L'arbitratge, de nou sobre la taula del jurista
| Autor | Jesús M.ª De Alfonso |
| Cargo | Advocat i àrbitre. President del Tribunal Arbitral de Barcelona |
| Páginas | 15-21 |
Page 15
La nova Llei d’Arbitratge (Llei 11/2011, de 20 de maig) inclou com a principal novetat, al seu article 15.1, la substitució de la condició d’«advocat en exercici» per la de «jurista» com a requisit per ser nomenat àrbitre de dret. Aquesta nova atribució, que podrà assumir qualsevol jurista i, per tant, entre ells, el notari, el component de neutralitat, independència i imparcialitat del qual constitueix la millor garantia que la seva funció contribuirà a donar un nou impuls a l’arbitratge, especialment en l’àmbit societari i mercantil, és una nova via oberta en el desenvolupament professional dels notaris. La seva aportació, de gran valor jurídic i social, està sent ja reconeguda des d’àmbits molt diversos.
En ocasió de la reforma de la citada Llei, Jesús M.ª de Alfonso, President del Tribunal Arbitral de Barcelona, i Ildefonso Sánchez Prat, notari de Barcelona i Vicepresident d’aquesta institució, institució que ha estat clau en la redacció de la Llei i en la consecució d’aquesta nova atribució per als notaris, reflexionen sobre les novetats introduïdes i, molt especialment, sobre la futura contribució del Notariat al desenvolupament de l’arbitratge.
La recent reforma de l’arbitratge promulgada per la Llei 11/2011, dins el marc d’un ambiciós pla de modernització i ampliació dels accessos del ciutadà a la Justícia, proporciona una ocasió per augmentar la utilitat d’aquest institut en uns temps en què la necessària resolució dels conflictes, sobretot una determinada categoria d’aquests, encaixa malament amb els temps llargs i sovint incerts o fins i tot amb les rigideses formals de la jurisdicció ordinària, prescindibles moltes vegades.
El món de l’empresa, particularment dinàmic, on a un exercici ja s’està planificant el següent amb pressupostos, plans estratègics i de negoci a diversos anys, no pot patir la incertesa de la resolució d’un conflicte que tenalla plans d’expansió o compromet greument la marxa i fins i tot la vida mateixa de la societat, projectant-se en l’operativa i en els comptes de la companyia exercici rere exercici.
Page 16
Les disputes en el si de protocols familiars, que l’últim que precisen és publicitat, o les que es desenvolupen en un entorn de negoci essencialment dinàmic (com pot ser entre llicenciadors i llicenciataris, concedents i distribuïdors, etc.) troben en l’arbitratge un mitjà eficaç, àgil i veloç per sortir de dubtes i poder seguir prenent decisions a partir d’una resolució ràpida dels seus conflictes.
No han fet cap bé a l’arbitratge societari a Espanya els vaivens de la seva arbitrabilitat i, particularment, la impugnació dels acords socials via arbitratge
No han fet cap bé a l’arbitratge societari a Espanya els vaivens de la seva arbitrabilitat i, particularment, la impugnació dels acords socials via arbitratge. De l’arbitrabilitat, abans del 1951, es va passar per culpa d’una interpretació massa literal de la Llei de Societats Anònimes d’aquesta data a l’exclusió de la via arbitral per a la impugnació d’acords per part de la doctrina de l’època, per entendre que la predeterminació d’un procés davant la jurisdicció impedia arbitrar. Després, amb la Resolució de 19 de febrer de 1998 de la DGRN i la paral·lela Sentència del TS de 18 d’abril de 1998, es torna a dir que sí. Cal destacar la fita de la Sentència del TC de 17 de gener de 2005, en la qual es dissenteix de que acudir a l’arbitratge suposi la renúncia a la tutela judicial efectiva i a l’accés a la jurisdicció. Però, malgrat aquesta, una sentència del TS de l’any 2007 podia suposar de nou un preocupant pas enrere, llançant dubtes que podien aombrar una vegada més la qüestió amb el risc de què qui s’oposa a l’arbitratge pogués veure en aquesta sentència ales per a un nou corrent doctrinal poc propici per a l’arbitratge de tal categoria de conflictes.
La Llei 11/2011 posa fi a tanta incertesa: són arbitrables tots els conflictes que es plantegin en les societats de capital, segons dicció del nou article 11 bis. Ja no hi poden haver dubtes, per la qual cosa acudir a l’arbitratge societari, que ara el Legislador denomina estatutari, té un accés lliure i segur, i ja no pot causar cap incertesa. Menys encara la impugnació dels acords socials per aquesta via a la qual l’article 11 bis dedica el seu paràgraf 3r., on, amb més o menys fortuna, s’afirma: «3. Els estatuts socials podran establir que la impugnació dels acords socials pels socis o administradors quedi sotmesa a la decisió d’un o diversos àrbitres, encomanant l’administració de l’arbitratge i la designació dels àrbitres a una institució arbitral».
És l’enunciat limitatiu? No hi ha suport per tal conclusió, donat que l’enunciat general del paràgraf 1r. esvaeix tots els dubtes possibles: són arbitrables tots els conflictes que es plantegin en les societats de capital.
La generalitat i, fins i tot si volem, ambigüitat és buscada a propòsit per facilitar l’accés a l’arbitratge de tot conflicte en el si de la societat de capital.
Hi ha qui afirma que la inclusió de l’arbitratge societari en la Llei d’Arbitratge no era necessària perquè ja estava formulada jurisprudencialment i doctrinalment, però el que queda clar és que el futur de l’empresari no pot quedar a l’atzar de doctrines canviants o de jurisprudència discordant ni a la particular interpretació d’un titular d’un jutjat concret. El Legislador espanyol ha fet bé en posar fi a una situació que ha passat per massa avatars.
Superada la mala solució de la unanimitat pel Legislador per a la inclusió d’una clàusula arbitral en uns estatuts societaris, s’ha adoptat, igual que va fer el Legislador italià el 2003, la solució d’una majoria reforçada de dos terços dels vots corresponents a les accions o participacions en què es divideixi el capital.
No es pot al·legar «perjudici» pel soci dissident ni el soci futur. Els antiarbitristes fa temps que entenen que la inclusió d’una clàusula d’arbitratge en uns estatuts imposava a tots els socis, fins i tot als futurs, una renúncia a la tutela judicial. Res més allunyat de la realitat: acudir a l’arbitratge comporta l’exercici d’una mera opció. Es decideix acudir a l’arbitratge i no als tribunals de justícia, i l’exclusió d’aquests no és pas renúncia, sinó efecte del previ exercici d’una opció.
Les sentències del TC 43/1988 i 62/1991 ho van deixar molt clar: som a l’arbitratge en presència d’un equivalent jurisdiccional que, a més a més, té accés a la tutela efectiva a través de l’acció d’anul·-lació del laude que constitueix part inseparable i vàlvula de seguretat del sistema i, per tant, via prestacional d’aquesta tutela.
Ocorre que ni empresaris ni molts juristes s’han format en els sistemes alternatius de resolució de conflictes. Espanya té un dèficit en acudir a l’arbitratge i, encara que les raons són múltiples, el domini d’aquestes tècniques no és moneda corrent.
Page 17
Ara tot jurista no pot deixar de contemplar l’opció arbitral. La mediació poblarà els conflictes civils fins i tot en els jutjats. Allegar la suposada ineficàcia d’aquests mètodes alternatius acostuma a amagar un preocupant desconeixement o imperícia en la seva gestió. En aquests moments tenim en debat al Congrés el projecte de llei de la mediació i els contractes inclouran clàusules de mediació com a prè-vies a una resolució heterocompositiva del conflicte (o es podrà requerir a algú per iniciar un procés de mediació del qual fugir-ne no és la decisió més assenyada ni innòcua).
Queda clar que el Legislador espanyol ha optat per reactivar tota alternativa als tribunals de justícia en què els nivells de seguretat...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba