Repartiment del Regne de València, vol. 1, foli 1)

2. «Data Gerunde IVº nonas martii era millesima CC.LXX nona» (1270, Libre de franqueses, cod. 43, Girona, Los judíos, I, 208)

   A les Balears i al sud del País Valencià durant la dominació bizantina degué usarse l’era de la creació del món, emprada als primerssegles del cristianisme (ab origine mundi). Segons aquesta era, l’any començava l’1 de setembre i el naixement de Jesúss’havia esdevingut l’any 5509. Després de la conquesta musulmana, però, se seguí l’Hègira, anomenada compte de moros en un document de Jaume I, en el qual l’era cristiana s’anomena calendari de cristians.

   [4] a. «Feta en lo mes de Jumet Alahir, segons compte de moros, en lany de 648, conjunt lo dit kalendari en lo mes de agost en lany 1250 segons kalendari de christians» (1250, carta de Jaume I als moriscs de la Vall d’Uixó; Arxiu de la Batlia General de València, llibre 1r del Reial Patrimoni, foli 229, pàgina 2)

   A més delssistemes de calendari esmentats, l’Església n’emprava encara un altre que esbasava en la indicció, un període de 15anysseparats per un dia, que s’afegia al compte. La indicció es començà a usar al 356 sota l’emperadorConstantí, i fins a l’emperador Licini I era formada només per cinc anys. Segons el dia del començament del compte, hi havia la indictio graeca, el 14 de setembre, emprada fins al 1087 a lesbutlles papals i als documents imperialsfins al 832; la indictio caesarea o de Beda, que començava el 24 de setembre, la qual s’emprà a l’imperi carolingi, a Catalunya, doncs, en lloc de la indictio romana; la indictio senensis, que començava el 8 de setembre, i la indictio romana, que començava el 25 de desembre o l’1 de gener, perquè el papa sant Gregori establí que el primer cicle indiccional començàs l’1 de gener 313. La datació ambla indicció solia completar-se ambl’expressió de l’any del regnat del papa o de l’emperador, comptant des de la data de llur coronació o consagració.

   [5] a. «scriptum per ma(um) [sic] notari et reg(ionari)i et scrini[arii].s(an)c(t)ae rom(anae) eccl(es)iae in mense ianuario et indict[ione] quartadecima» (971; butlla de Joan XII dirigida als arquebisbes i bisbes de les Gàl·lies,Page 46 que decreta, a precs del comte Borrell de Barcelona-Osona, que els dretsmetropolitans de la Seu de Tarragona passin a la seu d’Osona; Teresa Noël i Montserrat Tudela, «Lesbutlles pontifícies en papir de Catalunya», Auriga 46, hivern 2007, 7)

   La referència als anys de regnat la trobam emprada també per algunsreis del país, com són Pere el Cerimoniós i Ferran el Catòlic.

   [6] a. «Datum Barchinone sub nostro sigillo pendenti II nov.a.a nat.Dni.MCCCLXXXVI regnique nostri quinquagesimo primo. Rex P(etrus)». (1386; Pere el Cerimoniós; donació de la castellania del castell de Bellver; Cartoixa, 150)

2. «Datum in civitate Cesarauguste, die XX mensis augusti anno a Nativitate Domini millesimo quingentesimo decimo octavo, regnorumque nostrorum, videlicet nostre regine Castelle, Legionis, Granate et cetera, anno quinto decimo; Navarre quarto; Aragonum vero utriusque Sicilie, Hierusalem et aliorum tercio; regis vero omnium tercio» (1518; Garcia Edo, Vicent, «El Libro de la Comunidad de Teruel (1206-1533)», Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 1999, 393-395)

   En català trobam emprada la indicció en el Llibre de Saviesa, atribuït a Jaume I, però fora del Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, els principals diccionaris històrics o no recullen el mot, com és el cas del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines, o si el recullen, com el Diccionari Català-Valencià-Balear, no en donen cap citació.

   [7] a. «En l ayn, ço es a saber, de la nativitat de nostre senyor Jesuchrist M.CC.XC en la terça indicio del diluns .XXJ. dia en Agost, passada la mitja nit, vinent lo dimarts .XXII, dies d aquell mes» (Libre de saviesa I, §309)

2. «dimecres en Febrer a .XXIIIJ. dies, .IIIIJª. indicio en la .IIIJª. hora de la nit seguent lo dijous .XV. dies d aquell matex mes» (Libre de saviesa I, §311).

   c. «Dimecres a XXX dies en Juliol, en la .Vª. indicio en la .IJª. hora de la nit, seguent lo derrer dijous de aquell matex mes» (Libre de saviesa I, §312)

4. «en l ayn de la Incarnacio M.CC.XC.III. en la VJª. indicio, en lo digmenge .VJ. dies en Juliol, en la quarta hora del dia» (Libre de saviesa I, §313)

   Page 47

   e. «Diumenge a .XXX. dies en Mag, la .VIIJª. indicio, passada la mija nit, per .I. hora, vinent lo diluns .XXX. dies de aquell matex mes» (Libre de saviesa I, §314)

   f. «Si alcuna de les parts mostrara cartes o instruments alcuns en judici perço que vuylle provarsa entencio e l altra part no demanara translat d eles, vos manat lo li dar de guisa que no li donen el translat lo calender, ni lsans de la Encarnacio, ni la indicio...» (Obra dels alcaits e dels Jutges Tit. XXIIus, lex tercia)

7. «per a trobar quant tenim d’indictió lo any present 1598, fas d’esta manera. Mil donen 10 d’indictió, cinc-cents donen 5. Cinc i deu són 15. Fora noranta, donen també 8 d’indictió. Ajusta tressón onze. I axí la indictió de l’any present 1598 serà 11. [...] Notaràs també la primera lletra de la dictió que serveix per lo mes que voldràs en quin ordre i número està en lo abecedari. Com ara, A és primera, B segons, C tercera, i així de les altres.» (1598, Manuale sacramentorum iussu illustrissimi domini Ioannis Vich & Manrique episcopi Maioricensis, Mallorca, 1601; Seguí, 1994, 83)

Al nostre país, des del 1351, l’any de l’Encarnació fou substituït per l’any de la nativitat, que començava primer el 25 de desembre i després l’1 de gener. El canvi fou conseqüència d’un decret de Pere el Cerimoniós datat a Perpinyà el 16 de desembre de 1350 i referendat per les Corts celebrades en aquesta mateixa ciutat el primer trimestre de l’any 1351. (Constitucions de Catalunya, llibre IV, títol XV «De fe, authoritat, e chalendari de cartas»). Amb aquest decret, el 25 de desembre de 1349 es convertí en el 25 de desembre de 1350.

[8] a. «... fos aytal orde observat sobre l calenar, ço es assaber, que l ayn en la nativitat de nostre senyor començas. E lexades nonas, idus e calendes...» (Finke: 1908, III, XLIX)

2. «Cascun any se mudas lo calenar lo dia de la Incarnacio. Empero... per la gran devocio que havien en aquell dia de la Sancta Nativitat... per nostre edicte ordenam... fos aytal orde observat sobre el calenar... que l any en la Nativitat de nostre Senyor començas.» (Furs de València, ed. Pastor, València 1547, fur 3, de Not., f. 215, 1; recollit per Lluís Faraudo de Saint-Germain, Vocabulari)

   Page 48

   A la crònica del rei Pere, escrita basant-se en la documentació de l’arxiu de la Cancelleria, es pot veure que quan es fa referència a un fet esdevingut abansdel canvi d’era es conserva l’era de l’Encarnació del document font.

   [9] a. «nasquem en Balaguer a cinc dies de setembre de l’any de la Incarnació de Nostre Senyor mil e tres-cents denou » (1375, Pere el Cerimoniós referint-se a la data del naixement propi; Pere el Cerimoniós, Crònica, 48)

   El dia primer de l’any s’anomenava primeraninou i desprésninou (

   [9] a. «E en l’altra dia de Ninou, entrada de janer, nós anam assetjar Múrcia»

2. (Jaume I, Llibre dels feits, 434.1). «lo primer dia de gener, qui és apellat Ninou» (1383; Pere el Cerimoniós, Crònica, 277)

   Aninou també s’anomenava cap d’any.

   [10] a. «Dilluns I. Ffo la ffesta de Cap d any appellada Ninou.» (1392, gener; Manual de Novells ardits)

   El 1407 el governador general de Mallorca manà a tots elsbatlles, jurats i consellers de les viles que per tal de solemnitzar la festa de l’Estendard, celebrada el dia 31 de desembre, mitjançant l’assistència de tothom qui hi volgués assistir, les eleccions de jurats que efectuaven l’endemà, el dia de la festa anomenada en el document «de ninou», des d’aquell moment es fessin el dia de Sant Joan Evangelista (el 27 de desembre) (Alomar-Rosselló 1990, 257). A mitjan segle XV se seguia emprant el mot (ADM, MSL/324, f.33v, 1444) i també al s. XVII (Arxiu de la Societat Arqueològica Lul·liana, A(M).-15, Cerimonial 1575-1657, f. 115V, document de 1613). Jaume de Villanueva, però, parlant de Mallorca afirmà, equivocant-se, que «siempre se decia el dia 1º de enero dia primero del año, y en lemosin ninou o dia de ninou.» (Viage, XXII, 249).

   Abans del canvi de l’era a la de la nativitat manat per Pere el Cerimoniós, a Mallorca ja es troba emprat algunes vegades. Per exemple, en els pergaminsde la Cartoixa de Valldemossa apareix de manera absoluta des de l’any 1300, amb un sol document anterior datat amb aquest sistema (1299).

   [11] a. «III id. mart. (13 de març) a. a nat. Dni. MCCXC octavo» (1299; Cartoixa, doc. 26)

   Page 49

2. «VIII id. mart. a. a nat. Dni. MCCC» (1300; Cartoixa, doc. 77)

   c. «Fet fo a XV a Nathivitate del mes de mag anno Domini MCCCXXXIIII» (1334; Miralles: 2006, doc. 26, 208)

   De vegades es fa referència a dues eres en un mateix document. En els exemplessegüents es pot veure que a cada document la primera data es dóna segonsl’era hispànica, introduïda amb l’expressió «era de», i la segona segons la de l’Encarnació (hi ha 38 anys de diferència, doncs).

   [12] a. «Feta carta en Alacant, disapte XV dies anatz del mes de noembre, en era de mill e CCC e VIII ans, vel anno Christi Incarnationis MCCLXX» (1270; Miralles: 2006, doc. 23, 112)

2. «Feta carta en Alacant dissapte XXIIII dies anats del mes d’octubre era de mil e CCC e IX anys vel anno Christi incarnationis MCCLXXI» (1271; Cartoixa, doc. 57)

   El document del Cerimoniós d’implantació del nou sistema és també el primer que estableix al nostre país l’estructura que havien de tenir les datessegons el sistema actual i per tant implicà l’abandó del sistema romà atès que manava que fossin «[...] foragitats idus, nonas e chalendas, continuant los locse nombre de dies, e lo nom del mes e l’any [...]». Abans de l’ordre de substitució de Pere el Cerimoniós, a la Cancelleria ja s’havia començat a introduir el nou sistema, combinant-lo amb el mètode romà de calendes, idus i nones.

   [13] a. «foren mudades les letressots kalanar de idusseptembris qui és a XIII de setembre en l’any de MCCCXL primo» (1341; La reintegració, II, §11, 17)

   El febrer de l’any 1351 ja trobam emprada pel rei Pere la nova era de la nativitat en documentsrelacionats amb Mallorca.

   [14] a. «a XXI de febrer en l’any de la nativitat de nostre senyor MCCCLI (1351) (La reintegració, II, §452, 412)

   Tant l’any de l’Encarnació com la referència al dia prenent com a referència lescalendes, els idus i les nonesse seguí emprant en lesbutlles i altres documentspontificis fins l’1 de gener de 1908, que el papa Lleó XIII manà que els anyses comptassin des de la nativitat i els dies amb el sistema modern.

   [15] a. «Datum Lugduni per manum magistri Martini, Sancte Romane Ecclesie vicecamerarii V kal. Iul. indictione sexta a. dominice incarnationisMCCXLVIII, pont. domini Innocentii IV a. V.» (1248; Innocenci IVPage 50 pren sota la protecció de la Seu Apostòlica el convent de Santa Margalida de la ciutat de Mallorca, Cartoixa, doc. 25)

2. «Dat Avignione in palatio apostolico a.a nat.Dni.MCCCI indictione IX, XIV nov.pont Benedicti XIII a.VIII.» (document signat pel camarlenc de Bonifaci IX, Cartoixa, doc. 154)

   Atesa la importància del papat, que el poder civil començàs a emprar un sistema de datació propi s’ha d’interpretar com una expressió, o si més no, una voluntat, d’autonomia, així com s’ha considerat que l’abandó de la referència alsregnats delsreis francs a Catalunya és un indici de l’emancipació dels comtes de Barcelona i de Catalunya.

   A l’Església catalana, l’arquebisbe de Tarragona Sanxo López de Ayerbe el 24 d’abril de 1355 manà emprar l’any de la nativitat i també que es datàs pelsdies del mes afegint-hi el dia de la setmana (Ramon - Fuentes, 1987).

   Elssistemes curials de datar els documents no eren seguits, però, per la majoria de la població, la qual situava els esdeveniments en el temps, sense referència als anys, mitjançant les festes del calendari litúrgic, relacionat amb el cicle agrícola, i les festes locals. En contexts on la religió era més important, com els convents de clausura, es combinaven els dossistemessense que la repetició fosredundant.

   [16] a. «Data Maylorques l’endema de sent Luch en l’any de mil CCC.III» (1303, Dalmau Sagarriga, lloctinent reial; Los judíos, I, 209)

2. «dimecres a XVI d’agost lo s’endemá de madona Santa Maria» (1368) (Islas Baleares, V, 157)

   c. «a XXVIII de maig, vigilia de Cincojema en lany M.CCC.XI» (1311, epitafi de Jaume II de Mallorca, Seu de Mallorca, Historia , II, 591)

4. «vuy que comptam 18 de octobre, dia de S. Luc, any 1519» (Santa Elisabet, 163)

   e. «a tres de maig die de sancta creu any de la nativitat de nostre senyor jesucrist Mil sinc cents e hun» (Santa Elisabet, 121) (1501)

   També en l’àmbit popular, a Mallorca s’emprava, a més a més, una altra era, que començava amb la Conquesta de Jaume I (31 de desembre de 1229). En aquest cas fins i tot es podia dur el compte dels anys gràcies a la referència que s’hi feia al sermó anual de la festa de l’Estendard des del segle XIII, a la ciutat de Mallorca.

   Page 51

   respondió puntualment los años que avia conforme cada año lo diçen en el sermón del Estandarte

   (1645, testimoni de Joan Capó en un procés inquisitorial; Ramon Rosselló Vaquer, La bandera, l’escut (II), 27.)

   Amb la minva d’influència de l’Església i amb el procés d’assimilació a Espanya, aquest sermó perdé importància. N’ha restat, però, la divisió popular de la història del país en dos períodes: el temps dels Moros i l’actual, que començà el 1229 amb la conquesta catalana.

El nom primer de la data en català éscalendari i variants (calendar i lessemicultescalenar i canelar), i s’emprà des del segle XIII al XVI.

[17] a. «Feta en lo mes de Jumet Alahir, segons compte de moros, en lany de 648, conjunt lo dit kalendari en lo mes de agost en lany 1250 segons kalendari de christians.» (carta de Jaume I als moriscs de la Vall d’Uixó; Arxiu de la Batlia General de València, llibre 1r del Reial Patrimoni, foli 229, pàgina 2)

2. «Aquell qui per lo calendari de la carta del seu prestech se mostrara haver prestat primer» (Llibre del Consolat de Mar c.34, citat pel DCVB)

   c. «un jorn, mijant juy (juny), el kalenar de 1276, noveles vengren...» (Bernat Desclot, Crònica , §67, III, 16.7, citat pel DCVB)

4. «E si per ventura alcunes mercaderies o coses que fossen toltes a alcunsSarrayns de la terra del dit Miralmomeni, aprés lo Kalendar d’aquesta pau eren trovades en alcuns locs de nostra terra [...]» (1285; Antoni de Capmany, Memo., IV, 10; citat pel DCVB)

   e. «los dos notaris axí mateix, los quals davant lo senyorrei faeren cartespúbliques e escriviren la nit aquells e·l canelar» (referència a l’acta de la concepció de Jaume I; Ramon Muntaner, Crònica)

   f. «foren mudades les letressots kalanar de idusseptembris qui és a XIII de setembre en l’any de MCCCXL primo» (1341; La reintegració, II, §11, 17)

7. «que li sia fet albara fins al calendar de la jornada damunt dita» (1393; Manual de Novells Ardits, I, 37, citat pel DCVB)

8. «Ell presenta vna scriptura, que dona al secretari, fent-hi posarson calendari de continent» (1518; Somni de J. Joan, citat pel DCVB)

   Page 52

   i. «Si alcuna de les parts mostrara cartes o instruments alcuns en judici perço que vuylle provarsa entencio e l altra part no demanara translat d eles, vos manat lo li dar de guisa que no li donen el translat lo calender, ni lsans de la Encarnacio, ni la indicio...» (Obra dels alcaits e dels Jutges Tit. XXIIus, lex tercia; recollit per Lluís Faraudo de Saint-Germain, Vocabulari)

   j. «... que sia aquesta pau a terme de deu anyssolars per lo calendar d aquesta Carta...» (Antoni de Capmany [editor], Col·lecció diplomàtica XXVII; recollit per Lluís Faraudo de Saint-Germain, Vocabulari)

11. «... fos aytal orde observat sobre l calenar, ço es assaber, que l ayn en la nativitat de nostre senyor començas. E lexades nonas, idus e calendes...» (Finke: 1908, III, XLIX)

    l. «Cascun any se mudas lo calenar lo dia de la Incarnacio. Empero... per la gran devocio que havien en aquell dia de la Sancta Nativitat... per nostre edicte ordenam... fos aytal orde observat sobre el calenar... que l any en la Nativitat de nostre Senyor començas.» (Furs de València, ed. Pastor, València 1547, fur 3, de Not., f. 215, 1; recollit per Lluís Faraudo de Saint-Germain, Vocabulari)

    De lesromanalles de l’ús del llatí en les fórmules de datació tenim el participi data que s’arribà a lexicalitzar amb el valor actual i, segons Joan Coromines (1980-1991, III, 23b), «predominà des del s. XV i es generalitzà cap al XVI». Al nostre corpus, però, amb aquest significat només hem trobat l’ús de calendari.

    [18] a. «Datum en la Ciutat de Malorches diyous a xxiii d agost en l any de gracia de M ccc xxx» (1330; Documenta, doc. 137)

2. «Data en Mallorca VIIº kalendas octobris anno domini MºCCCºXºLIII» (1343; La reintegració, II, §122, 112)

   També apareix la forma populardada i el seu plural, no documentades, però, a Mallorca (1325-1328, 1329, 1404, DCVB S.V.; 1380 i 1442, Revue des Langues Romanes, XLIX, 286).

   Restringit el significat del mot calendari, s’anomenà amb l’arabisme almanac el catàleg amb la divisió de l’any en mesos, setmanes i dies.

   [19] a. «E comensa almanach e taules al mig jorn de la dita ciutat e per mort del dit senyor mestre Pere entreuinent romas no complit.» (Pere Gilbert,Page 53 Tractat d’Astrologia o Sciencia de les steles; ed. J. M. Millàs, Las tablas astronómicas del rey Don Pedro el Ceremonioso, Madrid, 1962, cap. I, 124)

   b.«Nos vos enviam ... unes hores d arena et un almanach de tres anys» (1390; Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana II, 205)

Jaume Solà anomena dates «els locatius temporals que defineixen un interval perreferència a un punt del calendari o a una situació» i precisa que «es tracta de punts de referència independents de la parla i del discurs» (Jaume Solà, 2895). Com a locatius temporals, les datessón díctics que apareixen dins el text com a complements circumstancials dependents d’un verb, no subcategoritzats, fora del text, com a part del formulisme, depenent d’un verb o no i sovint després d’un topònim.

Per la seva estructura, les datessón locatius temporals juxtaposats o encadenats (Rodríguez Sellés, 1997), formats per un SP que en conté un altre que al seu torn en conté un altre. Cadascun d’aquestssintagmes esrefereix a un interval de temps i els intervalssón el dia, el mes i l’any, aquest de vegades ambreferència a l’era. La data pot incloure, a més a més, el dia de la setmana, l’hora o la part del dia, i la identificació del dia segons el santoral cristià o el calendari litúrgic o prenent aquesta identificació com a referència (per exemple, la vespra de Sant Joan, l’endemà de Santa Anna). Tots aquests SP, com veurem, poder ésserbuits, és a dir, sense preposició.

La data pot dependre de gairebé qualsevol verb. Com a element d’un document, serveix persituar-ne la creació o aprovació en el temps, cosa important en el cas de les normes amb caràcter no retroactiu, i aleshores l’expressió de la data arriba a tenir una fórmula pròpia i a no dependre de cap verb. El verbsemànticament pot expressar l’acció executada mitjançant el document, confirmada amb la signatura o lessignatures, o l’acció d’escriptura del text. La data aleshores forma part d’una construcció absoluta de participi ambdat, escrit, fet, donat, publicat, emanat, quitat, etc. La simplificació d’aquesta construcció ambla pèrdua del participi esdevingué general.

[20] a. «Escrita de nostra mà lo sendemà de Santa Anna, l’any mil e tres-centsquaranta-tres» (1375; carta de Jaume III; Cerimoniós, 125)

Page 54

2. «Dat en Mallorques a xxxi·de janer MDL» (1550; Mostassaf)

   c. «Data en Mallorca VIIº kalendas octobris anno domini MºCCCºXºLIII» (1343; La reintegració, II, §122, 112)

4. «Dat en Mallorques a V de juny any MDLXVIII» (1568) (Exposició; doc. 24)

   e. «Dats lo primer de juny MCCCCXI» (1411; Cartoixa)

   f. «dat en Mallorques, a tres del mes de juny, any MCCCCLXXXIII» (1483; La pintura, 200)

7. «Datum en la Ciutat de Malorches diyous a xxiii d agost en l any de gracia de M ccc xxx» (1330; Documenta, doc. 137)

8. «Scripta en Mallorca a xiiii dies del mes de maig del any de nostre SenyorM ccc xl ix» (1349; Documenta, doc. 258)

   Podem trobar també un adjectiu participial complementat amb un locatiu temporal.

   [21] a. «mitgensant letra de sa altesa emanada a·xxi·de agost del any present mill cccclxxxi» (1481; Mostassaf)

   Si la data esrefereix al dia d’elaboració i signatura del document, pot començar amb l’adverbi de tempsvui com a díctic, amb la data com a complement, sola o amb el dia de la setmana.

   [22] a. «fet vuy als5 Maig 1664» (1664; Del Puig, 337)

2. «vuy que contam XXVI del mes de nohembre» (1414; Del Puig, 65 n.43)

   c. «vuy que es dijous a vii de juliol any 1547» (1547; Santa Elisabet, 1767)

   Si l’acció del verbse situa en el passat o en el futur i en relació amb una altra acció o ambun altre díctic temporal, la data pot complementar els noms temporals: endemà, sendemà o el nom d’un dia de la setmana.

   Si l’acció se situa en el passat, respecte del moment de la lectura del document, no del de la redacció, la data pot ser un adjunt temporal del verb intransitiu ésser emprat en tercera persona del singular del pretèrit perfet (fo, fon, fonc, fou), amb elisió del subjecte, que no és més que l’acció esdevinguda. Aquest verb, però, generalment es troba elidit i l’estructura que en resulta conflueix amb la fórmula procedent de l’elisió del verbésser.

   Page 55

   [23] a. «Fo a XX de jener MD e sis» (1506; La pintura, 230)

2. «fonc a VIII de juny any 1535» (Islas, V, 173)

3. «fon a iii de huctubre any Md e dotze» (1512; Santa Elisabet, 148)

4. «fas vos albarscrit de mà mia. Fo a vint y dos de abril any 1508» (1508; Santa Elisabet, 151)

5. «Al dissabte seguent qui fo a XI de juliol» (1328; La pintura, 43)

   El complement d’un adverbi de temps o d’un nom temporal pot ésser una oració de relatiu temporal explicativa amb antecedent de caràcter díctic i també amb el verbésser amb el qual concorda la data.

   [24] a. «vuy que es dijous a vii de juliol any 1547» (Santa Elisabet, 1767)

2. «Lo endemá que era diumenge segon de Octubre» (1598; Cronicón, 343)

3. «Al dissabte seguent qui fo a XI de juliol» (1328; La pintura, 43)

   L’adjunt temporal pot complementar el verbfer, sovint en una oració passiva, en aquest cas amb el document com a subjecte pacient, de vegades elidit o representat perla qual cosa.

   [25] a. «fo fet cuatuor idus de dezembre en lany de MCCLXXIX» (1279: Islas, V, 180)

2. «la qual cosa fonch feta diluns a XVII del mes de maig l’any ·MCCCCLXXX·quatre» (1484; Mostassaf)

3. «fas lo present de mia mà, a XXI de janer, any 1498» (1498; La pintura, 204)

4. «fas lo present, diumanja fou a XXIII de uctubre, any dit» (1524; La pintura, 208). Hi és palès l’error de puntuació; seria millor «fas lo present diumanja, fou [...]».

   Quan una oració de relatiu temporal explicativa té com a antecedent un nom temporal, el mot dia o un adverbi de temps, el verb d’aquesta oració pot éssercomptar i aquest verb pot tenir com a CD l’expressió del dia del mes i de l’any com a CD. En aquest cas hi ha concordança temporal del temps del verb ambel referent del díctic i el subjecte és el d’una oració passiva reflexa, és a dir impersonal, o bé els pronomsnosaltres i hom. No és una estructura gaire freqüent (25 citacions al nostre corpus), perquè no és la méssenzilla, però es troba documentada en tots els períodes (1359-1797).

   Page 56

   [26] a. «El mateix dia ... que contavem el 3 de Juny 1624» (Cronicón, 460)

2. «vuy dijous que contam XV del mes de juliol de la nativitat de Nostre Senyor Jesuchrist mil y siscents y deu» (1610; Exposición; doc. 28)

   c. «dichmanja vespra, que om comtave XVI die junii anno predicto» (1359; Cort, II, 254)

4. «diluns que contavem cinch de juliol fins a XXIIII de marx inclusivament» (1490; Islas, V, 169)

   e. «Dissabte, que’s comptava XXIII del mes de maig any mil quatrecentssinquanta sinch» (1455; Mostassaf, 313)

   Algun cop, el verbcomptar té com a complement només l’any; això, però, només ho hem trobat documentat fora de Mallorca i en un estil cancelleresc méstost poc planer.

   [27] a. «lo vintè dia del dit mes de setembre en què es comptava lo propdit any mil e tres-cents cinquanta-cinc» (1383; Pere el Cerimoniós, Crònica, 231)

   De vegades el verbcomptar esdevé intransitiu i el seu complement s’introdueix amb la preposició a. Aquest canvi procedeix de la gramaticalització de l’expressió a + DIA, fruit de la seva gran freqüència.

   [28] a. «digmenge, qe hom comtava a XI del dit mes (1358; Cort, II, 245)

2. «diluns que hom coptava ha XVIIII dal mes d’agost, anno a Nathivitate Domini MCCªLVIIIIº» (1359; Cort, II, 267)

   c. «Divenres que hom comptava a sinch del mes de fabrer lany de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.LXXXIIII” (138,4 dietari del notari Salzet; Viage, 221)

   Equivalent a l’ús del verbcomptar amb la data com a argument, tenim l’ús del verbhaver com a transitiu, amb el valor, doncs, de ‘tenir’ i l’expressió dia/mes/any com a CD. En els exemples que ho documenten, el verb es troba dins una oració de relatiu que complementa el mot vui. Paral·lelament s’emprava el mateix verbhaver en una construcció absoluta de participi com a complement del nom dies. L’elisió del participi d’aquesta construcció és l’origen de la construcció a + DIA + dies + de + MES

   [29] a. «vuy que avem xxii del mes de huctubre» (1525; Del Puig, 71)

   Page 57

2. «vuy qui avem XV del mes debril» (1525; Del Puig, 72)

   c. «Scrita en Mallorca a xiiii dies hauts del mes de maig del any de nostre Senyor M ccc xl ix» (1349; Documenta, doc. 257)

   L’elisió del participi esmentada éssemblant a la dels participisanats i correguts, la qual també té com a resultat l’estructura DIA + dies.

   [30] a. «la damunt dita carta original de les franquees de Malorques VII diesanats d’agost en l’ayn de nostre Senyor mil e CCXLVIII segons que s’enseguex feem transladar.» (1248; Miralles: 2006, 117)

2. «Dimecres a XVIII dies del mes de desembre del ayn de nostre SenyorMCCCXLII» (La reintegració, II, § 36, 40)

   De vegades, però, s’elideix dies i resta anats.

   [31] a. «Fet fo a V anatz del mes de abril anno Domini MCCCXXXV» (1335; Miralles: 2006, doc. 27, 210).

   La data pot començar també amb la locució preposicional sots calendari de / sots calenar de / en lo calendar, on el substantiu calendari, amb aquesta forma o ambles variants, significa ‘data’.

   [32] a. «foren mudades les letressots kalanar de idusseptembris qui és a XIII de setembre en l’any de MCCCXL primo» (1341; La reintegració, II, §11, 17)

   b.«sots chalendari de decima septima die septembris del any damunt dit ... per carta que fonch feyta en Benaguazir, sots chalendari de prima die januarii anno a Nativitate Domini millesimo tricentesimo septuagesimo primo ... Feyt fou açò en los llochs y dies y anyssobredits» (1380; Arxiu del Regne de València. Reial Audiència. Processos de Madrid. Lletra B, núm. 99. Còpia autoritzada de 1550; Universitat Jaume I, Arxiu Virtual Jaume I, Documents d’època medieval relatius a la Corona d’Aragó: http://www.jaumeprimer.uji.es/)

Al segle XIII trobam pocs documents en català i per tant pocs testimonis de la manera de datar-los en aquest idioma. A més a més, en totes les datacions en català que tenim se segueix el sistema romà, per la qual cosa algunessón en llatí o s’hi barreja el llatí amb el català. El tret més característic, però, és quePage 58 s’hi veu una gran varietat d’expressions, per manca de tradició. L’ordre delselements és el del llatí: primer la referència a les calendes, els idus o les nones, després la referència al mes i finalment la referència a l’any. No analitzarem però les variacions en aquest sistema, perquè el nostre estudi és l’expressió moderna; en donarem sols testimonis, sobretot atès que elsreculls de citacionsesmentats no en proporcionen cap en català o d’híbrida.

[33] a. «fo fet cuatuor idus de dezembre en lany de MCCLXXIX» (1279; Islas, V, 180)

b.«A las iduas de agost 1347» (1347; Santa Creu, doc. 189)

c. «en les chalendes de Juliol, en layn de nostre Senyor Mil. CCXXXII» (1269; Documents, §18, 47)

IIII kalendas de gener, anno Domini MCXLVIII

(Tortosa, 1272; Documents, §19, 51)

Sobre el mètode de datar modern, el tret primer és l’ordre dels elements, que en català ha estat sempre el mateix que el romà, l’esmentat de dia/mes/any, i que és el que consta en la important primera reglamentació del Cerimoniós i en els formularis dels manuals de notaria de Mallorca i altres models.

[34] a. «continuant los locs e nombre de dies, e lo nom del mes e l’any» (1352; Pere el Cerimoniós)

2. «Ací apar en quina manera se deuen fer los albarans.

   Yo tal donzel he rabut contans de vossenyer en tal de Arta C L, dic cent liures, e són perrata de major quantitat de cens degut per occasió de aquelles XX L me feu tots anys en la festa de Nadal per la vostra possessió la qual quantitat rebsens perjuy de la execusió e perquè és axí enxitat sots lo present scrit de mà mie fo a viiii de desembre any i són.. C L.» (ARM, Còdex 21, Llibre de la Confraria de Sant Jordi, f. 137, s. XIII-XV)

   c. «Assi jau Pau de Olesa, prevere lo qual passa desta vida tal jorn a tant de tal mes e any. La ànima del qual repos en pau. Amen» (1442; Instruccionssobre el text d’una làpida sepulcral de Pau de Olesa, 1442, octubre, 29, Ciutat de Mallorca; Cartoixa).

4. «Vuy que contam als t. de t. mes., y añy» (1797; La llengua, 127)

   e. «als t. de t. mes y añy circa ett.» (1797; La llengua, 130)

   f. «vui que conta els t. de t. mes y añy» (1797; La llengua, 130)

   Page 59

   Algunes vegades, que cal esmentar encara que siguin molt poques, es troba un altre ordre amb la referència a l’any en primer lloc, sembla que com a procediment de focalització, i la referència al messovint sense preposició.

   [35] a. «en lany de MCCC á XX.III dias juliol» (1300, epitafi a l’església de Sant Francesc, Palma; Historia, II, 1075)

2. «en lo any 1663 als 27 abril» (1744; Cartoixa)

   c. «En l’ay MCCCLVIIII, diluns, a IIII de marths (1359; Cort, II, 250)

4. «passá deste vide en layn mil CCCCXXXX á X de juliol» (1440; Islas, V, 155)

   e. «En l’any MCCCCIII digmenge vers IIII hores de la nit a XIII de octubre fo en 1403 (1403; Islas V, 153)

   f. «lo any 1661, als 17 de juliol» (1661; Santa Elisabet, 251)

7. «Dit any 1757, a 27 desembre» (1757; Impressor, 50; molt freqüent en aquesta font)

8. «feu lo convent 1700 als 28 febrer» (1700; Cartoixa)

9. «En lo any 1442 als 19 octubre» (1744; Cartoixa)

   En el nostre corpus només apareix una citació ambel mes en la primera posició.

   [36] a. «Palma y Abril 22 de 1763» (1763; Castellitx, 173)

   En espanyol trobam una estructura com aquesta, però cap de les espanyolessemblants no es troba en català.

   [37] a. «de Madrid y de Agosto, 4, 1596» (1596; BSAL 28, 46)

2. «de Madrid y de Octubre, 6, 1596» (1596; BSAL 28, 47)

   c. «De Madrid y de Agosto 29 de 1600» (1600; BSAL 28, 49)

4. «La Real y Mayo 5 de 1791» (1791; BSAL 28, 54)

   e. «Mallorca y Abril 7 de 1724» (1724; BSAL 29, 717)

   f. «Palma y Junio 13 de 1792» (1792; Consolat, doc. XX, 225)

   En canvi, l’ús de la preposició de davant la població de la citació [37]a. es troba alguna vegada també en català: «De Barcelona, a X de maig 1555» (1555; Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 29, 469).

   Page 60

   L’estructura bàsica de l’expressió de la data és, doncs, la que representa el següent esquema, on entre parèntesiss’indiquen els elements prescindibles, sense cap limitació en el nombre d’elements elidits i en el qual només cal tenir en compte que en l’expressió de l’any introduïda per preposició sempre trobam l’any i no any:

   [SN(DIA DE LA SETMANA) / SadvAdv [[[SP/(SP buit) (a(ls)) DIA (dies) [SP/(SP buit) (de) MES]] [SP/(SP buit) (de/en) (l’)(any) ANY]]]

   En l’esquema es mostra que l’estructura de la data és el resultat de l’aplicació de la recursivitat indirecta, en què un complement té un modificador. També podem observar que és el resultat de l’aplicació d’un ordre jeràrquic. De tot el conjunt de tots els dies dels mesos identificats cadascun amb un mateix numeral, hom n’identifica un classificant-lo en relació amb el conjunt de què forma part, és a dir, un mes determinat, i tot seguit hom identifica el grup «dia relacionat amb un mes», tot classificant-lo amb l’any al qual pertany el mesesmentat. Semànticament, la limitació de l’abast de cada unitat es fa com en el cas dels adjectius classificatoris amb una funció temporal.

   La data té, doncs, com ja hem dit, una estructura de temporal encadenat, ambun ordre d’interval de menys inclusiu a més inclusiu. Ara bé, hi ha una diferència amb els exemples de temporals encadenats que esmenta Jaume Solà (2002: 2909) (Va venir a les vuit del vespre de dilluns passat) i és que si hom incorpora l’element menys inclusiu, és a dir l’hora, ja no ocupa la primera posició, com hem vist.

Segons Jaume Solà (2002: 2912), actualment en l’estructura dels temporalsencadenats, cada element s’enllaça amb el precedent amb la preposició de i la presència d’aquesta preposició «fa caure la preposició feble que altrament acompanyaria el modificador». La preposició hi és imprescindible atès que ésl’element que determina el caràcter temporal del sintagma. Això fa que, quan, sovint, cau la preposició, hàgim de parlar de sintagma preposicional buit, malgrat tot. La relació permanent entre els constituents de la data, on cada subconstituent especifica l’anterior, fa que no arribi a desaparèixer mai la preposició, encara que el seu ús arribi a ser minoritari, que la preposició aparegui quan s’altera l’ordre tradicional dels elements i que vagi ser possible la introducció del sistema espanyol de doble preposició. D’altra banda, el fet que elspunts de referència de la data, situats en el calendari, siguin independents dePage 61 la parla i del discurs té com a conseqüència l’evolució de l’estructura de la data en els diferents idiomes, tant en els nexes entre elssubconstituents com en l’ordre, i que l’expressió de la relació entre els constituents mitjançant preposicions es pugui indicar a través de l’ordre.

Els elements que formen la data pròpiament dita són dos: el dia del mes i l’any. El dia del mes ésrepresentat per un numeral cardinal aplicat a un nombre natural d’una sèrie limitada, variable segons el mes, i els SP o SNen aposició que introdueixen un domini (el mes, l’any) per classificar el primer numeral. L’element amb el nom del mes fa referència a una subdivisió de l’any, així com el nombre de l’any introdueix un nou domini. El primer membre designa una unitat, el dia, d’un conjunt, el mes; i el dia, identificat d’aquesta manera dins el conjunt dels mesos, s’identifica amb un any dins el conjunt de tots els anys. Hom no esrefereix a un dia com un element d’un mes i després a aquest mes com a element d’un any sinó a un dia identificat pel mes de què forma part. I el dia, identificat així, es distingeix dels altres dies identificats de la mateixa manera fent referència a l’any al qual pertany. Això es pot comprovar en el fet que quan el díctic temporal incorpora l’hora, aquesta no es troba mai entre el dia del mes i el messinó entre el mes i l’any o darrere l’any, entre el dia de la setmana i la data.

[38] a. «En lany MCCCCIII, digmenge, vers iiij horas de la nit, a xiiij de Octubre» (1403; Cronicón, 147)

2. «Data en Mallorcha lo segon dia del mes de mayg prop hora de vespresl’any MCCCXL sis» (1346; La reintegració, II, §310, 279)

   c. «a 11 de setembre circa quatre horas de nit del any 1621» (Virreies de Mallorca, 82)

4. «Dijous a VI de Desembre any MCCCCIII a hora de completas» (dietari del notari Salzet; Cronicón, 204)

   e. «Dilluns a xij de vuytubri a hora de mige nit del any m.ccc.xl.ix» (Cronicón, 106)

   f. «Diluns a XIII de Fabrer del dit any hora molt tarda de la nit» (1408; dietari del notari Salzet; Cronicón, 205)

7. «Diluns a XXII de Janer any de la nativitad de nostre SenyorMCCCCIII, hora de vespres» (Cronicón, 202)

   Page 62

8. «Dijous a tretze del mes de Octubre del any de la natiuitat de Jesuchrist salvador nostre 1541 M.D. xxxxj a las tres fins en quatre horas» (Libre de la benaventurada vinguda; Cronicón, 314)

9. «A 13 Janer 1638 circa una hora a pasar de matinada» (Cronicón, 461)

10. «A 1 Desembre 1642, circa una hora despres de mitx dia» (Cronicón, 463)

11. «Als 22 dias del mes de Abril 1638 en sa [ser] una hora de dia» (Noticiaris, 82)

    dimecres, a XXIII de juliol, any MCCCCLXXVII, a hora de vespres

    (1477; Consolat; doc. II)

    La col·locació d’una oració de relatiu explicativa darrere la data també mostra la data com una unitat al voltant del numeral del dia del mes.

    [39] a. «A 24 de Agost de 1612, qui era divendres, a 4 horas de nit» (Cronicón, 455)

    El fet que en alguns contexts es documenti un estalvi de la referència a l’any mitjançant l’ús de l’adjectiu proppassat també mostra que el mess’identifica a través de la referència a l’any.

    [40] a. «sots a XXV del noembre proppassat» (1558; Exposició; doc. 20Bis)

    b.«sots a 14 de noembra prop passat» (1623; Del Puig, 220)

3. «Dimarts a 19 de Janer prop passat» (1479; Cronicón, 213)

4. «de 26 Noembre propassat» (1666; Artà, p. 305)

   L’estalvi de la transcripció de l’any també es documenta amb les expressionsany dessús dit i any dit en el context adequat.

   [41] a. «Fou a XXVI de julliol, any desusdit» (1501) (La pintura, 206)

2. «fas lo present, diumanja fou a XXIII de uctubre, any dit» (1524) (La pintura, 208)

   També es podia estalviar alhora la referència al mes i a l’any amb les expressionsdel dit, dit i dels corrents.

   [42] a. «Al 16 del dit [setembre 1666]» (Cronicón, 468)

2. «A 20 dels corrents» (1706; Mut)

3. «Als 13 dit (desembre 1828)» (La llengua, 321)

   Page 63

   En altres casos es complementa la referència a l’any amb l’adjectiu present, o l’expressió damunt dit, sobreres.

   [43] a. «a XII de setembre, any MCCCCX present» (1410) (La pintura, 115)

2. «1444 divendres a xi·del mes de setembre any mil·CCCC·quarantaqua-tre demunt dit» (Mostassaf)

3. «lo 18 de juliol el present any MDLXXXVIII» (1588) (Consolat, III)

   Davant l’expressió del dia del mes trobam sobretot la preposició a. L’ús d’aquesta preposició és l’element més constant en el nostre corpus, juntament amb elselements fonamentals de l’expressió de la data (dia del mes + any) i el seu ordre (dia/mes/any). La preposició a ambaquest ús, ambl’article determinat contracte o no, és la més freqüent, doncs, atès que apareix en el 71,2% de les citacions, mentre que sots a apareix només en el 5,58% (només hi ha dues citacions de sots tot sol). La distribució cronològica de l’ús de la preposició a tota sola és la següent: apareix a tots els períodes, perbé que amb una proporció variable i descendent —al s. XIX atribuïble a la interferència de l’espanyol—, i es troba al 91,6% de les citacions de l’edat mitjana; al 44,32% de les de l’edat moderna, i al 31,45% de les del s. XIX. Les dades de freqüència i distribució, sense comparar els percentatges perquè no n’hi ha dades, concorden amb les continentals. L’ús es considera tan general que algun especialista en llenguatge administratiu ha afirmat que n’acceptaria la restauració (Duarte: 1980, 106).

   Hem esmentar també l’ús, perbé que ínfim, de la preposició en en la mateixa posició, només amb una citació (Castellitx, 1748), que confirma les dades de Josep M. Mestres. Apareix, però, moltes de vegades a la Crònica de Pere el Cerimoniós, segurament com a opció estilística amb el numeral ordinal.

   [44] a. «en lo sisè dia del mes de setembre del dit any mil e tres-cents seixantatres» (1383; Pere el Cerimoniós, Crònica, 262)

   Al s. XVIII, recullen l’ús de en els gramàtics Carles Ros (1764, 343), amb article (en el), i Josep Ullastra (1743-62, 20), segons Mestres.

   L’ús de la preposició simple sots procedeix de la simplificació de l’expressió sots calendari de i del canvi de la preposició de, possiblement per influència del fet que l’expressió llatina anno en ablatiu es pot traduir en català amb diferentspreposicions.

   [45]a. «sots dimarts a 21 de Maig, any 1521» (1522, Santa Elisabet)

   sots a 18 de maig 1446

   (1514; Nueva Planta, II, 799)

   Page 64

   Pel que fa a la locució sots a, deu procedir de la locució sots calendari de ‘en data’. Contra la relació entre aquestes dues locucions tenim alguns fets, però, com ara que aquesta altra locució apareix documentada per primer cop a Mallorca prou tard, el 1461, i que només en tinguem 2 citacions del s. XV, 18 del s. XVI (descomptant les 60 d’una sola font d’un llibre de capbrevació de l’any 1514) i 5 del s. XVII (la darrera al 1644). Aquesta escassetat fa que el DCVB no la reculli amb valor temporal. Davant d’això tenim el fet que trobam sots sol, davant el dia del mes i, un cop, davant el nom del dia de la setmana.

   [46] a. «Lo original del devall scrit capítol és en lo libre extrordinari de la casa del any MCCCCLXXVIIII·sots·xxvii de desembre» (?; Mostassaf)

2. «Fet en la Ciutat de Mallorca sots el XXI d’octubre de l’any de la nat. del Senyor MDLXXXVII» (1587; Cartoixa)

3. «sots 8 de desembre MDCXV» (1615; Cartoixa)

4. «sots dimarts a 21 de Maig, any 1521» (1521; Santa Elisabet, 164)

   No és probable, en canvi, que aquest ús de sots procedesqui del valor locatiu espacial de l’expressió sots nostre segell emprada entre un complement de lloc i la data i d’ús molt escadusser, perbé que influent. Tampoc no deu tenirrelació amb la posició on es posava la data, al final del text.

   [47] a. «Dada en Barchinona sots nostre segell segret a IX dies de juliol en l’any de MCCCºXLIII» (1343) (La reintegració, II, §106, p. 96)

2. «Dada en València sots nostre, etc. \dissapte/ a XXVII dies de setembre en l’any MCCCXLIII» (1343) (La reintegració, II, §124, p. 113)

   La preposició a forma un sintagma amb un numeral cardinal i el mot dia o jorn, en singular o en plural. El sintagma apareix al nostre corpus primersense article determinat, és a dir, davant un SN escarit (a 25 dies). A mitjan segle XIV comencen a elidir-se els motsdia i dies (a 25) i a mitjan segle XVII comença a sovintejar el numeral substantivat amb article determinat en plural (als 25). Com veurem, el canvi pot procedir de l’elisió del participi en les expressionsa + DIA + dies + passats/haüts/anats.

   L’expressió de la data amb la paraula dia al començament, seguida per un numeral substantivat en aposició —dia + DIA + MES (Dia 3 gener) o dia + DIA + de + MES (Dia 3 de gener)—, es troba per primer cop l’any 1626 al nostre corpus i n’hi ha 208 citacions fins al 1867, ambuna distribució cronològica regular (alss. XVII-XVII aquesta estructura representa el 18% de les citacions; alPage 65 s. XIX, el 49%). Es tracta del que hom ha anomenat un SP buit (amb la preposició elidida), atès que només la preposició dóna el valor temporal al sintagma.

   [48] a. «Dia 17 setembre 1626» (Ciudad, III, 209)

   En l’expressió del dia del mes, hi veiem un ús dels numerals com a nucli d’un SN perquè són substantius designadors de nombres naturals i no indiquen el nombre de les unitats designades pel SN ni, per tant, complementen el nucli (el dos, el pavelló dos, el dia trenta-u, el segle XX). En aquest cas podem veure que els SN amb un numeral com a nucli poden situar-se en aposició restrictiva o especificativa a un nom (dia) i que aleshores el numeral és invariable (la porta dos). Si el numeral apareix a l’esquerra del nucli nominal n’és l’especificador i assenyala l’extensió del conjunt designat pel nucli (a 31 dies, als 31 dies). (Brucart-Rigau: 2000, vol. 2, p. 1525-1527, S 8.2.1).

   El mot dia pot aparèixer en l’expressió de la data en aposició als adverbis de temps, als noms temporalsendemà, sendemà i als noms dels dies de la setmana. En aquest cas, dia és complementat amb la referència al dia del mes i a l’any i el conjunt forma un SN temporal o amb valor locatiu temporal. Aleshores el numeral nominalitzat també està en aposició explicativa a dia (Dijous, dia vint-i-u de desembre). Aquest ús, però, l’hem quantificat conjuntament amb el de dia al principi absolut de l’expressió.

   Una altra estructura ésal dia + DIA i pot tenir l’origen en l’ús del numeral com a ordinal. Al nostre corpus, només hi ha 19 citacions d’aquesta combinació (amb les grafies i formesal, el, a lo), fora dels casos en què apareixen els ordinalsprimer, segon i darrer, als quals naturalment no els correspon més que l’article en singular (al primer dia, al segon dia, al darrer dia) i que de vegadesesdevenen substantius en perdre el nucli dia (al primer).

   [49] a. «al primer de febrer 1659» (Santa Creu, II, doc. 1014)

   Recordem que darrere la locució sots calendari de trobam l’ordinal i en llatí («prima die», «decima septima die»). Sobta el canvi d’idioma, perquè l’ablatiu de la part llatina correspon a un SP català i va darrere la preposició catalana de.

   En el cas de l’ús de l’article el en el dia + DIA, només en tenim 5 citacions i molt disperses (1372, 1588, 1774 -2-, 1778).

   [50] a. «El dia 11 janer 1774» (1777; Impressor, 79)

   Pel que fa a l’expressió al dia + DIA, encara en tenim més poques citacions, 3, i és discutible que la vocal de «el» hi representi la de l’article i no la de la contracció al.

   Page 66

   Expressió del dia

   [VEA EL GRÁFICO EN EL PDF ADJUNTO]

   Taula 1. Expressió del dia. Percentatge d’ús de cada fórmula en cada període

   
   

   Segle	a DIA (dies)	als DIA	dia DIA	sots a (...) DIA	DIA	(a) DIA dies
   XIV	88,00	6,22	0,00	0,00	4,44	44,88
   XV	90,84	1,30	0,00	1,30	3,26	3,26
   XVI	61,00	5,34	0,00	6,87	1,14	0,00
   XVII	34,76	24,30	22,46	1,53	10,46	0,60
   XVIII	15,85	56,26	18,92	0,00	3,83	2,00
   XIX	4,83	26,61	50,00	0,00	18,54	0,50

   
   

   La construcció també documentada els dies + DIA (els dies 25) s’ha d’interpretar segurament com una mala grafia en comptes d’als dies, atès que les seves 14 citacions es reparteixen concentrades en tres fonts, una de les quals recull una única citació mentre que les altres es troben repartides en la mateixa proporció a les altres dues fonts i al voltant d’unes mateixes dates, a més a més, coincidents amb el període d’ús de la construcció als dies.

   Page 67

   En l’estructura als dies + DIA, també trobam el numeral invariable com a designador d’un nombre natural en aposició a dies. En singular l’expressió seria al dia u, on podem veure l’ús d’u en comptes d’un o de primer.

   Apareix també al corpus un nombre petitíssim de vegades aquesta construcció amb el mot dia elidit i el numeral convertit en nucli: el + DIA (el 25) (1624, 1688, 1689).

   Una darrera estructura que cal comentar és la formada per DIA + dies, que només apareix complementada per les locucionsa l’entrada de + MES (6 dies a l’entrada de març) i a l’eixida de + MES, i documentada només tres vegades(1279, 1288, 1343). És una estructura que deu procedir de l’elisió del participi anats, haüts o passats en l’expressió (a) + DIA +dies + anats (3 dies anats).

   [51] a. «Dada a Leyda XII dies anats de març en l’ayn de nostre SenyorM.CC.LXX.» (Jaume I, 1274; Los judíos, II, doc. 7, p. 207).

2. «Dada a Perpinya XXIX jorns anats de maig en l’ayn de nostre SenyorM.CCLXXX quatre» (Jaume II de Mallorca; Los judíos, II, doc. 11, p. 210).

   c. «Scrita en Mallorca a xiiii dies hauts del mes de maig del any de nostre Senyor M ccc xl ix» (1349) (Documenta, doc. 257)

   En altres fonts, trobam l’expressió en què corria com a complement del nom d’una festa i ambel sintagma referit a l’any en funció de subjecte. Els verbscórrer i anar tenen importants tretssemàntics en comú.

