Jurisprudència

Page 341

Durant el període del present comentari, de gener a juny de 1998, no hem detectat més que una sentència del Tribunal Constitucional que tracta, i solament de bescanto, una qüestió de rellevància juridicolingüística. Concretament, la Sentència 132/1998, de 18 de juny, resol un recurs d'in-constitucionalitat interposat contra la llei basca reguladora del seu pla de carreteres. En aquesta Sentència es planteja la distribució de competències sobre denominació i senyalització de les carreteres, cosa que té un contingut lingüístic, tot i que el Tribunal Constitucional no en fa esment, ja que la seva doctrina sobre aquesta qüestió pot ser vàlida amb independència de la llengua usada en la denominació de les rutes esmentades. Per aquest motiu no es tracta d'una jurisprudència que ens interessi directament, però paga la pena de referir-s'hi perquè perfila unes competències que disposenPage 342 d'un contingut lingüístic clar almenys en aquelles comunitats autònomes amb dues llengües oficials.

En el mateix període de referència, la recerca de les sentències del Tribunal Suprem, per contra, ha procurat un resultat força nodrit, atès el nombre de les decisions de què tenim constància. En total, hem seleccionat quinze sentències.

A continuació, presentem, tot agrupant-les per temes, les resolucions que després seran tractades, cronològicament i amb major atenció, seguint l'ordre de l'editor Aranzadi. La qüestió, objecte de litigi, que ocupa la major part de la nostra Crònica és majoritàriament coneguda pels nostres lectors: l'accés a la funció pública (judicial i local). A la qual hem d'afegir dos altres temes. Primerament, una qüestió nova, que consisteix en la resposta judicial a una persona que reclamava que el seu document de conduir inclogués la denominació de la població i de la província en la seva llengua, a la qual cosa el Tribunal Suprem dedica la Sentència de 26 de gener de 1998; i, segonament, un altre tema que fa ja un cert temps que estava abandonat. Ens referim a les subvencions per al cinema, a les quals es dediquen les sentències de 25 de març i de 2 de juny de 1998.

La resta de sentències ressenyades del Tribunal Suprem són, d'una banda, dins l'àmbit judicial, la de 20 d'abril de 1998, que tracta de la capacitació lingüística dels jutges substituts i magistrats suplents, i les set sentències de 13 d'abril, la de 4 de maig i la de 16 de juny sobre determinat personal al servei de l'Administració de justícia: oficials, auxiliars i agents. Respecte a aquestes darreres, la posició majoritària del Tribunal Suprem entén que la puntuació, com a mèrit, del coneixement de la llengua pròpia fins a un màxim de sis punts, d'acord amb el nivell que s'acrediti, en la provisió de places per promoció interna, en l'accés per torn lliure i en els concursos de trasllat, no conculca el principi d'igualtat i és del tot lògic i, a més, resulta obligat que s'exigeixi el coneixement de la llengua oficial pròpia. Aquestes sentències, tot i que es dicten amb sengles vots particulars, expressen un canvi doctrinal, si les comparem amb les sentències sobre la meritació de les llengües pròpies de determinades comunitats autònomes en relació amb les places de jutges, magistrats i secretaris, comentades en anteriors ressenyes. Certament, es tracta de cossos diferents i l'argumentació jurisprudència! darrera bàscula sobre la graduació que es realitza en la meritació, la qual no es preveia en els casos anteriors. De tota manera, la flexibilitat en la meritació no és prou base argumenta] per variar de criteri. Al contrari, ens sembla que justament el criteri que ha permès canviar la posició jurisprudencial és el nivell funcionarial, cosa que sembla confirmar-se amb la Sentència de 20 d'abrilPage 343 de 1998, que tracta la meritació lingüística per a l'accés a places de magistrats suplents i jutges substituts. Així, novament quan es tracta dels nivells funcionarials superiors dins de l'Administració de justícia, el Tribunal Suprem es mostra contrari a admetre la meritació lingüística, adduint excuses diverses, cosa que es reserva i entén adequada per a les destinacions més baixes dins de l'escala funcionarial, tot i que en aquesta darrera sentència el Tribunal Suprem justifica la diversitat de tractament en la durada de l'exercici de la funció judicial en el supòsit dels magistrats suplents i jutges substituts. Naturalment, aquest darrer argument, com la sospita que el Tribunal distingeix entre categories de funcionaris sense cap raó que ho justifiqui no ens semblen gens correctes, ja que l'exigència de competència lingüística no té a veure amb el temps durant el qual s'exerceix una funció, ni tampoc respecte del graó que s'ocupa en l'Administració de justícia, ja que tot el personal d'aquesta ha de servir amb eficàcia i respecte els drets lingüístics dels ciutadans, cosa que obliga que l'esmentat personal tinguí una determinada capacitació lingüística adequada al lloc de treball que ocupa.

D'altra banda, dins de l'àmbit local, ens trobem amb quatre sentències: les de 22 de desembre de 1997, de 20 de gener de 1998 i la de 6 de febrer de 1998, que fan referència a tres més dels recorreguts acords municipals bascos, que acullen l'acord regulador de les condicions d'ocupació del personal de l'Administració local i foral d'Euskadi (arcepafe) com a reglament de personal local. I la de 20 de març de 1998, referida a funcionaris municipals de Navarra. Així, doncs, per a l'advocat de l'Estat la qüestió encara no és pacífica, després de vint anys d'haver-se aprovat l'Estatut d'autonomia basc (i també de quasi vint anys des de l'aprovació de la Llei orgànica de millora dels furs navarresos) on es declararava la doble oficialitat.

En aquesta Crònica no apareixen resolucions de la Direcció General dels Registres i del Notariat, ja que les qüestions de contingut juridicolin-güístic són de poca rellevància, cosa que ja s'ha anat constatant en les darreres ressenyes d'aquesta Revista. Per aquesta raó, aquestes decisions no es mencionen a la rúbrica d'aquesta i les properes Cròniques, tot i que si n'hi ha alguna de cert relleu, serà objecte de comentari.

Sentència del Tribunal Constitucional 132/1998, de 18 de juny. Ple. Ponent: Àlvaro Rodríguez Bereijo.

El president del Govern va promoure el recurs d'insconstitucionalí-tat núm. 1814/1989 contra alguns articles de la Llei 2/1989, de 30 dePage 344 maig, reguladora del Pla de carreteres del País Basc per diversos motius. Entre aquests ens interessa especialment el que sosté la impugnació dels art. 6-2, 6.3 i 6.4 de la Llei basca que es refereix a la denominació i senyalització de les carreteres. En realitat, l'advocat de l'Estat no discuteix la competència sobre denominació de les carreteres, competència que considera, a l'igual que resol el Tribunal Constitucional, com a activitat inserida dins de la planificació de la xarxa viària pròpia, que és competència exclusiva de la comunitat autònoma (art. 148.1.5 CE). En canvi, el que discuteix, i el Tribunal li dóna la raó, és que la senyalització sigui una activitat que correspongui a la Comunitat Autònoma basca, ja que considera que es tracta d'una intervenció basada en la competència reservada a l'Estat per l'art. 149.1.21 de la Constitució,

El Tribunal abona aquestes afirmacions quan, en el fj 3.B, diu que «k Constitución otorga al Estado, sobre determinados aspectos que pueden incidir en la matèria de carreteras, otros títulos de intervención». En aquest sentit, cita la competència estatal sobre règim general de comunicacions i la de trànsit i circulació de vehicles amb motor de l'art. 149.1.21. Concretament, respecte a aquesta darrera assenyala que la capacitat d'intervenció estatal es basa a assegurar la seguretat de la circulació, que implica la regulació de «.las condiciones atinentes a L circuhción (v. gr. senales, limitaàones de ve-locidad, etc.)» (fj 3.D).

Posteriorment, el Tribunal (i'j 7) distingeix els conceptes de denominació i de nomenclatura. De manera que «atribuir una "denominación" a una carretera supone atribuir a una via un nombre de dudad o topónimo de ordinario coincidente con los puntos inicial y final de la misma» i «atribuir una "nomenclatura" supone, por su parte, atribuir a una via la expresión simbòlica y cifrada de la denominación». Seguidament el Tribunal considera que aquestes dues activitats estan indissolublement unides a l'activitat de planificació d'una xarxa de carreteres, cosa que no succeeix respecte del «modo en que esta identificadón de la carretera contenida en un catalogo puede y debe ser trasladada como senal orientativa a la pròpia carretera, para formar, así, parte de la "senalización" que se instah a lo largo de su recorri-do». De tot això conclou que: «la denominatión y atribudón de nomenclatura, de una parte, y la sehaüzadón, de otra, conformat! actividades de distinta naturaleza, que se ejercen, a su vez, sobre la misma realidad material en dos momentos distinfos y diferendables» i en deriva que la primera activitat, que consisteix en ia denoi, 'nació i identificació de les carreteres, és una activitat característica de l'activitat planificadora que correspon a la comunitat autònoma, mentre que l'activitat de dictar la normativa tècnica i de senyalització no hi està compresa.Page 345

El fj 8 el dedica a perfilar la competència sobre senyalització que considera una activitat reservada a l'Estat. Així, el Tribunal considera constitucionals els preceptes bascos esmentats perquè s'inscriuen dins de la primera activitat de denominació. Concretament afirma: «En efecto, el art. 6.2 de la Ley tiene como objeto regular la actividad de atribución de de-nominadón y nomenclatura de las carreteras vascas, però no cómo esta identificación ha de aparecer en las placas de ruta de las carreteras. En cam-bio, la mencionada norma de la ley estatal» [es refereix a la Llei 25/1988] «tiene por objeto determinar el régimen de la identificadón de esas mismas carreteras en las placas de ruta. Es dedr, mientras que el objeto del primer precepto es la identificadón en sí de la carretera, refiéndose a su denomina-ción y nomenclatura, el objeto del precepto estatal, en consonanda con la competència establecida en el art. 149.1.21 CE, es el de alcanzar una uni-dad y coherència de las distintas placas de ruta y senales de balizamiento, esto es, de los sopor tes fisicos o materiales de las placas y de los caracteres en los que va inscrita la nomenclatura dada a la carretera». Finalment, el Tribunal referma la seva posició en el fj 9, quan recorda que «.las institu-dones generales delEstado ostenta» plena competenda sobre las normas de senalizadón de las carreteras, en virtud de los títulos competenciales reco-noddos en el art. 149.1.1, número 21, de la Constitudón ("régimen general de comunicadones" y "trafico y drculación de vehículos a motor"). De tal manera que el Estado tiene reconocida, en los dtados títulos competenda-les, una competenda exclusiva que le habilita para dictar normas, en matèria de senalizadón de carreteras, de aplicadón directa para estàs víaspúbli-cas en todo el territorio nacional y cualquiera que sea el ente titular de la carretera».

No ens pertoca de fer una anàlisi competencial de la doctrina jurispru-dencial que aporta aquesta Sentència, ja que s'allunyaria de l'objecte d'aquesta ressenya. Tanmateix, hem d'assenyalar que no es discuteix en cap moment, altrament s'afirma la competència de la comunitat autònoma per decidir la denominació i nomenclatura de les carreteres, cosa que hauria d'anar en plena sintonia amb els noms de lloc inicial i final de la via, així com amb la denominació dels tipus de via. En aquest sentit, la competència sobre l'establiment dels topònims i la denominació de les carreteres resta salvaguardada, que és el que als nostres efectes juridicolingüístics ens interessa. Sobre això es pot acudir a l'article de Ferran Marín i de Jaume Vernet, «El règim jurídic de la Llengua en la retolació pública, la toponímia i la denominació dels ens locals a Catalunya», en aquesta Revista de Llengua i Dret, núm. 16, desembre de 1991, pàg. 85-119.Page 346

Sentències del Tribunal Suprem de 22 de desembre de 1997, de 20. de gener i de 6 de febrer de 1998. Sala 3a, Secció 7a. Ponents: Gustavo Lescure Martín, Fernando Martín Gonzalez i Manuel Goded Miranda. Rep. Ar. 315, 1419 i 2104 de 1998, respectivament.

En totes tres sentències el Tribunal Suprem resol els recursos interposats per l'Advocacia de l'Estat contra els acords dels plens dels ajuntaments d'Amzoula, Ortuella i Mendexa pels quals s'atorga eficàcia com a reglament de personal de les corporacions locals al ix arcepafe (Acuerdo Regulador de las Condiciones de Empleo del Personal de la Admínistración Local y Foral de Euskadi). Igual que en resolucions anteriors sobre aquests acords (vegeu Revista de Llengua i Dret núm. 27, pàg. 264-265; núm. 29, pàg. 372-373, i núm. 30}, el Tribunal desestima les impugnacions de caràcter lingüístic, que es basen en la presumpta vulneració dels articles 14 i 23.2 de la Constitució, tant pel caràcter genèric en què el recurrent les formula com per constituir una qüestió nova no al·legada davant del tribunal d'instància. En tot cas, sigui pel motiu que sigui, el Tribunal no acull la pretensió del lletrat de l'Estat de negar legitimitat a l'exigència de l'èuscar per a llocs que no estan vinculats directament a la utilització pels ciutadans de la llengua pròpia de la seva comunitat.

Tal com vam expressar en la Crònica anterior, cal notar l'obstinació de l'Advocacia de l'Estat a impugnar qualsevol previsió lingüística que emana dels ens locals i de l'Administració autonòmica del País Basc.

Sentència del Tribunal Suprem de 26 de gener de 1998. SaL· 3a, secció 6a. Ponent: José Manuel Sieira Mínguez.

Aquesta Sentència resol el recurs de cassació formulat per l'advocat de l'Estat contra una sentència de la Sala Contenciosa Aministrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, de 3 de juliol de 1993, que admetia la consignació de les dades del permís de conducció en llengua valenciana. EI Tribunal Suprem rebutja el recurs amb una argumentació molt àmplia i que es presenta, en certs aspectes, com una doctrina general sobre l'ús de les llengües oficials per part de i davant de les administracions públiques.

El cas té per origen la reclamació que el ciutadà recurrent en instància va dirigir a l'Administració estatal per tal que en el permís de conduir es fes constar tant el seu nom com els de la localitat i de la província de residència en llengua valenciana. Inicialment, l'Administració de l'Estat va acollirPage 347 la pretensió referent al nom del titular de la llicència i va desestimar les pretensions restants amb l'argument que cap precepte legal l'obligava a fer-ho. El particular va recórrer judicialment contra la decisió administrativa i els tribunals varen reconèixer el dret que es consigni la denominació oficial valenciana del municipi i la de la província de residència (Villajoyosa i Ali-cante, en castellà; La Vila Joiosa i Alacant en la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana).

Dels antecedents es dedueix que l'objecte del recurs de cassació és força circumscrit, ja que únicament afecta la inscripció en valencià dels topònims mencionats. El mateix Tribunal Suprem delimita negativament el tema controvertit en advertir «que la otra cuestión que podria plantearse, la denominadón o no bilingüe del munidpio de Villajoyosa y la provincià de Alicante, resulta indiscutida» (fj 1, paràgraf catorzè). Malgrat això, i d'aquí l'interès del pronunciament que comentem, les consideracions que realitza el Tribunal Suprem sobre els conceptes generals acollits per la Constitució i els estatuts d'autonomia i, sobretot, les conseqüències que n'extrau -amb formulacions jurisprudencials inèdites- es poden projectar molt més enllà del problema concret discutit.

Es podria apreciar, en aquesta qüestió, un cert desequilibri entre el supòsit de fet inicial i l'argumentació desplegada per la sentència, que en algun moment pot dificultar-ne la comprensió. Així, en paraules de l'alt Tribunal, «la cuestión que aquí se plantea no es otra que la del alcance del concepto de coofidalidad del castellano y del valenciano en la Comunidad Autònoma Valendana a que se refieren los arttculos 3 de la Constitudón y 7 del Estatuto de autonomia». De fet, la qüestió, com acabem d'apuntar, no és el concepte d'oficialitat en general, sinó quina denominació oficial ha de consignar-se en un carnet de conduir. És a dir, es tracta de resoldre un supòsit de fet segons la toponímia oficial, no segons l'oficialitat de les llengües utilitzades en una comunitat autònoma. Així, mentre que hi poden haver dues llengües declarades oficials, la denominació oficial d'una persona, d'un lloc, d'un municipi o d'una província pot ser única. Tanmateix, les consideracions del Tribunal poden ser útils per a altres casos que s'adequïn més a l'objecte pretesament resolt pel Tribunal.

Amb una argumentació que va d'allò general fins al més particular, el fonament jurídic primer de la sentència intenta donar resposta a la qüestió de l'abast del concepte de cooficialitat, en dues parts diferenciades. En la primera, es fa una síntesi de la doctrina constitucional (bàsicament l'establerta a la stc 82/1986, adduïda en sentit contrari per l'advocat de l'Estat) en relació amb el concepte de cooficialitat lingüística que es desprèn de la Constitució i els estatuts d'autonomia, el seu abast territorial -pel fet quePage 348 abasta tots els poders públics situats en un determinat territori- i els drets i deures que es deriven d'aquell concepte. Els paràgrafs inicials del fonament jurídic primer són merament reiteratius d'una doctrina jurispruden-cial suficientment coneguda. Per tant, només reproduirem parcialment el paràgraf relatiu als drets i deures derivats de l'oficialitat d'una llengua, dins del fonament primer, el qual introdueix des d'una perspectiva abstracta el tema debatut en la Sentència:

[...] Si es inherente a la cooficiaiidad el que, en los terrüorios donde exista, h utilixadón de una u otra lengua por cual-quieta de los poderes públicos en ellos ra-dicados tenga en principio h misma vali-dez jurídica, la posibilidad de usar solo una de ellas en vez de ambas a la vez, y de usarhs indistintamente, aparece condicionada, en las relaciones con los parti-culares, por los derechos que la Constitu-ción y los Estatutos les atribuyen, por cuanto vimos también que el art. 3.1 de la Constitució

reconoce a todos los es-panoles el derecho de usar el castellano, y los Estatutos de Autonomia, en los artí-culos antes citados, ya sea de un modo expreso o (en el caso del català» y de la Ley Orgànica de Reintegración y Amejo-ramiento delRégimen Foral de Navarra) impltcitamente, el derecho de usar las dos lenguas cooficiales en k correspon-diente Comunidad o parte de ella. En los terrüorios dotados de un estatuto de coo-fidalidad lingüística, el uso por los parti-culares de cualquier lengua oficial tiene efectivamente plena validez jurídica en ijj reclamaciones» [sic, vol dir «reUcio-nes»] «que mantengan con cualquier poder publico radicada en dicho territorio, siendo el derecho de ks personas al uso de una lengua oficial un derecho fundado en la Constitución y el respectiva Estatuto de Autonomia.»

A continuació, el Tribunal Suprem contrasta aquestes declaracions generats sobre el dret dels ciutadans a elegir la llengua de comunicació amb les administracions públiques amb la regulació legal vigent a la Comunitat Valenciana, on aquest dret es troba plenament reconegut:

Sentado lo anterior, ha de afirmarse que el Estatuto de Autonomia Valenciana, en su Titulo I, Capitulo J, relativo al uso del valenàano, y de manera especial en su articulo 7 antes transcrita, y en sus artículos 10 y 11 de la Ley de 23 de no-viembre 1983 (RCL 1984, 207 y LCV 1983, 1979), relativo al uso en las actua-ciones administrativas de la lengua elegida por el administrada, no hace sinó de-sarrollar la decL·ración hecha en el art. 3.1 de la Constitución, de que las lenguas oficiales en la Comunidad Autònoma son el valenàano y el castellano, y senala los derechos lingütsticos que para los ciu-dadanos se derivan de tal decL·ración, lo que viene a ser algo que resulta directa-mente de L· Constitución y del Estatuto de Autonomia. Por lo que alane en particular a la referència a "la Administra-ción", hemos visto que el sistema de cooficiaiidad territorial establecido por el art. 3.2 de h Constitución hace (de acuerdo con L· dispuesto en los Estatu-Page 349 tos) que la dechración de una lengua es-pañola distinta del castellana como oficial afecte tan to a lospoderes públicos de la Comunidad Autònoma en cuestión como a los poderes públicos del Estado adicades en el ambito territorial de la Comunidad, y que puedan los ciudada-nos en la Comunidaà Valenciana relacio-narse con todos ellos en cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Una vegada establertes les bases jurídiques necessàries, s'inicia una segona part del fonament jurídic primer, on l'òrgan jurisdiccional entra en l'anàlisi i resolució de la qüestió litigiosa, la qual «queda reducida a ü lo dis-puesto en el articulo 11 de la Ley 4/1983 se deriva el derecho a que la Aimi-nhtración Central Perifèrica úta en el tenitorio de la Comunidad Autònoma Valenciana se comunique con los ciudadanos de esta que así lo demanden en lengua valenciana y por ende expide los documentos que emite a los mismos en dicha lengua».

Aquest plantejament de la qüestió condueix el Tribunal Suprem a pronunciar-se sobre el contingut del dret dels ciutadans a relacionar-se o a ser atès per l'Administració en la llengua oficial de preferència. Avancem la importància de les declaracions de la sentència, que resol de fornia clara un tema molt discutit doctrinalment i sobre el qual no existia jurisprudència suficient:

De lo basta aquídicho, se deduce con chridad que el derecbo a ser atendido en la lengua autonòmica cuando en esta ien-gua se inicia e impulsa el procedimiento, es consecuencia lògica de la cooficialidad, y su negación supondrà el mantenimien-to de un "statuts" inferior de la lengua a cuya utilixación en sus actuadones, se negase la Administración. Ysia utilización de la lengua autonòmica, en su caso, pot los administrados, puede ocasionar dificultades en el seno de la Adminhtración, tanto estatal como autonòmica, tales dificultades son resultado de una decisión constitucional y no pueden ser motivc para convertir a esta en irrelevante.

Per consegüent, el Tribunal Suprem afirma que l'Administració de l'Estat, quan existeix una doble oficialitat lingüística, ha de respectar la llengua escollida pel ciutadà, la qual, a més a més, és la llengua del particular i de la comunitat on l'Administració presta els seus serveis.

Al mateix temps, es planteja una alternativa en relació amb el reconeixement del dret i l'exercici ple d'aquest: l'Administració de l'Estat, per no expedir el carnet amb les dades bilingües, confronta la lògica juridicofor-mal amb la material, cosa que el Tribunal rebutja; quan, amb anterioritat, en altres supòsits, referits també al País Valencià, en relació amb la denominació de la llengua catalana, en aquesta comunitat autònoma, la posició del Tribunal havia estat també molt formalista i abusava d'una interpreta-Page 350 ció gramatical. Aquesta nova posició, en l'actualitat, és més respectuosa amb els drets lingüístics dels ciutadans d'una llengua, que malgrat ser la pròpia, no disposa de les mateixes oportunitats (es troba en «un statuts inferior» en paraules del Tribunal Suprem) que la llengua castellana, per la qual cosa necessita un plus de protecció i, en el cas que ens ocupa, una major sensibilitat per part de les institucions centrals. Així, d'una banda, la denominació oficial de la província és, certament, només en castellà, però la tendència que ha estat seguida en altres comunitats autònomes com Catalunya, Galícia i Illes Balears ha estat la de canviar de denominació i acollir la denominació en la llengua pròpia de la comunitat autònoma corresponent. De manera que, per llei orgànica, en aquests territoris, la denominació oficial ha deixat de ser l'expressada en castellà. En canvi, a la Comunitat Valenciana no s'ha produït, en relació amb la denominació de les províncies valencianes, una variació legal; per la qual cosa el Tribunal Suprem va més enllà de la denominació oficial i accepta el nom popular encara no acceptat formalment ja que fa referència a la denominació doble del municipi i no a l'única de la província. D'altra banda, una cosa diferent hauria d'afirmar-se en relació amb els topònims municipals, els quals sí que han estat majoritàriament modificats, segons els procediments establerts, per la qual cosa, en aquest camp, moltes corporacions locals han expressat quina denominació és la més adequada. Així, a Catalunya, s'ha triat la denominació única en català (o exclusiva en aranès, a la Val d'Aran); mentre que a Euskadi, molts municipis disposen d'una denominació doble. Al País Valencià, hi ha una major diversitat, ja que hi ha denominacions dobles (com és el cas de Vülajoyosa/La Vila Joiosa, d'acord amb el Decret de 31 de gener de 1990), però també n'hi ha d'úniques en la llengua del País o en llengua castellana, quan no s'ha produït cap modificació sobre el topònim local. De manera que s'hauria d'atendre la denominació oficial de cada població, i poder-se inscriure en castellà, a més de la llengua pròpia, quan la denominació oficial és en dues versions; mentre que, si la denominació oficial és única, totes les administracions haurien de consignar exclusivament el nom oficial en la versió existent, i més quan aquesta ha estat l'opció democràticament elegida.

En el fonament jurídic segon es fa una anàlisi de les disposicions europees. Concretament, el Tribunal Suprem afirma:

Segundo. - Examinada elproblemaplanteado a la luz del derecho interno nos queda una soh cuestión por analizar y esta no es otra que L· de determinar si de las Normas Comunitarias se deriva alguna dificuitad legal en orden a la aplica-ción del principio del bilingüismo, en ks Comunidades Autónomas que tengan lengua pròpia, en matèria de permisos de conducirPage 351

Pues bien, examinada la normativa comunitària, en especial las Direclivas 91/439, de 29 de julio (LCEur 1991, 1041) y la 96/47, de 23 de Julio (LCEur 1996, 2964), que modifica el anterior, resulta con claridad que tanto en una como en otra se prevé la posibilidad de que, respetando et principio de que las ins-cripciones que figura» en el permiso de conducir deben venir redactadas necesa-riamente en el idioma de uno de los paí-ses miembros que citan, se elabore una versión bilingüe en una de dichas len-guas y una lengua nacional distinta de aquéllas.

En efecto, en los anexos de una y otra directiva, en los que se establece elforma-to del permiso de conducir, se dice que "En el caso de que un Estado miembro desee redactar dichas inscripciones en una lengua nacional distinta de hs lenguas siguientes: Aleman, Danès, Espanol, Finès, Francés, Griego, Inglés, Italia-no, Neerlandès, Portuguès y Sueco, elaborarà una versión bilingüe del permiso utilizando una de las lenguas menciona-das sin perjuicio de las restantes disposi-ciones delpresente anexo". De talprecep-to resulta con absoluta cL·ridad no solo la inexistència de impedimenta alguna des-de el punto de vista del Ordenamiento Comunitària para la expedición del per-miso de conducir en versión bilingüe de una lengua autonòmica y el Espanol, sinó la previsión expresa de dicha posibilidad siempre que ast resulte de la voluntad de un Estado miembro expresado en su ordenamiento jurídico interno y tal es el caso espanol según ha quedado analizado en el fundamento jurídico primera lo que necesariamente conduce a la desestima-cian del motivo casacional articuL·do.»

En aquest fonament segon, el Tribunal Suprem torna a oblidar-se del supòsit de fet: la consignació de determinats topònims dins del carnet de conduir per referir-se a la llengua en què pot expedir-se el mateix carnet. Una cosa és la inscripció del nom de persona o de Uoc, una altra és que el format del carnet inclogui en una o més llengües les crides corresponents al nom de la persona o al seu domicili. En el cas enjudiciat no s'havia de resoldre si l'expressió «província» ha d'estar escrit en una o més llengües, sinó que només es discutia la denominació oficial de la província d'Alacant. De la mateixa manera, no s'ha de resoldre sobre la llengua que ha d'estar emprada en tot el format del carnet de conduir, dins del qual es preveu el municipi, sinó precisament el municipi corresponent, en el nostre cas el de La Vila Joiosa, popularment La Vila. Com dèiem al començament, el Tribunal no havia d'elaborar una teoria sobre la doble oficialitat, ni tampoc sobre l'abast d'aquesta doble oficialitat en els documents acreditatius de l'autorització de conduir determinats vehicles; sinó, altrament, en quina llengua han de consignar-se els topònims. És un problema d'inscripció de topònims (oficials o no), més que del règim d'oficialitat lingüística dels documents. Així, a qualsevol país de l'Europa comunitària haurien d'inscriure els noms de persona i de lloc de la mateixa manera, amb independència de si el carnet de conduir és expedit per l'administració d'un o d'un altrePage 352 estat. La teorització més adequada que podia haver-se fet per part del Tribunal Suprem fóra sobre el règim de la toponímia i, en el seu cas, sobre l'an-troponímia, que és on la toponímia s'orienta. Tanmateix, les bases teòriques que el Tribunal utilitza sobre el règim de la doble oficialitat i del seu abast són força correctes, malgrat que s'oblida d'extreure conseqüències de la definició de llengua pròpia diferenciades dels efectes jurídics de l'oficialitat. Per a la decisió final, el representant de l'Estat no només veu rebutjades les seves tesis, sinó que a més a més és condemnat a pagar les costes del procés, tal com es decideix en el fonament jurídic tercer.

Sentència del Tribunal Suprem de 20 de març de 1998. Sala 3a, Secció 7a. Ponent: Vicente Conde Martín de Hijas. Rep. Ar. 3021 de 1998.

Aquesta resolució tracta un cop més de la valoració de la llengua a l'hora de proveir una plaça de l'Administració pública. L'Ajuntament de Bara-nain (integrat en la zona lingüística mixta de Navarra -article 5.\b de la Llei foral 18/1986, de 15 de desembre, del basc) convoca dos concursos oposició i dues oposicions per cobrir diferents places de la seva Administració. En tres casos exigeix el coneixement de l'èuscar, tot i que el procediment per acreditar-lo és diferent (títol ega per als candidats a auxiliars administratius i educadors i una traducció de l'exercici per als opositors a porter de col·legi públic). La ugt impugna aquesta convocatòria -cal destacar que és poc freqüent que qui recorri aquestes previsions lingüístiques sigui un sindicat- davant la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, la qual l'estima (Sentència de 20 de febrer de 1997) i declara nuls els acords municipals que aproven les convocatòries. Basa la decisió en la discriminació que es produeix en establir com a requisit impeditiu o excloent el coneixement del basc, amb la consegüent marginació de qui no el conegui. D'altra banda, afirma aquest Tribunal Superior que la jurisprudència en aquest sentit és tan «abrumadora (...) que resulta ocioso citaria».

L'Ajuntament i la Comunitat Foral de Navarra recorren en cassació contra aquesta resolució davant del Tribunal Suprem, que admet sengles recursos per l'interès que ambdues administracions tenen en la qüestió. La corporació local i la comunitat addueixen que no es vulnera l'article 14 de la Constitució quan l'exigència lingüística que s'estableix està relacionada amb el lloc o treball que s'ha dedesenvolupar o quan es pretengui proveir en un determinat servei la presència de funcionaris que parlin èuscar amb el fi de garantir el dret dels ciutadans a usar i adreçar-se en basc a les administracions públiques. Així mateix, per fonamentar la seva impugnació esmenten les sentències del Tribunal Constitucional 82/1986, de 26 dePage 353 juny, i 46/1991, de 28 de febrer, i les del Suprem de 19 de febrer i de 22 de juliol de 1996.

Finalment, el Tribunal Suprem, després de fer un recorregut pels punts de la seva doctrina pel que fa a aquesta matèria i per la doctrina de la stc 46/1991, abans esmentada, desestima els recursos, «però no porque el crite-rio expresado en la sentencia impugnada sea conforme a derecho, que no lo es, sinó porque la cuestión que suscita ba sido ya objeto de doctrina legal». Així, doncs, acull els arguments dels recurrents, però desestima els recursos, atès que «constituye criterio jurisprudencial [...] entenier que, cuando sobre un precepto o tema concreto existe ya doctrina legal, fijada claramente en sentencias del TribunalSupremo, no hay necesidadde volver a establecer dicha doctrina, expuesta ya anteriormente, puesto que la sentencia del recur-so de casación en interès de la Ley [és aquest el cas] no puede modificar la si-tuación jurídica particular derivada de la sentencia recurrida, como establece el articulo 10.b.4 de la Ley de la Jurisdicdón» (fj 4).

No reproduïm la doctrina fixada pel Tribunal Suprem sobre aquesta matèria, ja que moltes resolucions anteriors aborden la qüestió de la valoració de la llengua a la funció pública. Podem esmentar la sts de 22 de juliol de 1996 (Revista de Llengua i Dret, núm. 28), les sts de 12 i de 19 de febrer de 1996 (núm. 21 de la Revista ) o les sts de 8 de juliol de 1994 i 18 d'abril de 1995 (núm. 23 i 24 de la Revista), entre d'altres. En totes elles el Suprem ha anat acceptant la legitimitat tant de la valoració de la llengua com a mèrit, per bé que sota determinades condicions, com la seva valoració com a requisit de capacitat per a l'accés a la funció publica. Val a dir també que la posició del Tribunal ha seguit, encara que amb un retard notable, la doctrina del Tribunal Constitucional (sts 82/1986 i 46/1991). De tota manera, cal cridar l'atenció sobre la persistència del Tribunal a mantenir i expressar en les seves resolucions una doctrina que no s'ajusta a la del Tribunal Constitucional, plena d'afirmacions que mostren un absolut recel cap a la valoració del coneixement de la llengua pròpia de la comunitat per a la provisió de llocs de treball de l'Administració. Així, encara manté com a principi general «la tesis jurisprudencial que considera discriminatòria la exigència del conocimiento de los idiomas de las Comuni-dades Autónomas con caràcter obligatorio, expreso o implícito». L'exigència d'aquest coneixement, per contra, es considera com a excepció a la regla general. Això contrasta amb la reproducció que el mateix Suprem fa de la doctrina del Tribuna) Constitucional, la qual es basa en «la carga para quien quiera acceder a ella [a la funció pública] de acreditar las capacidades, cono-cimientos e idoneidad exigibles para la función a la que aspira, por lo que la exigència del conocimiento del idioma que es oficial en el territorio donde ac-Page 354 túa la Administrador! a L· que aspira a servir es perfectamente incluible den-tro de los méritos y capacidades requerides», per bé que lògicament el requisit s'ha d'establir sota els límits del principi de proporcionalitat. Creiem que el Tribunal Suprem hauria d'abandonaries seves velles posicions i acollir sense prevencions la jurisprudència constitucional.

Sentències del Tribunal Suprem de 25 de març i de 2 de juny de 1998. Sala 3a, Secció 3a. Ponents respectius: Claudio MovilU Àlvarez i Segundo Menéndez Pérez. Rep. Ar. 2855 i 5044.

El Tribunal Suprem es pronuncia sobre dos recursos d'apel·lació plantejats per l'advocat de l'Estat en relació amb determinats ajuts econòmics de la Generalitat de Catalunya al cinema en català. En les sentències apel·la-des (de 9 de març de 1990 i de 25 de maig de 1990, respectivament), la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal de Justícia de Catalunya resolia l'adequació a l'ordenament constitucional de les ordres del Departament de Cultura de 10 de març de 1989 i de 24 d'abril de 1989, sobre concessió de subvencions a Uargmetratges i a curtmetratges cinematogràfics, respectivament, per a l'any 1989. El lletrat de l'Estat reitera la impugnació de la condició establerta per les ordres citades per la qual s'obliga la productora adjudicatària d'una subvenció a «explotar la pel·lícula (curtmetratge) exclusivament en la seva versió catalana en tot el territori de Catalunya» [base Ix de l'Ordre de 10 de març i 1 .a de l'Ordre de 24 d'abril].

Atesa la identitat de l'objecte de les dues sentències ressenyades, en la de 2 de juny de 1990 el Tribunal Suprem es limita a reproduir literalment els raonaments de la Sentència de 25 de març de 1990. De manera que el nostre comentari se centrarà en aquesta darrera.

L'argumentació utilitzada pel recurrent és també la mateixa en tots dos casos. La demanda es fonamenta en diversos preceptes constitucionals: l'article 3, pel que fa als drets i deures derivats de l'oficialitat del castellà, l'article 14, quant al reconeixement del dret a la igualtat i a la no-discriminació, i l'art. 9 (submissió dels ciutadans i dels poders públics a la norma fonamental i a la resta de l'ordenament jurídic) en relació amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional que estableix la vinculació necessària dels ajuts econòmics atorgats pels poders públics als mandats constitucionals. Igualment, s'addueix l'art. 23 de la Llei de normalització lingüística de Catalunya de 1983, pel fet que determina que les mesures d'estimular i fomentar el cinema en català s'han d'aplicar amb criteris objectius, sense discriminacions i dins de les previsions pressupostàries.Page 355

Tots aquests arguments varen ser rebutjats pel Tribunal Superior de Justícia. L'òrgan jurisdiccional destacà com a objectiu de la base qüestionada la preservació i estímul d'un «valor cultural propi del cos social», identificat amb l'assoliment d'una difusió de produccions cinematogràfiques en llengua catalana en el territori de Catalunya. L'Ordre inclouria, així, una mesura de foment de cultura, directament connectada amb els articles 3.3 de la Constitució i 3.3 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya i, per tant, recolzada en principis i valors assumits constitucionalment. A més, segons el mateix Tribunal, apareix mancada de qualsevol valor discriminatori, atès que no s'ha pogut qüestionar eficaçment l'objectivitat, rao-nabilitat i proporcionalitat de la mesura.

El Tribunal Suprem confirma el criteri de la sentència d'instància en els fonaments jurídics que reproduïm a continuació:

Tercero. - Eí evidente, y así ha quedado demostrada en la prueba practicada en el proceso de instància, que k producción en lengua cataL·na y su distri-bución y exhibición en hs circuitos nor-males, es aún inügnificante en rekción con ks películas que se proyectan dobk-das en castelkno y que no se corresponde con el volumen de pobkción catakno-parknte. Asimismo ha quedado demos-trado que la Administració

Central y k pròpia administración autonòmica de Catalunya convocan con regularidad ayudas a k producción cinematogràfica en lengua castellana o catalana.

»En esta situación de evidente in-ferioridad de la producción cinematogràfica en k pròpia lengua de Catalunya no puede considerarse discriminatorio ni vulnerador del articulo 14 de k Consti-tución el que k política de subvenciones a la actividad cinematogràfica trate de conseguir, a través de técnkas de fomento la potenàatión de un bien cultural de caràcter fundamental como es el idioma y que se baga precisamente, a través de una exigència tan justificada y tan ajena a todo ingrediente discriminatorio como es el de k exigència de que la película subvencionada se proyecte en el territo-rio catalàn en k lengua que, conforme al articulo 3 del Estatuto de Catalunya, es la propk de dicha Comunidad y respecto de k cual tiene la Generalitat la obliga-ción de "adoptar ks medidas necesarias para asegurar su conodmiento", entre las cuales parece adecuada k exigència a que se de/a hecha referència.

Cuarto. - ha igualdad tanta en k ley (o en la norma regkmentaria) como en su aplicación no supone el tralar todos los casos o supuestos de hecho con caràcter absolutamente iguaktorio, sinó, como se dice en k Sentencia del Tribunal Constitucional 144/1988, de 12 dejulio, "tratar de modo igual a todos aquellos que se encueníren en k misma situación [...]". Del mismo modo, en k Sentencia 209/1988, de 10 de noviembre, se dice que "las diferenciaciones normativas, para que puedan considerarse no discri-minatorias, resulta indispensable que exista una justificación objetiva y razona-ble de acuerdo con criterios y juicios de valor, generalmente aceptados, cuya exigència debe aplicarse en rekción con la finalidaà y efectos de la medida considerada, debiendo estar presente, por ello,Page 356 una razonable relaàón de proporcionali-dad entre los medios empleados y L·fina-lidad perseguida [...]".

»Es evidente que en este caso L· clàusula impugnada por elAbogado del Esta-do tiene una justificación de protecàón del idioma ai talen desde una siluación de evidente inferioridad, no supone ninguna clase de discriminaciàn y es razonable y proporcional al fin pretendido, que es el aumento de L· producción cinematogràfica en L· lengua pròpia de Catalunya.

»Por otra parte, la norma impugnada tiene clara cobertura legal en el articulo

23. De la Ley 7/1983, de 18 de abril, de normalización lingüística de Catalunya, que obliga a la Generalitat a''estimular y fomentar con medidas adecuadas el tea-tro y la producción de cine en catalàn [...]", sin que pueda dedrse de modo al-guno que en este caso concreto L·s mo-destas ayudas concedidas marginen la ne-cesaria objetividad y la indiscriminación a que hace referència el apartado 31 del citada articulo 23, ya que, como se deja senaL·do, existen políticas subvenciona-doras de la pròpia Generalidad para L· producción en lengua castellana.»

L'esquema argumental segueix clarament la jurisprudència constitucional sobre l'art. 14 ce, entès com a principi d'igualtat en la llei (expressament citada en el fonament jurídic quart). En primer terme, es contrasten els supòsits de fet a partir de dues dades: la presència reduïda o «insignificant» de pel·lícules produïdes o exhibides en llengua catalana per relació amb les projectades en castellà; i la desproporció existent entre l'oferta cinematogràfica en català i el volum de població catalanoparlant. Un cop establerta la situació d'inferioritat evident del català en el camp cinematogràfic, es tracta de cercar la justificació d'una política de subvencions destinada únicament als films exhibits en català. El Tribunal Suprem troba fàcilment aquesta raó justificadora en la voluntat de potenciar un bé cultural de primer ordre, com és l'idioma «propi» de la Comunitat (art. 3 de I'eac). La referència al caràcter de «llengua pròpia» del català té un valor intrínsec, especialment per l'oblit o la infrautilització d'aquest criteri legal per la jurisprudència, malgrat que la sentència només hi vincula l'obligació estatutària de la Generalitat d'adoptar les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement.

El darrer pas en l'argumentació, avançat pel fonament jurídic tercer i confirmat pel quart, consisteix a comprovar l'adequació i proporcionalitat, en relació amb el fi esmentat, de la condició de projectar la pel·lícula sub-vencionda exclusivament en català dins el territori autonòmic. El Tribunal Suprem conclou que la clàusula impugnada «no supone ninguna clase de discriminación y es razonable y proporcional al fin pretendido, que es el aumento de la producción cinematogràfica en L· lengua pròpia de la Comunidad Autònoma». Malgrat que la contundència de l'afirmació anterior sembla esvair-se en afegir dos arguments addicionals: el quantitatiu, que valora laPage 357 modèstia dels ajuts concedits en relació amb les exigències de l'art. 23 de la lnl 1983; i, segonament, la no-exclusió d'un tractament paral·lel de foment del cinema en castellà.

Les implicacions d'aquest darrer punt es desenvolupen en la Sentència del Tribunal Suprem de 2 de juny de 1990 que, en realitat, es limita a recollir l'argument final de la Sentència apel-lada, pel qual «no puede descono-cerse que dado el caràcter limitado en lo sectorial de las competencias auto-nómicas que la Orden ejercita y la ausencia por parte de la Administradón demandada para subvencionar producdones dnematogràficas, la aplicación de la normativa discutida no comporta ni que toda la proyección cinematogràfica de cortometrajes dentro del territorio de Catalunya haya de serio en versión catalana ni que no existan instrumentos finanderos de apoyo aún mas importantes que sean operativos en el territorio de la Comunidad Autònoma tomando como referència las producdones en versión castellana. El uso de h lengua ofidal està asi plenamente garantizado y en nada lo menoscaba en términos jundicos de relieve constitudonal el que una de las Administra-dones Públicas que ejercen actividad global de subvención sobre fó cultura oralmente expresada incentive la utilizadón de una lengua según deber itn-puesto legalmente sin prohibir en modo alguno la difusión de la otra ni tan si-quiera ejercer el monopolio de lafinandadón pública privilegiada que mate-rialmente pudiera dificultar h difusión».

A tall de conclusió, volem remarcar que les consideracions de la sentència sobre la legitimitat de les mesures de protecció del català es mouen sempre en el pla del foment. Com s'esmenta, una mica de passada, en el fonament jurídic tercer, és habitual la freqüència dels ajuts instru-mentats per les diverses administracions en el terreny de la cinematografia, on és palesa la necessitat de protecció de la producció en llengua pròpia davant el predomini, a vegades anorreador, dels films anglosaxons. De fet, la legitimitat de les ordres de la Generalitat qüestionades era avalada per pronunciaments jurisprudencials anteriors (vegeu la Sentència del Tribunal Suprem de 19 de gener de 1988, ressenyada en el número 15 d'aquesta Revista, que justifica a partir de l'art. 3.3 ce l'establiment de mesures econòmiques de foment que beneficien exclusivament les produccions cinematogràfiques estrenades en català) i estava dotada d'una cobertura legal clara. Actualment, però, el marc normatiu ha canviat i la polèmica política i judicial (que ha esclatat en el moment d'elaborar aquests comentaris, amb el pronunciament del tsjc que invalida cautelarment la capacitat san-cionadora del Decret sobre mesures de foment de l'oferta cinematogràfica doblada i subtitulada en català, que desplega l'art. 28.3 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística) se centra en l'aplicació de mesures co-Page 358 ercitives i sancionadores per assolir la normalització del català en l'àmbit del cinema. Sense voler intervenir en la discussió, sembla clara la insuficiència d'una política clàssica de foment en un terreny on la interacció d'interessos econòmics i culturals es mostra amb tota la complexitat de les societats actuals.

Sentències del Tribunal Suprem de 13 d'abril de 1998. Sak 3a, Secció la. Ponents: Fernando Martín Gonzdlez i Manuel Goded Miranda. Rep. Ar. 4614 a 4620 de 1998. Sentència del Tribunal Suprem de 4 de maig de 1998. Sala 3a, Secció 7a. Ponent: Manuel Goded Miranda. Rep. Ar. 4835 de 1998. Sentència del Tribunal Suprem de 16 de juny de 1998. Sala 3a, Secció 7 a. Ponent: Ramon Trillo Torres. Rep. Ar. 5626 de 1998.

En totes aquestes resolucions el Tribunal Suprem enjudicia diversos preceptes del Reial decret 249/1996, del 16 de febrer, pel qual s'aprova el Reglament orgànic dels cossos d'oficials, auxiliars i agents al servei de l'Administració de justícia, entre aquests els relatius al règim d'atribució de mèrits per raó del coneixement de l'idioma propi de les comunitats autònomes. Les sentències de 13 d'abril i la de 4 de maig són idèntiques i porten un vot particular formulat per dos magistrats; en canvi, la Sentència de 16 de juny, per bé que arriba a la mateixa decisió, conté una fonamentació que recull, literalment, una part de les primeres i una altra del vot particular. Per aquest motiu prenem com a referència la Sentència de 13 d'abriJ de 1998, amb número Aranzadi 4614.

Les normes impugnades, concretament, són els articles 5.4,11.4,20.4, a i b, i 54.9 del reglament esmentat, en relació, tots aquests, amb la disposició addicional segona. En general, aquests preceptes preveuen que en la provisió de places per promoció interna, en l'accés per torn lliure i en els concursos de trasllat es puntuarà el coneixement de la llengua pròpia fins a un màxim de sis punts, d'acord amb el nivell que s'acrediti. El fonament jurídic 4t estableix el següent en relació amb la promoció interna i al torn lliure:

Entendemos que los preceptos im-pugnados no pueden dar lugar a la desi-gualdad que la parte recurrente invoca, ya que se refieren exclusivamente, en su àmbito de aplicació

, "a las convocato-rias territorialízadas", en aquellas Co-munidades Autónomas que tengan len-gua oficial pròpia, esto es, a aquellas convocatorias para puestos de trabajo en h Comunidad Autònoma de que se trate y que solo han de suríir efecto dentro de dicha Comunidad Autònoma, en la que es necesario exigir como mérito el cono-cimiento de la lengua pròpia de la Co-munidad (cfr. articulo 471 de la LOP]). En las convocatorias territorializadasPage 359 para puestos de trabajo de Comunidades Autónomas con lengua oficial pròpia, la diferencia entre quienes conocen esta lengua, que ostentan el mérito corres-pondiente, y quienes no la conocen, obe-dece a una justificación objetiva y razo-nable, proporcionada alfin de la norma, puesto que el Servicio que estos puestos de trabajo dentro de la Comunidad Autònoma (únicos a los que se refiere L· convocatòria territorializada) se verd beneficiada por el conocimiento de la lengua oficial pròpia. En las convocatorias que no afecten a puestos de trabajo de una Comunidad Autònoma con lengua oficial pròpia no bay desigualdad ni discriminació» .alguna, ya que respecto a ellas no tiene aplicación el mérito que reguL·n los artículos 5.4 y 11.4 impug-nados. Por otra parte, L·s normas comba-tidas tienen su cobertura legal en los artículos 471 y 491.2 de la LOP]. El articulo 471, aplicable a todo el personal al Servicio de la Administración de Justícia, establece que en los concursos para la provisón de plazas en el territorio de aquellas Comunidades Autónomas que tengan una lengua oficial pròpia, se valorarà como mérito el conocimiento de esta en los términos que se estableceràn reglamentariamente. El articulo 491.2 (aplicable a Oficiales, Auxiliares y Agentes) previene que, de conformidad con lo establecido en articulo 315 de la pròpia Ley Orgànica, la convocatòria para L·s pruebas de selección y perfeccio-namiento podrà ser territorializada, y el aspirante deberà optar por uno de los àmbitos territoriales que exprese L· convocatòria y, de resultar aprobado, serà destinado obligatoriamente a alguna de las vacantes radicadas en el mismo. En conclusión, la valoración como mérito del conocimiento de la lengua oficial pròpia de la Comunidad Autònoma, en los concursos para L· provisión de plazas de Oficiales y de Auxiliares por el turno de promoción interna en concurso res-tringido, que tiene su àmbito de aplicación exclusivamente en L·s convocatorias tenitorializadas, esto es, limitadas a puestos de trabajo de la Comunidad Autònoma, ni vulnera el principio de igual-dad, por limitar su eficàcia a los puestos de la Comunidad Autònoma, en que es lógico y resulta obligada que se exija como mérito el conocimiento de la lengua oficial pròpia, ni se opone a los pre-ceptos de la Ley Orgànica del Poder Judicial, preceptos que le proporcionan L· cobertura legal necesaria (artículos 471 y 491.2 antes mencionados). La impugna-ción de los artículos 5.4 y 11.4 del Reglamento Orgànico no puede prosperar. Por lo que concierne al articulo 20.4 entiende L· parte recurrente que el mérito de conocimiento de L· lengua oficial autonòmica, en el turno libre, solo tendra efecto para L· adjudicación de destino dentro de L· Comunidad Autònoma correspondiente, afirmando que si en L· promoción interna tuviera los mismos efectos no se produci-ria agravio comparativo, con cita del articulo 23 de la Constitudón. La impugna-ción carece de un mínimo fundamento, en cuanto el apartado b) del articulo 20.4 previene que el mérito (que solc tiene asignada la referida cualidad de "mérito") que reconoce en el turno de promoción interna solo serà aplicable en el àmbito de fo Comunidad Autònoma, con lo que los efectos son equivalentes en los dos su-puestos (turno libre y turno de promoción interna). Las impugnaciones que han sido examinadas en este fundamento de dere-cho deben ser desestimadas.»Page 360

Pel que fa a l'altra modalitat de provisió de places, els concursos de trasllat, prevista a l'article 54.9 del Reglament orgànic i també impugnada en allò relatiu al seu règim lingüístic, la Sentència s'hi pronuncia, en el fonament jurídic onzè, en els termes següents:

Se impugna en L· demanda el articulo 54.9 del ROO y A, que, en los concursos para L· provisión de pL·zas en el temtorio de aquelL·s Comunicades Autónomas que tengan una lengua oficial pròpia, atribuye al conocimiento oral o escrito de dicba lengua el reconocimiento, a estos solos efectos, de basta sets puntos, dependiendo del nivel de conocimiento de L· lengua en los términos estableddos en la disposició

adicional segunda delpropio Regla/nento. Afirma la parte recurrente que L· LO?} es-tablece conto sistema general para la provisión de vacantes ert concursos de trasL·-do el de atender a L· antígüedad (articulo 494.2), admitiendo en el articulo 471 que, en los concursos para L· provisión de pL·-zas en el temtorio de aquellas Comunidades Autónomas que tengan una lengua oficial pròpia, se valore como mérito el conocimiento de esta en los términos que se establezcan reglamentariamente. Con cita de L·s Sentenàas de esta Sala de 29 de abril y7 de noviembre (R) 1995, 3478 y 8131) se anade que la valoración del mérito resulta desproporcionada, tomando en cuenta que el mayor número defuncio-narios al servicio de L· Administración de Justícia accedió a sus respectivos Cuerpos en los últimos siete u ocho anos, coinci-diendo con la Ley de Planta (rcl 1988, 2606 yRCL 1989, 1150). Tampoco pode-mos aceptar esta impugnación. has Sen-tencias de 29 de abril 1995, reL·tiva a hs concursos de traslado entre ]ueces y Ma-gistrados, yL·de7 de noviembre del mis-mo ano, re/erente a los Secretarios Judi-dales, rechazaron que el conocimiento de la lengua pròpia de la Comunidad Autònoma pudiese valorar como mérito equi-valente a seis anos de antigüedad, sin otra matiución. El articulo 54.9 que se combaté no contiene una regla dotada de L· misma rigidez. El mérito de conocimiento de L· lengua oficial pròpia de L· Comunidad Autònoma ha de valorarse con un màxima de seis puntos (que equivalen a seú anos de servicios, ya que el apartada anterior delprecepto asigna un punto por ano completo de servicios). Però esta valoración es h màxima a alcanzar, puesto que L· disposición adicional segunda del Re-gL·mento establece una graduación del mérito que nos ocupa de dos puntos, cua-tro puntos o seis puntos, según del nivel de conocimiento de L· lengua de que se trate, graduació» que impide que poda-mos considerar que L· asignación al mérito en cuestión de seis puntos en todos los casos supone bacer de dicho mérito el determinante de L· adjudicación de L· pL·-za en L· mayoría de los supuestos. El arti-clo 54.9 y la disposición adicional segunda del RegUmento, al graduar L· valoración del mérito que se discute, se ajustan a lo prevenido en el articulo 471 de L· LOPJ y, por tanto, L· impugnación que de ellos se realiza debe ser desestimada.»

Així, doncs, a diferència de les sentències del Tribunal de 29 d'abril i 7 de novembre de 1995 (Revista de Llengua i Dret, núm. 25, pàg. 300-311, i núm. 27, pàg. 265-270), relatives als reglaments de jutges i magistratsPage 361 i de secretaris, respectivament, les resolucions que ressenyem troben justificada l'atribució del mèrit per coneixements de la Uengua oficial pròpia de la comunitat autònoma d'acord amb la finalitat que es persegueix, i proporcionada la quantitat de punts atorgats respecte del conjunt de punts que es poden obtenir per raó dels altres mèrits. Al nostre entendre, cal valorar positivament aquest canvi jurisprudencial respecte a les sentències esmentades, on l'atribució del mèrit es considerava injustificada i desproporcionada. De tota manera, el Tribunal assegura que no ha canviat l'orientació de la seva doctrina, i manté aquesta posició sobre una base tan feble com considerar que el sistema d'atribució del mèrit lingüístic era rígida en el cas dels jutges i secretaris (sis anys per al coneixement de llengua) i flexible en la resta de funcionaris (dos anys per al nivell bàsic, quatre per al mitjà o llenguatge jurídic mitjà i sis per al superior o llenguatge jurídic superior).

Però la reprovació que en aquelles sentències es feia al sistema d'atribució del mèrit lingüístic no era la falta de flexibilitat, sinó la desproporció en relació amb la finalitat que es volia obtenir, el trencament de la igualtat amb els espanyols que no coneixien la llengua o la irrellevància de saber l'idioma propi per al desenvolupament de les seves funcions. És més, en el cas dels jutges s'arribava a dir, i potser aquesta és la raó més important que explica la diferència de solucions, que el règim lingüístic impugnat ««o parece conforme a las funciones atribuidas [als jutges i magistrats], ya que no se trata de la simple adjudicación de la plaïa a «« funàonario, sinó de la provisión de cargos judiciales». Sembla, per tant, que la necessitat de saber l'idioma d'una comunitat autònoma és inversament proporcional al nivell funcionarial que s'ocupa: com més alt, menys cal. Per això, per a oficials, auxiliars i agents es fan afirmacions com que el mèrit lingüístic té una justificació objectiva i raonable, proporcionada amb el fi de la norma, «puesto que el servicio de estos puestos de trabajo dentro de la Comunidad Autònoma [...] se verd beneficiado por el conocimiento de la lengua oficial pròpia». O que «es lógico y resulta obligada que se exija conto mérito el conocimiento de la lengua oficial pròpia». Raonabilitat i proporcionalitat del mèrit, oferiment de servei públic o previsió «lògica» -en la seva accepció col·loquial- i necessària jurídicament, raons totes aquestes absents en les sentències que enjudiciaven el mèrit lingüístic atribuït a jutges i secretaris judicials. És obvi, doncs, que el Tribunal o bé ha canviat de doctrina, o bé aplica una doctrina diferent segons el cos de funcionaris a qui vagi destinada.

La contradicció apuntada la posa en relleu el fonament jurídic segon del vot particular a aquestes sentències, que reproduïm seguidament.Page 362

Segundo. - Acotada su funcionali-dad a solo el àmbito en el que opera la valoració

del idioma como mérito espe-cialmente cualificado, es llegada el mo-mento de determinar si resulta proporcionada la valoración màxima posible de ese mérito, pues en definitiva, como tal, se erige en factor de diferencia de trato entre los concurrentes alingreso (art. 5.4 y 11.4) o a la provisión de plazas (art. 54.9) en ese àmbito.

»Sobre el particular nos encontramos con que esa cuestión de pura ponderació» cuantitativa, ha sido objeto de dos Sentenciós de este Tribunal, las de 29 de abril 1995 (rj 1995, 3478) y 7 de no-viembre (RJ 1995, 8Dl), respectiva-mettte referidas a los Jueces (impugna-ción delAcuerdo del Pleno del Consejo General del Poder Judicial de 23 octubre 1991) y a los Secretarios Judiciales (impugnación del art. 33.7 de su Reglamento Orgànica), que anularon, por vulneración del principio de igualdad, los preceptos recurridos en los que, a efectos de la provisión de pL·zas en los territorios con idioma oficial propio, es-tablecía la posibilidad de atribuir basta sets anos de antigüedad en el escaL·fón a los que acreditaran el conocimiento del idioma.

»Si se advierte, como bace ya la Sentencia de 7 de noviembre 1996, que la atribución de seis anos mas de antigüedad en el escaL·fón, a los efectos referi-dos, equivalia a la atribución de seis pun-tos en el baremo del concurso, desde el momento en que cada ano de antigüedad se valoraba con un punto, es cL·ro que L· atribución de seis puntos por el conoci-miento del idioma se consideraba desproporcionada en antbas sentencias, implici-tamente en la primera y explícitamente en la segunda.

»Con este reiterada precedente juris-prudencial, estimamos que L· argumen-tación que se desarrolla en el funda-mento undécimo de la sentencio es insuficiente para aceptar que lo que con-sideramos desproporcionado para los Jueces y Secretarios, se convierta en ra-zonable manifestación de lo dispuesto en L· Ley para los Oficiales, Auxiliares y Agentes.

»Se nos viene a decir que L· diferencia radica en U rigidez de la valoración del mérito en los casos resueltos por L·s cita-das sentencias, cifrado siempre en seis anos de antigüedad (equivalentes a seis puntos, según lo explicado antes) y L· major flexibidad de los artículos aquí impugnados, según los cuales los seis puntos son solo el màximo posible, pre-viéndose por debajo de esa cifra, según el grado de conocimiento del idioma, L· puntuación de cuatro o de dos.

»Creemos que este argumento carece de relevancia, porque en ninguno de los antecedentes jurisprudenciales mencionades se hiio cuestión de que el valorar como mérito el conocimiento del idioma oficial de una Comunidad Autònoma, la referència reglamentaria era a un conocimiento pleno, apto para utilizarlo en el ejercicio de L· función, sin que se baya aludido a que los seis puntos pudieran otorgarse a quien se encontrase en una fase inicial o intermèdia de aprendizaje del idioma y que por eso no se consideren adaptados al principio de igualdad en L· ponderación como mérito para L· provisión de destinos. Por el contrario, tanto una como otra sentencia son cL·ras y con-tundentes al afirmar el exceso de deci-sión atribuido al idioma oficial de L·s Co-munidades Autónomas en L· resolución de los concursos para la provisión de va-cantes, de reconocerle una puntuación dePage 363 seis, sin hacer reserva alguna respecto a una eventual clasificación por niveles de conodmiento.

»Naturalmente, si éste es el antece-dente jurisprudendal para L·s provisió-nes de destinos, lógicamente, puestq que a la valoradón del idioma en los casos de promodón interna se le encuentra la misma justificadótt legal (el articulo 471 de L· Ley Orgànica del Poder Judidal), también respecto a ellos cabé predicar L· despropordón que supone la concesión de seis puntos al pleno conodmiento del idioma coofidal de la correspondiente Comunidad.

»Sobre este particular debemos significar que -aunque conto hemos di-cbo- al hacer se la promodón interna en forma territorializada, el mérito del idioma aparece justificada porque la promodón lleva a proveer phzas sola-mente del respectivo territorio, sin embargo esto no puede hacer olvidar que los Cuerpos concernidos por la promodón son Cuerpos Nacionales, respecto de los cuales lo que garantixa el Estado es que sus componentes son idóneos para desempenar las fundones que tie-nen encomendadas, las cuales tienen una dimensión objetiva, definida legal-mente en los artkulos 485, 486 y 487 de L· Ley Orgànica del Poder Judidal, con independenda de que se sepan o no rea-lizar en alguno de los idiomas autonó-micos. Esto no obsta a que la pròpia Ley farílite y promueva, conto elemento anejo, que aquellos qúe vayan a ser des-tinados a Comunidades con lengua pròpia, puedan hacer valer este mérito, però siempre atendiendo a que la sus-tanda y razón de ser de su pertenencia a los Cuerpos Nadonales al servicio de la Adminhtradón de Justícia radica en que han acreditados que son aptos para realizar las funciones que tienen atri-buidas por la Ley.

»En este sentida se puede conduir, respecto a los concursos de promodón interna, que L· Ley Orgànica del Poder Judicial, al fijar unos determinados anos de antigüedad de servidos para promocionar del Cuerpo de Auxiliares al de Oficiales (articulo 492, dnco anos), del de Agentes Judiciales al de Auxiliares (articulo 493, tres anos) nos dota de un paràmetro de proporcionali-dad que sirve para fijar un límite a la posibilidad de cuantificar el valor que no es procedente que rebase el mérito de conocer una lengua autònoma, en el supuesto de que L· promodón territorializada se pretenda superar eligiendo alguna de L·s Comunidades con lengua pròpia. En efecto, si lo sustancial es la aptitud para desempenar las fundones propias del Cuerpo al que el funcionario aspira a integrarse por via de promodón interna y la Ley dispone que solo a partir de un determinado número de anos de antigüedad aquél està en condiciones de ser promodonado, la conclusión lògica es que el elemento accidental de conodmiento de la lengua de la Comunidad, que solo acredita una mas fàcil e integrada prestación del servirío en el àmbito territorial de esta, en ningún caso exceda de aquella condidón mínima -dnco o tres anos, según los casos- a partir de L· cual el Estado en-tiende que concurren las circunstandas inexcusables para afirmar que el Auxiliar o el Agente Judicial han adquirida L· experiència predsa para partidpar en L·s pruebas de promodón interna.

