Els drets reals
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 27-43 |
Page 27
En el dret civil podem identificar tres conceptes bàsics: subjecte de dret, objecte de dret i relació jurídica. El primer fa referència a la persona com a titular de drets i obligacions, el segon fa referència al béns com a objecte sobre els quals recau el poder de les persones, i la relació jurídica fa referència al vincle que existeix entre el subjecte i l’objecte de dret i entre els subjectes de dret. Des d’aquesta perspectiva, els drets reals estableixen la relació dels subjectes de dret amb els objectes de dret, és a dir, de les persones sobre els béns. Una part de la doctrina considera que no hi pot haver relació entre les persones i les coses i prefereixen parlar d’un poder de les persones sobre les coses; tanmateix, aquest poder indica una relació en sentit ampli, una relació de poder.
El concepte de drets reals deriva del llatí (iura in re), que fa referència als drets sobre les coses (res, rei) i, per tant, en parlar dels drets reals fem referència als drets que tenen com a objecte les coses i confereixen un poder sobre elles. Així doncs, podem definir els drets reals com el poder que l’ordenament jurídic atorga sobre un bé i que pot ser total (la propietat) o parcial (drets reals limitats) i que pot consistir en la possibilitat d’usar i gaudir el bé, adquirir-lo amb preferència a una altra persona o afectar un bé per garantir el compliment d’una obligació. En paraules de RUGGIERO, els drets reals «són aquells que atribueixen un senyoriu, que és de vegades ple i il·limitat, s’exercita en tota la seva extensió sobre la cosa subjecta al poder de la persona i dóna lloc a la propietat, que és el dret real més complet, i altres vegades és menys ple, s’exercita de forma limitada sobre alguna utilitat econòmica d’aquesta i dóna lloc als drets reals menors o sobre cosa aliena.»
Tots els drets reals comporten un poder sobre un bé, ja sigui ple o limitat. Per exemple, el poder d’usar i gaudir d’una cosa (usdefruit), el poder de construir sobre el terreny d’un altre (superfície) o el poder de vendre una cosa aliena per satisfer un crèdit garantit (hipoteca). Així, en parlar dels drets reals sempre hem de poder identificar el poder d’una persona sobre un bé, poder que moltes vegades és evident (propietat) i altres vegades és menys visible (cens o opció), però que sempre existeix.
Les característiques bàsiques dels drets reals són dues: la immediatesa i l’eficàcia erga omnes. La immediatesa fa referència a l’element intern, és a dir, a la relació del titular amb el bé, i indica un poder directe sobre el bé sense intervenció de cap altra persona; en
Page 28
canvi, l’eficàcia erga omnes és l’element extern, és a dir, la relació del titular (subjecte actiu) amb la resta de la societat (subjecte passiu), i indica que el poder del titular es pot fer valer davant de tothom.
-
Immediatesa o inherència
Els drets reals es caracteritzen pel fet de conferir al seu titular un poder directe i immediat sobre els béns, sense necessitat ni mediació de ningú. Es tracta d’un poder autònom i independent en què el titular pot exercir les seves facultats sense subordinació a cap altra persona. El titular del dret real pot obtenir les utilitats de la cosa i assolir el seu objectiu immediatament sense necessitat d’un subjecte passiu obligat personalment, ja que no precisa d’un acte aliè per satisfer el seu interès.
La immediatesa és una característica que s’observa clarament en els drets reals possessoris, amb l’exemple paradigmàtic de la propietat, però s’ha qüestionat aquesta immediatesa amb relació a determinats drets reals: els drets reals de garantia sense possessió (hipoteca), els drets d’adquisició preferent (opció, tanteig i retracte) o, fins i tot, en altres drets reals (cens). No obstant això, és necessari destacar que els poders atribuïts per aquests drets (realització del valor, adquisició preferent, garantia directa d’una prestació periòdica dinerària) poden ser exercitats pel seu titular sense necessitat d’un acte aliè del subjecte passiu i, per tant, també són poders immediats. En aquest sentit, cal distingir entre els conceptes d’ús del bé i de poder directe, ja que es pot tenir un poder sobre el bé que no consisteixi en el seu ús ni comporti la possessió. Per exemple, en els drets reals d’adquisició preferent o en alguns drets reals de garantia.