   [52] a. «lo dia de Pasqua en què corria l’any de l’Encarnació de Nostre SenyorDéu mil e tres-cents vint-e-vuit» (1375; Pere el Cerimoniós, Crònica, 47)

   Pel que fa a l’adjectiu participial anats en l’ús que recollim, ja hem dit que pot ser l’origen del plural que pren el nom dia en les expressions exemplificadesen als 27 dies o sots a 27 dies.

   [53] a. «En Malorcha a ix dies del mes de Agost del any de nostre Senyormcccxlix» (Cronicón, 100)

   El dia del mes podia identificar-se ambun numeral ordinal seguit de la paraula dia que determina. Aquest ús a Mallorca només es troba documentat ambels ordinalsprimer, segon i ambl’adjectiu semànticament relacionat darrer. Fora de Mallorca trobam molt emprat el numeral ordinal, tant en la data sencera com en la parcial, a la Crònica de Pere el Cerimoniós, que té estructura de die-Page 68tari i fou escrita des del 1375 la primera part i des del 1383 la segona. Aquesta diferència d’ús fa que puguem pensar que en el cas de la seva aparició en l’obra del Cerimoniós és el resultat d’una voluntat d’estil de la Cancelleria, com en altres casos ja esmentats.

   [54] a. «en lo vint-e-quatrè dia d’octubre de l’any de Nostre Senyor mil e trescents vint-e-set» (1375; Pere el Cerimoniós, Crònica, 50)

2. «per lletres nostres dades en lo dit castell de Càller, el vint-e-tresè dia del dit mes de gener de l’any de la Nativitat de Nostre Senyor mil e trescents cinquanta-cinc» (1383; Cerimoniós, 230)

Passant a l’expressió del dia del mes i a la seva relació amb el mes, cal tenir en compte que els dies dels mesossón representats per unessèries de nombres naturals, cadascun dels quals esrepresenta mitjançant un numeral cardinal em-prat en funció de nom. La pertinença del nombre natural a la sèrie que constitueix cada mess’expressa amb un complement format per un SP amb la preposició de complementada pel nom mes, el qual és complementat alhora perun altre SP constituït també per la preposició de i el nom del mes: a + DIA + del mes de + MES (a 25 del mes de desembre). Alguna vegada s’empra, però, la preposició dins en comptes de de.

[55] a. «en Exàtiva XV dies dins febrer de l’any de MCCLXXVI» (1276; Documents, §20, p. 56)

2. «Dit any 1780, dins el mes de febrer» (Impressor, 88)

   Però la construcció simplificada sense el sintagma del mes (a 25 de desembre) estroba més documentada en el nostre corpus (85,5%) que no la sencera. El sintagma format per la preposició i el nom del mes també perdé la preposició, canvi que es documenta a mitjan segle XIV (a 25 desembre). L’ús del nom del messense preposició no ha estat, però, majoritari, perbé que sí prou freqüent (38,34%). La taula 2 mostra l’evolució de l’estructura del sintagma del mes i de la de l’any segons que tengui forma de SP ple (+) o de SP buit (-). S’hi pot observarsincrònicament l’estructura més freqüent i diacrònicament l’evolució de l’ús de cada estructura.

   Page 69

   Expressió del mes i de l’any

   [VEA EL GRÁFICO EN EL PDF ADJUNTO]

   Taula 2. Expressió del mes i de l’any. Percentatge d’ús de cada estructura en cada període

   
   

   	s. XIII	s. XIV	s. XV	s. XVI	s. XVII	s. XVII	s. XIX
   de (l) MES de (l’)ANY	16,6	32,4	14,37	10,30	28,3	11,2	27,4
   MES de (l’)ANY	0	0,8	3,26	1,96	2,76	12,78	37,9
   de (l) MES ANY	16,6	44,4	77,77	81,67	20,6	15,8	9,67
   MES ANY	0	1,77	3,92	6,48	47,69	61,1	24,19

   
   

   En aposició al SP que expressa el dia del mes i abans de l’any podia haver-hi una referència al sant del dia o a una altra festa del calendari litúrgic o el seu ús com a punt de referència (amb les expressions l’endemà de, la vespra de).

   [56] a. «dimecres a XVI d’agost lo s’endemá de madona Santa Maria» (1368) (Islas Baleares, V, 157)

2. «Dissapte dia de Sant Agusti a xxviij de agost del any MCCCCVI» (Cronicón, 147)

   c. «a Perpenyà, la vespra de sant Jacme, l’any mil e tres-cents quarantatres» (1375, Carta de Jaume III; Cerimoniós, 123)

4. «Escrita de nostra mà lo sendemà de santa Anna, l’any mil e tres-cents quaranta-tres» (1375, carta de Jaume III; Cerimoniós, 125)

   Page 70

   En alguns casos, com ja hem dit, atès que era ben conegut el dia en què s’esqueia la festa de cada sant, la seva referència suplia la del dia del mes.

   [57] a. «Dada en Malorches lo dia de sancta Caterina. En l’any que hom comtava M. CCC (1300; Mostassaf, 225)

   b.«Escrita de nostra mà lo sendemà de santa Anna, l’any mil e tres-cents quaranta-tres» (1375; carta de Jaume III; Pere el Cerimoniós, Crònica, 125)

   Encara que la festa no tingués una data fixa, també s’emprava com a referència.

   [58] a. «lo dia de Pasqua en què corria l’any de l’Encarnació de Nostre SenyorDéu mil e tres-cents vint-e-vuit» (1375; Pere el Cerimoniós, Crònica, 47)

   En lloc de la referència a la festa del dia, o combinant-s’hi, podia haver-hi un altre sintagma amb valor temporal que expressava l’hora.

   [59] a. «Data en Mallorcha lo segon dia del mes de mayg prop hora de vespresl’any MCCCXL sis» (1346) (La reintegració, II, §310, p. 279)

   Com ja hem vist, la referència a l’hora també podia anar darrere l’any o entre el dia de la setmana i el dia del mes.

   [60] a. «Diluns a XXII de Janer any de la nativitad de nostre SenyorMCCCCIII, hora de vespres» (1403; Cronicón, 202)

   b.«als 17 de Juny dit any sirca les vuit y mitja del matí» (1774; Del Puig, 355

   Un cas especial d’expressió del dia del mes és el de l’ús de les expressionsa l’entrada de i a l’eixida de davant el nom del mes. Sintàcticament estan formades per un SP amb un nom complementat alhora per un altre SP amb el nom del mes. Pel que fa al sistema de referències en què esbasen les dues expressions, cal dir que éssemblant al romà, atès que s’hi pren com a punt de referència el principi o el final del mes, sempre el més proper, així com el mètode llatí prenia com a referència les calendes, els idus o les nones, segons quin d’aquests dies fos el proper. A l’eixida de gener vol dir, doncs, abans de la fi de gener i a l’entrada de març i correspon a l’expressió des del començament de març.

   [61] a. «Dada a Maylorcha VI dies a la exida de janer en lany MCCLXXIX» (1279; Historia, II, 1138)

2. «Dada a Leyda IV dies a la entrada de mars en l’any de M.CC.LXXXVIII» (Alfons el Franc, 1288; Los judíos, II, doc. 12, p. 211)

   Page 71

   c. «Dijous VI dies a la entrada del mes de fabrer anno domini MºCCCºXºL secundo» (1343; La reintegració, II, §49, p. 40)

La data s’acaba amb l’expressió de l’any formada per un SP o per un numeral cardinal nominalitzat en aposició, com a complement de la referència al dia i al mes. Quan tenim un SP, la preposició més freqüent ésde (de + (l)+ (any)+ (de) + ANY), però també s’hi troba en. Quan es manté la paraula any, sovint va seguida de la referència a l’era cristiana, amb una extensió variable, que hem considerat marginal a l’estructura de l’expressió de la data i que comentarem més endavant.

Les fórmules documentades en la referència a l’any que trobam són, doncs, lessegüents:

a) de/en/a + l’any + ([de l’Encarnació/de la nativitat] de [nostre Senyor]) + ANY

b)(de/en/a) + (l’any) + ANY

c) any + ANY

d)ANY

Vegem tot seguit el nombre de citacions de cada estructura, la seva freqüència expressada en percentatges, la distribució cronològica i la freqüència perperíodes (com hem explicat, no hi hem inclòs l’expressió de [...] nostre Senyor [...]).

de + (l’any) + ANY

410 citacions (27,57% del total de citacions del corpus); 40% del s. XIII-XV; 23,3% de les delss. XVI-XVIII; 65,3 de les del s. XIX. Per tant, va augmentant progressivament l’ús de de davant l’any i es triplica al s. XIX respecte al període anterior, per influència de l’espanyol. Cal dir també que l’augment d’aquest ús depèn de l’ús de la mateixa preposició davant el mes, que no és tan gran, però. L’augment en els dos casos explica la gran disminució al s. XIX de l’aposició de l’any al mes, és a dir, de l’ús de l’any sense preposició. Alss. xvixviii l’ús de la preposició de davant l’any representa el 76,66% de les citacionsdel període i al s. XIX disminueix fins al 34,67%; per contra, l’ús de la preposició de davant l’any passa del 23,31% de les citacions del s. XVI-XVIII al 65,3% de les del s. XIX.

Page 72

en l’any de + ANY

19 citacions (1288-1345) (gairebé totes les citacionssón d’una mateixa font: la Cancelleria reial en temps de Pere III).

a l’any de + ANY

1 citació (1320).

l’any + ANY

27 citacions (1343-1762) (després de 1400 i fins al 1588, només 4 citacions).

any + ANY

194 citacions (1346-1798) (el 29,68% de les citacionssón del s. XIV-XV —el 20,8% del s. XIV i el 43,79% del s. XV—; el 87,6% del s. XVI i només5 citacions al s. XVII i 2 al s. XVIII: progressa des del s. XIV fins al s. XVI, i al s. XVII minva moltíssim i gairebé desapareix al s. XVIII i ja no consta al s. XIX).

ANY

783 citacions (1285-1870) (el 19,53% de les citacionssón del s. XIV-XV; el 68% del s. XVI-XVIII i el 33,87% del s. XIX; el 57,25% de les citacionssón del s. XVI; el 66,46% del s. XVII; el 75,19% del s. XVIII).

Taula 3. Expressió de l’any. Percentatge d’ús de cada estructura en cada període

Page 73

Expressió de l’any

[VEA EL GRÁFICO EN EL PDF ADJUNTO]

La primera i única citació de l’expressió del + ANY en el corpus apareix l’any 1800. Això concorda amb l’afirmació de Mestres que a l’edat mitjana no es troba, i nosaltres podem afegir que tampoc abans del s. XIX.

En el nostre corpus també es troba documentada, però només un cop (1349), la preposició en en el SP que expressa l’any (en l’any de + ANY). En fonts complementàries es troba abans i després d’aquesta data, fins al 1350 (1248-1350) i tant a Mallorca com fora.

[62] a. «la damunt dita carta original de les franquees de Malorques VII dies anats d’agost en l’ayn de nostre Senyor mil e CCXLVIII segons que s’enseguex feem transladar» (1248; Miralles: 2006, doc. 25, p. 117)

2. «Dada a Malorcha lo primer dia de març en l’ayn de nostre Senyor MCCXXX», (1230; Miralles: 2006, doc. 25, p. 120)

3. «Dada a Leyda IV dies a la entrada de mars en l’any de M.CC.LXXXVIII» (Alfons el Franc, 1288; Los judíos, II, doc. 12, p. 211)

4. «Dada a Leyda IV dies a la entrada de març en l’any de M.CC.LXXXVIII» (Alfons el Franc, 1288; Los judíos, II, doc. 13, 212)

   Page 74

   e. «Dada a Saragossa IV dies a l’entrada d’abril en l’any de M. e CC. LXXXVIII» (Alfons el Franc, 1288; Los judíos, II, doc. 14, 212)

   f. «a XXVI de setembre en l’any de nostre Senyor MCCCXLIX (1349) (La reintegració, II, §403, 367)

   En una mateixa font i un mateix dia podem trobar, però, l’expressió de l’any amb preposició i sense.

   [63] a. «Dada en Perpinyà dimars a VIII del mes de mars del any M. CCC. XXVII» (1327, Los judíos, I, doc. 78, p. 263)

2. «Dada en Perpenyà dimarts a VIII de mars M. CCC. XXVII» (Los judíos, I, doc. 79, 263)

   La referència a l’any també començà ambl’any (l’any + ANY), expressió que hem trobat a Mallorca en fonts fora del nostre corpus.

   [64] a. «Dada en Mallorques a XIX de mars l’any de la nativitat de nostre Senyor M.CCC.LX» (1360; Los judíos, I, doc. 49, p. 241)

2. «Dada en ciutat de Mallorques a XXI dia de juliol l’any de nostre Senyor M.CCC.LXI» (1361; Los judíos, I, doc. 53, p. 244)

   c. «Dada Mallorques a V del mes de febrer l’any de gracia de nostre SenyorM.CCC.LXV» (1365; Los judíos, I, doc. 56, p. 247).

4. «Dat en Mallorques a 15 de juliol l’ayn M.CCC noranta un» (1391; Los judíos, I, doc. 137, p. 314)

   Com hem vist, la sèrie dels anys ambquè s’acaba l’expressió de la data comença en el període que analitzam en l’any de l’Encarnació o de la nativitat de Jesucrist, la qual cosa s’indicava amb l’expressió de l’Encarnació de nostre Senyor i variants o de la nativitat de Nostre Senyor i llur variant simple també citada de nostre Senyor, seguida del numeral cardinal unit en aposició.

   [65] a. «en les chalendes de Juliol, en layn de nostre Senyor Mil. CCXXXII» (1269; Documents, §18, p. 47)

   L’ús del mot naixement en lloc de nativitat no consta fins al s. XIX, durant el qual, fora del nostre corpus, es troba sovint.

   [66] a. «Dia cinch del mes de Desembre del añy del naxament del Señor mil vuitcents y denou» (1819; La llengua, 227)

   Page 75

2. «Die deset del mes de desembre de lo añy del Naxament del Señor mil vuit-cents y onse» (1811, Pollença; ARM, P, 3860, f 335v-337)

   c. «Dia quince del mes de mars del añy del Naxament del Señor mil vuitcents trenta-sinch» (1835, la Pobla; ARM, P, C-1504, f. 74-75v)

   Alguna vegada s’emprava l’expressió de gràcia, també d’origen religiós.

   [67] a. «Datum en la Ciutat de Malorches diyous a xxiii d agost en l any de gracia de M ccc xxx» (1330; Documenta, doc. 137)

2. «Dada Mallorques a V del mes de febrer l’any de gracia de nostre SenyorM.CCC.LXV» (1365; Los judíos, I, doc. 56, p. 247)

   Abans de l’expressió de l’any en la datació, algun cop es troba una referència a l’era hispànica amb el mot era.

   [68] a. «XVIII dias en lo mes de agost sub Era MCCLXXXV» (1285; Documents, §12, p. 33)

2. «Feta carta en Alacant dissapte XXIIII dies anats del mes d’octubre era de mil e CCC e IX anys vel anno Christi incarnationis MCCLXXI» (1309; Cartoixa)

   c. «dijous, a tretze del mes de Octubre del any de la nativitat de Jesuchrist salvador nostre 1541» (1541; Santa Elisabet, 190)

   L’expressió de nostre Senyor arribà també a desaparèixer, fins i tot algun cop conservant any de la nativitat.

   [69] a. «Digmenge a X de Març any de la Nativitat 1398» (1398; Cronicón, 129; l’any en nombres aràbics no deu ser de l’original)

2. «Dimecres a XX de març any de la Nativitat 1398» (Cronicón, 129; l’any en nombres aràbics no deu ser de l’original)

   Alhora que s’elidia l’expressió de nostre Senyor es va perdre la preposició que introduïa la referència a l’any, ambel resultat d’un SP buit (MES + ANY). Ambrelació a la freqüència d’aparició de les diferents estructures, ja hem vist que lessense preposició, ANY / any ANY / any de ANY (1345 / any 1345 / any de 1345), apareixen documentades més vegades que no les estructures ambpreposició de ANY / de l’any ANY (de 1345 / de l’any 1345).

   L’aparició o no de les expressionsde l’Encarnació de nostre Senyor o de la nativitat de nostre Senyor permet parlar de fórmula extensa i fórmula abreujada de laPage 76 data. La funció d’aquestes expressions és diferent de la dels altres elements que poden faltar, com dies afegit al numeral del dia del mes, del mes de introductori del nom del mes, i de l’any de introductori del nombre de la sèrie dels anys. I lesreferències a l’era apareixen sobretot en uns contexts molt concrets: l’eclesiàstic i el cancelleresc, en el primer pel mateix contingut de l’expressió i en el segon per allargar el període com a recurs estilístic i atès que no hi havia restriccions a la llargada del text per motius econòmicssinó que més tost ambexpressions llargues hom feia ostentació de riquesa. En alguns casos les expressions esmentades es desenvolupaven encara més.

   [70] a. «dijous, a tretze del mes de Octubre del any de la nativitat de Jesuchrist salvador nostre1541» (1541; Santa Elisabet, 190)

2. «en lo any de la salutífera nativitat del Redemptor, Senyor Déu Jesucrist mil quatre-cents noranta e nou a vint del mes de gener» (Francesc Eiximenis, Regiment de la cosa pública, Ed. Barcino, 36)

   c. «vuy dimecres que contam als 28 del mes de juliol del any de la nativitat de Nostre Señor Deu Jesuchrist de 1695» (Exposición; doc. 27)

   L’ús d’un SP amb dia o mes o sense, o d’un SN en aposició no es troba relacionat amb cap tret del document. L’estalvi en l’extensió de l’expressió no es fa per limitacions d’espai i/o de temps.