»En razón de todo L· dicho, nuestro criterio es que debió estimarse el recurso en cuanto a los artículos $.4, 11.4 y 59.4 del Regkmento impugnada.»Page 364

L'argumentació que fa servir aquest vot particular ens sembla desafortunada per les raons que ja vam exposar en les ressenyes de les sentències abans esmentades, relatives a jutges i secretaris judicials. Per altra banda, conté afirmacions ben desenfocades, com ara que l'important és que els components dels cossos nacionals sàpiguen exercir les seves funcions «.con independència de que se sepan o no realizar en alguno de los idiomas auto-nómicos», o que el coneixement d'aquests idiomes són «elementos acciden-íales» en la integració en un cos funcionarial. Però independentment de tot això, és cert que l'atribució del mèrit suposa un canvi substancial en l'escalafó funcionarial i, per tant, en les possibilitats de promoció i de trasllat. Alhora, els punts que genera originen greuges comparatius entre els funcionaris que s'evitarien amb l'exigència del coneixement de la llengua pròpia com a requisit de capacitat per accedir a la funció pública judicial, tal com ha esdevingut en d'altres administracions. En definitiva, el mecanisme del mèrit lingüístic per promocionar la llengua és un instrument polèmic, perquè està sotmès sempre al principi de proporcionalitat i, a més, en el fons no assegura el coneixement de la llengua.

Un altre aspecte destacable de la resolució que ressenyem -i en opinió nostra, censurable- és el lligam que estableix entre la territorialització de les convocatòries -en comunitats autònomes amb traspassos fets en matèria de personal de justícia- per a l'ingrés en un dels cossos funcionarials en qüestió i l'atribució del mèrit pel coneixement de la llengua pròpia, per tal de justificar aquest darrer. En el fonament jurídic quart incideix diverses vegades sobre això, quan realment la territorialització no ha d'afectar per res la justificació de l'existència del mèrit, que tant es pot atorgar amb concursos i oposicions centralitzats com descentralitzats, amb cossos únics com no. En els concursos, els punts que atorguen els mèrits se sumen i, des del punt de vista del principi d'igualtat, el que importa no és tant l'àmbit en què es fa el concurs (estatal, autonòmic, local), sinó que tothom que tingui el mèrit pugui adduir-lo i que sigui justificat per raó de la funció que s'ha de dur a terme. Així, per al cas de funcionaris que vulguin promocionar en un concurs centralitzat, es poden trobar mecanismes per valorar el mèrit lingüístic. Una altra cosa serà que sempre que es valori un mèrit per a un deteminat territori es trenca la igualtat entesa com a uniformitat rigorosa i monolítica, lectura del principi d'igualtat que el mateix Tribunal Constitucional ha descartat, entre d'altres, en la Sentència 46/1991.

El fonament de dret primer de vot particular avala la legitimitat de l'establiment del mèrit per a l'ingrés per promoció interna, per als concursos de trasllat i l'adjudicació de plaça, per bé que s'endinsa en una fonamenta-ció potser excessiva, d'acord amb el que hem dit, d'aquest mèrit.Page 365

Primero. - Se impugnan en la demanda los artículos 5.4, 11.4 y 20.4, apartados a) y b), del ROOA y A (rcl 996, 754 y 1226). Los artículos 5.4 (para Oficiales) y 11.4 (para Auxiliares) pre-vienen, ert esencia, que en los concursos para k provisión de pkzas por promo-ción interna, y en ks convocatorias territorializadas que se verifiquen en aquelks Comunidades Autónomas que tengan lengua oficial pròpia (y que hayan recibi-do los correspondientes traspasos), el co-nocimiento de la misma se valorarà basta el mdximo de sets puntos, según k disposición adiàonal segunda del Regk-mento. La parte recurrente impugna estos preceptos afirmando que, tratàndose de un proceso único para todo el territo-rio nacional, según se desprende de los artículos 315 y 491 de k W?) (RCL 985, 1578, 2635 y ApNDL 8375), de la apli-cación de las normas impugnadas ha de resultar una situación de desigualdad, ya que los concursantes de hs Comunidades cuya única lengua oficial sea elcastellano no podran optar a este grupo de barema-ción, y el Tribunal único tendra que ek-borar una sola lista de aprobados con personas que han tenido distintas opor-tunidades, citando asímismo preceptos del propio Reglamento, cuya infracció

nunca puede ser causa de la nulidad soli-citada. La impugnación de los preceptos citados guarda íntima rekción, según se razonarà mas adeknte, con la del articulo 54.9, pues la valoración cuantitativa del mérito del idioma oficial propio, distin to del castelkno, en los concursos para la provisión de pkzas en el territorio de aquelks Comunidades Autónomas que lo tengan propio, influye sin duda en la solución que deba darse a la de los arts. 5.4 y 11.4, si la clave para esta se situa, como baremos de inmediato, en el elemento de provisión de pkzas, que, junto con el de ingreso en un Cuerpo Nacional, tiene la promoción interna mediante el concurso restringido, cuando ésle tiene lugar en convocatorias territorializadas.

»El hecbo de que pueda ser aceptable, en una exclusiva ponderadón cualitati-va, el principio a que responden los arts. 5.4y 11.4, alotorgaruna especial valoración al mérito del conocimiento del idioma, es compatible con el posible rechazo de k valoración cuantitativa màxima, es-tablecida en esos artículos, si tal valoración se considera excesiva. Se justifica así que el anàlisis de k legalidad de los arts. 5.4 y 11.4 no pueda aiskrse del art. 54.9. En otros términos, solo si se estima aceptable k valoración màxima del mérito del conocimiento del idioma oficial propio de ks Comunidades Autónomas, que lo tienen distinto del castelkno, en los concursos para k provisión de pkzas del territorio de dichas Comunidades, puede considerarse aceptable k puntuación màxima para el ingreso en los Cuerpos Na-donales de Oficiales y Auxiliares, mediante el sistema de promoción interna en convocatorias territorializadas, en ks que k provisión de ks pkzas de los dis-tintos àmbitos de k territorialización es el factor relevante.

»El pknteamiento precedente obliga asta k diferenciación de un doble plano de anàlisis: el primero, de caràcter gené-rico, centrado en el examen de si en ks convocatorias territorializadas de los concursos restringidos de promoción interna es admisible, desde un punto de vista cualitativo, k consideración del conocimiento del idioma oficial propio de la Comunidad Autònoma, distinto del castelkno, como mérito especial; y el se-gundo, si aun respondiendo afirmativa-mente al interrogante anterior, en unaPage 366 ponderació» Quantitativa de la puntua-ción màxima establecida en dichos pre-ceptos, tal puntuació» es admisible.

»La tacha de desigualdad que la recu-rrente opone a los arts. 5.4 y 11.4, en los términos que al principio se enundaron, no la consideramos íntegramente compartible, pues consideramos, por el contrario, conforme a derecho y no lesiva de L· igualdad, que ert elpuro pkno de anàlisis cualitativo, de los dos que acabamos de phntear, se atribuya una especial va-loraàón al conodmiento del idioma.

»Alrespecto bemos de empezar obser-vando que los arts. 5.4 y 11.4 tienen directa cobertura en los arts. 471 y 491.2 de L LO?].

»En prindpio podria entenderse que, refiriéndose el art. 471 solo a los concursos para L· provisión de plazas, no prestaria cobertura a unas normas, como las impugnadas (arts. 5.4 y 11.4), que regu-lan el ingreso en sendos cuerpos (el de Oficiales -el art. 5.4-y el de Auxiliares -el art. 11.4-) de caràcter nadonal (art. 451.2 LOPj), sí se entiende que ese ingreso es un fenómeno jurídico, que ex-cede del de h mera provisión de plazas, y que, en realidad, antecede a esta.

»En si mismo entendido, y aislada-mente considemL·, el art. 471 de la LOPJ, no puede ser titulo legal de habilitadón de unas normas regL·mentarias, que, como los arts. 5.4 y 11.4 se refieren al ingreso en cuerpos nadonales.

»Ocurre, sin embargo, que las convo-catorias territorializadas de promodón interna en concurso restringida suponen una conjundón de los arts. 471 y 491.2 de L· LOPJ, conjundón con la que se esta-blece el titulo legal de habilitadón de los preceptos regL·mentarios discutidos, al tiempo que se sientan las bases adecua-daspara poder rechazar (en el plano meramente cualitativo en el que, por abora, nos movemos) L· imputaríón de desigualdad.

»El art. 491.2 de la LOPJ permite las convocatorias territorializadas, siendo una consecuenda inmediata de L· lerrito-riaiizadón el que los momentos, jurídica-mente distintos, de ingreso en los Cuerpos nadonalesy deprovisión de pL·zas se aproximan, basta fundirse pràcticamente en uno solo, pudiendo ya operar en esa fusión el art. 471 LOPJ, como titulo legal de habilitadón al Reglamento para L· va-loradón como mérito del conodmiento del idioma.

»En La territorizalizadón regulada en el art. 391.2 lopj debe destacarse un doble factor, que es de especial relevanda para la soludón del problema que anaii-zamos: primero, que L· territorializadón determina que "se agrupen L·s vacantes de uno o varios territorios"; y segundo, que "el aspirante deberd optar por uno de los àmbitos territoriales que exprese L convocatòria, y de resultar aprobado, serà destinados obligatoriamente a alguna de L·s vacantes radicadas en el mismo".

»Esa necesaria opdón determina una consecuenda trascendental: el que aun-que el ingreso lo sea a un Cuerpo Nadonal y la prueba de selecdón sea única, a resolver por un Tribunal asimismo úni-co (art. 7 del RD impugnado), en realidad L·s vías de ingreso se diversifican por el hecho de la territorializadón, al tiempo que esta determina una inmediata fusión entre los fenómenos del ingreso en el Cuerpo y deprovisión de las pL·zas, voL·-tilizdndose el ingrediente de abstracdón del ingreso en el Cuerpo, y prevaledendo el de provisión de L·pL·za, pues aquel ingreso de antemano esta preordenado a L· provisión de las plazas de un determina-do àmbito. Es predsamente la primadaPage 367 real del elemento de la provisión de las pL·zas en la fusión jurídica de los arts. 471 y 491.2 de la LOPj, lo que permite, y justifica, que la previsión del primero pueda desplegar su virtualidad en las convocatorias territorializadas.

»EI riesgo de desigualdadpor la aplica-ción de baremos distintos en los distintos àmbitos territorializados se desvanece, si se advierte que la pròpia territorialización determina un efeclo diversificador de los cauces de ingreso, como se adelantò.

»Es presupuesto de la desigualdad, en los términos en los que los plantea L· re-currente, la concurrència de los concur-santes; però por principio la territorialización, según se ha explicado, elimina la posibilidad de esa concurrència, pues los diversos àmbitos de territorialización, dada la necesaria opción de los concur-santes por uno de ellos, acotan espacios estancos, rigiendo en cada uno de ellos el mismo baremo. El mérito especial del idioma en los àmbitos en donde no ope-re, no puede determinar una posición de ventaja o desventaja entre los concursan* tes concurrentes en él, en relación con los que concursan en un àmbito en el que si opere ese mérito especial, pues uno y otros no concurren en el ingreso.

»Podría pensarse que la concurrència posible, sinó en elcauce diversificado del ingreso, puede darse en un espacio co-mún del Cuerpo único al que se accede a través de los distintos cauces. Mas en esa concurrència el mérito del idioma no opera (lo que seria de todo punto inad-misible, si la ventaja del idioma razona-ble en un àmbito determinada, se pro-yectase fuera de él, en donde deja de serio), pues lo impiden el art. 20.4.b) "in fine" delRegL·mento ("...y solo serà aplicable en el àmbito de L· Comunidad Autònoma") y el art. 106 ("Los méritos y baremaciones que hayan de surtir efectos exclusivamenle en aquellas Comunida-des Autónomas que hayan reàbido los traspasos de medios personales para el fundonamiento de la Administración de Justícia, seran recogidos, a estos efectos, en uno de los correspondientes subesca-lafones").

»Si se tiene en atenta la valoración de méritos establecida en los baremos de los arts. 5.2 y 11.2 del Reglamento (entre los que, por cierto, se establece, como tal, el conodmiento de L·s lenguas ofidales de las Comunidades Autónomas, junto con el de las extranjeras, previsión y valora-dón que estimamos razonable) se observa que tales baremos constituyen un mi-nimo común denominador en todos los àmbitos afectados por L· territorializa-dón, siendo elemento común de referen-da desde la perspectiva abstracta y unita-¦ria del ingreso en los Cuerpos nadonales únicos.

»A ese mínimo común denominador se le adidona en las Comunidades con lengua ofidal pròpia, distinta del caste-llano, la valoradón como mérito espedal del conodmiento de aquella. Mas debe observarse que ese mérito no sustüuye a ninguno de los integran el dtado mínimo común denominador (que en ese caso no se daria, y lo que seria inaceptable), sinó que se adidona a él. Ello supone que a la hora de establecer posibles compara-ciones entre la carga de méritos necesa-rios para ingresar en el cuerpo común a través de los distintos àmbitos territoria-les en los que no opera como mérito especial cualificado el del conodmiento de un idioma ofidal de Comunidad Autònoma, distinto del castelL·no, puede in-gresarse con solo los méritos del baremo común; mientras que en los àmbitos en que opera aquel mérito espedal, puedenPage 368 ser precisos ademds de los méritos delba-remo común, los del especifico de eseàm-bito territorial, en el que se incluye el del idioma. En otros térmitios, desde el plano comparativo del Cuerpo único común lo expuesto supone que puede ingresarse en élcon menor puntuación en los àmbi-tos territoriales en que no existe mérito de un idioma oficial, distinta del castellana, especialmente valorable; mientras que en los àmbitos territoriales en los que sí opere ese mérito especialmente cualificado, la puntuación necesaria para el ingreso puede tener que ser mayor.

»Si al propio tiempo se recuerda que el conocimiento del idioma, en cuanto mérito especial, no opera después en el escahfón común único, dado lo dispues-to en los arts. 20.4 y 106 del Reglamento, se llega a la conclusión de que ningu-na desventaja se produce por el computo del idioma en unos àmbitos, para los que ingresan por otros àmbitos distintos.

»Limitada la funcionalidad del mérito especial discutida a solo el àmbilo de las Comunidades Autónomas con idioma oficial propio, et hecho de que en ese àm-bito se cansidere como mérito el conocimiento del idioma para la provisión de las plazas del mismo (que es, no se alvide ingrediente especial del fenómeno de la territorialización), tiene cobertura legal en el art. 471 de la LOP], y no lesiona el principio de igualdad, pues dentro de ese limitado àmbito es razonable que se va-lore especialmente el conocimiento del idioma, como mérito.

»La comparación entre el que lo reú-ne y el que no, no puede presentarse como factor de desigualdad, pues todo mérito determina un trato diferencial entre los que lo tienen y los que carecen de él, siendo un factor de diferendación per-fectamente objetivo, razonable y adecua-do a unfin perfectament legal.

»Asi pues, la valoración especial del idioma, al no proyectarse fuera del àmbito en el que se computa, no puede generar situadón alguna de desigualdad para los sttuados fuera de él (tanto en el mo-mento del ingreso común, como en la ulterior dinàmica de las carreras).-»

En aquest punt, doncs, tant el text de la Sentència com el vot particular coincideixen a estimar legítima l'atribució de dos, quatre o sis punts, segons el nivell, pel coneixement de la llengua autonòmica en l'ingrés al cos pel torn de promoció interna. En aquest sentit, sobta que la primera convocatòria territorialitzada (ordres de 17 de novembre de 1997, per a l'ingrés al cos d'auxiliars i d'oficials) aquesta puntuació s'imputi no a l'ingrés al cos funcionarial -tal com avala la Sentència comentada-, sinó a l'adjudicació de destinació un cop s'ha ingressat en el cos. De tal manera que no s'afavoreix que hi hagi funcionaris amb competència lingüística en la llengua pròpia, sinó que els que la tenen triïn la plaça que vulguin dins l'àmbit de la comunitat autònoma. La primera convocatòria, doncs, ja ha contradit el Reglament i la jurisprudència del Tribunal Suprem en detriment dels idiomes oficials autonòmics.

En conclusió, com s'ha indicat anteriorment, el problema essencial és que l'atribució de mèrits constitueix un mecanisme deficient per assegurarPage 369 el coneixement de l'idioma propi de la comunitat i crea sempre -justificadament o no- greuges comparatius. La solució passa, per tant, per l'exigència del coneixement com a requisit de capacitat.

Sentència del Tribunal Suprem de 20 d'abril de 1998, Sala 3a, Secció 7a. Ponent: Fernando Martín Gonzàlez. Rep, Ar. 4527 de 1998.

El Consell Basc de l'Advocacia impugna per la via contenciosa administrativa l'Acord del Ple del Consell General del Poder Judicial de 19 de desembre de 1995, pel qual es convoquen places de magistrats suplents i jutges substituts per a l'any judicial 1995/1996 en diversos tribunals de justícia. La raó de la impugnació és la vulneració del mandat contingut en l'article 35-1 de l'Estatut d'autonomia del País Basc, en el qual es diu que «el nomenament de magistrats, jutges i secretaris s'ha d'efectuar en la forma prevista en les lleis orgàniques del poder judicial i del Consell General del Poder Judicial, i és mèrit preferent el coneixement del dret foral basc i el de l'èuscar, sense que es pugui fer cap excepció per raó de naturalesa o de veïnatge». En aquest sentit, la convocatòria impugnada no atribueix cap mèrit pel coneixement del basc. El Tribunal Suprem desestima el recurs plantejat.

Aquest cas és pràcticament idèntic a l'enjudicíat en la sts de 2 de juny de 1997 -que es reprodueix en la seva part essencial-, resolució ressenyada en la Crònica de la Revista de Llengua i dret, núm. 29 (pàg. 378-384), on vam efectuar un seguit d'observacions crítiques a les quals ens remetem. L'únic argument nou que introdueix la Sentència que comentem respecte de la precedent es formula en els termes següents:

El único elemento diferencial del caso actual en relación con elprecedente es la invocación deljuego de la analogia (Fundamento de Derecho 81) a partir del art. 431.2./) de la LOPJ, en relación con L· valoració

del conocimiento de L· lengua cooficial respecto de los Jueces en régi-men de provisió» temporal, argumento analògica que en el caso de la precedente sentencia se trajo a colación en el escrita de condusioneSj y que, en este caso, se aporta en h pròpia demanda.

»Sin perjuicio de lo que en k ocasión precedente se decía al respecto en elfun-damento de derecho 3". de nuestra sentencia, que puede darse aquí por reprodu-cido por remhión, no estimamos que sea correcto la invocación de L· analogia, ha-bida atenta que mientras que los jueces en régimen de provisión temporal tienen unafunción permanente, que puede justificar con mayor fundamento L·fundonali-dad del conocimiento de L· lengua cooficial los Magistrados sustitutos y jueces suplentes [sic; hauria de dir magistrats suplents i jutges substituts] tienen, sin embargo, una intervención esporàdica en casos de sustituaón de los tituL·res, por lo que no apreciamos L· identidad de razón a que se refiere el art. 4.1 del Código Civil.»Page 370

Efectivament, la Llei orgànica del poder judicial no preveu de manera expressa l'atribució del mèrit per coneixement de la llengua pròpia a magistrats suplents i jutges substituts, a diferència del que fa amb els jutges de provisió temporal. El Tribunal Suprem no creu que sigui procedent fer una interpretació analògica de manera que el mèrit pugui atribuir-se en els casos que la norma no preveu específicament, i això per la raó que no es produeix una «identitat de raó» entre els supòsits de fet d'aquestes normes. EI Tribunal, per tant, no troba cap element rellevant de coincidència entre les dues categories de jutges per a qui no es preveu el mèrit i la que sí el pot al·legar. En canvi, troba un element que justifica la diversitat de tracte, això és, la durada de l'exercici de la funció judicial. Els magistrats suplents i els jutges substituts no requereixen cap coneixement de la llengua de la comunitat perquè ocupen poc temps el càrrec. L'argument, salta a la vista, és ben feble, per no dir del tot desafortunat. El jutge, sigui de la categoria que sigui, ha de desenvolupar la seva funció estant capacitat per respectar els drets lingüístics dels ciutadans i actuant amb eficàcia, un pressupòsit de la qual pot ser, òbviament, entendre la llengua que ha d'escoltar i llegir, o amb la qual ha de treballar. El coneixement lingüístic no pot ser qüestió de temps, sinó de la qualitat amb què s'exerceix la funció i de l'atenció dels drets dels justiciables. No es fa difícil imaginar un jutge suplent que s'ocupi temporalment d'un jutjat amb un fort ús de l'èuscar; sembla clar que el fet que hi estigui poc temps no justifica res.

Com ja advertíem en la ressenya de la Sentència de 2 de juny de 1997, abans esmentada, el Tribunal no manté un mateix enfocament quan enju-dicia qüestions lingüístiques d'altres administracions que quan la normativa lingüística afecta jutges i magistrats -i també secretaris. En aquest àmbit el Tribunal es mostra molt reaci a l'acceptació del plurilingüisme de l'Estat i, en conseqüència, sempre manté una doctrina restrictiva envers la valoració del coneixement de les llengües pròpies de les comunitats autònomes.