-
Eficàcia erga omnes
Els drets reals confereixen un poder que es pot oposar davant de qualsevol persona i, amb caràcter general, es pot fer valer davant de la societat. Aquest poder erga omnes té dues vessants: com a dret i com a càrrega. Com a dret, el dret real confereix un poder sobre la cosa allà on sigui: «ubi rem meam invenio, ibi vindico» (allà on hi hagi la cosa, allí puc influir sobre ella). Aquesta vessant positiva, com a dret, té una contrapart negativa, com a càrrega, que grava el dret de propietat, en virtut de la qual «res transit cum onere suo» (la càrrega sempre acompanya la cosa amb independència de qui en sigui el titular en cada moment).
El fet que els drets reals confereixin un poder directe que es pot oposar erga omnes, comporta tres conseqüències:
Exclusivitat. Els titulars de drets reals tenen un poder exclusiu sobre el bé i poden impedir als tercers qualsevol actuació sobre el bé que pertorbi el seu dret. L’exclusivitat del titular té dues manifestacions. D’una banda, preventiva: fent publicitat del seu dret exclusiu amb la finalitat d’evitar una pertorbació per part de tercers. En aquest sentit, la publicitat que confereix el Registre de la Propietat o la possessió determina l’oponibilitat del dret real. I d’altra banda, repressiva: davant dels tribunals, per posar fi a una pertorbació efectiva, fet que permet al titular del dret real acudir als tribunals per defensar l’exclusivitat del seu poder sobre el bé.
Abstenció. L’ordenament jurídic protegeix el titular del dret real i, en conseqüència, imposa als tercers no titulars un deure d’abstenció. Els tercers han de respectar el dret real del titular i no poden impedir l’exercici de les facultats que constitueixen el seu contingut.
Page 29
Aquesta facultat implica una actitud passiva dels tercers i el titular no necessita que els tribunals declarin aquest deure d’abstenció, ja que és inherent al concepte de dret real.
Reipersecutorietat. El titular del dret real pot perseguir el bé allà on sigui i fer efectiu el seu poder sobre ell, amb independència de qui el tingui: un posseïdor o un altre titular de drets reals o personals. Ara bé, el poder de perseguir el bé s’ha de fer d’acord amb l’ordenament jurídic, ja que ningú pot recuperar la possessió d’un bé per la força sinó amb les accions previstes a la Llei.
El llibre V regula la possessió, la propietat i els drets reals limitats. Tanmateix, hem d’excloure de la classificació dels drets reals la possessió, ja que el Codi configura la possessió com un fet, no com un dret i, per tant, no és un dret real ni es pot classificar com a tal. Amb aquesta premissa, cal destacar que els criteris per diferenciar els drets reals són diversos, però destaca per la seva importància la classificació pel grau de poder que el dret real confereix sobre el bé.
Aquesta classificació es remunta al dret romà. És la base que serveix per estructurar el Codi civil de Catalunya, i distingeix entre la propietat i els drets reals limitats. La propietat és un dret real ple i permet gaudir de totes les utilitats del bé, i els drets reals limitats solament permeten gaudir d’alguna de les utilitats del bé.
-
La propietat
La propietat és el dret real per excel·lència, el seu prototip, i confereix el màxim poder sobre un bé, és a dir, permet usar, gaudir i disposar del bé. En aquest sentit, l’article 541-1.1 CCCat disposa: «La propietat adquirida legalment atorga als titulars el dret a usar de forma plena els béns que en constitueixen l’objecte i a gaudir-ne i disposar-ne.» A diferència del que succeeix amb els drets reals limitats, la propietat abasta totes les facultats que es poden exercitar sobre un bé.
A més, la propietat es caracteritza perquè: a) és perpètua, ja que no està subjecta a cap límit temporal. b) Té caràcter fundador, ja que és la base sobre la qual es constitueixen tots els drets reals limitats, és a dir, no pot existir un dret real limitat sense un dret de propietat previ; i c) és elàstica, perquè la propietat recuperarà el seu contingut originari quan hagin desaparegut les limitacions o els drets reals limitats que graven el bé.
-
Els drets reals limitats
Els drets reals limitats o parcials confereixen un poder limitat sobre el bé i, normalment, graven la propietat d’una altra persona. Pel fet de gravar una cosa aliena, aquests tipus de drets es denominen, des del dret romà, iura in re aliena; tanmateix, el Codi permet
Page 30
en alguns casos l’existència de drets limitats sobre cosa pròpia, per exemple, en la servitud o en l’usdefruit. Per aquesta raó sembla més correcte referir-se a aquest tipus de drets com a drets reals limitats.
Els drets reals limitats fan referència a situacions molt diverses, que confereixen des d’un poder molt ampli a un poder molt reduït sobre un bé. Per exemple, usar i gaudir d’una cosa, adquirir un bé, posar cartells publicitaris o realitzar el valor d’un bé. Així...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba