Editorial
| Páginas | 1-14 |
Page 1
Lee Morgan va ser un trompetista de destí tràgic. Responsable d’un dels grans èxits comercials del jazz, ‘The Sidewinder’, va morir a l’edat de 33 anys després d’haver estat disparat per la seva dona en un club de l’East Village, a Nova York, el febrer del 1972. Pòstumament, Blue Note va editar l’elapé The Procrastinator, corresponent a unes sessions del 1967, que venia encapçalat per la peça que li dóna títol, un tema midtempo amb aires de thriller crepuscular, que podria figurar a la banda sonora de Blow Up. No podem saber en què pensava Lee Morgan quan va posar el nom a la peça, però, certament, ens dóna la banda sonora per al llarguíssim plet que enfronta les comunitats de la zona de Lago Agrio, a l’Amazònia equatoriana, i Chevron Corporation —resultat de la fusió de Chevron, l’antiga Standard Oil of California (SOCAL), i Texaco, companyia que, a través de la seva filial Texpet, havia actuat a l’Equador entre els anys seixanta i els noranta, tot causant els danys que donen lloc al conflicte—.
Segons el diccionari Webster, ‘procrastinate’ consisteix, en la seva primera accepció, en “to be slow or late about doing something that should be done” . Doncs bé, segurament, si la sentència a la que ens hem de referir en aquest comentari editorial provingués del Tribunal Suprem dels Estats Units, el text estaria enfocat a analitzar com una de les empreses més importants del món —la tretzena segons l’índex Global 2000, de la revista Forbes; la quarta entre les petrolieres— ha d’afrontar el pagament d’una indemnització milionària, sense que es posés en dubte l’obligació de fer-ho, ni la legitimitat de l’òrgan jurisdiccional. La decisió judicial que suscita, però, aquestes línies és la Sentència de 12 de novembre de 2013 de la Cort Nacional de Justícia de l’Equador, en la qual es condemnava Chevron al pagament de 8.000.646.160 dòlars americans, més un 10% suplementari en concepte de compensacions als actors, pels danys causats a les comunitats de l’àrea de Lago Agrio en el decurs de les operacions petrolieres desenvolupades per la filial equatoriana de Texaco al llarg d’unes tres dècades, des del 1964 fins al 1992 —i després de dues dècades més de pledejar, des que es va iniciar la primera acció davant de la Justícia nordamericana—.
El que seria una excel·lent notícia des del punt de vista de la implementació del principi de responsabilitat en relació amb les operacions extractives de les grans companyies, tot
Page 2
internalitzant els costos pels efectes col·laterals de les seves activitats, que poden arribar a ser molt greus, acaba essent un episodi més d’un complex i llarguíssim serial que, de moment, no fa que l’assumpció de la responsabilitat es faci efectiva en un horitzó de temps més o menys curt. Efectivament, l’empresa ha decidit esdevenir un procrastinator i endarrerir en el temps tan com sigui com possible aquesta assumpció de responsabilitats, malgrat la condemna ferma en la Justícia equatoriana i malgrat els danys causats en el medi ambient i la salut de les comunitats afectades. El missatge que llença, després d’anys de litigi, la companyia a l’opinió pública internacional és que no assumeix el resultat i que no dóna el tema per finalitzat.
L’estratègia de l’empresa va ser, al començament de tot plegat, portar el plet a la Justícia equatoriana. Efectivament, unes trenta mil persones van presentar una demanda el 1993 contra el que aleshores era encara Texaco davant de la Justícia federal dels Estats Units, sota l’empara de l’Alien Torts Claims Act (ATCA). Els demandants al·legaven que les operacions dutes a terme per Texpet, filial de Texaco, a la regió nord de l’Orient equatorià havien causat un episodi molt greu de contaminació, amb efectes sobre el medi ambient i la salut de les persones. S’assumia, en la demanda, que l’activitat extractiva de cru s’havia dut a terme sota direcció i control de la companyia matriu, Texaco.
Després de diverses vicissituds processals, arran de la interposició per part de la companyia de l’excepció de forum non conveniens, finalment, els Tribunals nordamericans van considerar que, efectivament, la competència corresponia a la jurisdicció equatoriana, assumint l’empresa el sotmetiment a ella. D’aquesta manera, amb la sentència de la Cort d’Apel·lació de 2002, el cas es tancava —almenys parcialment— davant de la Justícia nordamericana. Segurament, l’estratègia de Texaco durant el procés judicial davant dels Tribunals federals nordamericans es basava en la idea de què el sistema jurídico-polític equatorià seria més vulnerable a les pressions de la companyia i podria obtenir-hi una decisió favorable. En tot cas, és clar que, des del començament, l’empresa va ser absolutament impermeable a les exigències de responsabilitat per part de la població local i va optar per un plantejament d’enfrontament sense concessions amb la contrapart, plantejament que continua mantenint a hores d’ara.
A partir de l’acceptació de l’excepció de forum non conveniens per la jurisdicció federal nordamericana, s’inicia la segona part de la història, amb la presentació l’any 2003 per
Page 3
part de les víctimes d’una acció de responsabilitat civil contra la companyia d’acord amb el dret equatorià. Tanmateix, durant la fase final de la tramitació del procediment davant dels Tribunals nordamericans es va produir un fet de gran importància que encara complicaria més la resolució d’un cas ja de per si molt complex. Efectivament, a l’octubre de l’any 2000, Chevron va anunciar l’adquisició de Texaco, de la que en resultaria una fusió —el terme anglès ‘merger’ va ser l’utilitzat en el seu moment per descriure l’operació— amb el resultat de l’adopció per la companyia del nom ChevronTexaco, que va utilitzar fins a descartar la paraula ‘Texaco’ el 2005.
Si la realització de les operacions extractives a través de Texpet ja va provocar en el seu moment l’aixecament de dubtes per part de la companyia matriu en relació amb la seva responsabilitat pels fets al·legats, la desaparició de Texaco en la fusió amb Chevron encara va reforçar l’estratègia de denegació de responsabilitats per part de la nova companyia. A partir d’aleshores, el fet que Chevron mai no havia actuat a l’Equador es va afegir als arguments coneguts de l’empresa, en el sentit de negar cap vincle ni responsabilitat amb els danys adduïts pels demandants. D’altra banda, progressivament, la companyia va decidir, com a estratègia processal, posar en dubte la independència i l’equanimitat dels jutges equatorians, amb la idea de deslegitimar una decisió que, finalment, en primera instància, es va produir el 14 de febrer de 2011, després de vuit anys de plet a l’Equador, que s’havien d’afegir als nou que ja s’havien escolat davant dels Tribunals nordamericans.
La sentència de la Cort Provincial de Sucumbíos va pronunciar-se en favor dels reclamants, tot establint una indemnització de més vuit mil milions de dòlars per a la reparació dels danys ambientals causats, a la que calia afegir un 10% suplementari en concepte de compensacions als actors. A més, el Tribunal establia, doblant la quantitat, un increment de fins als dinou mil milions de dòlars en cas que la companyia no es disculpés públicament pels danys causats. La Cort Provincial feia responsable Chevron dels danys causats en el seu moment per la filial de Texaco, tot prenent en consideració tant la subrogació de la primera en la posició jurídica de la segona a partir de la fusió, com la responsabilitat de la segona en relació amb les operacions realitzades sobre el terreny per la seva filial, Texpet.
Com era previsible, la companyia va...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba